DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT

Amb aquest nom es presenta Convergència Democràtica de Catalunya a les eleccions del 20-D. És cert què es tracta d’una coalició de partits i que a part de Convergència també hi van Demòcrates de Catalunya (escissió d’Unió Democràtica de Catalunya) i Reagrupament, el partit que va fundar Carretero després de marxar d’ERC.

Per a començar he de dir que el nom no m’agrada. Ja sé que es tracta d’una denominació provisional i que segurament després de la refundació de CDC acabarà tenint un altre nom. Em recorda a d’altres èpoques: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, cridàvem poc després de la mort de Franco. Llavors estava tot per fer. Si després de 40 anys encara ens trobem al mateix punt vol dir que s’ha fet molt malament.

No seria coherent si ara parlés bé de la democràcia que em tingut. La veritat és que tot plegat està molt lluny del que hauria pogut ser i no ha segut. No s’han complert les expectatives? Bàsicament no i si poguéssim fer marxa enrere, a ben segur que canviaríem moltes coses. Posem un exemples.

Fa uns dies la nostra Constitució va complir 37 anys. Des de la seva aprovació només s’ha modificat un parell de vegades i per a res que pugui representar una adequació a les necessitats de cada moment. S’ha demostrat que és una Constitució molt hermètica, ja que per a fer qualsevol canvi es necessiten les 2/3 parts del vots favorables dels diputats al Congrés.  

El Senat tampoc ha complert les expectatives. S’ha convertit més en un retiro per a elefants que no en una càmera amb unes funcions específiques. De fet es tracta d’una càmera de doble lectura, es a dir: la que revisa els textos per a millorar-los. Però sempre serà el Congrés el que tingui la darrera paraula i per tant, pot tornar-la a deixat tal com havia sortit d’allí. De tant en tant s’hi fa algun debat autonòmica, però mai hi surten mesures transcendents que puguin acabar afectant ja sigui a una part o bé al conjunt del territori.

D’aquesta situació també en té bona part de culpa el partit de Pujol, Mas i companyia. Segurament que ells, com sempre ho fan, donaran la culpa als dos grans partits (PP i PSOE), però no n’estan exempts de culpa. Un partit que ha governant Catalunya quasi 30 anys i que ha col·laborat en el govern d’Espanya diverses vegades, és còmplice de la situació actual. No pot desinhibir-se.  

Com Convergència Democràtica de Catalunya o com a CiU, hauria pogut fer molt més per a què aquest país funcionés millor del que ho està fent. Fa 40 anys podien existir una certa por a que els vell franquistes s’empipessin i donessin un cop d’estat (de fet ho van intentar amb el 23-F), però en el decurs dels anys, aquelles pors inicials s’haurien d’haver superat en escreix.

Però a Convergència ja li anava bé. El seu flirteig amb el govern espanyol de torn la donava suficient rèdit per anar fent coses per aquí i tenir la parròquia contenta. Sempre ha estat molt més efectiu un caramel donat en el moment oportú que una bossa donada a deshora.

CiU repartia els diners com si fossin seus i sobre tot, a aquells organismes fidels. A més hi havia la convicció de que era així: si guanya CiU el govern de la Generalitat ens donarà més... La Generalitat era de la seva propietat. Com el pagès que té l’hortet i la caseta, igual.  

Si ha aquesta manera de fer política la vols anomenar democràcia i llibertat (tradicionalment s’ha anomenat del peix al cove o fer la puta i la ramoneta), allà tu, jo no t’ho privaré, però penso que tens l’autoestima molt baixa i que potser necessitaries una teràpia de xoc que t’ajudés a tenir més amplitud de mires.

Què no t’enganyi ningú, Democràcia i Llibertat és la mateixa versió que Convergència Democràtica de Catalunya i com a prova només cal que miris qui surt als cartells, tot i que sembla que aquesta vegada no es presenta.

AVUI, COM AHIR, COM LA SETMANA PASSADA...

Ningú diria que avui és 13 de novembre i que el passat diumenge (9-N) a Catalunya hi va haver una consulta sobiranista per a preguntar a la població que estava a favor de la independència. Ningú ho diria perquè la situació d’avui és molt similar a la de dijous de la setmana passada o de l’anterior.

Mentre a Catalunya es sospira per a poder fer una consulta legal i vinculant o fins i tot per proclamar la independència de forma unilateral, a Madrid es segueix anteposant la Constitució i la Llei per davant de qualsevol aspiració política, per legítima que sigui aquesta.

Ahir pel matí va sortir Rajoy a donar una roda de premsa per donar resposta a la carta que li va adreçar Mas dilluns. Aquesta vegada sense televisió de plasma i acceptant preguntes. Crec que al final de la seva intervenció ningú se’n va adonar de que va ser així i no a través d’una pantalla. El resultat va ser ben bé igual. Tant que un se pregunta per a què va donar la roda de premsa si pràcticament no va aportar res de nou. Rajoy va minimitzar el resultat de la consulta dient que només hi va participar 1/3 de la població catalana. 1.800.000 votants del doble sí, li deuen de semblar un problema insignificant.  

De tota la intervenció l’única novetat va ser que es podria fer una reforma constitucional, però que ell no la promouria. Al menys a entreobert una mica una porta!

Mentre, Mas segueix on estava diumenge. Sé sent avalat i ratificat per un resultat que intenta monopolitzar mentre guanya temps. Ara, després de la consulta, sembla ser que el que faci ERC ja no és prioritari i tampoc es deixarà influir per l’ANC i Òmnium, per molt que li reclamin unes eleccions plebiscitàries. Fins i tot es permet festejar al PSC (els socialistes s’hi van oferir fa unes setmanes) per aprovar el pressupost de cara l’any vinent. D’aconseguir-ho, Mas guanyarà, com a poc, un any.

Com deia ahir l’única sortida que li queda a ERC és presentar una moció de censura, però de no guanyar-la (i ara per ara en té poques possibilitats), la formació republicana en sortiria molt tocada i Mas reforçat. Durant la intervenció d’ahir, Mas encoratjar a C’s per a que fos aquesta formació la que li presentés una moció de censura, davant la insistència d’Albert Ribera a que convoqués ràpidament unes eleccions.

En canvi, el PPC està més per la judicialització de la política catalana, a la que fins i tot Societat Civil s’hi oposa. Des de les files dels populars catalans es va demanar a la fiscalia que actuï contra Mas i contra qui sigui el més ràpidament possible. En canvi, la Fiscalia es pren el seu temps i, de fer-ho, sembla que no serà de forma immediata. Aquí hi ha una cosa que no tinc clara: Si consideren que hi ha elements suficients per a processar a Mas i el seu govern, i no ho fan, incorren en prevaricació o en algun altre delicte?

A part de que si, finalment, s’acaba imputant a Mas pels delictes de desobediència, desacatament, sedició, etc. s’equivocaran, ja que, com també deia ahir, el convertiran en un màrtir de la causa independentista, mai s’haurien de mesclar coses com política i justícia. El problemaque veuen des d’Espanya respecte a Catalunya és polític i només es podrà resoldre amb les polítiques adequades o, al menys, consensuades.

Si, finalment, des de Madrid s’acaba apartant a Mas, darrera d’ell n’arribarà un altre que, no cal que sigui ni millor ni pitjor, només cal que continuï on l’anterior s’ho hagi deixat.

Fins i tot el President Montilla va dir que es posaria al costat de Mas si se’l acabava inculpant. Com més forts aparentin ser a Madrid, més dèbils seran respecte a l’opinió del poble català.

S’ha dit moltes vegades que la millor fàbrica d’independentistes és la intolerància i intransigència del govern central i, per extensió, del PP.

Si diumenge van anar a votar més de dos milions de persones, la propera vegada, segur que n’hi aniran més i si van ser 1.900.000 els que van votar el doble sí, la propera vegada es superarà en escreix aquesta xifra.

És evident que ara com ara Rajoy i Mas o Mas i Rajoy són més el problema que la solució. Però mentre a Rajoy el veig cada vegada més feble, a Mas li començo intuir l’estratègia i per molt que es digui, el seu final no està tan a prop com es podia creure només fa unes setmanes enrere.

De moment Mas ha ordenat a Carles Pellicer, alcalde de Reus, trencar el pacte de govern que tenien CiU i PP a la capital del Baix Camp. No sigui que algú el qualifiqui d’incoherent.            

EL TITULAR DEL DIA 17-10-2014: GONZÁLEZ I GUERRA COMPAREN NACIONALISME I TOTALITARISME

Ja sabeu que sempre us dic que tot se pot comparar, fins i tot coses tan diferents com un ou i una castanya, que tal i com diu la dita, no es semblen en res. Quan dius: Això no es pot comparar, de fet, ja ho estàs comparant.

Bé, després d’aquest preàmbul, caldria preguntar que significa per a Felipe González i Alfonso Guerra els conceptes de nacionalisme i el de totalitarisme.

Tenia entès que els qui un dia van comandar la nau del PSOE, però també del govern d’Espanya, s’havien distanciat feia temps, però sembla ser que davant l’amenaça del separatisme català han tornat a unir les forces per a combatre’l.

Recordeu l’anunci aquell de l’IKEA que deia: La República independiente de mi casa? El mateix passa amb els nacionalismes, n’hi ha tants com es vulgui.

La Constitució Espanyola accepta el terme nacionalitats que és una paraula derivada de nació. Però aquest concepte no impedeix que els habitants d’una determinada nacionalitat puguin ser nacionalistes. De fer s’ha usat sovint l’apel·latiu de nacionalista a l’hora de parlar, per exemple, de CiU.  

Però també a l’hora de citar Espanya es solen emprar els termes de pàtria o nació. Quantes vegades em escoltat la nació espanyola?

Des del meu punt de vista, un fervent defensor de la unitat pàtria, és un nacionalista espanyol, amb tots els pros i contres que això comporta.

Quina diferència hi ha a l’hora de defensar la nació espanyola per part d’un adepte o la catalana, per aquells que es senten catalans? O és què te que veure amb la mida dels estats?

Tal i com em faig vell, cada vegada tinc més clar que la meva nació és l’Ebrenca. Sabeu que per mi inclouria els territoris limítrofes de València i l’Aragó, però igual els seus habitants no tenen els mateixos sentiments.

Ens hauríem de plantejar un dia independitzar-nos de Catalunya.  

AVUI HA SEGUT NOTÍCIA...

L’aprovació per part de més 300 municipis catalans d’una moció recolzant la llei de Consultes no referendàries que va aprovar el Parlament de Catalunya per una àmplia majoria els passat divendres.

L’Ajuntament de Barcelona és el que s’ha emportat la major part del protagonisme, però d’altres com el d’Amposta també han sortit a TV3 durant uns breus segons.

Durant aquesta setmana està previst que s’aprovi a uns 300 municipis més de tota Catalunya. No obstant, encara quedarien uns 300 més (Catalunya té actualment 949 municipis) que, en principi, no es pronunciaran.

A poblacions com Amposta (ja ho he dit) i Ulldecona, s’han fet plens extraordinaris per aprovar la moció.

He llegit al Facebook de Núria Ventura (gens sospitosa d’estar en contra de la llei) el següent comentari (textualment): Hem aprovat al ple d'Ulldecona una moció de suport a la consulta, com altres ajuntaments de Catalunya. Llàstima q el govern municipal no sigui igual de diligent també en altres temes importants!

A la qual cosa,Toni Espanya (portaveu del grup municipal del PSC a l’Ajuntament d’Amposta li ha respost (també textualment): El mateix que li he dit jo a Manel Ferre ...

Segurament, he escoltat més d’una vegada que quan volen els dos grans partits espanyols (PP i PSOE) es posen ràpidament d’acord per aprovar reformes constitucionals com la que limitava el sostre de despesa de l’Estat. I certament és així. Però a partir d’ara haurem de recordar que quan CDC i ERC volen, també aproven per la via ràpida mocions que són favorables al seus interessos, quan segurament, hi ha temes que afecten, per exemple a col·lectius desafavorits, que porten anys i panys pendents de que es prengui una decisió que solucioni el seu problema.   

MAS VOL VOTAR SIGUI EL QUE SIGUI

Llegia al Periódico de diumenge que, segons Mas, la tercera via també s’hauria de votar. No hi estic d’acord.

La denominada tercera via requereix d’una reforma constitucional que, en tot cas, s’hauria de votar al Congrés dels Diputats i no mitjançant un referèndum. La reforma constitucional permetria un estat federal, tal com volen els socialistes i el seu soci de govern, Duran i Lleida.

Diu una dita ebrenca que qui no està acostumada a portar ‘bragues’, les ‘puntilles’ li fan ‘llagues’.    

Cal recordar que Mas no està acostumat a portar bragues, de fet en porta des de l’11 de setembre de 2012 després de veure l’’èxit de la manifestació de Barcelona convocada per l’ANC amb motiu de la Diada. Mas, com Lutter King, aquell dia va tenir un somni: volia ser lliure. Però a part de voler-ho ser, volia ser el president del nou estat independent. Des de llavors, les coses li van con li van: de vegades bé, d’altres no tant (a les eleccions autonòmiques perd diputats) Ho diré amb una frase feta: una de calç i una d’arena.  

REINTERPRETAR LA CARTA MAGNA

Definitivament no serveixo per a interpretar segons quines normatives. Vaig escoltar per la ràdio a un dels pares de la Constitució Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, en un altre temps enfant terrible del PP opinar sobre com es pot solucionar l’encaix de Catalunya amb Espanya. Va dir l’exdiputat que no caldria ni canviar la Constitució, simplement reinterpretar-la d’una manera àmplia. I si ho diu un pare de la Constitució, evidentment, no seré jo qui digui el contrari...

 Llavors va dir que es podria aplicar l’article 152.2 de la Carta Magna. El vaig buscar i em vaig trobar amb el següent:

 Una vez sancionados y promulgados los respectivos Estatutos, solamente podrán ser modificados mediante los procedimientos en ellos establecidos y con referéndum entre los electores inscritos en los censos correspondientes.

A veure, entendre el que vol dir ho entenc, però em consta veure com, per mig d’aquest sol article, Catalunya podria obtenir un estatus similar al d’un estat federal (o confederal)

De totes formes Rodríguez de Miñón parlava de termes econòmics, de cultura, d’ensenyament... Evidentment tot preceptes que estarien inclosos dintre de l’Estatut de Catalunya. Un Estatut que, com tots recordem, després de patir una gran retallada per part del Congrés dels diputats sobre el text original aprovat pel Parlament de Catalunya, el TC el va sentenciar a mort.  

De fet, encara que aquest Estatut del 2005 està en vigor, ningú diu que tal o qual cosa s’ha de fer així perquè ho estipula la norma catalana. Si comparem el de 1979 amb el 2005, segurament hi sortirem perdent en moltes coses.

No crec que Rodríguez de Miñón intenti donar-nos gat per llebre, encara que per a molts, tot el que no sigui obtenir la independència per a Catalunya significaria un fracàs estrepitós.

Ahir mateix es parlava de les alternatives que té Mas una vegada el Congrés dels Diputats va tancar la porta a l’hora de cedir al Parlament les competències sobre els referèndums. Segons el Consell Nacional de la Transició, sembla ser que la més viable seria la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries on, cada partit posaria al seu programa si està o no d’acord amb que Catalunya pugui esdevenir un estat independent. De totes formes, tot i que els partits partidaris de la independència obtinguessin la majoria dels escons, els resultats serien difícilment avaluables. O dit d’una altra manera molt més simple, cóm sé sap que absolutament tots els vots que han anat a parar al mateix partit volen exactament el mateix?

Evidentment hi haurà gent que prefereixi votat CiU abans que al PSC, C’s o PP, tot i no estar d’acord amb la independència. I aquests resultats no es poden quantificar.  

LES PREGUNTES DEL DIA 30-03-2014

Qui assessora al govern del Partit Popular?

Per a qui governen?

Qui les va fer: Pepa Bueno.

On? Al final del seu editorial al programa Hoy por Hoy de la Cadena SER.

Quan? Divendres 28 de març.

A les 8 del matí, la directora del programa Hoy por Hoy de la Cadena SER Pepa Bueno fa el seu editorial sobre la noticia de més interès del dia. El tema de divendres va ser la sentència que va emetre el Consell General del Poder Judicial sobre la nova llei de Seguretat ciutadana que està impulsant el Ministre de l’Interior Jorge Fernández-Díaz. En opinió del màxim òrgan judicial (que té 21 membres, 11 dels quals han estat escollits a proposta del PP), al projecte de llei prevalen els principis de seguretat sobre els drets civils contemplats en la Constitució espanyola.

La sentència li va servir d’excusa a Pepa Bueno per a recordar la retrògrada llei Gallardón sobre l’avortament, una llei que, recordem-ho ens retrocedeix a més de 30 anys enrere, ja que la primera que es va promulgar era molt més permissiva que la que s’està tramitant.

Acabava Pepa Buenos amb les dues preguntes que figuren al començament de l’escrit.

Hagués pogut afegir la periodista de la SER les mesures en matèria fiscal i tributària que van redactar els savis de Montoro. Les mesures proposades perjudiquen molt més a les classes populars, mentre segueixen afavorint les grans fortunes, sobre tot, aquelles que tenen els diners en SICAV’s (*) que només tributen a l’1%!

Conclusió. Qui els assessora? Evidentment la FAES, LA gran banca, les multinacionals, L’Església Catòlica...

Per a qui governen? Per als mateixos que els assessora.

Queda clar, no?

(*) http://ca.wikipedia.org/wiki/Societat_d'inversi%C3%B3_de_capital_variable

XXXV ANIVERSARI D’UNA CONSTITUCIÓ PRÀCTICAMENT VERGE

Aquell 6 de desembre de 1978 no l’oblidaré mai. Com deia la Trica: Ja he votat perprimer cop, he votat! Ja tenia 21 anys i feia uns mesos que s’havia abaixat l’edat legal de votar dels 18 als 21. Per tant, les altres votacions democràtiques que s’havien fet fins llavors no hi havia pogut participar... Era pràcticament igual, els meus pares ho feien per mi... I vaig votar que sí. Les explicacions que ens havien donat sobre de que anava una constitució van ser suficients per a deduir que la Constitució que s’anava a votar era la llei garant de la democràcia i amb allò ja n’hi havia prou.

Però després de 35 anys s’ha demostrat que aquell text que van elaborar els anomenats pares de la Constitució, podia valer per a l’any 1978, 3 anys després de la mort del dictador, però no per a ara.

Diuen els qui n’entenen que ara se’n fa una lectura massa restrictiva que si es fes d’una manera més oberta fins i tot el federalisme podria ser constitucional. Però qui és el que fa aquesta lectura tan restrictiva? Curiosament gent que ni la van votar! Toma castaña!!    

Perquè molts del PP, llavors AP (Alianza Popular) no van votar la Constitució ja que els semblava massa progressista per a l’època. Entre ells el líder dels líders: José María Aznar, ara president de la FAES, la fàbrica de idees del PP. Anem arreglats...  

Avui és un d’aquells dies en que la premsa va plena d’articles sobre la Carta Magna (una altra forma d’anomenar-la) Un dels més crítics, sense cap mena de dubte, és el de J.A. González Casanova al diari digital Público: De progresista a reaccionaria.

Com he dit abans, de la Constitució se’n podria fer una lectura molt més àmplia i podrien tenir cabuda moltes des les reivindicacions que ara es fan. Però com això no és possible, cal obertament, adaptar-la als nous temps per a permetre, entre d’altres coses, consultes sobiranistes com la que es vol fer a Catalunya i com la que, amb tota probabilitat, es faria al País Basc.

En 35 anys només recordo que s’hagi modificat la Constitució un parell de vegades: per a permetre que la filla primogènita del Príncep Felip pugui governar les Espanyes encara que li nasqués un germanet (recordo que la llei Sàlica no ho hauria permès) i per a modificar els sostre d’endeutament de l’Estat i dels comunitats autònomes, modificació aprovada durant els darrers dies del mandat de Zapatero. Aquí, ràpidament, el PP i el PSOE s’hi van posar d’acord, cosa que o passa en temes molt més importants per a la majoria dels ciutadans d’aquest país.  

En canvi, hi ha preceptes de la Constitució que mai s’han complit i mai es compliran, per tant, també s’hauria de declarar anticonstitucional aquest incompliment. Em refereixo al dret a l’habitatge i a un lloc de treball. Hi ha d’altres drets fonamentals, com l’educació i la sanitat i fins i també l’accés a la Justícia que, amb les reformes de les lleis fetes pel PP, el drets queden tan limitats que o et conformes amb el que et queda (cosa que, desgraciadament fan la majoria dels espanyols) o t’has de gastar uns diners que no tens si vols presentar segons quina demanda o el teu fill vagi a la universitat. És el que hi ha!   

Per a finalitzar he de dir que em sembla ridícul que l’Estat es declara aconfessional i que resulta que l’Església Catòlica gaudeix d’uns privilegis que, segurament, mai havien somiat. El darrer de tots ha estat la sentència del propi Tribunal Constitucional (massa subordinat als partits polítics) que ha fallat en contra de la legislació navarresa de cobrar-los-hi l’IBI, fins i tot d’uns immobles dels que moltes vegades s’han apropiat indegudament i que res tenen que veure am el culte. L’equiparació de la religió catòlica a la resta (i no a l’inrevés) i, evidentment, ja que s’ho declaren, a establir una veritable aconfessionalitat de l’Estat, seria també una bona reforma.

LA LÍNIA QUE NO S’HAURIA DE TRASPASSAR

Diuen informacions periodístiques que el sector constitucionalista del Parlament de Catalunya (PPC i C’s) piquen l’ullet al PSC per a celebrar conjuntament el dia de la Constitució (6 de desembre)

Des del meu punt de vista, si el PSC decideix traspassar la línia que separa els grups catalanistes de la cambra catalana dels que no ho són i per tant, cal qualificar-los com espanyols, perdrà la poca essència que li queda d’aquell partit que van fundar Joan Raventós i d’altres allà pel 1978.

No sabria dir si la línia és roja o de quin color és; ni sí és gran o menuda... Però és una línia que costa molt de traspassa, però que una vegada ho fas, ja no hi ha marxa enrere i, per insignificant que pugui ser (què no ho és) marca la gran distància que hi ha entre els uns i els altres. És cert que a un costat hi ha una pluralitat ideològica, però a l'altre costat només hi ha dreta. 

Ara sembla que les directives del PSOE i del PSC han fet la pau. Sembla ser que el federalisme serà el denominador comú de les dues formacions (prou ha costat) Es porten tan bé que fins i tot el grup parlamentari del PSOE ha decidir no multar als díscols del PSC. Tot fa pensar que és una bassa d’oli... Però d’aquí ha abraçar la fe constitucional, hi ha un abisme.

És què no recorda la direcció del PSC totes les sentències desfavorables a l’Estatut que va dictar el Tribunal Constitucional?

És què no recorden qui va ser el gran impulsor del darrer Estatut de Catalunya?    

És què no sap el PSC Que la Constitució és la principal arma que té el PP per a imposar a Catalunya la seva doctrina?

Em semblaria molt fort que, a pesar de tot, el PSC creués la línia. Si al final ho fa (espero que no) hi haurà un abans i un després al partit i potser llavors haurà arribat el moment de que, aquells que encara ens sentim socialistes catalans, abandonem definitivament la disciplina del partit o dit més planerament: trenquem el carnet.  

EL 6 DE DESEMBRE DE 1978 VAIG VOTAR LA CONSTITUCIÓ

De Humorcillet

Avui, a les pàgines del Periódico, el seu director adjunt Juancho Dumall, pregunta si Votaria avui “sí” a la Constitució?

Primer deixeu-me que us faci uns breus apunts.

Primer que res dir-vos que els temps que corren no tenen res a veure amb l’any 1978. Aquell 6 de desembre era per a mi la primera oportunitat d’anar a votar. Feia poc que s’havia establert la majoria d’edat als 18 anys (fins llavors era als 21) i ja m’havia perdut les legislatives del 77 i del mateix 79.

Tal com s’apropava la data electoral, les meves ànsies d’esdevenir demòcrata anaven en augment. Què podia ser més important que votar la Carta Magna? La llei de lleis que ens permetria deixar enrere la dictadura franquista i encarar un futur ple d’esperança i il·lusió...  

Després d’uns primers anys força esperançadors, que van culminar amb la victòria electoral de Felipe González el 28 d’octubre de 1982, aquella il·lusió es va anar diluint poc a poc.

Després de la seva segona victòria electoral l’any 1986, però pagant el peatge d’obtenir 18 diputats menys (de 202 a 184), Felipe va dir: He entès el missatge”. Encara avui em pregunto quin missatge va entendre...

Han passat 34 anys des de l’aprovació en referèndum de la Constitució i 30 de la gran victòria socialista (la setmana passada el PSOE li va retre un homenatge a Felipe González per a commemorar l’efemèride) i he de dir, sense por a equivocar-me, que ara mateix, estem molt pitjor que llavors.

La situació econòmica, però sobre tot la política ens han portat a un camí de difícil retorn. Tant al sector econòmic i financer, com al polític, la corrupció ha estat el denominador comú., la qual cosa ha fet que els ciutadans d’aquest país, cada dia que passa, estan més decebuts amb la majoria dels nostres dirigents polítics i tota aquesta xusma que sol sortir per televisió per intentar aparentar el que no són.

L’any 2006, s’aprova definitivament un Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat. No obstant això, i després d’estar encallat durant 4 anys pel Tribunal Constitucional, aquest, el sentència definitivament i el retalla fins deixar-lo, en alguns punts, reduït a la mínima expressió. Calia tants d’anys d’esforços per a obtenir aquell resultat final? Calia un desgast innecessari per part del President Maragall? Ara mateix, quan es fa un anàlisi de fets consumats només es pot arribar a una resposta possible: ROTUNDAMENT, NO!

Però el pitjor (les coses sempre poden empitjorar) encara estava per arribar. L’any 2011 van ser molts els espanyols que van creure que l’arribada del PP al govern podria suposar un canvi de rumb, sobre tot econòmic per al nostre país. Quan a penes s’ha complit un any, els fets ens han demostrat que no. Els espanyols (i per suposat, els catalans) han batut tots els rècords de pèrdua de drets civils i laborals i llibertats.

L’estocada final (de moment) ha arribat amb la promesa d’espanyolització dels catalans que va anunciar el Ministre Wert fa uns mesos. Voler imposar-nos l’idioma de l’imperi per damunt de la nostra llengua materna, és un disbarat tant gran com el que va significar la mateixa victòria dels populars l’any passat.  

Ara per ara el futur, a diferència de l’any 1978, és del tot imprevisible i, evidentment, gens il·lusionador.

I responent a la pregunta de Juancho Dumall, la meva resposta és NO. Si ara fos votaria NO a la Constitució Espanyola ja que durant tot aquest temps ha demostrat no ser l’eina necessària per a garantir els drets i deures de tots i cada un dels territoris espanyols.

En una paraula, ha estat un FIASCO.  

L'opinió de Cayo Lara, coordinador general de IU. 

A LA RECERCA DE LA SOLUCIÓ IDEAL

Blocs de vivendes construïts per Subirats Berenguer a Amposta.

El problema ja el coneixem: la gran quantitat d’habitatges que ni ha per a vendre, dels quals, una gran majoria estan a les mans dels bancs i d’altres entitats creditores.

L’estoc d’immobles ha fet que la construcció, motor tantes i tantes vegades de l’economia espanyola, juntament amb el turisme, estigui ofegada i li resulti molt difícil recuperar-se. Primer caldria donar sortida a tots aquests immobles abans de pensar en tornar a construir. La solució evidentment, no és fàcil.  

Es diu que una de les solucions és crear un “banc dolent” a qui “endossar-li” tota la bossa immobiliària i deslliurar així a les altres entitats de la feixuga càrrega que suposen tants i tants pisos per a vendre i, a sobre, amb un valor de mercat molt inferior al que costaven quan es van construir.

Fa unes setmanes, Gonzalo Bernardos, economista i vicerector de la Universitat de Barcelona n’apuntava una al programa Divendres que emet TV3 (la televisió pública de Catalunya) Segons Bernardos, els propietaris de pisos buits, els haurien de convertir en pisos de lloguer a un preu mòdic (uns 150 euros deia ell), assequible per a la majoria de famílies. Al seu costat, Màrius Carol, cap de comunicació del Grup Godó (la Vanguardia), posava en dubte que una família amb pocs recursos és pogués fer càrrec d’un pis fins i tot amb condicions avantatjoses, ja que encara hi ha més despeses que cal afrontar, com ara les comunitàries i, fins i tot l’Impost de Bens Immobles (IBI) L’ocupació dels pisos vuits evitaria el progressiu deteriorament que solen patir pel transcurs del temps.

Li responia Bernardos que” si els veïns s’encarreguessin de l’administració de l’escala, les despeses comunitàries no serien molt elevades”. Personalment hi discrepo.
Qui viu a un habitatge unifamiliar segurament ignora tot allò que comporta viure en una comunitat de propietaris. Si els pisos són de lloguer, el preu d’aquest porta incloses despeses com l’IBI, les escombraries i la part de despeses comunitàries.
I quines són les despeses comunitàries?  Evidentment no és només l’administració de la finca, sinó també la llum i l’aigua de les zones comunes, l’assegurança de responsabilitat civil, les reparacions i millores (pintura, mòduls de televisió...)i totes les derivades de l’ascensor (manteniment, reparacions, revisions periòdiques, modificacions normatives...) Quantificar-ho amb exactitud és difícil, perquè no hi ha els mateixos veïns a totes les escales i també depèn dels imports que es paguin per cada cosa, però s’hauria de calcular com a mínim uns 40 euros mensuals. Per tant, el preu del lloguer dels pisos a 150 € s’elevaria a una quantitat pels votants dels 200 euros.

Per tant, tenim, per una part, un enorme estoc d’habitatges buits i per l’altra una gran massa social a qui, cada vegada, li costa més poder fer-se càrrec d’un habitatge, ja sigui de compra o de lloguer. Hi ha més solucions que un lloguer barat? Evidentment que sí i sinó, que mirin cap al poble sevillà de Marinaleda.

A Marinaleda, fins i tot les famílies més humils, disposen d’un habitatge unifamiliar en propietat (sense cap mena de luxe, això sí) que ells mateixos han construït amb l’ajuda d’altres veïns del poble, i pel que paguen un lloguer mensual de 15 € (si, ho heu llegit bé, quinze euros)
La darrera pregunta seria: I per què no s’exporta aquest model a d’altres poblacions? Senzillament perquè no interessa. Darrere del concepte construcció hi ha massa interessos de gent molt poderosa.

CARRER TALLAT NO SENYALITZAT

Fa uns anys, quan a Amposta es construïa carrer si, carrer també, era freqüent trobar-te amb carrers tallats per obres sense previ avís i ni cap tipus de senyalització. Les empreses constructores pareixia que tenien “patent de cors” per a poder tallar els carrers quan els hi donés la gana.

Ara que la construcció ha baixat més que notablement, sembla que els “hàbits” adquirits durant aquells anys, continuen ben vigents.

Ahir per la tarda, sobre 2/4 de 4 aproximadament, venint de Tortosa, vaig sortir de l’Eix de l’Ebre per la sortida del camí de les Tosses i després de creuar la carretera per baix, vaig agafar el nou carrer que s’ha obert arran de la construcció del nou centre comercial. Un cotxe de Sorea em va avisar que no podia continuar ja que una grua de grans dimensions ocupava el centre de la calçada. Evidentment, sense cap tipus de senyalització. Ni una simple tanca.

Tres hores més tard, sobre 2/4 de 7, amb el cotxe de la meva dona, volíem passar pel mateix carrer en sentit contrari, es a dir, des de la plaça de la Castellania d’Amposta, el carrer que hi ha entre el nou centre comercial i el supermercat Ldel. La grua seguia allí. Estava senyalitzat? Evidentment no.

Sembla ser que la grua estava col·locant les bigues a les naus que s'hi construeixen, però penso que des de l'altre costat també es podia fer sense molestar a ningú. 

Qui és el responsable de que aquestes coses no passin? Evidentment l’alcalde.

A Amposta durant els anys dels diferents mandats de Convergència s’han tolerat moltes coses, sobre tot a amics, companys i coneguts. Ara, a veure qui és el guapo que les canvia d’un dia per altre.

Com quasi sempre l’interès particular d’uns pocs s’imposa per sobre de l’interès col·lectiu.

REFORMAR LA CONSTITUCIÓ

La Constitució espanyola necessita ser reformada. Des de la seva promulgació l’any 78 fins el dia d’avui, han passat quasi que 32 anys i, des de llavors fins ara, la societat espanyola ha canviat molt i, sobre tot ha avançat.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha posat de manifest la necessitat del canvia i ha posat sobre la taula un debat que ja dura massa. És evident que abans es parlava de petits retocs: successió de la corona d’Espanya (encara més si el segon fill dels prínceps hagués estat mascle), reforma del Senat per a convertir-lo en la cambra de representació de les CC.AA. i poca cosa més.
Ara s’ha demostrat que la reforma ha de ser en més profunditat. No n’hi ha prou en aspectes puntuals, sinó que ha de permetre modificar lleis orgàniques (l’Estatut n’és una), sobre tot, per a modernitzar moltes de les estructures d’aquest país.
Però per a reformar-la cal una majoria de les 3/5 parts del diputats del Congrés, la qual cosa posa molt cosa amunt si no hi ha un pacte ampli entre els diversos grups que composen la cambra baixa.

Així, ara com ara, em sembla impossible mentre un dels grans grups del Congrés no hi estigui d’acord. Estic parlant, evidentment, del Partit Popular. I no deixa de ser curiós... L’hereu de l’antiga Alianza Popular que l’any 78 va promoure el “no” a la Constitució (com per exemple un botó, tenim el cas d’Aznar que escrivia articles postulant-se pel vot negatiu), ara resulta que són els màxims valedors de la Carta Magna.
Una mica (salvant les distàncies, moltes distàncies) també passa amb Esquerra Republicana de Catalunya que pareix que seguin els més agreujats amb la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. És evident que ells no el van votar, perquè, entre altres coses, no era el que havien votat al Parlament de Catalunya, però a l’hora de tancar files i manifestar-se per la sentència, van ser el primers (o dels primers, no vull que ningú s’enfadi)

I mireu, no puc fer-hi mes. Tot aquest enrenou de la reforma de la Constitució ha fet recordar-me d’una sèrie que va emetre Tele 5 l’any 2001. Diu la Wikipedia que va deixar-se d’emetre per la poca audiència que tenia. Personalment ho poso en dubte. Estic parlant de la sèrie anomenada “Moncloa dígame”. Eren els temps de la política absolutista d’Aznar i jo crec que va ser degut més a les pressions de la Moncloa que no la poca audiència el motiu de la retirada del programa de la graella televisiva.
Recordo que era sobre els funcionaris del palau presidencial del cap de l’executiu espanyol. Quan suposadament sortia Aznar, aquest estava envoltat de tants escortes i, per la seva estatura, mai es podia veure.
També hi havia dos gossos (o gosses): Democràcia i Constitució. La Democràcia era dòcil i tothom la podia tocar. Mentre la Constitució era tant agressiva que era “intocable”.
Després de 8 anys... I de 32, la Constitució segueix sent intocable per als de la dreta nacionalista espanyola.

(L'acudit el publica avui el Periódico de Catalunya i és del mestre Ferreres)