COM LA ‘YENKA’

De Ferreres al Periódico. 

Quan era un adolescent es va posar de moda un ball que es deia la Yenka.

La Yenka tenia una lletra molt enganxosa que deia així: izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante y atrás, un dos tres...

Veient les negociacions de Pedro Sánchez amb els diferents partits i grups polítics que conformen el Congrés dels Diputats, tinc la sensació que estic revivint aquell ball.

Pedro Sánchez es mou cap a un costat o cap a l’altre segons amb qui negocia aquell dia. Si ho fa amb Podemos se’n va una mica cap a l’esquerra i si és amb Ciudadanos, cap a la dreta... El que s’avança un dia, al dia següent es pot retrocedir i quedar-se o no, al mateix lloc de sortida... Potser és del que es tracta i que a les negociacions s’ha d’estirar o arronsar segons les pretensions de l’altre partit, però sobta una mica que en alguns temes no es mantingui ferm. Però no nomes ell, sinó també alguns dels seus interlocutors.

Hi ha un moment on arribes a pensar que la majoria de temes son fonamentals per a poder arribar a pactes: reforma laboral, llei de la dependència, reforma de la Constitució... En canvi d’altres, pràcticament han desaparegut dels esborranys d’acord.

M’estic referint al tema català. Durant la campanya, Podemos es va omplir la boda dient que el referèndum català era una línia roja que no es podia traspassar de cap manera. Fins i tot tirava per cara al PSOE d’haver-ho tret del seu programa, ja que 4 anys enrere també eren partidaris de fer-lo. Fins i tot, durant els darrers dies s’està dient que la idea d’Estat federal tant defensada com argument davant dels partits independentistes també ha desaparegut o ben prop.  

Tot allò que es fa o no a Madrid, acaba repercutint amb els partits d’àmbit territorial. El partit valencià compromís ja va abandonar el grup amb el qual havia pactat (que no és un altre que Podemos), precisament perquè no van aconseguir tenir veu pròpia al Congrés. Pablo Iglesias quan parla de la seva formació també ho fa de les confluències, es a dir, aquells partits amb els quals es va pactar a cada territori per a poder obtenir un millor resultat: Compromís a València, En Comú a Catalunya, les Marees a Galícia...

Per una altra banda, encara recordo la insistència del PSC demanant al PSOE que fes seva la idea d’una Espanya federal. El canvi de ideologia de Convergència (més fictici que real, no us equivoqueu), però sobre tot del canvi de rumb de la societat catalana, va agafar el PSC amb el peu canviat. Fins i tot des de l’esquerra li estaven passant per sobre i la prova és el resultat de les darreres eleccions, sobre tot de les generals. Era urgent buscar una alternativa que els identifiqués i que cap altre partit hagués anunciat. Així va ser com es va rescatar del darrer calaix de la calaixera, d’aquell on es deixen les coses que ja no es fan servir, la idea de l’estat federal. Durant molt de temps, quan els líders nacionals venien a Catalunya a mitinejar, els d’aquí intentaven introduir aquesta idea sense gaire èxit.  

Però també els socialistes espanyols se’n van adonar que mentre a uns els identificava la idea d’assolir la independència de Catalunya, altres estaven per fer un referèndum per a saber amb claredat el que volia la ciutadania catalana. Per tant, també ells van haver de buscar una idea diferència i no ho van tenir difícil, només va caler acceptar el que, des de feia temps se’ls hi demanava des de Catalunya.

Però ara, quan Pedro Sánchez té la possibilitat de substituir a Rajoy a la presidència del govern d’Espanya, quan se’n ha adonat que un canvi constitucional en aquest punt pot ser un escull per alguns partits a l’hora d’arribar a acords, l’han abandonat com aquell que abandona el gos quan se’n va de vacances.    

https://www.youtube.com/watch?v=0kNPetjMTCQ

CANDIDAT SÁNCHEZ

El PP volia regular per llei que el cap de la llista més votada acabés sent el president de l’Estat, el president autonòmic o l’alcalde. El PP a Espanya, com Convergència a Catalunya (al menys fins ara), saben que tenen totes les de guanyar, ja que la fragmentació de l’esquerra sempre els posa en clara avantatge. En canvi des de l’esquerra, sobre tot els socialistes, pensen que el president o l’alcalde ha de ser aquella persona que reuneixi més consens, la que sigui capaç d’aconseguir una majoria que li permeti governar sense sobresalts.  

L’actitud de Rajoy, el president en funcions fins que el Congrés dels Diputats esculli un nou president, xoca frontalment contra la idea del PP, encara que reflecteixi fidelment la forma d’actuar de Rajoy, el primer president del govern d’Espanya que ha fet rodes de premsa amagat darrere de la pantalla d’un televisor de plasma.

Rajoy sap que no compta amb els suficients suports per a ser investit... Com a molt el de C’s, però no en té prou si tota la resta li vota en contra. Per tant, abans de quedar en ridícul davant els ciutadans d’Espanya, prefereix amagar el cap sota l’ala (o fer de don Tancredo) i que el Rei acabi proposant un altre candidat que, des d’ahir per la tarda és Pedro Sánchez, el líder del PSOE.

Ara serà Sánchez qui miri d’aconseguir els suports necessaris, encara que d’entrada he de dir que no ho tindrà fàcil. Més que res per la heterogeneïtat de la resta dels grups: res té a veure C’s amb Podemos o UP (Izquierda Unida) i encara menys amb les independentistes (ERC) i els que ara s’hi ha afegit (Democràcia i Llibertat o Convergència) Tret de Podemos i UP que són ideològicament molt propers (de fet van estar a punt de presentar-se junts), la resta té ideologies força diferents, fins i tot CDC i ERC, encara que els uneixi (o al menys això diuen) l’objectiu de la independència.

Tan fragmentat està el Congrés que el PSOE només sobrepassaria la majoria absoluta sumant els diputats de Podemos i de Ciudadanos/Ciutadans. En cap altre cas s’aconsegueix la suma de 176 que significa majoria absoluta. I aquestes dues formacions ja han dit que són incompatibles: o uns o els altres, però no conjuntament.

Tot i això encara és aviat avançar res. Sempre he dit que si en política no hi ha res impossible. Fixeu-vos per exemple que a Andalusia governen conjuntament el PSOE i C’s, tot i que és l’autonomia on més corrupció hi ha hagut, va ser possible un pacte. En canvi a Madrid PSOE i Podemos van pactar per a desbancar el PP de l’ajuntament de la capital. Es clar que sempre ha estat a dos bandes... Mai a tres què és el que complica el tema...

Però no cregueu que Rajoy ha fet un pas enrere. Ell i el seu partit estaran a l’expectativa i intentaran posar tots els pals a les rodes que els sigui passible. Si finalment el candidat Sánchez es sotmet a la sessió d’investidura i no reuneix al menys 176 suports, no crec que el PP s’abstingui, amb la qual cosa també podria ser nomenat president. Hi ha una dita que diu: ni menja ni deixa menjar... Així es podria resumir l’actitud dels populars.

I què passarà si Sánchez no aconsegueix ser investit? Llavors el Rei designarà a Rajoy candidat?

És possible, però seguirà sent igual de difícil aconseguir els suports necessaris. Rajoy acusa a Sánchez de que s’ha negat a dialogar... ¿Però com quedarien els socialistes si fessin president a un líder que està envoltat de corrupció i que ja hauria de fer anys que hauria hagut de dimitir?  

Fins i tot C’s que són els més ideològicament propers al PP, cada dia els costa més donar-los suport, perquè cada dia s’imputa a més càrrecs públics, sobre tot de València.

Al menys, el candidat Sánchez no va ocupar càrrecs orgànics que es van destapar els casos dels Ere’s fraudulents a Andalusia que és el cas més greu que ha afectat els socialistes en els darrers anys.        

LA CABRA SEMPRE TIRA AL MONTE

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Molt de dir Rivera que no pactaria amb el PP i al final ho acabarà fent... O no ves a saber.

De fet, fa poques hores que la Guardia Civil ha començat una macroredada a les seus del PP de València buscant documentació dels casos més sonats. Quan la notícia m’ha arribat al mòbil, la foto era de Alfonso Rus, que va ser el totpoderós president de la Diputació de València a part d’alcalde de Xàtiva. Vaig conèixer a Alfonso Rus gràcies a les paròdies de l’humorista Xavi Castillo que sempre el treia amb una fletxa que li apuntava el cap i que el seguia per allà on anava, ja que per la seva baixa estatura física, de vegades solia passar desapercebut.

Si a aquesta actuació sé li suma la imputació del propi partit per la destrucció dels dics durs dels ordinadors de Bárcenas, així com el nou cas de corrupció al votant de l’empresa pública Acuamed (per citar els casos més recents), el PP com a partit (i per suposat tots i cada un dels seus dirigents), haurien d’estar inhabilitats i, per suposat, deslegitimats per a formar govern i fins i tot per a exercir d’oposició.

https://www.youtube.com/watch?v=BM_sHgXQc_0&feature=youtu.be

Tornant a Rivera, ja sabeu que ahir mateix va tenir una entrevista amb Rajoy per a mirar d’arribar a un acord de govern. La suma del PP+C’s és la que té un millor resultat exceptuant, està clar, la que farien el PP+PSOE, coalició que només interessa al PP, ja que per al PSOE seria alguna cosa així com signar la defunció... Això sinó arriba igual encara que no pacti amb els populars.

Alguns analistes polítics volen veure en un possible govern encapçalat pels socialistes, la redempció de les últimes decisions del govern de Zapatero, ja que no els hi quedaria més remei que desfer en tot o en part el que van fer fa ja més de 4 anys, com per exemple la connivència amb la banca o la reforma laboral rectificada posteriorment pel PP a l’alça.  

També hi ha analistes que opinen que la tàctica e Podemos està encaminada a guanyar-li tot el terreny possible al PSOE  fins a convertir-lo en un partit residual, tal con a passat a Grècia amb Syriza i el PSOK.

Aquestes maniobres em donen la raó un cop més. El PSOE no es fa refundar quan ho hauria hagut de fer, es a dir, fa al menys 3 anys. Les grans decisions dels partits s’han de prendre en períodes no electorals, que és quan mes temps tens de preparar-ho a la vegada que la possibilitat de patir un desgast electoral és nul·la. Fixeu-vos per exemple amb els moviments que ha iniciat l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que s’ha proposat crear un partit (ara es va presentar en una coalició de partits) i ha llençat gestos fins i tot a la gent de els CUP per a que s’integrin al nou projecte.

Ara bé, si voleu saber el que penso avui d’aquesta situació, us he de dir que ni jo ho sé... Cada dia, segons el que passa, penso una cosa diferent. Per una part, repetir les eleccions només faria retardar uns mesos el problema, ja que si els resultats són pràcticament calcats, les dificultats seran idèntiques o al menys similars.

Una opció que avui no descarto per a res, és la repetició de les eleccions sense Rajoy ni Sánchez... Però mirat des del mateix punt de mira, perquè aquests no s’haurien de presentar i Iglesias i Rivera, sí? Si s’analitza objectivament, la culpa de que no s’arribi a cap pacte, no és compartida pels 4?

De totes formes que vagi per davant que jo tampoc no pactaria amb segons qui. És evident que traçaria unes línies roges (un concepte que està molt de moda) i que no les traspassaria sinó fossin per motius de força major (molt de força major!) I ara per ara no en veig cap ni un.

Per cert. Si estigués al lloc de Sánchez o Iglesias (afortunadament no hi estic), no em deixaria intimidar per les coaccions dels empresaris com per exemple la retirada de la inversió estrangera.

I ja per a finalitzar, em permeteu una broma? I si Rajoy volgués anar a unes noves eleccions per a que així no es pugui presentar Pedro Gómez de la Serna?    

JOCS DE TAULA POLÍTICS

De Ricardo al diari el Mundo. 

Ahir es preguntava el Periódico de Catalunya: És que ningú vol governar?

Sóc del convenciment de que tots els que es presenten a eleccions volen governar. Sinó, no s’hi presentarien... El que passa és que de vegades els cal una petita empenteta o estar segurs de que dominen la situació.

Veient els que s’ha vist els darrers dies, sembla que els diferents partits estan jugant a un joc d’estratègia difícil de definir. Per una part, Rajoy, quan semblava que feia un pas enrere, en realitat es tractava d’una maniobra d’autoprotecció, com passa amb l’enroc a dels escacs on es permuten les posicions del tauler del rei i la torre davant de l’atac del rival.

En canvi el paper de Podemos no ser com qualificar-lo. Per una part, sembla que van de farol, com passa amb el pòquer o sigui, simular que portes un millor joc que el que realment tens.

També és possible que s’estigui jugant una gran partida de mus on s’acostuma a fer senyals al company per a que aquest pugui deduir el joc que portes.

Com veieu, tot plegat una mica complicat...

De Vergara a eldiario.es.

En un primer moment, divendres semblava que s’havia aplanat el camí per a formalitzar un pacte d’esquerres entre PSOE, Podem i IU ambla col·laboració d’altres grups polítics. Després de ser consultat pel Rei, Rajoy va decidir no sotmetre’s a la sessió d’investidura.

Ràpidament va sortir Pablo Iglesias, el líder de Podemos a parlar de pacte amb el PSOE para formar govern on ell seria vicepresident i que alguns dels seus dirigents tindrien carteres ministerials. Iglesias semblava que volia aplanar el camí, però a ulls dels socialistes, l’estratègia només entorpia el complicat panorama polític.

La postura de Podemos contrasta molt amb el que deia fa només unes setmanes. Quan Patxi López va ser elegit president del Congrés, va dir que havia un pacte entre el PP i el PSOE i que només era un joc de cadires per acabar investint Rajoy amb el suport socialista...

No sé com qualifica Iglesias l’estratègia que està emprant, però quan es parla de vicepresidències i ministeris, no us sembla un joc de cadires? A mi sí.

Mentre Pedro Sánchez està a l’expectativa. Per una part està rebent els constants atacs del PP, així com d’una part de la premsa afí, per l’altra des de dintre del seu propi partit de personatges com Felipe i Alfonso que de la clandestinitat durant la dictadura van passar a viure molt bé i ara no se’n recorden dels valors que defensaven quan eren joves.

Fa dies que estic dient que una repetició electoral no serviria per a casi res. Només per ajornar el problema, mentre possiblement anirien prenent cos els pactes.

Pedro Sánchez vol que sigui Rajoy qui primer passi per l’examen dels diputats del Congrés. Que es visualitzi que no compta amb el suport de cap grup, ja que ara, Rivera ha anunciat de que no donarà suport a cap dels dos. I si tal com es preveu Rajoy no aconsegueix ser investit, llavors ho intentarà ser ell mateix amb els suports esmentats més amunt. Però el PP no està disposat a posar-ho gens fàcil. Fins i tot és possible que s’acabi substituint Rajoy per alguns dels emergents que truquen a la porta. I també a Sánchez sé li podria estar buscant un substitut, encara que la situació és força diferent.  

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Però ja sabeu que en política el que avui és blanc, demà pot ser negre i a l’inrevés. Durant la campanya i fins no fa gaires dies, el referèndum independentista de Catalunya era un requisit indispensable que posava Podemos a l’hora de configurar cap pacte. Alguns fins i tot ho qualificaven com línia roja que no es podia traspassar. Ara sembla que ja no ho és, encara que des de Podemos s’afirma que no es renuncia a fer-lo...

Des del meu punt de vista, ara mateix, el punt l’imprescindible és fer fora el PP del govern d’Espanya. Per tant, la resta de punts haurien de passar a un segon pla i no ser un impediment per a configurar un govern progressista. No m’agradaria haver d’aguantar 4 anys més la prepotència i les polítiques del PP.

Per cert, suposo que ja sabeu que a Pedro Sánchez i a Pablo Iglesias els diuen els Picapedra... No cal dir el motiu, veritat?  

QUASI TOT PER DECIDIR

De moment només s’han constituït les meses de les dues càmeres legislavies espanyoles: la del Congrés dels Diputats i la del Senat.

La meva intuïció em diu que bé pot passar el mateix que a Catalunya, que el nomenament del president vagi per a llarg... Això si és que s’acaba produint.

Alguns analistes varen voler veure amb l’elecció de Patxi López com a president del Congrés (s’està insistint molt que s’ha convertit amb la tercera autoritat de l’Estat), el principi d’un acord per a formar una gran coalició. Ja ho veurem.

De moment qui s’està desmarcant de qualsevol pacte és la formació de Podemos, mentre el seu màxim líder pregona als quatre vents que el que ahir es va visualitzar és una canvi de cadires: la presidència del Congrés per al PSOE i la presidència de l’executiu per al PP.

Llegia avui al diari digital Público que des de el PP es contemplen 3 possibles escenaris: un govern del PP no presidit per Mariano Rajoy, un govern d’esquerres encapçalat per Pedro Sánchez o una nova convocatòria d’eleccions.

Mentre Ciudadanos/Ciutadans no diu ni piu, el PSOE reitera que no farà president a Rajoy ni a cap altre candidat del PP.

La resta de partits, perdoneu-me l’expressió, són meres comparses, ja que cap, per si mateix té cap poder de decisió al menys que es fes una coalició d’esquerres més nacionalistes i independentistes.

Tal com s’ha vist a Catalunya, en política tot pot canviar de la nit al dia. El que ara pot semblar impossible, dintre d’uns dies o unes setmanes pot convertir-se en realitat. Col·locar a Patxi López a la presidència del Congrés va ser tot un cop d’efecte per part dels socialistes i una manera d’advertir a Rajoy que ho té molt difícil.

Al contrari del que opina Pablo Iglesias, no crec que es tracti d’un canvi de cadires. Són molts els experts que diuen que el desgast que patiria el PSOE seria molt gran. Jo també opino el mateix. No pots pactar amb el teu rival més gran, aquells que t’han volgut desprestigiar i fins i tot han arribat a menysprear-te.

Ciudadanos és clau a l’hora de conforma majories. Per molt que es defineixi com un partit de centre, pels seus actes es situa molt més cap a la dreta. Pactar amb el PSOE la presidència de López és, des del meu punt de vista, un advertiment al PP, a la vegada que pretén que es visualitzi una certa neutralitat. Per això, és del tot improbable que s’aliï amb els socialistes per a formar govern.

Podemos està fent el paper (si fa o no fa) que feien les CUP a Catalunya, encara que no són tan determinants. Tot i rebutjar, d’entrada un pacte amb els socialistes que hauria de comptar, necessàriament amb la majora de la resta de les formacions, fins i tot ERC, DiLL i PNB.

Si no s’arriba a ap acord anti PP, les mirades dels votants poden dirigir-se cap aquelles formacions que no hagin facilitat el pacte. L’altre dia vaig llegir que si anem a unes noves eleccions qui ho tindria més malament és Podemos.

ERC i DiLL no corren el mateix risc. Potser hi haurà qui trobi un contrasentit que puguin pactar amb l’altre gran partit espanyolista com és el PSOE, però també és un contrasentit que dues formacions que diuen que volen trencar en Espanya e presentin a unes generals...

Amics meus, tenim davant nostre un temps apassionant políticament parlant. Un temps mai viscut fins ara, amb un enllaç imprevisible i diferent, molt diferent a qualsevol altre viscut des del restabliment de la democràcia. 

JOC DE TRONS A LA POLÍTICA ESPANYOLA

De Vergara a eldiario.es

No hi ha dubte que les passades eleccions generals han produït una certa inestabilitat al si dels principals partits, el que es podrien considerar com  perdedors.

El PP amb Rajoy al front per tercer cop, ha patit la davallada més gran que mai havia sofert un partit tant al govern com a l’oposició. Per la seva part, el PSOE, amb Pedro Sánchez aspirant per primera vegada a ocupar la Moncloa, no ha aconseguit ni conservar el minso resultat de Rubalcaba de fa 4 anys i ha baixat per primer cop d’ençà de la restauració de la democràcia dels 100 diputats. Cap dels dos partits històrics es pot considerar satisfet dels resultats obtinguts.

Aquests pèssims resultats (suposo que de portes cap a fora els partits no els valoraran així) han produït una situació de ingovernabilitat del país, ja que la confecció de pactes, ara per ara la veig impossible, al menys si els partits són coherents amb les seus programes.

Tot i que el màxim damnificat ha estat Mariano Rajoy (que de presidir el govern es pot quedar fora), els voltors de la política s’han acarnissat amb el secretari general del PSOE a qui veuen molt debilitat dintre del seu propi partir.

Sánchez té (com sempre sol passar) par de l’executiva a favor i part en contra. Tampoc compta amb el suport de tots els barons territorials, encara que alguns com Iceta ja li han expressat el seu suport. Un dels punts de confrontació és el congrés ordinari que ha de fer el partit aquest any. Sembla ser que aquest congrés s’hauria de fer el mes de març i que Sánchez voldria ajornar un mesos. Penseu que si hi ha una nova convocatòria d’eleccions s’haurien de fer el mes de juny i, per tant, el candidat socialista podria ser un altre.

Entre tots els pesos pesants del partit, qui està més bel·ligerant amb Sánchez és la presidenta d’Andalusia Susana Díaz a qui alguns mitjans de comunicació veuen com a candidata a presidir el PSOE a nivell estatal. Personalment no m’agrada ni Sánchez ni Díaz i segueixo dient lo que fa temps que dic: el problema no és tan de persones, sinó de idees. El PSOE hauria de fer un canvi radical trencant amb el passat més immediat i recuperant els valors tradicionals del socialisme.  

Entre els titulars dels diaris d’aquests dies he pogut llegir que totes les mirades apunten a Pedro Sánchez. Per la seva situació és qui, a priori, més fàcil ho té per a pactar, ja que el PSOE podria fer la gran coalició amb el PP, un govern a 3 amb el propi PP i C’s o bé deixar la part dreta de costat i intentar un pacte amb Podemos i la necessària participació d’altres partits com ERC, UP, PNV i fins i tot amb DiLL.  

Però Pablo Iglesias, a part d’anunciar un pacte de govern entre PP, PSOE i C’s, ha traçat una línia roja que dificulta per no dir que impossibilita el pacte amb el PSOE. Aquesta línia roja es diu referèndum a Catalunya. Casualment, el PSOE també ha fixat una línia roja que tampoc pensa traspassar i que també és el referèndum de Catalunya, però en sentit contraposat, es a dir, que en cap cas s’ha de fer.

No sé quans apartats té un programa de govern de qualsevol partit. No ho sé perquè no els he comptat mai. Imagino que molts: econòmic, social, cultura, educació, sanitat... Els partits que tenen una certa afinitat política, exceptuant l’apartat econòmic (les polítiques econòmiques del PSOE s’apropen bastant a les neoliberals), la resta haurien de ser coincidents en un alt percentatge. I d’aquí la meva preocupació. Entre tots els apartats, entre tots els punts, entre tots els annexes, l’única condició que posa el PSOE és que Podemos renunciï a fer el referèndum? Em sembla molt fort, que voleu que us digui. A més, com deixaria als seus socis catalans que es van presentar amb la llista de en Comú Podem i que van guanyar aquí a casa nostra? Com explicarien el canvi de posicionament als milions de catalans que el dia 20-D van confiar en ells?

Quan algú em pregunta quina és la meva opinió, ho tinc clar: noves eleccions al juny. No n’hi veig altra alternativa.  

LA CULTURA DEL PACTE

A Espanya no hi ha cultura del pacte. Fins ara no ha estat mai necessari, ja que, quan no s’ha disposat de majoria absoluta, s’ha deixat governar a la llista més votada. Però mai s’havien obtingut uns resultats tan paupèrrims com els del passat diumenge.

Com deia l’altre dia, el poble ha parlat, però no se’l ha acabat d’entendre. Sembla que volen ha demanat un canvi, però la majoria de les sumes no arriben a la majoria absoluta i, per tant, serà molt difícil (si al final s’arriba a pactar) d’aconseguir un govern estable.

Després de l’únic debat entre Rajoy y Sánchez, el líder del PP va dir que no descartava un pacte entre el PP i el PSOE, però sense Sánchez. Va sortir del debat indignat, però Sánchez li va dir el que pensaven la majoria dels espanyols.  

Diuen una bona part dels mitjans que tothom mira a Pedro Sánchez, ja que qualsevol pacte passa inevitablement pel PSOE. Però ahir ningú sabia on estava el líder socialista. Van haver de ser altres dirigents socialistes com la presidenta d’Andalusia Susana Díaz els qui tingueren que sortir a donar la cara.

El gran pacte o la gran coalició en el PP i el PSOE es evident que a qui perjudica és als socialistes. Com deia ahir la pròpia presidenta d’Andalusia: Cap dels nostres votants de diumenge ho van fer per a que féssim president a Rajoy. Després encara ho van matisar més: Ni a Rajoy ni a cap altre dirigent del PP –remarcaven-.

Ara Mateix, Rajoy estaria encantat de pactar amb el PSOE sempre que ell fos el president, es clar... Ja sabeu allò de donde dije digo, digo Diego...  Sembla que fins i tot el propi Iñaqui Gabilondo hi estaria d’acord davant dels mals que preveu per a Espanya en un futur no molt llunyà.  

Tot i que el PSOE sospiraria amb un pacte amb els altres partits de l’esquerra (caldria incloure per exemple ERC) que sumarien més vots que el PP+C’s, aquí qui no es mostra d’acord és Podemos. A hores d’ara la formació de Pablo Iglesias no està per la labor de fer president a Sánchez, fins el punt que Íñigo Errejón ha proposar que sigui algú no polític... Què per falta d’idees que no sigui!

De moment, a al constitució del Congrés, una vegada passin els Reis, es podrà visualitzar si hi ha alguna mena de pacte o si el pot arribar a haver. La suma de les forces d’esquerres donarien la presidència del Congrés a algú que no fos del PP. Si això no passa voldrà dir que els posicionaments estan molt llunyans. En canvi, si s’escull un president del bloc dels partits d’esquerres serà que alguna cosa s’està movent.

Diuen (i no sense raó, ja que jo també ho crec) que una repetició d’eleccions afavoreix a Podemos i perjudica a Ciudadanos. De fet Pablo Iglesias ja va dir la mateixa nit electoral que li va faltar una setmana i un debat. Suposadament per a superar al PSOE que, suposo, era el que pretenia, ja que quedar per davant del PP era del tot improbable perquè el perfil dels dos votants és totalment contraposat.

En canvi C’s va anar perdent pes a mesura que s’apropava el dia de les eleccions i les excel·lents perspectives que tenia abans de començar la campanya electoral es van anar diluint fins els resultats de diumenge. Segons Rivera va ser la conseqüència de no disposar de portaveus per a fer arribar el seu missatge correctament.

Pel que fa al PSOE i al PP, crec que tenen un problema similar: la manca de lideratge dels seus dos caps de cartell. Quan dilluns es va presentar Aznar a l’executiva del PP després d’anys sense aparèixer per la seu del carrer Gènova, va ser tot un toc d’atenció. De fet ja ho havia pronosticat. Però que no s’equivoqui Aznar. Va ser ell qui va posar a dit a Rajoy al front del PP, això sí, segons es diu, després de que Zaplana i Rato li diguessin que no (potser perquè eren conscients dels merders en que s’havien ficat?) Això mai ho sabrem...

A Sánchez se’l va qüestionar des del principi. Semblava que no comptava amb els suports de una bona part dels barons territorials (de la Susana Díaz sense anar més lluny) I es clar, després d’aconseguir els pitjors resultats de la història i baixar de la xifra psicològica dels 100 diputats. Avui mateix se’l torna a criticar perquè sembla que vol endarrerir el congrés que té previst el partit per aquest any. I és que no és fàcil assumir una derrota i més encara per part dels detractors.

Per cert, si voleu saber que faria jo, us ho diré. De cara la constitució de la mesa del Congrés miraria d’arribar un acord amb la resta de partits d’esquerra per a fer baixar els fums als del PP i després, sinó hi ha acord per a formar govern, deixar que governi el PP amb minoria o, en tot cas amb els suports de C’s i mirar, des de l’oposició de controlar el govern. I si el futur govern abusés dels reials decrets (cos força provable), sempre es podria presentar una moció de censura.  

LA NIT ELECTORAL MÉS LLARGA…

De Vergara a eldiario.es

Tot i que sobre les 11 de la nit els resultats electorals ja estaven clars (PP-123, PSOE-90, PODEMOS-69, CIUDADANOS, 40, ERC-9, DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT-8, PNV-6...), la incertesa sobre qui pot arribar a formar govern farà que les negociacions es facin llarguíssimes i que s’arribi als darrers dies, segurament, sense tenir el panorama clar. Això si és que al final algú se’n surt... El poble ha parlat... Però el que no tinc clar és si amb suficient claredat... L’única cosa que he arribat a entendre és que no volen que continuï el bipartidisme, però a partir d’aquí, què?

Tal i com deia José Maria Izquierdo aquest matí a la SER, ens ho em de prendre amb calma... Ens menjarem els tarrons per Nadal, arribarà Cap d’any i després els Reis ens portaran regals... I quan passin totes les festes, segurament la situació encara estarà igual que ara... Per això serà la nit més llarga... Inacabable...  

Què pot passar? Difícil predicció. A priori l’únic pacte que donaria certa estabilitat seria un govern entre el PP i el PSOE. El que s’anomena la gran coalició. Són els dos partits que es van posar d’acord a l’hora de pactar la reforma constitucional (crec recordar que era la segona des de l’entrada en vigor de l’actual Constitució) sobre el sostre de dèficit pressupostari. En els darrers mesos de govern, Zapatero va acceptar aplicar les primeres mesures tot seguint les instruccions de la Troika comunitària i una vegada al govern, el PP va continuar acatant les instruccions que li donaven des d’Europa. O sigui, en quan a temes econòmics, s’hi assemblen molt. Es diferencien en temes socials, però en èpoques com la que estem vivint, seria fins a possible que es posessin d’acord.

Ja ho vaig dir abans del 20-D que si, finalment, hi hagués pacte entre els dos partits que millors resultats han tret, les conseqüències podrien ser totalment negatives, ja que s’interpretaria com una clara voluntat de continuar al poder a qualsevol preu... Qui en sortiria pitjor parat seria el PSOE que, des de la meva manera de veure-ho, seria com si es fes l’harakiri.

La segona possibilitat seria un pacte entre la força guanyadora i aquella que, a priori és més afí. O sigui, el PP+C’s. La suma seria de 163 diputats (de 350), o sigui (i tal com s’ha vingut dient), no arribarien a la majoria absoluta i, per tant, haurien de governar amb acords puntuals d’altres partits, la qual cosa igual no seria ben acceptada per la ciutadania que, tot i no parlar clar, sembla que ha dit que desitja un canvi de rumb.

La tercera possibilitat seria una gran coalició d’esquerres: PSOE, Podemos i Unitat Popular (que si bé només en té 2, a una gran part d’Espanya s’ha presentat en coalició amb Podemos) En aquest cas la suma seria de 161. Per tant, inferior fins i tot a l’anterior combinació.

¿Cap la possibilitat de que es pogués comptar amb el suport (encara que fos des de fora) d’ERC o de DiLl o de tots dos conjuntament? Difícil, molt difícil... Està clar que ERC no pactaria mai amb el PP i C’s, al menys de que s’avinguessin a iniciar el procés cap a la independència de Catalunya, la qual cosa em sembla impossible. Amb els grup dels partits d’esquerres, a priori seria més fàcil, però les exigències segurament serien les mateixes. Potser podrien rebaixar una mica les pretensions (sembla que CDC ja ho ha insinuat) i tal vegada amb la celebració d’una consulta s’acabarien conformant. Està tan embolicat tot que potser més ja no hi pot estar i potser s’arribarà a un punt on algú haurà de cedir.    

Aquí a Catalunya hi havien moltes esperances de que hi pogués haver un canvi al govern d’Espanya. Tot i que els sostre per a ERC i CDC sigui la independència, per algun lloc s’haurà de començar, ja que una declaració unilateral és pràcticament inviable. Si Podemos acaba formant part del nou govern es podria aplanar molt el camí per a fer una consulta pactada i vinculat. Respecte a qualsevol altre pretensió ho veig impossible.

De totes formes, el PP, tan si està al govern com a l’oposició, seguirà posant tota mena de traves. Penseu que per a qualsevol modificació constitucional es necessita un majoria de 2/3 dels 350 diputats o sigui 233 diputats. Si el PP en té 123, ni que es posin d’acord totes les altres formacions hi arriben.

BALANÇ DE LA CAMPANYA ELECTORAL

A les 12 d’aquesta ni acabarà una campanya electoral que m’ha semblat molt llarga... Segurament perquè feia temps que els partits ja estaven esmolant els ganivets esperant es darrers quinze dies.

Tot i que a priori la campanya ha estat similar a les anteriors, la d’aquest any passarà a la història per moltes coses.

En primer lloc perquè són les primeres generals en les que es presenten Podemos i Ciudadanos/Ciutadans, tot i que ja s’havien presentant en anteriors comicis, però mai per al Congrés dels Diputats.

En segon lloc perquè serà també la primera vegada que Convergència i Unió es presentaran per separat a les generals després d’haver-ho fet a les autonòmiques de setembre. A part d’això , mentre Unió manté el seu nom, Convergència el disfressa baix la denominació Democràcia i Llibertat, potser perquè de fet, es presenta en coalició amb Demòcrates de Catalunya (els escindits d’UDC) i Reagrupament, el partit liderat per Carretero que, a la vegada també es va escindir d’ERC.

També es recordarà aquesta campanya pel debat entre Rajoy i Sánchez, on el candidat socialista va acusar a l’actual president del govern de no tenir decència. Rajoy va contestar a Sánchez dient-li que era un roí, un mesquí  i un miserable. L’endemà, la premsa afí al PP va qualificar l’actitud de Sánchez d’agressivitat sense precedents... No sé com qualificarien altres improperes molt més forts i que, evidentment, no reproduiré.

No sé si l’expressió no tenir decència era o no la més apropiada, però està clar que en el context del debat potser va ser l més oportuna. O és que no considereu que Rajoy és un indecent? Quan la corrupció s’ha generalitzat dintre d’un partit i afecta a diferents dirigents (encara que siguin territorials), aquell que està per damunt de tots (en aquest cas Rajoy), no pot excusar-se en laignorància. Si ho ignora és un incompetent i si ho sap i no diu res és un indecent!  En ambdós, el que hauria hagut de fer és dimitir. Això també va per Mas.

El que si que va ser una agressió en tot el sentit de la paraula, a més, física, va ser el cop de puny que van propinar ahir al candidat del PP mentre passejava per la seva Pontevedra. Un cop de puny a un càrrec públic crec que està considerat com atemptat. Ara bé, igual l’advocat del menor (d’edat civil, però no penal) al·lega que ell va pegar a Rajoy candidat i no al Rajoy president...

A les xarxes social s’ha pogut llegir de tot. Des de aquells que han estat políticament correctes i que han condemnat els fets, a aquells que hi volen veure una doble intencionalitat per a fer guanyar popularitat a Rajoy després del debat amb Pedro Sánchez. Per cert, parlant de debats, aquestes eleccions també passaran a la història com les primeres en que un cap de llista envia a la seva segona a debatre contra uns quants caps de cartell (no estaven tots)

(Per cert, sembla que qui li va pegar el cop de puny era fill d'una cosina de la dona de Rajoy -tot queda en família!-) 

Abans d’acabar no vull passar per alt una escena que vaig veure i que com a socialista em vaig indignar: la presencia de la exconsellera del temps de Maragall Marina Geli a primera fila del míting que va fer Democràcia i Llibertat a Girona.

Opino que algú que ha militat a un partit i que a sobre ha ocupat càrrecs importants i es passa a les files de qui ha estat el seu enemic històric, potser no serà un trànsfuga,  però sé li podria aplicar el mateix adjectiu que va usar Pedro Sánchez amb Rajoy: una indecent.

Hipòcrites al riu...

ENQUESTES I MÉS ENQUESTES

Si no vaig errat, avui és el darrer dia que es poden publicar enquestes electorals sobre el 20-D, una normativa arcaica i sense sentit, la veritat. Des de fa uns anys, el Periódico de Catalunya en una clara voluntat de denunciar el fet, en publica fins la darrera hora al Periòdic d’Andorra, del mateix grup editorial. Feta la llei, feta la trampa...

Tinc la sensació (no sé si ho comparteixes amb mi), que aquest cop més que mai, la campanya electoral està tenint una clara incidència sobre la intenció de volt dels electors. Segurament perquè hi ha moltes més formacions amb possibilitats i, per tant, no passa com les altres vegades que semblava que ho era blanc o era negre (o PSOE o PP) i els indecisos ho tenien molt més fàcil.

Si ens ho mirem amb atenció, podrem deduir-ne els motius pels quals la intenció de vot és tan canviant:

1r.- Perquè coneixem de sobres els partits tradicionals y coneixem a la perfecció com actuaran, tot i els que diuen els seus líders.

2n.- Per desconeixença dels partits emergents i les sorpreses que ens generen en el dia a dia.

Tothom diu que aquestes eleccions suposaran la fi del bipartidisme, però a Catalunya aquesta situació ja fa anys que la vivim. Certament sembla que hi ha d’haver un gran partit d’esquerres i un altre de dretes. A Espanya PSOE i PP i a Catalunya, fins fa poc, PSC i CiU. Potser a partir del 20-D es formaran dos grans blocs: uns al govern i els altres a l’oposició. Però ara per ara, fins i tot, hi ha dubtes de qui representa què. Per tant sembla que ni tot és blanc ni tot negre. Un exemple l’hem tingut només fa uns mesos. Què representa Junts pel SÍ? El nexe comú és la independència de Catalunya, però a part d’això sembla que són com l’aigua i l’oli: difícils de mesclar.

Com a ciutadà entusiasta de la política com sóc, se’m fa molt difícil comprendre com tot i la pèssima política del PP, encara sigui el partit que, segons les enquestes vaig per davant en intenció de vot. De resposta només en tinc una: el malament que ho ha fet el PSOE quan ha governat. Quan un partit deixa el govern és per demèrit, es a dir, perquè la seva gestió ha sigut dolenta per no dir nefasta. Però el votant d’esquerres té més memòria i el càstig sol ser superior.

Tot i això es preveu que la davallada del PP sigui molt gran. De la majoria absoluta passarà a tenir un nombre de diputats similar al que van aconseguir fa 4 anys els socialistes. Mentre que la del PSOE, tot i ser important, percentualment és molt inferior, però quedarà molt lluny del nombre de diputats que hauria obtingut en altres circumstàncies.

La notícia d’aquestes eleccions serà, sense cap mena de dubte, la inclusió per primer cop al Congrés (previsiblement al Senat serà molt inferior) de Podemos i Ciudadanos. Tot i que fins fa pocs dies semblava que seria el partit de Rivera el que aconseguiria el tercer lloc, algunes de les enquestes que es publiquen avui mateix li donen aquest lloc al partit de Pablo Iglesias. Els motius poden ser diversos, però el que sembla que té més pes és que un hipotètic govern del PP i C’s seria com la segona part de les polítiques d’austeritat i d’afavorir el capital que hem patit aquests darrers anys. Tot i que els de Rivera vagin amb pell de corder, en alguns camps són com els del PP o pitjor. Només un exemple: volen recuperar el Pla Hidrològic Nacional de l’època d’Aznar i ja sabeu el que suposaria això per al nostre territori.

En canvi, Podemos, que es proclama hereu de l’esperit del 15-M, pot acabar recollint els vots d’aquells descontents amb la darrera etapa de Zapatero i que no veuen a Pedro Sánchez com una alternativa viable. Tot indica que durant la campanya electoral no ha deixat de pujar, mentre que C’s està vivien un procés invers.

Com sabeu, a Catalunya, la formació de Iglesias es presenta amb coalició amb la formació que va encapçalar l’actual alcaldessa de Barcelona Ada Colau i que li va donar el triomf, encara que molt ajustat. La bona imatge de l’alcaldessa i la implicació que ha tingut durant aquesta campanya (ahir va ser l’estrella del míting de Podemos a Madrid), fan que les expectatives aquí siguin molt bones, tant que se’ls dóna com a guanyadors.

No vull oblidar-me de Izquierda Unida, la formació que encapçala Alberto Garzón. Personalment penso que ha estat una llàstima no haver pogut arribar a entendres amb Podemos, tal i com ha passat a Catalunya amb ICV i EUA.

La darrera reflexió sobre les enquestes és que ara per ara, les dues úniques formacions que unides sumen, són el PP i el PSOE... Però no veig un govern de concentració d’aquests dos partits. La resta de fórmules passa per un pacte a tres o més, una fórmula que pot tenir les seves avantatges, però també inconvenients.

Personalment crec que un pacte entre PP i PSOE, a part de contraproduent, els hi podria suposar perdre part del poc prestigi que conserven.    

ÉVOLE, EL ‘COLETAS’ I EL ‘PIJO’

Publicat al diari el Mundo. 

Diumenge, Jordi Évole va tenir l’encert de reunir per al programa Salvados (la Sexta) els líders dels dos partits emergents i que, segurament, faran d’àrbitres a les properes eleccions generals del 20-D: Pablo Iglesias, el Coletas (Podemos) i Albert Robera, el Pijo (Ciudadanos)

Si es compleixen les previsions, aquest dos partits trencaran el bipartidisme existent a Espanya des de la recuperació de la democràcia i, fins i tot, tenen moltes possibilitats de governar, ja sigui perquè guanyaran les eleccions o entraran a formar part d’un futur govern fruit d’un acord postelectoral.

A hores d’ara, sembla (i les enquestes així ho diuen) que Podemos, després d’unes extraordinàries expectatives està baixant en intenció de vot, mentre que C’s, tal com s’ha demostrat a les darreres eleccions catalanes, està pujant com l’escuma.

Per a fer el cara a cara, Évole els va reunir a un bar del districte de Nou Barris de Barcelona on a les passades municipals va guanyar Barcelona en Comú (candidatura avalada per Podemos), mentre que el passat 27-S va guanyar Ciutadans.

No vaig seguir fil per randa el debat, però si alguna fase del mateix. Évole, amb la seva mordacitat les hi va fer alguna pregunta compromesa com per exemple si alguna vegada havien pagat alguna factura en negre. Pablo Iglesias, tot i que es va mostrar prudent, va acabar acceptant que si que ho havia fet...

-No ho recordo exactament, però segur que sí... Però en els darrers anys, no... En aquest país qui no ha pagat mai una factura en negre?

Mentre que Albert Ribera es va mostrar molt més dubitatiu:

-No ho recordo...

Només després de que Iglesias ho acceptés va dir:

-... Segurament que sí...  

Tot i que aquesta pregunta segurament va ser la més compromesa, ja que els hi afectava un aspecte personal de la seva vida privada. Però no va ser la més important. Van parlar d’economia, d’atur, de pensions, de sanitat, d’immigració, de Catalunya, de corrupció; fins i tot de la que va afectar als seus respectius partits (Jordi Cañas, per part de C’s i Juan Carlos Monedero de Podemos) En aquest aspecte tots dos van voler minimitzar el que havia passat mirant de passar de puntetes sobre el tema.

També els hi va preguntar el que van votar a les generals de 2004. Mentre Ribera va dir que va votar en blanc:

-No estava d’acord de com el PP va gestionar la crisi dels atemptats, però tampoc de com ho va voler rendibilitzar el PSOE.

En canvi, Iglesias va dir que havia votat a Pascual Llamazares de Izquierda Unida.  

Potser serà la sensació que em vaig emportar, però vaig veure més segur al Coletas que no al Pijo. Aquest últim semblava que anava al remolc del primer i responia depenent de la resposta de l’altre.

Ahir llegia al Periódico que tots dos polítics van coincidir amb la majoria de temes. O sigui, que de governar uns o governar els altres, no hi hauria tanta diferència...

Per què serà que no m’ho crec? A veure, segurament Pablo Iglesias intentarà fer el que va dir, tot i que Évole li va recordar que a Grècia Syparas va haver d’acceptar les condicions que, finalment sé li van imposar.

En canvi, des del meu punt de vista Albert Ribera representa a la dreta més pura d’aquest país. Això sí, a primera vista no són hereus del franquisme com el PP, però con diuen els castellans: de lunes a martes, poco te apartes...

Per cert, Évole també els hi va preguntar sobre una hipotètica declaració de reprovació del franquisme i aquesta va ser la resposta de Ribera:

-El franquisme és una etapa passada que no es té perquè reprovar... Però si cal reprovar-la, es reprova... No hi ha problema.

Tal com va fer el PSOE amb el tema de la OTAN: d’entrada, no...

DIFÍCIL SER ORIGINAL

El procés ha arribat a un punt on, sigui quina sigui la decisió que s’acabi prenent, haurà de ser la definitiva.

A hores d’ara sembla gaire bé impossible presentar una proposta que sigui original, diferent a totes les que s’han fet fins ara, ja que m’ensumo que s’han esgotat totes les possibilitats: què si llista unitària encapçalada pel President, què si llistes separades amb un programa comú, què si una llista unitària amb membres de la societat civil, què si una llista unitària exclusivament amb membres de la societat civil... Difícil, molt difícil seguir l’estela dels esdeveniments. I si per a mi és difícil, imagineu-vos per a un persona que es miri la política amb cert distanciament i l’única cosa que fa es agafar la papereta del seu partit i anar a votar el dia que toca. I, a sobre, el dia anterior al 27-S serà la jornada de reflexió... Encara haurem de reflexionar més? Què no portem mesos reflexionant sobre si hem de votar l’opció independentista o no o engegar-los a tots a fregir espàrrecs (locució políticament correcta, ja que no m’atreveixo a transcriure la primera cosa que m’ha passat pel cap)

La darrera, darrera de totes els propostes (al menys fins el que jo sé) va ser la que ahir va presentar la CUP al Parlament: una llista unitària integrada només per persones de la societat civil i, amb posterioritat, llavors sí, es farien unes eleccions plebiscitàries. ERC va acceptar ràpidament la proposta, en canvi, sembla que a Mas el va deixar descol·locat i es va quedar sense resposta (un fet força insòlit per a ell)

Mentre, la part contrària (per dir-ho d’alguna manera), els que no són favorables a un estat independent, també miren d’agrupar-se o al menys això és el que pretén algun dels seus líders. Aquest és el cas d’Albert Ribera de C’s que voldria agrupar al PP i PSC per contrarestar l’altre bàndol. El PSC ja se’n ha desmarcat i veuria amb més bons ulls configurar un bloc on es prioritzi la part social, es a dir, un bloc d’esquerres.  

Aquest bloc que, recordem-ho, el Periódico l’anomenava Catalunya en Comú (per fer-ho d’algun manera) estaria integrat, en principi per Podem i ICV-EUA i tal com es visualitza el panorama, podria ser que tant el PSC, com UDC, es quedessin a peu sense poder integrar-se a cap dels dos grups principals.

Dit tot això, no m’agradaria que la ciutadania acabés anomenant-los bons i dolents segons quina sigui la seva preferència política: independentista o no independentista. Qualsevol opció és legítima i els pensament de la ciutadania lliure.

Però no em digueu que el panorama que s’apropa no és complicat. Sovint és més difícil escollir entre dues formacions que fer-ho entre 25, ja que entre dues opcions és possible que no te’n acabi agradant cap o al menys en un grau suficient com per a que siguin mereixedors del vot. En canvi, entre moltes opcions, és molt més difícil que no en trobis una que representi els teus ideals.

A l’hora de la veritat, el 27-S i després de la reflexió del dia abans, intueixo que encara seran molts els que no tinguin clar el sentit del seu vot. Potser per això, segons les darreres enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO), cada vegada siguin més els que s’escapendel bloc independentista per a incorporar-se al social.

Caldrà veure si la nova fórmula, en el cas de que s’acabi portant a terme, podrà, per un costat, atreure als que han marxat i, a la vegada, incorporar indecisos.

NI molt menys el partit està acabat i encara que els experts creuen que aquesta setmana s’hauria de decidir quasi tot, sospito que les negociacions duraran fins el darrer moment, tal com passa amb les incorporacions dels jugadors de futbol.