 |
| De Ferreres al Periódico. |
Quan era un adolescent es va posar de moda un ball que es deia la Yenka.
La Yenka tenia una lletra molt enganxosa que deia així: izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante y atrás, un dos tres...
Veient les negociacions de Pedro Sánchez amb els diferents partits i grups polítics que conformen el Congrés dels Diputats, tinc la sensació que estic revivint aquell ball.
Pedro Sánchez es mou cap a un costat o cap a l’altre segons amb qui negocia aquell dia. Si ho fa amb Podemos se’n va una mica cap a l’esquerra i si és amb Ciudadanos, cap a la dreta... El que s’avança un dia, al dia següent es pot retrocedir i quedar-se o no, al mateix lloc de sortida... Potser és del que es tracta i que a les negociacions s’ha d’estirar o arronsar segons les pretensions de l’altre partit, però sobta una mica que en alguns temes no es mantingui ferm. Però no nomes ell, sinó també alguns dels seus interlocutors.
Hi ha un moment on arribes a pensar que la majoria de temes son fonamentals per a poder arribar a pactes: reforma laboral, llei de la dependència, reforma de la Constitució... En canvi d’altres, pràcticament han desaparegut dels esborranys d’acord.
M’estic referint al tema català. Durant la campanya, Podemos es va omplir la boda dient que el referèndum català era una línia roja que no es podia traspassar de cap manera. Fins i tot tirava per cara al PSOE d’haver-ho tret del seu programa, ja que 4 anys enrere també eren partidaris de fer-lo. Fins i tot, durant els darrers dies s’està dient que la idea d’Estat federal tant defensada com argument davant dels partits independentistes també ha desaparegut o ben prop.
Tot allò que es fa o no a Madrid, acaba repercutint amb els partits d’àmbit territorial. El partit valencià compromís ja va abandonar el grup amb el qual havia pactat (que no és un altre que Podemos), precisament perquè no van aconseguir tenir veu pròpia al Congrés. Pablo Iglesias quan parla de la seva formació també ho fa de les confluències, es a dir, aquells partits amb els quals es va pactar a cada territori per a poder obtenir un millor resultat: Compromís a València, En Comú a Catalunya, les Marees a Galícia...
Per una altra banda, encara recordo la insistència del PSC demanant al PSOE que fes seva la idea d’una Espanya federal. El canvi de ideologia de Convergència (més fictici que real, no us equivoqueu), però sobre tot del canvi de rumb de la societat catalana, va agafar el PSC amb el peu canviat. Fins i tot des de l’esquerra li estaven passant per sobre i la prova és el resultat de les darreres eleccions, sobre tot de les generals. Era urgent buscar una alternativa que els identifiqués i que cap altre partit hagués anunciat. Així va ser com es va rescatar del darrer calaix de la calaixera, d’aquell on es deixen les coses que ja no es fan servir, la idea de l’estat federal. Durant molt de temps, quan els líders nacionals venien a Catalunya a mitinejar, els d’aquí intentaven introduir aquesta idea sense gaire èxit.
Però també els socialistes espanyols se’n van adonar que mentre a uns els identificava la idea d’assolir la independència de Catalunya, altres estaven per fer un referèndum per a saber amb claredat el que volia la ciutadania catalana. Per tant, també ells van haver de buscar una idea diferència i no ho van tenir difícil, només va caler acceptar el que, des de feia temps se’ls hi demanava des de Catalunya.
Però ara, quan Pedro Sánchez té la possibilitat de substituir a Rajoy a la presidència del govern d’Espanya, quan se’n ha adonat que un canvi constitucional en aquest punt pot ser un escull per alguns partits a l’hora d’arribar a acords, l’han abandonat com aquell que abandona el gos quan se’n va de vacances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada