ANTONIO FRANCO
Als altres ciutadans els noticiaris ens estan convertint en experts en Dret Constitucional, fronteres i vigilància policial. Amb el Dret Constitucional ens passa una cosa curiosa: com més el coneixem més imprecís i mal redactat ens sembla. Respecte a les fronteres, molta gent ha estat cavil·lant sobre com podria viatjar un pròfug de la justícia des de Brussel·les fins al Parlament sense que l'enxampessin els guàrdies. Tots han trobat fórmules per passar de França a Espanya; i sobre el tram més arriscat, l'accés final al parc de la Ciutadella, l'altre dia dos centenars de manifestants en van poder forçar sense problema les reixes i entrar en tromba al recinte. Si Puigdemont ho hagués intuït ja hauria sigut investit, encara que hauria de viure sense poder sortir d'aquell palau.
Tot s'ha esfilagarsat i aquí no funciona gairebé res, ni el Dret Constitucional, ni el control fronterer, ni la separació de poders, ni la intimitat en els missatges dels mòbils... I no siguin tan simplistes per pensar que la culpa la tenen els jutges i els policies. Apuntin més alt. Que aquí no hi ha Govern català i allà sí que hi ha Govern espanyol, però en el sentit profund de la paraula governar -resoldre problemes, fer política- des de fa temps ni aquí ni allà ningú s'hi dedica. Els que porten els timons estan massa ocupats bregant per durar i per intentar esquivar -ells també- els jutges i els policies que investiguen les corrupcions.
Afortunadament, al seu voltant la gent seriosa treballa, la vida segueix, molts estudiants estudien i hi ha persones normals amb prou sentit de la responsabilitat perquè cada nit s'encengui l'enllumenat públic i cada matí posin aigua a l'altra punta de les canonades que arriben a les cases. Deien que en la pitjor Itàlia de la corrupció les coses milloraven quan els polítics no aconseguien formar govern o quan els ciutadans funcionaven prescindint dels governs efímers que els vells partits a vegades aconseguien constituir. Estem en una etapa així. Esperem que sigui curta, perquè necessitem polítics que no es limitin a perdre el temps.
Que aquí no hi ha Govern català i allà sí que hi ha Govern espanyol, però en el sentit profund de la paraula 'governar' des de fa temps ni aquí ni allà ningú s'hi dedica
Hem sabut que els independentistes que volien investir Puigdemont ni tan sols s'havien pres la molèstia de consensuar un pla de Govern. I que quan des de Barcelona li van demanar el seu discurs van rebre un esborrany amb quatre idees generals. La vella anarquia catalana torna de la mà d'uns fills de la burgesia que porten la bandera del PDECat i es podrien dir tranquil·lament Pujol. La seva desestructuració desborda els de la CUP, molt més ben organitzats que ells i més coherents respecte a la seva pròpia línia.
Als altres ciutadans els noticiaris ens estan convertint en experts en Dret Constitucional, fronteres i vigilància policial. Amb el Dret Constitucional ens passa una cosa curiosa: com més el coneixem més imprecís i mal redactat ens sembla. Respecte a les fronteres, molta gent ha estat cavil·lant sobre com podria viatjar un pròfug de la justícia des de Brussel·les fins al Parlament sense que l'enxampessin els guàrdies. Tots han trobat fórmules per passar de França a Espanya; i sobre el tram més arriscat, l'accés final al parc de la Ciutadella, l'altre dia dos centenars de manifestants en van poder forçar sense problema les reixes i entrar en tromba al recinte. Si Puigdemont ho hagués intuït ja hauria sigut investit, encara que hauria de viure sense poder sortir d'aquell palau.
Tot s'ha esfilagarsat i aquí no funciona gairebé res, ni el Dret Constitucional, ni el control fronterer, ni la separació de poders, ni la intimitat en els missatges dels mòbils... I no siguin tan simplistes per pensar que la culpa la tenen els jutges i els policies. Apuntin més alt. Que aquí no hi ha Govern català i allà sí que hi ha Govern espanyol, però en el sentit profund de la paraula governar -resoldre problemes, fer política- des de fa temps ni aquí ni allà ningú s'hi dedica. Els que porten els timons estan massa ocupats bregant per durar i per intentar esquivar -ells també- els jutges i els policies que investiguen les corrupcions.
Afortunadament, al seu voltant la gent seriosa treballa, la vida segueix, molts estudiants estudien i hi ha persones normals amb prou sentit de la responsabilitat perquè cada nit s'encengui l'enllumenat públic i cada matí posin aigua a l'altra punta de les canonades que arriben a les cases. Deien que en la pitjor Itàlia de la corrupció les coses milloraven quan els polítics no aconseguien formar govern o quan els ciutadans funcionaven prescindint dels governs efímers que els vells partits a vegades aconseguien constituir. Estem en una etapa així. Esperem que sigui curta, perquè necessitem polítics que no es limitin a perdre el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada