Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris futbol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris futbol. Mostrar tots els missatges

diumenge, 27 d’agost del 2017

DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 27

CONCENTRACIÓ PER LA PAU
Ahir a les 7 de la tarda va tenir lloc a la plaça del Mercat d’Amposta una concentració de rebuig als atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17 d’agost convocada pel col·lectiu musulmà d’Amposta.
La concentració va comptar amb la presència de l’Alcalde d’Amposta Adam Tomàs, de diversos regidors, tant del seu equip de govern con dels partits de l’oposició, els líders de les comunitats musulmanes d’Amposta, Camarles, Santa Bàrbara, els secretaris generals dels sindicats UGT i CC.OO. Valentí Marín i Josep Casadó, respectivament, etc., així com també una nodrida una representació dels Mossos d'Esquadra i dels Bombers de la Generalitat i altres ciutadans. Tot i que era difícil de comptabilitzar, m’inclino per que hi havia més musulmans que no ciutadans d'altres grups o ètnies.
No obstant vaig trobar a faltar a molta gent. Alguns, evidentment no hi van poder assistir per diversos motius, en canvi d’altres, tot i que la manifestació era per la pau, van preferir quedar-se a casa o fer d’altres activitats abans, pot ser, de relacionar-se amb un col·lectiu que sembla que estiguin infectats pel sarna o d’altres malalties contagioses.
Sempre he dit que per a mi la paraula més gran és llibertat i, tal vegada pau aniria en segon o tercer lloc. El dia després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, les ampostines i ampostins van omplir la plaça de l’Ajuntament d’Amposta com a proba de repulsa contra el terrorisme.
Tal com va recordar ahir l’Alcalde Adam Tomàs, els terroristes quan volen matar no pregunten a les futures víctimes quina religió professen o de quina raça són. No obstant, com deia més amunt, hi vaig trobar a faltar molta gent. On estaven la resta de col·lectius estrangers que tenim a Amposta? O les minories ètniques? O aquelles persones que van de progressistes i s’omplen la boca de paraules com democràcia i llibertat? A d’altres, en canvi, ni els esperava... La seva presència m’hauria sobtat molt, la veritat.
Els valors de l’esquerra són, entre d’altres, la solidaritat i la comprensió,  la igualtat... Des del meu punt de vista no n’hi ha prou en dir que un és d’esquerres, ho ha de demostrar amb el dia a dia i, desgraciadament, n’hi ha molts que diuen que ho són, però que després no ho practiquen amb els seu exemple.

VERGONYA
Després de la manifestació de Barcelona, Xavier Garcia Albiol, àlies el Godallenc, va dir que, per primera vegada, havia tingut vergonya de molts catalans. M’agradaria saber quants d’aquests catalans pels qui Garcia Albiol va tenir vergonya han tingut alguna vegada vergonya d’ell. Suposo que tot i no una, sinó moltes vegades. Un personatge com ell que, per dir-ho d’alguna manera està a les antípodes del meu pensament causa sensació de vergonya i rebuig per allí on passa, tot i que a la seva ciutat, Badalona, segueixi sent la llista més votada. Això vol dir que garciesalbiols, n’hi ha molts més dels que ens pensem.
El Rei Borbó també va causar vergonya i rebuig. Si és veritat que la monarquia espanyola ha fet d’intermediària en la venda d’armes als països del golf Pèrsic, la seva presència ahir a Barcelona sobrava. És una hipocresia, tal com ja vaig dir fa un parell de dies que mostri rebuig al terrorisme quan els països als quals van destinades, financen el terrorisme internacional.
No vull acabar aquest paràgraf sense recordar-me’n, un dia més, d’Aznar, Bush i Blair. Si és que hi ha infern, què els aculli d’una vegada!

UN FUTBOLISTA CATALÀ INTERNACIONAL PER ALBÀNIA

Hi ha coses a la vida que són sorprenents i aquesta ho és. Ivan Balli, fill de Caldes de Malavella i jugador del Metz de la primera divisió francesa, ha estat convocat per a jugar amb la selecció albanesa. El motiu? Tenir un cognom força corrent a Albània, tot i que a la família Balliu no els hi costa cap avantpassat d’aquella nacionalitat.    

 http://www.emporda.info/esports/2017/08/27/balliu-caldes-albania/365096.html

diumenge, 6 d’agost del 2017

NO AMB ELS MEUS DINERS!


El culebró esportiu de l’estiu és la situació del jugador del Barça Neymar Jr: Si se’n anava o no al París Saint-Germain.  

M’agrada el joc de Neymar. Potser no sempre és l’efectiu que podria ser, però és encisador. Sense cap mena de dubte és un dels millors jugadors del món i, per la seva joventut, està cridat a ser, molt possiblement, el substitut de Messi, el jugador més gran de la història del futbol. Finalment va decidir marxar... Bon vent i barca nova...  

I ara és quan ve la gran pregunta: Val els 222 milions d’euros de la seva clàusula de rescissió?

Una cosa és que algú la pagui i l’altra ben diferent és que valgui aquest munt de milions... El Barça va fixar aquesta clàusula perquè esperava que ningú la pagués i, d’aquesta manera assegurar-se la presència d’un jugador que en el seu dia va preferir anar al Barça que al Madrid i això, des del punt de vista de la culerada, diu molt d’ell.  

Però la xifra total del traspàs (si és que s’acaba concretant) encara serà molt superior. A part dels diners que està disposat a pagar el PSG, cal sumar-hi els impostos i la comissió que s’emportarà el seu representant i el seu pare (aquí es troba la mare dels ous)

Però és que a part pot tenir d’altres conseqüències econòmiques derivades de les pretensions salarials de la resta de membres de la plantilla. Normalment sempre hi ha un o uns jugadors estrella que marquen el topall màxim i a partir d’aquí existeixen unes escales salarials en funció del rol de cada jugador dintre de l’equip. Si el PSG paga a Neymar una quantitat molt per sobre dels jugadors millor pagats pot produir-se una situació difícil de gestionar i que una part dels jugadors vulguin cobrar més sota l’amenaça de marxar del club.

I d’on surten els mils i mils de milions que mou el futbol arreu del món? Sobre tot de les grans marques que fan de patrocinadors i dels drets televisius que cobren els clubs. Al Periódico de dimarts hi ha una imatge de Neymar a Japó envoltat de cartellets de marques publicitàries (uns 15, ne vaig contar, tot i que a la imatge d’Internet se’n poden veure alguns més) Per a sortir a la foto (i mai millor dit) s’ha de pagar i suposo que no poc.

Una altra part important del finançament dels clubs és via venda de samarretes i merchandising divers, quotes de soci i venda d’entrades.  

Dic sovint que durant els anys de la crisi (tot i que diuen que s’ha acabat els seus efectes encara perduren i perduraran durant anys) mentre a una gran part de la població se li baixava el sou i d’altres senzillament perdien la feina, només uns pocs afortunats van veure com s’incrementaven els seus ingressos. Entre els afortunats que els hi va passar això estan els esportistes d’elit i, entre ells, es clar, els jugadors de futbol. La realitat que envolta els jugadors (els Messi, Cristiano Ronaldo, Neymar, Bale i companyia) està a les antípodes de la que viuen les famílies amb pocs recursos.

Mentre segons les ONG’s com Càritas, a Espanya cada vegada hi ha més pobres, ells cada vegada són més rics i cada contracte nou o renovació de contracte que han firmat han volgut més i més diners indiferents a la situació que s’estava vivint.

Però mentre hi hagi gent que estigui disposada a veure un partit de futbol per una tele de pagament, comprar la samarreta del club dels seus amors per al seu fill o senzillament ser soci i abonat per a veure en viu i en directe els partits, els clubs estaran condicionats a complaure les exigències de l’afició (resultats i si són títols millor) i dels jugadors.

Jo ja fa anys que vaig decidir no destinar ni un euro al club dels meus colors (sabeu que sóc del Barça) i, evidentment, encara menys per a la resta (al menys de forma conscientment)

A partir d’aquí, tot el que facin els clubs no serà amb els meus diners.

dilluns, 24 d’abril del 2017

UN BARÇA MERMAT GUANYA EL MADRID AMB UN MESSI ESTEL·LAR

Segueixo pensant que el Barça no guanyarà la lliga... No obstant, anit ens va donar una alegria en guanyar al camp del Madrid posant-li una mica de pressió... Però el Madrid, no ho oblidem, segueix depenent d’ell ja que té un partit menys, el que ha de jugar contra el Celta de Vigo.
El millor de quan guanya el Barça és no haver d’aguantar els comentaris de la parròquia blanca. Als meus companys de treball que són del Madrid, aquest matí no se’ls ha sentit per a res... Si haguessin guanyat, tot hi jugar en camp contrari, segur que algun comentari haurien fet...
Però els barcelonistes tampoc estem eufòrics. Quedar eliminats de la Champions contra la Juventus va ser un cop fort difícil de superar: és el segon anys consecutiu que el Barça cau a quarts de final, la qual cosa denota que l’equip està deixant enrere la seva etapa més gloriosa.
Però anem al partit d’anit. Els blancs, tot i ser un equip superior (sobre tot tenen millor banqueta) es van mostrar con un equip mediocre que va fer ús de la violència per a poder aturar el joc del Barça, sobre tot de Messi.
Pepe, perdó, Roberto Carlos, perdó, Fernando Hierro, perdó un altre cop, Casemiro (és que hi ha tants jugadors que han usat la violència per aturar els davanters del Barça que sovint me faig un embolic... Quina diferència hi ha entre el destraler Pepe i el matusser Casemiro? I ahir no va ser l’únic...

El primer en pegar (potser per allò de qui pega primer pega dues vegades) va ser Marcelo (quin altre!) que va donar un cop de colze a la boca de Messi que el va deixar estamordit una bona estona. Primer va estar-se sobre la gespa una bona estona, sagnant... Després va sortir del camp i els membres de l’equip sanitari del Barça li van posar una gassa a la boca per mirar d’aturar-li l’hemorràgia. Els serveis mèdics del Barça li van d’haver de posar punts de sutura al llavi. Però Messi ni es va queixar... Ni un mal gest, ni una mala mirada, ni un comentari fora de lloc... Mentre això passava Marcelo campava tranquil·lament pel camp sense rebre cap sanció... De fet no li van xiular ni falta... Això si, mentre Messi estava al terra va anar a interessar-se pel seu estat de salut i ell mateix va rebre atenció mèdica perquè li feia mal el colze...    
Després de tornar a entrar al camp, Messi va estar-se una estona deambulant... Estava massa pendent de la gassa que portava a la boca i això va fer que el seu joc decaigués considerablement. Fins que es va tornar a endollar i va fer l’1-1.
Casemiro va fer no menys de 3 entrades mereixedores de targeta groga, però incomprensiblement va acabar el partit. Qui no el va acabar va ser Sergio Ramos que va veure una targeta roja directa per una dura entrada a... A qui? A Messi, es clar!
Ramos se’n va anar aplaudint i mirant a Piqué com si fos el culpable de la seva expulsió... Al final del partit es va justificar dient que va arribar tard a la jugada y que no volia fer mal a Messi... Però les cames no les va encongir en cap moment...
Tot i jugar amb un jugador menys, el Madrid va ser capaç d’empatar el partit (2-2) en una badada monumental de la defensa del Barça. Però quan semblava que el partit acabaria amb aquest resultat, una jugada de vertigen de Sergi Roberto que va passar la pilota a André Gomes i, aquests, amb molta sang freda, va saber esperar d’incursió de Jordi Alba que va centrar cap enrere buscant a Messi que la va clavar. Era pràcticament el minut 2 del descompte dels 2 que havia concedit l’àrbitre. Després del gol ni es va treure del mig del camp, ja que es va xiular el final del partit. Mai el Madrid havia perdut a casa en temps de descompte... Sempre hi ha una primera vegada per a tot.
Mentre a Cristiano pràcticament no se’l va veure (i a sobre després del 2-3 reprotxava els seus companys de no haver fet falta a Messi), Messi va tornar a demostrar que és el millor i que quan vol, pot...
Llarga vida al D10S!

dijous, 13 d’abril del 2017

BARÇA: LA MATEIXA CANÇÓ

El partit d’anit contra la Juventus va recordar molt al que van jugar contra el París Saint-Germain a l’anterior eliminatòria. Un Barça desconegut (o potser no tant) va tornar a ensopegar... Però tranquils que podrem remuntar!
La veritat és que no confiava en la remuntada a la passada eliminatòria. El resultat del 6-1 passarà a la història i serà recordat durant molts anys... Però no tot van ser mèrits del Barça, ja que l’àrbitre també va posar una mica (bastant) de la seva part... Per cert, ahir contra la Juve en canvi, l‘àrbitre no va xiular el que semblaven unes clares mans dintre de l’àrea d’un defensor de l’equip italià...
Quan un equip com el Barça que acostuma a guanyar més del 75% dels partits ne perd dos de seguits (Màlaga i Turí) i a sobre jugant malament (Luis Enrique va reconèixer al final del partit que la primera part del Barça va ser dolenta), és per a fer-s’ho mirar... No té justificació que uns jugadors de la qualitat dels del Barça puguin jugar tan malament precisament ara, què és el moment quan es decideixen els títols.
Dissabte ja van fer emprenyar la parròquia blaugrana. Els dos Madrid’s havien empatat a 1 i el Barça, guanyant, depenia d’ell mateix per a revalidar el títol de lliga... Però ni va guanyar, ni va empatar... Va perdre i això va provocar les burles de la parròquiablanca. I a mi, personalment, això me fot. Cada vegada sóc més anti-madridista que culer... I me fot (i molt!) que l’equip blanc ens passi la ma per la cara, tot i empatar a casa contra el seu rival de la capital...
A la pregunta de Jordi Bosch sobre si creia en la remuntada, tal com va dir després del partit del Parc dels Prínceps de París, anit, Luis Enrique ja va dir que no... Què aquesta vagada és més difícil. Jo tampoc i crec. L’eliminatòria anterior me vaig equivocar... Si ens atenem només al resultat que és el que compta... Però aquesta vegada torno a ser pessimista.
La culpa és només dels jugadors? No, rotundament, no. L’entrenador també hi té molt a veure... Per a què serveix tenir la possessió més del 60% del temps si això no se reflecteix al marcador... I pilota que roba l’equip contrari, perill que es crea a la porteria del Barça... Quants anys fa que està passant el mateix? I, a sobre, contra un equip que sap tancar-se, no sé sol trobar la solució ideal per a foradar la porteria... Recordo que al començament de la primera temporada de Luis Enrique, el Barça sabia contraatacar i, aquest fet, creava molta incertesa als equips contraris. Però aquesta virtut sembla que s’ha perdut.
Sobre temes de futbol sóc molt justet. Quan hi jugava ja era molt dolent... I d’entrenador no m’hi veig... Però trobo que hi ha coses que entren dintre de la lògica i, en canvi, no es fan.
Tot i que el joc ideal del Barça és el del toc per a tenir el control de la pilota, el futbol té molts més tàctiques. Luis Enrique va passar d’un 4-3-3 (4 defenses, 3 mitjos i 3 davanters) a un 3-4-3 (3 defenses, 4 mitjos i 3 davanters) La segona opció té més riscos en defensa, però permet atacar millor. El que no entenc és perquè quan es juga fora de casa s’han de córrer tants riscos. No seria millor jugar amb un 4-4-2 (4 defenses, 4 mitjos i dos davanters)? No seria millor donar el control de la pilota a l’equip rival i contraatacar?
I encara una darrera pregunta. Quan el Barça pressiona als equips que juguen molt tancats, en lloc d’intentar entrar a l’àrea amb la pilota controlada, amb la dificultat que té això o centrar pilotes a l’olla esperant el remat de cap d’algun jugador com Piqué, no seria millor tenir a algú que xutés bé des de fora de l’àrea?
Recordo als germans Òscar i Roger Garcia que tenien un potent xut des de lluny i que de tant en tant feien gols antològics... Ja des dels equips inferiors, no es poden preparar jugadors amb aquesta qualitat? Sembla que només el mig centre organitzador sigui el model Barça (Guardiola, Xavi...)

dijous, 9 de març del 2017

UF! MASSA NOTÍCIES...

Quan tot feia pensar que la notícia del dia estaria centrada en la declaració de Fèlix Millet i Gemma Montull pel cas Palau de la Música, a Madrid no van voler quedar-se endarrerits i va sortir a la llum un nou cas de finançament il·legal del PP de la capital i cort, el enèsim que esquitxa a l’Esperança Aguirre sense que, de moment, l’acabi empastifant del tot.
Estava clar que era un dia de notícies importants. Potser no de diversió, tal com havia anunciat Jordi Montull la setmana passada, però si d’aquelles que provoquen que la majoria de diaris obrin les edicions amb titulars similars.
Però el tema fort encara estava per arribar. De fet només els més optimistes somiaven amb un titular que digués alguna cosa així: REMUNTADA! En referència, està clar, a una victòria aclaparadora del Barça que li permetés superar la eliminatòria de la Champions League contra el París Saint-Germain que portava un avantatge del partit de tornada de 4-0.
L’afició culer és pessimista per naturalesa. Sé de socis que després del partit d’anada van vendre les entrades que tenien per ahir. Però després del bon joc de l’equip a les darreres jornades de lliga, els optimistes van anar en augment. No diré tothom, però si que eren molts els que creien en la remuntada. Per la tarda hi havia qui parlava de la relació històrica del Barça amb el 5: El Barça de les 5 copes, el 0-5 al camp de Madrid el primer any de Cruyff, el 5-0 de Guardiola a Mouriho... Per què no podia donar-se un resultat de 5-0?
De totes maneres jo no ho veia clar. 5 gols eren molts de gols i si Unai Emeri havia sabut guanyar la partida tàctica a Luis Enrique, res me feia pensar que el plantejament de l’entrenador del Barça d’ahir arribés a ser tant superior. Sempre he defensat que quan un equip juga tan i tan bé, és perquè l’altre li dóna moltes facilitats. Anit va passar a l’inversa del partir d’anada a l’estadi dels Prínceps de París: el PSG va donar-li al Barça moltes facilitats i el Barça va ser l’amo i senyor del partit. Això sí, amb una mica d’ajuda per part de l’equip arbitral, ja que he vist penals molts més clars que els que ahir va xiular àrbitre alemany. D’aquest tema avui se’n ha parlat poc, però ja sabeu que intento ser objectiu.
Abans de continuar us he de dir que el partit no el vaig veure. Ni tan sols el vaig seguir d’una manera continuada. De tant en tant consultava per Internet el resultat o l’esclat d’un coet me posava en alerta de que tot anava segons el millor dels guions previstos.
El 3-0 només començar la segona part feien preveure un final de partit plàcid. Tal com estava jugant el Barça semblava que el 4-0 podia caure en qualsevol moment i aquest resultat empatava l’eliminatòria i, encara que se’n anés el partit a la pròrroga, jugant a casa era previsible que el Barça acabés eliminant el PSG.

Fixeu-vos quin era el meu interès pel partit que amb el 3-0 vaig treure a la meva gosseta Electra per darrer cop abans d’anar a dormir. Vaig aprofitar per a tirar una bossa de brossa i a la tornada vaig veure a la televisió del restaurant de baix de casa que el resultat havia canviat: 3-1.
I sí, vaig fer el mateix que Pedrerol o el digital de la Razón en donar com a perdedor el Barça abans de que l’àrbitre xiulés el final del partit. I així li vaig dir a la meva dona: Ja està, el Barça eliminat... Amb 3-1 i el temps que queda és impossible fer-ne 3 més... Me vaig equivocar.
Del 4 i dels 5 ni me’n vaig assabentar. Estava assegut davant de l’ordinador quan del pis de dalt me va arribar una gran cridòria. Es notava que alguna cosa important havia passat i com sé que són grans barcelonistes, tot feia pensar que el Barça era el que millor parat n’havia sortit.
Com que estava a l’ordinador, vaig obrir la pàgina d’un diari esportiu i encara sortia el resultat de 5-1. Però ja sé sap que les actualitzacions a Internet no són en temps real i que, per l’aldarull dels del pis de dalt, era fàcil d’endevinar de que, finalment el Barça havia remuntat, com així va ser.
Vaig asseure davant del televisor i llavors sí, a partir d’aquí vaig veure les imatges de les abraçades del tècnic amb els jugadors, vaig seguir amb atenció els comentaris i, finalment vaig veure el resum.
Possiblement hauria dormit igual si el Barça hagués quedat eliminat, però és evident que quan el Barça guanya me’n vaig a dormir una mica més content...  

dimarts, 13 de desembre del 2016

REGAL DE NADAL PER A CRISTIANO RONALDO

S’apropen les dates nadalenques i France Football li ha volgut fer un regal a Cristiano Ronaldo en forma de Pilota d’Or per a fer-li pujar l’autoestima que pel que sembla la tenia una mica per terra després de que es descobrís que havia evadir 150 milions aconseguit gràcies als drets d’imatge. Imatge al xic no sé li pot negar, en canvi mèrits per a guanyar el trofeu ja és bastant  més discutible.
Aquest any la Pilota d’Or s’ha tornat a separar del FIFA World Player, retornant així als seus orígens després d’anar de la ma durant els darrers anys. Per això la gala d’anit va ser molt menys pomposa que la que acostumava a ser amb diversos premis individuals. Però no sé el motiu, la veritat és que no he llegit res al respecte...
Els reporters que la revista francesa té per tot el món han estat els encarregats de votar, majoritàriament pel jugador portuguès de qui han valorat sobre tot dos mèrits: la Champions guanyada pel seu club i la Eurocopa guanyada amb Portugal.
Ningú diu, ni podrà dir mai que Cristiano Ronaldo no guanyés aquests dos títols... Ara bé, en cap cas va ser el jugador determinant que caldria esperar d’aquell que pensa de si mateix que és un fora de sèrie, pràcticament un semidéu.
A la final de la Champions va marcar el gol de penal que va acabar donant-li el títol als blancs en la tanda de penals després de que el partit acabés en empat a 1. A l’Eurocopa el protagonisme de Cristiano Ronaldo encara va ser menor, ja que després de jugar els partits de les fases diferents fases de manera bastant mediocre, al partit de la final només va jugar uns 20 minuts, ja que es va lesionar. Segurament tothom recorda com des de la banda semblava que exercia d’entrenador.
La segona Pilota d’Or també va ser un regal. No recordo l’any exacte (ni falta que fa), però el portuguès no havia estat ni de lluny el millor jugador. Però durant el mes de novembre va assolir la millor forma i estava jugant els millors partits. Llavors, inusualment, els organitzadors del trofeu van decidir allarga el termini de les votacions i com que la memòria és feble, van ser molts, entre els que podien votar, els que van canviar l’opció de vot i es van decantar pel lusità.
Esperem que la FIFA amb el seu trofeu faci més justícia i atorgui el premi a qui realment ha estat el millor jugador de l’any. Per a Mi és Messi, però igual hi ha qui pensa que és Griezmann o algun altre.
Només espero que no li tornin a donar al egocèntric de Cristiano. Llavors seria el regal dels Reis.

dijous, 8 de desembre del 2016

CR-150 (CRISTIANO RONALDO 150 MILIONS)

No m’agrada parlar dels sers superiors com Cristiano Ronaldo, del seu egocentrisme desmesurat o fins i tot de les seves excentricitats. D’aquestes coses ja en parlen prou els diaris esportius i les revistes del cor.
Ni tan sols m’apeteix parlar dels 150 milions d’euros que sembla que va evadir a través d’enginyeria financera i paradisos fiscals. El que vull fer realment és parlar dels advocats de Cristiano Ronaldo y de l’Agència Tributària.
Per mirar d’eximir de tota culpa els seus representant, els advocats de Cristiano Ronaldo van mostrar un document (així ho van anomenar, però de ben segur que era un certificat) que demostrava que CR150 (pels milions evadits) estava al corrent de les seves obligacions amb l’Agència Tributària.
Qui no coneguin el funcionament del màxim organisme tributari espanyol i a part d’això siguin molt fans del jugador portuguès, segurament aquest gest els tranquil·litzarà i es donaran per satisfets. En canvi jo que treballo a l’Agència Tributària (abans Hisenda) des de fa quasi 31 anys i que durant gran part dels mateixos la meva feina era precisament la d’expedir certificats, opino que l’actitud dels advocats és una sortida cap endavant i un intent de confondre l’opinió pública.
Mireu. Un certificat d’estar al corrent d’obligacions és molt fàcil d’aconseguir. Només cal estar al corrent de les obligacions tributàries (la majoria de contribuents només tenen l’obligació de presentar la declaració de la Renda) i no tenir deutes en executiva, es a dir, que hagi vençut el termini per a pagar-les i no haver-ho fet. Si estan en voluntària o bé ajornades, l’Agència Tributària t’expedeix igualment el certificat.
El jugador merengue (com la immensa majoria dels esportistes professionals) només tenen l’obligació de fer la declaració de la Renda i això si és que tenen la residència fiscal a Espanya (ja sabeu que hi ha qui la tenen a Andorra, Luxemburg, Mònaco, etc.) Tot i que els jugadors de futbol, a diferència d’altres esportistes con els tennistes, pilots, etc. resideixen en territori espanyol durant més de 183 dies, es a dir, al menys  ½ any.
Tot i que en el decurs dels anys i gràcies a la informàtica per una part i a la cessió d’informació per part de tercers (organismes, empreses, països estrangers, etc.) l’Agència Tributària ha augmentat els mecanismes d’obtenció d’informació, encara queda molt per fer.
Anit un expert explicava com es poden evadir diners cap a paradisos fiscals utilitzant no sé quants canals que poden acabar fent perdre el rastre dels mateixos. Per tant, al menys de que sé es pugui seguir el fil fins el final, és impossible detectar-ho.
Només quan l’Agència Tributària detecta (perquè en té constància) que el que s’ha declarat a la Renda és inferior a la suma de tots els ingressos que li consten, emetrà la consegüent liquidació que, evidentment podrà ser recorreguda per part del contribuent. Si finalment l’Agència tributària té raó (o es pensa que la té perquè considera que les proves aportades pel contribuent no són suficients), s’acabarà generant el deute i, a partir d’aquí, com ja he explicat més amunt, el contribuent el pot pagar (és el que normalment sé fa quan puja poc import), ajornar-lo en terminis (aquí sempre hi ha negociació entre les dues parts) o bé passar de tot... Serà llavors quan entrarà en via executiva que pot arribar a l’embargament de comptes bancaris i bens.
Per tant, sembla ser que aquest no és el cas de Cristiano Ronaldo. Aquest segurament haurà fet la declaració de la Renda amb els diners que cobra del seu club, ja que sembla que el que cobra per drets d’imatge és el que hauria defraudat. Llavors, si Hisenda no li emet cap liquidació (o si ho ha fet CR150) les ha acabat pagant, està al corrent de les seves obligacions i podrà obtenir (com tu i com jo) el certificat d’estar al corrent (o net, com diuen alguns)

També van preguntar a l’expert el perquè l’Agència Tributària no investigava més. Va respondre que perquè no en tenia constància... Per una part és cert, però encara hi ha una explicació molt més senzilla: perquè li és molt més fàcil perseguir el que considera petit frau (no t’oblides de posar la prestació d’atur, per exemple) que és més fàcilment cobrable, que dedicar esforços en recerca del gran frau comés per aquells que com sé sol dir, tenen la paella pel mànec.  

divendres, 26 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 26

Inauguració de la rotonda Ana Pastor. 
EL SORTEIG DE LA CHAMPIONS
Ahir, mentre anava cap a Sòl de Riu per a unir-me als companys del País Valencià per a fer el tall de l’N-340 en aquell punt, escoltava per la SER el sorteig de la Champions, un sorteig força embolicat ja que hi ha uns caps de sèrie, després un altre grup de teòricament grans... Si al grup ja ha caigut un determinat equip d’un país concret, ja no pot anar a parar un altre equip d’aquell país... Fins a cert punt té la seva lògica perquè es tracta de recaptar diners i d’aquesta manera quasi s’asseguren que els millors equips (o al menys els que més nom tenen), arribin a les últimes eliminatòries.
El que més me va sorprendre van ser els comentaris dels locutors: que si aquest grup és més difícil, que si aquest pot ser el grup de la mort, que si tal equip ho té més fàcil... Això serà sempre a priori, ja que primer s’ha de veure l’evolució dels equips i els partits s’han de jugar.
No són els únics en opinar així. Aquest matí al bar on esmorzo, dos madridistes divagaven de que si aquest any el Barça ho té més fàcil que el Madrid... Així, sense analitzar els equips ni dir el perquè. Suposo, tal com deia abans que només per qüestió de noms. A veure, ¿vosaltres sou capaços de dir si el grup on estan el Manchester City, el Borussia Mönchengladbach i el Celtic és inferior al que estan el Borussia de Dormund, l’Sporting CP i el Legia de Varsovia? El primer, ja ho deveu saber és el grup del Barça i el segon el del Madrid.
Després deien que el del Sevilla és el més difícil de tots els grups on hi ha equips de la Lliga espanyola... No serà que el Sevilla dels 4 (l’altre és l’Atlètic de Madrid) és el més fluix de tots?
Doctors té l’Església (o el futbol), però jo no sóc capaç de dir qui, aquesta temporada, és millor o pitjor... Ni veient-los jugar... La passada temporada el Barça va patir una pájara els mes de març que li va costar la Champions i a punt li va estar de no perdre la lliga.  

LES NEGOCIACIONS PP-C’S
Tal com s’estan desenvolupant les negociacions entre el PP i C’s per a mirar d’investir a Rajoy, sembla que, de moment, no hi haurà fumata blanca. Personalment no encerto a endevinar que hi ha de cert i que hi ha de pantomima...
C’s ha concedit un termini de 48 hores al PP per a que accepti les seves propostes, ja que de moment, no ho ha fet. Des de fora sembla que el PP van de sobrats i exigint suport incondicional a canvi de res. Tal com diuen alguns partits de la teòrica oposició, és el PP qui ha de fer gestos d’apropament acceptant als partits que poden facilitar la investidura de Rajoy part de les seves exigències.
És molt fàcil donar la culpa als altres i dir que si finalment sé va a unes terceres eleccions no serà per culpa d’un, però a l’hora de la veritat els únics culpables són aquells que van de guanyadors de les eleccions i que volen que se’ls hi doni suport només per això sense cedir un mil·límetre del seu programa electoral què, evidentment, no és el dels altres partits.  

EL DEBAT D’INVESTIDURA DE RAJOY
Ana Pastor, la que dóna nom a la rotonda que hi ha entre el Perelló i l’Ametlla de Mar, com a presidenta que és el Congrés dels Diputats, va establir les 4 de la tarda del dia 30 d’agost com a l’hora d’inici del debat d’investidura de Rajoy. Aquella tarda l’únic que intervindrà serà el propi candidat mentre que els diferents portaveus ho faran a partir del dia següent. Fins aquí tot correcte. El que passa és que quan Patxi López va fer el mateix per al debat del candidat Pedro Sánchez, el PP va posar el crit al cel i els hi van dir de tots menys guapos... Per tant, una manca de coherència total per part del PP.
Tota la resta de partits s’han mostrat d’acord amb que sigui així.

diumenge, 29 de maig del 2016

LA FOTO DEL DIA 29-05-2016

Coincidència de titulars als dos principals diaris esportius de Catalunya: El Mundo Deportivo i Sport. 

Espies? 

dilluns, 23 de maig del 2016

VICTÒRIA ÈPICA DEL BARÇA

Si heu llegit alguna vegada el Jueves sabreu que hi ha diverses pàgines de suposades portades alternatives. Després de veure anit la final de la Copa del Rei de futbol entre el Barça i el Sevilla, a part del que he posat, me se’n van acudir uns quants més:

-La consigna era que no guanyés el Barça.

-No he enviat els jugadors a lluitar contra el elements (segurament és el que va pensar Luis Enrique)

-El Sevilla va voler jugar com l’Atlético (de forma agressiva)

-Amb 10 també guanyen.

-Victòria solvent i treballada.

-Doblet!

...  

Sempre he pensat que està bé el que bé acaba. De vegades al Barça ha guanyat sense jugar bé i té queda un mal regust de boca. Ahir va ser a l’inrevés. El Barça va tirar d’èpica per aguantar el marcador a zero després de l’expulsió de Mascherano al minut 36 de la primera part.
Per a la segona part, Luis Enrique va haver de plantejar una tàctica impròpia del Barça: deixar el control de la pilota al Sevilla i mirar de contraatacar amb els 3 puntes: Messi, Neymar i Luis Suárez. Però la lesió de Suárez va tornar a trastocar el pla. El Barça perdia el jugador més resolutiu (per alguna cosa ha estat Bota d’Or europea)... I seguia jugant amb 10! I encara quedava molt de partit per davant... Fins i tot la pròrroga era més que provable.
De ser cert que el Sevilla podia estar cansat per la final de l’Europa League de dimecres (no ho va semblar en cap moment), les forces es van equilibrar amb l’expulsió de Mascherano. Una expulsió que segons els comentaristes de TV3 no va quedar clar si va ser justa o no. Però tampoc cal posar-se ara a divagar sobre el tema. De totes maneres, l’expulsió fa callar moltes boques: Us imagineu què el jugador expulsat hagués estat del Sevilla? M’imagino la premsa de Madrid: El Barça només sap guanyar jugant contra 10... (Ja ho deia Maurinho –recordeu-)
Mentre, el Sevilla d’Unai Emeri, tenia la lliçó ben apresa. Sembla ser que Simeone (com Maurinho) crea escola i a manca de futbol, la forma de contrarestar al Barça és jugar el límit del reglament i més si es troben amb un àrbitre que permet aquest tipus de futbol i anit, del Cerro Grande els ho va permetre. I a part de no ensenyar als jugadors del Sevilla cap targeta groga fins el final de la segona part, alguna falta comesa pels seus jugadors la va xiular contra el Barça, així com dos fores de joc a Neymar que no ho eren. Amb un arbitratge així es molt difícil guanyar. No sé si us va passar a vosaltres, però jo vaig pensar que hi havia una consigna clara de que el Barça no havia guanyar el partit. Serà per alguna cosa que li cantàven a l'àrbitre allò de: ¡Qué malo eres, árbitro qué malo eres!! 
Quan tot indicava que s’entraria a la pròrroga amb el desequilibri de jugadors, finalment, l’àrbitre va treure una targeta roja a Eder Benega en una entrada sobre Neymar quan aquest estava a punt d’entrar a l’àrea i encarar el porter sevillista Sergio Rico. Tal com van dir els comentaristes de TV3, al menys aquí va ser conseqüent. Finalment va expulsar al sevillista Carriço per doble groga quan ja es complia el minut 120 i el Barça ja era el clar dominador del partit.
Tot i que es parla de doblet, de fet el Barça ha guanyat 4 dels 6 títols possibles: Lliga, Copa del Rei, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs. I només ha deixat de guanyar la supercopa d’Espanya (va perdre contra l’Athlètic Club) i la Champions després de quedar eliminat per l’Atlético de Madrid als quarts de final. En canvi hi ha d'altres equips que encara no han guanyat res, però sembla que ho acaben de guanyar tot... 
Aquest matí els merengons estaven callats. Suposo que us passa a quasi tothom que entre el vostre cercle de relacions (família, treball, amics, bar...) sempre hi ha algun aficionat del Madrid que el dia que perd el Barça venen corrents a recordar-t’ho. O bé, tot i guanyar, quan els hi sembla que no ho han fet per mèrits. El fet de no dir res reafirma el que us he explicat: el Barça va guanyar per mèrits propis i punt!  

dilluns, 16 de maig del 2016

LA LLIGA AL SAC

Després d’una increïble i inexplicable pájara que va costar al Barça ni més ni menys que la Champions i que a punt li va estar de costar la Lliga, afortunadament per als socis i aficionats, es va refer i va poder cantar l’alirón.
Potser no van jugar tan bé com a moltes fases de la temporada on van mostrar una superioritat incontestable, però un contundent 24-0 a les darreres 5 jornades demostren que van saber estar allò on calia en el moment precís. És la 24ena lliga del Barça, la 6ena de les 8 últimes i la 8ena del segle XXI, la qual cosa demostra  una superioritat incontestable els darrers anys, aquells que recorden els més joves... El altres estan molt lluny, tot i que una figura com Johan Cruyff, mort fa només un més i poc, hauria de ser prou important com per a portar les mirades una mica més enllà.  
La mala ratxa del Barça va començar a Vila-real,  tot i que, en aquell moment, ningú s’ho pensava. El conjunt de la Plana va remuntar un 0-2 advers i va empatar el partit. L’Atlético i el Madrid (que havien jugat abans), tampoc havien guanyat i a part, era el 39e partit sense perdre del Barça.... Ningú es podia imaginar que acabaríem perden la Champions i patint per la Lliga...  Al final només 1 punt ens ha separat del segon, el Madrid, que fa dos mesos semblava rematat i sense cap possibilitat. Ni una!
Quan el Barça es va refer (afortunadament!), sovint escoltava comentaris d’aficionats blancs que dient que l Barça encara no havia guanyat res i que, per tant, podia perdre la Lliga i la Copa del Rei. Van pegar una sobreeixida tan gran que ja es veien campions de la Champions (la undécima), mentre que quasi donaven per fet que el Barça no guanyaria res. De moment la Lliga al sac! Després si es guanya el doblet, millor que millor, però la feina important ja està feta.
Quan parlo de títols, sempre dic el mateix: la Lliga ha de ser el títol prioritari. Què després arriba la Champions, millor que millor... Però sóc conscient que si la Lliga és difícil, la Champions ho és molt mes, ja que a part dels rivals espanyols que es classifiquen cada anys, s’ha de jugar contra els millors de Europa que no estan disposats a posar-ho gens fàcil.

Aquesta Lliga que tot just s’ha acabat, la 2015-2016, serà recordada per la mort de Cruyff i també la de Manel Vich, el locutor que durant molts anys va posar la veu a l’estadi... Però sobre tot, sobre tot, pel paper transcendental de Luis Suárez, el segon Luis Suárez que juga al Nou Camp. Si el primer era gallec, aquest segon és de l’Uruguai, però està casat amb una noia resident a Barcelona des de fa més de 10 anys.
Tant important ha estat el seu paper, que ha guanyat el títol de màxim golejador, el pitxitxi, com es va batejar fa moltes dècades, deixant enrere a Cristiano Ronaldo que aquest any pràcticament només ha marcat quan els partits estaven resolts.
A la TDP, el programa de Joaquim Maria Puyal de Catalunya Ràdio el van batejar com el urugüaio cassador... Pel seu instint de caçar les pilotes perdudes dintre de l’àrea i marcar gols.   
A part del pitxitxi, els 40 gols marcat, l’han convertit amb Bota d’Or europeu, un títol individual que tot i ser important, significa ben poc si no es guanya la Lliga. Me tiro a l’aigua i predic que a final d’any, Suárez estarà en la lluita per la Pilota d’Or al millor jugador de futbol del món i fins i tot tindrà moltes possibilitats d’emportar-se-la.
Aquest any el paper de Messi no ha estat tan transcendental com altres temporades. No ha jugat tan en punta (perquè no li calia) i, retrocedint una mica, ha repartit molt de joc. Però no ha estat el Messi meravelles que ens ha enlluernat tantes i tantes vegades.   
Tampoc Neymar ha estat el mateix de l’anterior temporada. Segurament els problemes extraesportius que ha viscut, com també Messi, li han fet desviar l’atenció del futbol i no ha segut un jugador determinant. No obstant, sembla que el Madrid li va al darrere. Florentino si no toca els pebrots al Barça sembla que no sigui ell.
Però de moment, en espera de que passarà a la final de la Champions, qui ha tocat els pebrots al Madrid ha estat el Barça... I ja sé sap: Qui pega primer, pega dues vegades!


VISCA EL BARÇA!!   

dilluns, 9 de maig del 2016

‘CINCOCERAZO’ i ‘MORDAZAZO’

Després de la quasi salvació matemàtica de la jornada anterior, els periquitos van estar tota la setmana traient pit sobre poder guanyar al Barça i privar-lo així d’un més que merescut títol de lliga.
Recordant el Tamudazo, l’empat que van aconseguir fa uns anys gràcies als gols de Raúl Tamudo i que, aquella vegada sí, van impedir al Barça ser campió. Fins i tot ja van apuntar un nom Caycedazo, suposant que seria Caycedo l’actual davanter centre qui marcaria.
Havia molt més ambient de derbi per part de l’Espanyol que per part del Barça i això que mentre els periquitos no es jugaven res (o ben poca cosa), en cas d’empatar o perdre, els culers tenien la lliga pràcticament perduda. Per a l’Espanyol es tractava de fastiguejar el Barça i punt.
Però a l’hora de la veritat, el Barça va fer el que havia de fer tal i com ho reflecteix el resultat final de 5-0, una maneta, tal i com es coneix a l’argot futbolístic o Cincocerazo com l’he volgut anomenar jo. Diuen els analistes que hi va haver més gols que joc. Què el joc que va fer el Barça no va ser del tot brillant... Cal recordar que un bon grapat de partits es guanyen sense jugar bé? O és que l’Atlético de Madrid, fins ahir asprant a guanyar la Lliga fa un joc bonic? O el mateix Real Madrid en una gran part dels partits que juga? Sense anar més lluny, ahir mateix que si van salvar els mobles va ser gràcies al porter català i abans periquito Kiko Casilla que, de no ser pel ell, el València hauria pogut treure un empat que hauria fet al Barça campió a falta d’una jornada i ara, s’haurà de guanyar al Granada per a ser campió.
I és que els periquitos fan ràbia, què voleu que us digui... Sembla ser que només tenen tres propòsits: salvar-se, guanyar al Barça i que el Madrid sigui campió. Encara que no sé ben bé en quin ordre. Si ens fixem en aquesta temporada, el Madrid els va guanyar per 0-6 i 6-0, uns resultats que reflecteixen clarament la complaença del joc blau i blanc. Mentre, el Barça va haver de suar la cansalada al camp del Cornella-el Prat per emportar-se un punt (0-0), amb un futbol molt travat gràcies al joc dur d’alguns dels jugadors espanyolistes.  Fins i tot una aficionada a l’Espanyol m’ho va admetre: l’Espanyol no juga amb la mateixa intensitat contra el Madrid que contra el Barça.    
Abans he parlat del salvador blanc Kiko Casilla, el porter d’Alcover, tal i com se’l anomena sovint. En acabar el partit, Sebas Guim, el va voler entrevistar en català per a TV3 i el responsable de premsa del Real Madrid ho va impedir. Així la curta entrevista es va haver de fer en cristiano què és la llengua que no s’ha impostat mai...  
Sovint he de recordar que els fundadors del Madrid van ser els germans Padrós, empresaris catalans establerts a la capital de l’Estat. En canvi, si escoltes a qualsevol madridista de pro, sembla que el Madrid comenci amb Don Santiago Bernabeu i que abans no hi va haver res.
Quan dic això em recorden que el Barça el va fundar un suís i que el nom d’Espanyol ve, precisament, en contraposició als jugadors estrangers que jugaven al Barça i que eren la immensa majoria. Algú diu el contrari? És que alguna vegada el Barça ha volgut amagar el seu fundador? És que no hi ha un trofeu que porta el nom de Joan Gamper? Ah! Què originalment era Hans? I no podria ser també que el regim franquista no hagués volgut inscriure un torneig que portés el nom d’un estranger?
Resulta força inversemblant que el Madrid permeti fer declaracions en anglès i portuguès i en canvi no en català. Aquests del Madrid cada dia es fan estimar més! Com els de l’Espanyol...
En aquest cas es podria parlar de mordazazo, no trobeu?

dilluns, 25 d’abril del 2016

NO TOT S’HI VAL

A les darreres hores han passat dos fets que potser no tenen la consideració de rellevants i, segurament no formaran part de les enciclopèdies, però a mi particularment si que em mereixen una mica d’atenció.  
De l’entrenador del Atlètic de Madrid Simeone sabem que alliçona els seus jugadors per a que juguin al límit del reglament. L’Atlètic és un equip lluitador i que sense cap mena de dubte es va merèixer un lloc a les semifinals de la Champions League, però no és un equip que es caracteritzi pel seu joc brillant. Però sembla ser que de vegades no n’hi ha prou en jugar tosc i, Simeone ha d’usar altres recursos antiesportius per a guanyar els partits.
Per poc que segui el futbol, segurament us vàreu assabentar dissabte de que l’àrbitre va tallar un contraatac del Màlaga per trobar-se dues pilotes al camp, la qual cosa va contra el reglament del futbol. En principi un pot pensar que es podia tractar d’un fet fortuït, però resulta ser que la pilota va sortir de la zona de la banqueta matalassera. Així al menys ho va interpretar l’àrbitre que va expulsar Simeone i a qui, amb tota probabilitat li cauran 3 partits de suspensió. Però l’entrenador matalasser va donar la culpa a un xiquet aplegapilotes. De ser així, no tinc cap dubte que ho va fer seguit les ordres de l’entrenador. En un moment donat una pilota pot caure dintre del camp, però no passejar-se diversos metres fins el punt de cridar l’atenció a l’àrbitre.  
Vaig llegir diumenge un comentari on deia que no tot s’hi val per a guanyar, però a manca de recursos tècnics, les magarrufes solen convertir-se en les armes dels mediocres. Si Simeone fos un gran entrenador de futbol, segurament estaria entrenant un altre equip, però sap que lluny de Madrid i del seu Atlètic a qui li ha sabut inculcar la seva peculiar filosofia, no tindrà èxit.
L’altre tema és encara més preocupant. El Parlament de Catalunya va aprovar treure els ajuts als col·legis de l’Opus Dei. Una mesura que comprendreu la trobo més que correcta i l’0aplaudeixo, però...
Però el Govern ha decidir no aplicar la mesura. A veure si la tant predicat desacatament en lloc de referir-se a les lleis espanyoles es refereix a les normes aprovades pel nostre Parlament.
La Iglesia és en si una secta, per tant, l’Opus és com una secta dintre d’una altra secta. Difícilment trobarem res més sectari que l’ordre que va funda Josemaria (s’escriu així) Escrivá de Balaguer fa prop de 90 anys.
Quan passen coses com aquesta no puc deixar de preguntar-me quins interessos té el nostre govern per a que vulgui que en el tema d’ensenyament tot continuï igual com quan governava Convergència en solitari. A partir d’aquí penseu el que vulgueu: motius econòmics (algú s’omple les butxaques), ideològic (molts càrrecs convergents porten els seus fills a col·legis de l’Opus), etc.
Però el que més me sorprèn de tot això és que ERC no digui res i que ho accepti tal qual. ¿Tan lligats de peus i mans estan que no s’atreveixin a posar les punts sobre les is i pressionar-los per a que acatin la resolució del Parlament?  
Quan passen aquestes coses me’n recordo sempre que una vegada li vaig dir a un convergent que les normes estaven per a no complir-se... S’ho va prendre molt malament...
No conec cap norma que no s’hagi incomplert... Però que sigui el Govern el primer en fer-ho!
Quin exemple que ens donen tots plegats a la ciutadania! Per a canviar-nos de país i engegar-los a fer punyetes...        

dilluns, 18 d’abril del 2016

ENRATXATS (negativament)

Després d’una ratxa de 39 partits sense perdre, el Barça ja n’encadena uns quans sense guanyar i el que va guanyar en mig de tant despropòsit, la victòria va ser del tot inútil (2-1 contra l’Atlètic de Madrid), perquè els matalassers van acabar guanyant la eliminatòria... No vull cridar al mal temps, però no potser que vulguin batre el rècord negatiu de partits seguits sense guanyar?
Què li està passant al Barça en les darreres 3 setmanes? Suposo que aquesta és la pregunta que s’estan fent tant Luis Enrique com la resta dels seus col·laboradors... I si algú dóna al clau, fins i tot potser sé li concedeixi un premi...
Anem a fer una mica d’història d’aquestes darreres setmanes. Tot va començar a Vila-real. El Barça manava al marcador amb un contundent 0-2, un avantatge que no feia pensar ni molt menys que els de la Plana acabessin empatant el partit. Abans que el Barça havien jugat els dos equips de la capital, els dos equips perseguidors a la taula classificatòria i els resultats d’aquella jornada no havien estat bons per a cap d’ells. Per tant, a priori, l’empat final no era tant dolent.
-Segur que s’han relaxat –va pensar més d’un, entre ells jo mateix-.  
El partit següent era contra el Madrid a casa. Era el de l’homenatge a Cruyff... Un partit que s’havia de guanyar sí o sí... No hi havia cap altra possibilitat... Finalment va ser NO!!
I damunt, el que cou, és com es va perdre. El Barça guanyava 1-0 gol de Piqué. Empata el Madrid i al cap de poc li expulsen a un dels seus millors jugadors: Ramos. I va el Madrid i marca el 1-2... Tret de que perdre contra el Madrid sempre és dolorós, no passava gran cosa més. L’avantatge encara era considerable.
Al sorteig de la Champions el Barça no va tenir sort. L’Atlético de Madrid, es miri com sé miri, sempre és un equip difícil i més arribant després d’un partit de desgast com va ser el del Madrid. Va guanyar el Barça, però no sense patir sang, suor i llàgrimes (al menys després del partit de tornada) Però tot i guanyar (2-1), els blaugranes van haver de remuntar i a sobre quan els matalassers jugaven amb un jugador menys per l’expulsió de Torres.  
Després va tocar contra la Reial Societat de Sant Sebastià (o Donosti si ho preferiu), un equip a qui a casa seva fa anys que no se’l guanya. La Reial Societat va marcar prompte i tot i que quedava molt partit per davant, el Barça va ser incapaç de ni tant sols empatar-lo.  
L’eliminatòria de tornada de la Champions al Manzanares era de vida o mort. L’Atlético amb 1-0 passava i tal com estava jugant el Barça en els darrers partits, tot i que podia superar l’eliminatòria i optar per ser el primer equip en guanyar dos Champions seguides (un dels objectius fixats a principis de temporada), també podria quedar fora. Quan l’Atlético va marcar l’1-0, tot va fer presagiar que el partit no acabaria bé per als interessos del Barça. I així va ser... Els matalassers es van tirar cap enrere i van deixar-se dominar pel Barça. De fet, als blaugranes els hi era igual perdre per 1 que per 2... Fins que va arribar el segon a poc d’acabar el partit. Tot i això un gol del Barça forçava la pròrroga... Tampoc.
Però quan les coses van malament, no diguis mai que ja s’ha tocat fons, ja que sempre poden anar a pitjor. I així ha segut. Ahir, el València que aquest any prou farà de no abaixar a segona (tot i que amb el que queda de temporada pot arribar a no passar dificultats), va i s’avança amb un 0-2 que vaticinava el pitjor. Tot i que Messi va marcar l’1-2, al final, una nova derrota.
Diuen els qui van veure el partit que el Barça no va jugar malament i fins i tot va jugar bé, però es va trobar amb un gran Diego Alves a la porta que ho va aturar pràcticament tot. Potser fa uns mesos el Barça hauria remuntat, però ara tot són nervis i els jugadors fallen el que abans eren gols.
Aquest matí a la SER, Pepa Bueno ha donat pas a José Ramon de la Morena per a parlar de la victòria de Nadal al torneig de tennis de Motecarlo. De la Morena, un reconegut matalasser, ha parlat de Nadal, però també del Barça i dels seus perseguidors (de fet l’Atlético està empatat a punts i el Madrid un pel darrere) Ha dit que l’espanyola és la millor lliga del món, mal que els hi pesi als anglesos...  
Però des del meu punt de vista s’ha oblidat dir que la situació del Barça és per demèrits propis, ja que de no haver tingut la davallada en el joc que ha tingut, a hores d’ara ja quasi podria cantar victòria a la Lliga...
El bo de tot això és que ara mateix, el Barça encara depèn d’ell mateix per a guanyar la Lliga. Esperem que es recuperi a partir del proper partit...