BARCELONA PER LA DIADA (5)

Crisi, retallades i populisme polític

ANTÓN COSTAS

Catedràtic de Política Econòmica (UB)

La notícia política de la setmana a Europa probablement ha sigut l'elecció per les bases del Partit Laborista britànic del seu nou líder, Jeremy Corbyn, un veterà diputat de l'ala esquerra del partit. En principi, era el candidat amb menys possibilitats. No obstant, ha arrasat. La importància d'aquesta elecció es pot apreciar en l'atenció que li han prestat els principals mitjans de comunicació econòmica del Regne Unit -Financial Times i The Economist-, i també d'Europa i d'Amèrica. Tots hi veuen ressons del que ha passat a Grècia amb Syriza i a Espanya amb Podem. En general, consideren que significa un gir cap al populisme del partit de Tony Blair.

El seu significat transcendeix les fronteres de la política britànica. La notícia va tenir un impacte immediat en la política espanyola. Per una banda, el Partit Popular ha aprofitat l'oportunitat per portar l'aigua al seu molí i advertir dels riscos del populisme. Per l'altra, Pablo Iglesias, el líder de Podem, ha saludat emocionat aquesta elecció al considerar que avala el seu projecte polític. I Pedro Sánchez ho reinvidica per al socialisme. Ja hi haurà temps per conèixer com evoluciona el lideratge de Corbyn i si, com vaticinen molts, es tracta d'un fenomen efímer que no arribarà ni a les pròximes eleccions.

El que m'interessa aquí és entendre a què responen el fenomen populista i qui li presta suport. Abans vull fer un parell d'aclariments. Quan parlo de populisme no estic fent cap judici de valor. Utilitzo el terme per referir-me a formacions polítiques alternatives i a girs com el del laborisme britànic, que introdueixen opcions noves en els partits tradicionals. Per un altre costat, no em refereixo solament als populismes d'esquerres, sinó també als de dretes i als nacionalistes.

¿Què impulsa el populisme? El sospitós més immediat és la crisi econòmica. Malgrat que és una mitja resposta. La crisi ha afectat tots els països, però el populisme no ha sigut general ni de la mateixa intensitat. El cas del Partit Laborista és significatiu. El Regne Unit va patir la recessió del 2009, però després no ha tornat a caure en la segona recessió i la seva economia va vent en popa. No hi ha crisi. I, no obstant, el Partit Laborista ha fet un gir cap al populisme. Hi ha d'haver un altre factor.

AQUEST altre factor són les retallades de despesa social. Fixin-se en una dada. Els països on el gir populista ha sigut més intens són aquells en què els seus governs han fet unes retallades més fortes. Espanya i, en particular, Catalunya en són un exemple. El cas anglès també hi encaixa. Malgrat que la seva economia va bé, les retallades de despesa social de David Cameron han sigut les més àmplies.

Una altra forma de comprovar que són les retallades de despesa social el que principalment impulsa el populisme és veure qui el recolza. No són els grups que de forma més directa i intensa han patit les conseqüències de la crisi. Ni tampoc les persones grans i els pensionistes. Són els joves amb formació i sense feina estable i les classes mitjanes professionals. Ells són els que han vist les seves oportunitats i les seves expectatives força més afectades per les retallades de les despeses en educació, sanitat i R+D. La ràbia contra les retallades econòmiques s'ha vist alimentada a més pel fet que es perceben com la factura social del cost dels rescats i les ajudes públiques al sistema financer. La injustícia de les retallades i el malestar amb les finances tenen molt a veure amb el populisme.

¿Què es pot fer? En aquesta ocasió, el mal està fet i ja no té remei. No obstant, n'hauríem de treure lliçons per a la pròxima crisi. El capitalisme és maniacodepressiu, bipolar. Té fases d'eufòria financera i fases de depressió. I la tornarà a armar.

¿Com evitar que la següent crisi financera porti noves retallades i populisme? Amb un parell de coses, com a mínim. Per una banda, no acceptar sense rèplica la socialització de pèrdues de les institucions financeres. És a dir, no acceptar la idea que s'ha de rescatar els bancs que van malament. Això afavoreix comportaments negligents i/o fraudulents dels seus directius. Com en la resta d'indústries, a la banca qui la fa ha d'assumir les conseqüències civils i penals.

Per l'altra, s'ha de protegir l'educació i la sanitat de les retallades. ¿Com? És fàcil: creant una guardiola de l'educació i una guardiola de la sanitat igual que la guardiola que tenim per a les pensions. Aquesta guardiola és el que ha permès durant tots aquests anys de crisi que les pensions n'hagin sortit relativament ben parades. ¿Recorden la paràbola de Josep i el faraó? ¡¡¡Doncs això!!! Un altre dia abordaré el disseny de les dues mesures.

TALL DE PROTESTA A LA N-340 A ALCANAR

Aquesta tarda, a 2/4 de 7, a la zona de Sol de Riu d’Alcanar, unes 100 persones han tallat la N-340 per a denunciar la manca de seguretat de la via i demanar la gratuïtat de la AP-7.

Segons un dels seus convocants, Llorenç Navarro, l’important no ha estat el nombre d’assistents (entre els que hi havia algun polític), sinó l’impacte que ha tingut el tall.

-Avui a Barcelona és festa (la Mercè) i eren molts els camions que es dirigien cap a Mercabarna. No sé si serà veritat, però ens han dit que pel Sud la cua arribava fins a Torreblanca.

I això que només ha estat ½ tallada...

Segons Navarro, aquests talls els volen anar fent cada dijous a punts diferents de la carretera.

-Hem contactat amb una plataforma d’Altafulla i volem mirar de coordinar-nos i fer talls simultanis, conjuntament amb els de Tortosa... Els necessitem.

És evident que si es vol assolir alguna cosa, s’ha de sumar i, per tant, els veïns de Tortosa i Amposta han de liderar les mobilitzacions, però s’ha d’aconseguir que s’uneixi molta més gent.

L’acte ha acabat guardant un minut de silenci per les víctimes.  

A les 6 de la tarda tenia previst sortir de casa quan una inoportuna trucada de telèfon ha fet retardar la meva sortida (veritat Joaquim?) Després de buscar rutes alternatives a partir d’Alcanar on la policia local havia tallat l’accés directe a Sol de Riu, he intentat arribar a peu juntament amb una parella d’Alcanar que els hi ha passat el mateix.

Finalment, ells que es coneixen més la zona que jo, han dit que desistien ja que era impossible arriba-hi abans d’acabar-se. En aquell moment el rellotge marcava les 18:58 i encara faltava un 1/5 Km aproximadament.

Després d’estar-me una estona per les Cases d’Alcanar (gaire bé ½ hora), al sortir a la carretera pel de Conill, els cotxes ja començaven a circulat, tot i això, en arribar a l’alçada de la fàbrica de ciment, els vehicles, entre els que es trobaven molts camions, encara estaven aturats. He agafat el desvio cap a la Ràpita i quan he estat a dalt del pont, he vist una filera quilomètrica que tot just començava a posar-se en marxa.  

TELEDIRIGITS

Quan l’ANC va organitzar la Via Catalana de 2013, la veritat és que la idea no em va sembla malament. Fins i tot vaig comprar la samarreta de la via... Res més (si ho recordeu podies comprar in kit que incloïa una banderola i no recordo si alguna cosa més) Per cert, la samarreta, tot i comprar la talla més gran, em va quedar molt justa; tant que ja no me l’he posat més.

Per primera vegada podia manifestar-me a casa. L’anar de Nord a Sud em va semblar una idea extraordinària i fins i tot em vaig notar les mans de mon cosí Miquel que era un dels que començava la cadena a la Catalunya Nord, concretament davant de la farmàcia que regenta a el Pertús.

A part d’això, la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, encara en camisa blanca (no batejats) fèiem un pilar de 4 damunt del pont penjant que va ser recollit per molts mitjans de comunicació i va ser portada de l’endemà del diari Ara.

Per aquella època, l’ANC encara no tenia la capacitat d’influència que ha anat adquirint en els 3 anys que porta de vida.

Precisament, aprofitant la seva força l’any passat va organitzar una gran V al centre de Barcelona, entra la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes. Un cop més es tornava als orígens, es a dir, a Barcelona. La resposta va ser tant contundent com la de l’any anterior, con la de 2012... L’acte va acabar amb un simulacre de vot d’una jove que havia de fer els anys el dia 9 de novembre, el dia que s’havia de fer la consulta secessionista. Per a l’ocasió, l’ANC també va vendre samarretes. Unes roges i les altres grogues, amb una V al pit. Tot molt plàstic.

L’any passat no vaig comprar res, ja que per problemes de salut (m’havien operat uns dies abans), no hi vaig poder assistir. Però la colla castellera si que ho va fer i va portar el nostre blau delta fins a Barcelona per primera vegada.

Finalment arribem a la Diada d’aquest any, la de 2015. Per evitar suspicàcies de que si els arbres de les avingudes no van deixar contar molts dels assistents, la van portar fins la Meridiana, una via molt ampla i on arbres només n’hi ha a les voreres. Es van inventar el punter que senyalaria la Via lliure cap a la república catalana i es va demanar  cada un dels assistents que en portés un de mides molt més reduïdes (tot i que n’hi havia d’altres de més grans) A les indicacions que et donaven quan t’apuntaves, també s’indicava com te’l podies fer tu mateix. En vaig veure algun (un parell, no recordo que fossin més)

Les samarretes eren blanques i tot i que portaven inscripcions pel davant i pel darrere, des de l’aire només es devia de veure blanc. Però no totes eren les oficials, també hi va haver gent que va agafar la primera samarreta blanca que va trobar a casa. Amb l’excusa que la colla també anàvem a fer un pilar i que, per suposat, havíem de portar la nostra blau delta, no me’n vaig comprar cap. De no haver anat amb la camisa castellera, segurament tampoc me’n hauria comprat cap.

Al pas del punter major, tots els assistents havien d’apuntar amb el seu cap el Parlament, lloc on s’acabava la concentració. Personalment (i no sóc l’únic en pensar així), em va semblar tot massa dirigit i a la manifestació li va faltar color. Res a veure amb tota la gamma de samarretes que es van veure a la Diada de 2012. Era un plaer veure tanta diversitat i, sovint tant d’enginy, sobre tot a l’hora de confeccionar pancartes.

L’ANC per tercer any consecutiu es va apropiar de la manifestació de la Diada que, abans convocaven els partits polítics. La força, però sobre tot la capacitat d’influència de l’ANC en tres anys ha estat notable i contrastable.

Però les situacions sempre es poden superar. Degut a una sentència (tal vegada arbitrària) de la Junta Electoral Central, s’obligava a TV3 a retransmetre en directe la Festa de la Rosa del PSC i altres actes dels partits no independentistes i que, per tant, no van estar presentats a la Diada, com a compensació al gran desplegament mediàtic que va fer la televisió pública de l’acte de la Meridiana i, que segons la JEC, a l’estar dintre de la campanya electoral, afavoria a Junts pels Sí i segurament en menor mesura a la CUP.

Llavors va sortir Jordi Sánchez, l’actual president de l’ANC i va demanar que diumenge per la tarda no sintonitzéssim TV3...

A casa nostra, la tarda de diumenge no es va mirar TV3 i no perquè ens ho demanés Jordi Sánchez, simplement perquè la televisió ni es va obrir... De totes formes les seves paraules no em van condicionar, més bé em van fer emprenyar. Qui és Jordi Sánchez o qui és ningú de l’AMC o d’Òmnium per a dir-me a mi que he de fer i que no?

Realment la situació ha arribat a un patetisme bestial. Hi ha gent que es creu (i això també va per la candidatura de Junts pel Sí) guardians de la veritat i que la resta hem de ballar al so de la música que toquin en cada moment. Qui són ells per a teledirigir-nos?  

Per aquest motiu i per d’altres, jo diumenge no votaré JxS. No sé si finalment el vot meu serà o no el de la meva vida, però no serà per a ells. No votaré mai una llista que inclogui presumptes corruptes i aprofitats. I això, evidentment va per Mas i per molts d’altres.