EL FRACÀS DE LA POLÍTICA

De Faro a Diari de Tarragona.

Dilluns a la tarda, a la SER, hi va haver un debat de polítics amb representant de diversos grups. El tema a debatre va ser la compareixença davant l’Audiència Nacional de Quico Homs imputat per desobediència i malversació de diner públic el 9-N. La moderadora els hi va preguntar si consideraven que la imputació era un fracàs de la política. Crec que tots tres representants van contestar afirmativament a la pregunta.

Tot i el legítim dret a l’autodeterminació del poble català, s’ha d’acceptar que el camí seguit és un cúmul de despropòsits i cada part ha utilitzat l’estratègia que més li ha convingut en cada moment.

Fixeu-vos per exemple en les declaracions que va fer Homs el mateix dilluns. Segons l’actual portaveu del grup parlamentari del PDC al Congrés, el Govern d’Espanya els hi hauria ofert fer una consulta tolerada sempre i quan Mas no fes cap declaració al respecte. Però Mas és Mas i li pot més la fatxenderia que la voluntat de servei al seu poble.

Però aquesta actitud, la que vulgarment s’anomena jugar al gat i la rata, ja els hi va bé al sector independentista. Mentrestant tenen a la població ocupada pendent d’aquest tema s’obliden d’altres d’efecte molt més immediat i, probablement molt més important per a les persones afectades que precisen una atenció especial. Qui parla del tercer sector, de la dependència, de la pobresa, dels desnonaments... Sembla que alguns només tenen a l’horitzó el tema de la independència i no veuen res més. Perdoneu-me el símil. És com els burros d’abans, als qui se’ls hi posava uns aparells al costat dels ulls (sembla que s’anomenen antoixos, al menys en valencià) per a què no veiessin als costat, per la qual cosa només podien mirar cap avant. Tot i que alguns puguin pensar que mirar sempre cap avant sempre resulta positiu, també és veritat que es perden bona part del que passa al seu voltant.

De Faro a Diari de Tarragona. 

No obstant, i com ja he dit més d’una vegada, mai s’hauria d’haver arribat al punt de judicialitzar el procés. Els temes polítics s’han de resoldre políticament, en diàleg... El que passa és que el poc diàleg que hi ha hagut és una mena de diàleg de besucs que no vol cedir cap de les dues parts perquè qui ho faci sabrà que perdrà rèdit electoral.

Si doneu una mirada retrospectiva  veureu com el procés independentista engegat per Mas després de la Diada de 2012 ha estat un cúmul de contradiccions. Sense anar més lluny només cal fixar-se en les declaracions de Neus Munté el passat cap de setmana. Primer va dir que s’hauria de tributar a la hisenda catalana i immediatament després que el Govern no obligarà a ningú que ho faci. O sigui: aigua de borraines.

Voleu més exemples encara? Al final que es farà (si és que es fa res) una DUI o una RUI? O ens conformarem amb un referèndum pactat amb l’Estat a canvi de donar suport a Pedro Sánchez.

La darrera perla d’Homs és que si hi ha una sentència condemnatòria i sé l’inhabilita, no l’acatarà... Esperem que no sigui així i que tot quedi en un no res, però si passa, si finalment l’Audiència Nacional, l’inhabilita, Homs no tindrà més remei que acatar la sentència... O això o l’escena de la Guardia Civil traient-lo detingut del Congrés dels Diputats...

Què trist que és tot!    

I COM HO FAREM, SRA. MUNTÉ?

Vaig llegir aquest cap de setmana unes declaracions de la ugetista Sra. Munté, que va ser vicepresidenta del Govern amb Arturo, que haurem de pensar en deixar de pagar els impostos a la Hisenda Espanyola.

Les Oficines Liquidadores recapten per a la Generalitat. 

Tots els projectes, per menuts que siguin, han de comptar amb un pla de viabilitat econòmica. I la creació d’un estat és un projecte de gran magnitud i, per tant, amb més raó encara, s’ha de tenir clar des d’un bon començament com es finançarà. La resposta és molt fàcil: dels impostos dels seus ciutadans... Però la realitat és molt més complicada que la resposta.

Sempre que el govern ha parlat de crear estructures d’estat, la hisenda pròpia és un dels objectius claus. L’Agència Tributària Catalana fa molts anys que funciona, no és cap novetat. El que passa és que té unes competències molt limitades i, per tant, l’import recaptat és quasi simbòlic si el comparem amb la totalitat dels impostos que paguem els ciutadans i les empreses de Catalunya. Destinar més recursos no milloraria sensiblement la recaptació dels tributs que gestiona (Imposta del Patrimoni, Transmissions i Actes Jurídics Documentats i alguna coseta més...) O dit amb unes altres paraules: la creació de més oficines (sé remoreja que, per exemple, ne volen obrir una a Tortosa) no comportarà forçosament un increment substancial de la recaptació, tot i que millorant la inspecció (sobre tot en allò que respecta a l’Impost sobre el Patrimoni), tal vegada s’aconseguiria recaptar uns quants milers d’euros de la gent que té obligació però que no declara.

Quan vaig llegir les declaracions a l’actual Consellera de la Presidència, vaig pensar immediatament: I com es farà? Elaborarà el Govern de la Generalitat una llei per a obligar els catalans a tributar a la hisenda catalana?

La resposta la va donar la mateixa consellera només un dia més tard: No s’obligarà als catalans a pagar els seus tributs a Catalunya... Suposo que la mateixa consellera se’n va donar compte de la ficada de pota... I sinó va ser així, potser algú dels seu entorn li va haver de dir: Però que has dit Neus!

Com s’ha pogut constatar, qualsevol llei elaborada pel Parlament i que l’Estat cregui que lesiona els seus interessos és, immediatament, recorreguda davant el Tribunals Constitucional que, fins ara, ha vingut donant la raó a l’Estat en quasi tot.

Potser hi ha gent que ho tenen molt clar: Pagarem els impostos aquí! (tot i que de moment no ho fa quasi ningú) Però la immensa majoria pensaran amb les conseqüències que poden tenir de no pagar l’IRPF (ciutadans), l’IVA (empresaris) i Societats (societats anònimes, societats limitades, cooperatives, etc.)

Imagineu-vos per exemple que un empresari decideixi a pagar l’RPF que reté de les nòmines dels treballadors a la hisenda catalana i que el treballador, en canvi, a l’hora de fer la renda decideixi passar comptes amb la hisenda espanyola i que li surti a tornar i que no sé li torni perquè les no constin les seves retencions o rep una liquidació de l’Agència Tributària espanyola perquè no constés l’ingrés de les retencions per part de l’empresari.

La Incertesa jurídica que representa tota aquesta situació és molt gran. No es pot estar jugant indefinidament amb el futur d’un poble.  

Per tant, seria d’agrair que d’una manera o una altra es deixés de marejar la perdiu. Si hem de ser independents, com més prompte millor i sinó pot ser, calma, per favor...  

DIARI DE L’AGOST. DIA 8

BOUS

Tot i que quan s’escriu a la premsa se parla de correbous, a les Terres de l’Ebre (o potser més concretament al Montsià i al Baix Ebre) li diem bous, així, a seques...

El debat sobre els bous pràcticament no deixa indiferent a ningú. Potser a mi fa uns anys m’hi deixava, però cada cop me radicalitzo més cap al costat d’aquells que es declaren antitaurins. I si és així és perquè també me’n adono de la poca intransigència d’una part (segurament minoritària) del aficionats a aquesta tradició. Me costa dir cultura, perquè no veig cap cultura amb el que es fa amb els animals en general i els bous en concret.

Avui, la portada del Diari Ebre (Diari de Tarragona), porta el següent titular: Els correbous atreuen milers d’aficionats a les festes ebrenques. Des del meu punt de vista és un titular que crea confusió. La pregunta és: Des d’on els atreuen? De els comarques de fora de les Terres de l’Ebre? El titular parla de milers (sense concretar), no d’uns pocs... De veritat a les places s’hi veu tanta gent de fora... Ho dubto.

A veure, que no és la festa del Reanixement de Tortosa o els Carnavals de Vinaròs... M'enteneu? 

Ara bé, el que passa (i ha passat sempre) és que els aficionats als bous dels diferents pobles de les nostres comarques assisteixen als actes que fan als altres pobles. Fa 35 anys, quan treballava a Vinaròs (una ciutat on no s’hi feien bous), els aficionats esperaven impacient que sé arribessin les festes de Sant Jordi per anar-hi.

Veieu el puntet sobre el fumeral de l'esquerra?

ULTRALLEUGER

Aquest matí, mentre treia a la meva gossa, al cel d’Amposta hi passava un fet inusual. No hi havia cap eclipsi ni plorava Sant Llorenç (tot i que no trigarà gaire en fer-ho) Era un fet molt més humà: hi sobrevolava un ultralleuger. Devien de ser les 7:25 quan sobre els edificis d’Amposta (a una altura força considerable), he pogut veure un d’aquests aparells. Tan alt volava que he mirat de fer-li diferents fotos amb el mòbil i a penes hi surt.

INDEPENDÈNCIA

Una vegada he tret a la meva gosseta, en arribar a casa, tinc per costum posar la tele mentre me prenc el cafè i menjo alguna cosa. Aquest matí, la primera paraula que ha sortit de la caixa tonta (la nostra tele té 28 anys!) ha estat independència. Però no he estat l’únic en adonar-me’n, ja que la meva dona que estava a la cuina també ha reparat en el detall.

Al final haurem de donar la raó als contraris del procés quan diuen que des de TV3 i d’altres emissores afins a Convergència i ERC se’ns adoctrina.

He llegit al Periódico d’avui que el Parlament fa 1 anys que no aprova cap llei... I Puigdemont ahir a Das (comarca de la Cerdanya) fent un discurs en un elevat to nacionalista. Ja sé que el moment ho demanava, però me sembla que a Catalunya, ara com ara, hi ha prioritats molt més importants.

Els governs estan per a governar (d’aquí el nom) i no per adoctrinar-nos aprofitant qualsevol moment.

AINA CID

Ahir diumenge estava tot preparat. L’Ajuntament d’Amposta va fer col·locar un pantalla per a seguir i animar en la distància a la remera ampostina Aina Cid i la seva companya la barcelonina Anna Boada. Els que no hi vàrem anar, des de casa també les hi volíem donar força per a que traguessin el millor resultat possible. L’hora prevista de la regata era les 15:10... Tot i que s’apropava l’hora, al canal Teledeporte de TVE hi fien gimnàstica. Va passar l’hora i res... Al final, a la pàgina d’Internet del diari Sport, vaig llegir que s’havien ajornat fins avui per culpa del vent.
Avui s'han classificat per a semis. Moltes felicitats campiones!! 

TOVALLOLETES HIGIÈNIQUES

Potser el tema us resultarà una mica escatològic, però me ve de gust parlar-ne. No sé si sou usuaris o no a l’hora de tocar-vos el cul de les tovalloletes higièniques que se venen als súpers. Jo sí i us he de dir que van de meravella davant un antiquat paper higiènic que és de tot menys higiènica, per culpa de la mala qualitat de molts de rolls que per moltes capes que hi hagi, s’acaben trencant quan pressiones el dit contra el forat... Cosa que no passa amb les tovalloletes...

Bé, ara sembla que aquestes tovalloletes no agraden a algú i s’ha començat una campanya en contra. El motiu és perquè són poc biodegradables i que triguen molt més en desfer-se que el paper de tota la vida. I això fa que eliminar-les produeixi un sobre costs.

No fa massa dies que ho vaig escoltar per la ràdio, però com passa sempre, quan es vol que una cosa surti efecte, s’ha de incidir com més vegades millor... Així que, després de parlar-ne, se’n havia de tornar a parlar a un programa que té el meteoròleg de TV3 Francesc Mauri. No m’estranyaria gens que es creés una taxa per a utilitzar aquest producte.

Ja sabeu que sóc un inconformista i estic en contra d’algunes normes que ens volen fer canviar els nostres hàbits, sobre tot d’aquelles que, en aparença, són injustes.

Segurament sóc una de els persones més respectuoses amb el nostre medi ambient: reciclo pràcticament tot (vidre, cartró, plàstics i llaunes, fracció orgànica...), he recollit les deixalles quan he anat d’excursió, no tiro oli al clavegueram, etc., etc. Però aquesta vegada no penso fer cas als impulsors d’aquesta campanya. Ah! I primer voldria contrastar-ho amb els fabricants. Sempre està bé escoltar a les dues parts...

‘CANSINOS’

Una música, per molt que t’agradi, si l’escoltes en tot moment, segurament te’n acabaràs cansant. El que està passant per la capital i cort amb les pressions mútues entre els diferents forces polítiques per a facilitar la investidura de Rajoy, també me cansen.

El PP pressiona a C’s per a què hi voti a favor... C’s pressiona al PSOE per a que s’abstingui... La vella guàrdia socialista pressiona a Sánchez amb el mateix objectiu. I així dia sí i dia també... Ja sé que la paraula cansino no està al diccionari, però tothom l’entén.        

Si tot hi estar de vacances la majoria aquesta cançó l’hem d’estar escoltant tot l’estiu, no sé sinó prefereixo que vingui una onada de calor...

CATALUNYA L’ANY 36 I ARA

De Ferreres al Periódico. 

Aquets dies s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alçament militar feixista que va acabar amb la II República espanyola. Els primers dies el cop d’estat va triomfar a una gran part del territori espanyol, però a algunes zones com Catalunya es van mantenir lleials al govern legalment sorgit de les urnes.

El Front Popular (unitat de diversos partits amb el propòsit de recuperar el govern que estava en mans dels partits de dretes) va triomfar a Catalunya, tal com també ha passat ara amb la victòria d’en Comú Podem seguida d’ERC, PSC, etc. Els partits representatius de la dreta van quedar molt pel darreres. L’any 36 les forces de la dreta es van agrupar sota les sigles de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas)  

Per tant, després de 8 dècades la situació política catalana és força similar. Ara, com llavors, de forma majoritària, la societat catalana és bàsicament d’esquerres i, en molts de casos, ara com llavors volem tenir un status diferent al que tenim.

L’any 1934 el president català Lluís Companys proclamava des del balcó de la Generalitat l’Estat Català. Això sí, dintre de la República Federal Espanyola. De totes maneres es va considerar un intent secessionista i per la qual cosa va ser empresonat.

El 2014, concretament el 9-N, Catalunya va fer una consulta sense cap mena de valor jurídic, ja que el Tribunal Constitucional Espanyol la va declarar il·legal i, per tant, es va d’haver de mobilitzar a la societat civil (a Amposta es van mobilitzar majoritàriament convergents i republicans) per a portar-la a terme. El resultat (torno a incidir que sense cap mena de valor jurídic) va ser aclapadorament favorable a la independència. Això sí, pràcticament només hi van participar els que tenien conviccions independentistes com els afiliats o simpatitzants de CDC, ERC i membres de la societat civil integrats a l’ANC i Òmnium Cultural. Encara que sempre he defensat que, en aquest cas 1 + 1 no sumen 2. M’explico. Els socis de l’ANC i Òmnium són, majoritàriament afiliats i simpatitzants dels dos partits esmentats i, per tant, si els comptem a un lloc no els hem de comptar a l’altre. A mi per exemple me van trucar fa uns anys d’Òmnium per si volia fer-me soci, però vaig declinar la invitació, el motiu principal és perquè ja pago prou carnets: partit, sindicat i 3 ONG’s... Hi ha d’haver un moment que s’ha de dir prou.

Una de les conseqüències (segurament la més significativa) va ser l’encausament d’aquells dirigents a qui es va considerar responsables màxims de l’organització de la consulta: el President Mas, la vicepresidenta Ortega, la consellera Rigau i el conseller Homs per desobediència i prevaricació. Segurament us vindrà al cap la imatge de Mas pujant les escales de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya mentre una gran part dels alcaldes del seu partit li donaven suport aixecant les vares representatives del seu poder municipal.

Ja vaig dir fa unes setmanes que no em semblaria bé que els politics catalans acabessin a la presó per aquells fets. Per motius polítics (i aquests ho són) no sé pot empresonar a ningú.  Aquestes coses només passen a les repúbliques bananeres i Espanya no crec que ho sigui, encara que alguna vegada s’hi sembla bastant.

El millor que es pot arribar a fer per a garantir-te sinó la immunitat, al menys no sortir-ne mal parat, és pactar amb l’Estat. Fa 80 anys la situació política (força més insostenible que ara –per aquella època els militars encara es trobaven a les cavernes-) va acabar amb el cop d’estat. Ara la solució ha estat pactar amb el poder, amb la mena de CEDA que hi ha a Madrid.

Per una mica més d’un plat de lentilles (grup parlamentari propi per als convergents + 1,5 milions d’euros –despeses de la campanya electoral- + 2 milions d’euros –assignació que els hi pertoca per tenir grup parlamentari-), Homs (què està aforat i que per tant el seu encausament és per separat dels altres tres) i la resta del grup parlamentari van col·laborar amb els centralistes del PP per a facilitar així la presidència del Congrés per a la diputada Ana Pastor.

Tal com deia ahir està per veure ara si aquesta col·laboració (desmentida pels convergents) anirà més enllà o es quedarà aquí o dit d’una manera molt més entenedora: Votaran els diputats del Partit Demòcrata Català la investidura de Rajoy?

Si és així quedarà demostrada la submissió d’un sector de catalans que s’autoproclament independents al poder centralista de l’Estat espanyol.  

ELS MATEIXOS GOSSOS AMB DIFERENTS COLLARS?

De Faro a Diari de Tarragona. 

Dissabte passat les bases de Convergència (CDC) van decidir refundar el partit i això està bé. Com dirien els castellans, hacer borrón y cuenta nueva sovint és necessari i imprescindible. Abans que Convergència altres patits ho han fet, com per exemple Alianza Popular quan es va convertir en Partit Popular. I més partits haurien de seguir el mateix camí.

Convergència ha estat un partit hegemònic durant molts anys a Catalunya, la qual cosa els hi va permetre presidir la Generalitat en dos períodes diferents: primer amb Jordi Pujol i després de l’època del Tripartit amb Arturo Mas.

Però darrerament les coses no li van tan bé com desitjarien. Ja durant els darrers anys del pujolisme els resultats els hi van anar de baixada, la qual cosa va fer que perdessin el govern de la Generalitat per culpa d’un maleït pacte de les forces progressistes de Catalunya.

Finalment Arturo va aconseguir recuperar la presidència de la Generalitat gràcies al PPC primer (amb l’abstenció del PSC) i d’ERC més tard. Però els resultats sempre han estat molt lluny dels obtinguts a l’època de Pujol i tot i que l’any 2011 van guanyar les eleccions Generals per primera vegada, els suport per part de la ciutadania ha anat de baixa elecció rere elecció. Els motius d’aquesta davallada han estat principalment dos: la corrupció i el gir ideològic.

La corrupció al si de CDC arranca pràcticament, des del mateix moment de la seva fundació per part de Jordi Pujol i companyia. La crisi de Banca Catalana esclata l’any 1982, quan Pujol portava dos anys presidint la Generalitat i el mateix any que Felipe González guanyar les eleccions generals per una àmplia majoria.

El tema de Banca Catalana mai ha quedat resolt i els dubtes sempre han planat sobre les figures de Jordi Pujol i són pare Florenci, a qui el Molt Poc Honorable va senyalar com l’origen dels diners no declarats i dipositats a una entitat financera d’Andorra.

A aquest cas mai provat de corrupció n’hi van arribar molts més. La majoria d’ells agrupats baix el nom genèric del 3%. El 3% era el percentatge que, suposadament, cobraven alts càrrecs de Convergència per atorgar obra pública a empreses del seu entorn com ara Copisa, Ferrovial, Teyco, etc. Però sembla ser que de vegades aquest percentatge era molt superior.

Hi ha documentació y declaracions que confirmes aquest particular en mans dels jutges i, per això sé van embargar diverses seus del partit, entre elles la central, per haver considerat que Convergència n’era beneficiaria a títol lucratiu. No entenc massa de lleis, però suposo que en el cas de es compleixi el mandat de les bases i l’actual CDC es refundi en un altre partit, aquest s’haurà de fer càrrec de tot el passiu de l’actual, incloses les sancions i possibles indemnitzacions que es puguin derivar de les sentències si s’acaba fallant en contra del partit de Pujol, Mas, Puigdemont i tants d’altres.

En quan al tema del gir ideològic està clar. Després de l’11 de setembre de 2012, Mas creu convenient apuntar-se al nou corrent ideològic que està sacsejant Catalunya: l’independentisme, deixant enrere la ideologia catalanista de conveniència que havien impostat Pujol i la resta dels fundadors. I per què va donar aquest gir Mas? Per mirar d’aturar i recuperar la fuga de vots que marxaven cap a ERC. A part de que la jugada li va sortir malament, som molts els que no ens creiem la transfiguració de Mas i de tots els que han abraçat la nova fe.    

La refundació d’un partit (de qualsevol partit) per a que sigui creïble hauria de significar un canvi radical, tant en ideologia com en dirigents.

Quina serà la ideologia del nou partit? El catalanisme? L’independentisme? La conveniència (tal com ha segut sempre)?

I en quan als nous dirigents?  S’apartaran definitivament Mas, Puigdemont, Homs, Rull, etc. i donaran pas a una nova remesa de polítics joves que no hagin tingut responsabilitats durant els anys de la corrupció?

O tot seguirà igual o sigui, els mateixos gossos amb diferents collars?

De moment l’assembla de militants va decidir que el cap de llista al Congrés tornés a ser Quico Homs en lloc de la seva oponent (i desconeguda per a quasi tots) Sílvia Requena.

Si voleu la meva opinió us diré que serà Mas de lo mismo...    

LA INDEPENDÈNCIA QUE NO DEIXA SER INDEPENDENTS

L'acudit del far d'avui reflexa força bé el que dic al comentari d'avui. 

A la sessió d’ahir del Parlament de Catalunya, ERC va votar amb CDC (recordeu que  a les eleccions de setembre van presentar-se conjuntament en la candidatura de Junts pel Sí) no treure les subvencions als col·legis concertats que segreguen l’alumnat per sexes, la majoria d’ells (igual són la totalitat), pertanyents a l’Opus.

Recordeu el que dic sempre de la coherència? És coherent afirmar que ets d’esquerres i votar amb al dreta a favor de continuar donant privilegis a l’integrisme catòlic? A mi em sembla que no...

Altres vegades en canvi sí que han votat en sentit diferent, com quan es va votar sobre la reforma laboral o sobre la conveniència de treure el monument franquista que hi ha al mig de l’Ebre a Tortosa o la prioritat de construir Barcelona World a Tarragona (imagino que els estrangers quan senten parla d’un complex que es diu Barcelona i que es fa al costat de Tarragona, no deuen d’entendre res...)  

D’altres vegades, com quan es va debatre la llei de mesures contra la pobresa, els partits d’Esquerra també han tret el colors a ERC massa collada pel pacte subscrit amb Convergència amb el propòsit de caminar junts cap a Ítaca.  

Per tant, el tema de la independència és tan transcendent en els acords assolits que impossibiliten a ERC ser independent a l’hora de defensar la seva ideologia i votar en conseqüència.

I si tot fos un engany...? Una farsa per a continuar al poder? Evidentment m’estic referint a l’estratègia de CDC. Insisteixo una vegada més (potser em direu pesat, però tan me dóna) ¿Com és possible que una formació política, d’un dia per l’altre canviï radicalment de posició i passi de ser nacionalista (i pactar amb el PP quan li convenia) a independentista?    

Si ets lector assidu del meu bloc i m’aguantes totes les dèries, segurament estaràs d’acord amb mi que això és impossible. Que milers (molts milers) de persones no poden canviar de cop i volta... A no ser que el canvi del seu líder provoqui una situació així... I aquests tipus de societats tenen un nom: sectes.

Convergència estaria disposada a vendre a la seva mare per tal d’aconseguir els seus propòsits... Per a ells tot té un preu, el posen, el paguen i a continuar... La humanitat encara ha de perdurar molts mil·lennis més...    

Però sovint veus detalls i penses:  Ha calgut tot aquest enrenou per a que al final haver de rebaixar les expectatives inicials?  

Només fa uns mesos parlar d’un referèndum pactat amb l’Estat era un tema tabú. O independència o res. No hi havia cap altra possibilitat. En canvi ara, fins i tot l’ANC acceptaria un referèndum vinculant amb una pregunta clara sobre si els catalans volem o no ser independents per afavorir la investidura de Pedro Sánchez. Ai carai! -que diria Joan Capri-

S’ha de tenir clar que un referèndum pactat amb l’Estat seria molt diferent al que es va organitzar el 9-N de 2014. Llavors, molts dels que aquell dia es van quedar a casa aniran a votar. Què, sí, què sí, que jo també estic d’acord que es faci un referèndum i com he dit moltes vegades no m’importaria que Catalunya es convertís en un estat independent, però a diferència de molts, a part d’escèptic, tampoc és que sigui la meva prioritat principal.

Tenim massa problemes (i grossos!) dintre de casa (i també fora), per capficar-me en una idea etèria quan n’hi ha de materials que demanen la nostra comprensió i solidaritat.

Qüestió de prioritats amic meu... Ja ho saps...    

QUAN ‘LA COSA’ NO FUNCIONA...

De Faro a Diari de Tarragona. 

La percepció que tinc és que el govern de la Generalitat no acaba d’arrancar. Fis ara només veig titubejos que no porten en lloc. Fins i tot l’actual President Puigdemont i l’anterior, Mas, discrepen en les formes...

Aquesta setmana el Parlament va fer un monogràfic sobre la pobresa a casa nostra. La coalició de govern (CDC+ERC) van supeditar l’aplicació de mesures pal·liatives a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per aquest any. Més que una petició, a mi em va sonar a xantatge, una manera de comportar-se molt pròpia dels convergents. I a sobre, Puigdemont ho va lligar tot amb la independència de Catalunya: Quan serem independents no hi haurà pobresa –va dir-. Com si la pobresa pogués desaparèixer del mapa en un tres i no res. La pobresa existirà mentre hi hagi injustícia al món i hi haurà injustícia mentre hi hagi capitalisme. I no considero a Convergència com un partit anticapitalista i tampoc a ERC.

Em sembla que és inqüestionable (encara que alguns puguin discrepar) que estem en una fase de marejar la perdiu. De fet elsindepenescèptics com jo mai ens hem cregut que amb CDC pel mig, Catalunya pugi arribar al port independentista.

Al començament us parlava de les discrepàncies sorgides entre Mas i Puidemont. Mentre el primer parla de 16 mesos de preparació, el segon, l’actual president, ho considera com a part del procés. Però els fets ho desmenteixen.

La hisenda pròpia no acaba d’arrancar. Per a poder-ho fer s’haurien de recaptar tots els tributs i ells mateixos diuen que mentre se segueixi tributant a Espanya i desaconsellen cap altra fórmula alternativa. Aquesta situació provoca que Catalunya continuï tenint problemes de tresoreria que només es poden solucionar amb aportacions fetes per l’Estat. I sinó hi ha diners, tampoc hi ha capacitat de gestió.

Mentre això passi, el govern català continuarà culpant a Espanya de tots els mals que pateix el nostre país. Ja ho va dir l’altre dia l’Ignasi Guardans: l’independentisme necessita de confrontació per alimentar-se.  

I si aquests arguments no us han acabat de convèncer, mireu cap a Madrid. Ja sabeu que allí s’està buscant un acord que permeti formar govern i acabi amb aquesta situació d’interinitat. Ara per ara l’únic candidat és Pedro Sánchez que compta amb el suport de C’s. Mentre els grups d’ERC i Democràcia i Lliberta han dit que si s’accepta fer un referèndum a Catalunya sobre la independència, també votaran a favor, amb la qual cosa Sánchez tindria el suport necessari. Referèndum, he dit referèndum... Per tant, com podeu veure, les pretensions inicials s’haurien diluït considerablement.

El rum-rum també ha arribat al si del grup parlamentari de Junts pel Sí. Aquesta setmana el seu cap de llista per Tarragona Germà Bel va fer un conat de dimissió pel funcionament intern de la direcció del grup on, a part de diputats, sembla que també hi assisteixen altres polítics que no tenen escó al Parlament, la qual cosa seria considerada com una intromissió al funcionament del propi grup per part de Bel. Al final tot ha quedat en un no res, ja que s’ha reestructurat aquest equip sense admetre ningú que no sigui diputat.  

I per acabar-ho d’arrodonir, a Girona hi haurà un govern sociovergent...

Algú en dóna més?

‘QUICO’ HOMS, IGNASI GUARDANS I L’INDEPENDENTISME CATALÀ

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Al programa el Balcó de la Cadena SER tenen diversos convidats que opinen i debaten sobre l’actualitat política catalana i espanyola. Dilluns els contertulians són la Montserrat Tura (ex PSC) I Ignasi Guardans (ex CDC)

Sobre la taula el tema de la compareixença de forma voluntària (cal remarcar-ho) de Quico Homs davant el jutge del TSJC que investiga el 9-N (de 2014), el dia en que els catalans, de forma massiva van acudir a votar si volien o no que Catalunya es convertís en un estat independent.

Mentre Montserrat Tura es mostrava molt més cauta i fins i tot eludia les preguntes de la directora del programa (o el que és el mateix: parlava sense dir gran cosa), l’altre contertulià, l’Ignasi Guardans no es va mossegar la llengua a l’hora d’opinar sobre aquest tema. Segurament si en lloc d’haver-se fet per la ràdio en una hora on l’audiència tampoc és que sigui massa elevada s’hagués per per exemple a .Cat de TV3, és possible que les declaracions de l’exdiputat nacionalista haguessin portat cua.

Com he dit, el ara portaveu del grup parlamentari de Democràcia i Llibertat al Congrés dels Diputats, va acudir a declarar de forma voluntària sobre la preparació del 9-N. I ho va fer perquè el seu nom sortia al sumari del cas (tot i no estar imputat) i el jutge el va convidar a explicar-se. D’aquestes explicacions, Homs pot arribar a ser o no investigat (imputat), encara que per la seva condició de diputat sigui aforat i, per tant, per a declarar com a tal, s’hauria de tramitar un suplicatori al propi Congrés. A l’entrada al TSJC esperaven a Homs un nodrit grup de persones amb senyeres independentistes i cantant l’himne nacional de Catalunya, a part de personalitats rellevants del nostre país com la presidenta del Parlament la Carme Forcadell o el Conseller Raül Romeva. Entre les declaracions que va fer Homs cal destacar-ne les següents:

- Això passa perquè un hipotètic vot favorable de DiLL pot facilitar la investidura de Sánchez i per tant que el PP no segueixi governant Espanya.

-Com més alta sigui la pena, més alta serà la victòria. Una frase de marcat estil convergent, segurament sortida d’alguna de les seves fàbriques de idees.

Homs també va acusar a la fiscalia de ser l’instrument del PP per a dinamitar el procés català.

Guardans va carregar molt durament contra les declaracions de Homs. Així com també contra la preparació de la consulta del 9-N i fins i tot del procés. Sobre la preparació de la consulta va dir que, efectivament, van desobeir i que per tant, s’han d’atendre a les conseqüències. També va parlar de malversació de cabals públics a l’hora de pagar aquella jornada.

-Van agafar els diners de la caixa comuna i els van usar per a finalitats partidistes –vaafirmar Guardans-.  

Aquí (com en d’altres afirmacions de Guardans), la Tura l’intentava corregir: suposadament...

Vaig pensar que  deu d’estar molt resentit amb el seu ex partit per a opinar de la forma que ho feia. Encara recordo que l’enrabiada de Guardans en saber que no seria candidat al les eleccions al Parlament Europeu (el darrer càrrec públic que va ocupar) i el seu lloc l’ocuparia Ramon Tremosa    

Finalment, sobre l’entrada d’Homs al TSJC i les declaracions que va fer, Guardans va dir que la rebuda va estar plena de parafernàlia independentista i totalment premedita i organitzada. També va qualificar l’afirmació del portaveu de DiLL sobre un hipotètic pacte per a investir a Sánchez directament de bajanada.

-Homs sap perfectament que Sánchez no els tindrà en compte per a res –va vaticinar Guardans-

En sortir de declarar, Quico Homs va se rebut a la seu de CDC per l’actual President de la Generalitat Carles Puigdemont i el seu antecessor al càrrec.

POAL D’AIGUA GELADA?

Acudit de Faro a Diari de Tarragona. 

Reitero el que fa dies que dic: Sobre el tema de la independència sóc pragmàtic. Sense voler molestar els meus lectors, igual algú no sap ben bé el que vol dir. El diccionari ho defineix de la següent manera: Que atén solament als fets, que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques. Bé, us ha quedat clar, no?

Fixeu-vos que no dic (ni molt menys!) que estic en contra de la independència de Catalunya, ans tot el contrari, ja que penso com pensen els independentistes que en la situació actual no anem en lloc. He perdut la confiança amb aquells que fan política des de Madrid i que una vegada ja ens van servir cafè per a tothom. Ja que a Catalunya no sé li ha reconegut un status diferent a la resta de territoris que configuren les Espanyes, és més que raonable que s’hagi arribat al punt que som.

Després d’aquest al·legat, vull citar-vos el titular que he llegit al diari digital Catalunyaplural.cat i que també he escoltat a d’altres mitjans com al Telenotícies de TV3: Puigdemont descarta la DUI i aposta per ratificar unaconstitució catalana.  Això és el que va dir a l’entrevista que li va fer dijous la Terribas a TV3 i de la que no vaig veure més que el final. Per cert, i parlant d’aquesta entrevista. Em va donar la sensació que, a part d’això (que com dic em vaig assabentar ahir pel matí), no va dir gaire més cosa. Em va semblar una entrevista pel sol fet de fer-li una entrevista o dit d’una altra manera: sé li havia de fer i sé li va fer. Puigdemont, per molt que insistís la periodista es va negar a fer-li cap revelació sense abans haver-ho comunicat als seu executiu (i suposadament a tots aquells que l’envolten o que estan per sobre seu –o sigui Mas-)

Per tant, o sento per tots aquells amics que ja veien la independència a tocar (per a un dia d’aquests...) Tal com van dir les CUP: anem lents perquè anem lluny...  Sembla que serà així.

Ara bé em sobta que parli de ratificar la constitució catalana... Com ho farà? Si la llei de consultes és inconstitucional, que farem, una consulteta com la que es va fer el 9-N de 2014?

És més, el dia que es faci públic el text de la constitució catalana, faltarà temps per a què el PP (o el PSOE si està al govern) la portin ràpidament davant del Constitucional que, òbviament la declararà inconstitucional. Vull recordar que la presidenta del Parlament Carme Forcadell va dir que hauran d’acatar la legalitat espanyola fins que no hi hagi la catalana...  

També vull recordar que el senador per ERC Santiago Vidal va ser suspès temporalment com a jutge per haver redactat durant el seu temps lliure un text que ve podria ser debatut com a una futura constitució catalana.

Per tan, si cada passa que fem aquí i que no agrada a Madrid es declarada inconstitucional, algú em pot explicar com arribarem a la independència? Jo ho veig magre.

Si vols tenir la il·lusió de que algun dia no molt llunyà tindràs un document d’identitat català, no seré jo qui té la tregui, però espero que tu meditis sobre les meves paraules i que respectis la meva postura.

Durant la presa de possessió, el president Puigdemont va dir dirigint-se a Mas: El més bonic del mar / és allò que no hem navegat.  Una cosa semblant ja ho deia Joan Manuel Serrat: No hay nada más bello que lo que nunca he tenido, ni nada más amado que lo que perdí...  (de la cançó Lucía)

I és cert, tot el que no es posseeix ens sembla extraordinari, però no sempre és així. Una futura Catalunya independent que no passi comptes als corruptes que hi ha hagut (i que hi ha) durant molts d’anys serà un estat on aquells que ara manen seguiran tenint els mateixos privilegis i tu i jo, amic meu estarem, si fa o no fa com ara. 

EL SÍMIL DEL GLOBUS

De Gallego y Rey, al Mundo d'avui. 

Quantes vegades heu dit o pensat que us agradaria tenir l’experiència d’anar en globus? Però ocasions per a fer-ho n’hi ha ben poques. Ara, perquè tenim el recurs d’Internet, però veritat que si us pregunto on es pot anar per a practicar aquesta activitat, el més segur és no em sabreu que contestar.

Si us poseu a pensar, amb la independència passa una cosa semblant. Quantes de vosaltres desitgeu la independència del nostre país? Segurament que bastants... D’altres no, però igualment ho entendran.

La veritat és que de globus se’n veuen pocs. Ara mateix no recordo haver-ne vist volar mai cap... Tampoc fins ara havíem tingut l’oportunitat de viure un procés com el que estem vivint, encara que la independència pròpiament dita, encara no em tingut ocasió de veure-la.

Sabeu que es fa amb un globus quan perd altura? Es deixa anar llast, que són aquells sacs plens de sorra que pengen de la panera. Igual s’hauria de fer ara: si volem salvar el procés s’ha de deixar anar llast. I, en aquest cas, el llast té un nom propi: Artur Mas i Gabarró.

Es podrà criticar a les CUP tot el que es vulgui. Se’ls podrà acusar de manca d’experiència i de que per culpa d’ells s’han perdut 3 mesos... Però les CUP, des del meu punt de vista han estat coherents amb la seva decisió. No em direu que quan diumenge van donar el no de forma definitiva a Mas, encara us vàreu sorprendre? Però si ho havien dit des d’un bon principi! Potser alguns (entre ells els que van fer el tancament-dejuni) encara pensaven amb el miracle, però com ja vaig dir una vegada, els cupaires són poc d’anar a missa i per tant, no creuen en miracles.

Antonio Baños va dimitir ahir. Ara s’ha sabut que era un dels que estava a favor d’investir a Mas. Sembla que David Fernández també (les abraçades que li donava a Mas indiquen que hi havia bona sintonia) Es pot pensar que acabades les reunions entre Junts pel Sí i les CUP, dirigents de la formació anticapitalista podien donar esperances als de la llista de Mas (perquè era la llista de Mas, no ens equivoquem) de que finalment aconseguirien convèncer els seus companys de formació.

Però Mas feia anys que anava perden embranzida. Mal que li pesi a ell i a la seva formació, mai ha tingut el carisma entre els votants de CiU que va tenir Jordi Pujol (aquell que està imputat per blanqueig de capitals...)

Després de dues legislatures guanyant a Catalunya i veient com el candidat socialista si que aconseguia els suports que a el li negaven, va arribar a president amb els vots del PP (no ho oblidéssim), per a que, finalment, l’11 de setembre de 2012 descobrís la fórmula màgica per a perpetuar-se al cap davant de la Generalitat: fer-se independentista. Però no s’hi va fer només ell, també s’hi van fer una bona part dels seus seguidors. Aquesta forma d’actuar és el més paregut que hi ha al comportament d’una secta.  

Ràpidament va renegar del PP i va convocar eleccions presentant-se com el Messies (recordeu els cartells, no?) amb el propòsit de guanyar per majoria absoluta (o al menys amb una àmplia majoria que li permetés governar amb comoditat)

Però li va sortir el tret per la culata i a partir d’aquí, cada vegada que ha convocat eleccions ha anat perdent suports que s’ha convertit en pèrdua de diputats fins que finalment es va treure del barret una fórmula màgica que havia de ser el vot de la nostra vida: votar-lo com a quarta de la candidatura de Junts pel Sí. Però va tornar a fracassar.

L’ego0centrisme, la supèrbia i la prepotència de Mas fa que no se’n adoni de que si algú ho està fent malament i, per tant sobra en tot aquest procés, és ell.

Mas es va creure les paraules de Pujol quan li va dir alguna cosa com allò de que al país dels cecs, el tort n’és el rei... Ara, sobre tot les noves generacions han obert els ulls i saben que ni és rei, ni serà president.

Avui ens ha donat una darrera lliçó de prepotència i ha fixat per dilluns el dia que signarà el decret de convocatòria de noves eleccions si no sé l’escull president. Cap problema: anirem al març i si es torna a presentar, encara li donarem una puntada de peu més gran.  

COM EL CONTE DE L’ENFADÓS

Les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP ja comença a semblar-se a aquella juguesca que ens feien de menuts:

-Vols què t’expliqui el conte de l’enfadós?

-Sí.

-Jo no he dit que sí; jo he dit que si vols què t’expliqui el conte de l’enfadós?

-No.

-Jo no he dit que no; jo he dit què si vols que t’expliqui el conte de l’enfadós?  

Normalment no acabava bé...

Aquests dies escolto de tot: què si finalment les CUP investiran a Mas, què si les CUP poden dividir-se per que una part està d’acord i l’altra en contra de la investidura de Mas, què si les CUP mai han canviat el seu discurs i li tornaran a dir que no a Mas...

I mentre, des dels sectors de JxS, de l’ANC i fins i tot el propi Mas, pressionant i fins i tot fent xantatge a les CUP.

Què passarà al final? Difícil fer una previsió. De fet l’última informació que m’ha arribat, sembla que serà un no. Les CUP tornaran a dir no a Mas per tercera i última vegada... Però ves a saber...

Avui mateix llegia al Confidencial que una de les raons de més pes per a no investir a Mas és que des de les CUP sé va demanar a la Generalitat que revertís la privatització d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL) i, per tant, que tornés a ser pública, a la qual cosa, des de la Generalitat es va negar o, al menys, no es van comprometre a fer-ho quan finalment hi hagi un nou govern a Catalunya.

Si les CUP segueixen enrocades, JxS tampoc és que facilitin que el procés continuï endavant o, al menys que es pugui investir un nou president i a partir d’aquí que es formi nou govern.

Hi ha dues solucions. Si són o no viables ja no és cosa meva, en tot cas tot està en mans de Mas i els seus. La primera i la que subscriurien ara mateix des de les CUP és que Mas fes un pas enrere i que des de la formació de JxS es designés un altre candidat.

La segona és que, tal i com va suggerir Iceta, es renunciés al full de ruta i es pactés amb una altra formació que podria ser el PSC o bé amb Catalunya Sí que es Pot que, probablement  només posarien la condició de fer un referèndum pactat amb l’Estat.  

El que des del meu punt de vista seria una gran relliscada és que Mas es tornés a presentar al ple d’investidura sense tenir garantits els suports necessaris i que el Parlament el tornés a rebutjar. Si això passés, quedaria demostrat que, al menys que al mes de març canviés substancialment la constitució del nou Parlament, tampoc assoliria el seu propòsit.

Si Mas no es investit president, una cosa tinc clara: serà ell i només ell qui encapçali la nova formació convergent que concorri a les properes eleccions. I penso que, difícilment, hi tornaria a haver una gran coalició com la que hi va haver per a les eleccions del 27 de setembre.

Al món hi ha una sèrie de gent que es creuen imprescindibles i divinitats (Mas, Florentino Pérez...) No conceben que tot allò que els envolta pugui funcionar sense ells. Insisteixo. Si finalment hi torna a haver eleccions al Març, Mas tornarà a ser el candidat a presidir el govern de Catalunya, vagi de número 1, de 4 o de 44. I també liderarà el nou partit que surti de la refundació de Convergència.

Què t'hi jugues?