JOAN TAPIA
La política catalana –fins i tot l’espanyola– comença a ser una trista i depriment crònica judicial. Dilluns compareix davant el magistrat Pablo Llarena del Suprem –que va camí de fer-se més famós que el jutge Garzón– Marta Rovira, secretària general d’ERC, que després de declarar queda en llibertat però amb una fiança de 60.000 euros. Després ho fa Marta Pascal, coordinadora general del PDECat, que queda en llibertat sense fiança. Dimarts és el torn d’Artur Mas, que també queda lliure sense fiança i que afirma que la declaració d’independència va ser «simbòlica». Després és el torn de Neus Lloveras, expresidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que també queda en llibertat.
És cert que cap dels quatre compareixents ha ingressat a l’Estremera de torn, cosa que –tal com estan les coses– és el millor que podia passar. Però la decepció no pot ser més gran. Tothom té tot el dret del món a evitar la presó, però que els que ahir ens deien als que insistíem en la prioritat del respecte a les lleis que érem agents «unionistes», que la independència es tocava amb els dits i que Catalunya –alliberada d’Espanya– seria l’Holanda del sud, ho vulguin tapar tot parlant de «declaració simbòlica», no és acceptable. ¡Tant de bo que davant dels tribunals tot acabés amb això de la «declaració simbòlica»!
Però ja comença a ser hora que, davant dels seus electors i els ciutadans, els dirigents secessionistes admetin que el 28-0 van cometre, com a mínim, un greu error. I que posin punt final a l’absurd que dos mesos després de les eleccions la majoria independentista no sigui capaç de posar-se d’acord per dotar Catalunya d’un president i d’un govern i continuem administrats pel 155 de «la declaració simbòlica».
Signes positius
És cert que hi ha algun signe positiu. Oriol Jonqueras –que no viu en l’heroïcitat de Brussel·les– va dir fa poc que el millor regal que li podrien fer seria la formació d’un govern. Ni cas. I Marta Pascal ha declarat que la solució al conflicte català està en el marc de l’Estatut i la Constitució. Però passen els dies i el secessionisme no tan sols no va aconseguir la independència sinó que no sap formar un govern autonòmic.
I per acabar-ho d’adobar, això de la CUP. Fa uns dies Mireia Boya va anar al Suprem a destrossar l’estratègia de la defensa dels altres inculpats i va dir –¡avanti popolo!– que la independència no va ser gens simbòlica. Però ahir Anna Gabriel, que segons sembla té més graus revolucionaris, va fer tot el contrari i va declarar que no es presentaria al jutge perquè no tindria un judici just i que demanaria asil polític a Suïssa. Bé, que la CUP es refugiï a Suïssa pot ser un positiu signe de sana evolució ideològica.
Parlant seriosament. Catalunya ha de tornar a tenir govern. I si els que tenen la majoria no saben formar-lo, tindrà ple sentit el recurs del PSC davant del Constitucional per exigir que comencin a córrer els terminis. Catalunya no ha d’estar instal·lada per tota la vida en el 155 i la crònica judicial.
La política catalana –fins i tot l’espanyola– comença a ser una trista i depriment crònica judicial. Dilluns compareix davant el magistrat Pablo Llarena del Suprem –que va camí de fer-se més famós que el jutge Garzón– Marta Rovira, secretària general d’ERC, que després de declarar queda en llibertat però amb una fiança de 60.000 euros. Després ho fa Marta Pascal, coordinadora general del PDECat, que queda en llibertat sense fiança. Dimarts és el torn d’Artur Mas, que també queda lliure sense fiança i que afirma que la declaració d’independència va ser «simbòlica». Després és el torn de Neus Lloveras, expresidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que també queda en llibertat.
És cert que cap dels quatre compareixents ha ingressat a l’Estremera de torn, cosa que –tal com estan les coses– és el millor que podia passar. Però la decepció no pot ser més gran. Tothom té tot el dret del món a evitar la presó, però que els que ahir ens deien als que insistíem en la prioritat del respecte a les lleis que érem agents «unionistes», que la independència es tocava amb els dits i que Catalunya –alliberada d’Espanya– seria l’Holanda del sud, ho vulguin tapar tot parlant de «declaració simbòlica», no és acceptable. ¡Tant de bo que davant dels tribunals tot acabés amb això de la «declaració simbòlica»!
Però ja comença a ser hora que, davant dels seus electors i els ciutadans, els dirigents secessionistes admetin que el 28-0 van cometre, com a mínim, un greu error. I que posin punt final a l’absurd que dos mesos després de les eleccions la majoria independentista no sigui capaç de posar-se d’acord per dotar Catalunya d’un president i d’un govern i continuem administrats pel 155 de «la declaració simbòlica».
Signes positius
És cert que hi ha algun signe positiu. Oriol Jonqueras –que no viu en l’heroïcitat de Brussel·les– va dir fa poc que el millor regal que li podrien fer seria la formació d’un govern. Ni cas. I Marta Pascal ha declarat que la solució al conflicte català està en el marc de l’Estatut i la Constitució. Però passen els dies i el secessionisme no tan sols no va aconseguir la independència sinó que no sap formar un govern autonòmic.
I per acabar-ho d’adobar, això de la CUP. Fa uns dies Mireia Boya va anar al Suprem a destrossar l’estratègia de la defensa dels altres inculpats i va dir –¡avanti popolo!– que la independència no va ser gens simbòlica. Però ahir Anna Gabriel, que segons sembla té més graus revolucionaris, va fer tot el contrari i va declarar que no es presentaria al jutge perquè no tindria un judici just i que demanaria asil polític a Suïssa. Bé, que la CUP es refugiï a Suïssa pot ser un positiu signe de sana evolució ideològica.
Parlant seriosament. Catalunya ha de tornar a tenir govern. I si els que tenen la majoria no saben formar-lo, tindrà ple sentit el recurs del PSC davant del Constitucional per exigir que comencin a córrer els terminis. Catalunya no ha d’estar instal·lada per tota la vida en el 155 i la crònica judicial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada