ANTÓN COSTAS
Catedràtic de Política Econòmica (UB)
La notícia política de la setmana a Europa probablement ha sigut l'elecció per les bases del Partit Laborista britànic del seu nou líder, Jeremy Corbyn, un veterà diputat de l'ala esquerra del partit. En principi, era el candidat amb menys possibilitats. No obstant, ha arrasat. La importància d'aquesta elecció es pot apreciar en l'atenció que li han prestat els principals mitjans de comunicació econòmica del Regne Unit -Financial Times i The Economist-, i també d'Europa i d'Amèrica. Tots hi veuen ressons del que ha passat a Grècia amb Syriza i a Espanya amb Podem. En general, consideren que significa un gir cap al populisme del partit de Tony Blair.
El seu significat transcendeix les fronteres de la política britànica. La notícia va tenir un impacte immediat en la política espanyola. Per una banda, el Partit Popular ha aprofitat l'oportunitat per portar l'aigua al seu molí i advertir dels riscos del populisme. Per l'altra, Pablo Iglesias, el líder de Podem, ha saludat emocionat aquesta elecció al considerar que avala el seu projecte polític. I Pedro Sánchez ho reinvidica per al socialisme. Ja hi haurà temps per conèixer com evoluciona el lideratge de Corbyn i si, com vaticinen molts, es tracta d'un fenomen efímer que no arribarà ni a les pròximes eleccions.
El que m'interessa aquí és entendre a què responen el fenomen populista i qui li presta suport. Abans vull fer un parell d'aclariments. Quan parlo de populisme no estic fent cap judici de valor. Utilitzo el terme per referir-me a formacions polítiques alternatives i a girs com el del laborisme britànic, que introdueixen opcions noves en els partits tradicionals. Per un altre costat, no em refereixo solament als populismes d'esquerres, sinó també als de dretes i als nacionalistes.
¿Què impulsa el populisme? El sospitós més immediat és la crisi econòmica. Malgrat que és una mitja resposta. La crisi ha afectat tots els països, però el populisme no ha sigut general ni de la mateixa intensitat. El cas del Partit Laborista és significatiu. El Regne Unit va patir la recessió del 2009, però després no ha tornat a caure en la segona recessió i la seva economia va vent en popa. No hi ha crisi. I, no obstant, el Partit Laborista ha fet un gir cap al populisme. Hi ha d'haver un altre factor.
AQUEST altre factor són les retallades de despesa social. Fixin-se en una dada. Els països on el gir populista ha sigut més intens són aquells en què els seus governs han fet unes retallades més fortes. Espanya i, en particular, Catalunya en són un exemple. El cas anglès també hi encaixa. Malgrat que la seva economia va bé, les retallades de despesa social de David Cameron han sigut les més àmplies.
Una altra forma de comprovar que són les retallades de despesa social el que principalment impulsa el populisme és veure qui el recolza. No són els grups que de forma més directa i intensa han patit les conseqüències de la crisi. Ni tampoc les persones grans i els pensionistes. Són els joves amb formació i sense feina estable i les classes mitjanes professionals. Ells són els que han vist les seves oportunitats i les seves expectatives força més afectades per les retallades de les despeses en educació, sanitat i R+D. La ràbia contra les retallades econòmiques s'ha vist alimentada a més pel fet que es perceben com la factura social del cost dels rescats i les ajudes públiques al sistema financer. La injustícia de les retallades i el malestar amb les finances tenen molt a veure amb el populisme.
¿Què es pot fer? En aquesta ocasió, el mal està fet i ja no té remei. No obstant, n'hauríem de treure lliçons per a la pròxima crisi. El capitalisme és maniacodepressiu, bipolar. Té fases d'eufòria financera i fases de depressió. I la tornarà a armar.
¿Com evitar que la següent crisi financera porti noves retallades i populisme? Amb un parell de coses, com a mínim. Per una banda, no acceptar sense rèplica la socialització de pèrdues de les institucions financeres. És a dir, no acceptar la idea que s'ha de rescatar els bancs que van malament. Això afavoreix comportaments negligents i/o fraudulents dels seus directius. Com en la resta d'indústries, a la banca qui la fa ha d'assumir les conseqüències civils i penals.
Per l'altra, s'ha de protegir l'educació i la sanitat de les retallades. ¿Com? És fàcil: creant una guardiola de l'educació i una guardiola de la sanitat igual que la guardiola que tenim per a les pensions. Aquesta guardiola és el que ha permès durant tots aquests anys de crisi que les pensions n'hagin sortit relativament ben parades. ¿Recorden la paràbola de Josep i el faraó? ¡¡¡Doncs això!!! Un altre dia abordaré el disseny de les dues mesures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada