dijous, 13 de gener del 2011

PRIMÀRIES A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA


Després de “l’intent fallit” (si és que pot dir-se així) per part de Ferran Mascarell de disputar-li a Jordi Hereu la possibilitat de ser el cap de llista per Barcelona, ara és l’exconsellera Montserrat Tura qui vol optar per encapçalar la candidatura del PSC al primer ajuntament català.
Evidentment entre les “precandidatures” de Ferran Mascarell i la Montserrat Tura hi ha una diferència significativa. Mentre Mascarell no comptava amb el suport del “aparell” del partit, es a dir, de la direcció nacional del PSC, Tura si que compta amb aquest suport.
Mascarell havia estat regidor de Cultura de l’ajuntament de la ciutat Comtal i per tant, bon coneixedor dels “entramats” municipals de Barcelona
El bagatge de la Tura no és gens menyspreable. Té experiència en política municipal com a alcaldessa que va ser de Mollet del Vallès i també com a consellera de la Generalitat a la Conselleria d’Interior amb el president Pasqual Maragall i a la Conselleria de Justícia amb el president José Montilla.
Les enquestes sobre la intenció de vot a Barcelona donen, per primer cop la victòria a CiU. Si CiU assoleix l’alcaldia de Barcelona, per primer cop, “controlarà” les dues administracions més importants de Catalunya.
D’aquí a les eleccions del mes de maig, Hereu, és molt difícil que remunti a les enquestes. Tal com va passar a les passades autonòmiques que des de fa mesos auguraven una hecatombe del PSC i per molt que s’hi va esforçar Montilla, va ser impossible endreçar el rumb, amb Barcelona em temo que passi el mateix.
Per tant és necessari buscar noves solucions. La Tura ha estat sempre un (una) dels consellers (conselleres) de la Generalitat més ben valorats (valorades) La gestió al cap davant de les dues conselleries per on ha passat ha estat força bona, per tant, la imatge que té és idònia per mirar de guanyar les municipals a Barcelona.
A més, la situació actual de l’exconsellera no és la que ella desitjava. Diputada i secretaria de la mesa del parlament és un càrrec que li dóna poc marge de maniobra i és lògic que aspiri a un càrrec polític on pugui demostrar, una vegada més, la seva vàlua personal.