NOUS PARTITS ENTREN A ESCENA

L’escena política espanyola tindrà, properament, noves companyies, encara que, en alguns casos repetiran els actors.  

Des de fa uns anys, a l’escenari del teatre de Catalunya ja va entrar Ciutadans-Partit per la Ciutadania (anagrama C’s) i, a pesar de que li augurava una vida efímera, el resultats electorals que han obtingut, sobre tot en la darrera convocatòria electoral a Catalunya, s’han girat en contra meva. C’s s’ha alimentat, sobre tot, d’antics votants desencantats del PP i del PSC que han buscat refugi en la nova formació.

A Espanya ha passat una mica el mateix. UPyD de Rosa Díez també ha entrar en força i s’ha fet un lloc entre els dos grans, fins el punt de que la seva líder és, ara com ara, la més valorada entre els dirigents polítics espanyols i les enquestes electorals li auguren un gran creixement. De fer-se ara les eleccions, els seus diputats bé poden decantar la balança de la governabilitat cap a un costat o cap a l’altre.

Previsiblement, les eleccions europees que es faran el mes de maig seran més competides que mai. Per llavors, algunes noves formacions polítiques estan acabant d’ultimar-ne els detalls per a poder presentar-se. Estic parlant del Partit Pirata, Podemos i Vox.

El Partit Pirata és el partit més misteriós i, ara per ara, molt poc sé sap d’aquesta formació. La seva ideologia estaria inspirada en els moviments socials com el 15-M i la Plataforma antidesnonaments (PAH –deshaucios en castellà)

Al menys, Podemos té una cara coneguda amb un nom que recorda l’època de la revolució industrial quan els obrers es van d’haver d’unir per assolir uns drets que els patrons els hi negaven: Pablo Iglesias. Professor universitari i contertulià (a temps parcial amb tots dos casos), s’ha convertit en una espècie d’infant terrible per a la dreta mediàtica representada pel director de la Razón i el subdirector del Mundo (de cuyo nombre no quiero acordarme), entre d’altres espècies en vies d’extinció (suposo i desitjo) La seva ideologia és d’esquerres i partits com Izquierda Unida ja tremolen només pensant amb la possibilitat que s’acabin presentant.

El tercer partit és Vox que té una ideologia totalment contraposada als dos anteriors. Per dir-ho d’una manera més comprensible: Vox és una escissió del PP. O encara dit d’una altra: els fundadors del nou partit són excàrrecs i exmilitants del partit que lidera Rajoy, entre ells Ortega Lara i Alejo Vidal-Quadras.  

Al català Alejo Vidal-Quadras sempre sé l’ha considerat de l’ala dretana del PP i, en temes com l’actual situació catalana es mostra totalment bel·ligerant. De fet, fa molts d’anys que va deixar de militar al PPC i es va afiliar a Madrid. Per tant cal considerar Vox com un partit que buscarà pescar a l’aigua revolta dels populars.

A Youtube es pot veure un vídeo de comiat de Vidal-Quadras que, entre altres coses diu: Me’n vaig del partir per a quedar-me allà on he estat sempre.

Si quan veig els càrrecs del PP ja tinc un ensurt, a partir d’ara, quan veure els de Vox tindré ensurt i mig. Que Déu ens agafi confessats si hi ha un rebuf pel costat dretà del PP!    

LA LÍNIA QUE NO S’HAURIA DE TRASPASSAR

Diuen informacions periodístiques que el sector constitucionalista del Parlament de Catalunya (PPC i C’s) piquen l’ullet al PSC per a celebrar conjuntament el dia de la Constitució (6 de desembre)

Des del meu punt de vista, si el PSC decideix traspassar la línia que separa els grups catalanistes de la cambra catalana dels que no ho són i per tant, cal qualificar-los com espanyols, perdrà la poca essència que li queda d’aquell partit que van fundar Joan Raventós i d’altres allà pel 1978.

No sabria dir si la línia és roja o de quin color és; ni sí és gran o menuda... Però és una línia que costa molt de traspassa, però que una vegada ho fas, ja no hi ha marxa enrere i, per insignificant que pugui ser (què no ho és) marca la gran distància que hi ha entre els uns i els altres. És cert que a un costat hi ha una pluralitat ideològica, però a l'altre costat només hi ha dreta. 

Ara sembla que les directives del PSOE i del PSC han fet la pau. Sembla ser que el federalisme serà el denominador comú de les dues formacions (prou ha costat) Es porten tan bé que fins i tot el grup parlamentari del PSOE ha decidir no multar als díscols del PSC. Tot fa pensar que és una bassa d’oli... Però d’aquí ha abraçar la fe constitucional, hi ha un abisme.

És què no recorda la direcció del PSC totes les sentències desfavorables a l’Estatut que va dictar el Tribunal Constitucional?

És què no recorden qui va ser el gran impulsor del darrer Estatut de Catalunya?    

És què no sap el PSC Que la Constitució és la principal arma que té el PP per a imposar a Catalunya la seva doctrina?

Em semblaria molt fort que, a pesar de tot, el PSC creués la línia. Si al final ho fa (espero que no) hi haurà un abans i un després al partit i potser llavors haurà arribat el moment de que, aquells que encara ens sentim socialistes catalans, abandonem definitivament la disciplina del partit o dit més planerament: trenquem el carnet.  

EL LABERINT DEL PSC

El que no es pot fer és ser incoherent. I molt menys en política, perquè l’electorat t’acabarà passant factura.

Després de la conferència del PSOE de, passat cap de setmana a Madrid, he notat un canvi d’actitud al si del PSC (potser caldria dir millor de la direcció del PSC) Segons sembla, ara mateix, estan renunciant al dret a decidir que, amb pinces, havien acabat acceptant.

El PSC, com UDC, volen una consulta pactada amb Espanya. Saben que, sinó és així, difícilment es podrà fer i, en cas de fer-se, la validesa de la mateixa seria qüestionada, ja no pel govern espanyol, sinó pels diferents organismes internacionals.

De les notícies que van sortint es desprèn que la resta dels partits favorables al dret a decidit, tampoc van massa a una o sigui, que no es posen d’acord de com fer la consulta: mentre uns demanen que es negociï amb el govern de l’estat, altres ho volen portar al Congrés dels Diputats per a què es pronunciï. Des del meu punt de vista, sinó hi ha una negociació prèvia amb els partits majoritaris (sobre tot el PP), és una bajanada portar-ho al Congrés perquè la resposta que obtindran ja sé la poden esperar. Ara bé, si es far per a tenir una excusa per a poder fer una proclamació unilateral d’independència, llavors ja es diferent.

Com deia al començament, sembla que el PSC es vol desentendre d’aquesta darrera opció i es manifesta obertament en seguir negociant amb Rajoy. Dimarts el Periódico parlava de que el pas enrere dels socialistes debilitarien considerablement el bàndol pel dret a decidir i, en conseqüència, les mesures que es prenguessin en el futur, tindrien menys garantia d’èxit. Dimecres, el mateix diari, parlava de la pressió que hi ha sobre el PSC per a que segueixi dintre de l’acord. Ara bé, hi ha coses que no em quadren. Em refereixo a les declaracions de l’Àngel Ros quan afirma que al PSC no ha canviat res.    

Pere Navarro va marxar de Madrid ovacionat pel plenari de la conferència del PSOE i content per les complicitats que hi va trobar en Rubalcaba (ja anava sent hora!) Però una cosa és que segueixi apostant fort per l’estat federal i l’altra que es desdigui sobre fer la consulta. Recordo un cop més (encara que sóc conscient que els lectors ho saben perfectament) que la consulta en si no significa votar a favor o en contra de la independència, sinó saber si el poble català vol o no ser independent. Un alt percentatge de vots favorables i una alta participació ciutadana, encoratjarien el govern i els partits més independentistes (ERC, CUP i CDC) a estudiar la forma jurídica que conduís a proclamar Catalunya en un estat independent.

Si el PSC continua movent-se per l’ambigüitat, el resultat final pot ser desastrós. Ara mateix ja tenim dades en forma d’estudis d’opinió que donen als socialistes catalans cada cop uns resultats més desfavorables.

El PSC es va ficar, des de fa temps en un laberint de difícil sortida: per una part continuar lligat a Espanya, però per l’altra atendre el que li demana la part més nacionalista del partit. I quedar bé en tothom és una tasca molt difícil d’assolir. Per tant, hauria de decidir-se per l’estratègia més convenient, però decidir-se ja!

DIARI DE L’AGOST. DIA 18

HISTORIETES DE L’AMPOSTA PROFUNDA. Els meus seguidors més habituals sabeu que de tant en tant, quan m’assabento d’alguna xafarderia o notícia curiosa que ha passat a Amposta, us ho explico sota aquesta denominació. Bé, encara que els fets van passar divendres dia 9, jo no me’n vaig assabentar fins ahir. Resulta ser que quan la comitiva dels bous presidida per la màxima autoritat local, es a dir, el sinyó ancalde, recorria els carrers de la nostra ciutat, com es costum, el nostre edil surt de tant en tant del vehicle per a repartir polos de gel com si fos del manà bíblic. En un d’aquells moments, en sortir del cotxe, sembla ser que un nen amb una petita pistola d’aigua el va xopar una mica. Ràpidament, el conductor del cotxe va sortir com si tingués un resort al cul o es tractés d’un guardaespatlles, i ràpidament es va dirigir cap allà on havia sortit el tret mortífer...  

Qui ha segut? –va interrogar-

Entre els públic hi va haver algú que va ser tan ràpid de reflexos com l’acompanyant de l’alcalde.

Què passa?... És què li pegaràs?... O ens pegaràs a natros?  

Amb la mateixa rapidesa que va sortir va tornar a entrar al vehicle sense tornar a obrir boca.

No sé si aquestes situacions són habituals o no, però quan passen demostren la prepotència que demostren tenir alguns convergents al voler demostrar davant dels seus amos que ells ho són més que ningú...

El mateix individu, acompanyat amb un dels seus lacais, divendres passat, en acabar les carrosses i quan aquestes es porten fins al pavelló firal, es va trobar amb la sorpresa de veure els castellers assajant, ja que al ser festiu dijous, es va canviar la data. En veure’l entrar, vaig anar a trobar-lo i semblava del tot sorprès per la nostra presència. Igual es pensava que estàvem allí d’ocupes. La màxima preocupació que tenia era deixar les carrosses ben guardades. Li vaig dir que no es preocupés que teníem les claus del local i evidentment, el corresponent permís de la junta de govern.

ELS MÉS INDEPENDENTISTES. De l’enquesta que avui publica el Punt Avui, s’extreu que el partit més independentista són les CUP amb un 94,8%, seguit d’ERC amb un 94,1% i CiU amb un 78,0%.

Conclusions: Encara que els votants de les CUP siguin més favorables a la independència, cal destacar que ara per ara ERC és un partit molt més gran, per tant és molt més significatiu el percentatge republicà. Encara que els votants de CiU estiguin en un 78%, faria falta veure els percentatges per separat o sigui els de CDC per un costat i els de UDC per l’altre, Imagino que el convergent pujaria molt i el d’Unió baixaria considerablement.

Mentre, al PSC només hi ha un percentatge del 22,1% favorable a la independència mentre que un 52,2 votaria en contra. D’aquest caldria diferenciar els federalistes dels unionistes.

Sobta veure que al PPC hi ha un 4,5% que estan a favor de la independència de Catalunya... Anem a pams: o no saben a quin partit estan o han enganyat a l’enquestador. És incompatible ser del PP i independentista, veritat que sí?

També a C’s hi ha un petit percentatge d’independentistes: el 2,6%. Diria el mateix que amb el PP. La ideologia de C’s és totalment incompatible amb la independència de Catalunya o és que voldrien una Catalunya bilingüe?

El partit (o la coalició) amb més igualtat és ICV-EUA. Mentre un 49,3% es declaren favorables a la independència, un 33,2 hi està en contra i un 19,2% (el segon percentatge més alt), s’hi abstindria.

Podeu veure l’enquesta a la pàgina d’Internet del Punt Avui.

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 5

DONES. Per cert, el mundial de natació només va ser en categoria femenina? No? Llavors, la delegació espanyola només estava composta per dones? Tampoc? Llavors, què passa amb la natació masculina? Potser hauran d’inventar-se una natació sincronitzada per a homes... M’agradaria veure-ho per a riure una estona. 

 

IMPOSTOS. ERC demana al govern de la Generalitat que per a l’any 2014 la Generalitat apliqui nous impostos. Descartat crear per controvertit l’impost que gravaria les begudes amb gran quantitat de sucre (coles, taronjades, llimonades...), ara sembla que s’ha pensat en gravar el envasos. D’aquesta manera es gravaria el mateix sector, la qual cosa no sé si seria del grat del sector de les begudes carbonades. 

 

Aquesta notícia xoca frontalment amb l’extens reportatge que publica avui el Periódico de Catalunya on es diu que els fabricants d’envasos han reduït considerablement el seu pes, per tant, sembla que la feina ja l’estan fent bé. Si, a sobre, els vols gravar amb un impost que, com tots, acabaria afectant el consumidor, la polèmica ja la tenim servida. 

 

PRESSUPOSTOS. Per a controvèrsia la que s’ha creat amb el tema dels pressupostos de la Generalitat. Per un costat si s’ha d’elaborar el del 2013 i per l’altra si s’opta per prorrogar el del 2012 per aquest anys i es comença a fer el de 2014.

Per l’altra banda estan les declaracions de Pere Navarro que, segons diu, els partits que donen suport al govern (implícita o explícitament) haurien arribat a un acord amb el govern central per a que el sostre de dèficit de la Generalitat de Catalunya s’establís en un 1,5. Normalment quan es fan afirmacions així, l’altra part ho desmenteix i, en aquest cas, fins ara (després no ho sé) encara no hi ha ningú que ho hagi fet. Però encara que fos així, em pregunto: Que en treu Navarro de dir-ho si no és veritat? El govern de la Generalitat necessita una bona excusa per a seguir retallant i el sostre de dèficit és la ideal.

Mentre, ICV-EUA estén la ma al govern català per elaborar plegats uns pressupostos que es passin pel folre el límit d’endeutament. Quan aquest matí Joan Herrera deia que estava esperant la trucada dels responsables econòmics del govern català no he pogut més que riure.

Però encara hi ha una cosa que em sorprèn més. Els ecosocialistes han estat un partit que, tradicionalment, mai han volgut arribar a cap acord amb CiU. A què ve ara aquest canvi d’actitud? O és que es tracta d’un gest de cara a la galeria sabent que aquest fet no es produirà? 

 

ADVOCATS. Diu la dita popular que advocats i procuradors a ‘infern de dos en dos... Bromes a part, el govern del PP (en aquest cas personificat per Gallardón), ha decidit retallar els honoraris als advocats del torn d’ofici. Després d’apujar les taxes judicials dificultant l’accés a una Justícia universal i gratuïta, aquest cop s’ha optat per retallar als següents en la línia de feblesa del sistema: els del torn d’ofici. Encara que tots els advocats estan obligats prestar el servei, a la pràctica, són els novells els qui acaben per defensar els ciutadans amb escassos recursos econòmics. Segons tinc entès, quan els hi toca als advocats de prestigi, aquests, els hi passen la feina als joves. Seran com una mena de becaris a càrrec de l’administració de Justícia. 

 

JUNTS i revolts. Ja fa temps que els convergents estan madurant la idea de anar a les europees en una candidatura conjunta de tots els partits que estiguin pel dret a decidir. Més difícil que l’aglutinar a la majoria de partits que han votat en alguna ocasió pel dret a decidir, serà trobar un nom adient. A mi el d’Entesa, m’agrada, però sembla ser que es patrimoni d’ERC i no crec que el cedeixen per les bones. Com que treballa on treballo, en vaig a proposar un: CDC, UDC, ERC, CUP (més els que es vulguin afegir) Unió Temporal de Partits. Què us sembla la idea?  

TRANSPARÈNCIA! O TRANSPARÈNCIA?

Avui, la Generalitat de Catalunya estrena una pàgina web sobre la transparència. A manca de poder presentar els pressupostos o un balanç positiu sobre la gestió de govern, ha trobat una alternativa per a distreure a l’opinió pública. Mentre es parla de la pàgina web, no es parla, per exemple, de les retallades i els acomiadaments que pateixen els seus treballadors.

No tinc fonaments per a jutjar si el govern català és un model o no de transparència. Em manca informació al respecte. Però és evident que els dos partits que conformen el govern i la federació nacionalista, s’han vist implicats en casos de corrupció política. Per tant, fins ara, de transparència més aviat poca.

Permeteu-me que sigui escèptic. Amb bones intencions no en tinc prou, necessito fets contundents que em demostrin que, veritablement existeix una voluntat ferma de regeneració i això passa per un procés de canvi polític que afecti, de moment, a les persones. Tots aquells que han estat imputats o que plani sobre ells la més mínima l’ombra del dubte, haurien de plegar voluntàriament i marxar cap a casa. Cosa que, evidentment no faran, com tampoc acceptaran que eren coneixedors de que el seu partit estava cometent irregularitats.

Insisteixo, el que cal és una regeneració total de la política espanyola i per extensió catalana que ha de passar, inevitablement, per un canvi de dirigents polítics per a que pugui ser, al menys, creïble. Si no es fa així, perdoneu, però ningú em convencerà que no es pugui tornar a utilitzar les mateixes velles pràctiques irregulars. 

 

TRANSPARÈNCIA! Sí, i tant!! 

 

TRANSPARÈNCIA? De moment, escepticisme! Des de fa anys el que hi sol haver és molta opacitat sobre tot amb el finançament de partits i en el funcionament d'empreses públiques vinculades a les administracions. Estem pensant en el consorci Innova? Per exemple, però de casos lligats a la sanitat n'hi ha d'altres. 

L’ENIGMÀTIC PARTIT “X” EM DÓNA LA RAÓ

Començaré per amb una acudit.

Vull crear un partit que es dirà Xoxo X.

Quin nom més poc apropiat...    

I ara... No n’hi ha un que es diu PENE V (PNV)?

Bé, feta la broma, sembla que s’està creant un partit que es dirà X, encara que ignoro si serà aquest el seu el seu nom definitiu. I per què us ho explico?

Mireu, avui porten alguns diaris digitals com ara publico.es i eldiario.es la notícia de la creació d’aquest partit i que proposa fer un reset a l’economia mundial, si bé, segons les informacions periodístiques, no es diu com s’hauria de fer.

Potser alguns dels meus incondicionals lectors recordaran que això mateix vaig proposar jo el passat mes de juny. És evident que hi ha un col·lapse econòmic de difícil sortida i, per tant calen mesures dràstiques si ens en volem sortir.

Aquest article el vaig escriure per a la revista Pulso, en una de les seves etapes (ja va per la tercera) i, si bé no l’he trobat per Internet, si que podeu llegir-lo a la Via Augusta.     

S’HAURIEN DE TRENCAR PACTES?

He llegit que si el PSC no està per fer una consulta popular sobre la independència de Catalunya, els partits sobiranistes que mantenen pactes de govern amb els socialistes, els haurien de trencar.

Anem a pams. Normalment els pactes postelectorals es signen més per motius polítics del moment que no per ideologia política. Més encara, a cada poble o ciutat, sé sol anteposar els interessos particulars del polítics de torna per davant de qualsevol similitud programàtica. I això ha estat sempre així i em temo que seguiran sent així per molts d’anys.

Certament caldria ser conseqüent en cada moment i optar per acords ideològics i programàtics. Com també s’hauria de ser conseqüent dimitint quan no s’ha obrat bé o deixant l’acta de regidor o càrrec públic que s’està ocupant. Segurament la ciutadania ho agrairia.

Mireu, vaig a posar-vos tres exemples molt clarificadors de pactes antinatura (s’anomenen així) de diferents pobles (o ciutats) del nostre territori.

Voldria començar amb la Ràpita. Crec que va ser l’any 1995, un conglomerat de diversos partits van formalitzar un acord de govern per tombar CiU que governava des de feia diverses legislatures. El PP s’hi va quedar al marge. Hi havia independents, socialistes, republicans... Les enemistats personals entre alguns membres dels grups esmentats i els de CiU eren ven patents. Les posicions eren irreconciliables (aparentment) i més d’una vegada s’havia arribat a l’insult.   

El que no preveia quasi ningú és que Miquel Alonso, al front dels socialistes, obtingués una còmoda victòria l’any 1999;això sí, sense majoria absoluta. De sobte, tots aquells enemics acèrrims es van reconciliar i van aconseguir (crec recordar que amb la col·laboració del PP) un pacte de govern per deixar a Miquel Alonso fora de l’alcaldia de la Ràpita. L’any 2003, Alonso trauria majoria absoluta.

A la Galera CiU governava des de l’any 1983. En arribar el 2003 i amb tot el que va significar el moviment antitransvasament per al nostre territori i tal com va passar en molts d’altres llocs, podia arribar el canvi. Però entre el PSC (1) i ERC (1) no sumaven ni de lluny els 4 regidors indispensables. A l’altre costat CiU (3) i el PP (2) semblava que podien governar. Però a l’hora de la veritat el PP va donar suport per a que l’alcaldessa fos d’ERC. Coses així només es poden entendre als pobles. Però és que més tard, amb el PSC fora de l’escena política, ERC en va treure 2 i el PP 2 més... I van pactar per tornar a deixar fora del govern a CiU.

Un darrer cas. Allà pels anys 80 vaig desplaçar-me a Gandesa a fer d’apoderat pel partit. Llavors el PSC tenia molt poca representació per aquelles contrades. Crec recordar que eren unes generals. Alguns membres del PP (potser llavors encara era AP) es van apropar a mi i em van animar a que es potenciés el partit ja que volien veure fora a CiU de l’alcaldia. El PSC mai ha tret bons resultats a Gandesa, però si Miquel Aubà amb una formació independent. Aubà va aconseguir ser alcalde de Gandesa, però sembla que finalment ja inquietava que s’estigués tant de temps. Ara fa un any i mig, el PP i CiU van formalitzar un pacte de govern. Els eterns enemics s’havien reconciliat.

Per acabar voldria recordar que tot i l’independentisme que està predicant CiU (sobre tot CDC), la federació nacionalista manté intactes els pactes de govern amb el PP com per exemple a la Diputació de Tarragona.

És conseqüent aquesta actitud? Mirada des del punt de vista d’uns partits que només miren pel seus interessos, sí.