dimecres, 19 d’abril del 2017

ELS COMUNS

De Ferreres al Periódico. 
Quan anàvem a escola ens ensenyaven que el mínim comú múltiple de dos o més números és el múltiple comú més petit de tots ells i el màxim comú divisor de dos o més números és el més gran que és divisor de tots ells.
Ara, quan algú parla dels Comuns (amb majúscula i plural), està parlant del nou partit liderat per Xavi Domènech i que té a l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona com un dels seus actius més importants. Tot i que el seu congrés constituent es va fer no fa gaires dies, el genèric dels Comuns ja feia temps que se’ls hi deia com una forma fàcil d’esmentar-los (cal recordar que la candidatura amb la que Ada Colau es va presentar a l’alcaldia de Barcelona s’anomenava Barcelona en Comú o que la que el mateix Xavi Domènech va encapçalar per al Congrés dels Diputats portava el nom de En Comú Podem)
El nou partit que portarà les sigles de CDC (Comuns Demòcrates de Catalunya), les mateixes que portava Convergència fins la seva refundació en PDECat, pretén ser el referent de l’esquerra a Catalunya i, per tant, ocupar el lloc que tants anys havia ocupat el PSC.
No obstant, només constituir-se ja va donar que parlar... La polèmica va sorgir quan es va parlar de República Catalana amb harmonia amb els altres pobles germans d’Espanya (no oblidéssim que ara per ara, Espanya és una monarquia... I pregunto jo: Com una mena de Commonwealth? Per aquell que ho desconegui li diré que la Commonwealth està constituïda pels països que un dia van formar l’imperi Britànic i, que tot i que són repúbliques independents, tenen a Isabel II com a Reina. Una situació semblant me sembla de difícil encaix en un nou marc de relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya. Si Catalunya assoleix la independència (molt difícil a curt termini), el més lògic és que el seu govern adquireixi forma de república i punt, sense caler buscar tres peus al gat...
La coincidència de sigles entre la nova formació i les que un dia va portar Convergència me va sobtar molt potser tant com la forma de govern proposada. Me podeu qualificar com vulgueu, me dóna igual, però a mi aquestes sigles me produeixen urticària i si me s’hagués donat el dilema, mai hauria posat aquestes sigles encara que només sigui pel poc grat record que tinc d’una bona part dels seus líders i d’algun afiliat.
Les penúltimes declaracions d’Ada Colau també han creat ser malestar. Suposadament, va dir alguna cosa així: Encara que al referèndum guanyés el sí, no forçosament Catalunya obtindria la independència.  
Com que segons el que dius pot grinyolar i considerar-se políticament incorrecte, el grans defensors de la pàtria catalana es van posar les mans al cap per l’enorme disbarat que havia dit... Fins i tot Pablo Iglesias li va replicar des de Madrid i li va dir que, de guanyar el sí, el resultat hauria de tenir-se en compte...
Ada Colau va haver de sortir per a matissar les seves declaracions i, segons ella, la televisió per a la qual va fer les declaracions, les va manipular i que volia dir que el procés serà llarg i el va comparar amb el Brexit.  
Posem-nos en situació: Catalunya celebra el referèndum (pactat, per suposat) i guanya el sí. En aquest cas hauria d’haver quedat suficientment clar a l’hora de signar el pacte que el Govern d’Espanya i les seves institucions acatarien els resultats i,per tant, de guanyar el sí, s’hauria d’iniciar un període de desconnexió gradual seguida de prop per observadors internacionals.
En canvi, si el referèndum no fos acordat entre les dues parts, oblidem-nos de tot el que he dit al punt anterior, ja que no tindria cap validesa.
La darrera opció seria la proclamació unilateral d’Independència... Però primer caldria avaluar si tothom que està d’acord amb la celebració del referèndum, fins i tot els defensor acèrrims de la independència, estarien d’acord amb aquesta dràstica situació.