 |
| De Humorcillet |
Avui, a les pàgines del Periódico, el seu
director adjunt Juancho Dumall, pregunta si Votaria
avui “sí” a la Constitució?
Primer deixeu-me que us faci uns breus apunts.
Primer que res dir-vos que els temps que
corren no tenen res a veure amb l’any 1978. Aquell 6 de desembre era per a mi
la primera oportunitat d’anar a votar. Feia poc que s’havia establert la
majoria d’edat als 18 anys (fins llavors era als 21) i ja m’havia perdut les legislatives del 77 i del
mateix 79.
Tal com s’apropava la data electoral, les
meves ànsies d’esdevenir demòcrata anaven en augment. Què podia ser més
important que votar la Carta Magna? La llei de lleis que ens permetria deixar
enrere la dictadura franquista i encarar un futur ple d’esperança i il·lusió...
Després d’uns primers anys força esperançadors,
que van culminar amb la victòria electoral de Felipe González el 28 d’octubre
de 1982, aquella il·lusió es va anar diluint poc a poc.
Després de la seva segona victòria electoral l’any
1986, però pagant el peatge d’obtenir 18 diputats menys (de 202 a 184), Felipe va dir: He entès el missatge”. Encara avui em
pregunto quin missatge va entendre...
Han passat 34 anys des de l’aprovació en referèndum
de la Constitució i 30 de la gran victòria socialista (la setmana passada el
PSOE li va retre un homenatge a Felipe González per a commemorar l’efemèride) i
he de dir, sense por a equivocar-me, que ara mateix, estem molt pitjor que
llavors.
La situació econòmica, però sobre tot la política
ens han portat a un camí de difícil retorn. Tant al sector econòmic i financer,
com al polític, la corrupció ha estat el denominador comú., la qual cosa ha fet
que els ciutadans d’aquest país, cada dia que passa, estan més decebuts amb la
majoria dels nostres dirigents polítics i tota aquesta xusma que sol sortir per
televisió per intentar aparentar el que no són.
L’any 2006, s’aprova definitivament un Estatut
d’Autonomia de Catalunya retallat. No obstant això, i després d’estar encallat
durant 4 anys pel Tribunal Constitucional, aquest, el sentència definitivament i el retalla fins deixar-lo, en alguns
punts, reduït a la mínima expressió. Calia tants d’anys d’esforços per a
obtenir aquell resultat final? Calia un desgast innecessari per part del President
Maragall? Ara mateix, quan es fa un anàlisi de fets consumats només es pot
arribar a una resposta possible: ROTUNDAMENT, NO!
Però el pitjor (les coses sempre poden empitjorar)
encara estava per arribar. L’any 2011 van ser molts els espanyols que van
creure que l’arribada del PP al govern podria suposar un canvi de rumb, sobre
tot econòmic per al nostre país. Quan a penes s’ha complit un any, els fets ens
han demostrat que no. Els espanyols (i per suposat, els catalans) han batut
tots els rècords de pèrdua de drets civils i laborals i llibertats.
L’estocada final (de moment) ha arribat amb la
promesa d’espanyolització dels catalans que va anunciar el Ministre Wert fa uns
mesos. Voler imposar-nos l’idioma de l’imperi per damunt de la nostra llengua
materna, és un disbarat tant gran com el que va significar la mateixa victòria
dels populars l’any passat.
Ara per ara el futur, a diferència de l’any
1978, és del tot imprevisible i, evidentment, gens il·lusionador.
I responent a la pregunta de Juancho
Dumall, la meva resposta és NO. Si ara fos votaria NO a la Constitució
Espanyola ja que durant tot aquest temps ha demostrat no ser l’eina necessària
per a garantir els drets i deures de tots i cada un dels territoris espanyols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada