TENIR ESTRELLA

A la cerimònia d’entrega de les noves estrelles Michelin d'anit, un nou restaurant d’Ulldecona es va afegir a la llista. Es tracta (imagino que tots ho sabeu) de l’Antic Molí del xef Vicent Guimerà, continuador d’una nissaga de cuiners ja que tan son iaio com sa mare ho han estat. Cal recordar que aquest any Vicent ja havia aconseguit el premi al millor cuiner revelació de Catalunya.  

Amb aquesta estrella el poble d’Ulldecona en suma dues, ja que fa 4 anys el restaurant les Moles amb el xef Jeroni Castell va aconseguir la primera que ha anat mantenint durant aquests anys i anit la va tornar a revalidar.

Les trajectòries de tots dos xefs han estat molt diferents. Mentre Jeroni va entrar a la cuina per casualitat un dia que el cuiner es va posar malalt, tal i com ell sol explicar, Vicent va créixer entre fogons, tal i com ja he dit al començament. Segurament per això, amb només 24 anys va obrir el seu propi restaurant.

Me crida l’atenció que un poble com Ulldecona que mai havia estat una destinació gastronòmica de primer ordre acumuli dues estrelles quan hi ha poblacions com Cambrils que només ne té un o l’Ametlla de Mar i la Ràpita, on tradicionalment la restauració ha estat un sector econòmic molt més important que no en tinguin cap.

Aquest matí ho he comentat a la feia i hem estat parlant del restaurant Can Batiste de la Ràpita que des de fa uns anys porten els fills dels fundadors i que com els dos anteriors elaboren el que es denomina cuina d’autor amb productes de proximitat o sigui, de la nostra terra.

Durant dècades els pobles gastronòmicament més potents eren, sobre tot, aquells que tocaven a la mar i que treballaven el peix i el marisc fresc que elaboraven destrament. Amb això ja n’hi havia prou i no es van dedicar mai a fer grans innovacions a la seva cuina.

Tornant a l’edició d’aquest any de les Estrelles Michelin, la de 2017 (tot i que encara estem al 2016), ha estat la que més noves estrelles ha repartit. No és casualitat i trobo que al futur serà una constant, ja que la cuina (la bona cuina!) està de moda i cada vegada els cuiners són més professionals i tenen un gran esperit de superació.

Anit també va aconseguir una estrella el cuiner de l’Aldea Fran López per el seu restaurant barceloní Xerta que regenta amb el seu germà. És la segona que aconsegueix després de la que va aconseguir l’any 2010 al restaurant el Torreó de l’Indià de l’hotel Villa Retiro de Xerta.

A principis d’any vaig deixar un comentari a Tripadvisor sobre el restaurant Antic Molí i vaig dir que anaven en busca de l’estrella. Sense que serveixi de precedent, ho vaig encertar. Ara pronostico que Can Batiste serà el proper en aconseguir-la a les Terres de l’Ebre. A veure si l’encerto...        

RESTAURANTE MAS DE PRADES

El Restaurante Mas de Prades se encuentra en las proximidades de Deltebre, junto a la carretera que va a l’Aldea y Camarles. Es también hotel rural.

Cocina tradicional del delta con algunos toques de modernidad y sofisticación. Todo cocido al fuego de leña que te hace reencontrar con aquellos sabores que hemos ido perdiendo al paso de los años.

Cocina: 5, excelente. Comimos el menú degustación compuesto de una pata de pulpo, unas ortigas, unos buñuelos de bacalao y una mariscada que llaman de la Bahía del Fangar como entrantes y posteriormente el plato fuerte: un arroz caldoso de marisco. Había 2 platos donde se podía elegir: en lugar de la mariscada una fritura de pescado y el arroz caldoso por paella.

Bodega. No se valora. No sé si existe carta de vinos porque no nos la mostraron. Nos sirvieron el vino que iba con el menú: un D.O. Terra Alta. Siempre valoro positivamente que los vinos sean de nuestras comarcas.

Servicio: 3,5, bien. Les falta un poco de profesionalidad. Quizás el punto más débil. Hay que estar más pendientes del cliente pero sin agobiarlo demasiado, como nos ha pasada alguna vez.

Instalaciones: 5, excelente. Por fuera masía típica del delta y por dentro unas instalaciones totalmente reformadas y confortables. Bastante espacio entre mesas por lo que se consigue que los clientes tengan más intimidad.

Aseos. 4,5, muy bien. Acordes con las instalaciones. Espaciosos y limpios. Disponen de servicio para personas con movilidad reducida.

Exteriores: 4, bien. El restaurante dispone de un amplio aparcamiento que sirve a la vez de zona recreativa para los niños. Estaría bien que se dispusiera de un área de juegos diferenciada y protegida.

Alrededores: 5, excelente. Recordar que estamos en el corazón del delta del Ebro. Por lo tanto el paisaje irá cambiado según sea la época del año. Desde aquí se puede visitar la playa de la Marquesa, Riomar, Illa de Mar, l’Ampolla… Y cruzando el puente de lo Pasador cambiamos de hemidelta y podremos ver el Poble Nou, la playa virgen del Trabucador o Sant Carles de la Ràpita.  

  

Web: http://masdeprades.cat/

LA GASTRONOMIA EBRENCA

Ternasco del restaurant lo Racó de Mas de Barberans. 

Ahir els restaurants Torreó de l’Indià de Xerta i les Moles d’Ulldecona van conservar l’estrella Michelin que se’ls hi va concedir fa 7 i 2 anys respectivament.

Potser hi ha gent que no donin importància a aquest detall, però per a mi significa un plus afegit de cara potenciar el turisme de les nostres comarques.

Sempre he dit que som uns afortunats a l’hora de comptar amb unes excel·lents matèries primes: oli, verdura, llegums, cereals (arròs), peix i marisc, carn... Ingredients bàsics i necessaris per a donar qualitat a qualsevol cuina.

Encara que la cuina tradicional ebrenca es base en aquells plats que s’han fet tota la vida, els joves cuiners, la fornada que ha passat per les escoles de cuina que hi ha per exemple a Cambrils i Benicarló, introdueixen nous ingredients i elabores noves receptes que, tot i conservar la tradició, li donen un toc de sofisticació i, per suposat, de creativitat.

La història de la humanitat està plena de pioners, d’aventurers que un dia van decidir fer allò que ningú havia fet abans. A les Terres de l’Ebre aquests aventurers han estat Fran López del Torreó de l’Indià i l’amic Jeroni Castell de les Moles.

Jeroni explica sovint que va entrar a la cuina per casualitat. De fet, jo encara el recordo fent pollastres a l’ast els estius a Peníscola. Finalment va decidir obrir un restaurant molt prop d’Ulldecona, el seu poble, al lloc que havia ocupat una antiga pedrera al costat de la carretera de la Sénia. Però un dia el cuiner es va fer malalt i va haver de ser ell qui va haver d’entrar a la cuina. O això o tancar mentre el cuiner es posava bo. No tenia més alternatives...

Tot el territori està ple de bons restaurants que, com he dit abans, solen elaborar productes tradicionals basats amb la cuina de mercat i de temporada. Però vull fer menció expressa a la cuina del Delta de l’Ebre.

Quan algun foraster em pregunta on pot anar a menjar al Delta, la veritat és que m’ho posen molt difícil. Evidentment no els he provat tots i, per tant, solc recomanar aquells on hi vaig de tant en tant o dels que n’he sentit a parlar bé.

El Poble Nou del Delta està ple (tot i el menut que és el poble) d’excel·lents restaurants: Can Faiges, Casa Paquita, l’Agadir, el Pati d’Agustí... Una mica més cap a Amposta, al costat de la llacuna de l’Encanyissada, troben el restaurant Casa de Fusta de l’amic Lluís Garcia, una de els persones que més coneixen el territori i la gastronomia autòctona. I entre el Poble Nou i la Punta de la Banya, molt prop de la llacuna de la Tancada, està el restaurant del càmping la Tancada que, com sempre dic, passa inadvertit per aquell visitant que no coneix la zona.

Des de la seva creació l’any 1993, el cuiner ha estat Pepe, el patriarca. Pepe ha aconseguit que els seus arrossos estiguin entre els millors del delta que pràcticament equival a dir que són dels millors de Catalunya. Però Pepe es fa gran i la seva il·lusió és que siguin els seus fills Josep i Xavi els que continuïn amb el projecte que va iniciar. De fet Xavi és un xef experiment que va treballar, entre d’altres llocs, 3 anys a un restaurant de París que tenia una estrella Michelin. És imminent que el restaurant del Càmping la Tancada canviï la carta introduint els nous plats que elaborarà Xavi, però conservant aquells que tenen més acceptació de l’antiga carta. També vol fer un menú exclusivament per a vegetarians. 

Parlant d’arrossos, el Racó del Riu de Sant Jaume d’Enveja té a la carta més de 30 especialitats que, segurament el converteixen en el que més oferta dóna d’aquest producte tradicional.

El canvi que es preveu a la Tancada ja fa anys que es va produir a Can Batiste de la Ràpita. Batiste, el pare, va passar el testimoni als fill que també han renovat la carta i s’han decantat més cap a la cuina d’autor. També a la Ràpita estan el Tapasanta, Can Mañá, la Ribera i un llarg etcètera.

I a l’altre costat de riu (no domino tant la zona), també té excel·lents restaurants sobre tot a l’Ampolla i Deltebre, com per exemple Casa Rius, Hotel Delta Park o Casa Nuri (tots tres a Deltebre)

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 17

Montse Castella

La nit de dissabte, al Castell, gran recital de Montse Castellà la cantautora tortosina que està immersa en mil i una lluites (contra qualsevol transvasament de l’Ebre, pel trens dignes...) Tal com havien fet els Quicos la nit de divendres, no es va estar de criticar l’actitud dels anteriors governs de CiU a Amposta que havien impedit que pogués actuar a la nostra ciutat. Potser encara molt més crítica i fins i tot irònica.

Però un dia més l’absència de membres destacats de CiU era ben patent. De regidors, de 7, zero. I es clar, et crida l’atenció i més a persones com jo que els vaig tenir de companys de consistori durant 8 anys i acudien en massa a tots els actes i acaparaven el protagonisme juntament amb el cantant, escriptor, pintor o qui fos el que havia arribat fins a Amposta per fer mostrar-nos un tast del seu art.

Per cert, ens va passar una cosa que no havia passat mai (i així m’ho va confirmar un regidor en actiu) Com que el lloc era menut i no havia seients per a tots, van demorar l’actuació uns minuts mentre es van anar a buscar cadires per a que tothom pogués seure. Un ges que s’agraeix, ja que jo mateix, tot i arribar prompte, m’hauria quedat dret.

CDC creu que no votar Junts pel Sí és avalar la política de Rajoy

Aquest era un titular que portava ahir el Periódico, concretament a la pàgina 21. Només llegir-lo i renegar, vaig pensar que parlaria sobre el mateix.

Tot i això, avui un amic se’m ha avançat i ho ha publicat a FB. He tornat a renegar: Ja m’he cagat amb la mare que els va parir... Haureu de perdonar-me per l’expressió però és el que es mereixen. Ells que han avalat al Congrés les polítiques de retallades del PP i que també les han aplicat a Catalunya, ells que han pactat quan els ha interessat amb el PP per tot arreu: govern d’Espanya, Parlament, diputacions, ajuntaments... Ells que sovint han callat quan per exemple s’han volgut fer els transvasaments del riu... Ara resulta que a aquells que no els votarem, ens acusen de fer el joc al govern de Rajoy...

On estaven els convergents quan jo em vaig manifestar contra les polítiques d’austeritat i retallades? On estaven el convergents quan als pressupostos de l’Estat van contemplar la meva congelació salarial i pràcticament la dels jubilats i aturats?

I després diuen que els odio... Jo diria simplement que no els estimo perquè al llarg de la meva vida he tingut molt de temps per a conèixer-los i per tant saber com són i perquè fan les coses´

El dia 27-S no votaré Junts pel Sí i no tindré cap remordimentsi no guanyen o al menys no ho fan amb la majoria desitjada. Ni un! I fins i tot els faré una gran botifarra... I si a conseqüència d’això Mas se’n va (cosa que dubto) una altra para ell i a poder ser molt més grossa!

 

Tot el dia pel delta de l’Ebre

Ahir vaig estar tot el dia ocupat. Vaig fer una de les activitats que més m’apassionen: poder ensenyar el nostre territori a gent que no hi havia estat mai. Ahir va tocar el delta, però el mateix èmfasi hauria posat si les hagués ensenyat altres indrets com les oliveres mil·lenàries o qualsevol poble de la Terra Alta, el Matarranya o el Maestrat.

I a part d’això varem tenir mota sort. No només perquè els dia ens va acompanyar, sinó perquè tot ens va venir rodat.

Quan entravem al restaurant el Racó del Riu, el que hi ha a la part de Sant Jaume de l’encantador Passador, els vaig poder presentar a Joan Castor Gonell, l’alcalde de la localitat.

A l’hora de dinar ens varem decantar per un arròs de popets i gambes, però com que en volíem tastar un altre, ens deixarem aconsellar per Damià, el cap de sala i a qui conec des de fa molts d’anys. Després d’alguns suggeriments, al final ens varem decantar pel de galeres i rap. Si el primer estava bo, el segon estava magnífic. El via escollit va ser un Bàrbara Forés de la do Terra Alta que també va encantar als meus acompanyants.

Després de dinar anàrem cal al trabucador i allí pogueren contemplar el ball acolorit dels estels del kiteboard.

Varem passar per alguns miradors, però ni rastre de flamencs (potser va ser l’única taca negra a la gran jornada) Al del costat de baix de la Tancada ens van dir que es veien, però arrecerats i a molta distància.

No podia faltar la visita obligada al Poble Nou, el que és, des del meu punt de vista una de les joies del nostre delta. Els hi vaig dir als nostres acompanyats que miraria de poder aconseguir pujar al campanar de l’església, el millor mirador del Delta. La sort va voler que quan ja enfilàvem cap al poblet varem trobar a Josep Juan, l’alcalde, que anava en bicicleta i el vaig aturar i li vaig demanar. No s’ho va pensar ni un moment i em va dir que així com arribaria a casa ens deixaria les claus.

Agafarem la posta de sol i ja us podeu imaginar que varem fer unes fotos impressionants, dignes dels paisatges que veiem.

Els nostres acompanyants van marxar meravellats. Aquest matí encara he rebut un missatge d’agraïment al mòbil.

Participació a la Setmana Cultural de la Galera

Divendres, després de l’esmorzar del bou, vaig rebre una trucada d’un número que no tenia codificat. L’interlocutor, conegut per mi, em va demanar si podia donar una xerrada dintre de la Setmana Cultural de la Galera que s’ha de celebrar a la segona quinzena de setembre. Li vaig preguntar sobre que volia que parlés i em va dir:

-D’aquestes coses que expliques tu...  

Bé, jo explico moltes coses, però no aprofundeixo en cap, per la qual cosa, parlar molta estona sobre el mateix tema, no m’és fàcil. Tot i això, no em va costar gaire pensar en un que pot estar bé. Però de moment els hi he dit a molt poques persones... Ja sé sabrà...

Entre els que van comentar l’entrada que vaig fer al FB parlant d’això, l’amic Jesús Ávila Granados em donava els primer consells: fes-te un bon guió. I mon fill Alber em va dir:

-Prepara-te’l bé i fes un powerpoint amb les fotos que tries. Si vols ja te’l acabaré jo d’enllestir.  

Serà la primera vegada que intervinc en una xerrada així, però no l’única, ja que em vaig comprometre també per a l’any que ve. Fins i tot ja vaig estar rumiant sobre quin seria aquest segon tema i finalment ja ho tinc clar. Un episodi no massa conegut de la batalla de l’Ebre. I fins aquí puc llegir... O escriure.... 

EL PLAER DE MENJAR ARRÒS

Què al delta de l'Ebre és un dels llocs on es pot menjar el millor arròs, és de domini públic. El més difícil però és trobar aquells restaurants realment especialitzats en l'elaboració d'aquest producte, el més típic de la zona. 

L'altre dia m'ho preguntaven els amics de Tarragona: 

-Tu que ets de la zona, on és pot menjar un bon arròs? 

- A molts llocs: a la Casa de Fusta, al Racó del Riu (hi tenen més de 30 especialitats), al Pati d'Agustí, Can Faiges, Paquita, però un dels llocs més sorprenents és el restaurant del Càmping la Tancada. 

-La gent és reticent a menjar al restaurant d'un càmping per això he fet posar Arrosseira -em comentava ahir Pepe, el seu propietari- 

No és casualitat que al restaurant del càmping la Tancada facin un dels millors arrossos de les Terres de l'Ebre (potser el millor) tal com recull Surt de Casa. 

I sinó em creieu, només cal que us hi apropeu i li demaneu a Pepe que us faci uns dels seus arrossos, és igual qui, segur que us en anireu més que satisfets. 

Per cert, no deixes de provar els seus postres. Segur que també us sorprendran.     

RESTAURANT LA VENTA DEL ROMÉ (HORTA DE SANT JOAN)

Pasado el cruce de Horta de Sant Joan, cuando ya se enfila el camino hacia Arnes y la comarca del Matarraña turolense, a mano derecha hay un pequeño restaurante donde merece la pena pararse para comer.

Su cocina es de mercado y se basa en productos del terreno, alguno de ellos elaborados por el propio propietario del restaurante, como la miel o el vino.

En la carta abundan las carnes, algunas de ellas de caza, como la perdiz o la liebre. Pero también las legumbres y hortalizas. Excelente el ternasco. ¿Será por la proximidad con Aragón) Me atrevo a decir que está a la altura del que elaboran en el restaurante Mario de Mas de Barberans, es decir, el mejor ternasco que había comido hasta que probé el de la Venta del Romé. El menú diario a 11€ y el de los sábados, domingos y festivos a 14,50.

El día que fuimos, un amigo reservó las mesas y concertó un menú de 15€ que incluía medio ternasco.   

Comida: excelente 4,5. No dieron a escoger entre diversos platos, entre los que destacaban la sopa de galets (típica de Catalunya por Navidad) y unas alubias blancas con liebre. Como ya he explicado, el ternasco estaba delicioso; también nos sirvieron pato al estilo de Salamanca.
El único pero, es que no nos pusieron nada mientras esperábamos que nos sirvieran. Unas aceitunas o unas almendras (que también podrían ser de cosecha propia), siempre se agradece.  

Bebida. No se valora. No vi carta de vinos y el que nos sirvieron era vino de la casa. Pero cuando digo casa, quiero decir casa, de cosecha propia. Creo recordar que dijo que estaba elaborado con las variedades de macabeo y parellada. Había vino blanco y tinto.

Los postres estaban todos elaborados en el propio establecimiento. Destacaban los flanes, quesos tiernos con miel de cosecha propia, etc.

Servicio: excelente, 5. Jamás había encontrado a un propietario tan dicharachero y servicial como el de Fonda del Romé. Recitaba las veces que hiciera falta lo que tenían preparado y, además de forma muy divertida.

Instalaciones: muy bien, 4. Pequeñas pero acogedoras con decoración muy acorde al lugar.

Servicios: Suficientes, 3. Un poco pequeños, pero limpios.  

Entorno: extraordinario 5. Partiendo de este lugar se pueden hacer innumerables excursiones, tanto a pie, como en coche. Desde el propio restaurante se pueden ver las Rocas d’en Benet, uno de los símbolos del territorio del Ebro. Imprescindible visitar el entorno natural del Ports, sobre todo les Olles y los Estrets. El casco antiguo de Horta de Sant Joan es precioso, con el ayuntamiento, la iglesia, el ecomuseo de los Ports y el centro Picasso. Picasso estuvo dos veces en Horta de Sant Joan en casa de su amigo Salvador Pallarés. En el centro no se encuentra ningún original del pintor, pero si mucha información de su paso y de lo que fue el nacimiento de un nuevo estilo pictórico: el cubismo.

No muy lejos del restaurante está el pueblo de Arnes, con un interesante casco antiguo con trazado medieval.

Más información:

http://www.laventadelrome.com/

http://eltossaldelstresreis.blogspot.com.es/search?q=HORTA+DE+SANT+JOAN  

    

http://eltossaldelstresreis.blogspot.com.es/search?q=arnes

NOTA: El establecimiento está adaptado para personas con mivilidad reducida. 

RESTAURANT LA PERDI DE SANT MATEU

Normalmente, los restaurantes y bares suelen llevar el nombre o apellido de los propietarios o alguno que les identifica con el lugar. Pero muy pocos tienen que ver con una anécdota, como es el caso del Restaurante la Perdi de Sant Mateu.

El nombre de dicho restaurante deriva del apelativo de perdición. En sus inicios fue una taberna situada muy cerca de la fuente de la Virgen de Montesa (fuente reproducida en el Pueblo Español de Montjuic, pero con tejado y una columna más) A ella acudían las mozas en busca de agua, mientras que los mozos del pueblo se acercaban a la taberna para verlas pasar. Al llegar a casa las madres les decía: Esta taberna va ser vuestra perdición. Curiosa, ¿verdad?

La antigua taberna, con el paso del tiempo, se trasladó a la calle Historiador Beti, situada casi en frente de la Casa Consistorial y muy cerca de la plaza Mayor.

El local conserva el aire antiguo de cuando fue construido, aunque fue reformado no hace muchos años.

La cocina es la tradicional de la zona, con abundantes platos de carne y pocos de pescado. Hay dos menús a 12,5 y 21 euros, a parte de la carta, naturalmente.  

Comida: bien, 3. Comimos la olleta local y manitas de cerdo. A la olleta le sobraba patata y cardos y le faltaba carne. En un restaurante de la plaza la he comido mejor. Los postres caseros son deliciosos, sobre todo uno de merengue y galletas.

También he comido mejores manitas; me acuerdo por ejemplo unas que comí en Rupit que estaban deliciosas.

Bebida: no se valora. Al hacer el menú nos sacaron un vino de la comunidad de denominación de origen Utiel-Requena. Nada que reprochar que hagan país.

Servicio: excelente, 5. Es lo que se desea encontrar cuando acudes a un restaurante: amabilidad, proximidad, en pocas palabras: ambiente familiar y muy agradable.

Instalaciones: muy bien, 4. Ya he comentado que conserva el aire de un local antiguo.

Los lavabos son un poco justos y se había acabado el papel para secarse las manos.

Decoración: muy bien, 4. Se pueden ver algunas distinciones, aunque imagino que ya tendrán algunos años. Está acorde con el local.

Entorno: excelente, 5. Con decir que Sant Mateu es patrimonio nacional, creo que está todo dicho: los palacios de Villores i Borull (sede del ayuntamiento), las murallas, la iglesia, el santuario, las fuentes, etc.  

RESTAURANT CASA DE BANYS

El restaurante Casa de Banys (Casa de Baños) está situado en Catí, comarca del Alt Maestrat, provincia de Castellón, concretamente en el paraje llamado l’Avellà, a una distancia de unos 5 Km. de la villa.

El restaurante ocupa una de las planta de la antigua casa de baños del viejo balneario de l’Avellà, además de la mayor parte de la explanada de entrada al recinto que alberga el santuario de la Virgen del mismo nombre.

La carta del restaurante es extensa. Tiene no menos de 20 platos de entrantes y 20 más de principales. La carta de postres es muy completa y variada, predominando los de fabricación propia.

El tipo de cocina es de mercado y temporada, bien presentada y acompañada cuando el plato así lo requiere. Abundan los platos de carne (cordero, ternera, conejo, pato…), pero también los hay de langostinos y otros productos del mar procedentes de la lonja de Vinaròs. Algunos platos se acompañan de caracoles, incluso de la variedad vaquetes (también llamados caracoles de montaña) muy apreciada entre los amantes de estos moluscos como escasa, por lo que cuestan alrededor de 1€ por unidad. Algunas carnes son a la brasa, por lo que le da un plus de calidad al establecimiento. El precio del menú es de 17€ incluyendo la bebida, pero no el café. Hay platos fuera del menú que encarecen el coste, como el ternasco con vaquetes que llega a los 30€.

Valoración:

Comida, muy bien 4. La carta se presenta en un folio dentro de una funda de plástico. Habría que mejorar este aspecto. También se deberían cuidar algunos detalles como servir algún aperitivo mientras se espera que sirvan el primer plato. Los cafés se acompañan con dulces típicos. No hay diferencia entre la carta de los días festivos y días laborables.

   

Bebida, no se valora. El vino de la casa es D.O. Terra Alta, por lo que tiene una buena calidad. No obstante no existe carta de vinos, otro aspecto que se debería mejorar. Una buena bodega es imprescindible para cualquier restaurante que quiera alcanzar cierto prestigio.

Cabe hacer un comentario sobre el agua. Al sentarse a la mesa, uno se encuentra con una botella de agua de las que permiten rellenarse. No se os ocurra pedir agua embotellada que igual no disponen. El motivo es que el restaurante está justo al lado de la planta embotelladora que envasa la marca l’Avellà e incluso a pocos metros del restaurante hay una fuente donde poder llenar alguna garrafa.  

Instalaciones, bien 3,5. Si bien el edificio principal no es accesible para personas con movilidad reducida, en el exterior existe una carpa y una terraza donde también se puede comer. Dispone de una zona chill out para poder descansar. Otro aspecto a mejorar sería el espacio entre mesas, aunque lógicamente iría en detrimento del aforo.

Decoración, muy bien 4,5. Los cuadros, cortinas, lámparas, etc. guardan harmonía con el local.

Servicio, suficiente 2,5. Habría que mejorar la atención con los clientes aconsejándoles platos, vinos, etc. Se cuida poco este detalle.  

Servicios, muy bien 4,5. Son amplios y se mantienen limpios. El único pero es que se accede por una escalera por lo que dificulta el acceso a las personas con problemas de movilidad. Como ya se ha dicho, el local en si no está habilitado, si bien al lavabo se puede acceder directamente desde el exterior sin tener que usar ninguna escalera.

Alrededores, muy bien 4,5. Situado en el paraje del santuario-balneario de l’Avellà, tiene unas excelentes vistas. Por el NE se ven las montañas de la Vallivana y por el E, una vez pasado el túnel para acceder al balneario, el Morral del Buitre.   

Més informació: http://www.banyslavella.com/reserva/

LES FOTOS DEL DIA. DINAR AL RESTAURANT CASA DE BANYS DE CATÍ