dimarts, 2 de febrer del 2010

EL MADRID PERT EL SENYORIU


El Real Madrid, el Realísimo o el Madrid, com acostumem a anomenar-lo i tot el seu entorn mediàtic estan molt, molt nerviosos. La prova es que no estant paint bé que el Barça els hi vaig 5 punts per davant i aprofiten qualsevol cosa per a intentar posar pressió a l’equip que identifica millor que ningú els sentiments catalans.
Aquests dies sentia parlar a la gent de que des de l’entorn blanc posen en dubte el gol de Pedro de diumenge passat contra l’Sporting de Gijón. Segons ells (el periodistes esportius de la capital de les Espanyes), el gol va ser marcat en un clar fora de joc. Fins i tot el jugador asturià que el trencava ha admès que la jugada del gol va ser del tot correcta i que, evidentment, el gol, legal.
Però avui, quan he vist la portada del Periódico parlant de “Rebuig unànime de les queixes del Madrid pels àrbitres”, he vist que la cosa anava de debò.
Quan l’he llegit (el Periódico) he vist que, efectivament, dintre de les pàgines d’esports portava un ampli reportatge sobre el que opinaven alguns exjugadors, tècnics, periodistes, etc. d’ambdues aficions sobre el particular. La majoria opinava que el Barça està al capdamunt de la classificació per que s’ho mereix. Perquè juga millor que el Madrid i, evidentment, que la resta d’equips.
Es clar que un diari (o una tele) tenen la capacitat de poder treure només una mostra representativa d’una tendència. No seria objectiu, però ho poden fer. Però és que segur, que, com jo, la majoria dels qui esteu llegint aquest escrit, pensareu el mateix!


El Madrid té un problema i no és el 3 % com li va dir Pasqual Maragall al líder de CiU Arturo Mas. És molt més greu. El problema que té el Madrid és els mil de milions que s’han gastat en fitxatges i, al pas que van no assoliran les metes fixades per aquest any.
I quines són aquestes metes? D’entrada igualar les 6 trofeus que va guanyar el Barça l’any passat i, si no en poden ser 6, al menys, els més importants: lliga espanyola i Champions Leage.
És evident que el Madrid no ho té tot perdut ni molt menys i que, en qualsevol moment pot reaccionar. Però per a posar-se al cap davant, amb reaccionar no en té prou, ha de aprofitar les errades del Barça. I això és el que es pretén: què el Barça es posi nerviós i que vagi perdent punts.
Diumenge passat, al Molinón, el Barça va sortir inicialment amb 8 titulars que han crescut a la Masia (Valdes, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquetes, Messi i Pedro. I quan Guardiola va fer el canvi (un únic canvi) va sortir Bojan. Què pagaria el Madrid, ja no per aquests jugadors, sinó per poder fer una alineació amb tants jugadors de casa?


Això és com la Master Card: “No té preu!”
Però a sobre, avui s’ha sabut (o al menys s’ha recordat) que per al proper partit que ha de jugar el Madrid contra el seu segon equip (perdó, el subconscient m’ha traït), volia dir l’Espanyol, Callejón, un jugador cedit pels merengues als periquitos, no podrà jugar, ja que una clàusula al contracte de cessió així ho diu. És que el Madrid té por de que jugui i marqui? Crec que ho deia Pochettino que aquestes clàusules les posen els equips “petits”, però no els grans. Que jo sàpiga, el Barça, ja fa molts d’anys que no ho fa. De fet, no recordo que ho hagi fet mai.
El Madrid, poc a poc va perdent els seu “senyoriu”, del que se’n sent orgullós tal i com diu la lletra del seu himne.