ESPERANÇA EN LA HUMANITAT

El Periódico de Catalunya. 

En aquest món de guerres, de misèries humanes, de crisis econòmiques (o d’estafes si voleu dir-li així), de corrupció, de pèrdua de valors ètics i morals, etc. de tant en quan treu el cap un raig d’esperança que me retorna a la casella inicial del joc, es a dir, quan encara era un ser innocent que no creia amb la maldat i que ni tan sols coneixia el seu significat.

El passat dijous dia 7 d’abril es va celebrar la gala del Català de l’Any en la seva 16a edició. Aconseguir guanyar no és una tasca fàcil, ja que s’han de superar una sèrie de fases prèvies. A la primera fase, els lectors del Periódico (que és el diari que organitza el concurs) voten per una determinada persona no proposada per ningú, simplement a la que creuen que reuneix més mèrits per a ser candidat. Els 10 més votats entre tots els que proposa el públic, passen a una segona fase eliminatòria. Els lectors segueixen votant (de fet ho fan fins poc abans de l’elecció) Cada pocs dies es va eliminant el que menys vots aconsegueix. Finalment només tres candidats arriben a la gran final. Aquest any els candidats (i com faria el mateix Periódico els posaré en ordre alfabètic) van ser: Óscar Camps (socorrista solidari), Pau Donés (music lluitador contra el càncer) i Josep Maria Espinàs (escriptor de referència de la cultura catalana quasi nonagenari)

Personalment vaig participar en les votacions unes quantes vegades (només es podia votar un cop cada 24 hores i no sempre me’n recordava de fer-ho) i des del primer dia ho vaig tenir clar: si algú es mereixia ser el català de l’any aquest era Óscar Camps que amb la seva oenegé Proactiva Open Arms (en català Braços Oberts Proactiva) cada dia es juguen la vida a l’illa grega de Lesbos per a salvar els nàufrags que arriben de Síria o de l’Iraq. En una entrevista a la Sexta sé li va preguntar sobre que era el més difícil. La seva resposta no em va deixar indiferent ni crec que et deixi a tu:

-L’haver d’escollir en qüestió d’uns pocs segons a qui li salves la vida i a qui el deixis morir...

Tot i que sempre es diu en aquests casos que tots tres finalistes reunien mèrits suficients per a ser escollits Català de l’Any, la veritat és que un gran percentatge dels votants també ho tenia clar. Al començament de la gala només ses sabia que el guanyador havia aconseguit un 47,37%, el segon 37,23% i el tercer 15,39%. Només amb el fet d’estar a la final, Óscar Camps i els seus ja havien guanyat. Una part important de la ciutadania catalana els reconeixia el mèrit de la tasca que estaven portant a terme amb els refugiats.

Finalment es va obrir el sobre i es va conèixer qui dels tres era, segons els públic, el mereixedor de la distinció: Óscar Camps. Finalment s’havia reconegut la labor que duien a terme uns pocs per a salvar moltes vides humanes i, com sempre dic, si una vida humana no té preu, imagineu-vos el que valen centenars de vides... Encara que no hagués guanyat, igualment s’hauria pogut sentir el guanyador moral, ja que de tots tres era el menys conegut. Espero que la distinció serveixi per a mantenir viva la flama de l’esperança allà en aquell recòndit indret de la Mediterrània.   

Vaig seguir la gala en directe i vaig escoltar amb molta atenció i la veritat és que no em va defraudar gens. El discurs d’agraïment (amb la presència, entre d’altres del President Puigdemont) va tenir molta càrrega emotiva i van rebre els que havien de rebre, que són la majoria dels mandataris europeus. I el va dedicar, com no a la seva família i als seus companys d’organització. Entre d’altres coses va dir:

-Els voluntaris han aconseguit molt més que els governs europeus del segle XXI.   

-Algun dia els nostres néts ens demanaran explicacions per aquestes infàmies.

Aquestes dues frases resumeixen molt bé el que jo penso sobre el que està succeint a les costes greges i turques amb els refugiats que abandonen casa seva fugint de les guerres.

Però per sort sempre s’acaba trobant gent que com l’Óscar està disposats a donar-ho tot sense esperar res a canvi. Persones com ell fan que encara tingui esperança amb la humanitat. 

LA CONTROVÈRSIA DE LA LLENGUA

La llengua sol ser un dels trets diferencials dels estats, dels quals solen prendre el nom. Així anomenem anglès a l’idioma que es parla a Anglaterra, alemany al d’Alemanya, francès al de França o espanyol al que és oficial a tot l’estat. Però hi ha països que no tenen estat i també tenen idioma propi, com passa a Catalunya amb el català. No obstant, no és cap excepció que un estat pugui tenir algun idioma cooficial, sobre tot quan a una part del territori aquell idioma és el predominant. Aquest fet passa fins i tot a Catalunya amb la Vall d’Aran amb l’aranès, una variant de l’occità que també es parla (o parlava) a una bona part dels territoris del Sud de França.

Però amb el pas del temps alguns idiomes han anat guanyant terreny i han penetrat amb força a països on originàriament se’n parlaven d’altres. Aquest domini (sovint per imposició) es van produir gràcies a les expansions colonials que hi van haver a partir dels segle XVI, però també per altres motius.

El castellà (o espanyol) per exemple, fa segles que va penetrar a Catalunya convertint-se en determinades èpoques en idioma oficial únic, coincidint sempre amb les etapes més convulses de la nostra història: derrota a la guerra de Successió, dictadura de Franco, etc. Però gràcies a la tenacitat dels catalans (o potser tossuderia), el català parlat va aconseguir sobreviure i sobreposar-se a totes i cada una de les dificultats que li han sortit pel camí, però no sense esforços.

Segurament, la inclusió més forta del castellà a Catalunya va tenir lloc degut a les onades migratòries de les dècades dels anys 50, 60 i 70 quan van arribar famílies senceres procedents bàsicament d’Andalusia i Extremadura i també d’altres regions d’Espanya, buscant unes condicions laborals que no tenien als seus llocs de procedència respectiva.

Hi ha qui opina que aquesta immigració no va ser un fet casual, sinó un fet totalment premeditat per mirar d’arraconar el màxim possible el català, ja que voler-ho fer per la força no havia donat els resultats esperats pel règim franquista. En tot cas, la fórmula esmentada tampoc va acabar de prosperar i el català va continuar parlant-se, bàsicament al món rural on la immigració no va tenir la mateixa incidència que a les grans ciutats.

Després de la mort del dictador, amb l’arribada de la democràcia i el restabliment de l’autogovern que es va perdre després  de la derrota de la Segona República a la guerra Civil Espanyola, el català va rebre un nou impuls. Només un detall: actualment, a Internet és la 8ena llengua més usada, tot i que demogràficament el conjunt dels territoris de parla catalana ocupen el lloc 75è respecte als principals idiomes. Tot i això, és imprescindible que el català pugui continuar tenint un status de privilegi davant del castellà i el nostre govern ha de vetllar per a que sigui el primer idioma tant a les escoles, com a l’administració, així com a la televisió pública o la vida social. Dit això, la realitat ens diu que la convivència entre el català i el castellà a casa nostra està molt normalitzada. Fins i tot hi ha molts castellanoparlants dintre dels mateixos moviments independentistes.  

El que trobo que sobra és voler crear controvèrsia on no la hi ha. La controvèrsia només crea polèmica i la polèmica pot arribar a causar problemes de convivència. I per què dic això? Ho dic perquè la setmana passada un grup de 250 lingüistes catalans, agrupats baix el nom de Grup Koiné, van signat i fer públic un manifest on es diu que el català hauria de ser l’únic idioma oficial en un futur estat independent.

Aquesta idea, d’entrada, xoca frontalment amb el que han estat dient els polítics partidaris de la independència de Catalunya durant els darrers temps i sobre tot, plataformes independentistes com Súmate, integrada bàsicament per persones que no tenen el català com a llengua materna.

La controvèrsia de l’idioma no ha fet més que començar, però no he pogut deixar de pensar amb els intents d’aixafar el català per part de governs del PP de València, Aragó i fins i tot les Illes Balears.

A València, sense respectar les directius dictades per la Universitat, es va voler trencar amb la unitat lingüística per la força a part de denominar-lo valencià que, tot hi que ho respecto, ho trobo totalment innecessari i partidista. En canvi, a l’Aragó, el van voler rebatejar com Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO), en un intent de negar una realitat que tothom hauria de tenir més que assumida.

Com assumit hauria d’estar a Catalunya que el castellà, mal que ens dolgui, és l’altra llengua comunament usada. Voleu també un exemple? Els dos principals diaris esportius només s’editen en llengua castellana i tenen al Barça con a principal focus d’atracció.  

LA CREU DE LA GALERA

Els que som de la Galera coneixem la bé la Creu. Està situada a un lloc estratègic, just a la confluència de les carreteres de la Sénia, la Miliana-Ulldecona i Godall. Per tant puc dir que ha format part del paisatge durant moltes dècades, fins i tot segles.

És juntament amb la torre de defensa reconvertida en església i mirador sobre el Pla, la casa consistorial, el pont, la paret medieval que hi ha al costat del mateix pont i que bé podria tractar-se de les restes d’una muralla i la capelleta de Sant Vicent les úniques coses que podríem considerar històriques del poble.

Els de la meva generació ja no vàrem conèixer la creu original. Quan érem menuts només hi havia el pedestal i el fust, esquerdat a la part superior, segurament de quan va ser arrancada. A la web de l’Ajuntament de la Galera, Albert Curto Homedes, director de l’arxiu històric del Baix Ebre explica el següent de la creu de terme de la Galera:

D’estil gòtic florit, i una peça rellevant del segle XV des del punt de vista artístic, l’antiga creu de terme havia estat mutilada en el transcurs de les Guerres carlistes. Un dels seus braços fou escindit, i es guardava des de llavors a l’Església parroquial. A finals del segle XIX, el darrer dia del mes de desembre de 1899, a causa d’una  nova urbanització i alienament de carrers, el Ple de  l’Ajuntament  de la Galera havia decidit el seu enderrocament (com podem veure, doncs, no sempre es fan les coses ben fetes). La figura intel·lectual de Francesc Mestre i Noé ho va evitar. En pocs dies va mobilitzar dignitats del món de la cultura, de l’art i l’Església, que van fer canviar de parer l’alcalde i el consistori, els quals van decidir el trasllat de la Creu, i fins i tot la seva restauració en reconstruir el braç trencat, com a mal menor. Malgrat els esforços, la Creu no va subsistir als estralls de la passada Guerra del 1936-39, però l’exemple de la intel·lectualitat compromesa (ni que sigui amb el patrimoni) exemplificada per Mestre i Noé, i la sàvia decisió de rectificar per part de l’alcalde de l’època, són valors avui dia en desús que crec que val la pena reivindicar.

Seria per la dècada dels anys 70 quan l’ajuntament va decidir restaurar-la i hi va posar un capitell i una petita creu de ferro. Com que en aquell moment no coneixia el concepte de rigor històric, ja em va semblar bé. Vaig pensar que millor així que com estava abans. En aquella època fins i tot ignorava que s’anomenaven creus de terme.

Encara recordo la darrera vegada que vaig fotografiar la Creu tal i com estava abans. Farà un parell d’anys i venia de fer fotos a les oliveres mil·lenàries de l’Arion, un lloc que, com sabeu li tinc una consideració especial. Al passar per allí, el Sol es ponia pel darrere del Port i amb la càmera vaig voler captar el moment.

Tot i que després d’aquelles fotos encara hi vaig passar unes quantes vegades, com passa amb totes les coses que formen part del paisatge, estan però igual ni les veus.

Fins que Ester Accensi, exalcaldessa de la Galera va penjar al Facebook unes fotos on s’hi veia una creu de grans braços, però també la d’una creu mutilada que era la que hi havia originalment.

En veure aquella creu de grans braços no vaig voler donar crèdit al que veia i vaig pensar que igual era un retoc fotogràfic o com a molt un projecte de restauració. La noticia va ser tan impactant que va sortir al setmanari l’Ebre. Vaig poder fullejar aquesta publicació al restaurant l’ermita de Mig Camí de Tortosa que regenta la família Boluña que té vincles amb la Galera. Els hi vaig dir que aquella creu de grans braços jo no l’havia vist i encara em resistia en creure que aquella situació era real. Fins i tot l’amic Joaquim Virgili d’Ulldecona també se’n va fer ressò també al Facebook.  

Tenia que anar a la Galera, però ho anava demorant. Després de la publicació de Virgili vaig pensar que ja havia arribat el moment  per a veure en directe aquell NYAP (en majúscules) I efectivament, les fotos que havia vist els darrers dies eren el fidel reflex de com està actualment la Creu de terme de la Galera.

La veritat, encara em costa creure que algú hagi pogut fer un disbarat tan gran, al menys de que es tracti una performance, cosa que dubto...  

Pàgina del setmanari l'Ebre. 

Si voleu que us sigui franc, no m’importa de qui ha estat la idea i qui la fet realitat... El que demano és que es tregui com més aviat millor aquesta aberració.

En un l’article publicat a l’Ebre, Albert Curto afirma que s’ha comés una irregularitat ja que el pedestal (i el fust) formen part del patrimoni històric català i, per tant, no es podia posar la creu actual (de fet ni l’anterior) sense el corresponent permís que, òbviament, s’hauria denegat.

Ja que es disposa de l’original (o al menys de fotos de com era), el que s’hauria de fer és una fidel reproducció i col·locar-la sobre el fust.

A què esperen? 

UN RIU DE GENT

El passat 7 de febrer una riuada de gent va omplir carrers i places d’Amposta, sobre tot aquells llocs per on havia de passar la manifestació que la Plataforma en Defensa de l’Ebre havia convocat per a rebutjar, un cop més, la nova amenaça que plana sobre el riu, el delta i l’ecosistema que els envolta. La xifra d’assistents que es va donar va ser la de 50.000 però ningú pot saber amb certesa quants hi van anar... Van poder ser menys, sí, però per la mateixa raó també més.

Novament havia de ser amb un govern del PP (i aquest cop en funcions, ja que va ser després de les darreres eleccions generals) qui aprovés el nou pla hidrològic amb el rebuig de 4 comunitats autònomes, entre elles Catalunya.

El nou pla hidrològic preveu fer 56 nous embassaments a les capçaleres dels rius i que es puguin regar més de 400.000 noves hectàrees que sumades a les quasi un milió que ara ja s’estan regant, deixarien pràcticament el riu sec quan, precisament, arriba al lloc on més falta fa que hi hagi aigua per a preservar la flora i la fauna del delta.

Sembla ser que tothom té més o menys clar que és necessari que baixi aigua pel riu, molta més de la que preveu el cabal ecològic que sé li pretén assignar. Però el que sembla que ja no està tan clar és el perquè de la necessitat de que en baixi com més millor. L’explicació és molt senzilla: el delta està en regressió constant per la manca d’aportació de sediments que van mesclats amb l’aigua i que durant mil·lennis l’han anat conformant.  

A tots ens ve el cap el color marró de l’aigua que porta un barranc després d’una pluja torrencial. I tots sabem, perquè ho estudiàrem de menuts que l’aigua és incolora. Per tant, d’on ve el color marró? De la terra (sediments) que porta mesclada. Com més marró és l’aigua, més sediments, això és lògic.

Si us heu fixat amb el color de l’Ebre (o de qualsevol altre riu), l’aigua és força transparent, com a molt verda per les algues i altres microorganismes que conté. Per tant, l’aportació de sediments és pràcticament nul·la, perquè queden retinguts, en la seva majoria, als embassaments (Mequinensa, Riba-roja d’Ebre, Flix...) Si a sobre es volen construir 56 noves preses a la capçalera, estem posant més barreres que retindran més sediments.

Algú pot pensar que el Delta de l’Ebre és un accident geogràfic que té milers, potser milions d’anys de vida... Tot el contrari! Segons els estudis, fa menys de 1.000 anys que es va començar a formar, la qual cosa no vol dir que durant mil·lennis l’Híberus estigués aportant sediments que es quedaven baix de l’aigua fins que la van sobrepassar i es va començar a remodelar la superfície. Per tant, això ja ens pot donar una idea de la fragilitat que té i igual com es va formar pot desaparèixer. Suposo que també coneixeu l’estudi sobre els efectes del canvi climàtic que afirmen que el delta pot desaparèixer abans de que acabi el segle. I ara sumeu les dues coses, la manca d’aportació de sediments i el canvi climàtic i veureu el resultat...   

Per tot això, s’esperava una gran afluència de manifestant a Amposta el dia 7, però com passa quasi sempre, la realitat va superar les previsions més optimistes. Jo mateix havia pensat que podrien ser uns 30.000 (10.000 més dels que havíem segut en altres convocatòries) L’Assemblea Nacional Catalana va fer una crida arreu de Catalunya per a que acudís quanta més gent millor, ja que consideraven la nova amenaça de transvasament com una agressió a Catalunya (una més) Dies abans s’havia anunciat que arribarien a Amposta uns 50 autocars vinguts de la majoria de les comarques catalanes i també del País Valencià. Però finalment sembla que en van ser més de 100 que van transportar més de 5.000 manifestants. A part dels que van arribar amb cotxe i els propis ciutadans d’Amposta que hi van acudir encoratjats per l’Ajuntament, un fet sense precedents, ja que els anteriors ajuntaments s’havien negat sempre a donar suport a la PDE. En definitiva, un riu de gent va envair Amposta per unes hores, però el ressò del resultat perdurarà per molt de temps.  

EL MIRACLE DELS PANS I DELS PEIXOS

Ximo Puig, el president actual del País Valencià. 

Explica un passatge bíblic que Jesús va multiplicar una petita quantitat de pans i peixos per a donar de menjar a una gran multitud. El mateix semblava passar al País Valencià des de que el PP va passar a governar les institucions més importants d’aquell territori (Generalitat, diputacions i ajuntaments de les tres capitals provincials i de la majoria de les ciutats i pobles importants)

El PP va arribar al poder gràcies a una estratègia molt clara: Catalunya era l’origen de tots els mals i, per tant, s’havia que potenciar tot allò que fos purament valencià (fins i tot l’idioma castellà) A partir d’aquí s’havia de competir amb Catalunya en tots els camps i per tant, la millora de les infraestructures i equipaments era del tot imprescindible.

Sempre és molt més il·lustratiu explicar les situacions amb casos concrets. L’any 1995 s’inaugura entre Vila-seca i Salou el primer gran parc temàtic de Catalunya gràcies a la iniciativa de la Generalitat i els diners aportats per la Caixa. La nostra família va ser una de les privilegiades que va poder estrenar les instal·lacions abans de que obrissin oficialment al públic. El nostre fill petit tenia 4 anys i va sortir-ne encantat.

L’any 2000, a Benidorm, obria les portes Terra Mítica que pretenia competir amb el parc temàtic català (¿cal recordar que ho va fer sobre un terrenys requalificat després de cremar un espai protegit?) Per aquest motiu decidírem passar les vacances familiars a aquella població de la Marina Baixa. Bé de fet ho férem a la veïna població de Finestrat que era on estava el càmping la Cala. Deixàrem l’autopista, precisament, per la sortida de Terra Mítica i, en veure la sequera i la desolació del lloc perdérem les ganes de visitar-lo. Ràpidament ens férem la idea de que mai arribaria a ser com Port Aventura. Després, en veure la programació dels espectacles, ens acabàrem de convèncer que hi havia molt poc nivell.

Terra Mítica només va ser el començament. Després vingueren altres instal·lacions com l’Oceanogràfic (2002), la Ciutat de les Arts i les Ciències (2005), així com grans esdeveniments esportius com la F-1 (2008) o la Copa Amèrica de vela (2008), culturals i fins i tot religiosos com va ser la visita del Papa Benet XVI l’any 2006.

Mentre això passava, els polítics valencians apareixien en públic amb vestits fets a mida, bosses de ma de marca de prestigi i fins i tot cotxes de luxe que deixaven al garatge quan hi havia eleccions per a no fer ostentació més del compte.

Paral·lelament, els actes polítics del PP eren fastuosos i no es reparava en despeses. Rajoy estava encantat i aprofitava cada ocasió que tenia per a lloar els èxits dels seus correligionaris i no parava de dir que volia governar com ells quan arribés a la Moncloa.

Poc a poc s’ha anat destapant la corrupció institucionalitzada que hi havia. Tot i que alguns com Camps van sortir-ne ben parats pel cas dels vestits a mida, altres com Carlos Fabra, Rafael Blasco o Pedro Hernández han estat condemnats i molts més estan ara mateix investigats (el que abans es coneixia com imputats) com Alfonso Rus o els regidors de l’ajuntament de la capital del Túria. De moment, Rita Barberà, que va ser-ne l’alcaldessa entre 1991 i 2015, se’n està lliurant per la seva situació d’aforada a l’ocupar un escó com a senadora, però tothom la senyala com un dels focus principals de la corrupció, fins i tot els dirigents nacionals del seu partit.

Precisament, els Rajoy, Sáez de Santamaria, Cospedal, Alonso i companyia que fins no fa gaires dies donaven suport incondicional a la Barberà, ara li demanen explicacions.

Potser bona part dels militants del PP són de missa i comunió diària, però d’aquí a pensar que també a València s’havia produït el miracle dels pans i dels peixos em semblaria molt ingenu. D’on es pensaven els valencians  que sortia tota aquella opulència? Sembla que són tant innocents que el dia que es morin aniran directament al Cel... I sense passar per Limbe, entre d’altres coses perquè l’antecessor de Benet XVI, Joan Pau II el va eliminar.  

MORELLA-FERRERO

Morella ostenta el privilegi de ser el poble més bonic i més bo d’Espanya de 2015. I tot gràcies a un concurs patrocinat per la coneguda marca de bombons Ferrero Rocher amb la col·laboració del canal Tele 5.

Abans però, la capital dels Ports va haver de superar una fase de votacions populars i quedar per davant de les altres dues candidates:  Frigiliana(Màlaga) i Torrecilla de Cameros (la Rioja)

Per a l’ocasió, Ferrero Rocher va engalanar la nit morellana amb 160.000 bombetes que van complementar la il·luminació nadalenca de la població. La part més vistosa era, sense dubte, la plaça Colom, al final del carrer Blasco d’Aragó, el més típic i bonic de la població. Allí s’hi va instal·lar un avet de llum i es van il·luminar les façanes de les cases; al centre de les quals hi destacava un rètol (evidentment lluminós) de la marca patrocinadora.

El contrast entre el dia i la nit era gran. Durant el dia, quan arribaves als porxos, ja te’n adonaves que s’hi havia penjat unes esferes daurades (imitant els bombos més coneguts de la marca), a part d’altres punts de llum. I una mica més amunt, la plaça Colom conservava l’encant de sempre i si observaves tot el conjunt des del mirador de la torre del Consell semblava com si el castell coronés aquella bonica estampa.

Però era per la nit quan lluïa amb tot el seu esplendor: els llums del carrer també eren daurats, la qual cosa feia que l’encant diürn augmentés considerablement i la plaça, amb el castell també il·luminat, mostrava un imatge que difícilment es podrà repetir. Els visitants es recreaven capturant aquella bellesa amb tota mena de dispositius: mòbils, tabletes i, per suposat càmeres fotogràfiques. Arribar fins Morella havia tingut recompensa.

Entre foto i foto vaig poder escoltar els comentaris de la gent. La gran majoria havien anat expressament atrets per l’esdeveniment. Encara que no tothom s’emportava la mateixa opinió. Li vaig escoltar dir a un que no pensava fer cap foto, ja que no volia fer propaganda gratuïta a la marca de bombons. El comentari em va fer pensar durant uns moments i em vaig plantejar qui en treia més rendibilitat, si Morella o Ferrero Rocher.

És evident que les dues parts hi surten beneficiades per la campanya. Morella ha aconseguit atreure un gran nombre de visitants que, tal com vàrem poder comprovar, omplien els establiments turístics (restaurants, bars, hotels, apartaments rurals...) Fins i tot va haver qui al no trobar allotjament al poble va haver de buscar-lo pels pobles dels voltants.

També els comerços es van veure afavorits per l’afluència de visitants. Les botigues de productes típics, com per exemple mantes i d’altres teixits, mel, formatge, cecina, dolços com els flaons i tota mena de productes de record.

Per la seva part, Ferrero Rocher aconsegueix que es parli de la marca ja que l’organització d’aquesta mena de concursos comporta una gran acceptació popular, sobre tot per part dels habitants dels pobles candidats a aconseguir la distinció.

L’ANÈCDOTA

Era diumenge pel matí, el tercer dia de la nostra darrera estada. Només creuar el portal de Sant Miquel (el més important de la muralla que envolta la població), me’n vaig adonar que alguna cosa passava en veure aparcat el que me va semblar un cotxe oficial tot i no ser de gama alta, així com una unitat mòbil de RTVE. Seguint el recorregut clàssic, una mica més avant, te trobes amb la casa consistorial. Al vestíbul de la mateixa s’hi aplegava un nombrós grup envoltant a Ximo Puig, l’actual President de la Generalitat Valenciana i que va ser alcalde de la població durant diverses legislatures. Uns instants després, Puig caminava acompanyat per una altra persona pel carrer Blasco d’Aragó. En passar pel davant de mi li vaig reclamar l’atenció, el vaig saludar i em vaig fer una foto amb ell.

DE PAGESOS I CAÇADORS...

Sóc fill de pagès... I d’alguna manera també de caçador. Encara que mon pare no ha tingut mai escopeta, li agradaven altres arts com ara el filat i les rateres (el alguns llocs també conegudes com ceps o cepets)

La relació entre uns i els altres mai ha estat bona. El pagesos que tenien oliveres, sovint es queixaven de que els caçadors no tenien miraments de res i els hi trepitjaven les olives. Els caçadors consideraven que el coto era seu i que per tant, podien passar lliurement per qualsevol finca. Evidentment si estava el seu propietari teníem molt més cura per on passaven que quan aquest no hi era.

Entre els pagesos-caçadors esporàdics com per exemple mon pare, també es feien la guitza. Paraven rateres prop de les piquetes (o avealls) per espantar la caça o miraven de que l’aveall del veí no tingués aigua i la pròpia sí, per a que així els moixons i sobre tot els tords beguessin d’ella.

Les baralles entre uns i els altres eren constants. Pocs veïns es portaven bé. Si no es barallaven per una cosa ho feien per una altra: perquè passes per dins del meu i no tens camí... Perquè tot fent foc per a cremar rostolls s’havia calat foc a una rama que entrava a la finca veïna... Qualsevol excusa era bona... Em semblava que com que no havia seguit la tradició familiar, aquestes coses no em passarien. Fa anys que no paro rateres i encara més que no he fet de pagès, ni els caps de setmana...  

Però l’altre dia me’n vaig adonar que en aquesta vida té pot passar de tot. Anava a fer fotos a la torre de Sant Joan, una fortificació que es troba molt prop del Poble Nou del Delta, a un costat de la badia dels Alfacs. La seva construcció data del regnat de Felip II (segle XVI) És un lloc prou freqüentat pels fotògrafs ja que si es té una mica de sort, es poden captar unes esplèndides postes de Sol.

L’accés a la torre no és fàcil i te l’has de conèixer. Fins que no vaig trobar el amí, hi vaig fer unes quantes voltes. Però ara fa un any, finalment el vaig trobar. I tal com us deia més amunt, fa uns dies hi vaig tornar. Com normalment faig, anava acompanyat de la meva gosseta Electra. Vaig deixar el cotxe a un camí que baixa paral·lel a la carretera de les Salines, entre aquesta carretera i la mar. De d’allí, per un cordó (línies de terra que separen els quadres d’arrossars) vaig arribar a pocs metres de la torre, però em separava un sèquia. Una parella que ja anaven de tornada em van dir que uns 50 metres més amunt podria passar.

Acabàvem de creuar la sèquia i el Sol ja començava desaparèixer quan me’n adono que per un camí paral·lel al cordó per on havia passat arribava un vehicle. No li vaig fer molt de cas i, fent fotos de la posta, vaig continuar camí de la torre. El seu conductor va reclamar la meva atenció i em va dir:

-Podràs enviar-me a fer punyetes si vols, tal com han fet aquells dos (una altra parella que anava davant meu), però t’ho he de dir. Pel lloc on venies no es pot passar... A més demà, aquí mateix s’hi fa una batuda de (no em vaig quedar amb el nom) i el gos que portes espanta les aus... A la tornada podries anar per la sendera que va pel costat de la mar fins l’estació de bombeig.  

Quan va acabar vaig ser jo qui va parlar:

-Si he passat per aquell cordó és perquè tinc permís d’Albert Castelló (que és el coordinador dels sindicat agrari ASAJA a les Terres de l’Ebre) A més, com vol que sàpiga que demà es farà això que vostè està dient?... I no tinc cap problema de tornar al cotxe pel lloc on ja vaig passar l’any passat...

Al final, el pagès, com va veure que tenia raó amb els que li deia, em va dir que si volia podia passar pel mateix lloc per on havia arribat i que fes el que volgués...

Quan vaig arribar a la torre, l’altra parella estaven mirant el que quedava de la posta i em van preguntar que m’havia dit. Un d’ells em va dir que havia trucat a la policia local per veure qui tenia raó i li van dir que l’accés a la torre des de l’estació de bombeig és lliure, però que no es pot anar per dintre de les finques. Els hi vaig dir que si jo havia passat era perquè tenia permís.

A la tornada vaig seguir la sendera que portava a l’estació de bombeig i des d’allí vaig continuar per un camí que està tallat als forasters, tot fent les darreres fotos. Quan vaig arribar a la portalada vaig veure que havien col·locat una tela metàl·lica per a dificultar encara més el pas de la gent. Vaig deduir que no els agrada que anéssim a fer fotos per aquell indret.

El dia següent vaig tornar a fer fotos prop d’allí, a l’estació de kitesurfing que hi ha a poca distància de la carretera de les salines, al començament del Trabucador. Abans però vaig passar per l’estació de bombeig a veure si veia caçadors i el cert és que no en vaig veure cap... Per tant, em vaig reafirmar en el meu pensament: No volen estranys per la zona de la torre de Sant Joan!    

FER LES ‘AMÈRIQUES’ A BARCELONA

Vivers a la badia del Fangar. 

Quan el nostre petit país que són les Terres de l’Ebre, se’ns queda menut, sovint et veus obligat a donar un salt i marxar cap a un altre lloc. La majoria dels que ho fan, marxen a treballar per compte d’un altri, però també hi ha qui ho fa per a obrir el seu propi negoci. Això és el que han fet algunes empreses del nostre territori que han escollit Barcelona per anar a fer les Amèriques. Us en explicaré els 3 casos que conec: Subirats Berenguer(SB Hotels i SB Grup), Temps de Terra i Balfegó.

L’empresa tortosina Subirats Berenguer, fins fa uns anys, es dedicava bàsicament a la construcció i a la promoció immobiliària. Primer va obrir l’Aparhotel a Sant Carles de la Ràpita i posteriorment un hotel a Tortosa (el Corona d’Aragó), dos hotels més a Tarragona (el Ciutat de Tarragona i l’Express), fins que finalment va decidir fer un pas més i en va obrir 4 a Barcelona i la seva l’àrea d’influència (el Diagonal Zero, l’Icària, el Plaça Europa i el BCN Events)

Més tard va arribar el Nacional, un nou concepte de restauració a l’exclusiu passeig de Gràcia amb quatre espais diferenciats: un de menjar ràpid, bàsicament entrepans i amanides (La Paradeta), un altre de tapes on també s’inclou arròs i fideus (la Taperia), un tercer de peix elaborat de diverses formes (la Llotja) i finalment el quart especialitzat en carns normalment d’importació (la Braseria)

El menjar que s’hi serveix al Nacional és pot qualificar de delicatessen, ja que els productes són de primera qualitat. Donant un cop d’ull a la pàgina web vaig veure que tenien a la carta ostres franceses. Com sabeu, a les badies del Delta de l’Ebre, es produeixen ostres (i també musclos) de gran qualitat. Segons l’avi Agustí (Agustí Bertomeu), tenen un sabor que no el trobarem en lloc, entre el salat de la mar i el dolç del riu. Penso que aquestes empreses que tenen el seu origen a les Terres de l’Ebre, més que ningú, haurien de servir productes del nostre territori i més ara que ja s’han començat a lliurar els primers segells de la marca Terres de l’Ebre reserva de la Biosfera, tal i com informava el Periódico de Catalunya dels passat 24 de desembre, tant al sector de la fruita i verdura, l’oli, la producció de musclos i ostres i també al camp de la restauració.

Hidrocanal de l’ampostí Pascual Franch va ser, sense cap mena de dubte, una de les empreses que més va treballar durant els anys del bum immobiliari. Quan la bombolla es va desinflar, Franch va iniciar el projecte de Temps de Terra a la finca del Cabiscol (l’antiga finca de la Pilar de Gaspar), situada entre Amposta i Freginals. A part de ser un espai gastronòmic on s’organitzen periòdicament tallers de tota mena i d’altres activitats lúdiques, a la finca també s’hi conrea fruita i verdura i es crien animals com corders, porcs i gallines per abastir el restaurant de la pròpia finca, així com les dues botigues i el restaurant que va obrir a Barcelona.

Em van explicar que quan s’havia d’obrir, una de les idees que va tenir el seu propietari va ser la d’instal·lar unes càmeres de televisió per a que, a través d’una pantalla es pogués veure a les botigues de Barcelona a temps real tot el que estava passant a l’explotació. Finalment aquesta idea es va descartar.  

L’últim en incorporar-se ha estat el grup Balfegó, una de les empreses que més èxit de vendes està tenint a les comarques més meridionals de Catalunya. L’especialitat de l’empresa de l’Ametlla de Mar és la pesca i producció de la tonyina roja que, majoritàriament exporta al Japó on s’aprecia com en lloc el producte. Però si fa uns anys les exportacions al Japó eren el 99% del total de la producció, actualment només arriba al 50.

L’empresa calera també organitza excursions per a visitar les granges de tonyina que té no gaire lluny de la costa. Una vegada s’arriba al lloc, el públic pot gaudir del plaer de banyar-se entre els peixos.  

Fa unes setmanes vaig llegir que volen obrir una tenda a Barcelona per a vendre directament els seu producte, a part de poder-lo degustar allí mateix. Així que ja ho sabeu, properament es podrà degustar a Barcelona sushi de tonyina roja originària de la Mar de l’Ebre.  

D’IMPOSSIBLE A POSSIBLE (REEDICIÓ)

Durant els 8 anys que vaig estar com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta amb CiU al govern, havia un paraula amb la que ens amartellaven la majoria de vegades l’oposició els hi feia un suggeriment, ja fos en forma de moció o simplement com a prec: impossible!

Així era impossible recuperar el tradicional berenar del bou després que s’eliminés per l’episodi de les vaques boixes; era impossible tornar a fer gratuïta l’entrada a la fira de mostres; era impossible ubicar la zona lúdica al passeig del riu; era impossible traslladar el centre de rehabilitació a les dependències de l’Hospital Comarcal; era impossible reubicar l’emissora de ràdio municipal... També era impossible canviar el nom dels dos carrers amb més connotacions franquistes que queden a la nostra ciutat: el de Ruiz de Alda, fundador de la Falange, i el de Garcia Morato, aviador feixista.  

Però no us cregueu que no ho argumentaven. D’excuses no els hi faltaven. En el cas dels carrers ens deien que havien fet una consulta als veïns i tot i que la participació havia estat molt baixa, havia guanyat l’opció de mantenir-ne el nom. El que no ens van explicar va ser la divulgació que s’havia fet abans de la votació... Si és que hi va haver votació... Què existís la llei de la Memòria Històrica que els obligava a corregir aquests tipus d’anomalies, no era determinant, tal i com va quedar demostrat.  

Però el més curiós és que també existia el carrer Garcia Valiño, el general en cap de la divisió Navarra que va aconseguir partir en dos la zona republicana arribant a la Mediterrani a l’alçada de Vinaròs des del Nord. El nom d’aquest carrer es va canviar pel de l’escultor Innocenci Soriano-Montagut sense cap tipus de problema. Potser per que una filla de l’artista estava vinculada a Convergència? No heu de ser malpensats...

Ha hagut de ser amb l’arribada d’ERC al govern municipal quan el ple ha aprovat la substitució dels noms. Els nous noms els haurà de proposar la Comissió de Cultura, tal i com s’ha fet els darrers temps quan s’han hagut d’obrir nous carrers com a conseqüència de l’expansió de la ciutat. Per tant, allò que fa uns anys era impossible, ara s’ha convertit en realitzable.

D’aquesta situació hi ha una cosa que em crida poderosament l’atenció. Els dos primers governs democràtics ampostins després de la dictadura franquista van ser d’esquerres: el primer gràcies a un pacte de govern entre el PSUC (la força guanyadora) i el PSC i el segon del PSC. Per què no es van canviar llavors? És el mateix cas que Madrid, Barcelona o d’altres municipis que ara que fa 40 anys de la mort de Franco es plantegen retirar els darrers símbols franquistes que encara queden. És què no hi van haver governs d’esquerres que ho haurien pogut promoure abans? El poc temps que havia passat des de la mort del dictador no em sembla una excusa de pes i veureu el perquè.

Les primeres eleccions municipals des de la II República van ser l’any 1979. A la majoria de pobles es van formar governs municipals que res tenien que veure amb l’etapa anterior. Com sabeu sóc fill de la Galera i allí s’hi va presentar una única candidatura de consens amb gent de diferents ideologies. Una de les primeres decisions que va prendre el nou consistori va ser canviar els pocs noms franquistes que hi havia: així el carrer Generalísimo es va passar a dir Major, el José Antonio, Camí vell de Godall i el General Mola, Amposta. Sempre m’he sentit orgullós d’aquelles persones (alguns d’ells ja difunts) que van formar part del primer ajuntament democràtic que vaig conèixer.

Per cert, sabeu què va votar el grup municipal de CiU el passat ple del dia 30 de novembre sobre el canvi dels noms dels carrers? Es va abstenir...

Hauria de tenir més informació per a conèixer amb exactitud els motius del sentit del vot, però no em negareu que sobta que els membres d’un partit polítics que es mostra partidari de la independència siguin reticents a substituir el nom dels carrers franquistes.

D’IMPOSSIBLE A POSSIBLE

Durant els 8 anys que vaig estar com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta amb CiU al govern, havia un paraula amb la que ens amartellaven la majoria de vegades l’oposició els hi feia un suggeriment, ja fos en forma de moció o simplement com a prec: impossible!

Així era impossible recuperar el tradicional berenar del bou després que s’eliminés per l’episodi de les vaques boixes; era impossible tornar a fer gratuïta l’entrada a la fira de mostres; era impossible ubicar la zona lúdica al passeig del riu; era impossible traslladar el centre de rehabilitació a les dependències de l’Hospital Comarcal; era impossible reubicar l’emissora de ràdio municipal... També era impossible canviar el nom dels dos carrers amb més connotacions franquistes que queden a la nostra ciutat: el de Ruiz de Alda, fundador de la Falange, i el de Garcia Morato, aviador feixista.  

Però no us cregueu que no ho argumentaven. D’excuses no els hi faltaven. En el cas dels carrers ens deien que havien fet una consulta als veïns i tot i que la participació havia estat molt baixa, havia guanyat l’opció de mantenir-ne el nom. El que no ens van explicar va ser la divulgació que s’havia fet abans de la votació... Si és que hi va haver votació... Què existís la llei de la Memòria Històrica que els obligava a corregir aquests tipus d’anomalies, no era determinant, tal i com va quedar demostrat.  

Però el més curiós és que també existia el carrer Garcia Valiño, el general en cap de la divisió Navarra que va aconseguir partir en dos la zona republicana arribant a la Mediterrani a l’alçada de Vinaròs des del Nord. El nom d’aquest carrer es va canviar pel de l’escultor Innocenci Soriano-Montagut sense cap tipus de problema. Potser per que una filla de l’artista estava vinculada a Convergència? No heu de ser malpensats...

Ha hagut de ser amb l’arribada d’ERC al govern municipal quan el ple ha aprovat la substitució dels noms. Els nous noms els haurà de proposar la Comissió de Cultura, tal i com s’ha fet els darrers temps quan s’han hagut d’obrir nous carrers com a conseqüència de l’expansió de la ciutat. Per tant, allò que fa uns anys era impossible, ara s’ha convertit en realitzable.

D’aquesta situació hi ha una cosa que em crida poderosament l’atenció. Els dos primers governs democràtics ampostins després de la dictadura franquista van ser d’esquerres: el primer gràcies a un pacte de govern entre el PSUC (la força guanyadora) i el PSC i el segon del PSC. Per què no es van canviar llavors? És el mateix cas que Madrid, Barcelona o d’altres municipis que ara que fa 40 anys de la mort de Franco es plantegen retirar els darrers símbols franquistes que encara queden. És què no hi van haver governs d’esquerres que ho haurien pogut promoure abans? El poc temps que havia passat des de la mort del dictador no em sembla una excusa de pes i veureu el perquè.

Les primeres eleccions municipals des de la II República van ser l’any 1979. A la majoria de pobles es van formar governs municipals que res tenien que veure amb l’etapa anterior. Com sabeu sóc fill de la Galera i allí s’hi va presentar una única candidatura de consens amb gent de diferents ideologies. Una de les primeres decisions que va prendre el nou consistori va ser canviar els pocs noms franquistes que hi havia: així el carrer Generalísimo es va passar a dir Major, el José Antonio, Camí vell de Godall i el General Mola, Amposta. Sempre m’he sentit orgullós d’aquelles persones (alguns d’ells ja difunts) que van formar part del primer ajuntament democràtic que vaig conèixer.

Per cert, sabeu què va votar el grup municipal de CiU el passat ple del dia 30 de novembre sobre el canvi dels noms dels carrers? Es va abstenir...

Hauria de tenir més informació per a conèixer amb exactitud els motius del sentit del vot, però no em negareu que sobta que els membres d’un partit polítics que es mostra partidari de la independència siguin reticents a substituir el nom dels carrers franquistes.

MOLT DE CAMÍ PER RECÓRRER

Diuen els contraris a l’independentisme que els nacionalismes es curen viatjant... No sé si és exactament així, però el que tinc clar és que viatjant s’aprofundeix en comportament dels habitants del territori que visites i això t’ajuda a comprendre’ls, al mateix temps que enriqueixes els teus coneixements.

Fa només unes setmanes vàrem viatjar a la Catalunya Nord (per a no entrar en equívocs, és el territori del Sud de França que va pertànyer a Catalunya fins el tractat dels Pirineus -1659-), un territori que, sovint, havíem creuat i deixat enrere mentre visitàvem altres zones de França.

La frase d’una companya de treball resumeix bé el que pensàvem trobar-nos: Podreu parlar català... Tothom us entendrà. Però la realitat és molt diferent.

Durant una setmana vàrem fixar la nostra residència a Prada de Conflent (en francès Prades), precisament al número 5 del carrer Canigó, la muntanya sagrada dels catalans.

Sempre que surts de viatge intentes visitar el màxim de llocs possible, sobre tot aquells que més interès tenen des del punt de vista històric i artístic. Entre els monuments i ciutats més importants que vàrem visitar cal destacar els monestirs preromànics de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, el palau dels reis de Mallorca a Perpinyà i les fortificacions de Vilafranca de Conflent (juntament amb el fort Libèria) i Montlluís (encara s’usa com a caserna militar), a part, evidentment, del poble de Prada, conegut per ser seu de la Universitat Catalana d’Estiu, però també per haver-hi estat refugiats després de la guerra Civil el violoncel·lista vendrellenc Pau Casals, així com el lingüista Pompeu Fabra que hi va morir i que està enterrat al cementiri d’aquesta localitat.

Fins la darrera nit de la nostra estada (ja n’explicaré el motiu) trobàrem molt poca gent que ens entengués i menys que ens parlés català. Per a la majoria dels habitants de la Catalunya Nord el castellà encara predomina sobre el nostre idioma. Així, ens van parlar català el senyor que ens va vendre les entrades al monestir de Sant Miquel de Cuixà, un altre senyor mentre visitàvem el poble d’Eus i un tercer mentre visitàvem el poble d’Evol.

Hi van haver casos que em van cridar poderosament l’atenció, com per exemple que l’empleada de l’oficina de turisme de Perpinyà no comprengués el català i que deixés anar us sospir quan la meva dona li va dir que podria adreçar-se-li en castellà.

Parafernàlia catalana n’hi ha molta, com a una fleca de Perpinyà o una altra de Montlluís on fins i tot hi havia dues senyeres independentistes (una al carrer i una més a l’aparador), a part d’una bufanda del Barça (també a l’aparador) Però a l’hora de la veritat ni una sola paraula en català. Fins el darrer dia, o millor dit, fins el darrer capvespre.

En arribar a Prada vaig veure al vidre del darrere d’un cotxe un adhesiu d’una colla castellera: els Pallagos del Conflent. Per mig de l’oficina de turisme local vàrem esbrinar on i quan assajaven. Ho feien els divendres de 7 a 9 a un magatzem que havia estat propietat de la companyia francesa de ferrocarrils, a molt poc distància d’on residíem (escassament 50 metres)

Aquell darrer divendres, a les 7 en punt ja estàvem allí. Ràpidament ens van venir a rebre l’Enric i Jordi als qui explicàrem que també nosaltres formàvem part d’una colla castellera, la de més al Sud de Catalunya. Va ser una tarda inoblidable. De sobte ens retrobàrem amb un ambient que ja coneixíem sobradament que ens va fer sentir com a casa. Jordi (al Facebook Jordi Taurinyà), ens va dir que era el president del Casal Jaume I que, del qual formaven part la colla castellera, així com la colla de diables Nyerros del Conflent.

Jordi es mostrava orgullós de que sa filla Muriel, el seu gendre Bertrand i la seva neta Anna formessin part de la colla, de la qual el portuguès Manu n’és el cap de colla.  

Jordi, que també és el Coordinador territorial d’Esquerra Republicana de Catalunya, em va dir:

-El sentiment català existeix, però encara queda molta feina per fer. Des de la Bressola (preescolar i primària) s’està fent un gran treball, però encara és insuficient.  

L’APARCAMENT DE LA ‘RESIDÈNCIA’ DE TORTOSA

De vegades te’n assabentes d’una notícia quan surt algú, en principi aliè a la mateixa a parlar-ne. Així va ser com vaig conèixer que s’estava projectant un aparcament a l’Hospital de Tortosa, conegut popularment com la Residència.

La notícia que vaig llegir deia que les associacions de veïns de Tortosa i Amposta s’oposaven a que el pàrquing de l’Hospital fos de pagament. I es clar, la primera cosa que et ve al cap quan llegeixo la notícia és: l’associació de Tortosa fins quan? Fins que la Meritxell (*) els hi digui que no ho estan fent bé, tot amenaçant-los amb el dit? (Veritat Àngel?)

Com sabeu el problema dels aparcaments de la Residència ve de lluny, de molt lluny. Quan de temps fa que no trobeu un aparcament decent, pel matí, prop de l’hospital? Per la tarda encara, però pel matí és pràcticament impossible (tot i que impossible només hi ha una cosa: què una rata faci el niu a la cua d’un gat viu)  

Els problemes d’aparcament varen caminar de la ma del creixement demogràfic de les comarques del Bais Ebre i el Montsià i l’augment del parc automobilístic. Tot i que al principi es va mirar de solucionar construint un pàrquing exclusiu per als treballadors que així deixaven lliures les places que ocupaven a l’antic, el que hi ha tot just davant de l’entrada principal de l’hospital, ràpidament va quedar saturat.

Més tar es va habilitar un petit aparcament a poca distància, al costat dret de l’entrada, així com el fossat del racó d’Omedo, de difícil accés, tant per a cotxes com per a vianants.

Però la demanda anava creixent a un ritme vertiginós i només s’acabava de fer un aparcament nou, automàticament se’n necessitaven més places.

Els usuaris de la Residència no hi van per gust (aquest punt és molt important), sinó que o bé són malalts o bé familiars que els acompanyen i, en una àmplia majoria, arribat de fora de Tortosa. Mentre els ciutadans de Tortosa poden pujar-hi amb autobús o fins i tot a peu, els que arriben dels pobles veïns, la majoria ho fan en cotxes particulars i, per tant, a ningú li passa pel cap deixar-los aparcats al nucli urbà i accedir-hi amb autobús o a peu.

Durant molts d’anys, els cotxes es deixaven amb dues rodes dalt de la vorera de l’accés, amb els problemes que això podia arribar a ocasionar als veïns de la zona, que sovint, no podien ni entrar a casa i fins i tot van haver de tancar alguns solars, perquè s’aparcava al seu interior.

Finalment, davant de les queixes, la policia local de Tortosa multava els cotxes que hi havia mal aparcats i, finalment, es va senyalitzar per a que se’n fes cas. El problema és que no es van crear noves places d’aparcament i, es clar, a algun lloc s’havien de posar els cotxes. Quan va arribar aquest punt (d’això deu de fer un any i mig), vaig escriure una carta oberta a l’alcalde de Tortosa Ferran Bel (no ha canviat després de les eleccions de maig) queixant-me de que no es donessin alternatives i de que perjudiqués, precisament, als forasters que, evidentment no el poden castigar a les urnes.

De totes maneres, el tema va per a llarg. Vaig parlar amb un regidor de l’equip de govern de Tortosa i em va dir que, ara per ara, l’ajuntament no té diners per a realitzar una obra de tanta magnitud i que, en tot cas, només es faria si alguna empresa externa se’n fes càrrec de l’obra a canvi de la concessió.

Segons el regidor no hi ha cap centre hospitalari que disposi d’un aparcament de franc. Em sembla molt agosarat fer una afirmació així, ja que sempre n’hi pot haver algun, el que passa és que ho desconeixem. Per cert, l’aparcament de l’Hospital de Jesús, és de pagament?

Considero aberrant que s’hagi de repercutir als usuaris (com he dit, malalts o acompanyants) el costs dels aparcaments. Les administracions (en general) haurien de ser molt més sensibles en temes com aquest. Us imagineu el que podrien arribar a pagar els familiars d’un pacient de llarga durada? No en tenen prou amb el patiment, amb les despeses extra que generen els desplaçaments de la família, l’haver de menjar fora, etc., que a sobre et vulguin cobrar per estacionar.  

(*) Meritxell Roigé és la primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tortosa i sembla que va amenaçar els membres de la Federació d’Associacions de Veïns de Tortosa per a que deixessin de manifestar-se en contra de la gratuïtat de l’AP-7)  

LES (IN) COMUNICACIONS DE LES TERRES DE L’EBRE

Campanya que va fer CiU a Amposta farà uns 10 o 12 anys. 

Els accidents mortals que hi van haver prop del Perelló fa unes poques setmanes han tornat a obrir el debat sobre les comunicacions de les nostres comarques, sobre tot en referència a l’autovia A-7, aturada a l’alçada d’Hospitalet de l’Infant pel N i Cabanes pel S.

Les comarques marítimes del Montsià i el Baix Ebre, a priori semblen perfectament comunicades: tren, autopista, carreteres de primer ordre (N-340 i C-12), però la realitat és ben diferent.

La meva condició de regidor a l’Ajuntament d’Amposta em va permetre seguir de prop algunes de les discussions que hi van haver fa uns anys sobre aquests temes, tant a l’hora de consensuar els traçats com quan s’havien d’elaborar els programes electorals.

Us heu parat a pensar mai que dintre de la comarca del Montsià no hi ha cap sortida de l’autopista AP-7? La sortida d’Amposta està dintre del terme de l’Aldea i la següent és la d’Ulldecona i Vinaròs, dintre de la comarca del Baix Maestrat. En estacions de tren tampoc anem massa sobrats. Des de que es va modificat el traçat ferroviari, van desaparèixer les de Santa Bàrbara i Freginals, quedant únicament la d’Ulldecona que té un servei deficient.

L’estació de referència del territori és la de l’Aldea-Amposta-Tortosa, ubicada a un indret que, al seu dia, també va portar certa controvèrsia, ja que està allunyada del casc urbà de la primera població i a diversos kilòmetres de les dues principals ciutats del territori. A part d’això, ara per ara ha quedat fora de Rodalies Catalunya, la qual cosa implica que l’aturada de trens tampoc és la idònia, a part de patir retards endèmics.

El transport en bus tampoc és l’ideal. Tot i que darrerament s’ha promocionat aquest tipus de transport cobrant 1€ per trajecte, els recorreguts són els mateixos que havia fa 50 anys o més. L’empresa Hife, fundada a Benassal, va traslladar la seva central a Tortosa i es va dissenyar un sistema de línies, la majoria de les quals tenien Tortosa com a destinació final. Era lògic que així fos, ja que Tortosa ha estat, tradicionalment, el centre comercial i de serveis de les Terres de l’Ebre. Però això va anar en detriment d’altres poblacions que van anar prosperant al pas del temps, com per exemple Amposta i la Ràpita. Després d’absorbir l’única línia que l’empresa castellonenca Altaba tenia al nostre territori (Santa Bàrbara-Amposta), la Hife exerceix el monopoli del transport de viatgers terrestre i rodat. Avui en dia que tot funciona a base de concursos, no seria lògic que també es fes un concurs per a concedir aquest tipus de transport a unes zones determinades?

La N-340 va ser durant molt de temps la principal via del nostre territori. En part es va construir seguit el curs de la Via Augusta romana, però la construcció de l’AP-7 allà pels anys 70 va alterar el seu traçat en diferents punts. Com sabeu, és la nacional més transitada d’Espanya, la qual cosa l’ha convertit en una de els més perilloses.

En quan a transit, l’AP-7 no li va enrere, motiu pel qual, l’actual concessionària posa tota mena de traves a l’hora de facilitar-ne la gratuïtat. Ni en els casos que s’ha de tallar la N-340 per accidents greus aixequen les barreres...

El retorn al debat del que us parlava al encapçalament, també ha fet aflorar les antigues divergències entre els diferents municipis afectats. Durant aquests temps (més de 10 anys) he parlat en diverses vegades sobre aquest tema i sempre he dit el mateix: s’ha de posar sobre la taula una única i consensuada proposta i deixar enrere els diferents interessos locals amb la finalitat d’ esgarrapar un quants vots per part de l’alcalde de torn.    

Per això mateix, la unitat d’acció que van establir les federacions de veïns d’Amposta i Tortosa es va trencar després d’un parell de talls de la nacional. Tampoc els ajuntaments s’estan posant d’acord, ja que mentre els hi ha que recolzen la posició de la Federació de Veïns d’Amposta que no es una altra que la gratuïtat immediata de l’autopista, els hi ha que demanen l’acabament de l’autovia, la qual cosa no fa més que perllongar en el temps el problema que tenim. I el problema, recordem-ho per si algú s’ha perdut, no és altre que l’alta sinistralitat de la N-340, amb un elevat índex de mortalitat.

Acabaré amb una anècdota que us ajudarà a comprendre l’argumentari d’aquest article. Em va passar el passat dissabte dia 17.

Amb la colla castellera havíem d’anar a Cornudella del Montsant (Priorat) D’haver anat amb el meu cotxe, hauria pujar cap a Tortosa, Móra d’Ebre, Móra la Nova, Falset i des d’allí cap a Cornudella. Però hi anàrem en autocar. Per a la meva sorpresa vàrem agafar l’autopista en direcció a Tarragona. Sortírem a Cambrils i agafàrem la carretera de Reus per a després continuar per la que va cap a Ulldemolins i Prades...

Quina deducció s’hi pot treure? Què els professionals eviten la C-12 o l’Eix de l’Ebre, una carretera que es va fer durant el regnat de Pujol i que només acabar-la ja es va poder comprovar que havia quedat desfasada. Sovint s’ha parlat de desdoblar trams, però passen els anys i tot continua igual.

Senyors polítics: l’haurem de continuar suportant aquesta situació durant molts més anys?