EL QUE NO ES PAGA EN DINERS, ES PAGA EN DINADES

Quantes vegades no ho haureu escoltat: El que no es paga en diners, es paga en dinades... I és així mateix... És molt difícil, per no dir impossible, que algú faci res sense esperar res a canvi. De bons samaritans cada dia n’hi ha menys.
La setmana passada es va formar un gran enrenou quan l’exministre d’Exteriors Juan Manuel García Margallo va dir que l’Estat deu favors als governs que van expressar-se contra la independència de Catalunya. Ràpidament van sortir l’actual Ministre d’Exteriors Alfonso Dastis i la Ministra de Defensa Maria Dolores de Cospedal a desmentir-lo.  
Margallo va fer aquestes declaracions a la cadena amiga 13Tv. Tot i que es tracta d’un canal de televisió que només miren la gent de dreta cap amunt, suposo que era molt conscient de la transcendència que tindria el que allí estava expressant. Avui en dia és molt estranys que qualsevol tipus de declaració feta des del mitja de comunicació que es vulgui, passi inadvertida. Crec que deu d’haver una xarxa de becaris que la seva feina exclusiva és passar-se el dia davant la tele per veure que diuen. I per a mostra un botó: no fa molt al programa APM de TV3 van sortir unes imatges d’un dels presentadors del Canal Terres de l’Ebre.
Sobre aquesta polèmica, vull recordar que el govern de Lituània va recolzar primer la independència de Catalunya per a rectificar més tard justificant-se en que s’havien malinterpretat. Quan passen coses com aquestes, mai solen ser de forma espontània, més aviat per la interferència de tercers, en aquest cas el Govern d’Espanya.
Des de Catalunya també es va posar el crit al cel i tant membres del Govern com diputats de Junts pel Sí, van sortir al pas de les declaracions de Margallo criticant durament les maniobres del Govern i el cost econòmic que poden arribar a tenir.
Fins aquí tot correcte. Però a veure si us penseu que el nostre govern no destina recursos a fer publicitat sobre la independència de Catalunya. Qui pensi així, evidentment és un passerell.
No cal pegar ma d’hemeroteques per a adonar-nos-en de les tàctiques emprades pel Govern català. Només cal llegir el Periódico d’avui. Puigdemont ha de viatjar als Estats Units, això sí, aprofitant un viatge de negocis, per a donar un conferència sobre les avantatges que suposaria que Catalunya esdevingués un estat independent.
El tema de la independència de Catalunya s’ha convertir en un joc d’estratègies on cada govern utilitza els seus recursos de la forma que millor creu convenient i que més l’ajudaran per a la seva causa.
Si l’estratègia ha estat bona i els resultats positius, ho faran públic per a que els ciutadans vegin que es treballa bé. En canvi, si es fracassa, el més segur és que es calli fins que algú de la part contrària se’n assabenti i ho faci públic.      

CONTRARIS AL PROCÉS

Tot i que hi ha qui ho neguen, és evident que els independentistes més viscerals s'ofenen i molt que no tothom pensi com ells sobre aquest tema. Fa massa anys que estic en política com per a no veure determinades actituds que, curiosament, tot i que d’una altra manera, ja he viscut anteriorment.  

Des de l’altre costat de la trinxera, des del bàndol d’aquells que no volen sentir-ne a parlar, ni tan sols de referèndum pactat, de tant en tant s’escolten comentaris que diuen que la ciutadania de Catalunya està dividida entre aquells que estan a favor i els que estan en contra de la independència del nostre país. I aquesta situació comporta baralles entre membres d’una mateixa família i fins i tot conflictes socials. És la teoria del got mig ple o mig buit, tot depèn dels ulls de qui el mira.  

A totes les societats es troba gent de diferents ideologies i maneres de pensar.  A la nostra societat, a Catalunya, 7 milions de persones som molta gent per a que no sigui igual que a la resta.

Com a totes les societats, fins i tot les menys desenvolupades socialment, el procés d’evolució és constant, to i que no totes ho fan al mateix ritme. Des de que tinc ús de raó, s’ha passat per etapes diferents. La dictadura franquista va donar pas a la transició cap a la democràcia que, no va ser plena fins que es va començar a votar per a elegir els nostres representants. Fins i tot l’etapa democràtica ha passat per diferents subetapes, segons el partit polític que ha governat en cada moment.

També els partits polítics han evolucionat en alguns aspectes, així CDC, ara PDECat, ha passat de ser un partit nacionalista i fer polítiques de peix al cove a tornar-se independentista.

Camí d'Ítaca? 

Però en alguna cosa no han canviat. Segueixen pensant allò de: O estàs amb mi o estàs en contra meva... O dit d’una altra manera: O estàs a favor del procés o hi estàs en contra... No hi ha terme mig. O és blanc o és negre... La gama de grisos no existeix.  

Segons informa el setmanari el Triangle, un dels mitjans que més atacs ha patit al respecte és el Periódico de Catalunya. Fins i tot, no fa molt vaig llegir que des de l’editorial del Vila Web (Vicent Partal) el qualificava literalment de prosocialista... És el que deia abans: Si no segueixes la línia independentista no pot ser ni objectiu ni mandangues amb tomata...

Sense arribar a l’extrem anterior (possiblement perquè no tinc Twitter), jo també he viscut experiències amb militants independentistes intransigents respecte a aquest tema. Amb algun, la relació que teníem està pràcticament trencada i amb altres el distanciament és evident. Per tant, jo també sóc, als ulls dels independentistes més fervorosos un contrari al procés.

És igual que estigui a favor del referèndum (vaig participar amb el del 9-N) i fins i tot  (ho he dit moltes vegades) no vegi amb mals ulls la independència de Catalunya, com resulta que sóc (així me defineixo) pragmàtic i fins i tot escèptic, a ulls d’aquells ja no puc ser ni català.

En qualsevol viatge que emprenguis has de tenir per força tens companys de trajecte. Però l’ideal és poder triar els companys de viatge i, personalment, una part dels que van cap a Ítaca, no m’agraden... Ni m’han agradat mai...

L’ALTRA NOTÍCIA DEL DIA

Des de que se va saber la sentència condemnatòria a Mas, Ortega i Rigau, els mitjans de comunicació no parlen d’una altra cosa. Jo també podria fer-ho, però no. Prefereixo parlar d’un altre tema... Possiblement alguns el podran considerar menor, però para mi té molta importància... I no sóc l’únic. El Periódico també la recull... De fet crec que és l’únic diari català que ho du a la portada y el que ahir va avançar la notícia: 81 milions per a guarderies  van acabar a la concertada.

Segons el Periódico, el Govern admet que es van desviar les quantitats de 42.759.435,99 l’any 2012 i 39.000.000 el 2014, quan era consellera Irene Rigau. L’exconsellera admet dels fets, per diu que no els van desviar, sinó que es van administrar d’una altra manera... O sigui, si un empresari, en comptes de pagar-te el sou, li paga al teu company que a sobre és parent de l'empresari, es tractaria simplement d’administrar els diners de forma diferent? Quina barra!!

Sempre he defensat una escola pública, laica i de qualitat. També sé podria afegir democràtica i inclusiva. I no, no estic en contra de l’escola privada. A un món lliure, si algú vol fer negoci amb l’ensenyament, que el faci, però amb els seus propis recursos i no amb ajudes públiques.

Dit això, pregunto: ERC, socis de Govern, coneixien aquesta desviació de fons públics?  

Si no tenien constància, ara, què faran? No es tractaria d’un acte de deslleialtat institucional que hauria de tenir alguna resposta? Seguiran de braços plegats pensant amb el referèndum i la independència?

I les CUP, donaran suport als pressupostos a pesar de tot? Se’n seguiran refiant d’un partit que sempre mira pels seus que, en aquest cas són les escoles concertades? No se’n adonen que no tot s’hi val a canvi d’un referèndum que, a sobre igual no es celebra.

Quan es desvien uns diners que s’havien de destinar a les guarderies públiques i, finalment, van a l’escola concertada, no es tracta de malversació de fons públics? No s’hauria de buscar els responsables i portar-los davant la justícia?  I, si cal, no s’haurien de processar, inhabilitar o el que sigui més adient en aquests casos?  

Col·legi Soriano Montagut. Tanca pintada de groc per a protestar
per la supressió d'una línea educativa a Amposta. 

El 2012, no, però el 2014 (l’any del referèndum) el Govern de Catalunya ja ens portava directes cap a la independència i, mentre ens tenia ocupats amb aquest tema, anava fent de les seves, tal i com ha quedat demostrar (us recordo que el propi Govern ha acceptat que va desviar més de 81 milions) Quantes coses hauran fet i de les que no se’n tenen constància?  

Vull recordar que l’escola pública va ser (i segueix sent) un dels sectors que es va veure més afectat per les retallades del Govern de Mas. Les conseqüències immediates d’això va ser el tancament de línies educatives, la reducció del professorat, l’augment de les hores dels professors,  l’increment del nombre d’alumnes per aula, la congelació de les noves places de professorat, la reducció de la inversió en infraestructures (escoles noves o reparacions necessàries), etc.

I mentre això passava a l’escola pública, la Conselleria encapçalada per Irene Rigau administrant de manera diferent els diners (i s’ha oblidat de dir: i més efectiva), beneficiant a l’escola concertada...

Tal com dirien a l’APM: Olé tú...! Olé tú...!      

VISCA LA DEMOCRÀCIA!

Tres són els partits o formacions polítiques que caminen plegats amb el propòsit de conduir a Catalunya cap a la independència, es a dir, que es pugui acabar constituint en un estat propi separat d’Espanya però unit a Europa: ERC, PDECat (tots dos integren el grup de Junts pel Sí al Parlament català) i la CUP (o les CUP, com a mi m’agrada anomenar-les)

De les tres formacions polítiques només ni ha dues que han estat tradicionalment independentistes (ERC i les CUP), mentre que la tercera formació sembla ser que ho és més per interessos polítics aliens a qualsevol ideologia. Com sé sol dir, és una fugida cap avant per mirar de passar full i escapolir-se del seu fosc passat... Més que fosc, corrupte.  

Tot i voler aparentar cohesió en la unitat d’acció, la veritat és que sovint surten a la llum grans desavinences. Jo ho definiria con un matrimoni de conveniència de tres membres que tant pot arribar a bon port com acabar-se com una picada de fesols, es a dir, malament. Un exemple: Convergència, perdó el PDECat, mai podrà perdonar a les CUP la defenestració d’Arturo, en canvi, com saben que ara per ara són necessaris, per a tenir-los contents, miraran d’acceptar totes les seves peticions.

Però el poder central no està disposat a posar-los-hi fàcil. Miraran de fer descarrilar el tren a cada revolt de la via, cada vegada que es doni l’oportunitat... I cal dir que qualsevol excusa és bona a l’hora d’entorpir el procés.

El darrer entrebanc però, els hi ha donat el Consell de Garanties Estatutàries, un òrgan creat per la pròpia Generalitat i que estudia prèviament la constitucionalitat o no de les lleis catalanes. La setmana passada, aquest Consell va dictaminar que la partida pressupostària que el Govern ha destinat a consultes (qualsevol tipus de consulta) no s’ajuta a la legalitat. Davant d’això, el Govern i les CUP negocien una resposta conjunta per al TC català (que així és com s’anomena popularment el Consell de Garanties Estatutàries)

Quines ganes d’embolicar la troca... (per no dir allò que no sona...) Les resolucions del CGE el que, respecta a les lleis que tramita el Parlament, tenen caràcter vinculant (per a la resta no) També, com el seu nom indica, té que veure amb l’adequació de la norma a l’Estat d’Autonomia, una llei que el tripartit governant hauria de considerar desfasada i superada si el que realment es vol es crear una República Catalana.

-S’ha d’acatar l’Estatut (i per tant la normativa espanyola) o no?

-S’han de desobeir les lleis espanyoles o no?

Si la resposta és que s’han de desobeir tal com diuen les CUP, quan es començarà a fer?

La darrera fase d’aquest procés, necessària per a convocar un referèndum unilateral i declarar la independència de Catalunya, és l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica, una llei que, segons ens diu el tripartit, ha de permetre burlar el TC. Aquesta llei que és la més important que es redactarà a Catalunya en tres segles (o més...) sembla que només Junts pel Sí i les CUP tenen dret ajugar. Es a dir, a debatre-la i presentar-hi esmenes. Als altres grups se’ls ha vetat o alguna cosa semblant...  

Per a fer això, el primer que s’havia de fer és modificar el reglament de la Mesa del Parlament que, com té majoria de JxS, no va tenir més problema. Com es diu vulgarment, serà una llei de yo me lo guiso, yo me lo como... Està clar que els grups del C’s, PSC i PP hi votaran en contra, però quantes lleis no aproven els parlaments que no compten amb un ampli consens de les respectives càmeres?

El que es pretén fer és, des del meu punt de vista, una enorme cacicada. Això és democràcia? Tirar pel camí del mig i no permetre participar els grups de l’oposició a l’hora de confeccionar una llei, és democràcia?

VISCA LA DEMOCRÀCIA!!

(Anem apanyats...!)

EXCUSES DE MAL INDEPENDENTISTA

De Ferreres al Periódico. 

Després de que el TSJC jutges a Mas, Ortega i Rigau, aquesta setmana li ha toca el torn a Homs, però en aquest cas l’ha jutjat el Tribunal Suprem, per la seva condició d’aforat, al ser diputat al Congrés. El 9-N de 2014 Homs era Conseller de la Presidència i, per tant, un dels responsables d’organitzar la consulta o el procés participatiu com sembla que ho volen anomenar.

Les televisions han ofert diverses imatges sobre la compareixença d’Homs a la sala del TS que el jutjava. Se’l veia arrogant; de vegades fins i tot com si desafies als membres del tribunal que l’estava jutjant, sobre tot al fiscal.

Homs va basar principalment en dues qüestions:

1.- No van entendre la providència que els hi va fer arribar el Tribunal Constitucional.

2.- No hi veien cap delicte amb el que pretenien fer al tractar-se d’un procés participatiu i no d’una consulta o un referèndum.

M’he llegit la providència i tot i que s’usa el típic llenguatge judicial i per tant un profà en la matèria pot tenir problemes d’interpretació, no crec que sigui el cas d’Homs que, tal i com es va reiterar diverses vegades durant l’audiència, és advocat, tot i que no en exercici.

A part d’això la Generalitat compta amb uns serveis jurídics que són capaços (no haurien de ser capaços...) d’interpretar qualsevol demanda, qualsevol denúncia, qualsevol auto, qualsevol providència, etc. que se’ls hi faci arribar.

La segona qüestió és més del mateix. Un advocat no pot excusar-se dient que no hi veien cap delicte... De la providència del TC se’n desprenia alguna cosa. Dir que es pensaven que no hi havia delicte torna a ser un argument difícil de creure venint de qui ve.

Imagineu-vos per un moment que jutgessin a una persona anònima i que digués que com no ha fet el que ha fet perquè no coneixia la Llei. El jutge li respondria que la ignorància de la llei no l’eximeix de complir-la. Aquest és el primer precepte legislatiu (i l’únic que me sé...)  

Per tant, els arguments d’Homs (de Quico Homs) me semblen bastant infantils i impropis d’un polític que només fa uns anys sonava com a clar aspirant a succeir a Arturo.

El món independentista (independentista de veritat) esperaven molt més d’ell com també esperaven molt més de Mas, Ortega i Rigau. Als independentistes de veritat els hi hauria agradat que, en lloc d’enfrontar-se al tribunal en qüestions intranscendents, els hi hagués etzibat: No reconec a aquest tribunal! Vostès no me poden jutjar!

Els independentistes de veritat parlen molt de desobeir i no reconèixer cap tribunal ni institució espanyola. Alguns membres de les CUP així ho han manifestat i mantingut fins i tot quan se’ls ha jutjat a l’Audiència Nacional.

Per tant, reitero el meu convenciment de que els antics convergents es van convertir a l’independentisme per interessos polítics, però el d’ells é un independentisme reversible: sempre que els hi interessi tornaran a convertir-se en nacionalistes.

Això sí, abans s’embolcallaven amb la senyera... Ara s’embolcallen amb la senyera, però l’estelada del triangle blau i l’estel blanc i en el futur sé seguiran embolcallant amb la senyera... Amb quina? Ves a saber. És l’única manera que tenen d’amagar les seves vergonyes.

LA QUARTA VIA

El passat divendres Arturo Mas va dir que hi ha una tercera via entre l’independentisme i la situació actual... La notícia potser no ha tingut la repercussió mediàtica que mereixia una notícia, però si que ha sortit per algun mitjà informatiu com per exemple el Periódico de Catalunya.

I per què ha tingut tan poc ressò? Perquè no interessa a les principals organitzacions independentistes de Catalunya, així com els mitjans que els hi donen suport. Així de clar i així de català.

Sorprenent? Si ha sorprès a algú, no ho entenc... Potser als més joves, aquells que no coneixen a Mas en tota la seva dimensió... Però aquells que ja tenim canes al cap i la barba, notícies com aquesta no ens haurien de sorprendre gens ni mica.

Mas vol ser... Què vol ser? És igual el que sigui: president de la República Catalana, de la Generalitat o de la comunitat de propietaris on viu (tot i que dubto molt que visqui a un pis) L’important per a Mas és ser. Pintar alguna cosa. I a poder ser tenir cotxe oficial, xofer i tota la parafernàlia que implica ostentar un càrrec important.

Vull dir amb això que Mas és un polític camaleònic, que sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. La prova més contundent és la que s va viure aquell 11 de setembre de 2012. En un dia, un sol dia, Mas va viure la mutació més gran que sé li recorda a un polític: de pactar amb el PP per a poder tornar a ser President de la Generalitat a convertir-se amb el primer independentista per mirar de conservar el seu status.

Però el millor de tot és que va aconseguir arrastrar a una gran part de militants i simpatitzants de CiU. Sí, sí, de CiU, no només de Convergència, sinó també d’Unió... De sobte, gent que ni coneixien el significat de la paraula independència van abraçar la fe i van començar a defensar la necessària desconnexió d’Espanya. La que ens roba, la que ens priva de llibertats, la insolidària... L’origen de tots els mals de Catalunya! I no dic que no sigui així, només dic que l’evolució va ser massa ràpida per a ser creïble (al menys per a mi)

Mas va néixer políticament dintre de Convergència. De funcionari de la Generalitat va passar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Apadrinat per Jordi Pujol, poc a poc va anar escalant posicions fins arribar a Conseller en Cap amb Pujol encara de President.

Finalment Mas va ser ungit per Pujol després de deixar diversos cadàvers polítics pel camí. Però Mas no va poder ser president tot i guanyar les eleccions davant Pasqual Maragall primer i Montilla més tard.

La seva vocació de servir Catalunya era tan gran que el va portar a la Moncloa en temps de Zapatero per a oferir-li el cap de l’Estatut d’Autonomia que havia promogut Maragall a canvi de que aquest li ordenés a Montilla deixar-li via lliure per arribar al Palau de la Generalitat. Però Montilla li va dir a Zapatero que nastis de plastis i va aconseguir reeditar un segon govern Tripartit deixant CiU per segona vegada a l’oposició. Només el desgast generalitzat del socialisme engolit per la bombolla immobiliària i la crisi econòmica que va arribar des de fora, va permetre a Mas pactar amb l’Alícia Sánchez Camacho per a poder ocupar així l’objecte dels seus desitjos: el tron de la Generalitat.

Si has estat observador, amic meu, potser te’n hauràs adonat que he titulat el meu comentari d’avui com la Quarta via i, en canvi, he començat parlant de la tercera via de Mas... No ha estat un error.

A Mas li és ben bé igual una tercera via, una quarta o una cinquena... Mentre pugui tornar al poder, qualsevol tren que surti i que tingui com a destinació la plaça Sant Jaume li va bé. 

D’HEROI A TRAÏDOR...

El jutge suspès Santiago Vidal s’ha convertit per a molts independentistes de la ceba, d’heroi a malvat en poques hores.

Quan era adolescent i anava a l’Acadèmia Cots de Tortosa, el seu director, Ramón Cinca Piqué ens va dir més d’una vegada: d’heroi a traïdor només hi ha un pas: Guanyar o perdre una guerra.

Santiago Vidal ha passat d’heroi a traïdor per unes declaracions... Unes declaracions que no han caigut gens bé al govern de Catalunya i que molt possiblement acabaran en una gran tempesta política. Santiago Vidal no ha guanyat ni perdut cap guerra, però de moment, per les seves declaracions ha hagut de dimitir de senador per ERC.

¿Què va dir dijous Santiago Vidal per a què des del govern de la Generalitat l’hagin desmentit, grups de l’oposició hagin dit que denunciaran els fets i la Fiscalia General de l’Estat ja hagi anunciat que ho investigarà? Una de molt grossa... Massa grossa per a que es pugui aguantar...  

L’exjutge acusa el govern de JxS de cometre irregularitats, entre les quals estarien l’obtenció de les dades fiscals dels contribuents catalans i la investigació de diversos jutges. Com podeu veure, té més pinta de novel·la negra que no de política.

De ser certes les afirmacions de Santiago Vidal, un es pregunta: Quina colla de pájaros ens guien cap a la independència?

No han passat gaires dies des de que me van arribar els darrers whatsapps que tenien com a protagonistes a Santiago Vidal. Recordo que un parlava d’una conferència que havia donat a Granollers i on s’afirmava que entre el 85 i 90% del procés ja estava fet... El contingut d’aquesta conferència (veraç o no) es va fer viral i, com he dit abans, circulava per les xarxes fins no fa tant... Tot i que va tenir lloc el mes de febrer de 2014!  

El que més crida l’atenció en tot aquest enrenou és que pel que sembla (a Youtube sé poden trobar els vídeos de les conferències que ha fet, que tampoc són tantes) és que aquestes coses les ha anat repetit constantment sense que, aparentment ningú li fes el més mínim cas.

Si tan controlats estan els independentistes com diuen, el més normal és que la unitat de la policia que sé deu d’encarregar de tot això, ho hagués vist fa la tira de temps...

Anit vaig seguir durant una bona estona el debat que hi va haver a 8tv, al programa de Josep Cuní i tots els contertulians (inclòs el propi Cuní) pensaven que el procés ha quedat tocat.

A part, clar estat de Santiago Vidal, a qui van fer atacar més va ser a Junqueras. Com a vicepresident econòmic i president d’ERC (partit amb el que es va presentar Vidal per a senador) hauria hagut de donar la cara i, fins i tot, alguna cosa més.

Però ERC ahir va pensar que amb fer dimitir a Vidal la crisi dels jutges investigats i de les dades fiscals obtingudes de forma irregular, ja ha passa, però només s’ha acabat el primer acte.

El segon la setmana que ve. 

REALMENT NO SÉ QUE PENSAR...

Com analista polític que sóc (això sí, tot i que potser que alguns dels meus anàlisis no siguin del tot encertats...), la veritat és que no sé que pensar. Sovint l’alta política, la que no es fa amb llums i taquígrafs, sinó aquella que es fa entre bastidors, apartada de l’escena política... I creieu-me que en aquests llocs s’hi couen moltes coses que acabaran repercutint en les decisions que s’acabaran prenent.

Estic parlant de dos notícies (tot i que no estic segur que arribin a la categoria de notícia) que s’han conegut aquests darrers dies a casa nostra. Per una mart, des del govern català (JxS) s’està animant als treballadors públics de la Generalitat per a que demanin festa el dia 6 (data prevista per a que Mas declari davant el TSJC) És de suposar que els treballadors públics que així ho facin hauran de demanar un dia de festa a compte dels dies d’assumptes propis o de les vacances, tot i que tampoc descarto que, finalment, se’ls hi acabi donant un dia més de forma camuflada. Ja sabeu allò de Es de bien nacidos ser agradecidos...  

És prompte per a conèixer la incidència que tindrà. Si el dia 6 seran molts, bastants o pocs els treballadors públics que decideixin demanar festa per a recolzar a Mas. A part, tots els que es demanin festa acudiran al TSJC per a victorejar l’expresident de la Generalitat o no? Passaran llista?

Els convergents, després de que Pujol els sortís rana, tenen la necessitat de fer sant a algun dels seus i qui millor que Mas que ha tingut l’habilitat de concentrar entorn de la seva persona tots els valors identitaris del seu partit. Fixeu-vos només en una cosa: En unes poques hores va saber transformar-se de pactista amb l’Alícia Sánchez-Camacho a abraçar la doctrina independentista. Si en lloc de polític, Mas fos jugador de futbol, d’aquesta acció se’n diria tenir cintura.    

Després de tot el que hem vist, no descartaria de que si el PDEcat continua al govern en un futur més o menys immediat, el dia 6 de febrer acabi convertint-se en festa nacional per a commemorar el dia d’Artur Màrtir.

La segona notícia pot tenir encara una rellevància molt més gran, ja que podria ser el principi del trencament definitiu de Junts pel Sí o bé la defenestració del jutge Santiago Vidal. Anem a pams...

Santiago Vidal, senador espanyol i apartat de la carrera judicial per, suposadament, haver redactat una constitució catalana en hores lliures, va dir ahir que el govern de la Generalitat ha obtingut de forma il·legal les dades tributàries dels catalans.

Neus Munté ja ha dit que no s’han obtingut de forma il·legal, però no sembla que hagi desmentit que les tenen... Per tant, pregunto:

-Com les ha obtingut? No crec que Montoro hagi estat tan generós facilitant-los les dades de tots els contribuents catalans.

Com a treballador públic espanyol en plantilla de l’Agència Tributària, no m’estranyaria ni gens ni mica que algú les hagi facilitat. No fa gaires dies vaig dir que no posaria la ma al foc per ningú... I ho segueixo dient, al menys que tingui molta més informació de la que tinc i, ara mateix, no en tinc gens.

El que si que us puc dir és que l’Agència Estatal d’Administració Tributària signa convenis amb molts organismes públics a efectes de facilitar-los dades que són del seus interès. Però és una informació molt específica i restringida que, no crec, que pugui ser de gaire utilitat al nostre govern.

Les declaracions de Santiago Vidal m’han semblat molt fortes i si diu una cosa com aquesta és perquè té la informació necessària que així ho constata.

A partir d’aquí no descarto res. Caldrà esperar a veure com es desenvolupen els esdeveniments durant els propers dies. Políticament pot ser molt interessant...   

‘MAS’ DEL MATEIX...

De Faro a Diari de Tarragona. 

El president Puigdemont ha dit prou (de fet ja ho va insinuar el dia de la seva investidura fa pràcticament un any) Que la seva etapa al capdavant de la Generalitat s’està acabant. Que una vegada assolit l’objectiu del referèndum (previst per al mes de setembre d’aquest any) no té sentit continuar...

Quan me vaig assabentar de la notícia, vaig pensar: Tornarà Mas? Què jo sàpiga Mas mai ha marxat del tot. És cert que les CUP van obligar-lo a plegar, però com ell mateix va dir, va fer un pas al costat, no un pas enrere. El matís és important...

A les darreres s’està dient que podria ser una candidata (i això és novetat) Neus Munté seria la tocada per la vareta convergent (se’m fa molt difícil anomenar-los d’un altra manera) No oblidem que Mas va ser el successor de Pujol per obra i gràcia d’aquest mateix (i per tant, diguin el que diguin, sempre li estarà agraït) I Puigdemont a la vegada ho va ser per obra i gràcia de Mas, tot i la paròdia de Polònia on Mas volia trucar a Puig (Felip), es va equivocar i va marcar el telèfon de l’exalcalde de Girona. Per tant, i com passa a d’altres partits (no el PP, evidentment) el candidat no l’elegeixen ni les bases ni tan sols els delegats que assisteixen al congrés, sinó que és el president sortint qui el nomena o al menys el proposa.

De totes formes abans del  candidat definitiu sempre han sonat diversos noms. El successor natural de Pujol semblava que era Miquel Roca. Però l’aventura estatal amb l’operació reformista, a part de dinars (molts diners que ningú sap com es van pagar, si es que es van pagar...) li va costar el delfinat. També va sonar Joan Maria Pujals, que va ser alcalde de Vila-seca (i Salou) i diverses vegades conseller. Com a successor de Mas va sonar durant molt de temps Quico Homs, fins que el van desterrar a Madrid i el van imputar.

Però tal com va dir l’Arrimadas (cap de l’oposició al Parlament, no ho oblideu), Puigdemont és Mas de lo mismo. Com va ser Mas al succeir a Pujol i també ho serà qui substitueixi  a Puigdemont i sinó, vivir para ver... Amposta també pot servir per exemple. Després del canvi de cap de cartell de CiU hi vàreu poder veure moltes diferències? La veritat poques, potser l’única que el segon encara va ser pitjor que el primer... En molts d’aspectes.

És evident que el procés està perjudicant molt els interessos convergents. Sobre tot desgastant els seus principals líders. I és previsible que encara en siguin més els que patiran desgast per la situació. Al menys fins que Espanya no afluixi i s’avingui a negociar un acord amb Catalunya, la qual cosa me sembla molt complicat, ja que cap de les dues parts voldrà renunciar a les seves postures inicials, perquè cedir alguna cosa significaria perdre amb el que significaria això.

Si els dirigents catalans cedissin i a canvi del referèndum acceptessin contraprestacions, els que avui enarboren les banderes independentistes i que han dit traïdors a aquells que no pensen com els, llavors, veurien com a traïdors als membres del govern català i a tots aquells que els hi donen suport.

I viceversa... També els nacionalistes espanyols (castellans o no), els intransigents, aquells que volen que Catalunya sigui sotmesa a Espanya pels segles del segles, també veurien una traïció si el govern d’Espanya autoritzés una consulta vinculant a Catalunya. I potser fins i tot si no fos vinculant.

És el panorama que tenim... I és el que tindrem els propers mesos... Al menys fins el mes de setembre.     

DESITJOS I PREVISIONS PER AL 2017

De Ferreres al Periódico. 

Primer que res us he de dir que aquest any me jubilo... Sí, sí, tal com us ho dic... I això no sé si serà bo o dolent per a vosaltres (o per alguns de vosaltres) ja que encara no sé si us donaré encara més la tabarra o abaixaré una mica el ritme... Ja es veurà...

Començaré pels meus desitjos. Primer que res m’agradaria que tots els que m’esteu llegint (ja sigui per a bé o per a mal –que també els hi ha-) pugueu acabar l’any. Sense anar més lluny avui ja m’he assabentat de dos que, desgraciadament no van poder acabar l’any: Juan José el Melso  (el que es va casar al Mas de Barberans)i Paquito Burretes que era de Santa Bàrbara però que va treballar molts anys de taxista a Amposta. I a més a més, amb molta salut.

També desitjo que sigueu feliços. El tema dels diners és secundari, però com deia un: Només m’agradaria que cada vegada que me fico la ma a la butxaca hi trobi una moneda d’euro... Jo no faria d’altre.

També m’agradaria que aquest any Catalunya pogués celebrar el tant desitjat referèndum vinculant i, a poder ser, que guanyés el sí per una àmplia majoria i Catalunya pogués recuperar així totes les seves llibertats.

Que s’acabessin les penúries al món: guerres, atemptats, fam, pobresa, odi... Que els recs fossin una mica menys rics i que part de la seva fortuna anés a parar als més necessitats.

Que el món fos molt més just i tothom pogués conviure amb pau i fer de l’alegria una constant del dia a dia.

Si per mi fos acabaria amb moltes més coses, però sé que tot (fins i tot el que ja us he posat) és impossible o s’hi apropa molt. Per tant, resignació i a mirar de passar-ho el millor possible dintre de les nostres possibilitats.

Però les previsions no són tant optimistes. Tot i que Puigdemont ha promès que el referèndum es farà sí o sí, més tard va dir que es faria pactat. Avui el Periódico posa en dubte que, tot i convocar-se, s’acabi celebrant. Segur que des de Madrid posaran tots els impediments legals (segons la seva legalitat) que puguin i sinó en tenen prou, se’n inventaran de nous amb un únic objectiu: que Catalunya no esdevingui un estat independent.  

Si a l’any 2016 la política espanyola ja va estar molt enrevessada, per a l’any 2017 no serà gaire millor. De totes maneres crec que el PSOE farà més postureo que una altra cosa. Es a dir: Dirà que posarà tots els pals a les rodes que siguin necessaris, però a l’hora de la veritat acabarà aprovant els pressupostos, encara que només sigui per a guanyar temps per a veure-les vindre...

A Catalunya qui sembla que també esperarà veure-les vindre són els Comuns. Simplement no ho acaben de veure clar i, per tant, jugaran a aquell joc tan popular en altres èpoques: Al de la puta i la Ramoneta.

I mireu que us dic: No crec que els hi vagi tan malament. Si tenen una estratègia clara i són coherents, al final s’emportaran el premi gros de la tómbola. 

DESCONNEXIÓ PER ETAPES

De Ferreres al Periódico. 

Si algú creu que la futura desconnexió de Catalunya amb Espanya serà com separar un endoll mascle de l’endoll femella, està equivocat. I no ho dic jo, ho diu un document que ha elaborat el vicepresident econòmic de la Generalitat Oriol Junqueras  on es fixa la dependència econòmica de Catalunya respecte a l’Estat espanyol fins al 2026. I ja sabeu que normalment quan es fan previsions sempre solen ser optimistes. M’agradaria saber que opina sobre aquest tema Cristobal Montoro que seria l’equivalentespanyol... Bé, de fet ja sé el que pensaria, no li cal donar més voltes...

El cert és que aquest document m’aclareix moltes coses, més de les que potser podeu pensar en un primer moment. Recentment (en els darrers 2 o 3 mesos) he escrit un parell d’entrades al meu blog on posava en dubte la viabilitat de la independència ja que en un primer moment Catalunya no disposaria de capacitat econòmica suficient per a tirar endavant el procés. Els diners els recapta Madrid i després retorna a Catalunya la part que li corresponen per llei (tot i que de vegades es fan els garrepes tot el que volen i més...)

Tot això de fer lleis preparant la desconnexió està molt bé, com per exemple la Llei de Transitorietat Jurídica que és la que ha de permetre que no hi hagi un buit legal quan s’acabi proclamant la independència, però la mare dels ous són els calerons. Sense diner no hi ha país que pugui sobreviure ja que des del primer moment s’han de garantir els drets bàsics dels seus ciutadans (salut, serveis socials, seguretat, educació...) i això requereix de la suficient capacitat econòmica.

De Ferreres al Periódico. 

Dos dies abans de Nadal, el President Puigdemont va convocar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) que, com algú va dir, són unes sigles més que s’han de sumar a totes les que han anat apareixent al llarg dels darrers anys relacionades amb el procés independentista. No tinc clar que va voler insinuar, però des del meu punt de vista la sopa de lletres, tot i que pot aparentar que es camina cap avant, és un símptoma de que no van tan bé com se’ns vol fer creure. Com diu la dita: molt de soroll i poques nous.    

De fet, a la reunió del PNDD, Puigdemont ja va refredar una mica les expectatives del anunciat referèndum per al setembre dient que millor si era pactat amb l’Estat. Però per a que hi pugui haver un referèndum secessionista pactat amb l’Estat hauria d’haver un canvi constitucional que, de moment, ni se’l veu ni se’l espera...

Mai he negat que m’agradaria que Catalunya esdevingués un país independent i que per tant, tingués representació a tots els organismes internacionals, però no m’ho acabo de creure... Depèn de massa coses i hi veig massa incertesa. Me dóna la sensació que els nostres governants s’han ficat en un carreró sense sortida que anirà deixant rastre en forma de condemnes per sedició, desobediència, desacatament, etc. Tot plegat una gran vergonya com també he expressat en més d’una ocasió.

A part de la suficient capacitat econòmica per a engegar la maquinària d’un estat independent també hi manca una cosa molt important: el reconeixement internacional per part de les nacions sobiranes i dels principals organismes que, evidentment estan controlats per les pròpies nacions.

En tot aquest procés serà essencial el paper que hi jugarà Espanya. Si hi hagués una declaració unilateral d’independència l’ofec econòmic seria immediat i angoixant, com també ho seria la pressió que faria als diferents països per aconseguir que absolutament ningú reconegués Catalunya com estat independent.

Mentrestant, podem anar somiant tot el que vulguem.

FELIÇ 2017!!  

PRESOS POLÍTICS

Un pres polític és qualsevol que es mantingui a la presó o detingut d'alguna altra forma, per exemple, sota arrest, perquè les seves idees suposin un desafiament o una amenaça per al sistema polític establert, sigui aquest de la naturalesa que sigui.

Si algú no li posa remei, dintre d’un temps (mesos, anys...) les presons catalanes podrien estar plenes de presos polítics, tal com va passar després de la guerra o com encara passa a les repúbliques bananeres i, en el millor dels casos, sinó a la presó, si inhabilitats per a exercir càrrecs públics. Aquest és un panorama més que provable si res canvia, si tot segueix igual que els darrers anys.

Sabeu que Mas no és sant de la meva devoció, ni Quico Homs, ni tan sols la Carme Forcadell, per més de Xerta que sigui. No comparteixo per a res la seva forma de ser i actuar. Fins i tot hi veig un rerefons d’interessos personals a les antípodes dels veritables problemes de la gent.  

Dit això i com ja he expressat més d’una vegada, no estic per a res d’acord de com actuen els polítics espanyols (majoritàriament del PP, però també d’altres formacions polítiques) ni, evidentment dels tribunals de justícia, sovint massa polititzats i influïts pel propi govern de l’Estat.

Per tant, al menys que algú li posi remei (per això cal que tingui allò que a Catalunya li anomenem seny) anem irremediablement al xoc de trens que des de fa tant de temps que es parla.

El que passa és que si s’arriba a aquest extrem, un dels dos trens és molt més gran i pesant que l’altre i, amb tota seguretat, tots i els danys que es pugui emportar, en sortirà millor lliurat que l’altre.

Espanya ho té quasi tot a favor: la legalitat, el poder, el recolzament de la majoria d’institucions internacionals, etc. Mentre que Catalunya des del meu punt de vista només compta amb la raó (què no és poca cosa)

Fa massa anys que des d’Espanya es menysprea Catalunya. Diu una dita que mucho pormeter hasta joder y después de haber jodido, nada de lo prometido... Aquesta és des del meu punt de vista la situació que s’ha viscut al llarg de molts i molts anys... Segurament dècades senceres que acumulen segles... A la guerra dels Segadors Espanya va guanyar i Catalunya va perdre i aquest estatus l’han fet prevaldre sempre, potser de vegades de forma subtil, però no per això exempta de domini.

Tot i criticar sovint mitjans com TV3 per la seva parcialitat informativa, fa només unes setmanes, al programa Divendres que s’emet per la tarda, algú va comentar amb tota la raó del món (crec recordar que la Terribas) que, a canvi ‘d’oblidar-nos’ de la independència, què ens oferirà Madrid? Un millor finançament, més inversió en infraestructures, revisió de les balances fiscals, més traspassos de competències...? Quantes vegades ens han promès això mateix i no ho han complit? –va sentenciar-.  

Molt semblant a un esqueix que vaig veure fa molts anys per televisió. Recordeu la parella d’humoristes Lussón y Codeso? Un feia de criat de l’altre. Com que no cobrava, volia marxar.

-Si té quedes té pujaré el sou...  I té pagaré les extres... I els punts... I les comes...

-No cal que me paguis res de tot això... Jo només vull cobrar el que me deus ...

Santa raó. De promeses no vivim. Vivim de fets i el que és evident és que Madrid, sistemàticament, incompleix totes i cada una de les seves promeses (algunes d’elles signades i rubricades) Governi el PP o Governi el PSOE, és igual. Per això quan s’arriba a un alt grau d’emprenyamenta, s’ha de pegar un fort cop de puny sobre la taula i plantar-se: fins aquí hem arribat!

INDEPENDENCE DAY

El Dia de la Independència (4 de juliol), juntament amb el d’Acció de Gràcies (quart dijous de novembre) i Hallooween són les festes més conegudes dels Estats Units.  

Imagineu-vos el malestar que hi ha entre una gran part de la societat americana després de la victòria de Trump que per diversos estats, sobretot Califòrnia, han sortit moviments reclamant la independència dels Estats Units. De sobte ha aparegut un segon dia de la independència, encara que és molt prompte per a vaticinar si finalment tindran èxit.

En aquests moments, quan sé parla d’independència és inevitable pensar en Catalunya. El moviment independentista català sembla que va en augment, mentre que d’altres pensaments més lights, com el federalisme, no acaben d’arrancar.    

De totes formes sembla evident que en política, el que verdaderament triomfa és el populisme, que és dir allò que la gent vol escoltar. Què no hi ha feina i hi ha molts emigrants, la culpa de que els nadius no tinguin feina és de la emigració... Què es percep molta més inseguretat ciutadana (aquí els mitjans de comunicació tenen bona part de la culpa), sé surt i es diu que és l’índex de delinqüència està més alt que mai (encara que dir això sigui mentir, tal com va fer Trump durant la campanya) Què Espanya ens roba? Demanem la independència.  Tot és populisme!

De vegades, quan he dit que sí a la independència però no de la ma de segons qui, m’han replicat:

-L’important és independitzar-nos, després entre nosaltres ja ens arreglarem...

Com si de sobte la lluita de classes deixés d’existir i tots fóssim iguals: obrers i patrons, rics i pobres...

Mas (aquell que de tant en tant apareix, ja que mai se’n ha acabat d’anar del tot), va sortir després de la victòria de Trump i va animar els catalans a lluitar per la independència...

Segons el Periódico d'avui mateix, la web Político, situa el referèndum previst per al mes de setembre de 2017 com un dels moviments més populistes previstos per a l’any vinent.

El federalisme tampoc té gaire bones perspectives. Als EE.UU., paradigma de federalisme al món, si es té en compte els moviments independentistes que he citat al començament, es demostra que tampoc tot són flors i violes.

A Espanya, si és que alguna vegada ha existit un moviment federalista amb cara i ulls, penso que, de moment, aquells que pensen que és una bona solució per a Catalunya, millor vagin aparcant la idea per a d’altres temps (esperem que millors)

Me refereixo, es clar, a alguns companys del PSC. Els socialistes catalans van abraçar fa uns anys el federalisme perquè era l’única sortida que tenien en aquell moment, ja que la resta de idees (d’esquerres, nacionalistes, etc.), estaven agafades pels altres partits que, fa o no fa, ocupaven el mateix espai polític que el PSC. Era l’única sortida... Sempre que a l’àmbit espanyol, els germans del PSOE li donessin suport.

Però la veritat, al PSOE no l’he vist mai convençut. Encara recordo aquell primer míting després de la gran idea amb Pere Navarro y Rubalcaba sobre l’escenari. Per molt que Pere Navarro va insistir sobre el federalisme d’Espanya, Rubalcaba va semblar que no es donava per al·ludit. I és que costa molt acceptar una idea quan no la comparteixes.

De totes formes, en aquell moment el PSC tenia al PSOE com a referent a Espanya. Ara mateix, el PSOE ni és referents i amb prou feines partit. Al menys que surti un líder carismàtic (populista no, per favor!) i aixequi els ànims dels socialisme, el destí del partit és ocupar un espai residual allunyat dels governs que un dia va ocupar.