Allà pèls anys 60 (crec recordar que era el
1968, tot i que no va ser al maig, sinó finals d’octubre) una andalusa que va
haver de fugir de la guerra Civil i que se va acabar refugiant a París, un dia li
va dir a una tia meva que també havia viscut peripècies semblants:
(Tot i que ho posaré en castellà, mireu de
imaginar-vos la conversa en un andalús d’aquells tancats)
-Pues si, niña... Cuando yo era joven y vivia en
el pueblo, de las tripes de los pollos hacíamos un caldo para chuparse los
huevos... Ahora en cambio, compras un pollo en la carnicería y a dentro no
tienen tripa ni tienen nada... Yo creo que los hinchan como los globos...
En aquella àpoca era impensable que ma mare
anés a la carnisseria a comprar un pollastre o una gallina per a fer brou. La
majoria de bestiar que necessitàvem per a fer bullir l’olla el teníem a casa...
I quan dic a casa ho dic amb el sentit literal de la frase. Ja que a les golfes
de casa, en un o d’altre moment, hi vam arribar a tenir gallines, conills,
colomins i fins i tot ànecs que, sense cap mena de dubte eren el més bruts.
Les gallines menjàvem llicsons i restes de menjar, el conills herba i peladures de
patata, el ànecs picaven els carbassons que eren massa grans per a ser
consumits pels humans... De fet només recordo que de tant en tant anava a la
botiga de la Primitiva, la dona de Joaquín de Damián a comprar panís trencat i
una pinso per a les gallines i conills.
Sobre els ous que ponien les gallines tinc una
imatge gravada a la ment: a part de que el rovell tenia un color groc més fosc,
el pessigava, l’enlairava i no se trencava... Proveu-ho de fer ara...
De la meva infantesa i joventut guardo imatges
inesborrables: els tords fregits amb els perets, les salsitxes i botifarres de
la tia Pepeta de la Fermina rostides a la brasa acompanyades de tomates de
penjar... Els gust de les tomates i la fruita acabades de collir, sobre tot les
cireres... Uns gustos que desgraciadament s’han perdut i que seran difícils de
recuperar.
Mon iaio Manuel era molt amic del tio Gabriel i de Beli. Tant que Beli m’ha
dit sempre Manuel quan s’ha dirigit a mi. Sovint els ajudava a la matança del
porc que se feia a l’escorxador i de vegades fora. L’escorxador com ja vaig
explicar formava part de l’edifici on també estava la peixateria i la bàscula i
que ara és el casal.
Se necessitaven diverses persones (normalment
homes) per a poder aguantar el porc. Llavors sé li clavava un enorme ganivet al
coll i se’l deixava dessagnar mentre no parava de xisclar i moure’s
compulsivament. La sang queia sobre un ribell i una dona no parava de remenar
per a que no quallés. Després, a manca de bufador de butà, se’ls sufrimava amb argelagues.
Però el millor encara havia d’arribar. Ja per
la tarda, a la sala de casa el tio
Gabriel i la tia Pepeta s’hi feia el mondongo. Segurament recordareu el olor de
ceba bullida que sé sentia al passar pel carrer, però sobre tot de les
botifarres acabades de coure.
Menjar-te una botifarra acabada de fer és un
dels plaers, encara avui, més grans. De fet en algunes carnisseries d’Amposta s’anuncia
quan se podran comprar les botifarres calentes.
