NO AMB ELS MEUS DINERS!

El culebró esportiu de l’estiu és la situació del jugador del Barça Neymar Jr: Si se’n anava o no al París Saint-Germain.  

M’agrada el joc de Neymar. Potser no sempre és l’efectiu que podria ser, però és encisador. Sense cap mena de dubte és un dels millors jugadors del món i, per la seva joventut, està cridat a ser, molt possiblement, el substitut de Messi, el jugador més gran de la història del futbol. Finalment va decidir marxar... Bon vent i barca nova...  

I ara és quan ve la gran pregunta: Val els 222 milions d’euros de la seva clàusula de rescissió?

Una cosa és que algú la pagui i l’altra ben diferent és que valgui aquest munt de milions... El Barça va fixar aquesta clàusula perquè esperava que ningú la pagués i, d’aquesta manera assegurar-se la presència d’un jugador que en el seu dia va preferir anar al Barça que al Madrid i això, des del punt de vista de la culerada, diu molt d’ell.  

Però la xifra total del traspàs (si és que s’acaba concretant) encara serà molt superior. A part dels diners que està disposat a pagar el PSG, cal sumar-hi els impostos i la comissió que s’emportarà el seu representant i el seu pare (aquí es troba la mare dels ous)

Però és que a part pot tenir d’altres conseqüències econòmiques derivades de les pretensions salarials de la resta de membres de la plantilla. Normalment sempre hi ha un o uns jugadors estrella que marquen el topall màxim i a partir d’aquí existeixen unes escales salarials en funció del rol de cada jugador dintre de l’equip. Si el PSG paga a Neymar una quantitat molt per sobre dels jugadors millor pagats pot produir-se una situació difícil de gestionar i que una part dels jugadors vulguin cobrar més sota l’amenaça de marxar del club.

I d’on surten els mils i mils de milions que mou el futbol arreu del món? Sobre tot de les grans marques que fan de patrocinadors i dels drets televisius que cobren els clubs. Al Periódico de dimarts hi ha una imatge de Neymar a Japó envoltat de cartellets de marques publicitàries (uns 15, ne vaig contar, tot i que a la imatge d’Internet se’n poden veure alguns més) Per a sortir a la foto (i mai millor dit) s’ha de pagar i suposo que no poc.

Una altra part important del finançament dels clubs és via venda de samarretes i merchandising divers, quotes de soci i venda d’entrades.  

Dic sovint que durant els anys de la crisi (tot i que diuen que s’ha acabat els seus efectes encara perduren i perduraran durant anys) mentre a una gran part de la població se li baixava el sou i d’altres senzillament perdien la feina, només uns pocs afortunats van veure com s’incrementaven els seus ingressos. Entre els afortunats que els hi va passar això estan els esportistes d’elit i, entre ells, es clar, els jugadors de futbol. La realitat que envolta els jugadors (els Messi, Cristiano Ronaldo, Neymar, Bale i companyia) està a les antípodes de la que viuen les famílies amb pocs recursos.

Mentre segons les ONG’s com Càritas, a Espanya cada vegada hi ha més pobres, ells cada vegada són més rics i cada contracte nou o renovació de contracte que han firmat han volgut més i més diners indiferents a la situació que s’estava vivint.

Però mentre hi hagi gent que estigui disposada a veure un partit de futbol per una tele de pagament, comprar la samarreta del club dels seus amors per al seu fill o senzillament ser soci i abonat per a veure en viu i en directe els partits, els clubs estaran condicionats a complaure les exigències de l’afició (resultats i si són títols millor) i dels jugadors.

Jo ja fa anys que vaig decidir no destinar ni un euro al club dels meus colors (sabeu que sóc del Barça) i, evidentment, encara menys per a la resta (al menys de forma conscientment)

A partir d’aquí, tot el que facin els clubs no serà amb els meus diners.