BATEA, UN POBLE DE LES TERRES DE L’EBRE

Foto: Web Ajuntament de Batea.

Segons sembla, l’amic Joaquim Paladella, alcalde de Batea (si li dic amic és perquè li ho puc dir) ha aconseguit el ressò mediàtic que pretenia. Segurament, mai abans els focus d’atenció havien enfocat tan directament el poble de Batea com ho van fer dimecres passat quan, unes declaracions del propi alcalde sobre la possibilitat de convocar una consulta popular per a que Batea deixi de ser un municipi català i passi a dependre administrativament de l’Aragó, va córrer per un bon grapat de mitjans de comunicació, entre els que cal destacar TV3.

L’anunci que va fer Joaquim reobre un debat històric a les Terres de l’Ebre: El menysteniment al territori a l’hora d’invertir per part de les Administracions. Quantes vegades heu escoltat de que Tortosa és la quinta província de Catalunya? Potser ara ja no es diu tant, però quan érem joves es deia sovint. Llavors sempre hi havia algú que deia que millor la quarta de l’Aragó que la quinta de Catalunya.  

Si el Govern català se queixa (amb tota la raó del món) de que el Govern de l’Estat no compleix amb els seus compromisos inversors, a les Terres de l’Ebre ens passa exactament el mateix, però en aquest cas amb tots dos Governs, el d’aquí i el de Madrid.

Vaig conèixer a Joaquim Paladella l’any 1986 al poc d’haver entrat a treballar a Hisenda. L’any 1991 va ser elegit alcalde per majoria absoluta; majoria que ha anat renovant en cada elecció.

Quan Pasqual Maragall va ser escollit pel PSC candidat a la presidència de la Generalitat va impulsar un Pla Estratègic per a conèixer de primera ma quines eren les mancances de cada comarca catalana. Per primera vegada un programa electoral sé faria des del territori i no des dels centres de poder de Barcelona.

A les Terres de l’Ebre el PSC coixejava d’una pota: La Terra Alta. Jo formava part de l’equip econòmic que periòdicament es reunia amb diferents sectors per a conèixer les seves necessitats, però de la Terra Alta no teníem cap interlocutor que ens pogués parlar sobre la problemàtica existent.

-Jo conec a Joaquim Paladella, l’alcalde de Batea... Tira cap a Iniciativa, però si li demano jo segurament col·laborarà.

       

Dit i fet. Li vaig trucar i li vaig preguntar si volia explicar-nos les carències de la seva comarca per a incloure-les al Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre. Hi va accedir. L’equip econòmic (me consta que n’hi havia d’altres) ens solíem reunir al despatx professional de l’economista Paco Albacar (reposi en pau)  

No crec equivocar-me quan dic que Joaquim Paladella ens va sorprendre a tots quan va esmentar el que calia fer per a desenvolupar econòmicament la seva comarca.

-Per al creixement de la Terra Alta només calen amb dues coses: Millorar la xarxa viària i poder elaborar de cava.

Al cap d’uns anys les carreteres d’accés a la Terra Alta des de l’Eix de l’Ebre (Horta de Sant Joan-Arnes i Gandesa) van millorar sensiblement, com també la que va de Gandesa al límit amb l’Aragó passant precisament per Batea. En quan al cava, no se’n pot elaborar per que la D.O. Cava s’ha negat en rotunditat incloure la Terra Alta. No obstant, cal recordar que l’any 1999 el vi amb D.O. Terra Alta no era tan apreciat como ho és actualment quan, fins i tot, ha obtingut diversos premis per la seva alta qualitat.

Des d’aquelles inversions en infraestructures a la Terra Alta en general i Batea en particular, ja no se’n ha fet més, tot i que fa uns anys se va parlar de comunicar el Baix Aragó amb la Mediterrània passant per la Terra Alta i posteriorment pel Baix Ebre o bé per les comarques dels Ports i Baix Maestrat fins a Vinaròs. Però la crisi va aturar el possible projecte.   

Tots el pobles tenen el dret de desenvolupar-se i, els alcaldes, amb la col·laboració dels polítics de la demarcació corresponent, de fer-ho possible. Un alcalde per si sol mai podrà complir les demandes dels seus veïns sinó hi ha voluntat de fer-ho per part de la resta d’administracions, ja sigui la Generalitat, la Diputació o el propi estat Espanyol.

Si Joaquim Paladella ha donat un cop de puny a la taula i ha dit prou és perquè les seves peticions no han estat ateses. Per això demana la visita del President de la Generalitat Carles Puigdemont i del Subdelegat del Govern Jordi Sierra.

Accions com el de l’alcalde de Batea les haurien de fer la majoria d’alcaldes de les nostres comarques amb la col·laboració dels diputats territorials, directors de serveis de la Generalitat, etc. Però desgraciadament la majoria dels nostres polítics estan més per conservar el seu privilegi (i això passa per no emprenyar massa els de dalt) que no defensar el seu propi territori. Un clar exemple l’hem viscut fa poc a Tortosa al renunciar a un nou hospital i al tercer institut.

Tot i que pugui sonar una mica esbojarrat: Independència sí, però de les Terres de l’Ebre.

Ànims amic Joaquim, la raó està amb tu!   

SOBRE LA DIMISSIÓ DEL DIRECTOR DELS MOSSOS D’ESQUADRA

De Ferreres al Periódico d'avui.

Dilluns una notícia destacava sobre la resta: La dimissió d’Albert Batlle, Director General del Mossos d’Esquadra. Me’n vaig assabentar per l’alerta que tinc al mòbil i que m’avisa quan hi ha una notícia destacada. E les 3 de la tarda, quan ja anava amb el cotxe, la SER hi obria el butlletí de notícies i ja per la nit, Antena 3 (una emissora que no miro quasi mai), també va començar el Telenotícies informant sobre la dimissió del cap del Mossos. No cal ni dir-ho que les capçaleres d’ahir dels diaris més importants de Catalunya també se’n feien ressò. Molt possiblement a l’hora de profunditzar a la notícia, cadascun d’ells ho va fer segons li convenia , seguin la seva línia editorial.    

Albert Batlle durant molts anys va ser regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona fins que, per discrepàncies amb la direcció del partit, el va abandonar llançant-se als braços del sobiranisme. Eren els temps en els que Ramon Espadaler era el Conseller d’Interior i encara no era previsible que la situació catalana (tal com la qualifiquen molts mitjans de comunicació) arribés tan lluny. Per tant, a l’Albert Batlle li devia semblar que tot seria bufar i fer ampolles.

Les primeres crítiques i peticions de dimissió ja les va tenir quan els Mossos van detenir a diversos electes per desobediència. Segons les CUP la policia autonòmica catalana s’hauria d’haver apartat dels cassos.

Els funcionaris coneixem bé les obligacions i els deures que tenim. Una altra cosa ben diferent és que no ho vulguem acatar, tot i haver-ho promès o jurat en la nostra presa de possessió. Sabem el que ens hi juguem i que de vegades és el pa de la nostra família. És molt fàcil, per aquell que no és funcionari, dir el que hem i no hem de fer. Però segurament, aquells que parlen tant, a l’hora de la veritat farien el que nosaltres fem. Per això des dels sindicats de la policia autonòmica sé li va demanar al ja dimitit Albert Batlle que no polititzés els cos i, aquest, ja sigui per això o perquè ho tenia clar, així ho va fer.

Però no sembla que passarà el mateix amb la nova cúpula d’interior. Si Puigdemont va nomenar Joaquim Forn com a Conseller d’Interior va ser precisament per tenir una home de la seva absoluta confiança al capdavant d’una conselleria clau en aquests moments. Forn és com Puigdemont un independentista de pedra picada que equival a dir que és un fanàtic del procés. Ja sabeu que passa a aquells que hi tenen dubtes: Què se’ls aparta.

Després de la dimissió de Batlle, la Direcció General del Mossos estava bacant i s’havia de cobrir ràpidament. Per al lloc van pensar amb Pere Soler, un altre hooligan que si bé és cert que va ser director general d’institucions penitenciàries, també és cert que ha vet valer el seu currículum de twitter a l’hora d’aconseguir el nou lloc de treball. Soler, amb les seves piulades va donar totxo als seus rivals polítics així com també a tots els espanyols... (D’espanyols, com de catalans, francesos o anglesos, algun n’hi haurà de bo, tampoc cal que se generalitzi)

A partir d’ara caldrà veure que faran els Mossos quan rebin una ordre del jutjat per a detenir o notificar una citació a algun electe. Faran el què han de fer com a funcionaris que són o desobeiran el mandat judicial?

Potser estem davant d’una altra desraó com tantes altres que han anat sortint al llarg de tot aquest temps.

Per un costat i per l’altre... És com el joc dels disbarats...  

DÍSCOLS PER POR

De Puigbert a E-notícies.

Mireu que ha corregut tinta des aquell 11 de setembre de 2012 quan Mas, en veure la multitudinària  manifestació de Barcelona, va se’n va adonar que pel bé dels catalans, Catalunya havia de convertir-se en un estat independent.

S’ha dit de tot, s’ha escrit de tot: sobre les noves lleis promulgades pel Parlament, sobre el referèndum, sobre inconstitucionalitats, sobre garanties jurídiques, sobre economia i llibertats, etc., etc. Però de tot, de tot, no! A ningú sé li va ocórrer pensar que si els processaven posaven en risc el seu patrimoni...

Per tant, per a què tanta llei de Transitorietat política que havia de garantir els nostres drets com a poble si queda fora el més elemental: la pela!  

I es clar, si té donen a triar entre la independència i la pela, no és estrany que aquell que la posi en risc (la pela) acabi renunciant a ser protagonista en primera persona en allò que respecta al procés independentista.

El conseller Baiget va ser el primer d’expressar els seus dubtes i Puigdemont el va fer fora. Després cessaria a d’altres consellers com la que havia estat portaveu del Govern Neus Munté, Meritxell Ruiz i Jordi Jané que van ser immediatament substituïts per Jordi Turull (Presidència i portaveu), Clara Ponsatí (Ensenyament) i Joaquim Forn (Interior), respectivament.

Si l’any 2015, després de les darreres eleccions autonòmiques (les eleccions de la nostra vida) Mas va dir que el govern que es va formar era el dels millors, ara, després dels canvis soferts m’ensumo que ja no ho deu de ser... Ara, després de la substitució dels díscols, és el govern dels fidels, però també dels fanàtics. D’aquells que sembla que estan disposats a tot per tal de defensar el posicionament sorgit del cap d’una megalòman ambiciós.

Els vells i nous consellers amb Puigdemont i Junqueras al capdavant me recorden a aquells soldats que disposats a donar les seves vides a l’hora de defensar uns ideals. En canvi, els altres, els que han renunciat o les han fet renunciar, se’ls hi podria aplicar aquella frase que diu així: Val més que es digui que per aquí va passar un covard que aquí va morir un valent.

TV3, la televisió oficial del procés,  va fer  els que solen fer els mitjans de comunicació controlats pel poder dominant i que tantes vegades s’ha criticat: informar parcialment. Tal com diu el crític televisiu Ferran Monegal a la seva columna del Periódico, va informar abans de la presa de posició del nous consellers que no de del cessament (o renuncia pactada) dels vells. A l’article es podia llegir: Dit així, sense mencionar que prèviament altres tres consellers han sigut cessats, podria semblar que el Govern creix, augmenta, en tres conselleries més, cosa que no només és gloriosa, sinó fantàstica. (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/consellers-pla-inclinat-6170977)

L’arribada de Joaquim Forn a Interior (càrrec que pel que sembla s’ha guanyat a base de constància, d'estar sempre al costat del pinyol del partit -CDC i ara PDeCAT- i ser al menys tan independentista com Puigdemont; no sé li coneixen altres aptituds) va fer témer la continuïtat del cap polític dels Mossos d’Esquadra Albert Batlle (ex PSC) i així va ser. Ahir mateix va renunciar al·legant motius polítics. Batlle va marxar abans de que el fessin fora...  

Sempre s’ha dit que la millor manera de veure els toros és des de la barrera. Quans independentistes hi hauria si posessin en risc el seu patrimoni? Segur que molts menys que ara!

I no és que estigui d’acord amb que això passi. És simplement una prova més de la força de l’Estat central. Una força que sovint és menystinguda, però que està aquí i que es pot usar quan el govern d’Espanya ho consideri necessari.  

LA PROVA DEL 9

De Ferreres al Periódico. 

Segons la Viquipèdia, la prova del 9 és: un mètode per verificar que els càlculs fets a mà de sumes, restes, multiplicacions i divisions d'enters són correctes.

Si la memòria no me falla, la primera vegada que vaig veure fer la prova del 9, i concretament per a conèixer si una divisió estava ben feta, va ser al mestre Joan Maria Vives. Després d’ell no ho he vist fer a ningú més.

Però no, no us vull parlar d’operacions matemàtiques ni res que sé els hi sembli... Vull parlar-vos (com no!) de política. 

Diguin el que diguin, el tema de la independència de Catalunya i tot el que va lligat a ella ha portat a la radicalització de moltes persones. Per una part els partidaris del sí, la d’aquells que el dia 3 d’octubre volen proclamar la independència si guanya el si al referèndum ni que sigui per un vot... I per l’altra els partidaris del no, la d’aquells que ja haurien suspès l’autonomia i posat els tancs al carrer (com a exemple les paraules de Pablo Casado d’ahir mateix ) Les postures són tan contraposades que sembla que negociar sigui una paraula inexistent en els seus respectius diccionaris.

Fa unes setmanes vaig escoltar dir-li a algú que la situació és com aquella carrera suïcida de cotxes que tantes vegades hem vist als cinema: Dos cotxes van a tota velocitat cap a un precipici i guanya el que més aguanta que és el darrer en tirar-se del cotxe que acaba estimbant-se pel precipici. El problema és que sinó té tires del cotxe acabes caient amb ell. M’agrada més aquest símil que el xoc de trens que sé sol emprar amb freqüència.  

No sé si tu, amic que estàs llegint aquest comentari d’avui, sigui quina sigui la teva la teva opció estaràs d’acord amb el que estic dient. Però el que tinc clar és que la situació només es desbloquejarà com a fruit d’una negociació entre els dos governs. Una declaració unilateral d’independència no tindria el suport majoritari de la comunitat internacional i, per tant, seria inviable. 

Tornant al la carrera de cotxes, hi ha qui diu que el govern català intenta forçar al màxim la situació per a poder tenir més contraprestacions quan acabin negociant. I ara és quan torna a sortir la prova del 9. En una escala de l’1 al 10, on l’1 seria el punt de partida de una de les parts (més indiferent quina) i el 10 seria el punt de partida de l’altra, quin podria ser el punt de retrobament de les dues posicions? De veritat pot existir un apropament entre totes dues parts? Ara per ara, amb els governs que hi ha aquí i allà ho veig poc factible, però no impossible. No sé que passaria amb governs d’altres colors... Parlo exclusivament de la situació actual. 

L’Estat plurinacional (amb estructura federal?) que advoquen els socialistes pot estar bé com punt de partida però té un problema monumental. Per a prosperar una reforma constitucionals (no se pot fer de cap manera més) necessita del vot favorable del 2/3 de la cambra (no val per majoria absoluta) i ara per ara, al menys de que hi hagi un daltabaix electoral a les properes eleccions, és del tot impensable que hi hagi una majoria suficient de diputats que hi voti a favor. Si per a tirar endavant els pressupostos generals de l’Estat cal fer filigranes i surten pels pèls, imagineu-vos una reforma de la Constitució d’ampli abast. 

De moment, i si ens atenem a la consulta electoral que avui publica la Cadena SER, el PP tornaria a guanyar i pujant respecte al darrer sondeig. 

http://cadenaser.com/ser/2017/07/17/politica/1500268888_878800.html

Per acabar només dir-vos que sembla ser que la prova del 9 no és infalible, com tampoc ho és cap posicionament polític i, per tant, la situació actual pot canviar en qualsevol moment.   

MARCATS PER L’INDEPENDENTISME

Ahir es va fer públic un manifest signat per 100 persones rellevants demanant a l’independentisme que aturi el procés.

Tot i que encara no he llegit cap reacció oficial contra el manifest, si que es veritat que la notícia dóna per a molt entre els dos sectors: el d’aquells que estan a favor de la independència i els que hi estan en contra. Només cal llegir els comentaris del Periódico per Internet per adonar-vos-en que la notícia no ha deixat indiferent quasi que a ningú. No cal que busqueu cap comentari meu perquè no el trobareu.

Redactar i signar un manifest a favor o en contra d’alguna és un fet habitual. Però com tot en aquesta vida tindrà adeptes i detractors. Però el que considero fora de lloc, és la pujada de to d’alguns, com per exemple els que qualifiquen als signants detraïdors. Una vegada més es demostra que el procés està ple de fanàtics. Uns s’embolcallen amb l’estelada i els altres se envuelven con la enseña nacional española.  

Fa mesos que Catalunya està vivint un ambient enrarit. No cal recordar els orígens del conflicte perquè se’n ha parlat sobradament, ara bé, m’agradaria deixar-vos amb un titular: Al procés li han fallat dues coses. Una la negociació amb un Estat en crisi que no vol negociar res (ho pagarà car, però me temo que no ara) L’altra la unilateralitat (Guillem Martínez, Primera victoria procesista, Público.es) Tampoc pretenc que tothom hi estigui d’acord...

Tot i considerar greus els insults i apujades de to de molts, el que me sembla molt greu és que el Govern hagi amenaçat a les publicacions que no facin publicitat de l’1-O en retirar-los les subvencions. Sabem com es diu això, no? Xantatge! Xantatge pur i dur. Una prova més de la poca democràcia que emana d’aquells que s’omplen la boca d’aquesta paraula. Hi ha una dita castellana que diu: Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces. L’aprovació del reglament de l Parlament i de les lleis de desconnexió a esquenes dels grups que no es mostren favorables al referèndum serien més mostres d’aquesta desraó que practiquen alguns.

Nio me cansaré de dir-ho. No estic en contra del procés, ni de que l’1-O es pugui anar a votar, però si que estic en contra de com s’està fent i de les actituds de molts (un adjectiu contraposat a pocs) A Catalunya sovint emprem una paraula que de vegades costa trobar traducció a d’altres idiomes: seny. Al procés li falta seny. Crec que és un bon resum del que penso.  

Tinc amics, coneguts i fins i tot familiars que sí, podria qualificar-los tranquil·lament de fanàtics. I ho demostren pels seus posts a les xarxes socials i els comentaris que de vegada me deixen. No obstant ni els he donat de baixa com amistats ni, encara menys, els he bloquejat.

En canvi si que he bloquejat a algunes persones que o bé m’han faltat el respecte o l’han faltat a determinats col·lectius com ara els immigrants o el LGBTI.  

ASSENYALANT L’ENEMIC

Tinc un amic que és un independentista de soca-rel. Al menys des de 2012 que és quan el moviment agafa més embranzida.

Quan li mostrava la meva estupefacció per alguns dels companys de viatge que havia triat, ell me responia:

-Ara, l’important és aconseguir la independència... Després, una vegada siguem independents, ja ho arreglarem... 

També he escoltat de les files independentistes que en una Catalunya independent no hi sobra ningú: Tots som necessaris. I també que hi ha que mirar d’atreure a la causa els indecisos...

Són raonaments polítics que, canviant-los el sentit, tan podrien servir per als que defensen l'altra posició; els que no volen anar-se'n d'Espanya. Per tant, cap novetat, sinó més bé un discurs faltat d’imaginació. La única diferència que hi ha entre els uns i els altres és que mentre els independentistes ens ho presenten com el jardí de les meravelles, els nacionalistes espanyols més radicals ens diuen que independència és sinònim de grans catàstrofes. Com deia aquell: Ni tant, ni tan calb...    

De Ferreres al Periódico. 

Però sempre hi ha qui trenca el discurs i radicalitza encara més les postures. Divendres de la setmana passada van aparèixer a Lleida uns pamflets amb els rostres d’Iceta, Rabell, Arrimadas i Garcia Albiol i les següents inscripcions: Els que neguen el democràtic dret a l’autodeterminació, Són enemics del Poble! Tractem-los com a tals!

No anem bé... Ja sé que l’excusa serà que són 4 eixelebrats i que la majoria del moviment no pensen així... No pensen així o no ho volen dir? Suposo que de tot hi haurà... Aquesta situació incompleix una de les regles d’or del discurs independentista: Tots som necessaris. Voleu dir que no es pretén convertir Catalunya amb la república del pensament únic? (Dintre de Junts pel Sí hi ha gent que coneixen a la perfecció com aconseguir que tothom pugui acabar pensant igual)

Només cal llegir la resposta de Xavier Sala Martín, l’economista de capçalera de TV3 durant molts anys i que va titllar a l’Enric Hernández, director del Periódico via Twitter de fer un fabulós exercici de manipulació, d’estar cegat per l’odi contra sobiranisme, d’haver perdut l’objectivitat fins convertir el diari amb un pamflet. El director del Periódico li va replicar amb l’argument que la seva resposta només feia que confirmar la seva tesi.

A veure... Si ets objectiu, ja saps de quin peu calça el Sala Martín i, per tant, la capacitat de sorpresa (al menys la meva) sobre el seu comportament i les seves paraules és nul·la. A títol merament informatiu (encara que no tingui res a veure amb els cas que ens ocupa) vull informar-vos que segons algunes fonts, pot arribar a cobrar fins a 5.000€ per participar a una taula rodona o fer una conferència... Per tant, és lògic que doni suport als que li donen de menjar...

Anit no vaig mirar l’entrevista que el director de TV3 Vicenç Sanchís els hi va fer a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I no ho vaig fer perquè com sabeu, no acostumo a mirar entrevistes i perquè, a priori, no esperava que aportessin res de nou al que ja s’ha vingut dient en els darrers 5 anys... Però si que tinc una curiositat. Només una. En algun moment de l’entrevista va sortir el tema dels cartells? I si va ser així (la qual cosa dubto) Es van demanar disculpes a Iceta, Rabell, Arrimadas i Garcia Albiol?

Tot i com ja he dit, segur que els que van idear i penjar els pamflets devien de ser 4 eixelebrats, dues de les tres persones més importants dels país com són el President i Vicepresident de la Generalitat i, per tant, caps visibles de la part més institucional del moviment independentista, en algun moment ho haurien d’haver fet. Ni que fos per a quedar bé amb els que surten al cartell i deixar bé el moviment... I sinó va ser així, és una mostra més del que deia l’Enric Hernández al seu article del passat dissabte. 

PER SI VOLEU LLEGIR LA POLÈMICA:

       

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/contra-catalunya-binaria-6096571

http://www.elnacional.cat/es/politica/toque-sala-i-martin-enric-hernandez_165288_102.html

ULTIMA HORA: PINTADES AMENAÇADORES A LES SEUS DEL PSC I C'S

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2017/06/noves-pintades-amenacadores-a-les-seus-de-c-s-i-el-psc-45645.php

PROU MENTIDES!

Els jubilats i pensionistes són, segurament (a part dels infants, es clar), els col·lectius més vulnerables. Per això sempre que arriben eleccions, des del partits polítics hi ha un bombardeig de missatges dirigits cap a ells per mirar de guanyar el seu vot.

Què a Catalunya puguin haver-hi unes eleccions a curt termini, és més que provable. Puigdemont va rebre l’encàrrec de convocar un referèndum. Una vegada assolida (o no) la fita, Puigdemont, es faria cap a un costat. Ell mateix ja va anunciar de que no e presentaria a les eleccions que hi hauran posteriorment.

Perquè tots tenim clar que després del referèndum hi haurà eleccions... O no? Aquí hi podem discrepar, sobre si seran constituents, es a dir, per a formalitzar un estat independent o simplement autonòmiques, com les que venen fent-se des de l’any 1980.

Però de moment centrem-nos-en en el referèndum. Ens bombardejaran amb tants missatges que haurem de treure el sedàs per mirar de separar el gra de la palla o dit d’una altra manera: la veritat de la mentida.

Si fa unes setmanes, C’s ja va escollir l’Arrimadas com a candidata a la presidència de la Generalitat, ja que creuen que no hi haurà referèndum, però sí eleccions autonòmiques per a formalitzar un nou Parlament, ara ha estat el PP qui ha volgut entrar de cap en precampanya i va anunciar que en una Catalunya independent una part dels ciutadans no tenen la pensió garantida.    

Amb el lema Ellos no necesitan pensión, por eso juegan con la tuya i una foto del matrimoni Pujol-Ferusola, García Albiol va afirmar dimecres que 3 de cada 10 pensionistes no cobrarien pensió en una Catalunya independent. Evidentment és una mentida com una casa de pagès.

Les pensions són un dret adquirit per aquells que tenen el mínim cotitzat que exigeix la llei. Ni canviant la llei s’extingiria el dret. En tot cas, els canvis afectarien a partir de l’entrada en vigor de la llei, però no tindrien efectes retroactius.

El que si que podria ser és que es poguessin treure les pensions no contributives i els mínims, aquells complements de la pensió que té garanteix el cobrament de la pensió mínima establerta sempre que compleixis uns requisits. Però en aquest cas sé suposa que seria el nou estat qui se’n faria càrrec. Si fa poc va entrar en vigor (després de ser aprovat fa anys) la renda bàsica garantida, per què hem de pensar que no es garantiria una pensió o complement quan no ho faci l’Estat Espanyol?

Us posaré un exemple molt entenedor. Veritat que Espanya i França són dos estats independents? Mon pare, durant 18 anys consecutius va ser temporer a França on feia les campanyes de l’arròs i la verema. A l’haver cotitzat, mon pare percep una petita pensió de l’MSA (Mutualité Social Agricole) Tal com li passa a ell, els hi passa a molts d’altres que també van treballar a França, Alemanya o Suïssa. Alguns d’ells, fins i tot, van establir la residència a aquells països i no van retornar a casa fins que es van jubilar.

Amb una Catalunya independent no tot seran flors i violes tal com ens ho volen pintar des dels sectors més sobiranistes, ni ens aniria tan malament com ens auguren aquells que tenen un sentiment més espanyolista.      

Tal com us deia més amunt, prepareu el sedàs i aneu porgant tota la informació que us arribi i quedeu-vos només amb allò que cregueu que és veritat. De vegades és bo deixar-se guiar per la pròpia intuïció.

MANTENIR ENCESA LA FLAMA INDEPENDENTISTA

De Ferreres al Periódico d'Avui. 

Fins que arribi la consulta, l’independentisme català ha de mantenir com sigui la flama encesa. Costi el que costi, contra vent i marejada... És com quan al començament d’unes Olimpíades s’encén  el pebeter que no s’apagarà fins que acabi la cerimònia de clausura.    

Si s’ha de buscar el punt de partida, hauríem de retrocedir a la Diada de 2012, quan Barcelona es va omplir d’estelades independentistes després de molts anys de rutina on els actes institucionals havien pres el protagonisme de la ciutadania. Va significar el punt de partida de l’independentisme de Mas i per extensió de Convergència.

Per a no avorrir-vos més de l’habitual, no faré una relació cronològica dels fets, però si que us donaré mostres del que us estic dient. Durant tot aquests temps, les entitats sobiranistes (Òmnium, l’ANC i l’AMI) han creat dos pactes nacionals: El Pacte Nacional pel Dret a Decidir i el Pacte Nacional per la Independència, a part de promoure diverses recollides de firmes i tota mena de campanyes publicitàries, com per exemple la darrera, la que apareix un sí dintre d’un globus.

Però és evident que no tot va a la mateixa velocitat. Mentre que les entitats sobiranistes i les CUP, a ho res d’ara ja voldrien estar prenent el sol a un platja de Catalunya independent, el govern va més lent... Molt més lent... A això fa posar dels nervis als altres.

Tant és el neguit que hi ha que avui mateix Carles Puigdemont ha convocat a tothom (o quasi bé) a una reunió a Palau per a fixar data i pregunta del referèndum. Per tant, tot sembla indicar que en sortir de la reunió ja es podria conèixer (al menys extraoficialment) el dia D del referèndum i la pregunta que, a diferència de la que es va fer aquell 9 de novembre de 2014, sembla que serà molt més clara i diàfana.

No obstant, un dels partits convocat per a la reunió d’aquesta tarda, ja ha dit que no hi pensa acudir. Estic parlant de Catalunya en Comú, una formació indispensable per a poder ampliar la base sobiranista.

Com a ciutadà tinc la sensació de que no s’està donant tota la informació que precisem. I no sóc l’únic que ho pensa... I la que se’ns dóna, sovint ens arriba esbiaixada, incompleta i a compta gotes.

La setmana passada per exemple, lo Patacó (Ah! Què no sabeu qui és lo Patacó?) Lluís Salvadó, Secretari d’Hisenda del Govern Català va dir que calien 50.000 milions d’euros per anar tirant...  

Al meu Facebook me preguntava d’on sortiran aquest diners i un dels meus amics m’ha resposts: dels impostos que pagarem els catalans...

Una resposta molt evident i senzilla. Però penseu que la major part dels impostos els recapta l’Estat que després retorna a les CC.AA. depenent de l’acord que tingui cadascuna d’elles. Del tema n’he parlat alguna vegada, però sembla que encara hi ha qui no ho té clar.  

Suposo que a la Llei de Transitorietat política amb la que s’està treballant, hi posarà que a partir d’aquell dia tots els catalans i catalanes tenen l’obligació de Tributar a la Hisenda Catalana. A part d’això s’obligarà els bancs amb seu a Catalunya que tindran l’obligació de ingressar el que recaptin a l’Agència Tributària Catalana. Tot sembla molt bonic, però a l’hora de la veritat crearà una gran incertesa jurídica.

Per cert, sabeu d’on surten els 50.000 milions que va citar l’altre dia lo Patacó? Si fa o no fa és el pressupost de la Generalitat per al 2017. Això vol dir que per a fer front al primer any de despeses des de que hipotèticament es començaran a recaptar tots els impostos, se necessiten 50.000 milions.

Ens farà un préstec l’Estat? Ens els deixaran les entitats financeres? Penseu-hi una mica i ja veureu com arribareu a la mateixa conclusió que jo: Què no ens ho expliquen tot.

I us ho recordo una vegada més: No és que estigui en contra de la independència, simplement sóc escèptic.  

EL CEO I LA LEGALITAT

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) és un òrgan dependent de la Generalitat de Catalunya encarregat de fer, con el seu nom indica, estudis d’opinió sobre temes d’actualitat i interès de Catalunya, tot i que els més coneguts són les enquestes polítiques o relacionades en temes polítics. Què el CEO està polititzat? No que va!! Comproveu vosaltres mateixos i ja veureu com no.  

Només fa uns dies va sorgir la polèmica. El qüestionari que, segons sembla, està preparant el CEO incloïa entre les seves preguntes les següents:

-Fins a quin punt és important obeir sempre les lleis i les normes?

-En cas de necessitat, estaries disposat a allistar-te a l’exèrcit (cal suposar que s’està preguntant sobre un futur exèrcit català)

Què potser estan dirigides a conèixer el nombre d’independentistes radicals? Digueu-me malpensat, però ho veig així i no crec que sigui l’únic de veure-ho d’aquesta manera.

De vegades quan estic fent un escrit me documento. Ho he consultat i he vist que el director del CEO és Jordi Argelaguet i Argemí. Va ser nomenat l’any 2011, poc temps després de que Arturo Mas prengués possessió com a President de la Generalitat. Evidentment era militant de Convergència. Però abans ho va ser d’ERC i més abans encara del Moviment de Defensa de la Terra. Una transformació semblant a la d’altres polítics (com per exemple Àngel Colom) que se’n van adonar que el pa de cada dia només els hi assegurava CDC.

Obeir o desobeir? Aquesta és la qüestió... Sovint he escoltat dir els polítics que tot i que no estan conformes amb determinades sentències, les acaten, es a dir, han d’obeir-les. En canvi el sector més antisistema del independentisme (els anomeno així per a que m’entengueu, perquè ja sabeu que penso jo sobre el sistema), opinen que per a poder ser independents, fins i tot per a poder fer el referèndum, s’ha de desobeir l’Estat Espanyol i les seves normes. Però arribat a aquest punt, caldrà veure quants acaben donant el pas. És igual que la insubmissió fiscal, que molts ne parlen, però quan arriba l’hora de fer la declaració de la Renda, quasi tothom la fa.

En quan el tema de l’exèrcit català, de fet fa un parell d’anys que se’n ve parlant. No tant la classe política, sinó associacions cíviques com l’Assemblea Nacional Catalana que sempre va uns quants passos per davant. Fins i tot s’han donat xifres. L’exèrcit català estaria format per uns 45.000 soldats i costaria uns 3.139 milions d’euros.

La paradoxa sobre l’exèrcit català és que l’any 1986, Catalunya, de forma majoritària, va votar en contra de que Espanya entrés a formar part de l’estructura de l’Aliança Atlàntica i sembla poc provable que ara, una majoria de catalans fos favorable a tenir forces armades que, suposadament, haurien de pertànyer a l’OTAN, ja que una Catalunya aïllada ni que fos militarment tindria molt poca capacitat de defensa.

En conclusió, el CEO no deixa de ser un mecanisme més a favor de la independència de Catalunya tal com ho és TV3.      

ELS COMUNS

De Ferreres al Periódico. 

Quan anàvem a escola ens ensenyaven que el mínim comú múltiple de dos o més números és el múltiple comú més petit de tots ells i el màxim comú divisor de dos o més números és el més gran que és divisor de tots ells.

Ara, quan algú parla dels Comuns (amb majúscula i plural), està parlant del nou partit liderat per Xavi Domènech i que té a l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona com un dels seus actius més importants. Tot i que el seu congrés constituent es va fer no fa gaires dies, el genèric dels Comuns ja feia temps que se’ls hi deia com una forma fàcil d’esmentar-los (cal recordar que la candidatura amb la que Ada Colau es va presentar a l’alcaldia de Barcelona s’anomenava Barcelona en Comú o que la que el mateix Xavi Domènech va encapçalar per al Congrés dels Diputats portava el nom de En Comú Podem)

El nou partit que portarà les sigles de CDC (Comuns Demòcrates de Catalunya), les mateixes que portava Convergència fins la seva refundació en PDECat, pretén ser el referent de l’esquerra a Catalunya i, per tant, ocupar el lloc que tants anys havia ocupat el PSC.

No obstant, només constituir-se ja va donar que parlar... La polèmica va sorgir quan es va parlar de República Catalana amb harmonia amb els altres pobles germans d’Espanya (no oblidéssim que ara per ara, Espanya és una monarquia... I pregunto jo: Com una mena de Commonwealth? Per aquell que ho desconegui li diré que la Commonwealth està constituïda pels països que un dia van formar l’imperi Britànic i, que tot i que són repúbliques independents, tenen a Isabel II com a Reina. Una situació semblant me sembla de difícil encaix en un nou marc de relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya. Si Catalunya assoleix la independència (molt difícil a curt termini), el més lògic és que el seu govern adquireixi forma de república i punt, sense caler buscar tres peus al gat...

La coincidència de sigles entre la nova formació i les que un dia va portar Convergència me va sobtar molt potser tant com la forma de govern proposada. Me podeu qualificar com vulgueu, me dóna igual, però a mi aquestes sigles me produeixen urticària i si me s’hagués donat el dilema, mai hauria posat aquestes sigles encara que només sigui pel poc grat record que tinc d’una bona part dels seus líders i d’algun afiliat.

Les penúltimes declaracions d’Ada Colau també han creat ser malestar. Suposadament, va dir alguna cosa així: Encara que al referèndum guanyés el sí, no forçosament Catalunya obtindria la independència.  

Com que segons el que dius pot grinyolar i considerar-se políticament incorrecte, el grans defensors de la pàtria catalana es van posar les mans al cap per l’enorme disbarat que havia dit... Fins i tot Pablo Iglesias li va replicar des de Madrid i li va dir que, de guanyar el sí, el resultat hauria de tenir-se en compte...

Ada Colau va haver de sortir per a matissar les seves declaracions i, segons ella, la televisió per a la qual va fer les declaracions, les va manipular i que volia dir que el procés serà llarg i el va comparar amb el Brexit.  

Posem-nos en situació: Catalunya celebra el referèndum (pactat, per suposat) i guanya el sí. En aquest cas hauria d’haver quedat suficientment clar a l’hora de signar el pacte que el Govern d’Espanya i les seves institucions acatarien els resultats i,per tant, de guanyar el sí, s’hauria d’iniciar un període de desconnexió gradual seguida de prop per observadors internacionals.

En canvi, si el referèndum no fos acordat entre les dues parts, oblidem-nos de tot el que he dit al punt anterior, ja que no tindria cap validesa.

La darrera opció seria la proclamació unilateral d’Independència... Però primer caldria avaluar si tothom que està d’acord amb la celebració del referèndum, fins i tot els defensor acèrrims de la independència, estarien d’acord amb aquesta dràstica situació.