LLORENÇ SALES, MEDALLA DE BRONZE ALS ESTATALS D'ATLETISME

Avui he llegit a la Veu de l’Ebre que l’atleta galerenc Llorenç Sales va ser medalla de bronze als 1.500 llisos els passats campionats d’Espanya d’atletisme en categoria promesa que es van celebrar a Sevilla. Llorenç competeix amb el club Agrupació Atlètica Catalunya.
La marca de la final va ser de 4.01.04. Com sol passar va ser una final tàctica la qual cosa fa baixar el ritme de la carrera. En canvi, a la semifinal va fer un temps de 3.55.95.
Llorenç Sales és fill de Lluís Sales un corredor amateur de curses de llarga distància com per exemple la Marató.

Felicitats campió!!

FRANCO DESPUÉS DE MORIR SIGUE REINANDO

Fent referència a una obra de teatre, dilluns, al programa la Ventana de la Cadena Ser que dirigeix Gemma Nierga, Santiago Carrillo va fer aquesta afirmació quan es parlava del jutge Garzón i el seu processament.
Si ho recordem, el sindicat ultradretà Manos Límpias va denunciar al jutge Garzón per prevaricació perquè, segons el sindicat, no té competència per a jutjat els crims del franquisme. Tal com recordava el propi Santiago Carrillo, a la denuncia s’hi va afegir el partit, també ultradretà, Falange Española.
Aquesta setmana també ens assabentat que l’Audiència Nacional va ordenar la reobertura del conegut com a “Caso Faisán” que tracta d’un presumpte “avís” que va arribar a la banda terrorista ETA en l’època de la darrera treva. Mentre el PP apunta (o millor dit, voldria apuntar) a la cúpula del Ministeri de l’Interior, les proves i els testimonis pareix que vagin cap a la direcció de que va ser la policia francesa qui els va alertar.
Quan la sala Penal de la pròpia Audiència Nacional mana redactar una resolució consensuada entre tots els magistrats que la formen, Enrique López, el redactor membre de la sala a proposta del PP introdueix frases a posteriori que, evidentment, no havien estat consensuades, creant un fort malestar entre els altres magistrats.
Qui va manar a Enrique López introduir aquestes frases? Va actuar per iniciativa pròpia?
Evidentment crida fortament l’atenció que quan Zapatero i el PSOE estan més contra les cordes que mai (encara que parlamentàriament parlant no estiguin aïllats) s’intenti des de la dreta extrema d’aquest país introduir nous elements de pressió en contra del govern. Aquesta dreta extrema es troba, sense cap mena de dubte, dintre del propi PP.
No s’entén d’una altra manera. Quan resulta que ens els darrers anys, a conseqüència de la immigració els partits d’extrema dreta europeus treuen bons resultats electorals, a Espanya segueix sense sortir un partit ultradretà de “garanties” per assolir representació al Congrés dels Diputats.
I això només confirma, a la meva manera de veure, que la majoria de l’extrema dreta està integrada dintre del partit de Mariano Rajoy.
Jo no ho puc entendre d’una altra manera. I com jo (i torno al començament) persones com Santiago Carrillo que amb 94 o 95 anys que té, encara demostra ser una de les persones més lúcides d’aquest país.

RAJOY NO ÉS L'ALTERNATIVA

Ni Rajoy ni l’actual cúpula del Partit Popular. Ni l’alternativa de l’alternança ni res que s’hi aparegui.
Crec que en el debat d’ahir va quedar prou demostrat que l’actual directiva nacional del PP, si a hores d’ara, encara no han ensenyat les seves cartes, ja no ho faran.
Rajoy va voler envoltar-se de cares noves. Possiblement més condicionat per les dimissions d’alguns pesos pesants de l’època d’Aznar que no per ganes de fer-ho. Moltes d’aquestes cares noves van ser dones i els hi va donar responsabilitat dintre del partit: Maria Dolores de Cospedal (la “bien pagá”, com l’anomena el Plural), Loyola Sáenz de Santamaría, etc.
La majoria dels espanyols que segueixen la política esperaven una mica més del debat d’ahir. Possiblement també ho esperaven de Zapatero, però sobre tot de Rajoy.
Ahir Rajoy va perdre l’oportunitat que “t’ofereix” una ocasió com aquesta per a “desvelar” els seu pla anticrisi. Tant demanar-li a Zapatero que ha de canviar radicalment de política i no va aportar propostes per a treure Espanya de la crisi econòmica. Llavors només pots pensar una cosa: que no en té cap!
L’oposició de l’actual PP de Rajoy em recorda molt la darrera legislatura amb Aznar de cap de l’oposició. On recordeu d’aquella frase: ¡Váyase señor González”. Llàstima que D. Mariano no pot dir: ¡Váyase señor Zapatero!, perquè ja tothom sabria per on va...


Però no es cansa de repetir que el problema d’Espanya és Zapatero, i d’una altra forma li demana que se’n vagi. Ahir li va tornar a dir i, encara més (que això ja és enrinxar el rínxol): demanar als diputats socialistes que li retirin la confiança.
La resposta de Zapatero va ser valenta: “Presenti vostè una moció de censura”. I després l’altre li diu que “ha estat el primer president de la democràcia espanyola en demanar una moció de censura”. Lamentable! I poruc!! Com també li va dir Zapatero.
No sé si Zapatero serà el proper candidat el PSOE a les eleccions d’aquí a dos anys. Suposo que en bona part dependrà de la recuperació econòmica. Si Espanya se’n surt de la crisi i, sobre tot, es torna a crear ocupació, no es descartable que Zapatero repeteixi per tercer cop. En canvi, si en dos anys no hi ha una millora substancial, molt probablement es buscarà un candidat en garanties sinó per a les properes, per a les següents. Avui diversos mitjans (com la Cadena SER) ja apuntaven un nom: José Blanco. Sió ben bé per a ser el proper candidat, si al menys, com un valor en alça dintre de l’actual govern.
En canvi el futur de Rajoy està per veure’s. Abans de les eleccions hi ha d’haver un congrés del PP que ratifiqui Rajoy o que elegeixi un nou líder. I avui per avui, Rajoy fa els suficients mèrits per a ser rellevat. El que passa és que no es veu un “delfi” amb garanties (segurament ja sortirà) i tothom torna a mirar la “vella guàrdia aznariana”.
Ara bé, qui pot ser l’elegit. Aznar, segurament que no. Amb gestos com el que ha fet avui a un grup d’estudiants d’Oviedo, no va en lloc. Menys cap a un nou mandat al seu partit i a Espanya.

TRIPARTIT, SÍ O NO? (2ana part)

Donada per tancada al si del PSC la polèmica sobre si el “tripartit” està o no cansat després de la reunió entre el President Montilla que és, a la vegada el primer secretari del partit i el conseller d’Educació Ernest Maragall i la resta de declaracions fetes al respecte (per exemple les de Miquel Iceta), potser el més prudent fos que no hi hagués “segona part” de l’escrit que vaig començar dijous passat 11 de febrer.
Però com que el cos m’ho demana i jo no formo part de la direcció nacional de cap partit ni tinc cap tipus de responsabilitat, exceptuant el càrrec públic que ocupo a l’ajuntament, comentaré el que em vaig deixar l’altre dia, ja que l’escrit, per ell mateix, hauria estat molt llarg.
En aquesta segona part volia opinar sobre la possibilitat de reeditar un tercer tripartit, properes ja les eleccions autonòmiques de la tardor vinent.
Encara que és evident, a priori, poder-ho fer (mai es té que tancar cap porta), penso que reeditar per tercer cop un govern entre PSC, ERC i ICV-EUA, és força més difícil que en les dues edicions anteriors.
El PSC, tal i com va dir (i ho recordava en la primera part) el seu secretari d’Organització Pepe Zaragoza, voldria governar en solitari. És legítim tenir aquesta aspiració. Si un gran partit com és el socialista que acostuma a guanyar quasi totes les eleccions (tret de les autonòmiques) no pensés així, malament aniríem. No obstant, jo mai tancaria la porta als ecosocialistes. Penso que han estat uns socis de govern fidels i, si alguna vegada s’han equivocat (com passa amb tots, encara que segons a qui li costa reconèixe-ho), potser és més fruit de la inexperiència i de la manca de gent més preparada. No vull dir que no tinguin gent molt vàlida, però al ser un partit petit hi són els que són i ja no n’hi ha més.
El tema més feixuc és el d’ERC. Les discrepàncies amb el PSC han estat constants, tant abans amb el govern de Pasqual Maragall com amb el de José Montilla. Cal reconèixer (i suposo que ells també ho veuran així) que governar amb ells és força difícil i complicat. I en el futur, amb Puigcercós, penso, encara ho serà més.
Aquest matí escolatava les manifestacions fetes per Miquel Iceta on deia que dintre del partit socialista “tots som socialistes i que quan parlem de nacionalistes, també tots ho som”. És cert, però uns podran sentir-se més que uns altres d’això o d’allò. Per exemple. A la dreta dels socialistes, s’instal•la històricament la social democràcia. Però hi ha països on la socialdemocràcia està integrada dintre dels partit socialista, com passa aquí. És tant socialista un socialdemòcrata que un socialista. Segurament que no. Per que si fos que sí, on estaria la diferència? Amb el nacionalisme (penso) passa ben bé el mateix. És allò de aquell que es sent més català que espanyol o igual o, fins i tot, d’espanyol no se’n sent gens...
ERC, no és socialista, encara que en alguns aspectes socials se hi assembli. Però sí que és nacionalista. En aquest cas, segurament, més que molts del PSC. És per això que igual pot arribar a pactar amb les partits d’esquerres, com ho ha fet en les dues darreres legislatures, com amb CiU.
Jo encara diria més. A la majoria dels afiliats d’ERC, el cos els hi demana més pactar amb CiU, sempre que la federació no assoleixi la majoria absoluta per a fer-ho. És el cas de l’actual direcció nacional del partit, una vegada semi-apartat el “clan de l’avellana” amb Carod al cap davant.
De totes formes, les aliances no es fan sempre per similitud d’idees, sinó per interessos comuns. És el cas de les dues edicions anteriors del tripartit i, també, per aquest motiu es podria tornar a reeditar el “tercer lliurament”. En aquest cas, com a socialista, demanaria als meus que, com a partit majoritari que seriem després de les eleccions de la tardor, deixéssim les coses molt més ben lligades que no les dues anteriors i assumíssim una quota de responsabilitat més gran.
ERC, que pot pactar amb CiU, sap, i ha de tenir present, que el pacte li pot arribar a passar una factura tant gran com ja els hi va passar després de 1980 amb el pacte entre Pujol i Barrera. I al PSC, formalitzar una sociovergència, podria ser força negatiu per al futur del partit. Qui és segur que no pactarà amb CiU és ICV-EUA, per això són els més interessats en defensar el tripartit.
Finalment, tampoc és descartable un pacte entre CiU i el PP, encara que els nacionalistes ho neguin i, de tant en tant vagin al notari. Ja van pactat el 1999, encara que el PP no entrés a formar part del darrer govern Pujol i, Mas, no tindria cap problema en tornar-ho a fer.
Mentre no governin els socialistes, a CiU li és ben bé igual amb qui tinguin que pactar.

LA CRISI VISTA DES D'AMPOSTA

No he tingut cap problema d’ensenyar l’escrit que el senador d’Espanya va tenir “l’honor” de dedicar-nos als socialistes d’Amposta i que va publicar la RA de la segona quinzena de gener. I si pogués seguir-ho ensenyant, sense dubtar un moment que ho faria, ja que hi ha coses que, per elles soles, es desqualifiquen. No cal pegar-hi més voltes.
Una de les persones que ho va llegir, va opinar que “es va passar 7 carrers en la primera part de l’escrit” (on deia tota una sèrie d’improperis en contra nostra), però que la segona part (on deia que els socialistes som els responsables de la crisi econòmica) “la trobava bé”.
Certament els socialistes som els responsables de la crisi econòmica ? Jo li vaig preguntar diverses vegades i, finalment em va respondre que la crisi "havia començat als Estats Units".
I us ho pregunto a vosaltres : Som els socialistes els responsables de la crisi econòmica que viu el país?
Jo us en donaré la meva explicació que, hi podeu estar a favor o no, més ben bé igual.
El que és evident és que la crisi ha estat provocada pel gran capital que és qui té el poder de provocar-la. Els operaris, aturats, ames i casa i demés “misèria”, és impossible provocar una crisi de les dimensions que siguin. En canvi són (segur) els qui la pateixen més directament!
No entraré a explicar-vos si l’origen de la crisi està deguda a les denominades “hipoteques subprime” i els bons negociables “escombraries” que es van col•locar als inversors sense haver-hi res més que paper al darrera...
La greu crisi, al menys a Espanya ha vingut després de viure els millors anys de bonança econòmica degut a la bombolla immobiliària.
Mentre el diner corria no hi havia crisi, però l’economia espanyola és fictícia.
Els assessors financers aconsellen els inversos de que diversifiquen les inversions per a que hagi menys risc. No es pot jugar tot a una carta. Qui juga a borsa també ho sap bé. S’ha d’invertir a la vegada en banca, comunicació, energia, aigua, etc. etc. Com més millor. Amb la finalitat de que, si alguna cosa falla, sempre tens les altres que t’ajudaran a amortir la baixada. Al menys que hi hagi un “cras” borsari.
L’economia espanyola depenia massa de la construcció. El sector fa sofrir un increment irreal, irresponsable i, insostenible econòmicament parlant. O sigui, no podia durar tota la vida. O algú s’imagina que es pugui estar construint i venen pisos tota la vida?
La construcció ha d’anar lligada amb la demanda i durant els anys del bum immobiliari anava lligada més aviat a l’oferta. Es a dir, els compradors es sentien atrets per la compra d’habitatges ja fos per a us propi, per lloguer o, simplement per a invertir.
Simó, el que va ser alcalde d’Amposta entre el 1983 i 1987, és arquitecte i sempre deia que la relació de costos era d’un 40 % el valor del terreny i un 60 % el de la construcció. Els darrers anys, aquesta proporció es va invertir i el valor del terreny respecte al preu final va arribar a quasi un 70 %. I això ho saben bé els constructors que veient que el percentatge de guany era el mateix (o menys) que quan la dèria constructora va calar entre els promotors. L'especulació immobilìària amb la cmpra-venda de terrenys va enriquir molts, però va enpobrir encara a més!
Amposta va ser un gran exemple d’aquesta economia irreal, fictícia si voleu. Es va construir molt. Amposta va créixer en superfície i tot eren flors i violes. Avui, si et passeges per Amposta pots veure un bon grapat d’obres acabades on estan en venda la majoria dels pisos (en alguns casos, tots), obres per acabar on s’han esgotats tots els crèdits i no han pogut acabar. I, finalment, terrenys comprats on s’ha enderrocat la construcció existent i on no es va arribar ni a construir.
Aquests anys de bonança, l’ajuntament d’Amposta liquidava uns pressupostos en superàvit i "jugava" amb el romanent de tresoreria de l’any anterior i amb l’ICO (l’impost sobre la construcció)
Ara el període de vaques magres ja ha acabat i l’ajuntament d’Amposta, com la majoria d’ajuntaments, fan aigües per tots els costats.
És això culpa dels socialistes?
Al socialistes (als qui sigui –no als d’Amposta-) se’ls pot culpar de no haver gestionat bé la crisi, de no haver encertat en les mesures que es van prendre per a pal•liar-la... Però no de ser-ne els responsables.
Segurament, els responsables viuen al costat de casa i ara es queixen per no poder vendre els stoks i perquè no els hi entra ningú a la botiga.
O potser parlem de crisis diferents?

LA "PENÚLTIMA" DE LA REVISTA AMPOSTA

Des de l’oposició de l’Ajuntament d’Amposta no ens cansarem de repetir l’ús partidista que en fa CiU de la Revista Amposta.
Sense anar més lluny, l’altre dia un em deia una noia: “Només hi surten inauguracions...”. És evident, les inauguracions donen “imatge” al grup de govern. I continuava: “Amb el grapat d’equips i esportistes individuals que hi ha Amposta competint, pareix mentida que només es donin els resultats de uns pocs...”. Tampoc no li faltava raó.
Des de l’oposició ens conformaríem que la Revista Amposta fos “imparcial”. Que traguessin a l’alcalde i els regidors de l’equip de govern, però també d’altres actes on aquests no hi fossin presents i, evidentment, l’oposició també existeix!
Però parlem del darrer número. D’entrada ja hi ha una errada greu. Segons hi diu a la capçalera de la revista és la de la primera quinzena del més de MARÇ (però si encara estem al mes de febrer!!) D’acord que l’errada deu de ser de la impremta que els edita la revista, però la imatge que això dóna no és massa bona i potser algú ho hauria de comprovar abans de fer la tirada definitiva.
Primer vull fer una petita introducció. Com ja sabeu, s’ha posat de moda a la televisió fer programes on hi surten compatriotes “escampats” arreu del món. TV3 a aquest espai el va titular “Afers Exteriors” i està presentat per Miquel Calzada (Mikimoto). A TVE se’l ha anomenat “Españoles en el mundo” i crec que Canal 9 també l’ha titulat “Valencians pel món”.
A Amposta, a manca d’un televisió local i pública, s’ha decidit fer-se a la Revista Amposta i l’espai que porta per títol “Amposta sense fronteres” es va inaugurar amb el primer número d’aquest anys corresponent a la primera quinzena de gener (o sigui, fa un parell de números) Va tenir el privilegi d’encetar l’espai Joan Pastor, un virtuós del violí que porta “tota la vida” a Alemanya i que toca amb l’orquestra de l’Òpera de Berlín (jo encara el recordo tocant la guitarra solista i, de vegades, quan calia, el violí amb els Junior’s) i, la segona, Marta Seoane que treballa a Suissa per a l’Organització Mundial de la Salut. Però, a que no sabeu qui ha estat el número 2? Entre tants i tants ampostins i ampostines que hi deu d’haver pel món, el número 3 ha estat (tatxin, tatxin)... Marc Roig (el fill de l’amo!)
Jo crec que el consell de redacció de la revista (o qui sigui, ja que ells neguen que hi hagi un consell de redacció pròpiament dit) haurien hagut de posar a ell el primer de tots i no caler fer esperar a la “clientela” convergent del poble.
L’espai de la contraportada, el que es titula “Avui li toca a ...” i que condueix Josep Parrot, pareix que també hi haurà canvis a partir d’ara. Segons s’anuncia, hi podrà sortir qualsevol persona del carrer.
Si repassem la història de la secció, veurem que, efectivament, fins ara, la majoria de gent que hi sortia, era gent "normal" del carrer, amb alguna cosa que contar o contar-se alguna cosa d’ell. Fins i tot ell, una vegada, es va autoincloure a l’espai!
Quina diferència hi ha? A priori cap. El que passa és que, des de l’oposició sempre ens hem queixat que només surti gent de CiU o molt propera i que sempre s’han “oblidat” dels que han tingut una marcada tendència en contra dels postulats oficialistes del govern ampostí des de que ha governat CiU.
Canviarà això a partir d’ara? Deixeu-me que faci de St. Tomàs i que ho posi en dubte...
"Fins que no ho veuré, no m’ho creure !”.
Us mantindré informats. O sigui “Continuarà...”

(L'acudit és del Roto)

L’MTC

Què tenen en comú els municipis de: Yebra, Torrubia, Zarra, Melgar de Arriba, Campo de San Pedro, Santiuste, Lomas de Campos, Villar de Cañas, Albalá, Santervas de Campos, Villar del Pozo, Congosto de Valdavia i Granja de Torrehermosa? Només fa unes poques setmanes aquests pobles, repartits per tota la geografia espanyola, eren uns grans desconeguts.
Ara bé, si als tretze municipis citats, li sumem el d’Ascó, segurament ja tindrem una pista per a relacionar-los a tots. Són els 14 són candidats a albergar el magatzem temporal centralitzat (MTC) o dir en castellà “Almacén Temporal Centralizado” (ATC) o dit encara de dues maneres més: magatzem de residus nuclears o, simplement, cementiri nuclear.
Cal dir que Ascó, a la Ribera d’Ebre, és, d’entre tots ells, un dels que més habitats té (1.600) i, en canvi n’hi ha d’altres que no arriben al centenar (Torrubia -80-, Lomas de Campos -50- i Santervás de Campos -60-) Només supera Ascó Granja de Torrehermosa amb quasi 2.700. És, con titula una carta del diari Público del passat dissabte 6 de febrer, una mena de “Operación Triunfo Nuclear”.
Els arguments que tenen aquests pobles per voler albergar al seu terme municipal l’MTC, són el despoblament i la manca de recursos per poder prosperar. Així que veuen amb el magatzem una oportunitat per sobreviure. Segurament molts d’altres que no han presentat candidatura podrien emprar els mateixos motius, però hi ha causes que s’han anteposat, com per exemple la perillositat que té una instal•lació d’aquesta mena o l’oposició del territori.
Aquest no ha estat el cas d’Ascó que, a hores d’ara, es perfila com una de les favorites per a ser-ne l’abocador de residus nuclears de totes les centrals espanyoles.
Encara que el poble està dividit, pareix que són més els qui estan a favor de l’MTC que no en contra. En quan a la perillositat, cal recordar que Ascó conviu des de fa dècades amb dues centrals nuclears que provoquen sovint incidents més o menys greus i, la població, ha acabat per acostumar-se a conviure amb el risc que comporten.
Per a pal•liar la perillositat, els patrons de les centrals “aboquen” al poble gran quantitat de diners que fan que l’ajuntament pugui gaudir d’un pressupost força elevat per la població que té. Les instal•lacions esportives, per exemple, són magnífiques i només comparables a les existents a poblacions de més de 20.000 habitants.
Ara, si al final sé li acaba atorgant el magatzem, Ascó tindrà el futur resolt, encara que, molt probablement, altres pobles propers no gaudiran dels mateixos beneficis, però si del mateix perill.
A part d’això són moltes les persones que treballen a les centrals i d’altres que, sense treballar-hi d’una manera directa, tenen relacions comercials de diferents tipus amb elles. Els sous són elevats, molts d’ells superiors als 150.000 euros a l’any. Això fa que, entre unes coses i altres, el nivell de vida del poble i dels seus habitants es pugui considerar alt.
El propi alcalde Rafael Vidal és un d’aquests ciutadans d’Ascó que treballa a una de les centrals. I dels altres 8 regidors, encara n’hi ha 3 més que ho fan. Això demostra que el grau de dependència que té poble amb les centrals nuclears és força gran.
Fins ara, ni l’alcalde ni els regidors que han acabat votant “sí” a albergar el magatzem, no s’han deixat convèncer ni pels líders de les seves pròpies formacions polítiques, ni per altres alcaldes i regidors del territori que s’han mostrat contraris a la instal•lació ni a la pressió que ha fet la ciutadania al respecte amb la convocatòria d’actes de tota mena.
Un d’aquests actes va tenir lloc diumenge 24 de gener. Unes 2.000 persones (més que habitants té el poble) van assistir a la manifestació de rebuig convocada per la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya i d’altres associacions ecologistes.
Igual com passava amb les manifestacions contra el transvasament de l’Ebre, va tenir un caire festiu i reivindicatiu i es va desenvolupar sense incidents. Ningú del poble va provocar als manifestants. Només en unes pancartes “institucionals” penjades a diferents carrers i places de la població s’hi podia llegir un curt missatge: “Sí MTC”.
D’entre tots els arguments que van donar els oradors que es van dirigir a la multitud, em vaig quedar amb un: “Com volem ser independents si tenim que emmagatzemar els residus nuclears de tota Espanya?”.

INTERVENCIÓ I INTERVENCIONALISME

Mentre “intervenció” és l’acció d’intervenir, l’efecte, “intervencionalisme” és el sistema que preconitza la intervenció en algun afer, especialment d’Estat ens les qüestions socials i econòmiques. Les dos paraules porten el prefix “inter” que significa entre, mútuament... O sigui, per a que existeixin “la intervenció” i “l’itervencionalisme”, hi que haver, al menys, dues parts.
Però on acaba “la intervenció” i comença “l’intervencionalisme”? Crec que resulta força difícil establir fronteres entre els dos mots.
Cal dir per-ho que en aquests darrers dies hi ha hagut força exemples d’intervenció i, també, crec, d’intervencionalisme.
El primer exemple que us vull posar és la intervenció per part del Govern en les negociacions amb els controladors aeris. Uns controladors que, recordem-ho, tenen un sindicat propi i elitista, però sindicat a la fi, que negociava amb la seva patronal (AENA) unes noves condicions de treball. No ens enganyem, normalment, quan es negocia un conveni col•lectiu, un dels objectius és l’increment salarial. Però es clar, quan ja es guanya prop de 900.000 euros a l’any (sobre els 150 milions de les antigues pessetes), la intervenció per par de l’Estat, en general, es troba acceptable per part del ciutadà i de la opinió pública. Però és o no és intervencionalisme? Jo entenc que sí, però els únics que s’han queixat, al menys en públic, ha estat el sindicat Comissions Obreres (CC.OO.)
Però encara hi ha una cosa que em preocupa més i que, fins ara, l’Estat no ha intervingut. És més, crec que només fa un parell d’anys que es va aprovar una nova llei que ho regulava. Parlo de la Societat General d’Autors i Editors (les famoses SGAE)
Darrerament, la seva actitud clama al cel, fins i tot per a mi que, encara que sóc catòlic per bateig, no m’hi considero.
Avui he llegit que la Federació Catalana de Municipis (“controlada” pel PSC) s’està plantejant deixar de fer concerts pel cànon que els vol cobrar aquests “segineros” (*) del segle XIX. No sé si només afectarà els concerts o tots els espectacles amb música, o sigui, balls de festes majors i revetlles. I també obres de teatre i dansa, etc. Si s’ha d’arribar a aquest extrem o, encara que només sigui pressentir-lo, crec que faria falta l’ntervenció o l’intervencionalisme per part de l’Estat (ja més igual) En aquest cas crec que sí que l’aplaudiria tothom. I és que, darrerament, els abusos que entenem tots (menys ells) que comet la SGAE, han estat força evidents: des de voler cobrar als perruquers per la música que posen als seus establiments a la representació d’un obra de teatre d’un col•legi andalús. Però per a mi, tal com informava la revista digital “El Observador”, de Màlaga, els cas més inversemblant, és voler cobrar el cànon a un festival benèfic fet fa uns mesos a la ciutat andalusa en pro dels nens sahrauís.
I el cas de la intervenció del Rei per a que hagi un gran pacte d’Estat per l’economia, és o no és intervencionalisme?
Sincerament, com opinen molts de polítics, Majestat, gràcies pel vostre interès, però dediquis al seu, és a dir, a assistir a actes oficials i representacions on li toqui anar i, després a no fer res...
La política és cosa dels polítics i els reis, jo ho sap, als museus i a les cartes.
I també ja sé sap: “No hi ha més sord que aquell que no vol escolar”. I no és pot arribar a un gran pacte si un dels grans partits (El PP) no ho vol... O sí, posant les seves condicions que vol dir el mateix. Quan guanyaran que, segur, alguna vegada ho faran, veurem si es deixen “ajudar”.

(*) Els segineros eren la versió ebrenca dels "homes del sac". Els que venien a emportar-se els nens que es portaven malalment, suposadament per a fer segí (greix del porc o dels xiquets, en aquest cas)

TRIPARTIT, SÍ O NO? (1a part)

Ahir, el Conseller d’Educació Ernest Maragall, la va “armar” quan va dir que “Catalunya estava cansada del tripartit”.
Potser aquesta afirmació ha eclipsat a la que només fa uns dies va dir el secretari d’organització del PSC José Zaragoza: “Després de picar tanta pedra, els socialistes ens mereixem governar en solitari”. Avui, el conseller d'Economia i Financies, Antoni Castells s'ha pronunciat en el mateix sentit.
Si fa o no fa, aquestes dues frases volen dir ben bé el mateix.
Potser Maragall ho deia amb cert ressentiment tot recordant que el govern del seu germà, el President Pasqual Maragall fa finalitzar abans d’hora per la conducta d’ERC va tenir amb l’Estatut. Aquella “deslleialtat” va provocar que Maragall tirés fora els consellers d’ERC i hagués d’avançar les eleccions un any.
ICV-EUA ha protagonitzat, desgraciadament, l’últim gran episodi del govern: l’incendi del passat juliol a Horta de Sant Joan.
Casualitat o no, les dues conselleries que controlen els ecosocialistes (Interior, Relacions Institucionals i participació ciutadana, de qui depenen els cossos dels Mossos d’Esquadra i els Bombers de la Generalitat i Medi Ambient i habitatge, de que depenen els agents rurals) han estat al punt de mira de partits de l’oposició, propiciant el corresponent desgast del govern.
ERC, per la seva banda, té dues “estructures” molt diferenciades: la que forma part del govern de la Generalitat, amb el seu antic líder Josep Lluís Cardo-Rovira i el partit pròpiament dit amb Joan Puigcercós al cap davant. Mentre els uns s’esforcen per fer-ho bé i fer acció de govern, els altes, en lloc de donar el suport necessari (com fan els altres dos grups del govern), degut, segurament, a les lluites internes, pareix que juguin un paper més d’oposició que de govern.
Així les coses, la situació en que posen sovint el President Montilla, no és fàcil i, aquest, de vegades, dóna més la sensació de ser un autèntic “tallafocs” més que poder-se dedicar al que realment és: el President de la Generalitat.
Quan Pasqual Maragall va guanyar en vots les eleccions autonòmiques de 2003 (de fet ja les havia guanyat –en vots- 4 anys abans davant de Jordi Pujol, però sense la possibilitat de formar govern) per a poder governar, no li quedava res més que pactar amb els altres dos grups catalanistes de la cambra. La negociació és va plasmar amb el pacte del Tinell. Era una fita història, ja que, per primer cop, li havien arrabassat el govern a CiU després de la restauració de la Generalitat.
Però l’acord era el mal menor. Al PSC ja li anava bé perquè amb ell aconseguien la presidència de la Generalitat per primer cop. A ICV-EUA, també, perquè, segurament, era la única forma possible per arribar a governar i tenir consellers al govern. I ERC, suposo que, a priori, la formació més reticent, va tenir que arribar a l’acord, ja que, en aquell moment en que Catalunya demanava un canvi i l’Ebre estava esvalotat, no s’hauria entès una altra cosa. Segurament, en aquells moments, si ERC hagués arribat a pactar amb CiU li hauria passat com el 1980 en que la formació va estar a punt de desaparèixer. Però eren molts els “republicans” que s’haurien decantat primer per un pacte amb CiU que en formalitzar el govern tripartit.
Malgrat l’expulsió de ERC del govern de Maragall i, apartat aquest per la cúpula dirigent del seu partit, l’any 2006 es va poder tornar a reeditar el tripartit, encara que mols van demanar que es digués d’entesa.
S’hi van implicar els màxims dirigents de cada un dels partits (els pesos pesants o els capitans si voleu) i, després de la ràpida resolució de l’anterior govern, tothom pensava que la segona part seria millor que la primera. Però els resultats, pels motius exposat amb anterioritat, han estat semblants.
Amb els problemes que té qualsevol govern, els conseller socialistes han estat, de llarg, els qui més han fet per aconseguir que el tripartit tirés endavant. Segurament perquè són el partit més gran dels tres i, també, els qui estan més preparats per governar.

NOSTÀLGICS DEL PASSAT

Ahir al dematí, per les dependències de consultes externes de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa em vaig trobar un conegut que, encara que viu a Amposta des de fa molts d’anys, és fill de la Ràpita. Aquest senyor, abans de jubilar-se era empresari i va ser president d’una entitat esportiva de les de renom al poble.
De tant en tants ens trobem per Amposta, ja que no vivim molt lluny l’un de l’altre. I quan ens trobem, solem parlar. Com també varem fer ahir. Va dir que volia parlar amb mi i ens allunyarem una mica del grup que estava esperant ser visitats a urologia.
Em va parlar (no era el primer cop que ho feia) de les plaques franquistes que, el Ministerio de la Vivienda feia posar als edificis de protecció oficial (tal i com es mostra a la fotografia)
De tots els regidors de la nostra ciutat en les dues darreres legislatures, he estat qui més plaques d’aquest tipus vaig trobar i vaig posar en coneixement del coordinador de serveis per a que fossin retirades. Però si ho feia, no era pels sentiments que jo tinc de cara l’antic règim (que també9, sinó per un mandat del ple de l’ajuntament d’Amposta que va acordar per unanimitat retirar tota la simbologia feixista de la nostra ciutat.
Bé, em comentava aquest senyor que un dia, l’exalcalde i avui senador espanyol i l’actual alcalde es van excusar perquè n’havien retirar una d’una casa seva i em donaren la culpa a mi per haver-ho fet. Jo li vaig explicar el motiu pel qual es van retirar aquestes plaques que, segons en diu sovint el coordinador de serveis, les guarda al magatzem de la brigada municipal.
Ahir, a més, em va dir si no es podia retirar una bandera espanyola (entenc que constitucional) que mostra un establiment públic de la ciutat. Li vaig dir que no es podia retirar perquè, primera, estava a un local comercial i, segona, no hi ha cap llei que empari la retirada de banderes espanyoles constitucionals de cap lloc, encara que fos públic, per molt mal a la vista que ens poguessin fer.
Però fixeu-vos amb el detall dels dos edils municipals que, lluny d’explicar-li la veritat de la retirada de la placa, van acabar per donar-me a mi la culpa. Un acte carregar d’hipocresia i demagògia!
Ela passat pel del mes de gener, el grup d’Esquerra Republicana va tornar a traure el tema al pla, sobre tot, el dels carrers que encara porten toponímia franquista (Ruiz de Alda i García Morató) i li van recordar a l’alcalde que aquests senyor havien bombardejat Amposta en la passada guerra Civil Espanyola i que havien causat víctimes civils També li van mostrar una placa gravada que encara hi queda i que, segons pareix, la van treure d’un dels meus blocs (també la mostro)


Com es pot comprovar, per uns motius o per uns altres, són molts els habitants d’aquesta ciutat que encara tenen “nostàlgia del passat”, però a més a més d’una forma contradictòria, ja que per un costat mostren la senyera sempre que poden, com un acte per demostrar que són més catalans que ningú i, per l’altre, es neguen a retirar els darrers símbols feixistes que encara hi queden.
Qui ho entengui, que en compri...

MÉS QUE UN PORTER!

Ahir, David Barrufet, el que ha estat durant molts d’anys capital del Barça d’handbol va anunciar que plegaria a final de temporada, quan ja estigui a punt de fer els quaranta anys. El món del handbol és quedarà una mica menys "groc".
L’handbol és un esport que m’apassiona. Segurament perquè l’he jugat en dues etapes de la meva vida, breus, això sí, però l’he practicat. És el que té ser un esport minoritari si el comparem al el “rei” futbol. Degut a que es juga molt menys, es desplaçaments són més llargs i això fa que els despeses siguin superiors. A casa la meva dona també hi va jugar i el meus fills també. Però en tots els casos, com jo, no ho van fer durant gaire temps, per uns u altres motius. I bona prova del que estic dient és que en sóc soci del Club d’Handbol Amposta i vaig, sempre que puc, a veure els partits del primer equip de les fèmines juntament amb la meva dona, des de fa 8 o 9 temporades.
El comiat de Barrufet (té nom de “pitufo”, oi?) m’ha fet recordar els anys de glòria de la secció d’handbol del Barça. De la quantitat de copes guanyades: lligues, copes d’Europa, del Rei, dels Pirineus, etc. I com no, d’aquells jugadors que van meravellar al món amb el seu joc. Així, d’entrada, em recordo de Garralda (encara que no hi va jugar gaire al Barça) del capità de llavors, d’aquell equip que també han volgut batejar com el Deam Tream, com el Barça de futbol de l’era Cruyff, o el d’ara, l’Enric Masip, el tortosí O’Callaghan, l’esquerrà Iñaqui Urdangarin, avui duc de Palma i gendre del Rei, el rus Xepkin, l’extrem dret, José Carlos Ortega i, no me’n oblido, no me’n vull oblidar, Rafa Guijosa, possiblement el millor extrem esquerrà que he vist jugar mai. Sense llevar-los mèrits als altres, que els tenen tots (els mèrits), els contraatacs de Guijosa em deixaven bocabadat. Va ser elegit el millor extrem esquerra del món l’any 1999. I amb això ja es diu tot.
I com mai un bon equip es fa per si sol, cal recordar-se’n del seu entrenador.


L’aragonès Valero Ribera, avui seleccionador espanyol de handbol. Hi ha una pregunta del Trivial Porsuit que diu. “Qui ha estat l’entrenador del Barça amb més títols”. Evidentment, la ment se’n va al futbol, però la resposta és Valero Ribera amb uns 150 títols aproximadament!
Barrufet, fins ara en té 77. Veure’m si s’incrementa la xifra.
Dues són les anècdotes curioses d’aquell grup d’amics (tots els equips que funcionen han de ser una pinya dintre i fora del camp o de la pista) La primera és la que van protagonitzar Masip i Urdangarin. Masip no va poder anar als Jocs Olímpics d’Atlanta, on la selecció espanyola de handbol va guanyar la medalla de bronze (lloc que va repetir la següent Olimpíada a Sydney) i, Urdangarin, va partir amb dues parts la seva i li va donar una meitat al seu amic.


L’altra anècdota és una mica més “rosa”. Quan Urdangarin i l’infanta Cristina van començar a sortir junts, la discreció i secretisme dels jugadors del Barça era total. El Barça jugava la final del la copa del Rei a Castelló, no me’n recordo contra qui. Van sorgir els primers rumors de que la filla del Rei sortia amb un jugador del Barça del handbol alt i ros. No sé perquè, els periodistes es van pensar que era Barrufet i ell, durant uns moments els hi va seguir la corrent, finalment, els hi va dir que no era ell, que era el seu amic Iñaqui.

PP (simplement)

Arran de la crisi de govern de les Illes Balears on, Francesc Antich va expulsar Unió Mallorquina per corrupció (ja que diversos càrrecs van ser detinguts i imputats), un membre del PP balear va fer unes declaracions del tot sorprenents. Va dir que “el govern d’Antich ja havia esgotat el crèdit”.
Francesc Antich no podia fer una altra cosa. Tenia que tallar de soca-rel el greu problema que afectava al seu govern, es veritat, però, en tot cas, a un dels seus socis UM.
Fins avui (que jo sé) cap cas de corrupció ha afectat al partit socialista. En canvi, l’expresident Balear i, fins fa poc, president del PP balear i, abans, ministre de Medi Ambient amb un dels governs d’Aznar, en l’època que el nostre territori estava revoltat en contra del Pla Hidrològic Nacional, sí. Matas va ser imputat pel cas Palma Arena i d’altres.
És veritat que el PP va guanyar els eleccions passades a “ses Illes”, però llavors encara no s’havien destapat els casos de corrupció que han acabat esquitxant a diversos membres del PP i també d’UM.
Antich vol acabar la legislatura. No sé si no seria millor fer una convocatòria avançada d’eleccions. A priori té tots els números de sortir-ne guanyador i tal com està la situació actual, crec que seria el més recomanable, ja que no té garantit un suport parlamentari suficient per avalar la seva acció de govern.
I dic a priori perquè tractant-se del PP qualsevol cosa és possible. La prova està que el de les Illes no ha estat (ni molt menys!) l’únic cas de corrupció que afecta al PP. Cal recordar casos que han passat a Madrid, València, Castella Lleó, Galícia... I en canvi, el PP va 6 punts per davant del PSOE en intenció de vot.
Estic d’acord en que el PSOE es vegi afectat per la crisi i com s’ha gestionat aquesta (i, encara més, les formes dubitatives que han caracteritzat la manera de fer del propi Zapatero i els seus ministres) Però en circumstàncies normals, el PSOE hauria de baixar en intenció de vot, però el PP també!


Rajoy, com deia l’altre dia el meu fill gran, “serà president del govern sense haver fet res!”.
O és que ha aportat alguna cosa o s’ha posat al govern dels agents socials per a sortir de la crisi? La resposta és contundent: No!
En un dels temes més recents, el de la revisió de les pensions i la hipotètica apujada en l’edat de jubilació, per exemple, que ha dit el PP? Què no hi està d’acord!
Però es clar, tampoc està d’acord amb la llei de matrimonis homosexuals, amb ampliar els supostos de l’avortament i, en aquests casos diu que si arriben al poder canviaran la llei.
El PP és conscient de que els qui estan afectats per les lleis anteriors, difícilment els votaran. Però el cas de les pensions afecta a tothom (o quasi)
Però d’una cosa n’heu d’estar segurs: Si el PP governa la propera legislatura no tocaran ni un punt ni una coma de la llei que aprovarà el govern socialista. I és que els sistema de pensions, tard o d’hora s’haurà de modificar. Una altra cosa és que jo estigui conforme o no sobre com i de quina manera ens acabarà afectant.

ELS ARBITRES, EL BARÇA I EL MADRID

Suposo que perquè el futbol és l’esport més popular d’Espanya, és el motiu que els àrbitres i la seva feina estan més en entredit.
Ahir escoltava per Catalunya Ràdio la transmissió d’en Pujal (em nego a tenir que pagar per veure els partits, llevat d’algunes excepcions com el Madrid Barça de l’any passat) i, en escoltar-lo, em van transmetre la sensació de que l’àrbitre, Teixeira Vitienes, no era imparcial a l’hora de mesurar la gravetat de les faltes que es feien al terreny de joc.
No és que sigui una regla exacta al futbol, però sovint va aparellat el bon joc amb el nombre de penals que et xiulen a favor, així com també al nombre de faltes que necessita fer el teu equip per a parar els contraris. I fer més faltes vol dir quasi sempre la necessitat que té l’àrbitre de treure més targetes. Ja dic, no és que sempre ha de ser així, però sí en la majoria de les vegades.
Ahir el Barça va acabar amb 9 jugadors damunt del camp al ser-li expulsats (i a sobre per targeta roja directa) dos dels seus efectius: Piqué al principi del partit i Marques quan ja es jugaven els minuts del descompte. Em va donar la sensació llavors que mentre el Barça havia acabat amb 9 jugadors, el Getafe, sense voler-ho ni demanar-ho, l’acabava amb 12 sobre el terreny. Encara que em sembla que l’àrbitre ho feia més pensant amb el Madrid que no amb el propi Getafe, encara que sigui un poble de la “Comunitat de ídem”.
Aquestes passades setmanes la pressió que va fer la premsa de la capital d’Espanya va ser molt gran. I tot arran de l’expulsió de la màxima estrella blanca, el portuguès Cristiano Ronaldo. A partir d’aquí, els periodistes de Madrid van voler veure fantasmes allí no n’hi ha i, de seguida, val voler traspassar la pressió i la síndrome d’inferioritat que, tot sigui dit, aquí tant coneixem, sobre el Barça. “Villarato”, li diuen. Com tots sabem Ángel Villar és el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol i, ens els darrers anys, les relacions amb el Reial Madrid han estat més dolentes que amb el Barça.
Però mentre a Madrid volen veure el que no existeix amb un únic motiu, mirar de desequilibrar el Barça per a que perdi punts i ser avançat pel Madrid, aquí ens en recordem dels anys més foscos del Barça (aquells 14 anys sense una lliga que cantava la Trinca) on el Madrid era l’equip súperprotegit d’Espanya.
Tret dels més joves tots ens recordem d’aquell penal inexistent xiulat per Guruceta Muro que, suposadament, va cometre Rifé (l’entrenador que anys més tard va “donar-nos” la primera Recopa d’Europa) sobre Velázquez en un partit de quarts de final de la copa del “Generalísimo”. O aquell Barça-Sevilla de lliga on un àrbitre canari anomenat Brito Arceo que, la temporada 89/90, amb el seu parcial arbitratge en contra del Barça va permetre remuntar al Sevilla un partir que estava perdent per 1-3 i el va acabar guanyant per 3-4.
Curiosament tots tres partits tenen un denominador comú: haver-se jugat al Camp Nou i en tots els casos, es van xiular penals en contra del Barça.
L’avantatge del Barça sobre el Madrid, a hores d’ara (al igual que l’any passat) l’únic equip que li pot fer ombra a la lliga, és de 5 punts. Quan encara manca quasi mitja volta, és evident que ni el Barça o té tot guanyat ni el Madrid tot perdut. Però s’hi juga més el Madrid que el Barça... Molt més!
El Madrid aquest anys ha volgut fer, cartera en ma, un súpermadrid per a mirar de guanyar els màxims trofeus possibles, però sobre tot, la lliga i la Champios que, aquest any, jugarà la seva final, precisament al Santiago Bernabeu.
Però s’ha demostrat que guanyar 6 títols oficials el mateix anys és una tasca quasi que impossible. Aquest any, el Madrid, com a màxim en podria guanyar 5, ja que va ser eliminat de la copa del Rei per un segona B, l’Alcorcón. El Barça tampoc repetirà proesa. Però el Barça està a un altre nivell i té una altra concepció del futbol: la cura que es té del futbol base i les “figures” que dóna sense haver-les de fixar a cop de talonari.

VA D'ALCALDES

Ahir vaig rebre a la bústia el darrer número de la Revista Amposta. De fet, buscava un escrit que els hi havia enviat y que em va publicar no fa gaires setmanes Vinaròs News amb el títol “Una generació de comunistes” i que estava dedicat a un grup d’homes valents que van lluitar des de la clandestinitat contra el règim del dictador Franco y en defensa de les llibertats.
Però de sobte em vaig trobar dintre de l’espai que la revista reserva als tres partits amb representació a l’ajuntament i, concretament al de CiU, un, diguem-li, article signat per l’exalcalde i senador espanyol amb el “suggerent” títol de: “Les misèries dels socialistes ampostins”.
És una veritable llàstima no poder-lo enllaçar per a que, el lector, pugui gaudir de tot el seu contingut per a veure com “sé les gasta” la fera quan es sent atacada.
Quan el malaguanyat cantautor d’Alcoi Ovidi Montllor l’any 1968 va fer un concert clandestí a Amposta i va estrenar “la fera ferotge” va ser una premonició sobre el règim que patiríem a Amposta en el futur més que el que estava patint l’Espanya de l’època.
Tornat a l’escrit del senador espanyol, a part de dir-nos mentiders i covards, demostra no tenir arguments nous. Com sempre, diu que “no li agrada respondré als atacs”, però ho fa! Totes les bèsties quan es veuen ferides ataquen en un darrer intent de defensar-se!
És un escrit que està fet de cara a la “seva parròquia”, que, des de fa molts d’anys, són quasi que els únics que llegeixen la Revista Amposta. Només així s’entén que escrigui amb el to que ho fa tractant de mentiders els socialistes d’Amposta per haver reproduït, literalment, informacions periodístiques que vinculaven el senador espanyol i a l'exregidor d'urbanisme amb casos judicials. Una de les coses que més sorprenent del seu escrit és quan diu que, “perquè no el tirem al jutjat”. I ell perquè no ens tira a nosaltres, si, com diu ell, només diem mentides?
Però com he dit abans, la gent que llegeix la Revista Amposta sol ser un tipus de gent molt fidel a les idees convergents i oficials d’Amposta i, segur, que al llegir-ho aplaudiran el seu escrit i pensant. “Tan que ha fet per Amposta i tan mal que el volen aquests socialistes!”. És la crua realitat que ens ha tocat viure des de fa un bon grapat de majories absolutes (a Amposta ja no contem per anys, contem per majories absolutes dels diferents governs de CiU, i acabem més ràpid
)

També diu que la nostra publicació, “4 Cantons” és un pamflet. No cal donar-li cap qualificatiu, simplement és la publicació d’un partit polític que està a l’oposició.
En canvi, la Revista Amposta, una revista públic, municipal, editada per l’ajuntament, sí que és un veritable pamflet. Una revista molt poc plural (i una prova és això que us estic explicant, un espai de CiU que s’aprofita per a criticar a l’oposició) i que és per fer autobombo de la gestió de CiU al nostre ajuntament on, s’ignora a l’oposició de forma descarada.
En quan al de “covards”, per a mi els covards són el qui “ja els està bé” com va la situació d’Amposta, els que busquen que els "col·loquin" a l’administració local i els qui s’apropen als qui manen al poble per mirar que poden treure de profit...
Però fins ara he parlat “d’un alcalde” i, com diu el títol, “va d’alcaldes” (o sigui, més d’un) L’altre, evidentment, és l’alcalde actual, que és, per dir-ho d’una manera entenedora, una mala rèplica de l’anterior alcalde. Al principi ens pensàvem que volia “enterrar” la manera de fer política del seu predecessor i imposar un altre tarannà amb la seva relació amb els membres de l’oposició. Així, al menys, pensava jo només fa uns mesos, però, finalment, ha imposat a l’ajuntament el mateix sectarisme d’abans, sense, això si, la categoria que tenia el senador.
També trobo que és molt poc ambiciós. Abans d’ahir va sortir “en solitari” demanant que Amposta sigui la seu institucional del consell de la futura vegueria. On va? Un polític que vol el millor per a la seva ciutat ha d’aspirar molt més enllà, com per exemple, demanar ser seu del consell executiu de la Generalitat de Catalunya! Per què no? Si CiU presenta una moció al respecta, li votarem, no hi tingueu cap dubte!!

FELICITATS ANTONIO!!

Avui, tot mirant el setmanari l’Ebre, he vist que a un antic conegut li havien atorgat un premi Gaudí de cinema. Amb el títol “Un Gaudí per a Gandesa” , surt l’Antonio amb el trofeu a la ma, mentre (i en primer terme) se’n veu un de més gros que no és una altra cosa que la reproducció d’una de les xemeneies de la Casa Milà del passeig de Gràcia de Barcelona. El guardó li han concedit com a millor director artístic per la pel•lícula “The Frost”.
Amb l’Antonio hi vaig coincidir, sinó recordo malament, només el curs escolar 1972-1973 i varem compartir habitació del que, per aquell temps, s’anomenava “Colegio Menor de la Juventud San Jorge” de Tarragona i que avui és una residència d’estudiants de la Universitat rovira i Virgili, però que encara conserva el seu nom. Això si, en català: Residència Sant Jordi.
Dic habitació per dir-ho d’alguna forma, però era el menys paregut al que avui en dia és una habitació d’estudiants d’una residència. A l’habitació hi érem 8 persones, encara que els que tenien més sort, els hi podia tocar una de 6. Hi havia 4 lliteres i armaris individuals (això sí) per a cada un de nosaltres. És lavabos eren comunitaris i estaven situats abans d’entrar a la planta d’habitacions i les aules d’estudi (dividides segons els estudis que feies) a una altra ala del col•legi i, en alguns casos, en un altre pis.
Des de llavors havia perdut tota mena de rastre de l’Antonio fins que, a finals de l’any passat, la casualitat em va portar a parlar per telèfon amb la seva germana. A l’Antonio li mancava un certificat i jo, en aquest cas, li podia ajudar a obtenir-lo. Li vaig dir que havia conegut al seu germà als anys d’infantesa i que no sabia que era al que es dedicava. Em va explicar que al món del cinema i que normalment estava més per Madrid que per Barcelona. La notícia no em va sobtar gens ni mica i així li vaig dir: “Tothom li veiem una vena artística al teu germà”, li vaig sentenciar.
Durant el tres cursos que vaig estar al Sant Jordi vaig també vaig compartir habitació amb d’altres companys que avui també poden ser coneguts pel lector. Com per exemple l’Antoni Montagut, regidor de Turisme i Festes de l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar, a més d’altres càrrecs polítics com president del CODE, Rosendo Muñiz, d’origen asturià i que va intervenir en diferents capítols com a secundari (fent de gent del poble) en la sèrie de Dagoll Dagom “la Memòria dels Cargols”, dirigida per Joan Lluís Bozzo (al vídeo que he penjat es pot veure als 30” aproximadament en un segon pla) i, finalment, amb l’uròleg del Verge de la Cinta Joaquim Martí.

SUSPESA UNA COMISSIÓ INFORMATIVA PER INCOMPAREIXENÇA DEL PRESIDENT

Aquest matí a ¼ de 10, estava convocada la comissió informativa d’Esports i Joventut de l’Ajuntament d’Amposta. Per aquest hora quasi tots els integrants ja hi eren presents: 3 regidors de l’oposició, 4 tècnics de la regidoria i la secretaria de la comissió. Una mica més tard, abans de 2/4 de 10, ha arribat l’altre membre de l’oposició que mancava disculpant-se de que s’havia equivocat d’hora. Total 10 persones.
La secretaria ja havia anunciat que dos regidores de l’equip de govern s’havien disculpat per motius particulars, mentre que el quart regidor de CiU, responia a una trucada de la secretaria, dient-li que, de moment, no podia assistir. Del president no se’n sabia res, ja que no responia a les trucades.
Finalment, a ¾ de 10, els regidors (2 de ERC i 2 dels PSC) decidíem deixar d’esperar i abandonàvem la sala Sant Jean de la Ruelle. Al començar a baixar ens hem trobat amb la regidora de Cultura i Festes (una de les que s’havia excusat) i estava disposada a presidir la comissió. Però en tornar a la sala on s’hauria d’haver fet la reunió, alguns dels membres s’han negat amb rotunditat.
Què li ha passat al regidor responsable? És una pregunta de difícil resposta.
Des de l’ajuntament, a les 9:58 se’ns ha remés un correu electrònic convocant-nos per a demà a les 11. Si tenim en compte que a les 11:30 tenim un comissió d’ensenyament, i que les de Joventut i Esports solen allargar-se més enllà de la ½ hora, hom preveu un matí molt atapeït.
Al correu també se’n diu que el regidor “ha patit una urgència”. Ara que cadascú pensi el que vulgui. És evident que qui es retarda pel dematí, la primera cosa que penses és que s’ha adormit.

AVÍS. Avui vull aprofitar l’ocasió per a donar un avís a tots aquells “convenients” que fan de “policia política” per als qui es pensen que són “els amos d’Amposta” que de tant en tant solen deixar-me “recados” a mode de comentaris al blog. El hi he de dir que estan perdent inútilment, ja que cap d’ells serà publicat i llàstima el temps que perden podent-lo emprar per una altra cosa, segurament molt més profitosa. I si esperen que, al menys ho llegeixi, els hi diré que jo no tinc tant de “morbo” com ells (o elles) i només adonar-me del sentit del text i, també, en veure que no és un dels habituals seguidors, ja l’esborro.
Perquè s’ha de tenir molt de morbo entrar a llegir els escrits d’un blog que saps bé que no dirà res a favor d’ells i si molt en contra. Però suposo que per alguns d’ells (o elles) és una de les feines que els hi ha encomanat la “ma que els hi dóna menjar”.
El cert és que no sé exactament el que pretenen. Fa més de 10 anys que estic criticant el comportament autoritari (quasi feixista) de qui ens governa la ciutat. Primer amb cartes a diferents mitjans de comunicació (inclòs el pamflet anomenat Revista Amposta que, de vegades, em censurava no publicant els escrits) i després, des de que em vaig crear el blog a Internet, deixant comentaris de tota mena pel seu desgovern, deixadesa de la ciutat, etc.
Ara, com fa 10 anys, em deixen els comentaris amb noms ficticis i inicials. El cert és que, en aquest sentit, no han prosperat gaire, ja que aquest ha estat sempre el “modus operandi” de qui voldria silenciar les veus crítiques amb Convergència d’Amposta.
Potser abans eren els pares i ara són els fills però demostren ara i abans que per a ser ampostí has de combregar amb “el pensament únic” que, sovint, se’ns vol imposar.
Salut, força, república i a baix el mal govern!!

VEGUERIES: TOT PER FER

Podríem dir que, finalment s’ha produït la desitjada “fumata blanca” en el tema de la divisió territorial de Catalunya en Vegueries. Però ara queda el camí més llarg i més feixuc.
El govern de Catalunya ha aprovat l’avantprojecte de llei, però cal recorre el camí parlamentari d’aquí i d’allí i posar-les en marxa que, sospito, encara serà un procés molt més difícil que les negociacions que s’han portat a terme fins ara.
Cal pensar que després de que el Parlament de Catalunya aprovi de forma definitiva (o no) tal com va passar amb l’Estatut, la llei ha d’arribar al Congrés dels Diputats espanyol que l’ha de tramitar com una llei orgànica (crec), ja que afecta a la divisió territorial de la “nación de naciones”. Aquí, el tràmit (penso) no ha de ser massa complicat, ja que la Constitució espanyola ja contempla la divisió territorial en alguna cosa més que les conegudes províncies. Concretament diu això:

Artículo 141.
1. La provincia es una entidad local con personalidad jurídica propia, determinada por la agrupación de municipios y división territorial para el cumplimiento de las actividades del Estado. Cualquier alteración de los límites provinciales habrá de ser aprobada por las Cortes Generales mediante ley orgánica.
2. El gobierno y la administración autónoma de las provincias estarán encomendados a Diputaciones u otras Corporaciones de carácter representativo.
3. Se podrán crear agrupaciones de municipios diferentes de la provincia.
4. En los archipiélagos, las islas tendrán además su administración propia en forma de Cabildos o Consejos.

Per tan, si s’accepta la “agrupació de municipis diferent a les províncies”, no hi hauria d’haver cap problema per a constituir les vegueries.
El nostre govern ha estat “extremadament prudent” a l’hora d’aprovar només (i de moment) les quatre vegueries que corresponent, territorialment parlant, amb les quatre províncies d’ara que són, recordem-ho, circumscripcions electorals.
Una vegada Madrid aprovi les vegueries i la desaparició de les diputacions provincials (administració també reconeguda per la Constitució i que forma part de l’administració de l’Estat), el camí per crear les altres 3 serà molt més planer, ja que la via ja estarà oberta.
Però els pals a les rodes no faltaran. Si ho recordeu ja us parlava de que els governs d’Amposta de CiU no eren unes “entusiastes” (per dir-ho d’alguna manera) de les vegueries. Per la radio he escoltat en paraules del “l’hereuet” (Oriol Pujol) que “s’oposarien a la nova divisió territorial i que hi havia altres prioritats, com sortir de la crisi”. La resposta de Joan Ferran ha estat per a mi, molt encertada. Malament d’aquell govern que només tingui a l’agenda una sola cosa! I això ho sap CiU. Per tant, la seva reacció la devem d’entendre des del punt de vista de les pressions que ha tingut la direcció nacional d’alguns líders territorials més que una altra cosa.
Mentre Tarragona i Reus, ahir, “tancaven” ferides, acceptant Tarragona que la futura vegueria s’anomeni del “Camp de Tarragona” i Reus que la capital sigui Tarragona, l’alcalde d’Amposta, segons m’han comentat, ha respost de forma airada en contra de la vegueria per que contempla que la capital sigui Tortosa.
Pel bé del nostre territori, desitjo que aquest debat estèril acabi el més aviat possible. Tal i com va aprovar el ple de l’ajuntament el passat 25 de gener, espero que l’ajuntament ampostí rebi els suports necessaris per ser-ne cocapital. Que la resta de municipis de la nostra demarcació, així con també els 4 consells comarcals donin suport a la mateixa moció que va presentar el grup de CiU i que va ser aprovada per unanimitat dels tres grups que composen el ple de l’ajuntament.
De no ser així serà un enorme fracàs, sobre tot, de l’anterior alcalde i també de l’actual.

UNA FOTOFRAFIA PER A MIRAR

Mireu la foto. És Amposta, la cruïlla de l’avinguda de Catalunya amb el carrer Amèrica. No fa gaires dies us parlava precisament d’aquest punt quan un cotxe conduit per un jove es va posar-se a la dreta dels altres vehicles que estaven aturats prudencialment cedint el pas als que, normalment, venen de baix. Un cop va poder sortir, ho va fer amb molta acceleració per poder sortir abans que els altres, tot passant per davant del primer. Una maniobra força perillosa.
Aquest mati, a les 8 del matí en punt, la unitat de pintura i retolació de l’ajuntament, començava els preparatius per a pintar aquella zona. És per això que veieu unes ratlles tant nítides.
Fins fa poc, a l’esquerra de la foto (a la dreta en el sentit de la circulació) no s’hi podia aparcar, encara que fossin molts els que ho feien damunt de la vorera. Mentre que a l’altre costat es podia aparcar en bateria.
Ara les coses han canviat. S’hi pot aparcar a tots dos costats, però al de la dreta hi ha un bon tros reservat a les ambulàncies que porten pacients al centre de rehabilitació de l’Hospital Comarcal d’Amposta als baixos de l’edifici que veieu a l’esquerra, on estava fa uns quants anys la SEAT.
Al veure que havien tret els aparcaments en bateria vaig pensar. “Mira; ja es nota que no està l’anterior cap de la policia local i el nou responsable ha decidit canviar els aparcaments” . Quan vaig veure el lloc reservat per a les ambulàncies, vaig pensar que es devia a això. O potser a totes dues coses...
Com veieu, encara que m’ha tocat fer mans i mànegues per a poder fer una foto desen, en arribar a l’avinguda de Catalunya hi ha dos únics carrils: un al front i a l’esquerra i l’altre cap amunt. En canvi, els vehicles van, preferentment cap a l’esquerra i cap endavant i són molt pocs els que van cap a la dreta i més, si tenim en compte que al carrer anterior (el Gran Capità) també es pot girar cap amunt.
Ja fa temps que ho vaig dir a una comissió de governació on estava el regidor responsable i l’inspector en cap de la policia local, ara dels Mossos d’Esquadra. Va dir que la proposta li pareixia bé.
No obstant, avui, que tenien l’ocasió de fer-ho, ho han deixat tal com estava.
Què comporta aquesta situació? Que hi hagi cotxes, sobre tot conduits per joves que es posin a la dreta sobre la illeta marcada per les ratlles i segueixin pel carrer Amèrica (si és que no ho fan con el del altre dia) Mentre, els més prudents, esperen pacients que surtin els de davant.
En canvi, si es fes com jo dic, els que segueixen recte pel carrer Amèrica podrien sortir a la par que els que s’incorporen per l’esquerra a l’avinguda de Catalunya. Una cosa així com l’accés al pont del mil•lenari que es va fer l’any passat a Tortosa, però més humil.
Aquest és el cas que ens fan als regidors de l’oposició de l’ajuntament d’Amposta.

EL MADRID PERT EL SENYORIU

El Real Madrid, el Realísimo o el Madrid, com acostumem a anomenar-lo i tot el seu entorn mediàtic estan molt, molt nerviosos. La prova es que no estant paint bé que el Barça els hi vaig 5 punts per davant i aprofiten qualsevol cosa per a intentar posar pressió a l’equip que identifica millor que ningú els sentiments catalans.
Aquests dies sentia parlar a la gent de que des de l’entorn blanc posen en dubte el gol de Pedro de diumenge passat contra l’Sporting de Gijón. Segons ells (el periodistes esportius de la capital de les Espanyes), el gol va ser marcat en un clar fora de joc. Fins i tot el jugador asturià que el trencava ha admès que la jugada del gol va ser del tot correcta i que, evidentment, el gol, legal.
Però avui, quan he vist la portada del Periódico parlant de “Rebuig unànime de les queixes del Madrid pels àrbitres”, he vist que la cosa anava de debò.
Quan l’he llegit (el Periódico) he vist que, efectivament, dintre de les pàgines d’esports portava un ampli reportatge sobre el que opinaven alguns exjugadors, tècnics, periodistes, etc. d’ambdues aficions sobre el particular. La majoria opinava que el Barça està al capdamunt de la classificació per que s’ho mereix. Perquè juga millor que el Madrid i, evidentment, que la resta d’equips.
Es clar que un diari (o una tele) tenen la capacitat de poder treure només una mostra representativa d’una tendència. No seria objectiu, però ho poden fer. Però és que segur, que, com jo, la majoria dels qui esteu llegint aquest escrit, pensareu el mateix!


El Madrid té un problema i no és el 3 % com li va dir Pasqual Maragall al líder de CiU Arturo Mas. És molt més greu. El problema que té el Madrid és els mil de milions que s’han gastat en fitxatges i, al pas que van no assoliran les metes fixades per aquest any.
I quines són aquestes metes? D’entrada igualar les 6 trofeus que va guanyar el Barça l’any passat i, si no en poden ser 6, al menys, els més importants: lliga espanyola i Champions Leage.
És evident que el Madrid no ho té tot perdut ni molt menys i que, en qualsevol moment pot reaccionar. Però per a posar-se al cap davant, amb reaccionar no en té prou, ha de aprofitar les errades del Barça. I això és el que es pretén: què el Barça es posi nerviós i que vagi perdent punts.
Diumenge passat, al Molinón, el Barça va sortir inicialment amb 8 titulars que han crescut a la Masia (Valdes, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquetes, Messi i Pedro. I quan Guardiola va fer el canvi (un únic canvi) va sortir Bojan. Què pagaria el Madrid, ja no per aquests jugadors, sinó per poder fer una alineació amb tants jugadors de casa?


Això és com la Master Card: “No té preu!”
Però a sobre, avui s’ha sabut (o al menys s’ha recordat) que per al proper partit que ha de jugar el Madrid contra el seu segon equip (perdó, el subconscient m’ha traït), volia dir l’Espanyol, Callejón, un jugador cedit pels merengues als periquitos, no podrà jugar, ja que una clàusula al contracte de cessió així ho diu. És que el Madrid té por de que jugui i marqui? Crec que ho deia Pochettino que aquestes clàusules les posen els equips “petits”, però no els grans. Que jo sàpiga, el Barça, ja fa molts d’anys que no ho fa. De fet, no recordo que ho hagi fet mai.
El Madrid, poc a poc va perdent els seu “senyoriu”, del que se’n sent orgullós tal i com diu la lletra del seu himne.

AVUI, VAGA DE CINES

Ahir per la tarda vaig tornar a anar al cine als cinemes Amposta. Aquesta cop vaig anar a veure invictus sobre els primers anys del mandat de Nelson Mandela a Sud-àfrica, protagonitzada per Morgan Freeman. En arribar a les taquilles per commprar les entrades (comprar-les per Internet suposa un cost addicional de 90 cèntims d’euro per entrada), hi havia un cartell anunciant que per avui 1 de febrer, farien vaga per a protestar per la nova llei del cinema en català. La data no ha estat elegida al atzar, és que avui es celebra la gal•la del lliurament de premis al cinema català, els premis Gaudí.
Segons les informacions dels mitjans de comunicació, un 70 % dels cinemes de Catalunya faran vaga avui. Una vaga més simbòlica que res, ja que dilluns no és el dia de més afluència als cinemes.
No és la primera llei d’aquesta mena que s’ha fet a Catalunya al respecte i, fins ara no ha tingut cap mena d’incidència i el nombre de pel•lícules doblades al català, segueix sent molt minso.
Una vegada ja vaig proposar un acord entre les distribuïdores, el departament de Cultura de la Generalitat i la Televisió de Catalunya per solucionar una vegada per totes aquesta problemàtica. Televisió de Catalunya dobla al català totes les pel•lícules que projecte. No seria igual doblar-les abans que després?
En enquestes realitzades aquests darrers dies al respecte per alguns diaris digitals (El Periódico, el Punt...), era majoritària l’opció de voler gaudir de cinema en català per part de l’espectador. La meva dona també m’ho deia ahir: “No m’importa veure una pel•lícula espanyola en castellà, però les de parla anglesa o en un altre idioma, si que les podrien doblar”.
Però encara hi ha un altre fet més greu (al menys per a mi) El propietari dels multicinemes Amposta és un conegut empresari local i amic íntim de l’exalcalde i ara senador espanyol.
És evident que una cosa no té res que veure amb l’altra, però penso que hauria de ser molt més sensible a la normalització de la nostra llengua. Què pensarà el seu amic?
Segurament que, primer que res, és el negoci.
Aquesta és la filosofia dels dirigents de la coalició nacionalista.

(La foto ha estat publicada pel Periódico d'avui)

VIDES CONVERGENTS

Joan Carretero, exalcalde de Puigcerdà, exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, exdirigent d’ERC i ara, exmembre de Reagrupament.cat, la corrent d’opinió que ell mateix va crear dintre d’ERC.
Si algun “ex” no serà mai, serà se fundador de Reagrupamet.cat, que avui mateix acaba d’abandonar.
Quin serà el futur de Joan Carretero? Començarà una nova aventura política més enllà d’ERC o Reagrupament? Previsiblement no. Com va fer el seu dia Àngel Colom, veig a Joan Carretero picant a la porta de la casa gran de Convergència dintre de molt poc temps.
Què passarà amb els que han estats els seus darrers companys? Difícilment la corrent nacionalista seguirà sense el seu cap, líder, fundador i home carismàtic dintre del partit.
Carretero, com Colom, convergiran a Convergència. Si algú s’ha preguntat mai quin significat té el nom del patit que va fundar un dia Jordi Pujol, entre d’altres, potser ara jo hi tingui una mica més clar...
No fa gaires dies, un amic d’ERC em va dir que se’n volia anar a Reagrupament, com també ho va fer fa uns mesos l’exalcalde i regidor d’Ulldecona Josep Lluís Millán. La meva resposta va ser: “Encara més a la dreta?”. No em va respondre a la pregunta, però si que em va dir que ERC l’havia defraudat.
Convegència sempre que poden, troben l’excusa de treure a qui jo anomeno “la mòmia”, o sigui, Jordi Pujol. Encara li queden moltes castanyes que treure-li del foc a Arturo Mas. En canvi, ERC ha arraconat a l’home que va fer pujar el partit: Josep Lluís Carod Rovira.
Camina ERC cap al seu desmembrament? De moment, no. Però les properes eleccions autonòmiques ens donaran la resposta i si Joan Puigcercós, el seu actual president, ha encertat en les seves decisions.
Personalment (i no és el primer cop que ho dic), veig Uriel Beltran com el futur líder d’ERC ocupant un espai polític que ni la direcció actual ni la anterior amb Carod al cap davant van saber trobar. La prova està que CiU segueix molt viva després de 6 anys fent la seva particular “travessia pel desert”.

LES LLARGES VACANCES DE NADAL

En arribar a finals de la tercera setmana de gener, tenia la sensació de que, políticament parlant, encara estava de vacances.
Els qui estem a l’oposició anem a remolc de les pautes que marca l’equip de govern municipal i la nostra presència a la casa consistorial depèn si els regidors responsables de cada àrea ens convoquen a les reunions informatives o no.
La darrera comissió informativa del 2009 va fer-se abans de Nadal, concretament el 24 de desembre. I el dia 28, el dia dels Sants Innocents al calendari cristià, es va celebrar el ple ordinari del mes de desembre en el que es van aprovar els pressupostos per al 2010.
Les celebració de les primeres comissions informatives d’aquest any nou, de les que en sóc membre, es van convocar per al divendres 22 de gener. Com és perceptiu, la convocatòria s’ha de fer amb l’antelació suficient de la seva realització (al menys 48 hores abans) En tres dels casos així va ser: Cultura i Festes, Agricultura i Medi Ambient i Serveis i Manteniment. Però la quarta, convocada per al mateix dia, la de Serveis Socials i Participació Ciutadana, es va fer en menys de 24 hores: es va enviar per correu electrònic dijous dia 21 a les 11 del matí i ens la trobarem a la bústia a l’arribar a casa (jo no arribo fins a les 4 de la tarda) i la convocatòria era per divendres a ¼ de 10 del marí! Just un quart d’hora abans de començar la de Cultura. Es veu que la regidora responsable amb tot aquest temps, no va trobar el moment oportú per a fer-ho. Això passa per voler compatibilitzar la seva responsabilitat municipal amb una activitat privada.
No convocar comissions suposa obstaculitzar el dia a dia dels membres de l’oposició i que puguin fer amb normalitat la seva tasca política a la ciutat. Ara ho entendreu perfectament.
Els 8 membres que som a l’oposició (4 pel PSC i 4 per ERC) tenim una carpeta cadascú a les dependències de la secretaria on se’ns deixa la majoria de coses necessàries per a fer la nostra activitat: invitacions als actes oficials i d’alguna associació local, agenda cultural, així com altres tipus de documentació d’interès. Fins i tot el setmanari territorial la Veu de l’Ebre ens el solen deixar al local que disposa el grup des de fa un any aproximadament. Ara mateix porto unes tres setmanes sense llegir-lo i, segurament, sense haver-me assabentat d’alguna notícia de caire local o comarcal. Tampoc me he pogut assabentar (al menys de forma oficial) d’altres tipus d’actes que han tingut lloc aquests dies ja que jo, com d’altres regidors de l’oposició, treballem fora d’Amposta i el nostre horari de treball és força coincident amb el de l’ajuntament.
Uns exemples van ser l’acte que es va celebrar a la Lira Ampostina el divendres 8 de gener organitzat per l’Ajuntament i Amposta Ràdio i on van actuar grups de renom com Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries o Albert i la banda dels 13 o el campionat territorial de natació per a discapacitats psíquics de diumenge 17.
Potser estic equivocat, però penso que els diferents regidors (regidores), amb els pressupost recent aprovat i davant l’any que comença, tindrien que convocar ràpidament les comissions informatives per explicar les línees mestres de les actuacions previstes de les respectives regidories: quines són les novetats, si les hi ha; les expectatives, etc.
Des de l’oposició, ja sabem que estem lluny d’assolir tots els privilegis dels que gaudeix l’equip de govern (informació de primera ma i al instant, invitacions a actes per a repartir-les entre els seus amics i coneguts, etc.), però si que voldríem tenir al menys una comissió informativa de cara el cap de setmana per poder veure els actes programats per a fer la nostra previsió d’agenda que és quan es concentren la majoria dels actes culturals i socials de la nostra ciutat.
Però molt ens temem que des de l’equip de govern, en lloc de facilitar-nos les coses, se’ns seguirà informant tard i malament... I perquè no els queda més remei, que sinó, ni això!

MÉS SOBRE EL TEMA DE LA JUBILACIÓ ALS 67

Ja fa uns anys, vaig conèixer un senyor de Santa Bàrbar que cobrava una pensió d’invalidesa absoluta. La veritat que jo el veia molt bé i sempre em preguntava quina malaltia tenia. Quan va complir els 65 anys va preguntar-me per un advocat perquè volia denunciar al metge que li havia diagnosticat la malaltia.
Es veu que anys abans, als cinquanta i pocs, li havien diagnosticat una cirrosi hepàtica, es a dir, un càncer al fetge. Segons ell, a partir d’aquell greu diagnòstics, s’havia privat de beure, fumar, etc. O sigui, havia portat una vida saludablement sana, sense vicis i llavors (quan ja ningú li podia tocar la pensió) volia denunciar al metge...
Casos com el d’aquest senyor ni deu d’haver a grapats. Segurament en alguns els metges “pecarien” d’excés, com aquest i d’altres per defecte, es a dir, acabarien denegant pensions a més d’un que molt probablement s’ho mereixia.
Vull dir que durant molts d’anys, els metges (pareix que en aquest cas actuaven con a déus, ja que donaven, però també et prenien) van diagnosticar invalideses a moltes persones amb condicions de treballar.
Després també hi ha el tema de les jubilacions anticipades. Qui no coneix a algú que es va acabar jubilant (o prejubilant, si voleu) als 52 anys? És cert que els empreses pagaven una part de seguretat social i, en alguns casos, aquesta anava a càrrec del treballador “prejubilat. Però molt probablement, aquí també s’hi va fer un abús.
Quan l’empresa volia acomiadar treballadors perquè hi havia pèrdues (o menys beneficis), una de les solucions eren les prejubilacions. Un altre cas va passar amb les fusions de la banca. Al fusionar-se els bancs, sobraven oficines o sigui, treballadors de les seves plantilles i el recurs “fàcil” eren les prejubilacions. Recordeu que el BBVA va ser la fusió del Banc de Bilbao amb el de Vizcaya i posteriorment amb Argentaria que, a la vegada havia estat la fusió de la Caja Postal, amb l’Exterior de España i d’altres. O el Banc Central amb l’Hispano Americano per a formar el BCHA, per acabar integrant-se al grup Santander. O també d’algunes caixes, com la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears amb la del Monte de Pietat de Barcelona, per constituir la “gran” Caixa que coneixem avui. I tot això, amb el consentiment (de més o menys grat) dels grans sindicats: UGT i CC.OO.
Aquesta manca de planificació del tema pensions ha acabat creant un mal endèmic en el sistema de pensions espanyol.
Ahir, quan parlava de que la jubilació als 67 anys comportava un endarreriment dels joves al mercat de treball, potser no em vaig explicar bé. El fons de pensions no es paga del mateix fons que l’atur o d’altres prestacions. Així que, de moment, la jubilació 2 anys més tard, provoca, de per si, un estalvi al sistema. Mentre, els joves, ho poden no cobrar res (con deia ahir, sinó han treballat no tenen dret a cap prestació) o, si se’ls paga l’atur, aquest surt dels pressupostos generals de l’Estat.
Avui, tot dinant, en parlava amb la família (ja vaig dir que seria tema de conversa durant molts dies) I el meu fill gran (ara té 27 anys) deia resignat que potser nosaltres ens jubilaríem als 67, però que ell ja donaria les gràcies si ho podia fer als 70!
També em parlat de la mala planificació de Zapatero i que no ha sabut prendre mesures eficaces contra la crisi. És normal que la ciutadania pensi així.
Les crisis les provoquen els grans capitals i les paguen les classes humils!
I una altra frase carregada de raó que he escoltat avui també de boca del meu fill: Rajoy serà president del govern la propera legislatura sense haver fet res!”
De totes formes, penso que en el tema pensions, com passa sovint, s’ha actuat tard i malament. Si Zapatero porta sis anys de president del govern, amb 6 anys no es porta al desastre un sistema de pensions. Les mesures, calia haver-les pres molt més bans.
Què ha fet fins ara el Pacte de Toledo? És una pregunta que formulo...
Crec que abans d’incrementar l’edat màxima de jubilació s’haurien pogut fer moltes més coses i no acabar actuant a corre cuita (com el cas del MTC, per exemple)