De veritat que
després de la tercera part publicada dissabte volia donar el tema per acabat.
Crec que ja ho havia dit tot, al menys el més important.
Però el mateix
dissabte me va passar una cosa que ha fet que pensi que una quarta part és
necessària. Veureu.
En acabar l’assemblea
de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, un reduït grups ens vàrem
quedar els últims. Jo anava parlant amb el cap de colla i quan ja me pensava
que anàvem a agafar el cotxe per a tornar a casa, veig com van començar a
entrar a la terrassa coberta d’un bar que estava pel camí que seguíem. Jo
encara anava parlant amb el cap de colla. Vaig entrar l’últim i vaig tancar la
porta. De sobte veig com una de les integrants del grup ja tenia una cigarreta
encesa entre les mans.
La meva reacció
va ser espontània, tot i que la meva actitud potser no va ser la més adequada i,
per a sorpresa de tots vaig dir:
-Me’n vaig...
Davant les cares
d’estupefacció de les companyes i companys, els ho vaig aclarir:
-És que ja esteu
fumant... Me’n vaig...
De seguida van
apagar la cigarreta i en van convidar a quedar-me. Me’n vaig anar, millor dir,
ens en vam anar, perquè anava amb la meva dona...
Tampoc vull que
per mi, algú que tingui el vici de fumar ho deixi de fer. No és això. El que
vull és que es tingui una mica més de consideració amb els que no fumem i, a
sobre, i ho trono a reiterar, tenim una malaltia pulmonar. He pensat molt en
aquella situació i, segurament no hauria actuat com ho vaig fer de no haver
existit un precedent.
Un dissabte de
desembre la colla castellera va organitzar un sopar a un restaurant de la
Ràpita (tampoc cal fer publicitat) Després de sopar, i tal com passa sempre,
algú va proposar anar a algun bar a prendre una copa. Mireu quina casualitat,
al costat mateix del bar n’hi havia un. Aquest restaurant, a part d’una
terrassa coberta al carrer ne té una altra que sembla com un carreró paral·lel
al mateix establiment.
Aquell dia el
grup era molt més nombrós que el de dissabte passat. Devíem de ser unes 20 persones,
potser més... Un cambrer ens va preguntar que volíem prendre i la majoria van
començar a demanar gintònics. Vaig preguntar si tenien algun combinat sense
alcohol i me va respondre que no. No m’apetia
fer un refresc de cola o una taronjada, la veritat, així que vaig dir que no
volia res... No van trigar massa a encendres les primeres cigarretes, per la
qual cosa i preveient que al ser un recinte prou tancat l’ambient no trigaria
gaire en tornar-se irrespirable, me’n vaig anar a la terrassa del carrer a
jugar amb el mòbil. Sembla que a ningú se'n va assabentar... I d'haver-se'n assabentat, els hi hauria importat? Semblava el bordet del grup...
He pensat en
disculpar-me pel comportament de dissabte passat, però, disculpar-me per què?
Com a molt els hi explicaré el motiu de la meva conducta, però perquè m’he de
disculpar?
És que els que
fumen davant meu sé disculpen? Si ni tan sols me demanen permís per a fer-ho...
Encenen la cigarreta i ja està... Segur que ni pensen que poden molestar als
que no som fumadors. I no només molestar, sinó produir-nos un perjudici.
Sabeu que és la
primera cosa que té pregunta un oncòleg? No?
-Fuma? Beu?
Ara espero que
sí, que aquesta quarta part sigui la definitiva.
Per si voleu llegir els anteriors:
Primera part.
Segona part.
Tercera part.
Per si voleu llegir els anteriors:
Primera part.
Segona part.
Tercera part.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada