ELS DEIXEBLES DEL PORTUGUÈS

Després dels partits contra el Madrid i l’Atlético han corregut rius de tinta i minuts de televisió explicant al món del futbol el diferent tracte que rep el Barça respecte a la resta d’equips.

De fet no volia parlar del tema, però davant la insistència i la persistència dels mitjans (ahir dinant a Barcelona la Cuatro encara en segui parlant tot i que ja feia quasi 2 dies que havia acabat el partit.

La principal acusació que sé li fa al Barça és que una bona part dels partits que juga, ho acaba fent contra 10 jugadors (o menys) Al Madrid li van expulsar a Ramos i tot i així van guanyar els blancs i contra l’Atlético qui va ser expulsat va ser Torres després d’haver marcat el gol matalasser. En tots dos casos per doble groga que, a entendre dels rivals no s’ho mereixien... En canvi si que van veure, per exemple, l’agressió de Luis Suárez a Juanfran de l’Atlético. Si ho recordeu, aquesta excusa ja la va fer servir un entrenador portuguès que va estar al Madrid i després se’n va anar al Chelsea. Sembla que va crear escola.  

Anem a pams. El partit entre el Barça i el Madrid el vaig seguir a través de la Tele en Colors que emet TV3. A la segona falta que va fer Ramos, al mig del camp (o sigui sense cap tipus de perill per a la porteria de Navas), Siro López, periodista madridista bipolar(es comporta de molt diferent forma si surt a un canal pro blanc de quan ho fa a TV3) va dir literalment: Jo només tinc una neurona, però Ramos en té mitja!  Amb el marcador 1-1 i amb el Madrid amb un jugador menys, ningú podia pensar en aquell moment que el Madrid acabés guanyant.

L’expulsió de Torres mereix un anàlisi molt diferent. Simeone ha inculcat als seus jugadors la mateixa forma de jugar que tenia ell quan era jugador, es a dir, les mancances tècniques les suplia amb la força física. Aquest fet fa que, sovint, l’Atlético jugui al límit del reglament i que es xiuli o no falta només depèn de la visió que tingui l’àrbitre de la jugada. És evident que a Torres, classe no n’hi manca, però hi ha jugadors que contra un determinat equip, motivació no els hi falta. Això és, segurament, el que li va passar a Fernando Torres, un dels jugadors que li ha marcat més gols al Barça. I aquest afany és el que aprecia el seu entrenador. Per què sinó va sortir de titular si darrerament sol començar els partits a la banqueta?  

Els jugadors de futbol són tot professionals i ningú els hi té que dir que si tenen una targeta groga que s’ho pensin dues vegades abans de fer una dura entrada o fora de temps i més no és una situació de perill per al seu equip. La segona falta de Torres, si ho recordeu, va ser al camp del Barça en una acció de pressió sobre la defensa rival. Si després el jugador blaugrana (crec recordar que era Busquets) hi va posar més pa que formatge (jo no ho crec), com he dit abans, depèn de l’apreciació dels àrbitres.

Què si Luis Suárez mereixia ser expulsat? No vaig veure bé la jugada, però potser sí. Però des del meu punt de vista hi ha una enorme diferència entre les targetes que reben els jugadors del Barça i les del seu rival. Sobre tot les que reben Messi, Neymar o el propi Suárez. Normalment les targetes que els hi ensenyen són per protestar i alguna vegada (les menys) per emprar la força. I per què un davanter fa servir la força? Potser millor que us ho expliqui amb un exemple que conec.

Fa anys (més de 15) el juvenil de l’Amposta jugava al camp del Perelló. El central del Perelló li estava fent la vida impossible al davanter centre de l’Amposta (i això que era la primera vegada que s’enfrontaven) Li deia de tot i quan podia li deixava soltar el colze o el peu... Evidentment s’ho mirava molt de que no el veies l’àrbitre. La situació es va anar escalfant tant que a la sortida d’un córner per part de l’Amposta, els dos jugadors van saltar a disputar la pilota i el davanter ampostí va deixar anar el seu colze que va impactar a la boda del defensa perellonenc i crec recordar que fins i tot va volar alguna dent. Mentre el jugador de casa es retorçava per terra, l’ampostí va marxar del lloc com si no anés amb ell. Si l’àrbitre no el va expulsar va ser perquè no ha va veure...

En canvi, la majoria de targetes que treuen als rivals del Barça són fruit de la impotència per la diferència de joc que fan uns i els altres. L’Atlético, tot i que va segon a la lliga, sol fer un joc mediocre, avorrit, raquític... Basat més en la defensa de la seva porteria que a perforar la contrària... Mentre el Barça porta 87 gols a favor i 26 en contra, l’Atlético en porta 51 a favor i 15 en contra (Oblak, el seu porter és el menys golejat de la Primera Divisió)

Una darrera reflexió. Quan el Barça no guanyava quasi mai i el Madrid ho guanyava quasi tot, la culpa era dels àrbitres. Ara la truita s’ha capgirat i són els rivals dels qui es queixen dels arbitratges. Però cap d’ells té a Messi, Neymar, Suárez, Busquetes, Piqué, Iniesta i companyia... I el que tenen és molta enveja!    

DOS SÚPER TONTOS

Si hi hagués un mesurador de l’estupidesa humana es podria establir una mena de rànquing i saber així qui són els més tontos. Però com que no existeix, ara som nosaltres mateixos qui em de fer les nostres pròpies valoracions sobre com actuen i que és el que diuen (al menys en públic)

Dissabte passat, llegint el diari, vaig trobar al final de les pàgines d’esports amb unes declaracions del president de la Lliga Professional de Futbol Javier Tebas:

-Si Déu fos d’un equip seria del Reial Madrid.

Suposo que per a dir una cosa així, deu de tenir una base científica... I sin no la té, el seu comentari és, senzillament, una bajanada.

El president estatal dels futbolistes, com a persona, pot tenir preferència per uns colors determinats. Tot som persones i tots tenim els mateixos drets i deures. Però quan les declaracions es fan des del càrrec que s’ocupa, caldria tenir cura sobre el que es diu, perquè de vegades les paraules es poden girar en contra d’un. No cal ni dir-ho que Javier Tebas és del Madrid.

No caure al parany de dir que si Déu fos d’un equip seria del Barça. Primer perquè no crec en l’existència de Déu, al menys tal i com el concep el cristianisme i segona perquè, de existir (per uns moments imaginem-nos que existeix) seria de l’equip que més valors fos capaç de transmetre i, possiblement també, d’aquell que millor juga a futbol.

El que tinc clar, molt clar, que en cap cas seria seguidor d’un club de futbol on els seus jugadors tinguessin una ambició desmesurada i que cada any volguessin guanyar més i més diners mentre al seu costat hi ha gent amb greus problemes de subsistència i, fins i tot, morint-se de gana. En cap cas, tenir una fundació per a subsanar aquestes desigualtats, només és una manera de tranquil·litzar la consciència i poca cosa més.
Però les declaracions de Tebas no van acabar aquí. També va dir que Espanya necessita en Le Pen... Després va matitzar que es referia a la filla de Jean-Marie: Marine. Tan em dón una com l'altra. Els dos representen l'extrema dreta. Si Tebas vol això, ho té molt fàcil: què se'n vagi a viure a França que no està tan lluny. 

L’altre nominat del dia és, curiosament, també del Reial Madrid, però en aquest cas jugador del club. M’estic referint a Cristiano Ronaldo. El jugador portuguès, després de que el Reial Madrid perdés contra l’Atlético de Madrid, va dir que si els seus companys fossin com ell, anirien líders.

Ràpidament, les seves declaracions es van estendre com la pólvora i els mitjans de comunicació se’n van fer ressò amb tot tipus de crítiques negatives. Això el va obligar a matisar-les i va aclarir (sembla que sense massa èxit) que volia dir igual que ell físicament, ja que no havia patit lesions...

També va dir que ell està igual que les temporades anteriors i que les estadístiques així ho demostren... Però no és veritat. Segon les informacions periodístiques, els números que presenta aquesta temporada Cristiano Ronaldo són els pitjors des de que està al Reial Madrid i també hi ha un parell de coses més que s’han de tenir en compte: que dels 22 gols que porta a la lliga, 7 dels quals els va fer contra l’Espanyol: 5 al camp de l’Espanyol (0-6) i dos més a Chamartín (6-0) i l’altra és que no és un jugador determinant ja que els seus gols sempre els sol marcar quan el Reial Madrid juga amb equips de poca entitat i quan l’equip goleja, es a dir, quan els seus companys també marquen gols.

Potser si que diuen aquestes coses per a que parlem d’ells, però tan me fa... El cert és que m’agrada opinar (sobre tot de Cristiano Ronaldo) sobre el tonto i cregut que és el portuguès. Només comparable a la forma de ser del seu president i als valors que transmet el club que defensa.  

‘JOGO BONITO’ O ‘JOC RAS I PATADA AL VENTRE’?

Des de fa temps hi ha una campanya contra Neymar a qui molts consideren un jugador provocador. No sé si és sensació meva, però una de les aficions més hostils és la del Bilbao que fins i tot han fet un vídeo per a demostrar-ho.

Tinc el convenciment que Neymar quan fa un barret o una sotana a algun rival, ho fa perquè és la seva manera de jugar i no crec que sigui cap desconsideració al rival de torn. Potser, això sí, que quan el Barça domina el partit, entenc que algú ho pugui interpretar malament i potser el brasiler hauria de reprimir-se una mica. Però en cap cas, les seves accions justifiquen la violència desmesurada que alguns han emprat amb ell.  

Sembla que hi ha qui encara pensa que el futbol és un joc d’homes i que, com a tal, ha de prevaldre la duresa davant la vistositat del joc. És l’excusa d’aquells que no saben jugar d’una altra manera...

I en el cas de Messi, també és un provocador? Sembla que ningú considera que l’argentí ho sigui. També potser perquè el seu joc, tot i ser molt brillant, es diferent al de Neymar que sé sembla molt al de Ronaldinho. Si això és així, com es justifica l’entrada de Filipe Luis el passat dissabte? Evidentment no té cap justificació, ni una.

Aquest matí li he comentat a un que de futbol n’entén més que jo i que és del Bilbao (o Atlètic Club com a ells els hi agrada dir) És un dels que creu que Neymar és un provocador i és el que m’ha parlat del vídeo i fins i tot me’l volia enviar via Whatsapp i li he dit que no calia que me’l enviés... Ja sabeu que aquest tipus de coses és manipulen tot el que volen. I no vull dir que no pugui ser real, però tal vegada es tracta de jugades esporàdiques que s’han pogut produir al llarg de molts de mesos. Sobre l’entrada de Filipe Luis a Mesi m’ha dit que denota el caràcter de Simeone que sempre vol que els seus jugadors vagin a límit... Maleïda la gràcia què em fa...

O sigui, uns poden jugar violents i quan no surten les coses (es a dir, perden), poden etzibar una puntada de peu... Com per exemple la d’Isco al mateix Neymar o les que dóna Cristiano Ronaldo quan les coses no li surten bé. Però fer un barret està no està ben vist... Potser perquè es veu més que una jugada una jugada on el futbolista demostra la classe que té que una puntada de peu subterrània...

Causa Neymar un mal físic al contrari? Ah! Què li pot causar un dany moral? Molt difícil de justificar i potser perquè l’altre ja està predisposat a que sigui així...

En canvi el joc excessivament dur, aquell que es diu al límit, si que pot arribar a causar danys irreversibles. Els que sou de la meva generació segurament recordareu el cas del jugador Bustillo. El Barça el va fitxar del Saragossa i ràpidament va arribar a la selecció. El primer partit derby contra el Madrid, als 5 minuts ja els hi havia fet 2 gols. El tercer no va arribar mai... A l’atac següent De Felipe (que després va ser jugador i director tècnic de l’Espanyol), li va trencar la tíbia i el peroné. Bustillo ja no v ser mai més el jugador que havia estat amb el Saragossa i els primers partits del Barça. I com ell, molts més, sovint anònims. Per cert, Bustillo no va ser l’únic futbolista a qui va lesionar De Felipe. Quan jugava amb l’Espanyol d’un cop de colze li va partir el ronyó a Santillana que havien estat companys al Madrid.  

Què li hauria passat a Filipe Luis si hagués lesionat a Messi? El mateix que li passarà ara. L’expulsió per joc violent li comportarà 2 o 3 partits... La pena als jugadors violents (o que puguin emprar la violència en un moment donat), hauria de ser molt més gran, equiparable al temps d’inactivitat del jugador a qui li hagi fet mal.

Ahir l’Espanyol (a qui molts de barcelonistes odien més que al Madrid) va jugar contra els blancs. Vaig escoltar el comentari d’un radiooient a la SER que deia que no podien jugar perquè els equips no poden enfrontar-se als seus filials...

Els resultat va ser de 6-0 (al camp de l’Espanyol de 0-6) Aquest matí he escoltat un comentari de José Ramón de la Morena que, tot i acceptar que amb Zidane el Madrid juga millor que abans amb Benítez, l’Espanyol d’ahir no va jugar amb la mateixa intensitat que contra el Barça i que ahir juguessin molts suplents, no ho justificava. Fins i tot penso que quan un jugador no habitual surt a jugar, ho hauria de fer amb més intensitat per mirar de guanyar-se el lloc.    

BARÇA 2015: 5 DE 6!

Foto: web oficial FC Barcelona. 

Saps com ha quedat el Barça? Sí, 5 de 6! Com? Sí que de 6 títols possibles n’ha guanyat 5. Només el Barça del primer any de Guardiola els supera en guanyar-ne 6 de 6. Fantàstic!

Si és un somni, que no em despertin! Ni a mi ni a tots els barcelonistes... Ahir ho van dir al post partit: Què sàpiguen els joves que això no ha estat sempre així... Ni molt menys!

Els de la meva generació que no ens en podem recordar del Barça de les 5 copes, ni de com la tocava Kubala, varem haver d’esperar l’arribada de Cruyff i Sotil per a veure guanyar la primera lliga al Barça: va ser la temporada 1973-1974. El Barça es va estar 14 anys sense guanyar una lliga... De tant en tant alguna copa del, del... Generalísimo... Però cap altre títol important. El primer la Recopa d’Europa amb Rifé a la banqueta. Era l’any 1979. La lliga següent es va guanyar amb l’anglès Terry Venables a la banqueta 11 anys després: temporada 1984-85.

I mentre que feia l’etern rival o sigui el Madrid? Es feia un tip de guanyar títols: lligues, copes d’Europa, copes del Generalísimo... Hi va haver temporades que el Barça ja es donava per satisfet si podia guanyar-lo, encara que a la lliga quedessin per darrera seu.

I quan un equip no deixa de guanyar, està clar que guanya seguidors. I més encara si les victòries dels merengues eren les úniques que sortien per la televisió. Per això no és d’estranyar que a la Galera (com a tot arreu, suposo), hi havia molts seguidors del Madrid. Alguns d’ells sé van reconvertír posteriorment en seguidors del Barça quan van anar a fer la mili i se’n van adonar del tracte que rebíem els catalans quan sortíem de la nostra terra.

No va ser fins l’arribada de Johan Cruyff ara com entrenador (1988) quan el Barça va començar a guanyar títols amb certa regularitat. El Barça va recuperar l’esperit guanyador de finals dels ’60, l’etapa que, com us havia dit, no me’n puc recordar per la curta edat que tenia. Amb Cruyff es van guanyar 4 lligues de forma consecutiva a més de la primera copa d’Europa. I els que potser és més important, segons els experts va establir les bases del futur joc del Barça. A partir de Cruyff el Barça va fer un canvia radical, ja no tant pels entrenadors, sinó perquè una bona part dels jugadors del primer equip havien sortit de la Masia, de les entranyes del propi Barça.  

Després del pas de Guardiola per la banqueta blaugrana (2008-2012), que va significar l’etapa més gloriosa de la secció de futbol, amb 14 títols guanyats de 18 possibles (entre ells 3 lligues i 2 Champions i 2 mundials de clubs) Durant aquells anys, tots els barcelonistes estaven a un núvol. Ens pensàvem que mai més tornaríem a veure un Barça semblant. Què era impossible repetir una etapa de tants d’èxits i a més, amb bon futbol, d’aquell que agrada fins i tot als aficionats dels altres equips.

Ara passa a l’inrevés del que passava als anys ’60: tots els xiquets i fins i tot les xiquetes, són del Barça, és difícil trobar-ne del Madrid o d’un altre equip al menys que ho siguin son pare o els seus germans...

I mentre que fa el Madrid? Somiar en guanyar el Barça. Per això quan aconsegueixen una lliga o una Champions els sap a glòria beneïda. Però això, afortunadament només passa de tant en tant i mentre Florentino, amo, senyor i semidéu del Madrid va canviant entrenadors sense que cap d’ells pugui acabar el seu projecte.

El 2-0 del Barça ahir al River Plate a la final del Campionat del Món de clubs és només la cirereta del pastís. Per a poder jugar aquest trofeu és imprescindible haver guanyat abans la Champions. I, encara que no és imprescindible guanyar la Lliga, el Barça, ara amb Luis Enrique d’entrenador, també la va guanyar... I la copa que ara s’anomena del, del... Rei... I la Supercopa d’Europa... Només l’Athlètic Club ens va poder pispar la Supercopa d’Espanya.

La sort del Barça actual és poder seguir tenint la columna vertebral de l’època de Guardiola: los Messi, Busquets, Iniesta, Piqué, Alves... I tot i perdre per diferents motius jugadors com Puyol, Valdés, Xavi , Pedro, Eto’o o Henry, hi ha arribat d’altres espectaculars: Jordi Alba, Neymar, Rakitic, Luis Suárez (escollit millor jugador de la final d’ahir i màxim golejador del torneig amb 5 gols) I a partir de gener, quan acabi la sanció de la FIFA, podran jugar Turan i Aleix Vidal.

Es clar que es pot torçar, però els aficionats del Barça d’avui som optimistes. Tal com també recordaven ahir, ara, quan el Barça juga una final, ja no pensem que la perdrem com passava fa anys. Ara estem convençuts de que la guanyarem!  

ESPIFIADA BLANCA

TV1 va oferir dimecres el partit de la Copa del Rei entre el Barça i el Vilanovense. Vaig arribar a casa quan ben avançada la primera part i tot i que vaig posar la tele que, més que mirar-la, la sentia de fons. Només quan marcava el Barça, deixava el que estava vent i anava corrents a veure’n la repetició. No cal dir que ho vaig fer unes quantes vegades...

Com què no seguia el partit no em vaig assabentar que després de la lesió de Mathieu, Luis Enrique va decidir no substituir-lo, segons el tècnic per evitar riscos innecessaris als jugadors que es van quedar a la banqueta.

-Demà se’n parlarà –van dir els comentaristes de TV1, què consideraven una mena de desconsideració del Barça cap a l’equip extremeny.  

Tret de les disculpes de l’entrenador blaugrana: Demano perdó si algú s’ha sentit ofès, no era la meva intenció... Cap d’altre comentari. No dic que no es poguessin produir (hi ha molts més mitjans de comunicació dels que jo puc seguir), només dic que no vaig llegir ni escoltar cap comentari al respecte. El motiu de que no se’n parlés va ser la gran espifiada que va cometre el Madrid al incórrer en alineació indeguda.  

La primera notícia que vaig tenir va ser per una companya de treball el dia següent:

-T’has assabentat que ahir el Madrid va fer jugar un jugador que estava sancionat?

-Isco? –La veritat és que no en tenia ni idea i vaig dir el primer nom que en va venir al cap, ja que aquest jugador va ser expulsat el partit contra el Barça.

Ella tampoc ho sabia. Més tard em vaig assabentar de que el jugador era Cherysev, que l’any passat jugava amb el Vila-real i que el partit de semifinals de la Copa del Rei contra el Barça li van ensenyar una targeta groga, la tercera que li ensenyaven a la competició i que per tant significava un partit de suspensió.

A partir d’aquí tota mena d’especulacions. Jo mateix vaig dir que tractant-se del Madrid, segur que no li faran res... Però tal com va anar avançant el dia, tot feia indicar que sí, que finalment el Madrid pot ser eliminat de la competició amb el greuge econòmic que li pot comportar... Encara que es pot mirar per la part positiva: A Ramos no li caurà la copa i així no podrà ser trepitjada per les rodes de l’autobús.

Mentre els mitjans de comunicació tenien clar que hauria de sortir algun culpable (delegat de l’equip, secretari tècnic, etc.), des de l’equip blanc tiraven pilotes fora (possiblement mai ha estat tan ben emprat aquest terme)

Però com sempre es pot arrissa el rinxol (rizar el rizo en castellà), per la tarda convocava una roda de premsa el semidéu a jornada completa Florentino Pérez per a fer allò que solen fer tots els culpables: negar-ho tot. Ningú en té la culpa i, per tant, ningú ha d’assumir cap responsabilitat en el tema. És més, si se’ls sanciona excloent-los del campionat acudiran al Tribunal Administratiu de l’Esport (el màxim tribunal espanyol en temes esportius)

No obstant, ahir va ser entrevistat a la SER un expert en dret esportiu que va dir que el Madrid ho tenia molt malament: Al·legar que no ho sabien no és excusa, ja sabeu que un dels principis del dret diu que el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment. I va afegir: Si finalment no se’l sanciona perquè s’accepta l’excusa de que no s’havia rebut cap notificació, podria crear un greu precedent, ja que llavors tots els clubs farien el mateix.  

Jo que com sabeu són un anti-madridista, m’ho passo molt bé. No sé vosaltres...

Si heu arribat fins aquí, llegiu l'article que el Periódico publica avui de Ramón Lobo. 

UNA ANOMALIA MERAVELLOSA

De Leo Messi s’ha dit i s’ha escrit moltes coses i quasi sempre bones: jugador extraterrestre, déu, estratosfèric, millor jugador del món, messies, etc. Però fins ara mai ningú l’havia qualificat d’anomalia, en el bon sentit de la paraula es clar...

Qui així el va qualificar va ser l’exjugador holandès Edgar Davids, aquell que jugava amb ulleres i que procedent de la Juventus va arrelar al Barça al mercat d’hivern evitant una catàstrofe, ja que aquella temporada els blaugranes estaven obtenint un resultats mediocres. Tot i la bona campanya, no es va acabar d’adaptar i se’n va anar al final de temporada.

Com sabeu, ahir es van fer públics els noms dels tres aspirants a guanyar la Pilota d’Or: Messi, Neymar i Cristiano Ronaldo. Imagino que els barcelonistes haurien preferit que en lloc de Cristiano estigués Luis Suárez i així ja sé sabria segur que un jugador del Barça en seria el guanyador. De totes formes, ahir, hi havia una conformitat bastant generalitzada i trobaven lògic que el jugador portuguès s’hagués colat entre els tres finalistes, ja que la temporada passada va ser el màxim golejador europeu que el va portar a guanya la Bota d’Or.

Va ser arran d’aquesta informació que sé li va preguntar a Davids sobre quin era, al seu parer, el millor jugador del món. L’holandès va dir alguna cosa així:

-Messi és una anomalia, un jugador irrepetible que igual dribla, que centra, que fa gols; té una extraordinària visió de joc. En canvi Cristiano és com a molt un atleta i això l’ha convertit en un bon jugador de futbol. Si un xiquet se volgués semblar a Messi, li trauria del cap, ja que això és impossible, ara bé si es volgués semblar a Cristiano, amb treball, potser ho aconseguiria.

Mon fill Oriol, quan començava a jugar a futbol va tenir un gran entrenador: Alfredo Valmaña.

Quan Valmaña veia a un xiquet remenar la pilota, sempre deia: I això qui li ha ensenyat? Aquestes coses són innates, no s’aprenen. Què hauria dit Valmaña de Messi quan aquest encara era un marrec?    

 Per molt que els madridistes s’encaparren en dir que Cristiano és millor que Messi, la veritat és que no és així. Estic d’acord amb Davids de que Cristiano és un portent físic i d’aquí que la majoria dels seus gols el faci gràcies a la velocitat i la força. En canvi no sé li recorden massa gols com a conseqüència de tocs subtils, de regats increïbles... La prova és que el primer gol de Messi dant l’Athletic Club a la final de la Copa del Rei on es va driblar a 4 jugadors contraris abans de que amb un xut col·locat la pilota acabés entrant a la porteria és candidat al millor gol de l’any. I sinó recordo malament, també un gol de Messi va ser el que va guanyar l’any passat.

Al programa la Graderia de la Cadena SER van dir que Cristiano està entre els candidats a guanya la Pilota d’Or gràcies a la inèrcia. Es a dir, és un jugador molt conegut i això comporta que siguin molts els qui el voten.

-Un dia també li passarà a Messi, que la gent el votarà per inèrcia i entrarà a la final potser sense merèixer-ho.

A part d’això, la gran diferència entre Messi i Cristiano és l’actitud, la forma de comportar-se dintre del terreny de joc. Cristiano és un cregut que sembla que no ha tingut iaia. És l’estrella que més brilla a l’Univers...

FUTBOL: CORRUPCIÓ I MÉS

Fa temps que dic que cada dia estic més desenganyat del món del futbol. Ja no el segueixo amb l’interès que ho podia fer anys enrere. Cada temporada hi ha alguna novetat que perjudica als seguidors i les jugadors no són feliços sinó se’ls augmenta la fitxa. Crec recordar que a Messi per exemple sé li revisa cada any el contracte per a que sigui el jugador del Barça més ben pagat. Tot plegat em sembla un seriós despropòsit que només acabarà quan hi hagi una plantada general i la gent deixi d’acudir als estadis i veure els partits per televisió, sobre tot aquells que s’han de veure per mig d’una plataforma de pagament.

I on van a parat totes les enormes quantitats que es mouen al voltant del futbol? El pastís és molt gran i per tant són molts els qui mengen d’ell. Des dels jugadors (professionals s’entén) que, com ja sé sap cada vegada volen guanyar més i més diners, als clubs que han de fer front a les enormes despeses que es generen (incloent per exemple la seguretat social que no sempre es paga o els impostos estatals que tampoc s’acostumen a pagar...)

Però també les televisions que adquireixen els drets, els intermediaris que cobren per cada nou contracte, ja sigui de traspàs o de renovació. I, per suposat, els capitosts de tot plegat, es a dir, els dirigents de la FIFA, de la UEFA i similars.

Desgraciadament, aquestes associacions futboleres donen poc exemple de transparència i la corrupció està generalitzada i enquistada. De fet se semblen més a una organització mafiosa que no a una associació que hauria de fomentar els valors de l’esport i interessar-se, sobre tot, en el futbol base i amateur.

Si segueixes l’actualitat segur que hauràs sentit parlar de:

-La imputació per corrupció del president de la FIFA Joseph Blatter i d’altres càrrecs (vicepresidents, vocals...)

-La imputació per corrupció del president de la UEFA Michel Platini.

-La prohibició de que es puguin fitxar xiquets estrangers menors d’edat, la qual cosa ha generat una enorme confusió entre el futbol base català fins al punt de que, cautelarment, es va impedir jugar a xiquetes adoptats a l’estranger per pares d’aquí i que, per tant, legalment tenen la nacionalitat espanyola.

-Del cas anterior deriva la sanció al Barça de no poder inscriure jugadors durant 2 anys (acaba el 31 de desmebre)

-Sanció al Barça per l’ús de l’estelada quan és una bandera legal i que fins i tot es va col·lar a un anuncia de la UEFA sobre la Champions League. La imatge va ser retirada una vegada se’n van adonar de la fotuda de pota.

(Suposo que me’n deixo algun)

I, a sobre, tenen la paella pel mànec. Al ser entitats privades, qualsevol recurs que s’hagi de fer contra resolucions arbitràries que sovint adopten, s’ha de dirigir a elles mateix amb el risc que això comporta. Només el Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS) pot resoldre conflictes que es generen entre un estament esportiu i un club, la qual cosa dificulta molt el procediment.

Què s’hauria de fer? El mateix que vol fer Convergència: refundar-se! Són associacions massa corruptes per a voler continuar com si res hagués passat i sense prendre mesures contundents.

I ja per acabar, us imagineu que una vegada descartat Platini sigui Villar qui es postuli per a presidir la FIFA. Apaga y vámonos... Però de debò... Apaga la televisió i ves al cine o a qualsevol altre lloc. 

EL FUTBOL: AQUEST OBSCUR OBJECTE DE DESIG

L’espectacle d’ahir va ser lamentable. No, no parlo del gol de la Roma al Barça!, estic parlant del partit en general, però no del que va passar dintre del terreny de joc, sinó del que va passar amb els que tenen els drets d’imatge de la Champions i les televisions.

Ja pel matí, al diari, vaig veure que el partit l’oferia un canal que, per a mi, era desconegut (Bein Sports) Una companya de treball em va dir que seria el de la plataforma que van formar fa poc Telefònica i Canal + (Telefònica +) Però no...

Quan després del treball marxava cap a casa, a la SER, em van assabentar de tot l’enrenou.

Resulta que Mediapro va comprar els drets per Espanya de la Champions i Telefònica + no volia pagar el que sé li demanava per a poder retransmetre el partit. La solució que donava Mediapro és que s’abonessin a Orange o Vodafone, que si que l’oferien, però que segurament no hi havia temps per això. També donaven com a solució mirar-lo per Internet a no sé quina pàgina que, pel que sembla, també és de pagament, però que no garantien la qualitat, ni tan sols que poguessin connectar-hi.

-Per assegurar-se que podran veure el partit, s’haurien de connectar una bona estona abans...  Entre dues i tres hores... Sembla que retrocedim al segle passat, però és així... Des de Mediapro insinuaven que si en lloc de jugar el Barça, aquest enrenou hagués passat abans d’un partit del Reial Madrid, s’hauria solucionat.

Els qui estaven visiblement emprenyats eren els bars o millor dit, els propietaris dels bars. Sembla ser que la pràctica totalitat del sector es van abonar a Telefònica +, ja que els va garantir tot el futbol... En canvi, ahir deien que bé, sí, però que en cap cas es feia referència explícita a la Champions... Què lletja què és la culpa! Tant, tant, què ningú la vol...

Si tot acaba aquí, potser les aigües es calmaran, però si el problema no es soluciona, no seria estrany que les associacions que agrupen els bars poguessin emprendre accions legals contra Telefònica +, per sentir-se enganyats.

Des de la SER donaven una altra solució: escoltar-lo per la ràdio, tal i com es feia no fa massa dècades... Què això és retrocedir? Des del meu punt de vista, el futbol ja fa molts anys que està retrocedint, excepte amb els preus que cobren els jugadors i el que s’ha de pagar per veure’l!

Sembla ser que ahir l’enrenou va ser gran. Fins moments abans de l’hora oficial del partit (20:45), encara eren molts que estaven fent mans i mànegues per a veure’l , però tot va resultar infructuós. I, a partir d’aquí, la gran decepció...

Jo vaig optar en posar la ràdio per la tele. I el programa més tradicional: la Transmissió d’en Puyal per Catalunya Ràdio. Segons van explicar, l’emissora catalana va aconseguir connectar i va posar una televisió de cara el carrer, la qual cosa va comportar que molts aficionats s’aglutinessin davant els estudis de Barcelona per a veure’l en viu i en directe... Igual com es feia als anys 60 quan quasi ningú tenia tele... –van comentar-.    

I és què el futbol, amics meus, des de fa anys s’ha convertit en l’obscur objecte del desig. Les multinacionals de la comunicació han vist en aquest esport com una mena de gallina d’ous d’or... Però qui coneix la història de la gallina ja sabrà com es va acabar...

Si al que va passar ahir, sé li suma el que s’ha perdut des de fa molts anys i, fins i tot, el que passa amb els resums de la lliga de futbol espanyola (ja us vaig fer cinc cèntims del tema), pot arribar a desencadenar una frustració col·lectiva i una fugida cap a d’altres espectacles. Esportius o no.  

ACABARÉ PERDENT L'AFICIÓ AL FUTBOL

Abans que res fem una mica d’història. L’any 1965 TVE (l’única televisió que hi havia en aquella època) va crear el programa esportiu Ayer Domingo que, evidentment s’emetia el dilluns. Aquest programa era el resum de la jornada futbolística i si es feia el dia següent és perquè la tecnologia de l’època no permetia oferir-lo a les poques hores d’haver acabat els partits. Llavors les imatges havien de volar (literalment) des de la ciutat on es jugaven els partits fins als estudis de Prado del Rey a Madrid.  

Buscant per Internet he trobat que aquest programa es va emetre fins 1972 i a partir de 1973 van començar les emissions d’un nou programa: Estudio Estadio, que encara perdura. Per cert, l’arribada d’aquest nou programa va portar tot una sèrie d’innovacions tecnològiques, com ara laarxiconeguda moviola.  

Permeteu-me que posi en qüestió aquestes dades i que, encara que només sigui per una vegada, contradigui al Sr. Internet.    

Mireu, el mes d’octubre de 1976 vaig començar a treballar a Castelló. Per aquella època, la capital de la Plana tenia un gran nombre d’aficionats al Barça, molts més que al Madrid o fins i tot al València. Tenia 18 anys i com haurien fet la majoria de joves, una vegada acabàvem de treballar sortíem per Castelló a fer unes cerveses. Un dia el propietari d’una de les tasques on solíem anar ens va dir:

-Com continuï guanyant el Barça, els dilluns hauré de tancar el Bar, ja que la gent es queda a casa per veure el resum del partit.

Per tant, hem de deduir que la temporada 1976-77 (que al final no va guanyar el Barça tot i proclamar-se campió d’hivern) encara s’emetia el programa Ayer Domingo.    

Ara donem un salt en el tems. A la dècada dels anys 80 es van començar a crear les televisions autonòmiques (TV3 va començar a emetre l’any 1983) i a partir de 1990 les privades Antena 3, Tele5 i Sogecable (Canal +) I poc a poc, els nostres receptors es van anar omplint de canals al mateix ritme en que les televisions en obert anaven perdent qualitat.  

Un dels programes estrella de les televisions ha estat des de fa molts d’anys el futbol. Normalment, les màximes quotes d’audiència televisiva sempre coincideixen amb la transmissió d’un gran partit de futbol (al menys sobre el paper) Per això, tant els estaments futboleros  com les televisions, se’n han adonat que es necessiten mútuament i, a la vegada han buscat allò que és millor per als seus interessos. Evidentment amb el suport dels governs respectius.

Va ser en època d’Aznar quan un dels dos partits de lliga entre el Barça i el Madrid va passar a oferir-se en tancat. Es a dir, pels canals de pagament. La Lliga de futbol és garantia així un ingressos suplementaris i les televisions privades veien com augmentaven el nombre d’abonats davant de qualsevol retransmissió de futbol. Un negoci rodó!

I com que tot anava vent en popa, es va passar d’un partit en obert i un de tancat a dos de tancats. Així, si vols veure un Barça-Madrid, d’una manera o d’una altra t’hauràs de rascar la butxaca.

No obstant, però, el desengany més gran el vaig tenir en veure que les grans estrelles del futbol sempre demanaven més diners a l’hora de negociar els nous contractes, indiferents a la realitat d’una bona part de la societat que, mentre, veien com se’ls hi rebaixava el sou o directament, es quedaven sense feina. Davant d’això vaig decidir no gastar-me un duro més en futbol, al menys de forma conscient. Les fundacions que tenen alguns jugadors o els partits benèfics que juguen de tant en tant només serveixen per a rentar una mica la seva imatge. Personalment no em convenç.

La darrera polèmica ha arribat amb el començament de la lliga 2015-16. Si pràcticament abans no podíem veure partits en obert, a hores d’ara ni tant sols podem veure resums decents dels partits. I és que aquest any, la Lliga de Futbol Professional amb Javier Tevas al capdavant, ha decidit vendre els drets d’aquestes imatges a TVE. Llavors, el canal públic, pel dret a la informació que tenen la resta de cadenes, els hi passa un petit resum tancat, sense la possibilitat de poder triar les imatges o fer-ne altres usos, com per exemple repetir les imatges més conflictives (la moviola de la que parlava més amunt) Aquestes imatges només es podran oferir durant les notícies i, per tant, no es podran emetre en cap d’altre cas.

El tema va així. La Lliga, propietària dels drets del futbol professional, ven a TVE un resum de 5 minuts. Aquests 5 minuts recullen els gols (si és que els hi ha), les millors jugades així com les més polèmiques (penals, fores de joc...) Després TV3 vent a la resta de cadenes amb les que s’ha firmat un contracte sobre 1,5 minuts. Normalment, a part dels gols (si els hi ha) poca cosa més es pot veure i, per suposat, mai les jugades conflictives.

L’únic grup que no ha signat el contracte ha estat Mediaset, propietari de Tele5 i la Cuatro entre d’altres. I ho han fet perquè ho consideren injust i, per suposat, apel·lant al dret de la informació. Encara que no miro quasi mai cap d’aquests canals, en aquest cas estic plenament d’acord amb la seva postura.

Al final passaré de desenganyat a perdre per complet l’afició al futbol. Què trist!  

I LA TERCERA, AL SAC!

Diuen que no hi ha dos sense tres... Però que els hi diguin als de la Juve, segur que no pensaran el mateix.

La fita d’assolir els 3 grans títols en una temporada no passa cada any... De fet, al Barça només havia passat una vegada, quan el gloriós Barça de Guardiola i els grans d’Europa, com a molt, també ho han assolit una sola vegada. El Barça ha estat el primer que ho ha aconseguit dues... I en pocs anys.

Recordeu quan els de Crackovia van traure el premonitori tema de Copa, Lliga i Champions? Dissabte es va tornar a escoltar. L’any 2009, curiosament, els títols van ser pel mateix ordre i aquest any hi ha hagut un petita variació: primer va ser la Lliga, després la Copa i finalment, dissabte, la Champions. 

https://www.youtube.com/watch?v=acKZR7OrAMA

Dissabte el Barça sortia favorit i ho va demostrar sobre el terreny de joc. De fet, en les darreres 4 Champions guanyades, el Barça ja havia trencat aquell malefici, com el de la final de Sevilla contra l’Steagua de Bucarest quan ho tenia tot a favor i no van fer ni un gol... Una mica més ni marquen a la tanda de penals de després de la pròrroga.

Ara, surten de favorits i compleixen els pronòstics. Els de la Juve van haver de prendre bona nota de la final de la Copa del Rei, perquè, com el Bilbao, van mirar d’aturar a les figures del Barça a base d’empentes i puntades de peu. Però el matiner gol de Rakitic va tirar per terra la tàctica italiana. En aquell moment, sortíem de la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes després d’escoltar el magnífic concert de violoncel que va oferir l’Ànnia Armengol Tomàs quan varen sonar dos coets. No vaig tenir cap dubte, el Barça havia marcat.  

Quan varem arribar a la Gela de Jesús, ja devien de porta una mitja hora jugada i el Barça dominava la situació. No dic que passés per sobre de la Juve, però dominava clarament la situació, tal i com ho indicaven els percentatges de possessió de la pilota.

S’hauria pogut marxar als vestidors a la mitja part amb 2-0, però no; i d’aquí a l’1-1 de Morata, un jugador rebutjat pel Madrid, que sempre dóna emoció i incertesa a qualsevol partit. Per un moment van tornar a sortir els fantasmes del passat, però aviat es va encarregar Luis Suárez de dissipar dubtes en marcar el 2-1 que tornava a posar els coses al seu lloc. Per cert, tots dos gols van se molt similars ja que els dos van arribar després d’un fort xut, una aturada in extremis del porter que en tots dos casos no la varem poder blocar i el rebuig el va aprofitar el jugador que estava desmarcat que va xutar amb el porter venut.  

I ja cal el final, la Juve va ser capaç de prendre-li la possessió de la pilota al Barça i va passar de ser l’equip dominat a dominador. Afortunadament el Barça té una gran defensa i un excel·lent porter. Ter Stegen va aturar totes les pilotes que van anar a barraca. Durant uns moments, tot podia passar. La Juve podia empatar, però també el Barça amb un ràpid contraatac (ja sabeu que és la gran diferència entre el joc de l’era Guardiola i l’actual) posar el tercer al marcador i, com es diu ara, matar el partit.  

I així va ser. Durant els minuts de l’afegit, hi van haver diversos lesionats que van fer allargar el patiment (ho he de reconèixer, estàvem patint i així ho reflectien els rostres dels comensals de la Gela, molts d’ells amb la samarreta del Barça –fins i tot n’hi havia una de la propera temporada-) I quan ja el marcador senyalava que el temps afegit ja feia estona que s’havia esgotat (però ja sabeu que la darrera paraula la té l’àrbitre), un veloç contraatac del trident va acabar amb el gol de Neymar que posava el definitiu 3-1 i feia justícia al que s’havia vist durant els quasi 100 minuts entre unes coses i altres...  

Com anècdota quedarà el gol anul·lat a Neymar i que hauria significat el 3-1. Diuen els que en saben que van ser mans. Potser sí, però jo no hi vaig veure cap tipus de voluntarietat... Si la Juve hagués remuntat, segur que encara se’n parlaria ara.

Per cert, i Messi no va marcar. Si ho hagués fet hauria marcat en les 3 finals de la Champions que hauria jugat, però va fer un gran partit, encara que la UEFA li va atorgar l'honor de millor jugador de la final a Iniesta, però tranquils que Messi guanyarà la cinquena Pilota d'Or, s'ho mereix! 

I per acabar una anècdota. Una companya de treball ens ha explicat que el servei d’urgències 112, on treballa sa filla, no va rebre cap trucada durant tot el temps que va durar el partir. Sense cap mena de dubte, un fet que s’hauria d’estudiar...          

D’HIMNES, DE XIULADES, DE REACCIONS I DE BAJANADES DIVERSES

El PP tacha de "enfermos" y "energúmenos" a los que pitan el himno. Potser seria més adequat concretar-ho en la persona de Rafael Hernando, el portaveu parlamentari del PP.

Si fes meva aquesta premissa, resultaria que tots els que no pensen com jo estarien malalts i serien uns indesitjables. Tampoc tant... Dels meus rivals polítics hi puc estar molt en desacord, però d’aquí a desqualificar-los de la manera que ha fet Hernando, hi ha tot un abisme.

El tema de la xiulada a l’himne (i encara que no se’n parli tant, també a la figura del Rei) ja en vaig parlar ni que fos de passada a l’escrit de dilluns en parlar de la segona copa assolida pel Barça, després de la lliga.

A mi, el que m’empipa de tot això és que es parli més de la xiulada que del partit en si o del meravellós gol de Messi.

Ja sabeu que acostumo a estar més aviat en desacord amb Mas. No obstant, de tant en tant, toca, encara que de tot el que va dir dissabte, segurament sobrava la major part. El primer que hauria de tenir sempre present un polític amb representació és que els seves paraules, encara que es digin dintre del context d’un aficionat, sempre se’ls hi acabarà donant una interpretació política.

I en què estic d’Acord amb Mas? En que els dirigents espanyols (ja siguin esportius, ja polítics)acabaran fent el ridícul.

Em va dir l’altre dia un company de treball, que encara que el dret d’expressió sigui un dret fonamental, té uns límits que, en aquest cas seria l’insult o la difamació (el que ha fet el talHernando) La disjuntiva està en saber si una xiulada, per molt monumental que sigui, es pot considerar un insult, una difamació o, simplement és una mostra de protesta. Sense ser jurista (ja ho sabeu), m’inclino per pensar que és una forma de protesta.

Per molt que ara es vulgui canviar les lleis per a que la següent xiulada es pugui considerar delicte, sempre predominarà el que diu la Carta Universal de Drets Humans de l’ONU que reconeix que xiular no és delicte, ni tant sols una falta i que està emparada per al llibertat d’expressió. Per tant, s’entén, que si es regula de forma restrictiva, aquells que es considerin afectats, podran portar al llei espanyola davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans amb seu a Estrasburg que, amb tota probabilitat, els hi acabarà donant la raó als recurrents.      

Però per què es va xiular l’himne? A l’hora d’analitzar aquest punt, cal tenir en compte tots els precedents (normalment ho faré des del punt de vista dels seguidors del Barça, encara que pugui servir per a totes dues aficions)  

1.- No era el primer cop que es feia. Existia el precedent de les dues darreres finals jugades pels mateixos protagonistes.

2.- Per això mateix, des del CSD, no es va parar d’advertir que es podria sancionar als clubs i fins i tot a la RFEF com a organitzadora del trofeu.

3.- Normalment, quan s’incideix tant en un tema, provoca l’efecte contrari, es a dir, el que es volia evitar es va convertir un una sorollosa xiulada, molt més gran (segur) que si no s’hagués dit res.

4.- Ja sabeu que l’himne espanyol és la marxa de Granaderos i a sobre no té lletra, ja que la que ens van ensenyar a l’escola franquista, l’havia escrit José María Pemán i era tan cursi que en arribar a la democràcia es va descartar. Per tant, cal anar a buscar més el fons que els formes.

5.- El fons de la qüestió són les males relacions existents entre Catalunya i Espanya. Es pot o no estar d’acord amb la independència de Catalunya respecte a l’Estat Espanyol, però no per això ha de prevaldre la intolerància davant el que hauria de ser un diàleg permanent i cordial entre totes dues institucions. Rajoy ha afirmat diverses vegades que estava obert al diàleg, però el diàleg de Rajoy està basat condicions prèvies inamovibles per part de l’Estat i això, a la pràctica es converteix amb un diàleg de besucs (sense ànim d’insultar a ningú) I,

6.- Poques vegades dos col·lectius tan importants tenen l’oportunitat de mostrar el seu desacord contra un dels considerats símbols de l’Estat Espanyol, ja que normalment, les manifestacions solen ser reivindicatives.

Segurament sabeu que el govern va reunir a la Comissió Anti-violència, el Racisme i la xenofòbia per a estudiar quines mesures es podien prendre. Potser ha transcendit menys, però la reunió es va convocar per a la 1 del migdia. A les dues van parar per anar a dinar i no la van reemprendre fins a les 6 (4 hores per a dinar) i a les 7 van acordar donar-la per acabada i passar la pilota calenta a la fiscalia per a que investigués si havien indicis de delicte.

Pregunta final: Quan van cobrar en concepte de dietes cada un dels membres de la Comissió anti-violència?

Resposta: Pregunteu-li a Manel Ferré que té experiència en el tema.      

‘WLATTER’

Ahir, per sorpresa, va dimitir el president de la FIFA Joseph Blatter, reelegit precisament el passat divendres.

Per sorpresa? Encara que vaig escoltar-li dir a algun comentarista esportiu que sí, la veritat és que per a mi no va ser tanta sorpresa. M’explicaré.

Un parell de dies abans de que sé celebrés la votació per a nomenar el president de la FIFA, es van detenir diversos vicepresidents per corrupció per ordre de la FBI. Malgrat tot, no hi va haver cap acusació contra Blatter que, com ja he dit més amunt, va estar reelegit en el màxim càrrec del futbol mundial. L’altre contrincant, el príncep Alí de no sé on, fins i tot es va retirar després de la primera votació en veure que per a la segona no comptava amb els suports necessaris.

Imagino que els membres de la FIFA amb dret a vot van tenir una papereta difícil, ja que davant la disjuntiva de votar a un o a l’altre, què fer? Per molts milions de petrodòlars que tingui el tal Alí, no sé si són suficients per a dirigir el món del futbol, ja que de relacions i coneixements deu d’anar més aviat escàs.

Durant el dia d’ahir també es va detenir al Secretari General i ma dreta del propi Blatter. Per tant, pocs arguments li devien de quedar per a continuar ni un dia més al càrrec.

De totes formes, penso, que la decisió va ser totalment premeditada. Esgotar el període electoral és una forma de barrar el pas (ni que sigui de moment) al príncep Alí dels trons per a que quan es convoquin noves eleccions, es puguin presentar nous candidats tal vegada més preparats. Que llavors guanya el príncep, cap problema, s’accepta i punt, ja que haurà estat la voluntat dels representants de l’estament esportiu.

La situació de Blatter té moltes similituds amb la d’Esperanza Aguirre i d’altres dirigents del PP (com per exemple Paco Camps) que, tot i que l’ombra de la sospita el plana per sobre, de moment, han sortit indemnes. Com es possible (es pregunten molts) que la corrupció hagi esquitxat a la majoria del qui ens envolten i ells (Blatter, Aguirre o el propi Rajoy) no sàpiguen res? Però res de res, com si no se’n adonessin del tren de vida que portaven tots els que han estat imputats i, en alguns casos jutjats i condemnats.

La corrupció és com un enorme wàter embussat i ple; tan ple que vessa pels costats, ompli el terra i la pudor que desprèn sé sent des de totes les estàncies de la casa i que ni posant quilos d’ambientador es pot dissimular.