Ja sabeu que quan Mas va acceptar a contracor fer un pas al costat per a desencallar les negociacions per a formar govern, va dir que continuaria al front del partit per a mirar de fer neteja interna i preparar la refundació que es faria, molt probablement, el proper més de juny (encara que la repetició de les eleccions generals podria condicionar aquest procés)
Sempre he pensat que els líders de convergència són com una espècie de semidéus als ulls dels seus afiliats i simpatitzants. Ho era Pujol i també semblava que ho era Mas, el seu successor, el seu fill predilecte després d’haver-ne descartat uns quants.
I dic que semblava que ho era perquè ara sembla que ja no està tan clar i que se’l qüestiona des de dintre del propi partit. Diumenge, el Periódico de Catalunya publicava el següent titular: Dirigents de Convergència reclamen una cúpula col·legiada. I subtitulava: El sector renovador sol·licita una presa de decisions horitzontal i no personalismes. Plantegen donar relleu a l’equitat, al procés sobiranista i a la transparència. Sense cap mena de dubte una bona declaració d’intencions que espero que no quedi només amb això.
Ja sabeu que abans d’un congrés, els diferents sectors del partit miren de prendre posicions per a tractar d’influir el màxim possible en els delegats. A la ponència marc que solen elaborar militants propers a la direcció, s’hi poden presentar esmenes que s’aprovaran o es rebutjaran depenent del suport que rebin. Per tant, una cosa es voler y l’altra molt diferent és poder. I intueixo (igual m’equivoco tal com me passa quasi sempre) que la línia oficial del partit serà la que tirarà endavant la majoria de les línies mestres que haurà de seguir el renovat partit.
Promoure una direcció col·legiada m’ha recordat a la presidència coral que demanaven les CUP quan volien apartar a Mas de la presidència del govern. Conseqüentment, sembla que aquest sector renovador (o crític) el que vol es treure protagonisme a l’Arturo en detriment d’altres càrrec que no portin tant de temps al front del partit. Perquè si ens posem a pensar, quina diferència hi ha entre Rajoy i Mas?
Els casos de corrupció que han afectat el PP durant lustres sembla que inhabiliten políticament Rajoy que, tot i no estar imputat personalment, si que ocupava el càrrec de president del partit quan van tenir lloc bona part dels casos de corrupció que han afectat a companys seus i també, recordem-ho, al partit com a tal.
Mas també era el president del partit mentre militants i gent vinculada a CDC feien negocis irregulars pels quals treien suculents beneficis i part dels mateixos (el que es coneix com el 3%) revertien al partit sovint a través de les fundacions vinculades.
Potser de les poques diferències que hi ha entre Rajoy i Mas és que aquest últim no és, ara mateix, el President de la Generalitat, mentre que Rajoy, tot i que sé li demana per activa i per passiva que renunciï a les aspiracions que sembla que encara té, no ho ha fet.
Els partits, com els ser humans, tenen ADN. En el cas dels partits no serà biològic, però si que són trets diferencials que porten assumits els seus militants des del moment en que decideixen formar-ne part.
Durant massa anys, empresaris de tots els sectors es van apropar a Convergència per mirar de treure’n benefici econòmic. Aquesta relació comportava una reciprocitat, es a dir: jo té dono, tu em compenses...
Tot i els casos que han sortit a la llum, encara avui en dia, el govern de la Generalitat (on CDC ja no governa en solitari) segueix atorgant obra pública i serveis a empreses esquitxades pels casos de finançament irregular, tal com ho ve denunciant el setmanari el Triangle.
I és que renunciar un dia per l’altre a aquest ADN polític, costa molt, per tant se’m fa molt difícil pensar que a partir del juny (o juliol), els convergents donaran un gir radical a les seves formes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada