UNS QUANTS MÉS DE 3.030

Acudit de Faro a Diari de Tarragona. 

Després de diumenge s’està parlant molt de la divisió interna que li atribueixen a les CUP. El departament de premsa i propaganda de Convergència furga a la ferida per mirar de treure rendibilitat per a Mas.

Certament després de l’empat a  3.015 la imatge que es pot donar a primera vista és de divisió total. Malgrat tot hi ha coses que no s’han dit, com per exemple que a l’assemblea de Sabadell, a part de militants també hi van entrar simpatitzants i en alguns casos militants i simpatitzants d’altres formacions que es feien passar per cupaires. D’això no se’n ha parlat...

Però el passat 27-S la formació va treure més de 336.000 vots, una menudesa si es compara amb els més d’1.600.000 que va treure JxS. Però aquest no és el tema...

No sé quants de militants tenen les CUP, però no crec equivocar-me si afirmo que a les passades eleccions més de 300.000 votants que es van decantar per la formació anti-capitalista, no eren militants. S’ha fet cap estudi per veure que pensa tot aquest col·lectiu?

Els votants de les CUP no són gent desinformada, que els han votat com haurien pogut votar a una altra formació, no. Els votants de les CUP són gen compromesa i sovint desenganyada d’altres formacions polítiques que han buscat un refugi per al seu vot. Segurament que tots i cadascun del seus votants tenien una cosa clara (i potser només una): que no farien a Mas president.

Aquests dies estic llegint opinions de gent que diuen coses com que les CUP ja no els representen o que se’l relaciona amb la corrupció pel sol fet de ser hereu de Jordi Pujol...     

Sobre els primers, qui ens assegura que diuen la veritat? Com sabem que, efectivament, són votants de les CUP? Potser sí que ho són... O potser no.

El segon tema és molt més delicat i, per a mi el moll de l’os del rebuig a Mas. Certament Mas és el fill polític de Pujol. A diferència des les CUP que fan assemblees per a tot, aquí Pujol només va haver d’ungir-lo com el seu descendent (fins que l’Oriol estigués preparat per a rellevar-lo)

Però quan Mas va substituir Pujol ho va fer a tot els àmbits i, per tant, Mas, és responsable directe de tot el que ha passat a Convergència en els darrers 12 anys. I si voleu, màxim responsable, ja sigui per acció u omissió. Per cert, quan va dir que posaria la ma al foc per la transparència de la Generalitat baix el seu manat sabia, amb certesa, que es podia cremar.  

Per tant, independència sí, però no a qualsevol preu. Si per aconseguir-se s’han d’aixecar les barreres del peatges i s’ha de deixar passar de franc als corruptes de Catalunya, no gràcies. S’ha de fer net.

Precisament el cas contrari, el que vol Convergència i el sector més fanàtic de JxS, es a dir, assolir la independència sense haver de passa comptes del passat és, des del meu punt de vista, una farsa interessada i que només vol esborrar els comptes del passat i no haver-los de passar mai més. Com diuen els castellans: hacer borrón y cuenta nueva. No és això, no pot ser tan fàcil per a uns...

Hi ha molta gent que pensa així. Hi ha molta gent (votants i no votants) que valoren la coherència de les CUP i que per això els votaran a les properes eleccions.

Una de les coses que no entenc és com membres de les CUP que sé saben assemblearis, ara se’n vulguin anar perquè no ha sortit la seva opció. Com a polític que he estat, he hagut d’acceptar coses amb les que no hi estava d’acord. El límit ens l’hem de posar nosaltres mateixos i decidir si les qüestions són prou importants com per a continuar o, en canvi, plegar. 

EL SÍMIL DEL GLOBUS

De Gallego y Rey, al Mundo d'avui. 

Quantes vegades heu dit o pensat que us agradaria tenir l’experiència d’anar en globus? Però ocasions per a fer-ho n’hi ha ben poques. Ara, perquè tenim el recurs d’Internet, però veritat que si us pregunto on es pot anar per a practicar aquesta activitat, el més segur és no em sabreu que contestar.

Si us poseu a pensar, amb la independència passa una cosa semblant. Quantes de vosaltres desitgeu la independència del nostre país? Segurament que bastants... D’altres no, però igualment ho entendran.

La veritat és que de globus se’n veuen pocs. Ara mateix no recordo haver-ne vist volar mai cap... Tampoc fins ara havíem tingut l’oportunitat de viure un procés com el que estem vivint, encara que la independència pròpiament dita, encara no em tingut ocasió de veure-la.

Sabeu que es fa amb un globus quan perd altura? Es deixa anar llast, que són aquells sacs plens de sorra que pengen de la panera. Igual s’hauria de fer ara: si volem salvar el procés s’ha de deixar anar llast. I, en aquest cas, el llast té un nom propi: Artur Mas i Gabarró.

Es podrà criticar a les CUP tot el que es vulgui. Se’ls podrà acusar de manca d’experiència i de que per culpa d’ells s’han perdut 3 mesos... Però les CUP, des del meu punt de vista han estat coherents amb la seva decisió. No em direu que quan diumenge van donar el no de forma definitiva a Mas, encara us vàreu sorprendre? Però si ho havien dit des d’un bon principi! Potser alguns (entre ells els que van fer el tancament-dejuni) encara pensaven amb el miracle, però com ja vaig dir una vegada, els cupaires són poc d’anar a missa i per tant, no creuen en miracles.

Antonio Baños va dimitir ahir. Ara s’ha sabut que era un dels que estava a favor d’investir a Mas. Sembla que David Fernández també (les abraçades que li donava a Mas indiquen que hi havia bona sintonia) Es pot pensar que acabades les reunions entre Junts pel Sí i les CUP, dirigents de la formació anticapitalista podien donar esperances als de la llista de Mas (perquè era la llista de Mas, no ens equivoquem) de que finalment aconseguirien convèncer els seus companys de formació.

Però Mas feia anys que anava perden embranzida. Mal que li pesi a ell i a la seva formació, mai ha tingut el carisma entre els votants de CiU que va tenir Jordi Pujol (aquell que està imputat per blanqueig de capitals...)

Després de dues legislatures guanyant a Catalunya i veient com el candidat socialista si que aconseguia els suports que a el li negaven, va arribar a president amb els vots del PP (no ho oblidéssim), per a que, finalment, l’11 de setembre de 2012 descobrís la fórmula màgica per a perpetuar-se al cap davant de la Generalitat: fer-se independentista. Però no s’hi va fer només ell, també s’hi van fer una bona part dels seus seguidors. Aquesta forma d’actuar és el més paregut que hi ha al comportament d’una secta.  

Ràpidament va renegar del PP i va convocar eleccions presentant-se com el Messies (recordeu els cartells, no?) amb el propòsit de guanyar per majoria absoluta (o al menys amb una àmplia majoria que li permetés governar amb comoditat)

Però li va sortir el tret per la culata i a partir d’aquí, cada vegada que ha convocat eleccions ha anat perdent suports que s’ha convertit en pèrdua de diputats fins que finalment es va treure del barret una fórmula màgica que havia de ser el vot de la nostra vida: votar-lo com a quarta de la candidatura de Junts pel Sí. Però va tornar a fracassar.

L’ego0centrisme, la supèrbia i la prepotència de Mas fa que no se’n adoni de que si algú ho està fent malament i, per tant sobra en tot aquest procés, és ell.

Mas es va creure les paraules de Pujol quan li va dir alguna cosa com allò de que al país dels cecs, el tort n’és el rei... Ara, sobre tot les noves generacions han obert els ulls i saben que ni és rei, ni serà president.

Avui ens ha donat una darrera lliçó de prepotència i ha fixat per dilluns el dia que signarà el decret de convocatòria de noves eleccions si no sé l’escull president. Cap problema: anirem al març i si es torna a presentar, encara li donarem una puntada de peu més gran.  

PRORROGA DESPRÉS DEL PARTIT

Difícilment puc aportar res de nou a tot el que s’ha dit a les darreres 30 hores (si fa o no fa), el temps que ha transcorregut  d’ençà que la direcció de les CUP va dir definitivament no a Mas.

He llegit comentaris de tot tipus: a favor i en contra, insultants o que simplement faltaven a la veritat. Però també d’assenyats i que deien veritats com a punys (encara que a una part no els agradi)

N’hi ha que diuen que s’han perdut tres mesos i d’altres que opinen que el procés se’n ha anat en orris. Ja sabeu que no crec en les veritats absolutes (en aquest cas afirmacions) i davant de tanta radicalització per part d’alguns partidaris de Junts pel Sí, no puc deixar de pensar que al país del seny, de vegades no n’hi ha tant com diuen... I tampoc modals, perquè alguns han perdut fins i tot les formes. La posició d’una majoria és la típica convergent: O estàs amb mi o estàs en contra meva. Fins i tot una majoria de gent d’ERC o propera a aquesta formació han deixat de costat els seus principis (les mans netes, recordeu?) i no veuen a ningú més que a Mas per a ser el president del que sigui (Catalunya independent, Generalitat com la que coneixem... Me dóna igual) Cada vegada que escoltava primer la independència i després entre nosaltres ja ho arreglarem, pensava amb el poderosa que és la secció de premsa i propaganda de Convergència que havia aconseguit captar els més moderats i convertir-los en adeptes acèrrims a la causa. Molts pensareu que la causa és la independència, però no, la causa era la investidura de Mas, al preu que fos!   

Una de les coses que s’han dit és que s’han perdut 3 mesos. Analitzat fredament sembla que sí, però heu de pensar que la CUP està fora de tota lògica. Són assemblearis i el que un altre partit solucionaria amb un sopar dels seus dirigents, els cupaires necessiten hores i hores d’intensos debats i llargues assemblees per acabar decidint (o no) les propostes que hi ha sobre la taula. Per cert, alguns malastrucs deien abans del 20-D que hi havia un pacte per a investir a Mas i que es faria públic després de les eleccions espanyoles. Com veieu, aquí també es van equivocar.

De tot el que s’ha fet i que s’ha dit, el més inversemblant va ser el tancament-dejuni que es va fer per a que les CUP acabessin decidint donar suport a Mas. No va servir per a res. Imagino que els precs devien d’anar adreçats a Pujol omnipotent per a que obres el miracle d’investir al seu fill (polític) predilecte.

A la roda de premsa que van fer alguns membres de les CUP ahir en acabar la reunió ho van dir molt clar: No a Mas, però estem disposats a acceptar un altre candidat proposat per JxS.

Entre les coses que vaig llegir és que la següent excusa seria no acceptar consellers de Convergència...   Però si fa tems fins i tot s’havia proposat el nom de Neus Munté! I per a dissipar dubtes, avui mateix n’han proposat tres: Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté.

Però la part convergent de Junts pel Sí no ho acceptaran. Ells només tenen un candidat i descarten qualsevol altra opció i està clar que els vots dels diputats convergents són necessaris per a investir (hipotèticament) el nou president. Per tant, eleccions el març, no hi ha altra opció.

Recordeu que fa uns dies vaig dir que si fos per Mas, seria el candidat de les properes autonòmiques. Avui ja s’ha postulat per a ser-ho. La megalomania d’aquesta persona no té límits. Tot i que no hi ha cap força política al Parlament (a excepció de la seva formació, es clar) que s’avingui a pactar amb ell, vol continuar fins que des  del seu propi partit li peguin una puntada de peu.

Us deia al principi que havia llegit grans reflexions. Us deixo en dos de les més assenyades que vaig llegir. La primera és de Llorenç Sales, atleta del FC Barcelona i galerenc com jo.

 L'última reflexió del dia i prometo callar-me per uns dies: 
A tots els processites convençuts, indignats pel desenllaç final, permeteu-me que vos demani un favor: quan descargueu la ràbia i la frustació contra els vostres nous " traidors de la pàtria catalana (CUP ), si us plau, sigueu elegants i originals, no caigueu en la simplesa i els mals modals que si tenen els partits no-independentistes en vers el procés. 
Gràcies!

I la següent de Toni Manel Muñoz (el Mascarat), periodista d’Ulldecona:

Preguntes retòriques per a alterats:
-Qui va crear la disjuntiva Mas o març?
-Qui amenaça en enviar el procés a la merda si un nom concret no és president?
-La gent d'ERC que avui critica la CUP, potser estaria bé recordar per què fa 9 mesos estaven maleïnt a Artur Mas. Recordeu?
-Com és que quan un polític ho fa tot tan meravellosament bé, se li fot la totalitat dels partits del Parlament en contra i l'únic que li dóna suport és per un tema de males arts?
-Qui va dir que l'important no era el QUI sinó el QUÈ? 
-Creieu que un país se construeix per la via del xantatge?
-Per què abans del candidat a presidència n'anaven 3 i el que havia de defensar el projecte de país no va participar en cap debat amb contrincants? 
-Dels 3 que van davant de JXS no n'hi ha cap que pugue ser president@? 
-Què fiable que deu ser un govern que amenaça en autodestruir el procés si un home no té un càrrec determinat. No trobeu?
-Us en fiarieu gaire de deixar el país en mans d'una massa social que fa 3 mesos se va deixar entabanar? I dic entabanar perquè si anar a març és enviar el procés a la merda vol dir que esta gent ja no serà més independentista per convicció.
-Si quan la caguen no saben fer més reflexió que fotre-li tota la culpa a qui va tenir un missatge clar durant les eleccions i reparteixen les etiquetes més miserables que poden existir, què passarà el dia en què no tindran a ningú a qui foter-li les culpes de la seua "fixació" per a que certa persona sigue president? Mos fotran les culpes als ciutadans en plan: heu viscut per sobre de les vostres ambicions? O esteu tots equivocats menys natros?

Gràcies CUP per respectar el vostre compromís de campanya. Potser ja tocava que algú demostrés a algú que insultant, acusant i posant lo futur d'un país en escac per la gràcia del diviníssim, no se pacta.

Les podeu llegar als seus respectius Facebook’s. 

ELS PRINCIPIS DE LES CUP

De Ferreres al Periódico. 

Sé li atribueix a Groucho Marx la següent frase: Aquests són els meus principis, sinó li agraden en tinc més...

En canvi les CUP no tenen més principis que els que han expressat públicament, agradin o no a Junts pel Sí, però sobre tot a tots els opinadors, professionals o aficionats que es dediquen a apuntar amb el dit a la formació anticapitalista com l’origen de tots els mals que té en aquests moments Catalunya.

Des de molts àmbits de la política (tan catalana com espanyola), també qualifiquen de ridícul el que està passant, sobre tot després de l’assemblea de les CUP de diumenge amb l’empat a 1.515 en la darrera i definitiva votació i que va fer que quedés a l’aire el suport a la investidura de Mas.  Com dia ahir el periodista i columnista del Periódico Joan Tapia, el ridícul principal no és el de la CUP. Coincideixo amb ell, tal i com he fet en moltes altres vegades.

Ahir també vaig parlar amb Josep Lluís Millan, exalcalde d’Ulldecona i, a part que és més independentista que jo, crec que coincidim en la majoria de coses. A la pregunta de que faria ell, si hauria donat suport a Mas o no, em va respondre:

-Mas es va equivocar a l’hora de convocar eleccions per al 27-S. Ara només faltava la incertesa del panorama polític espanyol per acabar d’embolicar-ho tot.

De les seves paraules he deduït que, tot i ser independentista (com ja he dit abans) és escèptic davant d’un escenari que pugui portar a Catalunya a convertir-se en un país independent.

Aquells que em seguiu sabeu que jo també m’he expressat igual tant en l’oportunitat de fer les eleccions catalanes abans que les espanyoles, com a l’hora de pensar que tenim la independència a tocar.

Tornem al panorama de després de diumenge, de després de l’empat a 1.515 dels delegats de les CUP.

Mentre els cupaires ja han anunciat que acabaran decidint donar suport o no a Mas al comitè polític que es reunirà dissabte dia 2, la majoria dels partits que van obtenir representació al Parlament han demanat que Mas faci un pas enrere, es a dir, que renunciï a ser investit o bé la convocatòria de noves eleccions. Fins i tot veus com la del diputat electe al Congrés Carles Campuzano ha demanat a Junts pel Sí que s’hauria de buscar un nou soci de govern. Però em temo que ara ja és molt tard per a fer-ho i tal com està la situació, no crec que hi hagi cap partit que variï la seva posició i que faci de crossa a Mas. Ara com ara, la majoria de partits catalans estan pensant més en fer unes noves eleccions al març que no donar suport a Mas per a ser investit.

I és que a ningú li agrada ser plat de segona taula. Des de bon començament, la formació de JxS van apostar per les CUP perquè no els hi quedava cap més remei, ja que era l’altra formació independentista que era el que comptava. Recordeu que Mas va plantejar les eleccions com un plebiscit: independència sí o no. I com que JxS no van aconseguir la majoria absoluta que era el seu propòsit quan van arribar a l’acord d’anar plegats CDC i ERC, no els hi quedava més solució que tirar ma del que tenien més prop.

Però a part de la independència, quins altres punts de coincidència hi ha entre Convergència i les CUP. Cap ni un! En ERC possiblement en trobaríem uns quants, però amb la formació que lidera Mas, per moltes voltes que li donem, no en trobarem cap.

Per tant, al menys que fer un govern provisional i de transició, com nassos es pot governar un país amb dos partits que tenen postures totalment contraposades?

Com uns deia jo sóc escèptic amb el procés i penso que en política hi ha molta més feina que fer que estar tot el dia capficat de com aconseguir la independència del país. És una fal·làcia pensar que s’ha d’interposar el concepte d’independència per davant de la resta. Un país ha de tenir un govern que governi, que doni respostes als problemes de la ciutadania i que vetlli pel seu benestar. I si el candidat a president, en tres mesos no ha estat capaç de sortir-se’n i com a única solució només li queda estar a disposició d’un partit que a ulls de la majoria, sembla que el que fan és jugar amb ell, potser només hi ha una solució: marxar cap a casa, convocar eleccions per al març i esperar que en pugui sortir un govern estable que solucioni els problemes de Catalunya. Quins problemes? Tots els que té sobre la taula i que en són molts!    

NI MAS NI MARÇ (o el resultat d'una assemblea manipulada)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

M’han dit fons dignes de tota solvència que el resultat d’ahir de les CUP va estar manipulat. Empatar a 1, a 2 o a 3 és relativament fàcil. Empatar a 1.515 és molt més que una casualitat.

Després de tenir en suspens a tota la gent de Junts pel Sí durant tot el dia, qui, segurament, ja havien preparat els dos discursos possibles (un per si l’assemblea acabava dient sí a Mas facilitat així la seva investidura i l’altre per si deien que no i per tant s’havien de tornar a repetir les eleccions) Però n’havien preparat cap en cas d’empat? Segur que no. Qui s’ho havia d’esperar de fora del partit? Evidentment ningú... Tot i que un cupaire que se’n anava a Andalusia a passar uns dies amb la seva família va piular a Twitter: espero que no vingui d’un vot... Anit va ser l’heroi de molts i fins i tot un diari digital li estava preparant una entrevista.

I per quin motiu s’hauria decidit que el resultat fos un empat? Perquè els agrada ser els protagonistes. Ahir mateix anaven a la portada de la majoria de diaris no només de Catalunya, sinó nacionals o eren capçalera dels mitjans d’Internet. Quan abans d’ara s’havia parlat tant de les CUP? Mai!

Del resultat d’ahir (i ara deixem a part de que fos amanyat) es desprèn que els afiliats que van assistir a l’assemblea de Sabadell estaven molt dividits. Tant i que el grup es va dividir (que no trencar) en dos: aquells que per a seguir endavant amb el procés, finalment van transigir per a que s’investís a Mas i els que es van mantenir ferms a l’hora de no donar-li suport.

El canvi de posició per part d’un nombrós grup de cupaires es deu, sense cap mena de dubte a les pressions rebudes per part dels mitjans de comunicació més afins a la coalició de Junts pels Sí i també, intueixo per l’entorn de cadascun d’ells. El missatge que sense Mas el procés no tirarà endavant ha calat a una bona part de la militància que, finalment, han acabat claudicant davant la que és (o serà o seria) l’oportunitat històrica d’assolir la independència de Catalunya. El que voldria saber és quants d’aquests que finalment van votar donar suport a Mas ho van fer tapant-se el nas per a no sentir la pudor dels casos de corrupció que envolten al president en funcions i el seu partit. Ara tot queda a les mans del consell polític del partit que s’ha de reunir el proper dia 2 (a la capital del Baix Maestrat segons informa Vinaròs News) esgotant pràcticament el termini, ja que Mas hauria de ser investit com a molt tard el proper 10.

Avui hi ha molta gent que es fa una pregunta: Està jugant la CUP amb Mas?  

Tornant al resultat de l’assemblea de Sabadell, el Periódico qualifica el resultat com esperpèntic, però de qualificatius se’n poden posar molts més: inversemblant, increïble, il·lògic, sorprenent, al·lucinant, etc.

El Períodico, a l’editorial (que com sabeu es tracta de l’opinió del mitjà), demana directament que per dignitat es convoquen unes noves eleccions. El País en canvi demana que jubilin a Mas.  

Ahir em va sorprendre veure comentaris d’amics de Facebook (a qui tinc per persones molt assenyades) molt propers a Junts pel Sí (per no dir directament que ho són) posant tota mena de comentaris com si els de les CUP fossin els culpables de la situació. Anem a veure. La frustració que estan (o estem) vivint molts de catalans és degut al fracàs de Convergència i Esquerra Republicana que es van unir baix la denominació de Junts pel Sí per a obtenir majoria absoluta i no van aconseguir ni la representació suficient per a poder investir a Mas en segona convocatòria on només hauria fet falta majoria simple amb l’abstenció de dos diputats.

També vaig llegir comentaris de cupaires i d’altres que, tot i no donar suport al partit anticapitalista, s’ho miren de forma diferent. Un d’ells dia alguna cosa així: Estaria bé que ERC fes una assemblea per a veure si les seves bases segueixen donant suport a Mas.  A mi també m’agradaria veure-ho!

Ah!, que això no estava al programa d’ERC? Tampoc estava al programa de les CUP investir a Mas... Tal com diu el costumari castellà: En todas partes cuecen habas... 

Una darrera qüestió i amb això acabo l’entrada d’avui: Creieu que Mas, al març continuarà sent el candidat de CDC? Si és per ell segur que sí!  

No em digueu ara que encara no el coneixeu? Temps heu tingut per a fer-ho des d’aquell remot 1997 en que Pujol el va nomenar conseller d’Economia i Finances (ja ha plogut i això que porta temps sense fer-ho) És la persona més egocentrista que conec. A Polònia el parodien a la perfecció: Guapu!! Gràcies... !!

I abans d’acabar un advertiment: Si alguna cosa de les que he dit penseu que no es veritat, recordeu que avui és el dia dels innocents! Au mano.

COP DE PORTA DE LES CUP A MAS

Ahir, a Manresa, l’assemblea de les CUP va rebutjar per enèsima vegada votar la investidura de Mas al crit de: Alerta Convergència se’ns acaba la paciència.  

A partir d’ara els convergents s’estriparan les vestidures (més encara del que ho han fet!) i diran que ells ja no poden cedir més del que han cedir i que els cupaires són uns intransigents i que s’han mantingut immòbils durant tot aquest temps. Ahir, a les xarxes socials ja van aparèixer els primer missatges, fins i tot els més catastrofistes que anunciaven l’arribada de Ciutadans al govern català.

Però anem a analitzar la situació. Què és el que des del principi ha anat dient la CUP? I que ho ha reiterat i que ho ha tornat a reiterar... Què NO donarien suport a la investidura de Mas. A part d’altres exigències què, en aquest cas sí, Junts pel Sí van acabar acceptant. Però si jo pregunto quines són les altres exigències de les CUP, algú m’ho sabria contestar? Difícil... En canvi crec que tots teniu molt clar el tema de Mas.

Per tant, no sé a què ve ara en criticar a les CUP. Des de les files de JxS no s’ha fet suficient pressió aquets dos darrers mesos i fins i tot xantatge? De no haver estat així, les CUP no haurien fet l’assemblea de diumenge, ja que sembla que els bases tenien coll avall que els diputats electes encapçalats per Antonio Baños no farien president a Mas, tal i com va passar a les dues primeres sessions de investidura.

I ara què passarà? Com ja deia l’altre dia, la Forcadell s’equivocarà si torna a presentar a Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat i es torna a sotmetre a una nova sessió d’investidura. Si ho fa, l’única cosa que pot passar és que Mas torni a fer el tercer ridícul i no sé si els seu cos ho podrà suportar.

Durant aquets temps, les CUP sembla que durant les negociacions (què no estan tancades) han suggerit altres candidats com per exemple Raül Romeva i el darrer Carles Viver Pi-Sunyer  què si us he de dir la veritat, no tenia ni idea de qui era.

No potser que la tan anhelada independència (al menys és el que es pregona des de JxS) es supediti a un nom: el d’Artur Mas i Gabarró, un personatge a qui es relacionarà sempre amb la corrupció de Catalunya com a encobridor de la família Pujol i de la resta de casos que hi ha hagut.  

Si finalment Mas no és investit, què farà? Es tornarà a postular una vegada més per a intentar tornar a ser president de la Generalitat? I del nou partit que es vol crear? Què no se’n adona que és ell qui sobra en tot aquest procés?

Diuen els convergents (quan defensen la candidatura de Mas) que uns pocs no poden imposar-se a la majoria... Però quan parlem de majoria, de qui estem parlant exactament? Es clar, de la majoria dels independentistes... I si ho mirem d’una altra manera? Us heu parat a pensar que a part dels de Junts pel Sí no hi ha al Parlament cap formació més que vulgui que Mas sigui el president? Per tant, hi ha una àmplia majoria que no està disposada a investir-lo. I sinó és així, a veure si ho aconsegueix i si ho fa, a canvi de què! De renunciar a la independència?

Prepareu-se que encara haurem de veure la tragicomèdia més divertida que s’hagi produït mai a Catalunya: Les aventures de Mas el megalòman;  principi i final de Catalunya.

Son moltes les veus (inclosa la meva) que des de fa temps suggerim que Mas hauria d’haver dimitit fa temps. Com més temps trigarà més es deteriorarà la seva imatge i en lloc de passar a la historia com el president que va dirigir el seu poble cap a la independència pot passar com aquell que va obstaculitzar el procés.          

COM EL CONTE DE L’ENFADÓS

Les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP ja comença a semblar-se a aquella juguesca que ens feien de menuts:

-Vols què t’expliqui el conte de l’enfadós?

-Sí.

-Jo no he dit que sí; jo he dit que si vols què t’expliqui el conte de l’enfadós?

-No.

-Jo no he dit que no; jo he dit què si vols que t’expliqui el conte de l’enfadós?  

Normalment no acabava bé...

Aquests dies escolto de tot: què si finalment les CUP investiran a Mas, què si les CUP poden dividir-se per que una part està d’acord i l’altra en contra de la investidura de Mas, què si les CUP mai han canviat el seu discurs i li tornaran a dir que no a Mas...

I mentre, des dels sectors de JxS, de l’ANC i fins i tot el propi Mas, pressionant i fins i tot fent xantatge a les CUP.

Què passarà al final? Difícil fer una previsió. De fet l’última informació que m’ha arribat, sembla que serà un no. Les CUP tornaran a dir no a Mas per tercera i última vegada... Però ves a saber...

Avui mateix llegia al Confidencial que una de les raons de més pes per a no investir a Mas és que des de les CUP sé va demanar a la Generalitat que revertís la privatització d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL) i, per tant, que tornés a ser pública, a la qual cosa, des de la Generalitat es va negar o, al menys, no es van comprometre a fer-ho quan finalment hi hagi un nou govern a Catalunya.

Si les CUP segueixen enrocades, JxS tampoc és que facilitin que el procés continuï endavant o, al menys que es pugui investir un nou president i a partir d’aquí que es formi nou govern.

Hi ha dues solucions. Si són o no viables ja no és cosa meva, en tot cas tot està en mans de Mas i els seus. La primera i la que subscriurien ara mateix des de les CUP és que Mas fes un pas enrere i que des de la formació de JxS es designés un altre candidat.

La segona és que, tal i com va suggerir Iceta, es renunciés al full de ruta i es pactés amb una altra formació que podria ser el PSC o bé amb Catalunya Sí que es Pot que, probablement  només posarien la condició de fer un referèndum pactat amb l’Estat.  

El que des del meu punt de vista seria una gran relliscada és que Mas es tornés a presentar al ple d’investidura sense tenir garantits els suports necessaris i que el Parlament el tornés a rebutjar. Si això passés, quedaria demostrat que, al menys que al mes de març canviés substancialment la constitució del nou Parlament, tampoc assoliria el seu propòsit.

Si Mas no es investit president, una cosa tinc clara: serà ell i només ell qui encapçali la nova formació convergent que concorri a les properes eleccions. I penso que, difícilment, hi tornaria a haver una gran coalició com la que hi va haver per a les eleccions del 27 de setembre.

Al món hi ha una sèrie de gent que es creuen imprescindibles i divinitats (Mas, Florentino Pérez...) No conceben que tot allò que els envolta pugui funcionar sense ells. Insisteixo. Si finalment hi torna a haver eleccions al Març, Mas tornarà a ser el candidat a presidir el govern de Catalunya, vagi de número 1, de 4 o de 44. I també liderarà el nou partit que surti de la refundació de Convergència.

Què t'hi jugues? 

EL PROCÉS ENCALLAT

En els darrers dies m’ha sobtat escoltar a Junqueras defensant Mas. Es va sotmetre a un interrogatori dels periodistes i va tornar a batre un nou rècord. Si fa uns mesos va ser capaç de dir 23 vegades independència en 20 paraules (rècord del món), dimecres va dir 5 vegades Mas en 10 paraules (rècord d’un militant d’ERC, ja que el mundial l’ostenta Quico Homs quan va esmentar a Mas 10 vegades amb 15 paraules...)

Segons Junqueras, el candidat d’ERC és, serà i seguirà sent Mas (fins que es digui el contrari) Tan fort deu de ser el pacte subscrit dintre de la coalició de Junts pel Sí, que, de moment, no hi ha ningú que s’atreveixi ni tan sols a insinuar que per a desencallar les negociacions amb les CUP potser millor anar pensant en un altre nom...

Tot i que oficialment es diu que les negociacions entre les dues formacions independentistes segueixen i que van per bon camí, cada vegada són més les veus de dintre de CDC que adverteixen a Mas que s’ha abaixat massa els pantalons i que ara que ve una onada de fred, es pot arribar a refredar.

Primer va ser la rebel·lió dels consellers, aquella que es va voler silenciar però que va transcendir, però cada vegada són més les veus crítiques, sobre tot des de que Mas va insinuar que a part dels pantalons també es podria abaixar els calçotets i sotmetre’s a una moció de confiança abans de l’estiu de l’any que ve.  

Sembla ser que aquest va ser el fet que va encendre totes les alarmes entre els dirigents del seu partit, fins el punt de que alguns (Mas Colell i Homs) van sortir al rescat del President en funcions i li van advertir que a Mas sé li està ajuntant la gana amb les ganes de menjar.

Mentre Homs deia dimarts que anava a Madrid (serà el cap de llista de Democràcia i Llibertat –la marca blanca de CDC-) a negociar amb l’Estat i que el procés s’havia iniciat, però donades les circumstàncies no podria acabar..., Fernández Teixidó membre de la família més liberal del partit (va militar amb al Centre Democràtic i Social d’Adolfo Suárez), va renunciar a tots els seus càrrecs orgànics en discrepància amb la línia traçada per Mas.

I què és el que no faria Mas per a ser President? I sembla que encara hi ha gent que no se’n adona... És cert que qualsevol persona pot arribar a canviar (fixeu-vos per exemple Jorge Verstrynge que ha fet el camí en sentit contrari del que sé sol fer), però la transfiguració política de Mas (a part de suposar un altre rècord mundial) és de els que s’estudiarà als llibres de text i es compararà amb la metamorfosi del cuc de seda.

Mas va néixer políticament dintre de la família convergent i va tenir el millor padrí que es podria tenir en aquella època: Jordi Pujol. Catalanista i lliberal de tota la vida, va fer-se independentista en veure el gran èxit de la manifestació de la Diada de 2003. A partir d’aquí es va convertir amb el referent independentista per excel·lència, fins el punt de renegar del seu passat (bé, menys del seu padrí) i abraçar les noves tendències. Va pensar que si la gent s’ho empassava, trauria majoria absoluta i així allargaria el seu mandat fent i desfent al seu criteri. La jugada no la va sortir bé ni a la primera, ni a la segona... Ara aspira a una tercera oportunitat (serà per allò de a la tercera va la vençuda...)

Per aconseguir-ho en aquesta segona, Mas va acceptar tot allò que li van demanar els radicals de l’extrema esquerra... Tot? No, tot no! Perquè també van demanar el seu cap. De fet li van estar demanant des de molt abans de les eleccions, però Mas pensava que com Junts pel Sí trauria (ara sí) majoria absoluta, les CUP quedarien relegades als ostracisme total.

Però Mas una vegada més no va calibrar bé les seves forces i aquest cop la rebolcada (fora del llit) va ser majúscula.

Si finalment Mas no surt President, encara aspirarà a una nova oportunitat. Ja no serà el vot de la teva vida... La maquinaria electoral convergent s’haurà d’inventar un altre enginyós lema...

Digueu-li com vulgueu, però l’egocentrisme de Mas sembla no tenir límits.      

LES CUP NO CREUEN EN MIRACLES

L'acudit és d'Eneko. 

Només un miracle pot fer que no s’hagin de tornar a fer eleccions el proper març!

Després d’un cap de setmana convuls on els atemptats de París van acaparar la major part dels espais  informatius i on pràcticament no es va parlar de política local, el dia d’ahir es va tornar a la càrrega en una mena de guerra de guerrilles i amb diversos fronts oberts.

Pel matí era el conseller Mas Colell que en un article publicat al diari Ara carregava contra les CUP i per la tarda va ser el fins fa poc Conseller de Governació i portaveu del Govern Quico Homs. Tots dos qualificaven les exigències de les CUP com inadmissibles i evidentment, coincidien a l’hora d’afirmar l’enorme distància existent entre els diverses polítiques dels uns i dels altres.

Però possiblement, l’acusació més forta va arribar d’Homs que va afirmar que la declaració independentista de desconnexió amb l’Estat espanyol està morta per culpa de les CUP al no facilitar la investidura de Mas.  

Però com sabeu, a part dels convergents, a Junts pel Sí hi ha molta més gent. Entre ells els d’ERC que diuen ben poc i quan parlen tampoc és que facin una defensa aferrissada dels encara president en funcions. Des del meu punt de vista s’ho miren com si el problema no anés amb ells i amb la perspectiva de que si finalment es fan eleccions els mes de març, milloraran resultats.

Des de l’ANC (que havien convocat una manifestació per al passat diumenge i que va ser suspesa pels atemptats de París), diuen ara que volen fer pressió sobre els 72 diputats independentistes i no només als de les CUP... No m’ho acabo de creure.  

Els més callats, segurament són els de les CUP. Potser perquè pensen que es contraproduent parlar i prefereixen continuar ferms en les seves conviccions esperant la darrera reacció de JxS: o cedeixen o es tornen a convocar eleccions. Acabar investint a Mas (que seria la tercera opció) no la deuen ni contemplar quan ja van dir, van seguir dient, van reiterar i es van reafirmar que no l’investiran president.

Jo ja comprenc que des de les posicions més convergents costi d’entendre que el seu estima líder no pugui repetir al capdavant del govern català en aquests moments tan transcendentals per al nostre país, però tal com van dir fa uns dies a TV3, la lògica delscupers no té res a veure amb la de la resta dels partits. Ells van al que van i si fruit d’aquesta postura pateixen un desgast considerable, no passa res.

Dilluns vaig llegir al Triangle que citava fonts de la Razón que les CUP van exigir a Mas que renegués de Jordi Pujol i Mas, evidentment, no ho va acceptar.

La Razón té la credibilitat que té i més quan parla del procés català, però és lògic que en un moment donat sé li exigís a Mas que renegués de Pujol pel que aquest significa.

Si un dia els conceptes de Pujol i Catalunya van anar totalment lligat (hi havia un lema que deia precisament Pujol-Catalunya) ara el cognom Pujol està estretament lligat amb la corrupció (Pujol-corrupció) Si Mas accedís renegar de Pujol seria el mateix que renegar de la corrupció que s’ha acabat enquistant a Catalunya.

Però Mas no ho pot fer, primer pel que representa per a ell Pujol i segon perquè seria admetre l’evidencia que, de passada l’acabaria esquitxant a ell mateix.

Des de la creació de Convergència Democràtica de Catalunya allà per l’any 1974 només ha tingut dos presidents: Pujol i Mas.

A part d’això tots dos han arribat a ocupar el càrrec més alt al que es pot aspirar al nostre país: la Presidència de la Generalitat. Fins i tot hi va haver un moment que es van solapar i tos dos van ocupar els càrrecs de màxima responsabilitat tan dintre del propi partit con del Govern.

Amb aquests antecedents, algú pot afirmar taxativament de que Mas no sabés res del 3%?

Tal com es diu al carrer, com pot aspirar a ser President algú que sabia que el seu partit s’estava finançant irregularment i ho consentia... I sinó ho sabia, encara pitjor, ja que demostraria la seva nul·la capacitat per a dirigir el país.

Estic convençut de que els cupers no creuen en miracles perquè no creuen en Déu i, per tant, l’actual disjuntiva ho solucionen els humans o no ho soluciona ningú.    

PROPOSTA POC IMAGINATIVA

De Ricardo, al Mundo d'ahir. 

Al finalitzat la primera sessió d’investidura, una vegada Mas va ser rebutjat per a ser el nou President de la Generalitat de Catalunya pel plenari del Parlament, el candidat va dir que tronaria dijous amb una proposta imaginativa.  

Dijous Mas va sorprendre els diputats amb la següent proposta: un govern encapçalat per ell mateix amb 3 vicepresidències que tindrien més pes específic i sotmetre’s a una moció de confiança 10 mesos més tard.

Certament no veig la imaginació per en lloc. La de la presidència coral o col·legiada ja la van proposar fa setmanes les CUP i es va titllar de disbarat. Això sí, la presidència per a Mas i només per a Mas.

Ja sé que l’actitud de les CUP causa indignació a una bona part de l’electorat de Junts pel Sí. Ahir, a les xarxes socials es podia notar perfectament aquests cabreig i, fins i tot les bromes que es feien al respecte eren mal rebudes.

El principal argument dels de JxS és: Ha de prevaldre el procés abans de qui ha de ser el nou president. També consideren que ja han cedit prou i, per suposat (al menys fins ahir), no contemplaven de cap manera substituir a Mas per un altre candidat.

Però Mas i els seus ahir van perdre. De fet van començar a perdre el passat 27 de setembre quan no van treure els diputats necessaris que els hi hauria permès investir a Mas i formar govern. El lema el vot de la teva vida no va fer l'efecte que esperaven. I quan algú perd la primera cosa que ha de fer és acceptar-ho, analitzar-ne els motius i mirar de no tornar-los a cometre.

Històricament Convergència ho ha fet. Era el 2003 quan per primer cop va perdre el govern de Catalunya a mans del Tripartit, en part per no oposar-se al Pla Hidrològic Nacional del PP i, per tant, per anar en contra d’una part del territori de Catalunya (les Terres de l’Ebre) on, recordem-ho, hi va haver una gran oposició agrupats en la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Més recentment, se’n van adonar de que corrien nous aires independentistes i van deixar enrere la seva històrica reivindicació de pacte fiscal i abraçar sense fissures l’ideari independentista.

Durant tot aquest període de temps, CDC mai es va plantejar substituir el seu líder, tot i els errors estratègics que van anar cometent. Fixeu-vos que tan el 2003 com el 2007, CiU, amb Mas al capdavant, va ser la formació que més vots i diputats va treure a les eleccions autonòmiques i tot i això, no van governar.

I és que CiU (darrerament CDC amb la sortida D’UDC) no ho trobat fàcilment socis de legislatura. Tret de la primera quan va pactar contra pronòstic amb l’ERC d’Heribet Barrera, després si van voler formar un govern estable van haver de pactar amb el PP, tot i que Mas l’any 2003 va signar un document davant d’un notari de que no pactaria amb els populars... Recordeu? No obstant això, l’any 2010, després de ser investit gràcies a l’abstenció del PSC, hi va pactar per a poder governar.

Potser degut a aquesta trajectòria de pactar amb qui més li convé en cada moment, les CUP no se’n acaben de refiar. Ahir al programa Divendres de TV3, el comentaristes polítics ho ven deixar ben clar:

-Tot i que ha dit Mas que es sotmetria a una moció de confiança, una vegada investit president, no té cap obligació de fer-ho.        

El que és segur és que a partir d’ara, la Carme Forcadell haurà d’iniciar una nova sèrie de consultes per a tornar a proposar un noucandidat. Encara que aquest nou candidat pot tornar a ser Artur Mas!  

Si és així, la Forcadell haurà de tenir molt clar que, aquest cop sí, les CUP facilitaran la seva investidura, perquè si no ho té clar, Mas s’exposa a un altre ridícul i aquesta vegada molt més espantós.

AL FINAL TINDRAN (TINDREM) RAÓ

Els malastrucs (què sempre els hi ha) van pronosticar fa temps que després de les eleccions del 27-S hi hauria un govern d’ERC (es trencaria així la gran coalició –de fet ja s’ha trencat de cara les generals-), les CUP i Catalunya sí que es pot.

Com sabeu ahir, va ser el primer dia de debat d’investidura de Mas i es va difondre la notícia de que les CUP haurien proposat a Raül Romeva com a candidat a la presidència. El tema és que no tinc clar si es va fer protocol·làriament o bé, tal com em van explicar, en una entrevista a una emissora de ràdio, sé li va preguntar a un diputat de les CUP què els hi semblaria Romeva com a president. Evidentment, el diputat va dir que els hi semblaria bé. De fet ja fa dies que diuen que qualsevol abans de Mas.  

Durant la seva intervenció (per cert, carregada de cites), Antonio Baños li va tornar a dir a Mas que no el votarien en primera sessió i que tornés dijous... Dit així sembla que les CUP van deixar oberta la porta a que podrien facilitar la investidura de Mas en la segona sessió que es produirà demà. Però en aquest punt Mas va voler fer trampes (quines coses, no?) Li va proposar a Baños fer una reunió conjunta (una mena d’assemblea) dels 72 diputats del bloc independentista per a escollir el candidat. Mas era i és conscient de que, de produir-se, seria ell l’elegit, ja que mentre JxS tenen 62 diputats, les CUP només en tenen 10... No obstant, Baños s’ho va agafar amb ironia i li va dir que, de fer-se, el vot hauria de ser secret i potser s’ho arribarien a passar bé i tot, en referència a les veus crítiques que, en privat, qüestionen al president en funcions.

En contra del que sol ser habitual en mi (ja sabeu que sempre dic que no solc seguir debats ni entrevistes ni res que s’hi assembli), aquests dies si que estic expectant a tot el que passa i ho segueixo amb interès. Dissortadament no puc seguir totes les intervencions, però si les que més m’interessen entre les que puc veure per compatibilitats d’horaris.  

No entenc perquè el godallenc Garcia Albiol s’entesta a qualificar a les CUP de radicals i antisistema. La intervenció de Baños em va sembla molt coherent i realista davant la situació que estem vivint. Una altra cosa és que no agradi a aquells que han fet de la política la seva professió i que estan a favor, per exemple, de les portes giratòries. Des del meu punt de vista veig als de les CUP com els regeneradors de la política. Que falta li fa.  

Demà hi tornarà a haver sessió d’investidura. Tot i les paraules d’ahir de Baños, dubto que els diputats de les CUP acabin facilitant la investidura de Mas, tot hi reconèixer que, efectivament, sense capità, el vaixell no pot salpar del port.

Però abans de que arribi el demà, encara hem d’acabar el avui. I avui, a la premsa, he llegit el que m’han semblat amenaces a les CUP per part de CDC. I sinó, fixeu-vos amb aquest titular que apareix a l’edició digital del Periódico: CDC avisa: ‘A mort contra la CUP si no hi ha investidura’.

Per tant, entenc que si finalment demà Mas no és investit president, la reacció convergent serà contundent. Difícilment es tornarà a a aquell bon rotllo que hi havia abans de els eleccions:

-Es igual si votes a les CUP, el que interessa és sumar per aconseguir la independència...

I quan els hi deies que no volies veure a Mas ni en pintura, ja que era un representant del període mes corrupte de Convergència, et responien:

-Després, una vegada siguem independents, ja ho solucionarem...  

Potser els malastrucs al final l’encertaran i JxS claudicaran i presentaran la candidatura de Romeva (tot i que ell es va descartar –ara, ja que al principi aspirava a tot-), però els crítics amb Mas i a tot el que envolta el món convergent, fa temps que l’estem encertat:

-L’única cosa que pretén Convergència  amb el procés és seguir manant a Catalunya per a poder tapar les seves vergonyes (casos de corrupció) i mirar de passar pàgina sense haver de penedir-se de res.  

AMB LA LLIÇÓ BEN APRESA

Publicat al diari el Mundo. 

Ahir doble sessió al Parlament de Catalunya. Pel matí és debatia i votava una resolució de fractura amb Espanya que va ser aprovada (sense sorpreses) amb els 72 vots favorables de Junts pel Sí i les CUP i 63 en contra de la resta de grups (C’s, PSC, CSQP i PPC)

No obstant, ahir tampoc és que es parlés tant del tema. Segurament perquè, fins i tot aquells que ho van votar, saben que és una mena de brindis al Sol i que no tindrà cap tipus de transcendència. Queda molt bé, això és veritat i, possiblement sigui un inici, però per si mateixa no comporta pràcticament res. Igual com va passar amb el preàmbul de l’Estatut de Miravet (el que va promoure Pasqual Maragall) on es definia a Catalunya com una nació, serà declarada inconstitucional. Tot i que, en aquest cas, aquells que van votar-la a favor, ja han dit que desoiran el que pugui dir el TC. Em sembla perfecte, però insisteixo, encara queda molt de camí per fer i aquesta resolució, per si sola, no ens porta en lloc.

Per la tarda ja va ser una altra cosa. Mas va fer el seu discurs d’investidura conscient de que o el voten els diputats de les CUP o no serà investit president.

Vaig escoltar en part el discurs de Mas i les conclusions sobre el que va dir coincideixen amb el que van dir els portaveus dels grups, excepte, evidentment, del de Catalunya Sí que es pot, que va ser el que menys va sortir als informatius.

És curiós (o no) que ara Mas vulgui fer un gir de pràcticament 180º a les seves polítiques i allà on va retallar, ara digui que destinarà esforços. Fins i tot va arribar a prometre (sembla ser que fora de discurs –possiblement per que se’n va oblidar-) una renda bàsica per a famílies molt necessitades.

Hi van haver moments tan incoherents com quan va dir que si Catalunya fos independent no hauria calgut retallar en molts d’aspectes, així com tampoc rebaixar-los el sou als treballadors dependents de la Generalitat, quan va ser Mas que fins i tot es va avançar, en alguns casos, a les retallades de Rajoy. I sobre el que va dir dels treballadors públics, només dir que és fer demagògia, ja que el que pretén és recuperar la confiança dels membres d’aquest col·lectiu per a garantir-se així els seus vots de cara el futur... Sinó per ell, al menys per al seu successor.

La majoria de grups de l’oposició van coincidir en el canvi radical de Mas que va virar cap a polítiques socialdemòcrates, tan en el terreny econòmic con social. I també en un altre tema i aquí fins i tot hi van coincidir les CUP: no haver esmentat per a res la corrupció que afecta el seu partit.

El que pretén Mas és el mateix que ha pretès sempre: seguir tenint poder. I això es demostra clarament quan, dirigint-se als diputats de les CUP els hi va dir que, sense ell, el procés s’encallaria. Mas no contempla cap escenari més. En públic els seus, com per exemple Neus Munté, es v mostrar indignada perquè sonava el seu nom com persona de consens que faria que els CUP la votessin per a ser la nova presidenta. En privat sembla que ja és una altra cosa i que són molts dintre de la formació de JxS els que pensen que Mas hauria de donar un pas enrere i que fos un altre el candidat a presidir el futur govern de Catalunya.

Mas portava ahir la lliçó molt ben apresa. Sabia que havia de dir i a qui ho havia de dir. Sap que si no són les CUP cap altre partit el votarà i la formació que va encapçalar Antoni o Baños ja ha reiterat diverses vegades que no investiran Mas.

També sap que, al menys que s’inventi alguna estratègia per aconseguir els vots suficients en segona o tercera sessió. De no ser així, Mas sap que sobra i només la supèrbia (que en té i molta!) serà la que, finalment, el faci decidir si accepta el seu relleu o acaba convocant unes noves eleccions per al mes de març.