DE CAIXES A BANCS

L’estat central ja ha advertit a les caixes que, tot i la fusió “freda” segueixen en estat de “fallida tècnica” (no estic segur d’haver usat bé aquest concepte), a partir del mes de setembre hauran de convertir-se en bancs.

Només anunciar-ho, el dia següent a l’entrar a esmorzar al bar on acostumo a fer-ho, el seu propietari em va dir:”Has escoltat la notícia, ara les caixes hauran de convertir-se en bancs”. Li vaig dir que, personalment, m’importava molt poc aquest tema. Li vaig explicar el que fa, aproximadament un mes ja vaig escriure en aquest mateix blog, que una determinada caixa (a l’única que tinc els meus pocs estalvis i els pla de pensions) m’havia cobrat 24 euros per haver-me retornat dos xecs que havia ingressat per finestreta al no haver fondos al compte de qui me’ls havia lliurat. No sé si un banc m’hauria cobrat el mateix, més o menys, però tenia (i tinc) molt clar que el que va fer aquella entitat va ser un abús en tota regla, per molt que la normativa li permeti fer-ho.

De jovenet vaig anar a “perdre el temps” a l’Acadèmia Cots de Tortosa que dirigia Ramón Cinca Piqué. Quan t’explicaven la diferència que hi havia entre les caixes i els bancs, la primera diferència era que els bancs tenien accionistes, es a dir, propietaris, ja que les accions són petites participacions al capital social de les societats i les caixes, no. Això permetia a aquestes entitats (les caixes) a poder fer el que anomenen “obra social”.

Evidentment, al llarg de la història, les caixes han acabat perdent part de la seva pròpia identitat. Quan van néixer ho van fer per ajudar als més humils. Moltes ho van fer com a “monts de pietat”, és a dir, llocs on el poble pla anava a empenyorar bens de la seva propietat i rebia, a canvi, diners a un interès molt més baix que no el que deixaven els bancs. Amb el temps, els “monts de pietat” van deixar d’existir i avui en dia, l’interès que cobren les caixes i els bancs és, si fa o no fa, el mateix. Els “beneficis” (targetes de crèdit de franc, préstecs a un interès una mica més baix, etc.), has de mirar de treure’ls d’una altra manera, de vegades negociant molt amb l’oficina. Tampoc m’estendré en explica-ho.

Però de que parlem quan diem “obra social”. Què és l’obra social? De vegades m’ho pregunto fins i tot jo. A un amic que va ser director de diverses oficines de una gran caixa, li deia que “l’obra social” la feien pagant als empleats un bon sou. Perquè ara que es qüestiona tant el sou dels polítics, algú sap el que cobren els directors d’algunes sucursals de caixes, sobre tot els més veterans? Jo no ho diré, però us ho podeu imaginar...

Parlem de la Caixa que és la que és conec. Encara recordo quan tenia biblioteques a diverses ciutats. I quan van anunciar que les tancaven deixant sense feina a aquelles persones que havien estat treballant tant de temps. A Tarragona, al mateix edifici de la seu central de la província, per exemple, n’hi havia una. I a la Ràpita, quan deixes enrere l’ajuntament i t’enfiles per agafar el carrer Sant Isidre, allí on ara hi ha una joieria, també n’hi havia una altra.

De les poques coses que queden, tenim els esplais de la gent gran: el Sant Jordi de Caixa de Catalunya (suposo que ara hauria de dir de Catalunya Caixa, però és que encara no els hi ha canviat els rètols) i l’Esplai de la Caixa. A Amposta conviuen tot dos. Si aquestes caixes s’acabessin convertint en bancs, tancarien els esplais? La Caixa, per la seva solvència, no crec que l’obliguen a reconvertir-se, però és que els seu consell d’administració ja s’ho està plantejant. Així que no seria res d’estranyar que la primera Caixa de Catalunya, d’aquella que s’han valgut els governs de la Generalitat per a donar ajuts als països més necessitats, podria desaparèixer com a tal.

El dubte que em queda és quin nom escolliria. Banc Caixa (Bancaixa, Bancaja) ja està agafat, ja que el té una caixa valenciana fusionada “en fred” (això sí) amb Cajamadird) i Caixa Banc (o Caixabank) ja va ser l’entitat financera que la pròpia Caixa tenia per operar a Andorra quan no li van permetre usar el seu propi nom. Ara, la majoria de les accions les va vendre a Crèdit Andorrà.

De totes formes, passi el que passi, el pobre, el que no té diners, el que haurà d’anar a fer una hipoteca per a la casa o un préstec per al cotxe, haurà de continuar patint. Tan em dóna si és una caixa o un banc.    

      

FOC, FUM I CENDRA CALENTA

Cal dir que he fet una variació sobre una frase feta que sovint em repetia ma mare quan era menut. Ella em deia “Ni foc, ni fum, ni cendra calenta”. Això volia dir que “no hi havia res de res”.

Els de CiU van “encendre” l’electorat català de promeses i, sobre tot, de demèrits del govern d’Entesa. Com han fet sempre els “populars” (i segueixen fen) la crítica al rival, va ser la millor arma que van emprar els del “rei Arturo” durant els 7 anys de la seva peculiar travessia pel desert. El govern d’entesa o Tripartit, no l’encertava mai per molt que s’hi esforcés.

Les expectatives que va crear CiU amb l’optimisme que irradiava la careta del logo van fer que molts que feia anys que no els votaven, tornessin a votar-los els passat 28 de novembre. Però poc a poc totes aquelles promeses de “màxims”, “la fum” que vendre, es van esvaint i sembla que, de tot allò que van prometre en campanya ben poca cosa. I d’allò que no van prometre, encara menys. Un bon exemple de la “fum” de la que estic parlant és el promès “concert econòmic”. Ni ara per ara ni després, de concert, res de res... I la limitació de la velocitat de 80 km hora que volien fer desaparèixer? Com està en l’actualitat, sí, però s’aplicarà una velocitat variable, segurament més raonable de com estava abans. Però del que s’havia dic, també han hagut de rectificar. O al menys, això pareix avui. Demà encara no sé sap...     

Aquest passats dies es va parlar i molt del projectat hospital de Tortosa. Del no res del comissari polític del govern, a una sèrie de mocions que presentarà el PSC en aquells ajuntaments on hi tingui representació.

On pareix que no hi haurà ni “cendra calenta” és en el tema de les vegueries. Quan CiU era a l’oposició i el parlament va aprovar la llei de vegueries, la van criticar tot els que els hi va donar la gana. Els partits del govern i els que, de una u d’altra manera formem part dels partits que li donàvem suport, sabien i dèiem que CiU no volia les vegueries. Ells sé limitaven a dir que no els agradava la llei. Ara, quan governen, ja han dit que en aquesta legislatura no hi haurà vegueries. I això que tot just acaba de començar! Prova evident i contundent, al menys per a mi, que CiU no ha volgut ni vol les vegueries, per tant, la desitjada vegueria de l’Ebre haurà d’esperar. I com es diu normalment “sine die”, ja que avui per avui el retorn de les esquerres al govern de la Generalitat, tot indica que trigarà algunes legislatures...

Des d’Amposta, el govern municipal reclamava al govern de la Generalitat presidit per Montilla dos infraestructures bàsiques per a la població: un estació de busos i el segon ambulatori. Al menys de l’estació d’autobusos, l’ajuntament ja disposa fins i tot dels plànols i, per suposat, sé sap on anirien ubicades.

Quatre anys té per davant d’insistir i mirar d’aconseguir-les. Seran capaços d’aconseguir-ho? No ho tinc gens clar.

L’excusa de l’executiu català és que han deixat la “caixa buida”. El primer govern de Maragall, sense passar per una època de crisi com l’actual (eren tems de “vaques magres”), tampoc van trobar l’economia molt més sanejada. O és que ningú se’n recorda que mentre el govern de Pujol estava en funcions encara donaven subvencions a 25 i 30 anys?

Per a “fer caixa” caldrà fer una segona emissió de bons. Recordeu les crítiques a Antoni Castells quan va anunciar la mesura. I ara, una mesura “tant dolenta”, resulta que l’acabaran aplicant.

Finalment, “molt de foc”, “molta més” fum i al final no hi haurà “ni cendra calenta”! I és que una cosa és fer oposició i una altra ben diferent tenir responsabilitats de govern.         

EL “NOU” HOSPITAL DE TORTOSA

A l’hora de buscar el títol per al comentari d’avui, he de reconèixer que no ho tingut fàcil. Encara així, després d’escollir-lo o sé si el lector comprendrà el tema del que vull parlar. No obstant, quan comenci a llegir-lo, amb tota seguretat, sabrà de que estic parlant.

El tema d’avui és l’hospital que va projectar-se a la zona de la Farinera de Tortosa, entre la capital del Baix Ebre i la veïna Roquetes, a tocar de l’Eix de l’Ebre. Però es clar, de nou no té res. Serà nou quan s’inauguri, si alguna vegada passa...

He de dir però que el nomenat delegat del govern no va començar amb bon peu. D’unes de les seves primeres declaracions es desprenia que, el “nou hospital” només era fum.

Així m’ho va fer saber un company de treballa que va escoltar dites declaracions. Es va adreçar a mi dient-me: “Vas escoltar les declaracions del delegat del govern?” Al dir-li que no, va continuar. “Va voler dir que ‘el nou hospital de Tortosa’ només és un dibuix sobre un paper i poca cosa més. La primera reacció meva va ser: “No facis molt de cas, més que delegat és un ‘comissari polític’ i dirà allò que els de Barcelona vulguin que digui”. “Tu no creus –vaig continuar- què si només fos això no estaria el cartell que l’anuncia des de fa diversos mesos? Els propietaris dels terrenys ho haurien permès?”. “Potser el lloc on s’alça el cartell és sòl públic”, va continuar dient... “Potser si, però no ho crec. Un projecte així ha d’estar més lligat”, vaig acabar sentenciant.

Els primers en posar el crit al cel van ser els republicans. Després va ser el propi alcalde de Tortosa el que va dir que “No renunciarem al ‘nou hospital’”. Ep! Si l’alcalde de Tortosa deia això, és que alguna cosa hi havia, per tant, quin motiu va portar al “comissari” a dir que el “nou hospital” només era un dibuix?

Els següents en prendre la paraula van ser els responsables de Barcelona que van dir que “el nou hospital” no es faria en els terminis previstos. Per tant, implícitament es reconeixia que el “nou hospital” era alguna cosa més que un simple projecte de la Marina Geli i del seu equip.

Mancaven els socialistes. En una roda de premsa on també hi era present el darrer director Territorial de Salut a les TT.E. amb el govern d’Entesa Ismael Roldán, van acabar dient que presentarien mocions a tots els ajuntaments on poguessin per a demanar que es construís el nou hospital en els terminis previstos.

Ara només falta saber que votarà CiU quan es presenti aquesta moció. Sobre tot als ajuntaments on el seu vot sigui decisiu per aprovar-la. En aquells ajuntaments on hi hagi un govern del PSC o ERC, encara que sigui amb el suport d’altres grups, segurament no hi ha d’haver cap problema. Però allí on CiU té majoria o és determinant, què passarà?

Faran el que les manin des de Barcelona o el que és millor pel territori? Perquè el “nou hospital” de Tortosa és una infraestructura bàsica per al futur del nostre territori.

Amb aquest tema, CiU, pot adoptar una posició molt pareguda a la que van prendre quan governaven la Generalitat i des de Madrid es volia fer el transvasament de l’Ebre. Van seguir fil per randa les consignes de Barcelona sense tenir en compte les veus que, des del territori, clamaven per una altra cosa.       

REFLEXIONS DE CAP DE SETMANA

Després d’una setmana on Amposta ha estat protagonista a diversos mitjans de comunicació, crec que ha arribat l’hora de reflexionar sobre els fets que la van posar a la primera línia informativa.

El comerciants de la zona centre, també coneguda com el Triangle, devien d’estar fins “el gorro” per decidir a donar un pas que, a Amposta és atípic. La ciutadania d’Amposta (de la que els comerciants hi formarien part) difícilment es revelen contra el poder legítimament establert a la seu de l’Ajuntament. Normalment callen i atorguen. I això és degut a que CiU està present a la majoria de les entitats del poble, ja siguin esportives, culturals, cíviques, filantròpiques o de qualsevol altra mena.

Prova d’això és que des de la Federació de Comerç d’Amposta, des de la Associació de Veïns del Centre i, fins i tot, des de la Federació d’Associacions de Veïns, fins ara, “no han dit ni piu”. I és força evident que la concentració d’obres a un lloc determinat causa molèsties a propis i estranys, es a dir, veïns de la zona, comerciants i conductors i vianants en general.

També aquesta setmana la societat musical la Lira Ampostina (de les poques entitats que CiU no controla plenament) ha enviat a casa la seva publicació “Lira" núm. 12 de gener de 2011) A la portada ja hi ha un tast de la polèmica que va sorgir ja fa més d’un any entre la pròpia societat, l’altra banda de música de la ciutat i l’equip de govern municipal. Ja la l’interior, el president de la societat Javier Escrihuela, signa un article, com si fos un editorial on explica de forma força detallada i veraç els fets que li han fet perdre a la Lira un bon grapat d’euros (es parla de prop de 120.000) I tot perquè l’equip de govern de la nostra ciutat no vol “municipalitzar” l’escola de música de la Lira. Tant l’alcalde com la regidora d’Ensenyament, ho tenen clar: “O totes dues o no cap”.

Però al seu escrit, el president de la Lira, en cap moment, dóna la culpa a l’equip de govern de tot l’enrenou que hi ha hagut. En cap moment els fa responsables d’haver perdut una subvenció del departament d’Educació del passat govern d’Entesa que els hauria anar com a “aigua de maig” a l’hora de solucionar el greu problema financer que pateix l’escola de música. I això que, al darrera de tot, amb tota seguretat hi ha la ma de CiU.

Potser tem represàlies? Potser sí...       

LA DESACTIVACIÓ DEL “CAS MILLET”

He volgut usar el mateix adjectiu que empra el Periódico el passat dijous. El titular de la pàgina 17 deia així: “La Generalitat posa en marxa la desactivació del “cas Millet”.

Es veia venir. CiU té massa interessos en aquest cas per deixar que la judicatura l’acabi investigant en profunditat i en puguin sortit esquitxats.

Els cas Millet o el cas Palau de la Música, com també se’l coneix és un cas atípic a Catalunya. En destapar-se al juliol de 2009 (si no em falla la memòria) va sortir a la llum, no només l’enriquiment il·lícit d’uns personatges sense escrúpols (Millet i Montull), sinó la prova del finançament il·legal d’un partit que va governar Catalunya durant 23 anys amb Jordi Pujol (esquitxat ja pel cas Banca Catalana) i que ho torna a fer de la ma del seu pupil Arturo Mas.

D’aquest tema n’havia parlat més vegades i havia expressat les meves sospites de que en arribar al poder els convergents, farien tot el possible per “tirar terra” per sobre i mirar de tancar el més ràpidament possible tot aquest afer que no els gens. Tampoc els ha fet gaire mal, com es va veure a les passades eleccions, però ara que governen, tenir un president que, presumptament sabia el que passava al seu partit i ho tolerava, pot resultar contraproduent.

Ahir, el jutge que porta el cas, Juli Solaz, ja va dir al Consorci del Palau de la Música que “es defineixi”. Recordar només que dintre d’aquest consorci hi forma part la Generalitat de Catalunya, com també l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Abans, amb el govern d’Entesa, aquest mateix Consorci va acordar tirar endavant amb la investigació del més que presumpte finançament il·legal de CDC amb Daniel Osàcar, l’antic tresorer del partit com a màxim implicat i també el seu secretari d’immigració, l’Àngel Colom que, amb els diners que va rebre de Millet va poder liquidar el partit que havia fundat amb la Pilar Rahola (avui biògrafa oficial d’Arturo Mas), el Partit per a la Independència (PI) abans de formalitzar l’entrada a Convergència.

Amb CiU al poder, el Consorci del Palau s’ha desdit i ja no val que s’investiguin els dos màxims implicats de CDC en tot aquest afer, es a dir, Daniel Osàcar i Àngel Colom.

Juli Solaz demana ara a dit consorci que “s’aclareixi”. El que no potser és que amb el Tripartit es demanés la imputació dels càrrecs de CDC (per molt polititzat que estès, era força evident que hi va haver un finançament il·legal del partit, uns diners que l’empresa Ferrovial feia arribar a Convergència a través del Palau i dels que Millet se’n devia d’emportar una bona comissió) i ara, amb CiU al govern, ja no cal...

El magistrat instructor ha decidit fer una “peça separada” i seguir investigant la trama del finançament irregular, però ara no imputa ningú.

Algú creu que tota aquesta història pugui acabar amb membres de CDC asseguts al banc dels acusats i condemnats. Jo tinc seriosos dubtes.    

Mireu els enllaços de les altres vegades que n'he parlat: 

http://laviaaugusta.blogspot.com/2010/12/qui-es-daniel.html

http://laviaaugusta.blogspot.com/2010/09/jutges-amics.html

    

UN VOT DE CONFIANÇA

Ahir els membres del Tribunal Constitucional van escollir el magistrat valencià Pascual Sala com a nou president. A l’igual que l’advocat Català Eugeni Gay, Sala forma part del l’anomenat “sector progressista” del TC.

Abans de fer-se l’elecció, un dels membres que sonava amb força que podria ocupar aquest càrrec era Manuel Aragón, un suposat component del “sector progressista” que, a la sentència sobre l’Estatut de Catalunya no va tenir cap mena de problema de posicionar-se al costat del “sector conservador” i rebutjar així molts apartats de la norma bàsica del nostre país. Per exemple va ser un dels que fa fe treure que “Catalunya era una nació” del preàmbul del text estatutari. Aragón comptava amb el suport del “sector conservador”.  

Segons es diu (evidentment jo no controlo aquestes coses) Pascual Sala és el primer magistrat que arriba a la presidència del TC. Fins ara els presidents havien estat catedràtics.

Sala, que ja té 75 anys, va ocupar el càrrec de president del Tribunal Suprem.

Pel que es diu, feina no li faltarà al nou president. Sobre la taula s’ha trobat amb diversos recursos del Partit Popular (sempre del PP...) Entre ells, el de matrimonis entre persones del mateix sexe, la prohibició de les corrides de toros a Catalunya, etc.

Personalment crec que Pacual Sala ho farà bé i farà que, a partir d’ara, les sentències dictades pel TC siguin molt més equànimes que en les èpoques més recents.

Llàstima que no es pugui emetre un nou veredicte sobre l’Estatut, molt probablement, seria força diferent al que es va emetre l’any passat. I és que depèn de la composició de l’alt tribunal per a que les sentències siguin d’un signe o d’un altre. Amb el permís del senyor Manuel Aragón, per suposat.    

AMPOSTA, UNA RATERA

Els comerciants d’Amposta estan que trinen amb les obres que es fan a diversos carrers del centre del poble.

Si ahir era Antoni Espanya, el cap de llista del PSC a les propers municipals qui sortia a denunciar-ho, perquè així li van demanar un grup de botigues de la zona del Triangle d’Amposta (la gravació es fa fer dimarts al matí, dia de mercat Amposta, tot aprofitant quan hi ha més col·lapse circulatori), avui, Amposta ha estat protagonista al programa “España Directo”  que emet la Primera de TVE.

Els botiguers es queixen de que al no poder arribar amb els cotxes a peu de comerç, fa disminuir sensiblement les vendes, com ja va passar a la campanya de Nadal i Reis. Tampoc poden arribar els camions i furgonetes de repartiment que abasteixen de gènere les botigues de la zona.

Però encara que us sembli estany, no vull parlar-vos més d’aquest tema, que només ha estat una introducció del que, realment vull contar-vos.

Els passat dilluns, abans de que Antoni Espanya ens fes saber que dimarts rebria a la premsa per a denunciar l’estat en que es troba aquella zona, vaig portar a ma mare a urgències de l’Hospital Comarcal. La vaig deixar a l’entrada d’urgències i vaig mirar d’aparcar per la zona. Com em venia recte, vaig entrar pel carrer Calderón de la Barca. Hi vaig poder accedir sense cap tipus de problema. En arribar a la cruïlla amb els carrers Hernán Cortés i Verge de Montserrat, em vaig adonat que no podia anar en lloc, ja que a la dreta tenia el mencionat carrer Hernán Cortés que és de sentit ascendent. Si continuava pel Verge de Montserrat, a l’altura del carrer Cervantes estava tallat per obres i, de continuar recte, trobava tallat el Miquel Granell també per obres. Què fer? L’única solució era fer maniobra, tornar per on havia vingut i pujar pel carrer Ronda fins el passatge Júpiter on, finalment, vaig poder aparcar. Afortunadament no molt lluny de l’hospital on continuava ma mare.

Us adjunto la seqüència de fotos per a que us feu una idea. 

Entrada pel carrer Calderón de la Barca.

Continuant pel carrer Calderón de la Barca. 

A la dreta el carrer Hernán Cortés.

A l'esquerra el carrer Verge de Montserrat, amb les obres del carrer Cervantes al fons.

Al final, el carrer Miquel Granell.

Més informació sobre el tema a Socialistes de l'Ebre,

Ebredigital (la Feu de l'Ebre a Internet), la Marfanta (blog del periodista Gustau Moreno), Diari de Tarragona, i TVON.

MATERIAL QUIRÚRGIC USAT ABANDONAT DAVANT D'UNA CLÍNICA DE TORTOSA

A la imatge es poden veure restes de material quirúrgic al costat del contenidor. Encara que no es vegi, aquest contenidor és el que hi ha col·locat davant de l’antiga clínica l’Aliança de Tortosa (ara clínica Terres de l’Ebre) Suposadament, els hi hauria caigut al terra en el moment de voler-los dipositar dintre del contenidor.

Per la seva situació, el personal que treballa a dita clínica (ja sigui de neteja, ja sigui l’encarregat de fer aquesta mena de tasques) serien els principals sospitosos de haver comés aquesta deixadesa.

De ser així, aquesta és la única manera que té la clínica per a destruir el material quirúrgic usat. No hauria de disposar de contenidors específics per al tractament de material “sensible” i reciclar-los tal i com preveu la normativa?  

ÉS ESPANYA UN PAÍS “ANORMAL”?

Ahir, el senador de Falset Ramon Aleu, socialista i membre del grup d’Entesa Catalana de Progrés, va tenir l’honor de ser el primer que va fer servir a la Cambra Alta (o sigui al Senat) el català, segons la nova normativa.
Evidentment el fet ha produït una sèrie de despeses, tal i com informava ahir TV3: auriculars, traductors, etc.
La majoria dels catalans i catalanes amb escó al Senat, es mostraven contents / tes de poder, per fi parlar amb el seu propi idioma a la cambra de representació territorial per antonomàsia. No tots, evidentment, la Sánchez-Camacho ja va dir que ella no el faria servir.
Quan sé li va demanar el parer al líder de l’oposició Mariano Rajoy, va dir que “En un país ‘normal’ aquest tipus de coses no passaven”. No cal ni dir-ho que ràpidament li han plogut les crítiques des de Catalunya. Avui, el Periódico, per exemple, titula: “Rajoy titlla d’’anormal’ Espanya pel pluringüisme al Senat”. Cal dir al meu favor que només sentir la notícia, ja vaig pensar amb el titular de l’entrada d’avui. No és ni una còpia ni una inspiració.
Rajoy és gallec i segurament (poc o molt) coneix l seva llengua i la deu d’utilitzar encara que només sigui en àmbits familiars i d’amistat. Però una vegada més (i aquesta és la prova), el PP demostra la poca sensibilitat que té a l’hora d’utilitzar els altres llengües oficials de l’estat Espanyol. El debat sobre l’oficialitat/cooficialitat de les llengües ibèriques, al segle XXI hauria de ser un debat superat. Però sembla que alguns partits (PP a Espanya i PPC i C’s a Catalunya) s’entesten de que no sigui així.
Qui sol interposar els recursos davant els Tribunal Constitucional sobre qüestions lingüístiques, moltes d’elles relacionades amb l’ensenyament ? No cal que us respongui, cert ?
Però quan el Senat ha aprovat una normativa interna que permet usar en determinats casos qualsevol llengua cooficial de l’estat espanyol, Rajoy i els altres membres del PP haurien de ser molt més respectuosos. I com per a mostra un botó (el cas d’ahir és un clar exemple), no ho són.
Jo no sé si els “anormals” som nosaltres o els altres països. Perquè aquestes coses haurien de ser “normals” allí on hi hagi més d’una idioma oficial. Totes les traves que s’hi posen, a la llarga acaba repercutint negativament en la convivència de tots.
Una bona prova la tenim a Bèlgica.. Avui per avui és del tot imprevisible com pot acabar el conflicte, però és cert que entre flamencs i balons hi ha, entre els trets diferencials, l’idioma. El primer idioma oficial de Bèlgica és el francès. Però els flamencs tenen el seu: el flamenc. Quan tu vas a Flandes i vols fer servir el francès, la primera reacció de la majoria dels seus habitants és fer com que no t’entenen. Després, si veuen que ets estranger, et parlaran amb francès.
A Québec (Canadà), el francès és llengua oficial i els moviments i intens secessionistes han estat importants des de fa moltes dècades.
Per tant, no cal estranyar-nos gens, si davant d’aquestes actituds poc democràtiques i autoritàries que fan servir molts, la reacció sigui que, el independentisme, cada cop, tingui més adeptes. 

Si voleu llegir més sobre el tema:
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20110119/erc-veu-normal-rebuig-les-llengues-cooficials-senat/670993.shtml

 

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20110119/una-senadora-del-enten-haver-pagar-per-entendrens-quan-deu-minuts-abans-despres-parla-castella/670853.shtml

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20110119/ciu-pnb-diuen-que-despesa-per-usar-catala-basc-gallec-senat-poc-important/670912.shtml

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20110119/psoe-tornen-discrepar-sobre-conveniencia-lus-llengues-cooficials-senat/670990.shtml

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20110119/zapatero-defensa-davant-senat-utilitzacio-les-llengues-espanyoles/671098.shtml

APAREIXEN NOVES PINTADES EN CONTRA DELS POUS DE VINALLOP

 

Fa uns dies, potser setmanes, en alguns murs de l’antiga via fèrria de la Val de Safan, van aparèixer uns trossos, no molt grans, d’uns 5 metres de llargada, pintats de blanc. Evidentment aquestes pintades solen ser “invisibles” per a la majoria de conductors que circulen per l’Eix de l’Ebre o C-12 entre Amposta i Tortosa. Però no ho són per aquells que, com jo, hi passem quasi a diari. Qualsevol petit canvi (un senyal tombat, un ram de flors que, per desgracia, indica on hi ha hagut un accident mortal, etc.) no ens passen desapercebuts.

La sorpresa la vaig tenir ahir quan vaig veure que sobre aquells trossos blancs s’hi havia pintat lemes antitransvasistes: “Lladres d’aigua”, amb els logos de la Plataforma i d’Unió de Pagesos.

Aquesta tarda m’hi he aturat a fer unes fotos. De les dues que hi ha a la part dreta de la carretera en sentit de la corrent del riu, ho he fet en aquella on em resultava més fàcil. He deixat al cotxe al camí “de les Noves”, que és el que porta fins els Mas de Mianes i l’antic abaixador del tren.

L’altra pintada està situada uns pocs metres més cap a Amposta, al costat del camí de Santa Bàrbara.

Perdoneu la qualitat de les fotos però és que les he fet amb el mòbil.

 

EL SHOW DE MOU

El títol segurament hauria de ser en plural, però no quedaria tan bé.
Suposo que va amb el seu estil i Mou (estic parlant de Mourinho, per si algú encara no ho ha comprés) cada vegada que surt a parlar amb la premsa ha de “soltar-ne alguna”. De vegades pot ser protagonista sense sortir (precisament per això) Però és evident que no passa desapercebut per a ningú i, es més, m’atreveixo a afirmar que ara per ara té molts més detractors que simpatitzants.
Avui el Periódico ja “informa” del malestar que s’ha creat a Madrid perquè “Mou és incapaç d’aguantar el ritme del Barça” (52 punts a 48 i 5-0!) Sense anar més lluny, dilluns vaig escoltar una tertúlia “futbolera” amb diversos simpatitzants del Madrid que ja el qüestionaven. I tot perquè diumenge no van saber guanyar al camp de l’Almeria, el cuer de la Primera Divisió, un camp, que, amb un altre entrenador (Lillo) el Barça només fa uns mesos va guanyar per 0-8. Un dels tertulians va dir: “Tot dependrà de la Champions. Si no la guanya, se’n va fora del Madrid”. I potser guanyant-la també. Les relacions entre ell i el director general de Madrid, o sigui Valdano, no son gaire bones, per no dir gens.  
Quan dilluns de la setmana passada a la gala de lliurament de la Pilota d’Or se’l va escollir com a millor entrenador del 2010, no li va agradar que el presentessin com “el entrenador del Real Madrid”, ja que els títols els havia guanyat amb l’Inter de Milà. A més es va declarar “interista de tota la vida”. Suposo que això tampoc no va agradar gens als dirigents de la “Casa Blanca”.
A la roda de premsa dels postpartit de diumenge, Mou es va queixar de que "l’àrbitre hauria pogut xiular fins 3 penals !" I jo pregunto: "És que el Madrid sempre ha de guanyar de penal?" El Barça, xiulant-li molts menys ha fet una xifra rècord de gols a la lliga (61!) Diumenge hi va haver un possible penal contra Messi. Ningú el va protestar. I és que no els hi feia cap falta, ja que el partit el tenien dominat, tant al marcador com al camp.
També va declarar Mou que “Desitjava que el Barça es trobés pel camí a Pérez Lasa i que l’arbitrés igual”. Desgraciadament (de vegades afortunadament) la memòria és força selectiva i només ens en recordem d’aquelles situacions agradables o que han anat al nostre favor. Però per a suplir la memòria estan les hemeroteques. També cal dir “a favor de Mou” que ha passat molts pocs anys de la seva carrera esportiva a Espanya: primer com a traductor de Bobby Robson al Barça i ara com a primer entrenador del Madrid. Per tant, hi ha que perdonar-lo si comet errors. És humà... (encara que ell es cregui una divinitat)
El Periódico també fa una comparativa dels partits que ha xiulat Pérez Lasa al Barça i al Madrid. A veure si sabeu qui hi surt guanyant?

Us faré un petit resum: Al Madrid li ha arbitrat 25 partits dels quals n’ha guanyat 19 (76%), li ha xiulat 7 penals a favor i cap en contra i li ha expulsat a 2 jugadors. Mentre que al Barça li ha arbitrat 29 partits amb 17 victòries blaugranes (58%) nomé li ha xiulat 4 penals a favor i 2 en contra i li ha expulsat 4 jugadors.

Té raó Mou? No, només és un show!

VIOLÈNCIA A MÚRCIA

Dissabte van agredir al conseller de Cultura de la Regió de Múrcia Pedro Alberto Cruz. Segons es pot llegir a la pàgina de la Cadena SER a Internet, avui la Policia Nacional ha detingut al presumpte culpable encara que no ha transcendit la seva identitat. 
Una agressió condemnable com ho és qualsevol acte de violència que comporti la mort a la lessió d'un ser humà, sense distinció de raça, creença o afiliació política. 

Mentre, el president murcià Ramón Luis Valcárcel i la seva camarilla han culpat els socialistes de l’agressió.

En temps de Franco els culpables eren els “rojos separatistes i maçons”. Després tal i com s’informava ahir a la revista Presència que adjunta els diumenges el diari el Punt, resulta que Franco va voler entrar a la Maçoneria i no va ser acceptat i després els va criminalitzar i els va culpar de molts dels mals que “patia Espanya”, quan l’única mal tenia un nom: Francisco Franco.

A Múrcia passa més o menys els mateix. Tot el que fa el PP està bé (de fet és la doctrina que s’ensenya des de la direcció nacional, ja en temps de José María Aznar) I la culpa de tot allò que no es fa bé (o sigui, malament) és dels socialistes.El PP acostuma a "escampar merda" sovint sense tenir-ne cap prova. És allò de "difama que alguna cosa queda!".

Al conseller de Cultura el van agredir amb un puny americà... Us imagineu a un socialista amb un “puny de ferro”. Jo no.

Però quan hi ha aldarulls, entre la multitud pacífica, sempre hi ha algú que es mou per actituds violentes. Tenim l’exemple de les celebracions dels triomfs del Barça. Mentre una gran majoria i va per sentiments i per a mostrar la seva alegria, sempre hi ha un grup de brètols que només hi va per buscar brega amb la policia i causar destrosses al mobiliari urbà i botigues de les rodalies i, si pot, emportar-se cap a casa un bon botí en forma de roba u d’altres objectes.

Quan ens manifestàvem amb la PDE en contra del transvasament cap a València, Múrcia i Almeria, varem tenir tota la sort del món de que grups radicals no entorpissin les nostres manifestacions.

Si tot i això, el president murcià ja va criticar l’actitud del moviment, no vull ni arribar a pensa que hauria dit de produir-se alguna vegada incidents violents.    

ZAPATERO X RUBALCABA

Aquest matí escoltava al programa “Hoy por Hoy” de la cadena SER que dirigeix i presenta el reusenc Carles Francino, que el PP avantatja al PSEO d’11 punts en intenció de vot (41 a 30) Aquesta enquesta, que la SER anomena “el Pulsómetro” l’ha realitzada el “Instituto Opina”.

Una altra conclusió de l’enquesta és que tant Zapatero com Rajoy suspenen en valoració.

També diu l’enquesta que, el PSOE amb Rubalcaba remuntaria considerablement, ja que molts votants socialistes que, de repetir Zapatero, no el votaran, si que votarien al avui vicepresident primer del govern.

Amb aquestes dades a la ma, la pregunta és: ¿A què espera el PSOE per fer publica la renuncia de Zapatero a torna encapçalar una llista socialista a la presidència del govern espanyol i deixar aquesta que sigui Rubalcaba qui ho faci?

És evident que el PP millors “resultats” que els que treu ara no els traurà i, si finalment el PSEO opta per Rubalcaba i comença a remuntar les enquestes, al PP els agafarà amb el “pas canviat” i pocs arguments que esgrimir. No jugaran la carta de canviar a Mariano Rajoy, un personatge que fa molts d’anys que somia amb la presidència de l’estat espanyol (com també ho feia Mas en el cas de Catalunya)  

Això si, els culers perdrem un president "del Barça" per un seguidor incondicional del Reial Madrid. I és que tot no es pot tenir... 

LA PORTADA DE FRANCE FOOTBALL I LA PILOTA D’OR DE MESSI

A ningú sé li escapa que dilluns Messi va guanyar per segon cop i de forma consecutiva la pilota d’Or de la FIFA, un trofeu que fins ara donava el prestigiós diari francès France Fotball.

Però que deia la portada del citat diari del dia següent? I la de l’Equip (el diari que va crear el Tour de França i el va organitzar durant 50 anys)?

Tinc un cosí que viu a la Catalunya Nord, a un poblet entre Espanya i França: el Pertús. És fill d’un soldat que va lluitar al costat de la II República i, com molts d’altres, va tenir que emigrar al país veí (en aquest cas a França, evidentment) ell és molt del Barça i molt catalanista. La setmana passada em va trucar i em va dir que m’ho enviaria juntament amb altres revistes. Ahir vaig anar a l’estafeta de Correus d’Amposta a recollir-ho. Està enviat des de la Jonquera, un poble català que està a molts pocs quilòmetres del seu.

Com podeu veure, France Football es limita a treure una foto d’un Messi somrient amb la pilota d’Or i un escarit: “Messi”.Mentre que l’Equip fa un joc de paraules i amb una foto de Messi vestit de blaugrana amb el puny enlaire (suposadament després de marcar un gol), titula “Messi? Mais si!” (Messi? Però sí!)

ENS ENGANYEN COM VOLEN

De vegades no teniu la sensació “de sentir-vos enganyats”? Ens recomanen que “féssim tal cosa” i a l’hora de la veritat ens en donem compte que no és tan bo com ens ho havien “venut”.
I no parlo de marques comercials que amb grans campanyes de màrqueting ens incendiaven a comprar els seus productes, de vegades “miraculosos”. Parlo de les campanyes institucionals i mediàtiques fetes o afavorides des del sector públic.
Us en posaré uns exemples para que us en adoneu de que estic parlant. Avui en dia, un dels sectors que genera més negoci és el del “tractament de les escombraries”. O dit d’una altra manera, de l’eliminació i el reciclatge de la brossa generada, tan domèstica com industrial.
Reciclar, reaprofitar coses velles i donar-los una “nova vida”, s’ha fet sempre. Abans, quan teníem trastos vells dels que ens en volíem despendre, els portàvem al robaveller o el cridàvem per a que passés a recollir-ho per casa. Qui no se’n recorda quan compraven les ampolles de xampany? Fins i tot els “quintos” dels pobles en recollien per a guanyar-se unes “perretes”. Llavors, el reciclatge, donava de menjar a moltes famílies i no ocasionava cap cost per al ciutadà. Ans el contrari, reciclar tenia “recompensa”. Ara en canvi, amb la separació dels diferents tipus de deixalles, fa que calgui contenidors (de vegades soterrats) i vehicles adaptats i, encara que només es cobri el servei (no hi pot haver benefici per a l’ajuntament corresponent), tot plegat fa que el cost sigui força elevat.
Molt lligat amb el tema reciclatge està la reducció de les bosses de plàstic que, fins fa poc, es donaven de franc als supermercats per ficar-hi la compra. La mesura significa un estalvi gran per als súpers, en canvi, els ciutadans, que abans utilitzaven moltes d’aquestes bosses, precisament, per a reciclar, ara n’han de comprar per a poder dipositar tota la brossa domèstica que es generen a la llar. Una altra despesa extra que genera l’actual forma de reciclar. A més hi cal sumar en negoci que comporta la fabricació de les bosses de més d’un ús. Quantes en teniu a casa? Jo, així, de sobte, us diria que en tinc al menys 6! Evidentment mai les portes totes quan vas a comprar.

Però l’excés de plàstics no només està en les bosses de la compra. ¿Us heu fixat en la quantitat d’envasos, ja siguin de plàstic, poliestirè, “tetrabrik” o llauna (els anomenats envasos lleugers) que es generen a diari? Realment el problema són “les bosses”?
Un altre tema força controvertit va ser la implantació de la TDT. Ens els van fer creure que estàvem davant de la darrera meravella tecnològica respecte a la televisió. Però a l’hora de la veritat, tampoc n’hi havia per a tant. És cert que es disposa de molts més canals, però quan d’aquests valen realment la pena? Normalment la gent segueix veient els de “tota la vida”: La Primera de TVE, TV3 (Canal 9 en el cas del País Valencià), Tele 5, Antena 3 i algun altre de temàtic i especialitzat. També es va dir que seria de franc i ara, en alguns casos, hi cal abonament previ per a poder-los veure (Gol TV i AXN) De tant en tant, quan hi ha mal temps, el senyal, arriba de forma deficient o, simplement, no arriba. Només falta que fiquen aquell cartell que ens posaven quan només hi havia 2 cadenes: “Rogamos disculpen esta interrupción. En breves momentos cotinuará nuestra programación. Estén atentos a sus pantallas.”

Viure per veure... I per aprendre!

DELEGATS TERRITORIALS

El passat dilluns, a l’entrada “Delegats o comissaris” ja us anunciava que quan es sabés alguna cosa de les persones que ocuparien les diferents àrees de govern al territori, us en parlaria.

Ahir, el Punt, ja avançava els primers noms. El ja nomenat delegat Francisco Javier Pallarès, a part de les seves funcions pareix que assumirà les competències d’Interior i de Territori. Quan es parla de “Territori” es refereix al departament que fins ara tenia el nom de “Política Territorial i Obres Públiques” i que havia estat en mans de Antoni Sabaté, primer secretaria del PSC a la federació de l’Ebre ens aquests darrers anys.

Un altre nom que pareix que sonava amb força (de fet ja va sonar per ocupar el càrrec que ara ocupa l’alcalde d’Arnes) és el de Pere Vidal, primer tinent d’alcalde i regidor d’Urbanisme i Personal a l’ajuntament d’Amposta. Segons el Punt, Vidal, es faria càrrec del departament que ja va dirigir, Medi Ambient, però també Agricultura que ara encara ocupa un altre ampostí: Antoni Espanya. La meva relació amb Pere Vidal és de les millors que tinc dintre del consistori de la capital del Montsià. És una persona molt de partit, es veritat, però força treballador i sempre disposat a arribar a acords, com ho demostra com a president de la GURSAM (Gestió Urbanística SAM)

Manolita Cid (de la que es diu que té un perfil “independent”), el Punt la situa al capdavant de Benestar i Família, una àrea que ara també estava ocupada per un ampostí, el candidat d’ERC a les properes municipals Adam Tomàs. Realment, quan diu que té un perfil “independent”, què volen dir les periodistes que signen la notícia R.R. (Roser Royo) i L.M. (Lurdes Moreso)? Potser que no té carnet de cap dels dos partits que configuren la federació de CiU? Perquè qui la coneix sap que, des de sempre”, està molt propera a CDC, a l’igual que la seva família. Des de fa anys, Monolita Cid, és la directora de l’Escola Oficial d’Idiomes d’Amposta.

Avui, en una ampliació de la notícia, el Punt diu que Pere Vidal que, amb tota possibilitat es farà càrrec dels departaments d’Agricultura i Medi ambient a les Terres de l’Ebre, també pot ser el nou president del Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) Així, el CAT tornaria a passar en mans d’un ebrenc, tal i com ho demanava la gent de CiU al territori. L’últim ebrenc que va presidir el CAT va ser Valentí Faura, en els darrers temps del govern de Jordi Pujol.

L’HIPÒDROM DE CATALUNYA, PER QUÈ NO A LA SÉNIA?

Llegeixo al diari que hi ha dues poblacions que volen albergar el nou hipòdrom que s’ha de fer a Catalunya: Bàscara a l’Alt Empordà i Subirats al l’Alt Penedès. Desconec si les dues poblacions tenen tradició de cursos de cavalls.
Al Periódico, il·lustrant la notícia, surt una fotografia de una cursa de Vilaseca, població del Tarragonès. En aquest cas si que coneixia l’afecció per les curses de cavalls.
Un altre municipi amb molta tradició és la Sénia (a la foto les tradicionals curses de burros), a la comarca del Montsià, al “cap d’avall” de Catalunya.
Potser per això, per estar a un racó de Catalunya, lluny de tot, quan s’ha de fer una instal·lació que no sigui una central nuclear, tèrmica, MTC, parc eòlic, abocador, etc., no se’n recorden de que existim.
És evident però, que el municipi de la Sénia, prèviament, hauria d’haver presentat la seva candidatura, la qual cosa, ignoro si ho ha fet o no. Però si no es va fer, s’hauria d’haver presentat.
La Sénia és municipi turístic. Això comporta que l es botigues de mobles en puguin vendre (la fabricació i venda de mobles és la principal economia del municipi) els diumenges i festius. Un hipòdrom, de les característiques del que es vol construir, seria un valor afegit gens menyspreable per a la població i la zona.
Una altra oportunitat perduda. 

LA UB CREA LA CÀTEDRA PASQUAL MARAGALL

Ahir vaig captar una notícia d’aquelles que “plegues una mica al vol”. Però em vaig quedar amb els protagonistes de la notícia: la Universitat de Barcelona (UB), l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall i el catedràtic de la mateixa universitat i socialista Germà Bel. Evidentment em faltava relacionar-los a tots.
Avui a la premsa he pogut llegir la notícia: “La Universitat de Barcelona ha creat la càtedra en economia Pasqual Maragall que dirigirà l’economista Germà Bel”.
Com a profà que sóc en aquestes matèries, no sé l’abast que pot tenir la creació de la mencionada càtedra, però valoro positivament que la UB l’hagi creat precisament amb el nom del primer president de la Generalitat socialista, Pasqual Maragall, una persona a qui aprecio i s’hagi pensat precisament amb Germà Bel per a la seva direcció, una de les ments més brillants i, segurament l’ebrenc més conegut en els darrers anys més enllà de els “fronteres” del nostre país.  

PRIMÀRIES A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

Després de “l’intent fallit” (si és que pot dir-se així) per part de Ferran Mascarell de disputar-li a Jordi Hereu la possibilitat de ser el cap de llista per Barcelona, ara és l’exconsellera Montserrat Tura qui vol optar per encapçalar la candidatura del PSC al primer ajuntament català.
Evidentment entre les “precandidatures” de Ferran Mascarell i la Montserrat Tura hi ha una diferència significativa. Mentre Mascarell no comptava amb el suport del “aparell” del partit, es a dir, de la direcció nacional del PSC, Tura si que compta amb aquest suport.
Mascarell havia estat regidor de Cultura de l’ajuntament de la ciutat Comtal i per tant, bon coneixedor dels “entramats” municipals de Barcelona
El bagatge de la Tura no és gens menyspreable. Té experiència en política municipal com a alcaldessa que va ser de Mollet del Vallès i també com a consellera de la Generalitat a la Conselleria d’Interior amb el president Pasqual Maragall i a la Conselleria de Justícia amb el president José Montilla.
Les enquestes sobre la intenció de vot a Barcelona donen, per primer cop la victòria a CiU. Si CiU assoleix l’alcaldia de Barcelona, per primer cop, “controlarà” les dues administracions més importants de Catalunya.

D’aquí a les eleccions del mes de maig, Hereu, és molt difícil que remunti a les enquestes. Tal com va passar a les passades autonòmiques que des de fa mesos auguraven una hecatombe del PSC i per molt que s’hi va esforçar Montilla, va ser impossible endreçar el rumb, amb Barcelona em temo que passi el mateix.
Per tant és necessari buscar noves solucions. La Tura ha estat sempre un (una) dels consellers (conselleres) de la Generalitat més ben valorats (valorades) La gestió al cap davant de les dues conselleries per on ha passat ha estat força bona, per tant, la imatge que té és idònia per mirar de guanyar les municipals a Barcelona.
A més, la situació actual de l’exconsellera no és la que ella desitjava. Diputada i secretaria de la mesa del parlament és un càrrec que li dóna poc marge de maniobra i és lògic que aspiri a un càrrec polític on pugui demostrar, una vegada més, la seva vàlua personal.    

AUGMENT DELS “SINPA”

Aquest matí explicaven al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER que des de que està prohibit fumar als establiments hostelers ha augmentat el nombre dels “sinpa”.
En argot, els “sinpa” són els que marxen “sense pagar” (potser en català caldria dir “senpa”)
Amb l’excusa d’anar a fer el cigarret fora, es veu que es deixen la consumició a mitges i després ja no tornen a entrar, marxant sense pagar.
Per evitar-ho, molts d’establiments ja adverteixen amb cartells que les consumicions s’hauran de pagar al moment de servir-les. Recordo que als establiments on es ven tabac, també hi sol haver cartells d’aquest tipus: “El tabac s’abonarà a l’acte”. I es que molts, després d’haver menjat, “no se’n recordaven de pagar”.

LA CAVERNA MEDIÀTICA CONTRA MESSI

Continuant amb el tema de l’altre dia, sobre si Lionel Messi es mereixia o no ser Pilota d’Or, des de Madrid, des de l’anomenada “Caverna Mediàtica”, especialitzats involucionistes, s’hi estan mostrant en contra. Segons ells eren més mereixedors del premi els “espanyols” Xavi Hernández, però, sobre tot, evidentment, per motius obvis, Andrés Iniesta.
Com deia abans d’ahir, a mi pràcticament em donava igual, els tres eren jugadors del Barça sorgits de la pedrera, encara que mostrava la meva simpatia per Messi.
Al programa “Punto Pelota”, de la cadena ultradretana “Intereconomía” (no la miro, simplement vaig veure alguns talls que van sortir a “Alguna pregunta més (APM)” van arribar a dir que “el mateix vestidor del Barça va fer campanya a favor de Messi per desestabilitzar al Madrid”. L’argument que empraven era que així, Messi, avançava a Cristiano Ronaldo en pilotes d’Or i això li podia crear cert neguit...”.
Mireu per on, jo penso que és exactament a l’inrevés, que el que s’intenta fer des de la Caverna Mediàtica és crear suspicàcies al vestuari del Barça per a crear divisió entre els jugadors.
Guardiola ja ha dit que això no passarà, que hi ha massa bon rotllo i massa respecte entre tots els jugadors per a que, ara, puguin sorgir diferències per l’atorgament del trofeu.
Com bé diu Xavi “l’important són els títols col·lectius” i el Barça d’aquest any encara no ha guanyat res... I si vol la lliga haurà que fer (imagino) més punts que l’any passat. De moment anem pel bon camí.

Per cert, si ahir vareu “passar” de Garbo i veiéreu el Barça per la Sexta, si havia algú que encara no estava convençut, crec que Messi va donar els suficients arguments per a demostrar qui és el millor del món i, per tant, mereixedor de l’apreciat trofeu que li van donar dilluns.  

EL DESPROPÒSIT DE TV3

Per aquesta nit a les 21:50 h, TV3 té programat el documental Garbo, dintre de l’espai “Sense Ficció”. El documental està basat amb la història de Joan Pujol Garcia, l’espia català que va enganyar els alemanys a la II Guerra Mundial. Va guanyar un premi Goya 2010 i també un premi Gaudí 2010 en la seva segona edició. Per tant, un programa prou interessant per veure’l.
Quasi que a la mateixa hora (22:00 h), la Sexta emetrà el partit de futbol de la Copa del Rei entre el Barça i el Betis. Els partits del Barça solen ser els programes amb més audiència de la televisió, segons els estudis que es fan al respecte.
Per tant, em sembla un despropòsit total que TV3 hagi escollit aquest dia i aquesta hora per emetre un documental tant interessant com Garbo. Cal recordar també que el logotip de TV3 apareix a la samarreta dels jugadors del Barça.
Ja sé que amb la tecnologia d’avui en dia, es pot enregistrar un dels dos programes per mirar-lo després o en un altre moment. També es podrà veure a la web de la televisió pública de Catalunya. Però siguem realistes: Quants ho faran?