Els mitjans de comunicació les qualifiquen de diverses formes: antisistema, radicals, d’extrema esquerra, anticapitalistes, etc.
En alguns d’aquests qualificatius hi estic d’acord, però en altres no. Penseu que els qualificatius els hi posen els altres, per tant, m’agradaria que ells mateixos es definissin.
Fa unes setmanes, arran d’una de les concentracions per tallar la Nacional 340, li vaig dir al regidor de els CUP de Tortosa Xavier Rodríguez que no m’agradava la definició d’extrema esquerra que havia emprar algú del PP per a referir-se a la seva formació. La resposta de Xavier va ser taxativa: Té més el PP d’extrema dreta que nosaltres d’extrema esquerra. Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació.
Tampoc comparteixo el qualificatiu de radicals. Per què són radicals? Per què no baixen del burro? Per què no es venen a ningú?
En quan a ser antisistema, si que ho són si partim de la premissa que els sistema és la forma de govern que coneixem. Ja sé que alguns diuen que és democràcia i parlen d’estat de dret, però quan legislen ho fan per a taponar totes aquelles escletxes per on podrien entrar hipotètics contaminats. Un dels exemples el tenim amb la llei mordassa aprovada aquest mateix any que limita les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans.
Entre tots els qualificatius el que més m’agrada és el de anticapitalistes és a dir: què s’oposen al capital. La veritat és que hi ha molt poca diferència entre antisitema i anticapitalista, però que hi farem, és qüestió de gustos.
A un món que predomina el consumisme i el lliure mercat és lògic que la nova aristocràcia són aquells que s’han fet rics a costa del altres i no sempre ha estat legalment. És tan el poder d’aquests aristòcrates que, sovint, agrupats en lobbies tenen una incidència determinant en les polítiques que segueixen els governs, sobre tot les econòmiques. Tot això comporta que, per exemple amb períodes de crisi, són aquests capitalistes qui s’emporten la millor part. I a part ho fan sense cap tipus d’escrúpol. No els importa gens ni mica que per a enriquir-se més ells la població de pobres creixi any rere any.
Fa anys Joaquín Sebastián, un company de treball ja desaparegut em va dir la què és una de les asseveracions econòmiques: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, quan algú perd, quan algú es descapitalitza, els diners perduts passen inexorablement a d’altres mans.
En resum això és el capitalisme. Per tant, és lògic de que hi hagi gent que es reveli contra aquetes polítiques i segueixi els dictats del verdader socialisme: el repartiment de la riquesa.
A part d’això també són irònics. I com per a mostra un botó, us explicaré l’anècdota que dimarts va protagonitzar Sergi Saladié, diputat de les CUP per la demarcació de Tarragona i professor de la Universitat Rovira i Virgili i que va tenir molta repercussió en gran part dels mitjans de comunicació.
Preguntat sobre l’estat de les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP, va respondre:
-Actualment es pot comparar amb un refredat que amb una mica de ‘Frenadol’ es cura... Perdó, no es poden dir marques... Bé, es cura amb unes herbes... Ja sabeu que nosaltres som més d’herbes...
Es van sentir rialles de fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada