Apatia per recobrar el Govern

ENRIC HERNÁNDEZ

El veto de la CUP a Sànchez i els titubejos de JxCat i ERC poden abocar a eleccions, sobretot si el Constitucional dictamina que els terminis ja corren

El cop de porta de la CUP a Jordi Sànchez i la resistència d'Esquerra a investir-lo mantenen en punt mort la legislatura catalana. L’independentisme anticapitalista percep un tuf autonomista i capitalista en els plans de JxCat i ERC, mentre que els republicans, reu per reu, desafien a postular Oriol Junqueras argüint que la seva elecció sí que restituiria el Govern enderrocat per Mariano Rajoy, tal com defensava Carles Puigdemont. 

Si cedís ERC, i sempre que l’expresident i l’exconseller Toni Comín renunciessin als seus escons, els números donarien per ungir en segona votació el líder de l’ANC. Però succeeix que el jutge Pablo Llarena ja va invocar el risc de «tumults» per vetar el trasllat dels diputats presos al Parlament, i res indica que tingui un altre criteri sobre un aspirant a la presidència.

Esquerra busca guanyar temps per treure profit de la negociació amb JxCat, ja que no hi ha acord ple ni sobre qüestions tangibles, com la fiscalitat, ni sobre les simbòliques, com la construcció d’un nou relat que apaivagui la decebuda afició. L’homèric periple del postautonomisme a la preindependència no tenia bitllet de tornada.

Tots saben, excepte potser a Brussel·les, que aquesta legislatura no servirà per "construir república" sinó, amb sort, per reconstruir la malparada autonomia catalana. El dilema és com deshabituar dos milions de sobiranistes a les creixents dosis de realisme màgic que els subministraven diàriament els terapeutes del procés.
EL ‘DEAD LINE’

Aquestes vacil·lacions de l’independentisme i la seva aparent apatia per recobrar el Govern no estan exemptes de riscos. Aviat el Constitucional haurà de dictaminar si la designació frustrada de Puigdemont va activar el calendari de la legislatura, i podria fixar en el 31 de març el deadline de la investidura. De manera que d’aquí tres setmanes Rajoy, gràcies al 155, tindria a la mà dissoldre el Parlament i convocar eleccions per al maig. Fins i tot amb l’imputat Jordi Turull com a presidenciable.

Si l’animadversió i la desconfiança mútua arruïnen la formació del Govern, no hi haurà telepredicadora ni talk show que redimeixi les forces independentistes.

Depurem totes les clavegueres

ENRIC HERNÁNDEZ

Els que amb raó es van esquinçar les vestidures per l''operació Catalunya' haurien d'erradicar aquestes mateixes pràctiques en el si dels Mossos

Les forces de seguretat (...) no poden usar amb fins polítics els instruments legals que tenen a la seva disposició, i molt menys recórrer a la guerra bruta, per debilitar o destruir un projecte polític (...). És l’hora de la llum, els taquígrafs i l’assumpció de les responsabilitats (...): també per als que dissenyen i executen operacions amb fins polítics sense cap inconvenient a prostituir la tasca de la policia i la justícia». Aquest paràgraf està extret de l'editorial d'EL PERIÓDICO del 17 de febrer del 2017, en què denunciàvem les maniobres de «les clavegueres de l’Estat a través de la denominada operació Catalunya», orientades a «combatre l’auge de l’independentisme a Catalunya a través de la investigació de casos de corrupció de CDC, sobretot el cas Pujol».

El mateix es pot dir avui sobre el grup secret dels Mossos –Unitat Central de Resposta Operativa (UCRO), segons algunes fonts–, centrada a controlar o espiar polítics i altres personalitats, primordialment d’ideologia «no afí al procés independentista». Així es desprèn de la la documentació confiscada a la policia catalana just abans que la intentés destruir en una incineradora del Besòs, l’inventari de la qual, en poder de l’Audiència Nacional, ha revelat aquest diari.

Les actuacions no judicialitzades –i il·legals– que s’han documentat constitueixen un escàndol d’enormes proporcions: identificació de polítics assistents a una manifestació de Societat Civil Catalana, dossiers sobre polítics constitucionalistes, intercepció de les converses d’un eurodiputat del PDECat, vigilància de guàrdies civils i policies, tinença del cens de socis de l’ANC, plans per piratejar bases de dades oficials legalment protegides...

La suposada creació d’una policia patriòtica a Catalunya, anàloga a la que va haver-hi al Ministeri de l’Interior, exigeix depurar responsabilitats penals, als jutjats, i polítiques, al Parlament. Els que tant es van esquinçar les vestidures amb les clavegueres de l’Estat, i amb raó, haurien de ser els primers a depurar aquestes conductes als Mossos.

¿Què se n'ha fet de la crosta de TV-3?

LUIS MAURI

La manipulació política de les emissores de la Generalitat no explica per si mateixa el procés, però el procés tampoc s'explica sense ella

«S’ha d’arrencar la crosta nacionalista de TV-3 i Catalunya Ràdio». No sé si Joan Ferran, assegut davant meu al seu despatx, va advertir el sotrac dels músculs del meu coll al tensar-se. Vaig mirar de cua d’ull la gravadora. Tot en ordre: funcionava. I vaig visualitzar immediatament el magnífic titular de l’entrevista mentre Ferran seguia desgranant la seva resposta: «Hi ha alguns gurus mediàtics al capdavant de programes de màxima audiència que no informen; editorialitzen. Confonen sistemàticament informació i opinió; la seva opinió. Usen les emissores de la Generalitat al seu gust, com si fossin el seu púlpit particular, llancen discursos, fan crides a la gent a manifestar-se contra això o allò».

L’entrevista amb el llavors diputat socialista es va publicar en aquest diari el 4 de desembre del 2007. Sobre Ferran van caure ganivets de punta. Havia tingut l’atreviment de profanar un tòtem sagrat del nacionalisme català, el seu nucli d’irradiació ideològica: el conglomerat de ràdio i televisió de la Generalitat.

Segurament, Ferran hauria pogut escollir una metàfora més neutra o menys enervant que la de la crosta. Però això només era el nom, no la cosa. La cosa és el segrest polític dels mitjans de comunicació públics. Aquesta és la cosa, amb un nom o un altre: la conversió de les emissores públiques en òrgans d’agitació i propaganda al servei d’una fracció política del país.

Deu anys després de l’entrevista de la crosta, les dues grans forces del nacionalisme català, JxCat-PDECat i ERC, han estat lluitant aferrissadament pel control polític de TV-3, Catalunya Ràdio i l’ens públic del qual depenen, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Al final de la lluita intestina, els postconvergents s’han quedat amb les emissores i els republicans, amb la CCMA.

La manipulació política dels mitjans públics està tan establerta, té tant d’arrelament que fins i tot sembla una conducta normalitzada. No hi ha en aquest país grans escàndols perquè els partits en el poder segrestin mitjans finançats amb el pressupost públic, els impedeixin informar la ciutadania de manera independent, honesta i plural, i els utilitzin com a agents d’agit-prop. Això és desviar recursos públics a tasques de propaganda partidista, cosa que s’acosta molt al concepte de corrupció.

Deu anys després d’aquella entrevista, les emissores de la Generalitat són un pilar fonamental de l’estratègia independentista. La seva utilització política no explica per si mateixa el procés, però el procés tampoc s’explica sense ella. Van néixer amb el propòsit teòric de ser mitjans nacionals de Catalunya i han acabat en mitjans nacionalistes, dirigits exclusivament a la meitat de la població que combrega amb l’independentisme però sufragats amb els impostos de la població sencera.

És evident que no només el Govern nacionalista català manipula les seves emissores. L’Executiu de Mariano Rajoy fa el mateix amb RTVE, on almenys els col·lectius de professionals s’esforcen per fer sentir el seu rebuig. En tot cas, les malifetes alienes no absolen ni justifiquen les pròpies.

EL QUE HAURIA POGUT SER L’ÚLTIM ACUDIT DE FERRERES AL PERIÓDICO

Us seré franc. Des de que estic jubilat hi ha dies que no sé a quin dia estic exactament. Tinc més clar el dia de la setmana (dilluns, dimarts...), però no tinc clar el dia del mes.

Dimarts me va passar. Quan vaig veure l’acudit de Ferreres vaig creure (erròniament) que era 28 i, per tant era l’últim que publicava al Periódico després de que anunciés el seu acomiadament el passat dia 5 de febrer. En adonar-me’n de l’errada, vaig intentar arreglar el text com vaig poder.

Per a la meva sorpresa, ahir dia 28 de febrer, el Periódico no va publicar l’acudit de Ferreres, el que hauria segut, aquesta vegada sí, l’últim de la seva dilatada i exitosa etapa al Periódico. Després me’n vaig assabentar que la redacció del rotatiu havia decidit no publicar-lo i, per tant, l’havia censurat.

Més tard, el que suposadament hauria estat l’últim, me va arribar per Whatsapp i, encara que no us ho cregueu, no me va resultar desconegut.

Quan se va saber que el Periódico feia fora a Ferreres, el magazín de TV3 Tot es mou, el va entrevistar en directe mentre dibuixava al seu estudi. Fugaçment va aparèixer un acudit sobre la seva situació. Crec que era el que me va arribar ahir.

O sigui, Ferreres, a cop calent, va dibuixar el que seria el seu últim acudit i se’l va reservar per acomiadar-se dels seus lectors, però sobre tot fer entendre a la redacció del Periódico l'enorme injustícia que sé li estava fent.

Els que t’hem seguit tants i tants anys, té trobarem a faltar. Fins la propera mestre! 

El risc de la temptació autodestructiva

JOAN TAPIA

Convé distingir entre protestar i disparar contra la pròpia casa

Primer de tot, dues conviccions. Una, Espanya ha comès serioses equivocacions –la sentència del Tribunal Constitucional n’és una– des de l’aprovació de l’Estatut del 2006. Dos, Felip VI no va trobar el to adequat per a Catalunya al dirigir-se a tot Espanya el 3 d’octubre passat.

Si fos secessionista, potser me n’alegraria. En aigües tèrboles sempre es pesca alguna cosa. No ho soc i ho lamento. Però el més lògic és que tots els que vivim i treballem a Catalunya (definició de català de Pujol) busquem el millor per al país. Per això em preocupa l’independentisme. ¿Vol el millor per a Catalunya o la passió ideològica l’arrossega a una temptació autodestructiva?

Tres fets recents apunten a aquesta tendència fatal. Un, hi havia un gran consens que Barcelona havia de ser la seu de l’EMA, Agència Europea del Medicament, forçada a abandonar Londres pel brexit. Però va guanyar Amsterdam per golejada. I és indiscutible que la possibilitat que Catalunya pogués quedar fora de la Unió Europea no va ajudar gens a aconseguir-ho. La independència no es podia endarrerir –cridava el separatisme–, però després hem sabut –Artur Mas dixit– que la declaració només era simbòlica. I està a la vista que no som independents. ¿Es va prioritzar el símbol a ser la seu de l’EMA? Mal negoci. O pitjor, perquè Mas admet que potser aquella declaració va ser un engany.


Dos, després de l’aplicació de l’article 155, Catalunya està tocada i sense Govern propi. La prioritat hauria de ser recuperar-lo. Però dos mesos després de les eleccions i després de 27 dies d’un ple d’investidura «suspès, però no desconvocat», continuem no ja sense Govern sinó fins i tot sense candidat a president. Ara diuen que el PDECat i ERC estan a punt d’arribar a un acord, però l’única cosa segura és que s’inclinen per un president que no pot exercir de president efectiu i que el gran escull és la baralla pel control de la propaganda. ¿Un president provisional, i que s’hagi d’anar renovant, per protestar contra el Suprem és el més adequat i el més efectiu per reivindicar i recuperar l’autogovern?
Un contrasentit

Tercer. Hi ha molts dies per protestar. Però resulta que el dia escollit –amb l’ajuda incomprensible de l’alcaldessa de Barcelona– és el de la inauguració del Mobile World Congress (MWC), que deixa grans beneficis a la ciutat i que es va aconseguir gràcies a l’esforç conjunt de les tres administracions (Estat, Generalitat i ajuntament). Triar l’obertura de la fira del mòbil, que potencia la marca Barcelona, per fer una protesta sorollosa i aparatosa és un contrasentit. Ja s’ha comprovat que la protesta, fins i tot la reprimida brutalment, no porta al reconeixement internacional. I boicotejar (a mitges) Felip VI potser és clavar-li una puntada de peu al Rei. Però cal preguntar-se si és clavar-li la puntada de peu al nostre propi cul.

Vam perdre l’Agència Europea del Medicament i posar ara en risc –encara que fos lleu– l’MWC sembla estúpid. Hauria sigut millor tenir ja un Govern i que Felip VI hagués de començar a conviure-hi. Suposant, és clar, que el full de ruta fos més realista i menys simbòlic que el del 27-O.

Nou memorial de greuges

ENRIC HERNÁNDEZ

L'independentisme manté la tensió amb l'Estat per compensar la seva renúncia a la unilateralitat i converteix Catalunya en terreny minat per al Rei

Per al rei Felip VI no han constituït cap sorpresa les plantades ni la crida al boicot en la seva primera visita a Barcelona després de la controvertida al·locució televisada del 3 d'octubre. L'ambient ja estava molt carregat a l'agost, quan va ser escridassat a la manifestació de repulsa als atemptats del 17 d'agost, però la seva intervenció després dels successos de l'1 d'octubre va caure a Catalunya com un gerro d'aigua gelada.

Per la seva contundència amb les autoritats catalanes i pel deliberat oblit dels ferits de l'1-O, molts van interpretar que el Monarca legitimava la violència policial als col·legis electorals i desistia de procurar l'encarrilament del conflicte per vies dialogades. Una percepció que va desfermar la ira independentista i va sumir en l'orfandat molts altres catalans. Es va estendre la sensació que el xoc de trens tot just acabava de començar, com va ser.

En efecte, el 3 d'octubre a la nit el Rei va esculpir una diatriba en què el destinatari específic no era el poble català. Ni tan sols els líders del procés, per més que els interpel·lés. Felip VI va voler fer evident, davant el conjunt del país i de la comunitat internacional, que Espanya era un Estat solvent, capaç de fer complir les seves lleis i de preservar la seva unitat. Si el Govern central hagués avortat la votació, o si les imatges de les càrregues policials no haguessin fet la volta al món, el Rei s'hauria pogut estalviar una admonició tan severa.

TERRENY MINAT

Ucronies al marge, el cap d'Estat afronta el repte de reconstruir els dinamitats ponts de la Corona amb Catalunya. Tant a Girona, on l'han declarat persona no grata, com a Barcelona, en la convulsa inauguració del Mobile World Congress, el sobiranisme seguirà exhibint davant el Monarca el seu particular memorial de greuges, molt més aïrat que el que va rebre el 1885 el seu rebesavi Alfons XII.

La mort del sobirà va deixar llavors sense resposta el llistat de demandes de la burgesia catalana compilat per Valentí Almirall en un document considerat com l'esborrany de les Bases de Manresa, l'acta fundacional del nacionalisme català. Però aquella tirallonga de queixes, sobretot d'índole mercantil i cultural, partien encara de la lleialtat a la Corona de les elits catalanes: si ets el nostre Rei, obra com a tal. Més d'un segle després, la conversió en bloc del nacionalisme al republicanisme ha canviat aquestes demandes en públics desaires: com que ja no ets el nostre Rei, aquí no ets benvingut.

Les regles del joc han canviat. Els que se saben derrotats en el camp de batalla fàctic -no en el de les emocions col·lectives- es neguen a homenatjar la figura institucional que encarna millor el bàndol vencedor. Per compensar un aterratge a la realitat que passa per renunciar a la unilateralitat, l'independentisme mantindrà viu el conflicte amb l'Estat a compte dels cops de porra de l'1-O, dels polítics presos i del futur judici als líders del procés. Sense normalització política, Catalunya seguirà sent per al Rei terreny minat.

Ximplets, sapastres

ANTONIO FRANCO

No és digne simplificar les coses i dir que això d'ara és la xerrameca fútil, perquè tot s'hi val per no anar a la presó, i no el que es va dir al Parlament

En el seu moment cap dels que la promovien va dir públicament que la declaració unilateral d'independència que s'efectuava al Parlament era merament simbòlica. Tampoc la van descriure així els mitjans informatius compromesos amb l’intent de secessió. Ara ho declaren sense posar-se vermells de vergonya alguns dels que ens van portar a això.

No era un matís menor. Tenien l’obligació d’explicar-ho. Obligació de precisar-ho a tots, començant pels ciutadans independentistes que al carrer o a casa seva van plorar d’emoció pel que creien que significava, per com la desitjaven, i en record dels que van morir somiant que això es produiria algun dia. Aquests catalans que són les primeres i principals –encara que no úniques– víctimes de la impostura d’aquell dia.
Ni aclariments ni perdó

¿Impostura? Intento deduir quina consideració es mereixen ara els autors a l’assabentar-nos, tant de temps després, que segons ells mateixos el presumpte moment històric no va ser de veritat. Ho diuen però ni demanen perdó ni ens aclareixen –que és el que mereixen les coses que afecten milions de persones– si van cometre un engany o una autosuggestió, per no dir el pitjor: una traïció a les seves obligacions i a la gent. Si va ser això segon, autosuggestió, es mereixen un dels dos catalaníssims adjectius: o ximplets o sapastres.

No és digne simplificar les coses i dir que això d’ara és la xerrameca fútil, perquè tot s’hi val per no anar a la presó, i no el que es va dir al Parlament. Per als que la paraula d’Artur Mas encara valgui alguna cosa, ha negat públicament que quan reduïa el que va passar a una declaració purament simbòlica (és a dir, sense cap efecte pràctic) digués una mentdeta d'estratègia de defensa. Però aquesta és l’explicació benèvola que donen a la llarga sèrie de retractacions molts partidaris de la secessió, i si prefereixen creure que aquella va ser una declaració seriosa d’independència ja s’ho faran. Mas va donar la seva explicació des del carrer, amb aspecte de sentir-se psicològicament alliberat perquè el jutge ja havia decidit no aplicar-li presó preventiva sense fiança, el càstig afegit que tants
independentistes i no independentistes rebutgem que s’apliqui en aquest cas que a més a més de ser judicial –hi ha acusacions de delicte per actes concrets– és així mateix tan polític.

Exiliats, fugits o vividors

Són molt difícils les valoracions del que sentim i veiem. ¿Eren uns patriotes valents que volien desobeir la legalitat els costés el que els costés i ara són acovardits en replegament? ¿Menteixen i enganyen el jutge (i l’opinió pública) quan sostenen que aquell final del procés no anava enlloc? ¿Porta una astuta disfressa Marta Rovira a l’entrar al jutjat sense que sigui visible el seu llaç groc? ¿Quina paraula defineix millor els que són fora: exiliats, fugits o vividors a l’estranger?

EL DARRER ACUDIT DE FERRERES AL PERIÓDICO

Fa unes setmanes se va anunciar que l’acudit que publicarà demà el Periódico, serà l’últim de Ferreres en aquest mitjà de comunicació. El motiu? Segons Ferreres perquè era políticament incorrecte amb la línia editorial.

Esperava impacient veure quina temàtica seria la d’aquest darrer acudit. De moment avui ha tret el president Netanyahu. 

Al llarg de la seva trajectòria professional Ferreres va dibuixar sovint vinyetes sobre l’estat d’Israel. Recordo una vegada que el consolat de Barcelona va queixar-se al Periódico perquè no li va agradar el contingut.

Llarga vida al mestre Ferreres!! 

La degeneració de TVE

FERRAN MONEGAL

El programa d'Ana Pastor ¿Dónde estabas entonces? (La Sexta), no només és un repàs, una mirada, a anys precedents perquè sapiguem -entre altres coses- quines van ser les pluges que ens han portat aquest fang. També s'ha transformat en un colossal mirall còncau que ens ensenya -per contrast- la degeneració en què ha entrat TVE. Fa un parell de setmanes els vaig explicar l'extraordinari document que va rescatar Ana de l'arxiu, aquella entrevista que va fer Merceditas Milá el 1986 al seu llavors director general, José María Calviño, on el collava d'una forma tan gloriosa que, vista ara, 32 anys després, produïa en nosaltres una tristesa, i una vergonya, desoladora. Aquelles cotes de llibertat informativa, aquell concepte del periodisme autèntic, no manipulat, ni servil, avui han desaparegut de TVE. Avui la fel·lació al poder polític que governa s'ha imposat de manera vergonyant. Aquesta setmana, Ana Pastor, repassant l'any 1988, ha recuperat un altre programa: aquell de Javier Gurruchaga a TVE, Viaje con nosotros, en concret l'entrevista divertidíssima i paròdica al doble de Felipe González, llavors president del Govern, interpretat per un actor francès nan, o sigui, acondroplàsic, Hervé Villechaize. Li deia Gurruchaga a aquell Felipe en miniatura: «¡Com s'ha desgastat vostè, senyor González, només cal veure'l!», i ens partíem de riure per terra. Al marge de la genial idea escènica d'aquell programa d'humor, s'ha de ressaltar l'alliçonador record del mateix Gurruchaga, quan va explicar que la llavors directora general de RTVE, Pilar Miró, va recolzar aquest esquetx i el va emetre, enfrontant-se a alguns barons del PSOE, partit en el poder, que el consideraven molt inconvenient. ¡Ahh! Veient ara aquest moment de la TVE de fa 30 anys, ens adonem del que és la degeneració. Un exercici similar sobre l'actual president avui no solament és imposibe: els que el proposessin serien defenestrats. No sortirien de TVE per les escales: els farien fora per la finestra directament.

Només cal veure com va informar el Telediario de les 21.00 hores de dimarts de la fenomenal declaració d'aquest personatge de la trama Gürtel anomenat El Bigotes. Van extirpar i tallar, totes les seves referències a polítics del PP i consorts. ¡Ah! Fan anar les estisores amb una perfecció ruboritzant.

¿Catalunya només és una crònica judicial?

JOAN TAPIA

La política catalana –fins i tot l’espanyola– comença a ser una trista i depriment crònica judicial. Dilluns compareix davant el magistrat Pablo Llarena del Suprem –que va camí de fer-se més famós que el jutge Garzón– Marta Rovira, secretària general d’ERC, que després de declarar queda en llibertat però amb una fiança de 60.000 euros. Després ho fa Marta Pascal, coordinadora general del PDECat, que queda en llibertat sense fiança. Dimarts és el torn d’Artur Mas, que també queda lliure sense fiança i que afirma que la declaració d’independència va ser «simbòlica». Després és el torn de Neus Lloveras, expresidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que també queda en llibertat.

És cert que cap dels quatre compareixents ha ingressat a l’Estremera de torn, cosa que –tal com estan les coses– és el millor que podia passar. Però la decepció no pot ser més gran. Tothom té tot el dret del món a evitar la presó, però que els que ahir ens deien als que insistíem en la prioritat del respecte a les lleis que érem agents «unionistes», que la independència es tocava amb els dits i que Catalunya –alliberada d’Espanya– seria l’Holanda del sud, ho vulguin tapar tot parlant de «declaració simbòlica», no és acceptable. ¡Tant de bo que davant dels tribunals tot acabés amb això de la «declaració simbòlica»!

Però ja comença a ser hora que, davant dels seus electors i els ciutadans, els dirigents secessionistes admetin que el 28-0 van cometre, com a mínim, un greu error. I que posin punt final a l’absurd que dos mesos després de les eleccions la majoria independentista no sigui capaç de posar-se d’acord per dotar Catalunya d’un president i d’un govern i continuem administrats pel 155 de «la declaració simbòlica».

Signes positius

És cert que hi ha algun signe positiu. Oriol Jonqueras –que no viu en l’heroïcitat de Brussel·les– va dir fa poc que el millor regal que li podrien fer seria la formació d’un govern. Ni cas. I Marta Pascal ha declarat que la solució al conflicte català està en el marc de l’Estatut i la Constitució. Però passen els dies i el secessionisme no tan sols no va aconseguir la independència sinó que no sap formar un govern autonòmic.

I per acabar-ho d’adobar, això de la CUP. Fa uns dies Mireia Boya va anar al Suprem a destrossar l’estratègia de la defensa dels altres inculpats i va dir –¡avanti popolo!– que la independència no va ser gens simbòlica. Però ahir Anna Gabriel, que segons sembla té més graus revolucionaris, va fer tot el contrari i va declarar que no es presentaria al jutge perquè no tindria un judici just i que demanaria asil polític a Suïssa. Bé, que la CUP es refugiï a Suïssa pot ser un positiu signe de sana evolució ideològica.

Parlant seriosament. Catalunya ha de tornar a tenir govern. I si els que tenen la majoria no saben formar-lo, tindrà ple sentit el recurs del PSC davant del Constitucional per exigir que comencin a córrer els terminis. Catalunya no ha d’estar instal·lada per tota la vida en el 155 i la crònica judicial.

Eliza i Ekai

EMMA RIVEROLA 

En una època on ens sembla indiscutible la llibertat sexual, encara tractem de cenyir amb un filferro espinós la identitat de gènere o l'orientació sexual

La petita Eliza de set anys escriu una carta a Amancio Ortega demanant-li ser model de la roba de Zara Boys i les xarxes s’emocionen amb el gest. Que bonic que és el món a través del vidre de les nostres pantalles.

Ekai, un jove basc de 16 anys, es va suïcidar, incapaç de seguir lluitant pel reconeixement de la seva verdadera identitat sexual. Estava sent atès a la Unitat de Gènere de l’Hospital de Cruces, però el tractament hormonal per frenar la seva pubertat no va arribar a temps. Que dura, que bruta que és la realitat de la incomprensió.

Mentre les identitats nacionals copen bona part del debat, no només a Catalunya, els conflictes identitaris de gènere segueixen amb l’etiqueta de debats menors, quan no invisibles. Sense llum, no hi ha coneixement i a la societat encara impera la ignorància i el rebuig.
Lliçons de vida

Trencar amb els essencialismes, entendre que una persona pot sentir-se home o dona independentment de les seves característiques físiques o no sentir-se ni una cosa ni l’altra, comprendre que la identitat de gènere pot ser un conflicte per a molts, que les imposicions tenen molt a veure amb una societat capitalista que ens vol consumidors i, per tant, etiquetats, hauria de ser una de les primeres lliçons de vida.

En una època on ens sembla indiscutible la llibertat sexual, encara tractem de cenyir amb un filferro espinós la identitat de gènere o l’orientació sexual. No ens podem permetre tant de patiment.

Els conflictes evitables

ANTONIO FRANCO

És decebedor que cada dia es busquin desacords evitables respecte a l'1-O, fins i tot emparant-se en la legalitat

No tot el que és legal és assenyat i adequat. Els que prenen decisions des del poder ho han de tenir present per no equivocar-se. Un alcalde té potestat per proposar noms per als carrers i les places de la seva localitat. L’Ajuntament de Girona ha decidit canviar el nom de la plaça de la Constitució per plaça de l’1 d’octubre del 2017. PDECat, Esquerra Republicana i CUP, que sumen majoria absoluta en regidors, tenen dret a fer-ho. I possiblement la majoria dels gironins estan d’acord amb aquest «homenatge als ciutadans que van participar en el referèndum d’aquella data», segons la justificació de l’alcaldessa, Marta Madrenas.

Hi deu haver gent satisfeta que considera enginyós el que s’ha fet. L’espai no s’hauria pogut batejar com a plaça de La brutalitat Policial contra Gent Pacífica, o plaça de La Gran putada i l’Immens Error que Va cometre Rajoy, que són, efectivament, coses que van passar en aquella data a Catalunya, perquè llavors el conflicte judicial seria inevitable, però aquesta denominació més genèrica em sembla legal. I si l’administració de justícia s’equivoqués i intentés forçar una anul·lació no podria impedir que part de la població denomini la plaça a partir d’ara a tots els efectes, tret del postal, pel nou nom.



Però és un error agreujar les nostres divisions internes amb una guerra al carrer, que és el que inicia Madrenas a l’elegir precisament la plaça de la Constitució per a la seva iniciativa. En un país amb tant ping-pong és poc probable que no sorgeixi aviat algun ajuntament dels que administra o administrarà Ciutadans que des­itgi canviar el seu carrer de Pompeu Fabra per, i és un exemple, carrer de la Unidad Española, també dins la plena legalitat. És allò de la legalitat i l’inadequat.

Convenients i legals

Els poders han de prendre les decisions pensant en si són convenients a més de legals. Part de la població de Girona deu estar poc entusiasmada davant la maniobra. I incloc entre ella gent enfadada amb la policia i amb Rajoy pel que va passar l’1 d’octubre. No s’han d’atiar els conflictes. És el que pensem que fa el jutge Llarena molts catalans que no estem d’acord en absolut amb la presó preventiva incondicional sense fiança que aplica a polítics que seran jutjats pel que han fet –no per les seves idees–, però que no tenen més perillositat potencial immediata que, seguim amb els exemples, Urdangarin, ja sentenciat. Per més que s’hagin evadit a l’estranger alguns dels seus companys de procés, cadascú és responsable únicament de si mateix. No entendre-ho i aplicar-ho així degrada encara més la fluixa democràcia que tenim. És decebedor que cada dia es busquin nous desacords evitables, fins i tot emparant-se en la legalitat, senyora Madrenas i senyor Llarena.

Un dels nostres

ANTON LOSADA


Per si algú encara tenia algun dubte sobre la lleialtat de Luis «sigues fort», aquí queda la seva magistral actuació per ratificar la pel·lícula de ciència-ficció relatada per Ricardo Costa davant l’Audiència Nacional i que, més o menys, sonava així: «Ho confesso, senyoria, no em torturin més; tan aviat vaig saber del nostre finançament en b a València per a més glòria del peculiar Paco Camps, amb gran dolor del meu cor, vaig córrer a denunciar-ho a la seu nacional, on Luis Bárcenas, el nostre eficaç i discret gerent, em va comminar a no incórrer en pràctiques com aquestes perquè al PP de Mariano Rajoy la corrupció està totalment prohibida i no volem ser com el PSOE i emparar un Filesa 2».

Com ens hem cansat de vaticinar en aquestes mateixes pàgines, la Gürtel i València moren en Bárcenas i Camps; dos dels nostres, homes de partit que sabien a què s’exposaven i prefereixen carregar amb la seva part seguint les regles del partit a perdre’s en l’oblit dels penedits. Fa molt fred fora del refugi popular i Rajoy sembla confiat que podrà repetir el model a Madrid. Però tenint en compte que assistim a una autèntica guerra de bandes i li toca a Esperanza Aguirre ser un dels seus i protegir el partit amb el seu testimoni, qui sap si no preferirà la venjança i arrossegar el seu odiat president a l’abisme.


No som una excepció

En països amb tradició autoritària i més anys de dictadures que de règims democràtics, la desconfiança i el menyspreu per la política és un tret persistent en la seva cultura política. Espanya no suposa en aquest cas una excepció. En les èpoques de bonança, ens en riem dels polítics i desconfiem de la seva honradesa. I en les èpoques de crisi, els menyspreem i apliquem la presumpció de culpabilitat mentre recompensem qualsevol aventurer que prometi donar-los canya. En la nostra memòria, la dictadura del passat sempre sembla més barata i la democràcia d’avui sempre ens surt molt cara. Així s’institucionalitza la corrupció.

El resultat és una política basada en una mediocricràcia que atrau majoritàriament mediocres o oportunistes i un sistema de partits infrafinançat, en què preferim la corrupció que paguem però no veiem a les subvencions que paguem, veiem i podríem controlar. Si surt barata o cara conforma el principal criteri per distingir la bona política de la dolenta.

Lluny d’assumir el cost d’explicar que la bona política es paga i per mantenir la ficció que és possible la qualitat democràtica a base de voluntariat, els partits han optat per convertir el seu finançament en un forat negre regit per un únic principi: corrupció que no es veu, corrupció que no existeix. Els líders no fan preguntes i els responsables dels comptes fan i desfan sense haver de donar explicacions mentre corri la pasta. Encara que cap ha institucionalitzat la corrupció amb la professionalitat acreditada per un PP on cadascú sap perfectament què ha de fer per continuar sent un dels nostres.

¿Estem davant un carreró sense sortida?

JOAN TAPIA

Potser és necessari un pacte transversal que superi el cisma entre secessionistes i constitucionalistes

Fa uns dies Joan Manuel Serrat va dir que l’independentisme està en un carreró sense sortida. L’encerta més que Lluís Llach, però és tot Catalunya la que s’endinsa pel carreró. Els efectes de la creixent fragmentació política no són un mal català. Espanya va estar paralitzada un any després de les eleccions del 2015 i Alemanya fa cinc mesos que està sense govern i està pendent de l’incert referèndum entre els 450.000 afiliats de l’SPD.

Però Espanya i Alemanya són estats europeus. I Catalunya és una comunitat autònoma amb un greu cisma intern que fa més difícil superar la paràlisi. Dues vegades consecutives el 47% ha dit que vol la secessió (o una cosa semblant). Són molts, però no la majoria. Si ho són al Parlament, cosa que els habilita per governar, però no per enterrar ni l’Estatut ni la Constitució espanyola. A més a més, ni a Espanya ni a Alemanya hi va haver pànic per la paràlisi. Aquí 2.500 empreses –començant pels dos grans bancs– han traslladat la seva seu social. En l’últim trimestre es va mantenir el creixement perquè la caiguda del turisme i la desacceleració de la construcció i el comerç van ser compensats per l’empenta de la indústria exportadora. Però Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, ja ha avisat que sense Govern estable –i pressupost– la previsió del PIB d’aquest any (2,7%) baixaria. El BBVA l’ha retallat al 2,1%. I el president de la multinacional alemanya Agrolab, Paul Wimmer, acaba d’anunciar que el seu principal laboratori d’investigació al sud d’Europa, previst a Tarragona i amb 200 llocs de treball, es farà a Burgos pel risc que Catalunya quedi fora de la UE.

Bufetada a l’independentisme… i a Mariano Rajoy. Però ningú s’ha commocionat. ¿País anestesiat? El Parlament està paralitzat per la divisió en blocs que separa els partits en una cosa semblant a una guerra de religió incruenta, però que va dessagnant al país. I sembla que Carles Puigdemont creu que treu rèdits de la situació perquè fa tuits a l’estil Donald Trump tractant el PP, el PSOE i Cs d’«orgullosos carcellers de la democràcia» i advertint-los que «els ciutadans lliures els acabaran passant pacíficament per sobre». ¿Oblida potser que Inés Arrimadas li va treure 160.000 vots d’avantatge? A ell ja li han passat per sobre i ara aposta perquè els republicans no l’abandonin per confessar la mateixa religió. Però les fronteres es mouen. Encara que el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià insisteix a dir que Puigdemont és el candidat, Esquerra Republicana, Oriol Junqueras i el mateix Sabrià ja diuen en veu no sempre baixa que Puigdemont no podrà ser el president efectiu a Catalunya. Però s’estimen més pasterejar una sortida per al de Brussel·les. D’acord. ¿Fins quan?

Potser Catalunya necessita un Enric IV que a França va acabar amb les guerres de religió entre catòlics i protestants. Aquí potser l’única sortida és un govern transversal que transcendeixi el cisma entre secessionistes i constitucionalistes. No seria allò del rei francès que «París bé val una missa» sinó una cosa menys discutible: «Catalunya necessita un Govern».

La nova vella política

LUIS MAURI

Un partit pot ser nou. La política no. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta

La nostra cultura social prima el que és nou davant el que és vell. Això és una paret mestra del consumisme. Novetat rima amb joventut, creativitat, energia. La novetat és regeneració, progrés, redempció. Al davant hi ha el que està gastat, anquilosat, viciat, corromput. Qualsevol publicitari o propagandista coneix bé el rendiment emocional i per tant comercial i polític de la novetat. 

Quan la reacció popular a la Gran Recessió, la indignació del 15-M, va cristal·litzar a Espanya en diverses organitzacions polítiques, aquestes van enarborar la bandera de la novetat. És clar. La seva condició de novetat era objectiva i inapel·lable. Podem, Barcelona en Comú o En Marea eren partits de nou encuny.

Però això no semblava ser suficient per a molts dels seus líders. S’havia de subratllar l’originalitat de l’invent. Per això tots ells van predicar que la gràcia de l’assumpte no era tant que fossin partits nous com que el realment inèdit era la política que proposaven. Una nova política davant la política de la casta corrupta que havia deixat la ciutadania despullada i a la intempèrie. La veritat i la transparència davant l’engany i l’obscurantismeme.

L'erosió de l'últim any

El temps i la pràctica política s’han encarregat de relativitzar aquest enunciat: purgues internes, verticalització orgànica, cops de volant tàctics, menyspreu del control intern… I mentides.

Ioanda Mármol va publicar fa un mes en aquest diari que Podem sospesava la possibilitat d’emprendre un canvi de nom per contrarestar l’erosió soferta l’últim any. El secretari d’organització, Pablo Echenique, va tuitejar immediatament: «Si vostè s’ha cregut això, l’hi han colat. És una mentida com una casa». Era el 8 de gener. El 9 de febrer, Pablo Iglesias admetia públicament la disposició de l’organització a un canvi nominal. 32 dies.

Un partit pot ser nou, és clar. La política, no. La política existeix des que les persones van considerar que podien viure millor agrupades que enfrontades en solitari a les forces de la naturalesa. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta.

TV-3, la millor tele privada catalana

FERRAN MONEGAL

Amb la posada en marxa de Tot es mou per omplir àmpliament la franja de tarda, el disseny que ha ideat el director Vicent Sanchis sobre TV-3 comença a quedar ben perfilat. Malgrat els aparents problemes monetaris -segons el meu parer només puntuals, fins que JxCat i ERC investeixin algú- ha aconseguit redibuixar la cadena d'una manera molt efectiva i brillant.

Pràcticament tota la cadena funciona ara com un temple des del qual seguir conformant i impulsant la fe de gairebé dos milions d'afiliats. Tot el canal està sembrat d'habilíssims programes que fan com es feia en aquelles jornades d'exercicis espirituals d'abans: predicar el credo com a única veritat i condemnar els molts diables que hi ha entre nosaltres emboscats.

S'havien de veure a Tot es mou les entusiàstiques connexions amb Brussel·les. ¡Ah! La possibilitat de tenir honorables duplicats potser a algú li pot semblar un guió digne d'Alfred Jarry, l'inventor de la patafísica, però a Tot es mou ens transmetien entusiasme, ¡tot està en marxa, tot va endavant! Fa unes setmanes en el seu viatge a Trumplandia (Cuatro), Cuní ens va ensenyar una predicadora a la seva església de Laredo (Texas), denominada Church Miracle Center.

Exacte. Tota església necessita agitadors experts en propaganda. Potser per això a Pilar Rahola li han posat púlpit diari, perquè per a la bona salut del santuari, amb els seus sermons setmanals a Preguntes freqüents no n'hi havia prou. Pilar s'acosta a la perfecció en el seu apostolat. El seu poder d'inducció és insuperable. Molesta perquè als Goya no es va dir res dels que estan a la presó, va dir d'Isabel Coixet, i dels altres catalans que hi pogués haver a la gala: «És la progressia caviar, pijoprogre, i formen part de la pomada (...) Jo conec gent culta que quan parlen de Catalunya es tornen imbècils». ¡Ah! Hem disfrutat.

Les matemàtiques no fallen. Només que un de cada tres d'aquests dos milions de fidels sintonitzi cada dia TV-3, aconsegueixen gairebé 700.000 espectadors, i això significa una quota de pantalla fantàstica. La resta, el gruix dels quatre o cinc milions de catalans que queden, ja no els fan falta. Adeu a la Televisió Nacional de Catalunya. TV-3 s'ha transformat en el millor canal privat català, amb gairebé dos milions d'afiliats. Ara només falta arreglar el tema de qui paga el canal.

¿Hi haurà 'sorpasso' a la dreta?

JOAN TAPIA

En intenció de vot directa ja hi ha tres partits empatats: PSOE, Cs i PP

El primer baròmetre del CIS després del 155 i de l’explosió de la crisi catalana indica que Ciutadans ha sigut, també en el marc espanyol, el més beneficiat. Supera Podem en estimació de vot (20,7% contra 19%) i es convertiria així en el tercer partit darrere del PP (26,3%) i el PSOE (23,1%).

Però el més significatiu és que, encara que segons el CIS, Cs no sobrepassa el PP i el PSOE, com sí que fan altres enquestes, des de les eleccions generals del 2016 –i en una tendència que ja es donava amb menys intensitat abans de les eleccions catalanes– Ciutadans es troba clarament a l’alça. Ha pujat ni més ni menys que 7,6 punts mentre que el PP i Podem van a la baixa (6,7 i 3,7 punts) i el PSOE no rendibilitza la caiguda de Podem ja que només puja 0,5.

I si anem a la intenció directa de vot, la que expressen espontàniament els electors abans de la cuina per atribuir el vot dels indecisos, resulta que hi ha tres partits empatats: el PSOE (15,9%), Cs (15,7%) i PP (15,7%). Si es confirma aquesta tendència ja no estaríem en el bipartidisme tradicional ni en el quadripartidisme que es va apuntar en els anys 2015 i 2016 sinó en un nou sistema de tres partits en el qual Cs podria convertir-se en la frontissa en absència permanent de majoria absoluta. I convé remarcar que els 7,6 punts que ha pujat el partit d’Albert Rivera des de les eleccions generals han sigut a costa del PP que ha caigut 6,7.



Hi ha transvasament de vots en la dreta. ¿Pot haver-hi sorpasso, que Cs es converteixi en el primer partit del centredreta, o que fins i tot marginalitzi o substitueixi el PP? Entre els populars hi ha gent que ho tem i a Cs tothom ho desitja. Els analistes estan dividits. Els més convençuts apunten que Cs creix entre les classes mitjanes urbanes i que és una oferta regeneradora mentre que el PP té un electorat més envellit i pateix la usura del poder i el descrèdit dels casos de corrupció. I destaquen que Rivera és el més ben valorat, amb una nota de 4,01, mentre que Mariano Rajoy obté un 2,87 i només guanya a Pablo Iglesias (2,54).

Però els escèptics subratllen que les eleccions queden lluny i que estem en un moment similar al de les eleccions parcials en molts països, en les quals el partit al poder pateix desgast i l’oposició en surt beneficiada. No obstant, quan arriben les eleccions, el desgast del partit governant pot ser corregit per la por a la desestabilització o al programa de l’oposició.

¿Com està ara la pugna a la dreta? Al PP hi ha nervis i ha llançat una campanya sobre la presó permanent revisable per frenar l’avanç de Rivera en l’electorat conservador.

Però el PP està massa a la dreta. En una escala d’1 a 10, els espanyols se situen en un prudent centreesquerra (4,7) i veuen el PP gairebé en l’extrema dreta (8,13). Enfront del PSOE (4,49), el PP recorre a la por a l’esquerra i a un possible front popular PSOE-Podem, però enfront de Ciutadans, a qui els espanyols col·loquen en el 6,76 (centredreta), aquest argument perd molt de pes.

¿I si derrotar el PP fos més fàcil des de la dreta que des de l’esquerra?

LA MORT D’UN DIBUIXANT

Divendres se va saber que el gran humorista gràfic Miquel Ferreres, mestre de caricaturistes i dibuixants serà acomiadat del Periódico on portava 20 anys dibuixant diàriament el proper 28 de desembre. Serà la mort professional d’un dibuixant...   

El Periódico a hores d’ara encara no ha dit ni piu sobre el tema, tot i que divendres els mitjans de comunicació rivals se’n feien ampli ressò, sobre tot TV3 que el va entrevistar en directe al programa la Tarda Oberta.

Durant l’entrevista Ferreres va adduir com a causa de l’acomiadament que els seus acudits anaven massa en la línia del procés i que això no agradava a la direcció del rotatiu. És possible no diré que no, però des del meu punt de vista hi una altra causa: els problemes econòmics que pateix el Grup Z, editor del Periódico de Catalunya.

Com sabeu, fa uns quinze dies van deixar de publicar-se les els setmanaris Interviu i Tiempo, els dos pertanyents al Grup Z. Els motius al·legats, aquí sí, va ser perquè no resultaven rendibles. És una pena, però és del tot evident que les noves tecnologies acabaran amb el paper. Recordo una cançó de finals dels ’70: El vídeo que mató la estrella de la radio. En el cas que ens ocupa les noves tecnologies mataran les edicions en paper. Un exemple. El diari Público va néixer en paper el 2007, però des del 2012 només se pot llegir per Internet.

És evident que el Periódico és un dels pocs diaris editats a Catalunya que no està al costat del procés, amb les conseqüències que això pot arribar a tenir: menys publicitat institucional, menys subvencions, però sobre tot campanyes difamatòries com la que es va dur a terme després dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost passat. Recordo que llavors se va dir que havia perdut gran quantitat de lectors i subscriptors...

No obstant, coincideixo bastant amb la línia editorial del Periódico (sóc els subscriptor 135.746) i amb una part important de l’opinió dels seus articulistes de capçalera.

La majoria dels subscriptors renovem la nostra subscripció una vegada a l’any. Jo ho faig el mes d’octubre. Fixeu-vos amb la mentida que se va dir sobre la pèrdua de subscriptors... ¿O és que hi ha constància de que van fer arribar cartes al Periódico comunicant que no renovarien la subscripció?

Tornant al cas de l’acomiadament de Ferreres us he de dir que no m’ha semblat bé. Encara recordo quan un amic que ja porta anys traspassat me va fer arribar un sobre amb tot un recull d’acudits de Ferreres quan encara publicava a la Vanguardia. El que vaig veure me va agradar i vaig alegrar-me quan va començar a treballar per al Periódico, un diari que, com sabeu, fa molts anys que el compro.

No us negaré que divendres vaig pensar que quan s’acabi la meva subscripció me donaré de baixa. Però quin diari compraré? De tots els que es poden trobar al quiosc no n’hi ha cap que m’agradi. Molts dels que me coneixeu segur que teniu una imatge sobre mi. Alguns segur que la imatge que tenen sobre mi va associada amb la meva gosseta, però per a d’altres serà llegit el diari o amb el diari sota el braç.

Fa temps que Mercè, la propietària del quiosc on vaig cada dia a buscar el Periódico me va dir que son fill Jaume se va aventurar a dir que no acabaria la seva vida professional venent diaris. Al pas que anem potser serà veritat...

Però personalment no m’agradaria col·laborar amb aquesta mort... Tot i que de vegades has de prendre decisions a contracor.  

Espero i desitjo que Miquel Ferreres trobi feina ràpidament a un altre diari i pugui seguir expressant la seva sempre encertada opinió en forma d’acudit gràfic. 

P.D. En homenatge al gran mestre Ferreres us adjunto alguns dels seus acudits gràfics del meu arxiu particular. 

Bany d'irrealisme

XAVIER BRU DE SALA

Davant el perill imminent de naufragi, presos del pànic i potser il·luminats per la història bíblica de Jonás, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda

Per fortuna de l’espècie, l’optimisme humà és irrefrenable. No pocs gurus de l’independentisme reiteren el seu «anem bé», encara que el matisen: «anem bé, però pel camí llarg», el que fa una volta per presons i exilis. L’expressió contrasta, però no es contradiu, només faltaria, amb la interpretació del 155 com una entrada dels tancs per la Diagonal en versió light. Per si fos poc, la metàfora conviu en perfecta harmonia amb la proclamació de l’empat com a resultat final del partit del referèndum. Un empat que, coherents amb l’ «anem bé», estem en perfectes condicions de desfer tot seguit encara que no hi hagi majoria absoluta a les urnes.

Els que vam estudiar una mica de lògica -això que els pragmàtics i els tecnòlegs han suprimit- hauríem derivat de la premissa del 155 com a 1939 light que ens trobem en plena postguerra, semblantment light. No calen més llums per observar que les tenebres de les postguerres solen sobrevenir després de les derrotes, no dels empats.

En conseqüència, i per molt que dolgui als que són prou addictes a l'optimisme per exigir al nou president del Parlament que s’immoli a l’estil bonze, i amb ell dotzenes de diputats, el realisme adaptatiu s’ha imposat a una resistència que ha vist reduir els efectius de centenars de milers a centenars a seques. L’únic pal·liatiu de la derrota és la majoria independentista de la cambra, clara però a la baixa.

La farisaica complicitat de JxCat


Davant del perill imminent de naufragi, presos del pànic i tal vegada il·luminats per la història bíblica de Jonàs, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda. Per tot missatge de comiat, el seu padrí polític, forçós però padrí, Artur Mas, li va aconsellar que s’hi tirés per iniciativa pròpia. Com que s’entossudia, ho han hagut de fer els d’ERC, amb l’evident i farisaica complicitat de JuntsxCat. De manera que hi ha molta més unitat del que convé confessar. Per cert, que després d’acampar una temporada al ventre de la balena, Jonàs va ser dipositat pel monstre a la platja i va profetitzar la destrucció de Nínive, que en efecte va caure. A veure si el Déu de la història repeteixi la jugada.

Considerat per uns com «la roca on m’aferro» (Psalms, 18, 2) i per altres com l’escull que impedeix tornar al port, precari però segur, de la Generalitat intervinguda, Puigdemont és ja un illot de naturalesa pètria batut per les onades al mig de l’oceà. Atès que amb tota seguretat la cultura esdevindrà de nou el centre de gravetat del catalanisme, no és impertinent recordar la història de Redonda, una illa tan real al mapa com fictícia en tant que regne. Si la reina Victòria va atorgar el títol de rei de Redonda a M. P. Shiel, i si l’escriptor Javier Marías va ser privat de ser l’hereu del tron per la seva condició d’espanyol i per tant descendent de colonialistes, bé podria la famosa però no nata assemblea d’electes de Catalunya concedir a Puigdemont el títol de president de la República Catalana. A l’exili, és clar, i ves a saber fins a quin punt en la ficció.

En mans de gent penosa

ANTONIO FRANCO

Que aquí no hi ha Govern català i allà sí que hi ha Govern espanyol, però en el sentit profund de la paraula 'governar' des de fa temps ni aquí ni allà ningú s'hi dedica

Hem sabut que els independentistes que volien investir Puigdemont ni tan sols s'havien pres la molèstia de consensuar un pla de Govern. I que quan des de Barcelona li van demanar el seu discurs van rebre un esborrany amb quatre idees generals. La vella anarquia catalana torna de la mà d'uns fills de la burgesia que porten la bandera del PDECat i es podrien dir tranquil·lament Pujol. La seva desestructuració desborda els de la CUP, molt més ben organitzats que ells i més coherents respecte a la seva pròpia línia.

Als altres ciutadans els noticiaris ens estan convertint en experts en Dret Constitucional, fronteres i vigilància policial. Amb el Dret Constitucional ens passa una cosa curiosa: com més el coneixem més imprecís i mal redactat ens sembla. Respecte a les fronteres, molta gent ha estat cavil·lant sobre com podria viatjar un pròfug de la justícia des de Brussel·les fins al Parlament sense que l'enxampessin els guàrdies. Tots han trobat fórmules per passar de França a Espanya; i sobre el tram més arriscat, l'accés final al parc de la Ciutadella, l'altre dia dos centenars de manifestants en van poder forçar sense problema les reixes i entrar en tromba al recinte. Si Puigdemont ho hagués intuït ja hauria sigut investit, encara que hauria de viure sense poder sortir d'aquell palau.

Tot s'ha esfilagarsat i aquí no funciona gairebé res, ni el Dret Constitucional, ni el control fronterer, ni la separació de poders, ni la intimitat en els missatges dels mòbils... I no siguin tan simplistes per pensar que la culpa la tenen els jutges i els policies. Apuntin més alt. Que aquí no hi ha Govern català i allà sí que hi ha Govern espanyol, però en el sentit profund de la paraula governar -resoldre problemes, fer política- des de fa temps ni aquí ni allà ningú s'hi dedica. Els que porten els timons estan massa ocupats bregant per durar i per intentar esquivar -ells també- els jutges i els policies que investiguen les corrupcions.

Afortunadament, al seu voltant la gent seriosa treballa, la vida segueix, molts estudiants estudien i hi ha persones normals amb prou sentit de la responsabilitat perquè cada nit s'encengui l'enllumenat públic i cada matí posin aigua a l'altra punta de les canonades que arriben a les cases. Deien que en la pitjor Itàlia de la corrupció les coses milloraven quan els polítics no aconseguien formar govern o quan els ciutadans funcionaven prescindint dels governs efímers que els vells partits a vegades aconseguien constituir. Estem en una etapa així. Esperem que sigui curta, perquè necessitem polítics que no es limitin a perdre el temps.