Fa unes setmanes li vaig dir a un amic d’ERC d’aquells de tota la vida, no com altres que s’hi ha fet darrerament perquè estan de moda: No descarto votar ERC les properes generals del 20-D. Però al final no els votaré.
D’entrada descarto tots aquells partits de dreta i fins i tot a aquells que es qualifiquen de centre. Ja sabeu que considero que ser de centre és no ser ni xixa ni limonà...
Per tant (recapitulem) no votaré ni al PP, ni a C’s, ni a DiLl, ni a UDC, ni a altres partits extraparlamentaris més partidaris del’aguilot que de les urnes.
L’altre dia feia broma amb un post que va penjar mon fill Facebook on es reflectien els diferents partits i les coses amb les quals estaven a favor i en contra. Mentre de les que eren partidaris hi havia un Sí en verd, a les que s’oposaven hi havia un No en roig. Vaig comentar que com que jo era roig, votaria al partit que més roig tenia o sigui, el PP. Hi va haver qui s’ho va prendre seriosament.
El PP, junt am CDC (aunque la mona se vista de seda...), d’entrada són els primers que descarto. És difícil trobar coincidències amb la meva manera de pensar. Ni socialment, ni econòmicament, ni laboralment i si m’apureu, ni culturalment... Per tant deduireu fàcilment que no els he votat mai... I si un dia ho faig, ja podeu anar mirant de tancar-me a un centre psiquiàtric perquè serà que m’he begut l’enteniment.
C’s és a Espanya un partit nou, però a casa nostra ja fa uns quants anys que té representació parlamentaria. És evident que Rivera i els seus (Toni Cantó per exemple que va sortir esperitat de UpyD quan va veure que allí no tenia res a guanyar) tampoc compartim la mateixa idea de país. Amb el pas dels anys trobo que estic patint un procés a la inversa d’aquell que seria normal. Ja sabeu que diuen que qui als 20 anys no és revolucionari és que no té cor i que als 40 no és conservador és que no té cap. Trobo que cada vegada em radicalitzo més. A la meva edat ja no vaig a cap manifestació que no em motivi ni solc participar a cap assemblea amb la que no em senti identificat, ni miro cap debat que, a priori ja sé el que diran. Com a molt assisteixo a alguna xerrada que pugui enriquir els meus coneixements i de passada, en alguns casos, que em posi més de mala llet.
C’s, per molt que Rivera ho vulgui negar, representa a la dreta pura i dura. Alguns diuen que serà el substitut natural del PP i no descarto que així sigui. Em vaig equivocar quan vaig augurar que tindrien una vida curta, políticament parlant. Ara és com aquell animaló al que sé li ha donat tant de menjar que s’ha fet gros i quan te’n adones ja no el pots dominar.
De tots els que he esmentat més amunt només em queda parlar d’UDC, el partit de Duran, de Pelegrí, d’Espadaler i d’altres. Un partit al que jo, evidentment no votaré, però sembla que tampoc el votaran la majoria dels ciutadans, ja que les enquestes no li donen cap tipus de representació tal i com ja va passar les passades eleccions al Parlament del 27-S.
UDC no em produeix tanta animadversió com CDC, però difícilment votaré mai un partit que es defineixi com a socialdemòcrata.
A partir d’aquí s’accepten tot tipus de conjetures i que cadascú dedueixi quin serà el sentit del meu vot. Opcions ja no en queden tantes...
Per cert, no fa gaires dies també vaig anunciar a un altre partit que tampoc votaré... Ah!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada