LUIS MAURI
Un partit pot ser nou. La política no. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta
Quan la reacció popular a la Gran Recessió, la indignació del 15-M, va cristal·litzar a Espanya en diverses organitzacions polítiques, aquestes van enarborar la bandera de la novetat. És clar. La seva condició de novetat era objectiva i inapel·lable. Podem, Barcelona en Comú o En Marea eren partits de nou encuny.
Però això no semblava ser suficient per a molts dels seus líders. S’havia de subratllar l’originalitat de l’invent. Per això tots ells van predicar que la gràcia de l’assumpte no era tant que fossin partits nous com que el realment inèdit era la política que proposaven. Una nova política davant la política de la casta corrupta que havia deixat la ciutadania despullada i a la intempèrie. La veritat i la transparència davant l’engany i l’obscurantismeme.
L'erosió de l'últim any
El temps i la pràctica política s’han encarregat de relativitzar aquest enunciat: purgues internes, verticalització orgànica, cops de volant tàctics, menyspreu del control intern… I mentides.
Ioanda Mármol va publicar fa un mes en aquest diari que Podem sospesava la possibilitat d’emprendre un canvi de nom per contrarestar l’erosió soferta l’últim any. El secretari d’organització, Pablo Echenique, va tuitejar immediatament: «Si vostè s’ha cregut això, l’hi han colat. És una mentida com una casa». Era el 8 de gener. El 9 de febrer, Pablo Iglesias admetia públicament la disposició de l’organització a un canvi nominal. 32 dies.
Un partit pot ser nou, és clar. La política, no. La política existeix des que les persones van considerar que podien viure millor agrupades que enfrontades en solitari a les forces de la naturalesa. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta.
Un partit pot ser nou. La política no. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta
La nostra cultura social prima el que és nou davant el que és vell. Això és una paret mestra del consumisme. Novetat rima amb joventut, creativitat, energia. La novetat és regeneració, progrés, redempció. Al davant hi ha el que està gastat, anquilosat, viciat, corromput. Qualsevol publicitari o propagandista coneix bé el rendiment emocional i per tant comercial i polític de la novetat.
Quan la reacció popular a la Gran Recessió, la indignació del 15-M, va cristal·litzar a Espanya en diverses organitzacions polítiques, aquestes van enarborar la bandera de la novetat. És clar. La seva condició de novetat era objectiva i inapel·lable. Podem, Barcelona en Comú o En Marea eren partits de nou encuny.
Però això no semblava ser suficient per a molts dels seus líders. S’havia de subratllar l’originalitat de l’invent. Per això tots ells van predicar que la gràcia de l’assumpte no era tant que fossin partits nous com que el realment inèdit era la política que proposaven. Una nova política davant la política de la casta corrupta que havia deixat la ciutadania despullada i a la intempèrie. La veritat i la transparència davant l’engany i l’obscurantismeme.
L'erosió de l'últim any
El temps i la pràctica política s’han encarregat de relativitzar aquest enunciat: purgues internes, verticalització orgànica, cops de volant tàctics, menyspreu del control intern… I mentides.
Ioanda Mármol va publicar fa un mes en aquest diari que Podem sospesava la possibilitat d’emprendre un canvi de nom per contrarestar l’erosió soferta l’últim any. El secretari d’organització, Pablo Echenique, va tuitejar immediatament: «Si vostè s’ha cregut això, l’hi han colat. És una mentida com una casa». Era el 8 de gener. El 9 de febrer, Pablo Iglesias admetia públicament la disposició de l’organització a un canvi nominal. 32 dies.
Un partit pot ser nou, és clar. La política, no. La política existeix des que les persones van considerar que podien viure millor agrupades que enfrontades en solitari a les forces de la naturalesa. No hi ha política nova o vella, hi ha política honesta o deshonesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada