JOC DE TRONS A LA POLÍTICA ESPANYOLA

De Vergara a eldiario.es

No hi ha dubte que les passades eleccions generals han produït una certa inestabilitat al si dels principals partits, el que es podrien considerar com  perdedors.

El PP amb Rajoy al front per tercer cop, ha patit la davallada més gran que mai havia sofert un partit tant al govern com a l’oposició. Per la seva part, el PSOE, amb Pedro Sánchez aspirant per primera vegada a ocupar la Moncloa, no ha aconseguit ni conservar el minso resultat de Rubalcaba de fa 4 anys i ha baixat per primer cop d’ençà de la restauració de la democràcia dels 100 diputats. Cap dels dos partits històrics es pot considerar satisfet dels resultats obtinguts.

Aquests pèssims resultats (suposo que de portes cap a fora els partits no els valoraran així) han produït una situació de ingovernabilitat del país, ja que la confecció de pactes, ara per ara la veig impossible, al menys si els partits són coherents amb les seus programes.

Tot i que el màxim damnificat ha estat Mariano Rajoy (que de presidir el govern es pot quedar fora), els voltors de la política s’han acarnissat amb el secretari general del PSOE a qui veuen molt debilitat dintre del seu propi partir.

Sánchez té (com sempre sol passar) par de l’executiva a favor i part en contra. Tampoc compta amb el suport de tots els barons territorials, encara que alguns com Iceta ja li han expressat el seu suport. Un dels punts de confrontació és el congrés ordinari que ha de fer el partit aquest any. Sembla ser que aquest congrés s’hauria de fer el mes de març i que Sánchez voldria ajornar un mesos. Penseu que si hi ha una nova convocatòria d’eleccions s’haurien de fer el mes de juny i, per tant, el candidat socialista podria ser un altre.

Entre tots els pesos pesants del partit, qui està més bel·ligerant amb Sánchez és la presidenta d’Andalusia Susana Díaz a qui alguns mitjans de comunicació veuen com a candidata a presidir el PSOE a nivell estatal. Personalment no m’agrada ni Sánchez ni Díaz i segueixo dient lo que fa temps que dic: el problema no és tan de persones, sinó de idees. El PSOE hauria de fer un canvi radical trencant amb el passat més immediat i recuperant els valors tradicionals del socialisme.  

Entre els titulars dels diaris d’aquests dies he pogut llegir que totes les mirades apunten a Pedro Sánchez. Per la seva situació és qui, a priori, més fàcil ho té per a pactar, ja que el PSOE podria fer la gran coalició amb el PP, un govern a 3 amb el propi PP i C’s o bé deixar la part dreta de costat i intentar un pacte amb Podemos i la necessària participació d’altres partits com ERC, UP, PNV i fins i tot amb DiLL.  

Però Pablo Iglesias, a part d’anunciar un pacte de govern entre PP, PSOE i C’s, ha traçat una línia roja que dificulta per no dir que impossibilita el pacte amb el PSOE. Aquesta línia roja es diu referèndum a Catalunya. Casualment, el PSOE també ha fixat una línia roja que tampoc pensa traspassar i que també és el referèndum de Catalunya, però en sentit contraposat, es a dir, que en cap cas s’ha de fer.

No sé quans apartats té un programa de govern de qualsevol partit. No ho sé perquè no els he comptat mai. Imagino que molts: econòmic, social, cultura, educació, sanitat... Els partits que tenen una certa afinitat política, exceptuant l’apartat econòmic (les polítiques econòmiques del PSOE s’apropen bastant a les neoliberals), la resta haurien de ser coincidents en un alt percentatge. I d’aquí la meva preocupació. Entre tots els apartats, entre tots els punts, entre tots els annexes, l’única condició que posa el PSOE és que Podemos renunciï a fer el referèndum? Em sembla molt fort, que voleu que us digui. A més, com deixaria als seus socis catalans que es van presentar amb la llista de en Comú Podem i que van guanyar aquí a casa nostra? Com explicarien el canvi de posicionament als milions de catalans que el dia 20-D van confiar en ells?

Quan algú em pregunta quina és la meva opinió, ho tinc clar: noves eleccions al juny. No n’hi veig altra alternativa.