DECENT EN LA INDECÈNCIA

Informava ahir la Cadena SER que els Mossos d’Esquadra haurien detingut al regidor de districte de Ciutat Vella de Barcelona d’ERC per presumpte delicte d’assetjament sexual a una menor, segons una denúncia presentada per un grup de joves. Aquests joves recercaven pedòfils a les xarxes socials i, fent-se passar per una menor de 12 anys, es van citar amb el regidor que va acudir a la parada de metro que havien acordat. El regidor va dimitir ahir pel matí per motius personals i, després de ser detingut, el seu partir el va donar de baixa de forma immediata.  

Si actes com la pedofília, l’assetjament sexual, el mobbing o el bullying son indecents i totalment reprovables, dimitir i fer-lo fora del partit són actes decents i dignes d’elogi. Desgraciadament massa sovint surten notícies a la premsa de polítics involucrats en casos de corrupció que s’aferren al càrrec i no dimiteixen ni a la de tres...      

Per a no ser repetitiu, us comentaré algun dels casos que aquests dies, per uns o per altres motius són notícia.

Del que més se’n està parlant és de Pedro Antonio Sánchez, el President de la Comunitat de Múrcia. Tot perdre la confiança dels seus socis de govern (C’s) i que plana sobre el seu cap una moció de censura, Sánchez segueix resistint-se a dimitir. Però no només això, sinó que compta amb el recolzament del PP, l qual cosa tampoc és d’estranyar, ja que els populars, d’entrada, solen donar suport a tots els seus companys corruptes. Martínez Maillo, un dels homes forts del PP després del darrer congrés del partit, va dir sobre el president murcià: No és el mateix cometre alguns errors que posar la ma a la caixa... Sánchez està acusat de quatre delictes: prevaricació, malversació, falsedat en document públic i frau. Potser no s’ha posat cap euro a la seva butxaca, la qual cosa no vol dir que hagi maniobrat per a afavorir a algun empresari amic seu i qui sap si, finalment, diners públics van anar a parar a mans del PP tal i com ha passat tantes i tantes vegades.

A França, el candidat de la dreta Françios Fillon es nega a deixar la cursa electoral tot i que també pot ser imputat per malversació de fons públics per haver contractat a la seva dona y a un fill durant molt de temps i als que, suposadament, se’ls pagava amb diners públics sense que hi consti quina feina estaven fent. Però és que la dreta francesa o té molt malament i sembla que l’alternativa de Fillon és el propi Fillon o sigui, no hi ha alternativa, tot i que a les enquestes segueix en descens lliure... Però això ja és un altre tema.

Tornant a casa nostra, aquesta setmana, a part de la continuació del judici pel cas Palau de la Música, ha de començar el judici pel cas Pretòria on hi estan implicats Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, dos antics pesos pesants de Convergència i del Govern de la Generalitat de l’època de Pujol, els edils socialistes de Santa Coloma de Gramanet Bartomeu Muñoz (alcalde), Manuel Dobarco (regidor d’Urbanisme) i un personatge difícil de definir: Luis Andrés García, més conegut per Luigi i que havia estat expulsat del PSC feia uns quants anys.

Sense abandonar el tema de la corrupció en particular i la indecència en general, acabaré amb un titular de la Vanguardia d’avui mateix: El PDEcat es desmarca de l’herència de CDC sobre el 3%.

Què sobreenteneu? Qui es desmarca d’alguna cosa és perquè dita existeix... Per tant, implícitament el PDECat reconeix que va existir finançament irregular de Convergència, no?

Per cert, no recordo que hagi dimitit ningú per això... Per tant, decents, tampoc.  

‘CHORIZOS’ I ESPETECS

Segurament he escotat moltes vegades les expressions chorizos o xoriços referides als personatges corruptes (siguin o no polítics) I, segurament també ho haureu dit vosaltres mateixos moltes vegades. M’equivoco? Però d’allò que no n’estic tant segur és que alguna vegada haguéssiu escoltat l’expressió espetecs usada amb la mateixa finalitat.

Jo la vaig escoltar diumenge (trobo que per primera vegada) al programa Tot és comèdia de la Cadena SER. Un dels convidats del programa estava enumerant els seus desitjos per al 2017 i va dir que no volia ni chorizos ni espetecs. Tractant-se de un programa emès des de Catalunya i per a un públic majoritàriament català, tampoc cal ser un linx per entendre que quan va dir chorizos és referia a aquells relacionats amb casos com la Gürtel, Púnica, ERO’s, Taula, targetes black i un llarg etcètera i quan va dir espetecs es referia als de casa nostra, als implicats amb casos com el del Palau, 3%, Pretòria, etc. (potser no tan llarg com l’anterior, però déu ni do...)

Si ens fixem, veurem com encara que sigui molt lentament a les Espanyes la Justícia va fent els seu camí. Ahir mateix es va saber d’una nova condemna a Blesa, l’amic d’Aznar i que va ser president de Caja Madrid, integrada posteriorment a Bankia i rescatada en diner públic, per administració deslleial continuada a l’haver apujat el sou considerablement als directius de l’entitat i pagar acomiadament desproporcionats. Però en canvi a Catalunya el ritme és molt mes baix. Pujol i Millet campen lliurement en espera de judici que, crec recorda, no té ni data de celebració.  

Si a Espanya la majoria de casos estan relacionats amb càrrecs del PP, aquí a Catalunya, una gran majoria (i els més importants) ho estan amb CiU, motiu pel qual el principal partit que integrava la federació nacionalista ha hagut de refundar-se i canviar de nom: Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCat)

Entre tots, el fundador de Convergència i que durant 23 anys va portar amb ma de ferro les regnes del nostre país, el Molt Poc Honorable Jordi Pujol i Soley, és l’espetec més gran. Però també el patriarca d’una nissaga d’espetecs de categoria. Fins i tot fan la competència a marques tan importants com Casa Tarradellas.

Avui mateix llegia al diari que la nova direcció del PDeCat vol ajornar el debat sobre qui ha de ser el proper candidat a presidir la Generalitat per a centrar-se en remuntar les enquestes que, ara per ara, els hi són desfavorables.

I a què es deu que un partit que durant molts anys ha estat el que millors resultats ha tret a Catalunya estigui en hores tan baixes? Si la direcció del partit encara no ho sap, potser primer hauria de fer autocrítica i assumir tots els errors. Fins i tot Mas és un gran error.

Un fill polític del Molt Poc Honorable que va ocupar importants càrrecs dintre del partit mentre la xarxa del 3% s’estenia com una taca per tota Catalunya, des del meu punt de vista esta totalment deslegitimat per a ser el president de tot un país. L’estigma per ser fill polític de Pujol no se’l podrà treure mai de sobre i podrem donar gràcies que no surtin més casos de corrupció que d’alguna manera puguin estar relacionats amb Mas. Tampoc seria tan estrany...

Sobre el Cas Palau, ja ho he dit més d’una vegada, m’agradaria saber la veritable connexió que va tenir amb Amposta. Durant el regnat de Roig es va signar un conveni de mecenatge crec recordar que per 10 anys pel qual en anys alterns, la Lira i la Unió Filharmònica anaven a tocar al Palau de la Música Catalana. A mi sempre m’ha donat que pensar... I no m’agradaria que aquestes coses s’acabessin oblidant.

Per cert, quina seria la versió ebrenca d’espetec?  Secallona? 

PRESOS POLÍTICS

Un pres polític és qualsevol que es mantingui a la presó o detingut d'alguna altra forma, per exemple, sota arrest, perquè les seves idees suposin un desafiament o una amenaça per al sistema polític establert, sigui aquest de la naturalesa que sigui.

Si algú no li posa remei, dintre d’un temps (mesos, anys...) les presons catalanes podrien estar plenes de presos polítics, tal com va passar després de la guerra o com encara passa a les repúbliques bananeres i, en el millor dels casos, sinó a la presó, si inhabilitats per a exercir càrrecs públics. Aquest és un panorama més que provable si res canvia, si tot segueix igual que els darrers anys.

Sabeu que Mas no és sant de la meva devoció, ni Quico Homs, ni tan sols la Carme Forcadell, per més de Xerta que sigui. No comparteixo per a res la seva forma de ser i actuar. Fins i tot hi veig un rerefons d’interessos personals a les antípodes dels veritables problemes de la gent.  

Dit això i com ja he expressat més d’una vegada, no estic per a res d’acord de com actuen els polítics espanyols (majoritàriament del PP, però també d’altres formacions polítiques) ni, evidentment dels tribunals de justícia, sovint massa polititzats i influïts pel propi govern de l’Estat.

Per tant, al menys que algú li posi remei (per això cal que tingui allò que a Catalunya li anomenem seny) anem irremediablement al xoc de trens que des de fa tant de temps que es parla.

El que passa és que si s’arriba a aquest extrem, un dels dos trens és molt més gran i pesant que l’altre i, amb tota seguretat, tots i els danys que es pugui emportar, en sortirà millor lliurat que l’altre.

Espanya ho té quasi tot a favor: la legalitat, el poder, el recolzament de la majoria d’institucions internacionals, etc. Mentre que Catalunya des del meu punt de vista només compta amb la raó (què no és poca cosa)

Fa massa anys que des d’Espanya es menysprea Catalunya. Diu una dita que mucho pormeter hasta joder y después de haber jodido, nada de lo prometido... Aquesta és des del meu punt de vista la situació que s’ha viscut al llarg de molts i molts anys... Segurament dècades senceres que acumulen segles... A la guerra dels Segadors Espanya va guanyar i Catalunya va perdre i aquest estatus l’han fet prevaldre sempre, potser de vegades de forma subtil, però no per això exempta de domini.

Tot i criticar sovint mitjans com TV3 per la seva parcialitat informativa, fa només unes setmanes, al programa Divendres que s’emet per la tarda, algú va comentar amb tota la raó del món (crec recordar que la Terribas) que, a canvi ‘d’oblidar-nos’ de la independència, què ens oferirà Madrid? Un millor finançament, més inversió en infraestructures, revisió de les balances fiscals, més traspassos de competències...? Quantes vegades ens han promès això mateix i no ho han complit? –va sentenciar-.  

Molt semblant a un esqueix que vaig veure fa molts anys per televisió. Recordeu la parella d’humoristes Lussón y Codeso? Un feia de criat de l’altre. Com que no cobrava, volia marxar.

-Si té quedes té pujaré el sou...  I té pagaré les extres... I els punts... I les comes...

-No cal que me paguis res de tot això... Jo només vull cobrar el que me deus ...

Santa raó. De promeses no vivim. Vivim de fets i el que és evident és que Madrid, sistemàticament, incompleix totes i cada una de les seves promeses (algunes d’elles signades i rubricades) Governi el PP o Governi el PSOE, és igual. Per això quan s’arriba a un alt grau d’emprenyamenta, s’ha de pegar un fort cop de puny sobre la taula i plantar-se: fins aquí hem arribat!

VALORACIÓ BARÒMETRE ELECTORAL DEL PERIÓDICO

L’edició d’avui del Periódico de Catalunya publica un baròmetre electoral realitzat per l’empresa especialitzada GESOP.

La realitat és que no hi ha gaires sorpreses i ERC, com cabia esperar segueix sent el partit que obtindria més suport per part dels votants.

Qui m’ho anava dir a mi que pels començaments de la dècada dels anys 80 vaig dir que ERC era un partit caduc... Bé, potser llavors sí i ara no. Els temps canvien, els líders també i fins i tot la ideologia, sinó del conjunt, al menys d’una gran part dels seus dirigents i, sobre tot dels votants.

No m’atreveixo a dir amb contundència que en aquella època ERC era un partit independentista. Potser l’Heribert Barrera ho era, però no Joan Hortalà, la persona que el va substituir. El què està clar és que en aquella època no es parlava d’independència, ja n’hi havia prou en parlar de llibertats que després vàrem saber que eren vigilades i controlades pel poder. Però era el que hi havia: ho prenies o ho deixaves... De fet el referèndum sobre la reforma política anava per aquí: Canvi sí o no...

Han passat els anys i moltes cares (sobre tot a ERC) i a Catalunya hi bufen nous vents i són independentistes. Pràcticament ningú parla de polítiques de dretes i conservadores... Bé, si, els Comuns sí... La resta està més capficada amb independència sí, independència no que no en solucionar els problemes immediats de les persones del nostre país.

Tornem al baròmetre. ERC puja. La formació republicana, al menys durant els darrers anys (jo diria que el canvi el van començar a fer quan formaven part dels governs Tripartits, però sobre tot quan CiU va tornar a fer-se amb el Govern de la Generalitat) s’ha decantat obertament pel independentisme. I torno a remarcar: No vull dir que abans no ho fossin, però anteposaven altres polítiques al concepte d’independència. El baròmetre els hi dóna entre 48 i 50 diputats (al Parlament, es clar)

En canvi PDEcat va abraçar el nou corrent després de la Diada de l’any 2012. Millor dit: Mas va decidir abraçar el nou corrent! Després el van seguir una gran majoria de càrrecs i en menor mesura dels seus votants. Com s’ha dit tantes i tantes vegades, sempre és millor l’original que la còpia. L’original és ERC i la còpia (burda i interessada) és la nova Convergència, que no Unió que va optar per seguir el que sempre havia segut des del restabliment de la democràcia. Tot i que alguns dels seus càrrecs van optar en seguir fidels a Convergència perquè de no ser així, no haurien pintat res... Per tant s’enfonsen al nivell de la resta dels partits que si fa o no fa, tenen un empat tècnic (excepte el PP que està per baix) La nova Convergència obtindria entre 15 i 17 diputats.

Després de la llarga travessia pel desert sembla ser que el PSC remunta les seves expectatives de vot i podria obtenir-ne entre 19 i 21 enfront dels 16 que té ara. La qual cosa no vol dir que no hagin de continuar pel desert durant encara molts anys... Però tal com li va passar a ERC que con el Fènix va renéixer de les seves pròpies cendres, qui me diu a mi que no puguin remuntar el vol en un futur. De quants anys estem parlat? A partir de l’any 2017 han de passar un bon grapat d’esdeveniments començant pel referèndum del mes de setembre. Un referèndum que es farà o no i, segons els resultats, caldrà veure on es decanten els votants (fixeu-vos que a diferència del que solc fer sempre, estic parlant de votants i no de ciutadans, ja que els votants són els que decideixen a qui fiquen i a qui no) El baròmetre els hi dóna entre 19 i 21 (ara en tenen 16)

Els Comuns també pugen en les expectatives, però encara no són alternativa. I difícilment ho seran si el PSC continua a l’alça. Però es clar que podrien aconseguir vots dels votants d’ERC si aquests surten defraudats de la gran fita de l’any nou. De tenir-ne 11 podrien passar a 15 o 16.

Qui va a la baixa és C’s. Potser perquè una part dels electors ja se’n han adonat de qui són realment: una crossa del PP o de qui faci falta (a Andalusia ho són del PSOE) Veure a l’Arrimadas com a cap de l’oposició a Catalunya me produeix un no sé què... Difícil d’explicar els meus sentiments al respecte. Van de baixada. Ara en tenen 25 i podrien obtenir-ne entre 17-18, per baix del PSC.

I com ja he dit més amunt, el PP mantindria el vot dels seus fidels: En té 11 i el baròmetre li dóna entre 10 i 11.

Possiblement el que més m’ha cridat l’atenció és la valoració dels líders. Dels avaluats fins a 5 obtenen l’aprovat just o el superen i això ja és tot un èxit: Junqueras (5,9), Puigdemont (5,6), Domènec (5,4), Colau (5,1) i Iceta (5)

El diari incideix que Puigdemont obté millor resultat que el seu antecessor al càrrec (Mas), la qual cosa no me sobta gens ni mica. Si m’haguessin fet l’enquesta a mi, segurament hauria aprovat a Puigdemont amb un 5 justet, mentre que a Mas no li hauria donat més d’un 1.

De Moment Puigdemont encara no ha mostrat les seves incoherències com va fer l’altre.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 8

BOUS

Tot i que quan s’escriu a la premsa se parla de correbous, a les Terres de l’Ebre (o potser més concretament al Montsià i al Baix Ebre) li diem bous, així, a seques...

El debat sobre els bous pràcticament no deixa indiferent a ningú. Potser a mi fa uns anys m’hi deixava, però cada cop me radicalitzo més cap al costat d’aquells que es declaren antitaurins. I si és així és perquè també me’n adono de la poca intransigència d’una part (segurament minoritària) del aficionats a aquesta tradició. Me costa dir cultura, perquè no veig cap cultura amb el que es fa amb els animals en general i els bous en concret.

Avui, la portada del Diari Ebre (Diari de Tarragona), porta el següent titular: Els correbous atreuen milers d’aficionats a les festes ebrenques. Des del meu punt de vista és un titular que crea confusió. La pregunta és: Des d’on els atreuen? De els comarques de fora de les Terres de l’Ebre? El titular parla de milers (sense concretar), no d’uns pocs... De veritat a les places s’hi veu tanta gent de fora... Ho dubto.

A veure, que no és la festa del Reanixement de Tortosa o els Carnavals de Vinaròs... M'enteneu? 

Ara bé, el que passa (i ha passat sempre) és que els aficionats als bous dels diferents pobles de les nostres comarques assisteixen als actes que fan als altres pobles. Fa 35 anys, quan treballava a Vinaròs (una ciutat on no s’hi feien bous), els aficionats esperaven impacient que sé arribessin les festes de Sant Jordi per anar-hi.

Veieu el puntet sobre el fumeral de l'esquerra?

ULTRALLEUGER

Aquest matí, mentre treia a la meva gossa, al cel d’Amposta hi passava un fet inusual. No hi havia cap eclipsi ni plorava Sant Llorenç (tot i que no trigarà gaire en fer-ho) Era un fet molt més humà: hi sobrevolava un ultralleuger. Devien de ser les 7:25 quan sobre els edificis d’Amposta (a una altura força considerable), he pogut veure un d’aquests aparells. Tan alt volava que he mirat de fer-li diferents fotos amb el mòbil i a penes hi surt.

INDEPENDÈNCIA

Una vegada he tret a la meva gosseta, en arribar a casa, tinc per costum posar la tele mentre me prenc el cafè i menjo alguna cosa. Aquest matí, la primera paraula que ha sortit de la caixa tonta (la nostra tele té 28 anys!) ha estat independència. Però no he estat l’únic en adonar-me’n, ja que la meva dona que estava a la cuina també ha reparat en el detall.

Al final haurem de donar la raó als contraris del procés quan diuen que des de TV3 i d’altres emissores afins a Convergència i ERC se’ns adoctrina.

He llegit al Periódico d’avui que el Parlament fa 1 anys que no aprova cap llei... I Puigdemont ahir a Das (comarca de la Cerdanya) fent un discurs en un elevat to nacionalista. Ja sé que el moment ho demanava, però me sembla que a Catalunya, ara com ara, hi ha prioritats molt més importants.

Els governs estan per a governar (d’aquí el nom) i no per adoctrinar-nos aprofitant qualsevol moment.

AINA CID

Ahir diumenge estava tot preparat. L’Ajuntament d’Amposta va fer col·locar un pantalla per a seguir i animar en la distància a la remera ampostina Aina Cid i la seva companya la barcelonina Anna Boada. Els que no hi vàrem anar, des de casa també les hi volíem donar força per a que traguessin el millor resultat possible. L’hora prevista de la regata era les 15:10... Tot i que s’apropava l’hora, al canal Teledeporte de TVE hi fien gimnàstica. Va passar l’hora i res... Al final, a la pàgina d’Internet del diari Sport, vaig llegir que s’havien ajornat fins avui per culpa del vent.
Avui s'han classificat per a semis. Moltes felicitats campiones!! 

TOVALLOLETES HIGIÈNIQUES

Potser el tema us resultarà una mica escatològic, però me ve de gust parlar-ne. No sé si sou usuaris o no a l’hora de tocar-vos el cul de les tovalloletes higièniques que se venen als súpers. Jo sí i us he de dir que van de meravella davant un antiquat paper higiènic que és de tot menys higiènica, per culpa de la mala qualitat de molts de rolls que per moltes capes que hi hagi, s’acaben trencant quan pressiones el dit contra el forat... Cosa que no passa amb les tovalloletes...

Bé, ara sembla que aquestes tovalloletes no agraden a algú i s’ha començat una campanya en contra. El motiu és perquè són poc biodegradables i que triguen molt més en desfer-se que el paper de tota la vida. I això fa que eliminar-les produeixi un sobre costs.

No fa massa dies que ho vaig escoltar per la ràdio, però com passa sempre, quan es vol que una cosa surti efecte, s’ha de incidir com més vegades millor... Així que, després de parlar-ne, se’n havia de tornar a parlar a un programa que té el meteoròleg de TV3 Francesc Mauri. No m’estranyaria gens que es creés una taxa per a utilitzar aquest producte.

Ja sabeu que sóc un inconformista i estic en contra d’algunes normes que ens volen fer canviar els nostres hàbits, sobre tot d’aquelles que, en aparença, són injustes.

Segurament sóc una de els persones més respectuoses amb el nostre medi ambient: reciclo pràcticament tot (vidre, cartró, plàstics i llaunes, fracció orgànica...), he recollit les deixalles quan he anat d’excursió, no tiro oli al clavegueram, etc., etc. Però aquesta vegada no penso fer cas als impulsors d’aquesta campanya. Ah! I primer voldria contrastar-ho amb els fabricants. Sempre està bé escoltar a les dues parts...

‘CANSINOS’

Una música, per molt que t’agradi, si l’escoltes en tot moment, segurament te’n acabaràs cansant. El que està passant per la capital i cort amb les pressions mútues entre els diferents forces polítiques per a facilitar la investidura de Rajoy, també me cansen.

El PP pressiona a C’s per a què hi voti a favor... C’s pressiona al PSOE per a que s’abstingui... La vella guàrdia socialista pressiona a Sánchez amb el mateix objectiu. I així dia sí i dia també... Ja sé que la paraula cansino no està al diccionari, però tothom l’entén.        

Si tot hi estar de vacances la majoria aquesta cançó l’hem d’estar escoltant tot l’estiu, no sé sinó prefereixo que vingui una onada de calor...

QUÈ FEIEN ELS ALCALDES EBRENCS A RODA DE BERÀ?

Sortir a la foto... 

I si agrada als polítics sortir a la foto.  Què seria d’un polític sense sortir als mitjans de comunicació...? I sobre tot sense aquells mitjans de comunicació que controla...

Però la pregunta plantejada a l’inrevés encara és molt millor: Què farien els mitjans de comunicació sense els polítics? La majoria ni existirien!

I si voleu us ho puc dir d’una altra manera: els polítics i els mitjans de comunicació es necessiten mútuament: uns aportant diners i els altres parlant des primers, però parlant bé, ja que sinó parlen bé, s’ha acabat el bròquil.

A Roda de Berà no eren tots, però n’eren molts. I alguns d’ells després d’aprovar la moció de la plataforma ciutadana Prou! AP-7 gratuïta ja!  Estan jugant a dues mans? Si no és així s’hi assembla molt, segurament sé podria posar d’exemple quan expliques als nens que vol dir jugar a dues mans... O tenir dues cares...

Me sembla molt bé que els polítics subscriguessin un pacte anomenar de Berà. Alguna cosa han de fer... Segur que les comarques del N de Tarragona tenen una problemàtica i que han de mirar de resoldre-la... Però aquesta problemàtica és la mateixa que tenim a les Terres de l’Ebre?

Alguns de vosaltres me respondreu afirmativament i direu que allà, com aquí, estem necessitats d’unes infraestructures que permetin recórrer dos punts amb el mínim temps possible. Segur que sí... Però l’experiència m’ha ensenyat que cada territori ha de lluitar per assolir les seves demandes i mals que pesi a alguns, històricament les Terres de l’Ebre hem estat més vinculades a les comarques del Nord de València i S de l’Aragó a les del Camp de Tarragona i més enllà.

Una pregunta sense voler ofendre a ningú: Quants alcaldes i polítics del Tarragonès, Baix Camp, Alt Camp, Baix Penedès, etc. han donat suport a les Terres de l’Ebre en temes com per exemple el transvasament del riu? Dels que estaven divendres a Berà jo no recordo haver-ne vist mai cap... Sospito que si un dia aconsegueixin el seu propòsit, de la gent de l’Ebre no se’n recordarà ningú.

I quan parlo sobre aquests polítics, voldria referir-me, sobre tot als de CiU o als de Convergència o als del PDC o... Jo no sé perquè tant de voler canviar-li el nom si el que sempre els hi ha anat com anell al dit és la forma que els ha conegut popularment el poble: CONVENIENT. I punt! Ells estan allà on poden treure profit.

Xavier Pallarès i Povill, alcalde d’Arnes i Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre era qui encapçalava la delegació ebreca. Pallarès és un personatge que sempre ha vetllat pels interessos del seu partit i així li han sabut agrair donant-li càrrecs i més càrrecs. A personatges com aquest , en temps de guerra els haurien anomenat comissaris polítics i en temps de pau actuen con a tals.

Només cal recordar les polèmiques declaracions que va fer dijous passat, un dia abans de la manifestació de Roda quan va qualificar a la plataforma Trens Dignes de demagogs i injustos perquè, al seu entendre critiquen al seu govern (sovint dubto de que sigui el meu)

Com diu la dita: obres son amores y no buenas razones. O en català: Fets, fets i deixa’t d’històries. I jo els fets no els veig per en lloc.

Jo sempre he tingut molt clar qui són els del meu bàndol i qui no. I quan aquests darrers s’han posicionat a favor d’alguna cosa, sempre m’he posat en guarida i he pensat allò de: ho m’han fotut o me volen fotre.

Mireu, alcaldes: dividits no anem en lloc. Si penseu que la vostre feina és anar a manifestar-vos al Camp de Tarragona, allà vosaltres, però personalment penso que haurien d’estar al costat dels vostres conciutadans que, a ben segur, molts us han votat! I fer pinya com a territori!

Què el vostre partit estigui al govern de la Generalitat potser us obliga a fer moltes coses, però ja sabeu de primera ma que aquest doble joc sé pot  acabar pagant. I segur que uns ne trauran més profit que uns altres. Sempre ha estat així.   

http://marfanta.com/noticia/El_Govern_rebutja_les_critiques_de_Trens_Dignes_per_lacceptacio_dels_nous_horaris_de_lR16/5560

https://trensdignesebre.wordpress.com/2016/07/28/comunicat-67-el-desprestigi-es-largument-de-qui-no-te-arguments/

DIVIDEIX I VENCERÀS

Hi ha un principi estratègic bàsic que diu: Divideix i venceràs. Però pitjor és encara no voler unir-se i mirar de fer cadascú la guerrapel seu compte.

Ho dic per una senzilla raó: la manca de consens que hi ha al voltant de l’N-340 i la gratuïtat de l’AP-7 on, sembla, els veïns demanen una cosa mentre els polítics (o una part dels polítics) sembla que en volen una altra.

L’alta sinistralitat de la nacional (N-340) va portar a la Federació de Veïns d’Amposta a mobilitzar-se per a reclamar, des del primer dia, la gratuïtat de l’autopista (AP-7), una via que ja hauria de tenir una gestió pública i que encara segueix gestionada per una empresa privada (Abertis)  

En un primer moment la Federació de Veïns de Tortosa es va unir a la d’Amposta, però se’n desmarcà ràpidament. Si fos malfiat, pensaria que va tenir pressions per part de l’alcalde Ferran Bel, però segur que no va ser així. El primer tal de la nacional va tenir lloc el mes de setembre de 2015.  

Els polítics del territori, encapçalats per molts d’alcalde van voler agafar protagonisme i van iniciar pel seu compte una lluita contra la nacional, però en lloc de reclamar la gratuïtat de l’autopista, van reclamar que s’acabés l’A-7 que, com sabeu és l’autovia que està aturada a l’Hospitalet de l’Infant pel N i a Cabanes pel S. També es van manifestar.

En canvi, al País Valencià, també són les associacions de veïns les que porten el comandament de la reivindicació i aquí, una bona part dels ajuntaments, han fet pinya al costat del moviment veïnal.

La resposta del govern central per a reduir la sinistralitat va ser tan elemental com irritant per als usuaris de la nacional: la planificació d’11 rotondes i una doble ratlla continua entre l’Hospitalet de l’Infant on l’A-7 es converteix en l’N-340 i l’Aldea. Això fa que els avançaments siguin impossibles i que la circulació s’alenteix considerablement al ritme dels vehicles més lents que hi circulin (sobre tot camions) I quina és la conseqüència immediat d’aquest fet? Què els conductors optin per l’autopista amb el consegüent negoci extra que això els reporta.  

Des d’aquell ja llunyà mes de setembre, els talls s’han anat produint de forma ininterrompuda tots els dijous a l’Ametlla de Mar i les Cases d’Alcanar. Més tar a Vinaròs, fins que el governador civil de Castelló va prohibir que es fes i va haver de fer-se uns quilòmetres més enllà, al punt exacte on comença Catalunya. I, finalment, dilluns 18 de juliol i de forma diària (tret de dijous que s’han seguit fent als llocs habituals), la nacional s’ha tallat a la sortida d’Amposta cap a la Ràpita.

Paral·lelament, alcaldes de la província van signar el pacte de Berà on es demana pràcticament el mateix, però també instaven a l’administració a acabar l’autovia. Avui ha tingut lloc pels voltants de l’Arc de Berà un tall promogut pels alcaldes. La divisió entre les dues mobilitzacions és força evident.

A hores d’ara encara no sé quins alcaldes ebrencs s’han desplaçat fins Altafulla, però crida poderosament l’atenció que tenint mobilitzacions periòdiques al costat de casa, prefereixen fer un recorregut més llarg i cremar més gasolina. Això si, tindran un protagonisme que aquí no tenen. Les teles i la premsa en general se'n ocuparant de que surtint tots ben guapos. 

Però segur que aquells que s’ho miren a més distància i se’n adonen de l’evident divisió, es deuen d’estar partint el pit i pensant el que pensaríem tots d’estar al seu lloc: quina colla de babaus que són la gent de l’Ebre!  

I no me direu que no els hi falta raó. El que m’empipa és que ens posin a tots al mateix sac: als polítics que es volen marcar untanto aprofitant-se d’una situació que no han creat i als que hi anem de forma desinteressada i no esperem res a canvi. Bé de tant en tant algun renec... 

Potser el títol més encertat haguès estat: DIVIDITS NO ES GUANYA!      

LA FAL•LÀCIA DE L’A-7

Un dels principis bàsics de l’escriptura és no donar res per suposat. Entenc que la majoria dels  meus lectors quan parlo de l’A-7 saben que m’estic referint a l’autovia en contraposició de l’AP-7 que és l’autopista de tota la vida. Ironies de la vida o maldats (ves a saber!) han fet que es diguin pràcticament igual la via ràpida que fa anys creua el nostre territori i la via lenta que de tan lenta que és ni tan sols hi arriba...
Com sabeu l’A -7 porta anys aturada. Pel N quan tot just arriba a les terres de l’Ebre, allà per on acaba el terme de Vandellòs-Hospitalet de l’Infant i pel S al terme de Cabanes que, per aquells que no ho sàpiguen és on està l’aeroport intercontinental de Castelló. Casualment...
Diuen els tècnics que el gran escull és creuar l’Ebre... Com si fos el primer pont que es construís per a superar-lo...
Tot i que mentre s’estava construint l’autovia la veritat és que no hi va haver consens territorial (quina novetat!), m’agradaria saber exactament el motiu pel qual porta tanys anys aturada. Quan alguna infraestructura està considerada d’interès general i bàsica, els problemes s’arreglen en un tres i no res... Sembla que no és el cas.
Ho he explicat moltes vegades, però com veig que darrerament tinc molts més lectors i segur que una part d’aquests no ho saben, ho tornaré a explicar.
Els pobles del territori van ser incapaços de posar-se d’acord sobre el punt exacte per on havia de creuar l’Ebre. El punt idoni era per l’alçada de Campredó (no cal ser massa entès per adonar-se’n), però la ciutadania de Campredó s’hi oposava perquè separava el poble dels nuclis de Font de Quinto i Raval del Pom.
Tortosa tampoc ho posava fàcil, ja que volia que passés el més prop possible del seu casc urbà, la qual cosa, d’entrada, sembla força inversemblant, ja que per lògica hauria de passar per allà on l’orografia fos més favorable. I per acabar-ho d’arrodonir l’alcalde d’aquella època de Camarles Carmelo Redó volia que passes per davant de casa seva.
A la comarca del Montsià les coses no pintaven molt millor. Tot i que l’entrada natural hauria de ser entre la Sénia i Sant Rafel i continuar recte creuant el Pla de la Galera, Jaume Antich pretenia que baixés fins Ulldecona i des d’allí continuar cap a Santa Bàrbara. A part d’això, entre la Sénia i la Galera, sembla que hi ha una zona de nidificació de l’esparver cendrós i els grups ecologistes de la zona volien que es desplacés uns centenars de metres. Però aquest punt era un contratemps menor davant d'els altres.
Sigui quin sigui el motiu pel qual ha estat tants anys aturada, pensar que ara que hi ha una certa oposició al territori i al País Valencià a que sé renovi la concessió actual de l’AP-7 (autopista, es clar), s’aconseguirà desencallar el tema de l’autovia em sona a fal•làcia (clar i català)
Una classe política que han estat incapaç de desencallar el tema en prop de 15 anys que fa que dura, no pot prometre ara un ràpida solució només per a buscar una alternativa (contradient així) el que reclamen les plataformes veïnals.
Si el que temen els polítics (o determinats polítics) és que surti a la llum la incompetència i les mancances que durant tants i tants anys han posat en evidència, potser en lloc d’afirmar que són els representants del territori, haurien d’acceptar que són la veu dels seus respectius partits i els lacais del poder econòmic que és qui realment remena les cireres (pren les principals decisions econòmiques del país)
Per tant, és imprescindible que els polítics territorials agafin consciència de la situació i sobre tot de les necessitats que té el territori. I que són moltes! De moment el més immediat és recolzar les reivindicacions veïnals sobre la gratuïtat de l’AP-7. Què després resulta que s’acaba l’A-7... Ben vinguda sigui, però no ens podem estar esperant 15 anys més!
O hi ha algun polític que ens pugui garantir (amb document notarial) que l’A-7 es construirà en un termini raonablment curt... (6 mesos, un any, any i mig...)

El que deia: una fal•làcia...    

‘POSTUREO’

Va dir un savi que no hi ha mentider més gran que un polític en campanya.

Què no faria un polític per aconseguir el vot d’un ciutadà? En campanya és capaç de fer de tot fins i tot el més inversemblant. Ara mateix me’n recordo del famós ball de Miquel Iceta, però d’exemples n’està ple.

I per què ho dic això? L’altre dia Batiste Duran va penjar una foto i va etiquetar a Ramon Bel (a qui tinc d’amic) al seu compte de Facebook. A la foto s’hi podia veure al propi Ramon Bel i la candidata al Senat per Democràcia i Llibertat Annabel Marcos. Després d’alguns comentaris, vaig posar un sticker d’un Minion amb dos corets en lloc d’ulls. De vegades sóc així d’innocent i hortera.

Sembla ser que a la candidata no li va agradar gaire i em va respondre dient què si ho havien fet per una bona causa (Marató de TV3), què si no hi havia cap representant del PSC, què si al contrari que si els socialistes no volíem un país lliure al contrari que ells...

La resposta em va sorprendre, la veritat, i més si tenim en compte de que, de fet, no vaig fer cap comentari, només em vaig limitar a posar l’sticker. Vaig pensar que es mereixia una resposta: I què sabràs tu a qui voto?    

Sembla que no va quedar conforme i em va dir que ella no parlava sobre el meu vot, sinó que parlava de la bona causa amb la qual ella sempre hi col·laborava.

Anem a veure, m’estava donat lliçons de solidaritat?

Sempre he pensat que aquelles persones que puntualment col·laboren en finalitat socials ho fan més per netejar la seva consciència que per una altra cosa... I ja no parléssim en el cas dels polítics!

Amb al Marató de TV3 hi he col·laborat en comptades ocasions i mai, mai he fet cap donació a través de la trucada de telèfon ni ingrés en efectiu pel caixer automàtic d’una entitat financera. I si no ho he fet és perquè des del primer dia em va semblar un inventconvergent que volia arribar allà on el govern no arribava via pressupostos.

Per aquells que encara no ho sàpiguen, els vull recordar que col·laboro des de fa anys amb 3 ONG’s. La primera va ser Amnistia Internacional que defensa els drets humans arreu del món, sobre tot en aquells països on està en vigor la pena de mort o es castiga durament les dones, sovint sense motiu. H faig des del temps en que Pinochet no podia sortir d’Anglaterra o sigui, des de finals del segle passat. Fa uns 7 anys que també col·laboro amb ACNUR què és l’organisme de la ONU que treballa amb els refugiats, per exemple amb els que marxen de Síria. I uns anys més tard em vaig fer soci de la Creu Roja.

Tot i les rebaixes de sou que vaig patir fa 4 anys, vaig preferir donar-me de baixa del Canal + que no deixar de col·laborar amb les organitzacions esmentades.

Però la solidaritat no acaba aquí. Aquells que ens coneixen també sabran que fins fa pocs anys la nostra familia feia acollides de cap de setmana de xiquets i xiquetes. Primer de la Casa Sant Josep de Tarragona i posteriorment de lo Carrilet de Tortosa.

Per tant i parodiant Mourinho: ¡postureo y del bueno!  

Vull acabar amb un altre exemple de postureo d’un polític en campanya. L'any 2005, no sé si ho recordeu, Daniel Rius, per la seva condició de directiu del CF Amposta, va ser candidat a la presidència de la Federació Catalana de Futbol. No ho va poder ser ja que va perdre la votació en front l’altre candidat.

Poc abans de les eleccions va participar a la marxa que tradicionalment pujava al Montsianell cada 11 de setembre.

-Això s’ha de potenciar –em va dir-.  

No se'l va veure cap any més! 

EN BUSCA DEL VOT ÚTIL

Després del primer debat entra Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera i Soraya Sáenz de Santamaria, diferents mitjans de comunicació van fer enquestes per veure qui havia guanyat. L’àmplia majoria d’aquestes enquestes van donar guanyador a Pablo Iglesias i perdedor (entre els presents) a Pedro Sánchez. Dic entre els presents, perquè van ser moltes les crítiques que va rebre Mariano Rajoy, sense cap mena de dubte el gran absent.

Rajoy es va disculpar dient que té una agenda molt carregada i que ha d’exercir de president del govern, en canvi, als altres no els hi passa. Però això no és així. Quan un candidat està en campanya es passa el dia d’aquí per allà acudint a tots aquells actes que ha pactat amb el beneplàcit del seu cap de campanya que és qui la dissenya tenint en compte les virtuts i els defectes del candidat.

El cap de campanya de Rajoy sap que aquest té les de perdre en un debat on intervinguin diversos candidats (per cert, es va trobar a faltar a Alberto Garzón) i per això l’aparta tot el que pot d’aquesta mena d’actes. En canvi si que el fa ben visible a d’altres on sap que la seva imatge sortirà millor parada. Per cert, segon Rajoy la guanyadora absoluta del debat va ser la seva vicepresidenta. Alguns dubten de que veiés el debat...

Absent Rajoy i sabedors que la Soraya no és Mariano, Pablo Iglesias y Albert Rivera van atacar més a Pedro Sánchez que a la pròpia Soraya. Sembla ser que Sánchez no se’n va saber sortir.

Aquest fet em recorda el debat que van mantenir Rajoy i Pérez Rubalcaba fa 4 anys. Llavors l’actual president del govern li va donar una bona repassada, tot i que a priori el candidat socialista era molt millor orador que el popular.

I és què, insisteixo, és molt difícil defensar que ara faran el que no van fer durant el darrer govern. El PSOE va tenir 4 anys per a fer els deures i no els ha fet. Només canviant cares difícilment s’assoleixen els objectius marcats. I de vegades ni això, com per exemple a Catalunya on la Chacón serà la cap de cartell per tercera vegada.

El PSOE ha perdut el temps i no s’ha renovat com ho havia de fer. Fa molt de temps que vaig clamar per una refundació, però esta clar que els interessos dels seus líders van en una altra direcció. Potser ho faran després de la possible patacada que es pegaran el dia 20.

I com que Pedro Sánchez sé la veu vindre (a pesar de tot no crec que sigui babau), clama pel vot útil i proclama que el partit que representa és l’única alternativa d’esquerres...

L’estratègia del vot útil és, des del meu punt de vista, la tàctica dels que sé saben perdedors. D’aquells que no tenen arguments per atraure el vot majoritari de la ciutadania i recorren sovint a la por per mirar de capgirar les enquestes. Ho he vist moltes vegades i no només davant d’unes eleccions generals, també a les eleccions municipals.

Tampoc crec que ajudi gens a Pedro Sánchez criticar els altres partits de l’esquerra en un intent desesperat d’esgarrapar vots d’on sigui. No són l’enemic a batre. L’enemic són Rajoy, els seus i el que representen. Sinó saben veure això, anem malament. I si en són conscients del que estan fent, és que busquen el seu propi benefici com a partit en detriment del de la col·lectivitat.  

El PSOE vol derogar tot allò que el PP ha legislat durant aquest 4 anys i que atempten contra els drets dels ciutadans. Però cal recordar que va ser Zapatero qui va començar amb les retallades.

Com a treballador públic, en 4 anys i mig he perdut molts diners. Els sindicats del sector calculen que sobre un 30% sobre el que podria haver guanyat. Per a mi han estat temps difícils, ja que un dels meus fills encara estava estudiant a la universitat i per tant, això comportava una despesa extra en matrícules, allotjament i desplaçaments.

Per tant, el meu vot no pot anar per als qui van iniciar a soscavar els fonaments de l’estat del benestar. Per molt bonic que m’ho puguin pintar ara, se’m fa molt difícil creure que faran tot el contrari del que van fer durant la darrera legislatura.

Com a català també vull el millor per al meu país i se’m fa costa amunt pensar que els partits tradicionals modificaran les seves conviccions i acabaran acceptant un nou estatus per a Catalunya.     

QUÈ SÓN LES CUP?

Els mitjans de comunicació les qualifiquen de diverses formes: antisistema, radicals, d’extrema esquerra, anticapitalistes, etc.

En alguns d’aquests qualificatius hi estic d’acord, però en altres no. Penseu que els qualificatius els hi posen els altres, per tant, m’agradaria que ells mateixos es definissin.

Fa unes setmanes, arran d’una de les concentracions per tallar la Nacional 340, li vaig dir al regidor de els CUP de Tortosa Xavier Rodríguez que no m’agradava la definició d’extrema esquerra que havia emprar algú del PP per a referir-se a la seva formació. La resposta de Xavier va ser taxativa: Té més el PP d’extrema dreta que nosaltres d’extrema esquerra. Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació.

Tampoc comparteixo el qualificatiu de radicals. Per què són radicals? Per què no baixen del burro? Per què no es venen a ningú?

En quan a ser antisistema, si que ho són si partim de la premissa que els sistema és la forma de govern que coneixem. Ja sé que alguns diuen que és democràcia i parlen d’estat de dret, però quan legislen ho fan per a taponar totes aquelles escletxes per on podrien entrar hipotètics contaminats. Un dels exemples el tenim amb la llei mordassa aprovada aquest mateix any que limita les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans.  

Entre tots els qualificatius el que més m’agrada és el de anticapitalistes és a dir: què s’oposen al capital. La veritat és que hi ha molt poca diferència entre antisitema i anticapitalista, però que hi farem, és qüestió de gustos.

A un món que predomina el consumisme i el lliure mercat és lògic que la nova aristocràcia són aquells que s’han fet rics a costa del altres i no sempre ha estat legalment. És tan el poder d’aquests aristòcrates que, sovint, agrupats en lobbies tenen una incidència determinant en les polítiques que segueixen els governs, sobre tot les econòmiques. Tot això comporta que, per exemple amb períodes de crisi, són aquests capitalistes qui s’emporten la millor part. I a part ho fan sense cap tipus d’escrúpol. No els importa gens ni mica que per a enriquir-se més ells la població de pobres creixi any rere any.  

Fa anys Joaquín Sebastián, un company de treball ja desaparegut em va dir la què és una de les asseveracions econòmiques: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, quan algú perd, quan algú es descapitalitza, els diners perduts passen inexorablement a d’altres mans.

En resum això és el capitalisme. Per tant, és lògic de que hi hagi gent que es reveli contra aquetes polítiques i segueixi els dictats del verdader socialisme: el repartiment de la riquesa.

A part d’això també són irònics. I com per a mostra un botó, us explicaré l’anècdota que dimarts va protagonitzar Sergi Saladié, diputat de les CUP per la demarcació de Tarragona  i professor de la Universitat Rovira i Virgili i que va tenir molta repercussió en gran part dels mitjans de comunicació.

Preguntat sobre l’estat de les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP, va respondre:

-Actualment es pot comparar amb un refredat que amb una mica de ‘Frenadol’ es cura... Perdó, no es poden dir marques... Bé, es cura amb unes herbes... Ja sabeu que nosaltres som més d’herbes...

Es van sentir rialles de fons.