NO SMOKING

La darrera llei sobre el tabac que va entrar en vigor el dia 2 de gener d’aquest any, restringeix molt els llocs on es pot fumar.

Així hi ha prohibició total als restaurants i bars i també a alguns llocs encara que siguin a l’aire lliure: pels voltants de col·legis i hospitals i parcs infantils.

Era normal que per part dels fumadors i amos d’establiments de restauració (que segur que també són fumadors), primer es queixessin de la mesura i, després, ens alguns casos es saltessin la norma permeten fumar dintre dels seus locals.

Al dret hi ha una màxima que diu: “La llibertat d’un individu acaba on comença la de l’altre”.

No puc, sinó mostrar-me en total desacord amb aquells que volen sobreposar el seu dret de fumar per damunt de qualsevol norma. Alguns d’ells arriben a dir: “És que ens sentim com a bitxos rars”. Tampoc tant!

I els que no fumem i hem tingut que aguantar anys i anys, moltes vegades resignats als qui fumaven... Què passa? És que no teníem drets? I a sobre, moltes vegades encara et preguntaven: “Què et molesta que fumi?” Jo mateix pateixo una “bronquitis asmàtica crònica”. Sovint m’han preguntat: Fumes? Mai, els hi he respost. Per l’estat dels meus bronquis deuen de pensar una altra cosa...

La primera mesura que prohibia fumar a les administracions públiques va entrar en vigor l’any 1988. Jo que treballo a l’administració des de l’any 1986 més d’una vegada em vaig tenir que discutir amb companys perquè no feien cas de la norma. Una fumadora habitual que, a més, era una de les caps de l’oficina, em va arribar a cridar l’atenció per beure una beguda de cola en hores de treball quan ella fumava cada vegada que en tenia ganes dintre del seu despatx o en qualsevol altra dependència. Hi ha alguna norma que prohibeixi veure begudes de cola, taronjades, llimonades, etc. en hores de treball. Que jo sàpiga, no! Ho hauria entès si hagués segut una cervesa...

Més tard la prohibició de fumar es va estendre molt més i es va fer més restrictiva. Només llavors, la majoria de companys van començar a complir la normativa. No tots. Es va habilitar un sala de fumadors i els que tenien el vici, anaven a fumar i, de pas xerrar. I els que no fumàvem seguíem treballant... Finalment es van suprimir les sales de fumadors i, a partir de llavors es surt al carrer. Mentre, els que no fumem, seguim als nostres llocs de treball.

Ara resulta que amb la nova llei, si no es pot fumar prop de les dependències hospitalàries, la meva oficina que dóna a l’entrada d’urgències d’una clínica... És un lloc hàbil per a fumar?

Ahir vaig poder veure i escoltar la noticia per TV3 d’un bar de Mollerussa que incompleix la norma i que permet fumar dintre del local. L’amo diu que sap que s’arrisca a que li posin una multa, però que primer és el negoci i que si no deixa fumar, aquest se’n va en orris.

El bar on vaig a esmorzar és un bar on es permetia fumar i on els amos (els dos) fumaven. A partir del dia 2 no es fuma. Què he de fer si un dia veig aparèixer un altre cop els cendres a les taules i es deixa fumar a la gent. Si és veritat que ara els fumadors no van als bars (cosa que dubto), els no fumadors tindrem que deixar d’anar-hi?

Una darrera anècdota. La UGT de les Terres de l’Ebre, des de fa anys, acostuma a fer un sopar per Nadal a un conegut restaurant prop de l’assut de Tivenys. Poc a poc, els meus companys sindicalistes (els primers que volen fer complir la norma en matèria laboral) es posaven a fumar. L’amo de l’establiment els cridava l’atenció sense massa èmfasi. Al final acabava traient els cendres. L’ambient es convertia, finalment, en irrespirable. Al final vaig decidir queixar-me i els hi vaig dir que “ho deixaven de fumar o no hi tornaria”. D’això fa uns 4 anys. No m’han convidat més. 

 

Infraestructures, per a quan? (Un article de Josep Bayerri Raga)

EL PUNT

A les Terres de l'Ebre, la paralització de les obres d'infraestructures és una qüestió que ve de lluny i a la qual no es veu solució

email protegit

Les obres que afecten a infraestructures de comunicacions s'eternitzen amb freqüents interrupcions, com és el cas de la variant de l'N-340 a l'Aldea. Foto: TJERK VAN DER MEULEN.

El canareu i catedràtic d'economia Germà Bel, un dels caps mes endreçats de les Terres de l'Ebre, opina que les limitacions en el desenvolupament del territori són conseqüència de la mancança d'infraestructures adequades. A la cruïlla equidistant entre Barcelona, València i Saragossa, a banda de les seves pròpies energies, l'Ebre hauria de beneficiar-se de la situació estratègica; cosa que, sigui dit d'afegitó, havia estat així al llarg dels segles, quan el riu esdevenia l'autopista per comunicar la Mediterrània amb l'interior peninsular, la qual cosa féu de Tortosa la sisena ciutat de la corona catalanoaragonesa. A finals del XIX van arribar les carreteres i el ferrocarril; el riu va deixar de ser via de comunicació per esdevenir objecte de desig pels seus cabals, i començà l'aïllament. Fins al 1970 la comunicació amb Tarragona era una aventura pel difícil trajecte entre l'Ampolla i l'Hospitalet (els revolts del Perelló i el coll de Balaguer). Després, tot s'ha modernitzat, però les comarques riberenques no han tingut sort. Potser pel fet d'estar lluny de la capital, per la baixa potència demogràfica o per les limitacions de la seva classe política.
L'autopista de peatge AP-7 va arribar quatre anys després que a Tarragona pel nord o a Castelló pel sud, i encara va romandre tres anys més aturada fins que el 1977 es connectaren els dos trams amb el pont nou sobre l'Ebre. Quelcom semblant havia succeït cent anys abans amb el ferrocarril; ara, el TAV ja arriba a Tarragona i ho farà a Castelló l'any vinent: entre totes dues capitals, terra cremada malgrat que als polítics se'ls omple la boca demanant el corredor mediterrani però també silencien que ha estat sistemàticament menyspreat des del poder central (es digui PSOE o PP), obsessionat per una Espanya nacional i radial des de Madrid.
Avui el panorama es desolador. El ferrocarril convencional de Barcelona a València, Euromed inclòs (que, tot sigui dit, continua sense aturar-se a la zona de l'Ebre), transita per un tram de via única entre Vandellòs i Tarragona, fet insòlit en tota la xarxa primària d'un país que presumeix de ser capdavanter en l'alta velocitat. És així des de fa ja 15 anys. El tema de l'estació de mercaderies de l'Aldea i l'estació terminal de Tortosa continuen sense resoldre's i ara, amb els trens transferits a la Generalitat, s'anuncien uns serveis regionals d'alta velocitat cap a Barcelona que arrancaran des de l'Aldea, en lloc de Tortosa, sense que l'alcalde obri boca. L'autovia lliure de peatge A-7 no té ni el traçat definit entre Traiguera, al límit del País Valencià, i Vandellòs; l'Estat diu que és la gent del territori que no es posa d'acord sobre el seu pas per Font de Quinto. Quelcom semblant succeeix amb la variant de l'eix de l'Ebre per l'exterior de Tortosa, obra de la Generalitat, que xoca amb l'oposició dels veïns de la zona del Canalet sobre Roquetes i Jesús que no estan d'acord per on ha de passar. Una obra tan urgent com la desviació de l'N-340 per fora de l'Aldea roman paralitzada per la crisi econòmica mentre els accidents i les retencions continuen. Les variants de l'N-340 al seu pas per Gandesa i per Corbera d'Ebre, ni tan sols s'han iniciat. Madrid va decidir que la sortida de Saragossa a la Mediterrània per la futura autovia A-68 serà per Morella en lloc de Gandesa i el desdoblament de l'eix de l'Ebre presentat com a compensació no ha passat en cap moment de ser una enganyifa electoral.
Aquest és el panorama, segur que incomplet perquè hi ha altres serrells potser menys importants però no menys necessaris. El dèficit en infraestructures de comunicacions de les terres de l'Ebre és històric. Cada primer de gener els polítics locals manifesten els desitjos que l'any nou sigui definitivament l'any de les carreteres i els ferrocarrils. Dotze mesos després, però, es pot constatar que tot continua igual.

NO ÉS MÉS NET QUI MÉS NETEJA...

Sinó qui menys embruta...

Aquest matí anava pel carrer amb la meva gosseta. Ella té una mania, menjar-se bona part dels mocadors de paper que troba per terra. És quan te’n adones de la quantitat que n’hi ha. La gent, després d’usar-los els tira per terra...

De sobte, la meva gosseta ha agafat alguna cosa del terra. He pensat que era un mocador, com és força habitual. Però no, en treure-li de la boca he vist que era un tros de gassa mèdica amb esparadrap i sang!

Algú pot pensar: Quina gosseta més bruta! És una animal, no hi ha que donar-li més voltes... Jo pregunto: No és més brut aquell (o aquella) que ha tirat la gassa al terra? No hi ha cap mena de dubte de que és així.

També es veritat que a Amposta hi manquen papereres. Al meu parer, moltes papereres. Hi ha carrers sencers on no n’hi ha ni una. Per tirar una deixalla has d’anar a buscar una illa de contenidors i, de vegades et ve de pas i de vegades no o endur-te-la a casa. No hi ha cap més solució.

Però pel terra no només s’hi troben mocadors de paper. Hi ha de tot: envasos de plàstic, burilles, palets de netejar les orelles (foto), excrements de gossos. Sabeu que no es pot posar menjar als animals al carrer? Ho diu l’ordenança de civisme. És igual, la gent ho fa. Dos carrers més amunt de casa meva, al costat mateix dels contenidors, una veïna en posa per als gats. Abans, algú, posava menjar i aigua per als gats al costat del CAP I.

 

I ja no parléssim de quan aboquen tota mena de residus al costat dels contenidors o allí on no toca. Reciclar i fer-ho bé? Per a què! Deuen de dir molts...

Amposta està bruta. L’ajuntament s’esforça en mantenir una mica de netedat als carrers, però per molt que es netegi, sinó es canvien els hàbits dels ciutadans, només s’aconsegueix “tirar els diners”. Treballadors de l’empresa que recull les escombraries netegen les illes de contenidors. Els caps de setmana brigades especials recorren els carrers, així com els treballadors de la pròpia brigada municipal...

Quan treballava a Vinaròs, Calixto m’explicava: “Saps que deia la negra? Me paso todo el dia barriendo. Qué si parriba, qué si pabajo... Cuando estoy abajo ya está sucio arriba...” Una gran veritat.  

   

UNA NOVEL·LA SOBRE EL MAQUI “LA PASTORA” GUANYA EL PREMI NADAL

El Periódico de Catalunya titula: “Giménez Bartlett obté el Nadal amb una novel·la sobre una maquis”.

Per a començar no estic d’acord amb aquest títol. Encara que “nascuda” Teresa (de fet l’elecció del sexe va ser del capellà del poble), Florencio que així és com es va acabar dient, sempre es va sentir home. Recordo una entrevista que li van fer a la revista Interviu, allà pels anys 80, on ell afirmava haver tingut relacions completes amb una dona (si la memòria no em falla, a Andorra)

La “fama” de la Pastora li ve, precisament d’aquesta “ambigüitat” i de la mala qualificació d’hermafrodita. La Pastora no era hermafrodita, simplement va ser una criatura que al néixer tenia el sexe poc definit i, com he dit abans, el capella del poble, davant el dubte, “va decidir” que fos xiqueta i així es lliuraria de la mili...

Florenci Pla Messeguer (batejat com a Teresa), va néixer al poble de Vallibona, comarca dels Ports.

L’apel·latiu de ‘la Pastora” li ve del treball que feia: cuidar del ramat d’ovelles. D’aquí a “tirar-se al ‘monte’” i sumar-se als guerrilles de l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), hi ha tota una història d’ultratge cap a la seva persona per part de membres de la Guardia Civil.

Sobre la Pastora, a part de la novel·la guanyadora del Nadal que, per cert, encara no he dit com es titula (Donde nadie te encuentre), s’han publicat altres llibres, com una biografia.

Però a mi em va agradar especialment un documental que va fer el realitzador francès Ismael Cobo fill d’un maquí càntabre i que li va explicar la vida i aventures del guerriller de Vallibona. El títol del curtmetratge de quasi 1 hora de duració es diu "Siempre será La Pastora". I em va agradar per l’enfocament que sé li dóna, pels paisatges que hi surten, pels testimonis de la gent del poble, etc.

Parlant de testimonis, vaig conèixer personalment a un home que me’n va parlar, precisament quan va sortir a la revista Interviu. Era de Santa Bàrbara (ja fa molts d’anys que va morir) i es deia Pepito, més conegut com Barrabom. Em va explicar que una vegada, a un ball (si em va dir el poble no me’n recordo, algú el va encoratjar de ballar-hi. Però ell ho va rebutjar exclamant: “Com voleu que balli amb un home!”. 

ENSENYAR O EDUCAR

Tots dos mots van molt estretament lligats. “Ensenyar” una determinada matèria, si no porta implícita una bona educació, l’ensenyament quedarà incomplet, coix.
“Educar” sense “ensenyar”, pareix que no tingui gaire sentit, ja que per “educar” cal “ensenyar” moltes coses, més enllà del propi civisme.
Però depèn de qui estigui al govern de la Generalitat, pareix que li agradi més un mot que un altre. Crec que a l’hora de la veritat és més qüestió de conceptes que de mots. Particularment m’agrada més el “d’educar”.
El nou govern presidit per Mas ha canviat el nom de moltes de les conselleries. També ho va fer el govern de Maragall quan va accedir al poder.  
Alguns dels canvis estan relacionats amb la reducció de carteres, però d’altres, simplement, és qüestió “d’ideologies polítiques”.
Anem a veure quines són les conselleries que han canviat de nom.
"Acció Social i Ciutadania” ha recuperat la darrera denominació que va tenir amb Pujol: "Benestar i Família”. Una denominació més en consonància amb la manera d’entendre la societat que té CiU. “Ciutadania” els deu de parèixer un nom massa “revolucionari”. Una vegada ja vaig tenir un “canvi d’impressions” amb un càrrec “domèstic” de CDC. Ell els hi deia “votants”, en canvi, per a mi, tots són ciutadans. Votin al partit que votin.
Una de els conselleries que més vegades ha canviat de nom és la “d’Agricultura”. Amb el govern d’Entesa es des “Agricultura, Alimentació i Acció Rural” i ara passa a dir-se “Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural”. Una part del canvi és degut a la incorporació de l’antiga conselleria de Medi Ambient i Habitatge.  
Una de les que ha canviat el nom per raons d’unificar àrees és la de “Innovació, Universitats i Empresa” que, juntament amb la d’Economia i Finances passa a dir-se Economia i Coneixement. Ara bé, l’apartat “d’Empresa” (cal dir que abans tampoc no s’entenia gaire que estiguessin a les ordres del mateix conseller) s’inclou dintre de Empresa i Ocupació. Aquí sí, dos àrees estretament lligades. Absorbeix, per tant, Treball.   

Cultura “aparca” Mitjans de Comunicació i es queda amb aquest nom “pelat”. En aquest cas, crec, que l’anterior denominació era molt més raonable, ja que la televisió i la ràdio pública, així com les cadenes privades amb implantació territorial, tenien una conselleria de referència.

També la conselleria d’Interior queda “desvestida” de “Relacions Institucionals i Participació” que ara passaran a mans de la vicepresidència quan abans, el vicepresident (Carod-Rovira) només exercia de tal.  

En la majoria dels casos només és canvi de noms, molts d’ells deguts a la “necessària” eliminació de conselleries i per tant, d’alts càrrecs.

En temps de crisi hi ha que estalviar i donar exemple des d’un bon començament i des de dalt.

A veure si dura fins al final o, a mesura que avança la legislatura es van afegint nous càrrecs de confiança i assessors tal com passava amb els governs de Pujol.

DE REI GASPAR FA 20 ANYS

Aquesta ni és la nit més il·lusionant per a tota la mainada del país. Melcior Gaspar i Baltasar (o “va saltar” y se cayó) arribaran a cada un dels seus pobles per a portar joguines a tots els nens i nenes que “s’han portat bé”.
Els més grans, encara que ja fa anys que varem deixar de creure amb els Mags d’Orient, també esperem amb certa ansietat i il·lusió “de que ens deixaran alguna cosa”. De vegades no és ni material, però quasi sempre alguna cosa “et porten”.
Ara fa vint anys, mon cunyat, que per aquell temps feia un programa d’entrevistes en directe cada divendres a la desapareguda Ràdio Amposta, quan estava al terrat de la casa consistorial, va venir a casa meva desesperat. Volia entrevistar a un dels Reis (Reixos també li diem) dels que surten a la cavalcada. Tots tres se li van excusar i, com que ja havia anunciat que un d’ells hi seria present, es trobava que no tenia a ningú per entrevistar al programa. Llavors va pensar amb mi. Ràpidament li vaig dir que “no creia que fos la persona més idònia per a ‘sortir en antena’, ja que mai havia fet teatre ni ràdio, ni res de tot això. D’un guió que s’havia fet, va començar a fer-me una sèrie de preguntes a les que les hi vaig anar donant resposta. Em va dir: “Si em contestes això, ja val”. Es clar que una cosa era fer-ho en la intimitat de casa meva i l’altra molt diferent, davant d’un micròfon i en directe.
Recordo que el dia que s’havia d’emetre el programa coincidia amb el dia de la cavalcada. Aquell matí havia d’anar a Tarragona i la seva preocupació era que no el deixés “amb el cul a l’aire” com es diu vulgarment.
A ¼, de 2, puntual com sempre acostumo a ser, ja estava a l’emissora. Entre els tres Reixos varem escollir el paper del rei jove, Gaspar, ja que per aquell temps el nom de Melcior encara sonava estrany i Baltasar, era el negre i era el que més “s’escollia a l’hora de buscar un representant reial”.
Després de fer la introducció, va començar a fer-me les preguntes que tenia preparades i jo li anava contestant amb força naturalitat. Així que, sobre la marxa, ell també va anar improvisant. En un moment donat, com era el any de la campanya de “póntelo, pónselo”, per a mentalitzar sobre tot als més joves de la necessitat d’usar el condó per evitar contagis con la SIDA, (us en recordeu?), em va preguntar si els Reixos “portarien molts condons”. En aquell moment l’hauria matat! Me’n vaig sortir com vaig poder.
Però la part més difícil va ser quan els nen  “entraven” en directe al programa per a fer-me preguntes. Allí havia de posar-me “a la pell d’un veritable Rei”. Menys mal que de trucades n’hi van haver més bé poques.
L’experiència no va ser del tot dolenta, ja que a l’any següent, encara que divendres no coincidís amb la nit de la cavalcada, em va tornar a convidar al programa. Un altre cop vaig fer del Rei Gaspar i, aquesta any sí, les trucades de les nenes i nens van ser nombroses. Pràcticament ens varem estar tot el programa responen a les trucades que anaven entrant.
Quan ho dius pot sonar estrany, però he fet dos vegades de Rei Mag “sense tenir que vestir-me de tal”.  

2011, UN ANY DE PUJADES I POQUES BAIXADES

Amb l’arribada del nou any és normal (quasi obligatori) que s’apugin la majoria dels bens i serveis. El que més controvèrsia ha generat és la “llum”, amb una pujada del 9,8% crec que ha batut tots els rècords. Però també s’han apujat la majoria dels transports, tarifes postals, la bombona de butà, etc.
En cara que els sous s’apugin poc o es congelen (com és el cas dels empleats públics) bona part dels preus tenen una pujada més que considerable.
Aquest matí s’ha sabut que la dada avançada de l’IPC estatal de l’any passat també s’ha disparat fins el 2,8% a manca de la confirmació oficial que es farà dintre d’uns pocs dies. Si a això li sumem que l’atur del 2010 també va pujar un 4,5 (a pesar de la caiguda del mes al desembre), és evident que els resultats no puguin ser més negatius.
Aquest matí la SER ho explicava bé: “No hi ha cosa més negativa que s’apugi l’atur sumada a un increment notable de l’IPC”.
De les poques coses que s’abaixen està el preu de la vivenda. L’estoc de pisos per a vendre, sumada a la crisi i la manca d’incentius a la compra de vivenda nova fa que les vendes (com les vendes del cotxes) no paren de caure.
Els incentius fiscal a la compra pisos i cases que passin a ser “vivenda habitual” queda molt reduït de cara l’any 2011. Només els que guanyin menys de 24.000 euros anuals podran, en principi, desgravar-se la compra de la casa. Això ha fet que durant l’any 2010 hagin estat “molts” (ho poso entre cometes perquè tot és relatiu) el que van decidir comprar-se un nou habitatge.
L’ajuntament d’Amposta, com la majoria dels ajuntaments van decidir congelar els impostos, taxes i preus públics per aquest any. No obstant això, el rebut de l’IBI urbana seguirà incrementar-se de forma irremeiable. Com és possible? Perquè quan es va fer la revisió cadastral a principis de la passada dècada, per a que el ciutadà no notés tant la pujada, es va decidir que l’increment s’anés incorporant any rere any. A proposta de l’equip de govern, el ple de l’ajuntament ampostí tindria la potestat de “congelar” realment aquest impost, però no es fa així. Cadastre també apuja el valor cadastral segons l’IPC anual, per la qual cosa, tampoc s’acabaria de “congelar” del tot.
Per tot plegat, els auguris per a l’any que tot just acabem de començar no són, ni molt menys, optimistes. Així, d’entrada es preveu que l’atur (en línies generals) segueixi pujant. També pujarà l’IPC, encara que, segurament menys que l’any passat, ja que bona part de l’increment, segons el govern es deu a les apujades del tabac i begudes alcohòliques del mes de novembre. I també el preu dels combustibles, sobre tot dels derivats del petroli.
Per tant, allò de pròsper i feliç 2011, no deixa de ser un desig difícil de complir-se.  

LES BEQUES DE TRANSPORT DE L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA

Abans del dia de la inauguració de Fira Amposta, una neboda em va fer saber que “L’alcalde ja havia començat la campanya electoral de cara les eleccions del mes de maig”. Efectivament, dintre del programa de la Fira hi havia una acte de “lliurament de beques de transport” per als (les) residents a Amposta que haguessin aprovat tot el curs acadèmic 2009/10. Molts hi van assistir com es pot veure a la foto de la Revista Amposta, però d’altres (com ara les meves nebodes), no. Aquestes beques tenen una quantia màxima de 300 euros i depèn de la quantitat justificada amb bitllets de tren, bus, etc.
Les meves nebodes van passar a recollir el xec per la casa consistorial ampostina. Allí les hi van lliurar un xec del Banc de Santander. M’ho explicaven indignades: “I quan el vàrem anar a cobrar, ens van cobrar despeses. No els haurien pogut fer ‘al portador’ i cobrar-los a la pròpia entitat. Segur que ‘l’Ajuntament’ té algun tipus de relació amb el banc”.
Malgrat l’ajut, no van quedar gaire contentes.

INFORMACIONS APAREGUDES AVUI EN PREMSA (03-01-2011)

EL PERIODICO DE CATALUNYA. En portada: Bozal (la nova consellera de Justícia de la Generalitat) va equiparar les consultes amb els funerals proetarres.

EL TRIANGLE. Quin debat intern ha generat a TV3 el reportatge sobre Artur Mas?

EL PLURAL. Un juez ordena la intervención de lotería en la que aparece la imagen de Fabra.

L'ERO DE "CADA DIA"

El diari El Punt d’ahir portava una notícia referent als ERO’s que hi ha hagut a les Terres de l’Ebre. Segons la informació que donava recollida del sindicat UGT, l’any 2010 s’havien incrementat força. I en donava els exemples més significatius: Ploegmakers, Indo, Antanix, Amitech, etc. Segurament se’n han deixat d’altres potser igual d’importants, ja que la quantitat de treballadors que se’n han anat a l’atur, és elevada. En resum, hi van haver 111 ERO’s que van afectar a 1.410 treballadors i treballadores.
La nit de cap d’any, un extreballador de Gestoria Callarisa d’Amposta em va fer una pregunta un tant enigmàtica: “Què et sembla el què ha passat?” Evidentment no sabia de que m’estava parlant. “’Callarisa’ que ha fet un ERO!”. Li vaig dir que aquests dies no havia anat a treballar i que, per tant, no sabia res. En preguntar-li a quins treballadors afectava (als més vells, al de menys antiguitat, etc.) no va saber-me dir res en concret.
Al tornar a treballar, he tingut l’ocasió de parlar amb un dels treballadors de ‘Callarisa’ i li he preguntat sobre la veracitat de la informació. M’ha dit que sí, que efectivament la gestoria havia fet un ERO. En quan als treballadors m’ha dit que “estaven tots afectats, però que n lloc de acomiadar-ne uns en concret, s’ha optat en fer reducció de jornada”.
Depenent de la secció on estan ubicats (fiscal, laboral assegurances, gestoria, etc.) en faran uns mesos o uns altres...
Crida l’atenció que una empresa de serveis hagi tingut que adoptar una situació com aquesta. Però és que el departament de gestoria, cada cop, té menys volum de treball. L’altre dia ens ho explicava una treballadora d’una de les gestories de Tortosa de més antiguitat: “La feina ens ha baixat moltíssim, per exemple en allò que respecta a les targetes de transports; abans qualsevol vehicle de ‘mercaderies pròpies’ en necessitava, ara no”.
Certament l’evolució dels temps fa que cada cop es puguin tramitar més coses via Internet o bé s’ha canviat el sistema, com per exemple les tramitacions dels permisos de conduir que ara ja ho fan els propis gabinets mèdics sense caler passar per la gestoria.
Això és positiu per un costat, ja que està bé facilitar les coses a l’usuari, però per l’altra “s’ajuda” a incrementar les llistes de persones desocupades.

JUBILACIÓ ANTICIPADA

En aquests temps que tan es parla de allargar l’edat de jubilació als 67 anys, n’hi ha que, de forma voluntària, decideixen jubilar-se després dels 65. De fet hi ha gent que no es jubila mai, com per exemple escriptors, actors o d’altres personatges mediàtics.

Només fa unes setmanes es va jubilar el veterà presentador Larry King que va conduir un programa d’entrevistes a la cadena nord-americana CNN durant 25 anys (1985-2010) Té 77 anys i és tot un referent al món de la televisió americana.

Al nostre país, també se’ns jubila tot un referent de la comunicació i ho fa en contra de la seva voluntad. Tal vegada el millor comunicador que hi ha hagut a les darreres dècades després de Matias Prats pare. Em refereixo a Iñaqui Gabilondo, un guipuscoà germà de l’actual ministre d’Educació Ángel Gabilondo i de iaio d’Horta de Sant Joan.

Se’l va començar a conèixer per part del “gran públic” quan conduïa el programa “Hoy por hoy” a la cadena Sociedad Española de Radiodifusión, més coneguda com la SER, el programa de més audiència de la història de la ràdio espanyola. Recordo que per aquell temps, hi havia una gran rivalitat entre Luís del Olmo que conduïa els “seu” “Protagonistas” (Onda Cero) i també amb el programa La Mañana que van presentar successivament Antonio Herrero, Luis Herrero i Federico Jiménez Losantos (COPE) i el propi Iñaqui Gabilondo. Tothom s’atribuïa ser-ne el número 1 de la ràdio espanyola. Sobre aquesta polèmica, Gabilondo va dir: “Mentre tothom diu que és el número 1, jo reivindico ser-ne el número 2”. Al cap de poc temps, les xifres d’audiència el catapultarien cap al primer lloc de forma incontestable.

Quan va deixar la SER de forma voluntària el 30 d’agost de 2005, ja que volia portar a terme altres projectes informatius, va passar a ser el presentador de “Noticias Cuatro”. A principis d’aquest any, Gabilondo va deixar la cadena Cuatro per a incorporar-se com a presentador de l’informatiu de la nit “Hoy” de la cadena CNN+ (la “marca” espanyola de la cadena americana on treballava Larry King)

El passat 23 de desembre va “penjar el micròfon”, tal com es diu en aquests casos, ja que CNN+, que pertany al grup PRISA, va de deixar d’emetre el passat 28 de desembre. Iñaqui Gabilodo anunciava que es “jubilava” al 68 anys. Per ell una jubilació anticipada...

Evidentment, mai sé sap del cert si una persona es retira de forma definitiva o no. Hi ha casos de famosos que, després d’haver-se retirat han tornat a l’activitat, com per exemple Michael Jordan que es va retirar el 1993 després de la mort del seu pare, tornant a les pistes de bàsquet a partir de 1995 per tornar-se a retirar l’any 1999 i  retornant el 2001. La definitiva retirada es va produir el 2003.

Però què hi ha al darrera de la retirada (jubilació) d’Iñaqui Gabilondo? La resposta és tan senzilla com preocupant: la manca de pluralitat informativa. I la pluralitat va estretament lligada amb la llibertat d’expressió. La SER, dintre de la seva objectivitat i rigor informatiu, és evident que es tracta d’una emissora on hi tenen cabuda els periodistes més progressistes de les ones espanyoles. La seva “neutralitat” informativa fa que es puguin donar lliurement tota mena d’opinions tant si agraden a determinats grups polítics com si no.

A Cuatro passava el mateix fins que va ser comprada per Gestvisión Telecinco. Finalment a CNN+ va trobar el “refugi” adient per poder fer allò que havia fet durant molts d’anys.

Iñaqui Gabilondo no està ben vist per la gent del PP. Prova d’això és que mai ha pogut entrevistar a José María Aznar. Hi ha una anècdota protagonitzada per Luis del Olmo i el propi Aznar on el periodista li va preguntar al mandatari espanyol el “perquè no havia accedit mai a ser entrevistat per Gabilondo”. Després de quasi un minut de silenci, del Olmo es va dirigir als telespectadors per a dir-los-hi que no hi havia cap problema tècnic, simplement era que Aznar no li responia a la pregunta.

Quan un periodista de la magnitud de Iñaqui Gabilondo es “jubila”, segur que no ho farà del tot. A partir d’ara es podrà dedicar a escriure les seves memòries amb centenars d’anècdotes que contar, fer conferències, intervenir en col·loquis, etc. Segurament unes activitats no tant estressants com sortir cada dia a fer un programa bé a la ràdio o bé a la televisió. 

FELICITICACIÓ DEL DIARI SPORT PER AL 2011

ADÉU, 2010

Amb l’arribada del home dels nassos, s’acaba l’any. Un any 2010 que no ha estat, en general, ni millor ni pitjor en el tema personal. Diferent? Els anys sempre són una mica diferents. Semblants tal vegada. No us parlaré de les coses bones i dolentes que han passat. Ni d’esports, on les televisions estan bombardejant aquests dies del bé que ha anat l’any per a l’esport espanyol (també pel català, sobre tot per al Barça), ni d’economia.  

En el terreny personal ha estat un any prou intens, carregat d’activitats, però també hi ha hagut temps per al lleure, com és normal.

Al poc de començar l’any, la CACN ens convocava a una manifestació a Ascó, allí on es vol instal·lar un Magatzem Centralitzat de Residus Nuclears. Era el 24 de gener.

El 24 de febrer a Tortosa hi va haver una manifestació que va acabar a la plaça de l’ajuntament de la capital del Baix Ebre per a protestar per l’endarreriment de l’edat de jubilació fins els 67 anys.

La CANC no va trigar massa en tornar-nos a convocar. Aquest cop a Móra d’Ebre el 7 de març.

Però com no tot són manifestacions a la vida, el Dijous Sant (3 d’abril), com és tradicionals des de fa diversos anys, amb un grup d’amics i amigues d’Amposta i Ulldecona, férem la sortida anual a un lloc no gaire lluny, però d’aquells que, normalment, no sols visitar gaire o, fins i tot, és el primer cop que el visites. L’excusa és passar el dia junts i, a l’hora de dinar, asseure’ns tots al voltant d’una taula amb un bon àpat al davant. Aquest any el lloc escollit va ser Ares del Maestre, a la comarca de l’Alt Maestrat i el restaurant, “Mesón el Coll”. Després de dinar varem arribar fins a Morella.

A finals de maig, concretament el dia 30, la PDE en va convocar per a manifestar-nos a Barcelona. De les 4 manifestacions que ha convocat la PDE a la capital catalana, aquesta fou la menys nombrosa. No obstant, la festa reivindicativa, un cop més va estar a l’alçada.

El 8 de juny, com molts empleats públics (però molts menys del que hauria estat desitjable) vaig fer vaga en contra de la retallada salarial que proposava el govern central.

Segurament el 10 de juliol passarà a la història per la gran manifestació “unitària” que es va fer a Barcelona per a rebutjar la sentència del TC sobre l’Estatut d’Autonomia i que “retallava” bona part del “sostre” catalanista. Una malaltia em va impossibilitar assistir-hi, tal i com era el meu desig, però al menys amb esperit, hi vaig ser present.

A finals d’agost, concretament entre el 21 i 28 varem marxar de vacances al S de França. Nimes va ser el nostre quarter general. Des d’allí visitàrem la zona de la Camarga, Avinyó, Montpeller, Aigües Mortes, etc.  

El 29 de setembre, els sindicats majoritaris van convocar una vaga general a la que s’hi van afegir altres sindicats sectorials o més petits. El motiu era protestar en contra de totes les mesures econòmiques que pretenia aplicar el govern de Zapatero.

Entre l’1 i el 4 de novembre, férem una petita escapada a Sigüenza (Guadalajara) per a visitar una ciutat i una zona que no coneixíem.

Finalment, vull mencionar un acte tal vegada menor, però d’aquells que deixen empremta als qui hi assisteixen. Va ser el dia 3 de desembre a Gandesa, concretament a la biblioteca municipal. Allí, l’amic Jesús Ávila Granados va presentar el llibre “Els Templers a les Terres de l’Ebre”.     

L'HOME DELS NASSOS

PRIMERES CRÍTIQUES AL NOU GOVERN

L’altre dia, l’amic Enric Insa (suposo que el cognom li ve d’Onda) em feia un comentari al blog i em deia dues coses. La primera que s’estranyava que no hi hagués cap conseller de l’Ebre i la segona que, com a tot govern, cal donar-li els 100 dies de “gràcia”.

Certament hi ha una regla no escrita on al nou govern se’l “respecta” els primers 100 dies de mandat. Sobre el segon tema, només una cosa: aquí cal veure el poc pes que té l’Ebre dintre de Catalunya i no només l’Ebre, sinó tota la demarcació de Tarragona.

Però al nou govern de Mas ja se’l va començar a criticar fins i tot abans de prendre posició. Òbviament a Ferran Mascarell, des del PSC se’l considera una mena de traïdor, encara que ell vulgui suavitzar la cosa i dir, com va fer ahir, que “sé sent socialista”.

Un dels més criticats des del territori és Felip Puig, a qui li diuen el “conseller del transvasament de Pujol”. Però no són els únics.

A la nova consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, les crítiques li han caigut de tots els costats. Per part d’ERC sé l’acusa d’haver perseguit judicialment les referèndum independentista d’Arenys de Munt i per part de C’s li van dir que “a veure si ara es feia nacionalista...”. Sobre ella també es diu que parla castellà en la intimitat, ja que com a llengua materna té la “llengua del ‘imperio’”

Del nou conseller de Salut, Boi Ruiz, més que criticar-lo, ja es parla de la retallada que patirà el sistema públic sanitari, ja que ve de la gestió privada, un sistema que agrada molt CiU i que ja es va posar en marxa sota el govern de Pujol. Sense anar més lluny, els hospitals de Móra d’Ebre, Amposta i Jesús tenen gestió privada. Però també recau una crítica sobre ell: col·laborar amb la fundació FAES que presideix l’expresident espanyol José maria Aznar.  

Però la darrera polèmica ha sortit avui mateix. Bé, al menys jo l’he llegit avui. El diari el Triangle feia la següent pregunta: “Qui serà “de debò” el conseller d’Economia de la Generalitat?” D’entrada, la pregunta, ja dóna a entendre que no serà el conseller escollit Andreu Mas-Colell, un intel·lectual que ha fet de professor a les universitats nordamericanes de Berkeley i Harvard, ja que segons pareix, el professor Mas-Colell, és un expert en microeconomia, es a dir, en economia d’empresa i, com tothom sap, els comptes d’una administració pública con la Generalitat de Catalunya formen part de l’anomenada macroeconomia. Per cert, a la pregunta formulada pel Triangle, la resposta és: el propi Mas! Per tant, potser haver buscat un altre més adient, no?

Per últim al propi Mas sé li retreuen al menys dues coses: d’incomplir el programa electoral (va dir que reduiria les conselleries en un 25% i no ho ha fet) i de mantenir el càrrec de vicepresident (vicepresidenta en aquest cas), un càrrec que ell va criticar quan sé va nomenar a Josep Lluís Carod Rovira.

I tornant al començament. També al nostre territori hi ha veus en contra de membres destacats de CiU que critiquen que no s’hagi nomenat cap conseller d’aquí. Evidentment, a Amposta es “donava per fet” el nomenament de qui ha estat el seu líder territorial durant moltes dècades i ara ocupa un escó al Senat espanyol.    

AMPOSTA INAUGURA EL QUART JUTJAT

Sense tanta pompositat com la inauguració d’una instal·lació (per exemple quan es va inaugurar la seu judicial amb la presència del llavors conseller Josep Maria Vallès), avui a Amposta s’hi inaugurat el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 amb la presència del director dels Serveis Territorials de Justícia a les Terres de l’Ebre, Frederic Espuny, l’alcalde d’Amposta i bona part dels regidors de la ciutat.

El 4t jutjat neix amb la vocació de descongestionar la feina que ara tenen els altres tres.

Durant la inauguració d’avui s’ha fet una “carta als Reis Mags”, demanant-los que s’atorgui a Amposta una plaça de Fiscal de forma permanent, ja que, fina ara, només 2 fiscals de Tortosa baixen a Amposta un cop per setmana.

El consistori ampostí, a principis d’aquest any, ja va aprovar una moció presentada pel PSC per a que es crees una plaça de fiscal. Fins ara, el Ministeri de Justícia de Madrid, l’organisme competent per a crear-la encara no ho ha fet. Ara, aprofitant la posada en marxa d’aquest nou jutjat, amb més motiu, es tornarà a demanar. 

DEL PINO DIMITEIX COM A DELEGAT DE LA FCF

Efectivament, el tortosí Joaquín E. Del Pino ha dimitit avui com a delegat territorial a les Terres de l’Ebre de la Federació Catalana de Futbol, juntament amb 14 directius més.

La notícia la feia pública avui mateix el encara president de la FCF Jordi Casals que porta al càrrec menys de dos anys. Ara caldrà convocar eleccions abans de 3 mesos.

Abans de les festes de Nadal, del Pino, company de treball i bon amic, ja em va explicar les desavinences al si de la junta directiva de la FCF que serien degudes a que “alguns dels membres de la junta ignoren totalment els equips més modestos”.

Del Pino que va ser vicepresident del Tortosa amb Bonfill i Lluesma, va dir que el no era el seu cas, ja que ell ara no és directiu de cap equip, però sí el d’altres vocals que pertanyen a juntes directives d’equips dels anomenats modestos. “No sé com ho permeten”, em va sentenciar.

Suposo que la dimissió s’ha fet pública avui perquè no es volia entorpir la gran festa del futbol català con és el partit anual que juga la selecció catalana, en aquest cas contra Hondures a qui va guanyar per 4-0.

Llegiu la notícia al Periódico.  

USURA

Segons el diccionari, el mot usura té el següent significat: “Interès del diner deixat, esp. El que ultrapassa l’establert per la llei o el normal. Delicte comés per la persona que presta diner amb aquest interès”.

Ara us vull explicar un cas verídic que em va passar a mi. El passat dimarts 21 de desembre em van lliurar dos xecs per imports de 195 euros i 97,5 euros, respectivament. Per motius de “protecció de dades”, no diré quina persona o entitat me’ls va donar, així com tampoc el nom de l’entitat financera. Cal dir però, que eren de la mateixa entitat financera on hi cobro la nòmina i pago tots els meus rebuts. Els vaig ingressar pel caixer automàtic el mateix dia. Dimecres, al mirar el compte per Internet me’n adono que els xecs havien estat retornats. Evidentment, la sorpresa va ser majúscula. Però encara era més sorprenent les despeses que em cobraven: 12 euros per cada un d’ells, es a dir, un total de 24 euros o en pessetes d’abans, 4.000!

Posat en coneixement del lliurador, se’m va informar que per un endarreriment a l’hora de ingressar diners al compte, efectivament, en el moment d’haver efectuat l’ingrés, no hi havia diners, però que podia dir a l’entitat bancària que els tornessin a passar que tot estava solucionat. Efectivament així va ser i els xecs es van fer efectius. Ara bé, els 24 euros, en aquests cas, me’ls va abonar el lliurador dels xecs.

Senzillament, unes despeses de devolució de 12 euros per xec, quan un d’ells ni arribava als 100 euros, em semblen un total i absolut abús.

Mirem-ho d’una altra manera. Es cobra un xec, s’ingressa i, com no hi ha diners al compte, no te’l poden pagar i a sobre et cobren una comissió de 12 euros. Els castellans dirien. “Además de cornudo, apaleado”. Quina culpa té l client que ingressa el xec si no hi ha fons al compte de qui el lliura? A sobre que no pots cobrar el xec et carreguen una comissió, amb la qual cosa te’ns un doble perjudici. O no és així?

El mateix passa a qui li embarguen el pis per no poder pagar la hipoteca. No només et quedes sense la vivienda, sinó que, a sobre, has de seguir pagant el préstec fins a que el cancel·les amb el banc (o caixa)

Vista la definició del encapçalament, no sé si el terme “usura” està ben empleat en aquests casos, però ho dic i ho ratifico: “Les entitats financeres són unes USURERES”.

Recordo un esquetx de la Trinca, segurament en un dels programes que van fer a TV3 sota el títol de “No passa res”, on Toni Cruz feia d’un jove una mica “retardat” i anava a demanar un préstec al banc. L’atenia personalment el director de la sucursal (crec que el paper el feia Josep maria Mainat) i quan li va preguntar quina quantitat volia, el jove li va demanar 50 milions de pessetes (què per l’època eren molts diners) Evidentment el director li va dir que no i el client va anar abaixant les seves pretensions inicials: 50, 10... Finalment, el director, per treure-se’l del davant, li va dir que no li podia fer el préstec perquè no era client de l’entitat. El jove li va dir que no hi havia cap problema, que si per aconseguir els diners havia que fer-se client, s’hi feia. Llavors li va preguntar a quin interès li pagaria els diners dipositats. El director li va dir (per exemple) al 5%. I després li va preguntar a quan li cobraria a ell els interessos. El director li respongué que al 10%. Llavors, el jove client “retardat” li va respondre: “Així també me’n obriria jo un de banc!”  

MAS JA HA NOMENAT GOVERN

Quan s’ha de fer públic els membres d’un nou govern, he de pensar que hi ha un gran neguit entre aquells aspirants a entra-hi. Amb tota seguretat en deuen de ser molts més que places a ocupar, com passa sempre.

De moment s’han fet públics els noms del consellers i, penso, que hi ha hagut sorpreses fins i tot a les pròpies direccions dels partits que conformen la coalició de govern.

Segons sembla, de la demarcació de Tarragona no hi ha ningú. Igual com passa amb la rifa de Nadal, tampoc toca la grossa a ningú d’aquí. I això que aspirants no n’hi faltaven. El senador espanyol, per exemple, una vegada més es quedarà sense la desitjada conselleria. És l’espina que té clavada des de fa molts d’anys (fins i tot dècades) i més encara quan una dona ampostina sé li va avançar: Marta Cid. Però tampoc ho serà Poblet, el número 1 de la demarcació, ni l’alcalde de l’Ampolla Francesc Sancho. Ara bé, a algú d’ells sempre els hi pot tocar alguna “aproximació”, es a dir, una direcció general o algun altre càrrec important de gestió. I això deu de ser així perquè a Amposta, CiU, dona pe fet que Anabel Marco acabarà sent diputada al parlament. Per això cal que hi hagin nomenaments dels que la precedien a la candidatura.

Finalment pareix que no hi va haver pacte entre el PSC i CiU. Ahir dubtava si s’havia arribat a algun acord més enllà del de facilitar l’elecció del candidat Mas en segona votació. L’entrada al govern de Ferran Mascarell, exregidor del PSC de l’Ajuntament de Barcelona, feia pensar que podria ser així. Ahir, en aquest mateix blog, feia una pregunta: Cessaran a Mascarell de militància? La resposta no ha trigar ni 24 hores en arriba: Sí.

Segons informen avui els diaris, la direcció nacional dels socialistes ha decidit donar-lo de baixa com a militant del partit. Ara bé, volen que sigui el propi Mascarell qui demani per escrit la baixa. I llenço una pregunta més: ¿Quan trigarà Mascarell (o els altres consellers independents) en donar-se d’alta a algun dels dos partits de la federació nacionalista?

Entre els nous consellers hi ha de tot: cares conegudes (alguns consellers en els governs de Pujol), tècnics, dones (només 3 –o sigui està molt lluny de ser un govern paritari-), intel·lectuals.

Evidentment quan parlo d’intel·lectuals no em refereixo ni a Felip Puig ni a Josep Maria Pelegrí. El primer militant de CDC i el segon de UDC. Dos homes fidels als seus partits i el que és més important, als seus líders. Sobre tot el primer no és de grat record per a les TT.E., ja que (com també va fer Mas) no van donar suport al territori quan sé li anava a fer l’espoli més gran que mai s’ha projectat. Em refereixo, evidentment, al PHN. D’ençà, a Felip Puig se’l coneix com Felip “Fuig”, ja que va al·legar tenir mal de panxa per no haver de votar al Consell Nacional de l’Aigua en una decisió tant important com aquella.

Per acabar una notícia de darrera hora. Si bé en campanya Mas va dir que volia recuperar la figura del conseller en cap, al final s’ha decidit per una vicepresidenta: Joana Ortega.    

Llegiu l'article d'opinió de Joaquim Coll al Periódico del 29-12-2010.     

SOCIOVERGÈNCIA "LIGTH"?

Dijous, l’abstenció del PSC va facilitar la investidura d’Arturo Mas com a 29è president de la Generalitat de Catalunya.

Segons el PSC i CiU, s’havia arribat a un pacte que no anava més enllà de que Mas fos investit president sense més demora.

D’opinions n’hi van haver per a tots els gustos. Des de qui opinaven que l’acord era bo per al PSC a qui es mostrava en total disconformitat.

Vaig escoltar militants d’ERC que pensaven que el seu partit hauria d’haver actuat igual.

També n’hi havia qui pensava que l’acord anava més enllà i que en realitat era un acord de govern per a tota la legislatura...

Com a tot pacte que no es fa públic, és difícil esbrinar el contingut i l’abast del mateix. Possiblement el temps ho acabarà desvetllant o possiblement no, simplement perquè en realitat no hi ha cap acord. Caldrà veure-ho.      

El que sí que sé sap ja és que Ferran Mascarell, qui fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i conseller amb Pasqual Maragall una vegada el President va fer fora els conseller d’ERC, ha “fitxat” per Mas.

Suposo que hi haurà qui pensi que “això” anava inclòs al pacte d’investidura. Personalment no ho crec.

Mascarell, per a mi, és un bon element. És dels pocs consellers que han passat per Amposta a qui he tingut el plaer de compartir unes poques paraules (l’únic diria jo) I el cert és que em va caure bé.

Pel que s’ha vist en aquests dies, Ferran Mascarell és una animal polític (com la majoria dels qui ens hi dediquem) Certament estava passant una situació complicada, potser incerta seria un qualificatiu més adequat. A ningú sé li escapa que mascarell pretenia ser el candidat a l’alcaldia per Barcelona substituint Jordi Hereu (que també va passar per Amposta en visita privada no fa tant) Però la cúpula del PSC no s’acabava de decidir i Jordi Hereu, per la seva part, s’hi postulava sense que ningú digués el contrari.Quan no es governa, de càrrecs per a ocupar n’hi ha pocs i Mascarell, segurament s’estava cansant d’esperar.

Mentre, Mas que ja havia anunciat durant la campanya que volia comptar amb independents, li ha trucat a la porta. Suposo que el dilema per a Mascarell ha estat gran. No li ha respost a la primera i li ha demanat unes hores per a contestar-li. Al final li ha dit que “sí”.

Ara caldrà veure si “l’experiment” funciona. També caldrà veure la resposta del PSC. Cessaran a Mascarell de militància? Si és així, evidentment és que no hi ha hagut cap pacte al respecte entre totes dues formacions. Si no és així, voldrà dir dues coses: o sé li dóna un recolzament implícit o simplement hi haurà una certa “tolerància” sense cap tipus de pronunciament.

Vull recordar que a França, l’actual president Zarkozy, quan va arribar al poder, també va posar socialistes dintre del seu govern com a independents. Però en aquell cas, l’experiment no va funcionar. Una presidència tan personalista con la del francès i una política tant de dretes, devia de ser força incòmode per continuar al seu costat.

Caldrà veure l’actitud del govern de Mas cap a Mascarell. Li deixaran fer una política cultural en plena llibertat? O sé li marcaran les línees mestres a seguir?       

FELICITACIÓ DE NADAL DEL DIARI SPORT

BONES FESTES I FELIÇ 2011

LA VIA AUGUSTA desitja a tots els blocaires, seguidors, amics i lectors en general unes bones festes i un molt feliç any nou 2011!!

A veure si d'una punyeta ens toca la rifa de Nadal o la Primitiva o la 6/24, o l'ONCE. El que sigui, em dóna igual, però que ens toque alguna cosa que fins ara només ens "toca" pagar!!

ELS LOTS DE NADAL DE L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA

Deixeu-me que us comenci explicant una cosa. Un dia vaig rebre una trucada d’Antoni Espanya preguntant-me si l’acompanyava a la inauguració d’una església evangelista. Li vaig dir que si no anava als actes organitzats per l’Església Catòlica, tampoc ho faria a d’altres confessions. Amb tots els respectes per a totes les creences, penso que cadascú ha de ser lliure de fer i pensar. Personalment no crec amb cap religió.

I per què dic això? L’any passat, l’ajuntament d’Amposta (millor dit, l’equip de govern) va decidir (encara que segons ells qui ho va decidir va ser el comitè d’empresa) que, degut a la crisi no hi haurien lots de Nadal ni per als treballadors ni per a la corporació municipal. Els diners que costaven aquests lots, es donarien a Càritas (ONG catòlica), a Siloe (ONG evangelista) i a la Creu Roja (ONG internacional aconfessional) Però el repartiment es va fer com va voler l’equip de govern, ningú va poder escollir el destinatari.

Ahir, durant l’acte de recepció i salutació que fa la corporació als treballadors municipals, l’alcalde va recordar que va rebre opinions contràries a com s’havia fet el repartiment dels diners de les “cistelles”, per això, aquest any, s’havia canviat el procediment.

Els membres de l’oposició sabíem que, ahir, a més de la recepció i salutació, l’acte incloïa el lliurament dels lots als treballadors i treballadores (en cap cas als membres del consistori) La sorpresa però, va ser però, quan l’alcalde va anunciar que els lots contenien “productes de primera necessitat”, així totes les treballadores i tots els treballadors podrien, lliurement, donar-los a qui creguessin més oportú o, evidentment, quedar-se’ls.

Ni amb coses tant elementals com aquesta l’oposició (que forma part de l’ajuntament) pot donar la seva opinió. Un companya de treball sempre contava que el seu pare deia: “A casa sóc jo qui prenc les decisions importants, però és la meva dona qui em diu les que són importants i les que no ho són!”. A l’ajuntament d’Amposta, quasi sempre qui acaben prenen les decisions importants, les que no ho són i les altres (per si me’n deixo cap) és l’equip de govern i, a sobre, la majoria de les vegades no informen a l’oposició. Recordeu que vaig dir-vos no fa molt que o em vaig assabentar a Tortosa que l’edició núm. 50 de Fira Amposta la inaugurava Felip Puig; i m’ho van dir quan ben just quedava una setmana per a inaugurar-se.

He de dir que, bàsicament estic d’acord amb el mètode d’aquest anys sobre les cistelles. No en la forma que s’ha fet, però si en el fons.

Cadascú, cada treballador i cada treballadora podran optar en donar-les a qui vulguin (si és que ho volen fer) No tindran cap excusa per a no ser solidaris al menys una vegada al any.

És el que hauria de fer tothom, sobre tot, aquells qui més poden.      

AMPOSTA "CAN PITXA"

Quan vaig per Amposta tinc la sensació de que quasi tot està permès. No fa gaires dies, pel carrer Amèrica, davant del Pere Mata, un cotxe estava circulant en sentit prohibit tot veient que els cotxes li venien de cara. El carrer Amèrica és un carrer força transitat i més ara que les obres al Miquel Granell limiten molt la circulació pel centre de la ciutat.

Torbar cotxes en sentit contrari o aparcats allí on no es pot, es una constant massa habitual.

Quan es va dissenyar el pla de circulació, va haver-hi coses que, evidentment no es van tenir en compte i que podrien ser millorades. Quan vull aparcar prop de casa, si no trobo aparcament (hi ha comerços, un esplai de la tercera edat, etc.) tinc que donar un tomb de al menys dues cantonades, ja que ni per un costat ni per l’altre, puig girar pel primer cantó. Aquesta situació, aparentment tan inoportuna, no ho és per a molts de cotxes, veïns i no veïns que entren al carrer en sentit invers o en marxa enrere. De vegades em pregunto que passaria si fos jo qui ho fes... O és que hi ha qui té “patent de cors” per a poder-ho fer. 

Prop de casa meva hi ha una empresa que es dedica al lloguer de furgonetes. De vegades en té 6 o 7 d’aparcades pels voltants de la “central”. I és que aquesta empresa no té local per a deixar-les. No és força lògic que una empresa que es dediqui a llogar vehicles disposi d’un local on deixar-los? Sembla que no.Una cosa pareguda passa amb una altra empresa dedicada en aquest cas, al servei de grua. Normalment, els dos camions estan aparcats a un terreny de “ningú” prop del supermercat Dia, però una nit de la setmana passada estaven aparcats davant de casa meva i, un d’ells, literalment deixat al mig del carrer. Però és que a més hi ha una altra pregunta: Encara que un camió d’aquestes característiques estigui “ben aparcat”, pot estacionar dintre de la ciutat? Em sembla que no.

Però hi ha que per a “reservar-se” un aparcament se les enginya força bé. Imagineu-vos un centre mèdic on, bàsicament s’hi fan altres activitats con estètica, massatge, etc. Davant del local hi ha un aparcament reservat a ambulàncies... Però és que jo no n’he vist mai cap!! En canvi si que és freqüent veure-hi cotxes aparcats. No sabria dir amb exactitud si son treballadors o clients del centre o bé del bar que hi ha al costat mateix.

  

RODA DE PREMSA D'ANTONI ESPANYA, CANDIDAT DEL PSC

Antoni Espanya, candidat pel PSC a l’alcaldia d’Amposta, va reunir ahir els mitjans de comunicació per a fer pública al seva candidatura.
Per a l’ocasió va escollir el recent inaugurat auditori de Fira Amposta per a posar de manifest la implicació que han tingut les administracions (tant l’autonòmica com l’estatal) amb Amposta. La qual cosa pareix que ignora l’equip de govern municipal.
Espanya, que estava acompanyat per diversos militants de l’agrupació local, va aprofitar l’ocasió per a exposar les línies mestres del seu programa. Segons ell, Amposta ha de saber explotar els recursos dels que disposa en aquests moments. Amposta és una ciutat de serveis, sobre tot, els sociosanitaris (hospital comarcal, centre de salut mental, etc.) i les activitats derivada de l’esport (centre de tecnificació, futura seu de la facultat d’INEFC, etc.)

A part d’això, també va dir que una de les principals preocupacions seria l’estat de la via pública (el que ja era tot un clàssic als programes dels socialistes ampostins): la circulació, la manca de neteja i la degradació de determinades zones de la ciutat. 

També va fer incidència en la “relaxació” de l’actual govern municipal després de 24 anys al capdavant de la ciutat, bona part dels quals, amb majoria absoluta. Com a exemple de mala gestió va parlar de l’estat de l’escorxador municipal que acumula un forat de 1,7 milions d’euros o la manca de llicència dels multicinemes Amposta durant més de 7 anys i mig, la qual cosa va comportar que els Cinemes Oscar de Roquetes presentessin una demanda contra l’ajuntament que, posteriorment, va ser retirada. O la polèmica més recent: la conversió de la Lira i la Filha en escoles municipals de música i la posició que va prendre el consistori en contra de la voluntat de la Lira. 
Sobre la candidatura a les municipals de maig, Espanya, va incidir que “era el primer candidat en molts d’anys que repetia com a número 1, ja que es portaven diverses eleccions on sempre hi havia un cap de llista nou, la qual cosa no donava temps a que la ciutadania els acabés de conèixer bé”. També va anunciar que, de número 2 anirà la diputada al Congrés Lluïsa Lizárraga, que ahir no va poder estar presenta per estar a Madrid i també que els altres dos regidors del grup (Josep Maria Monfort i Joan Ferré, no continuaran), la qual cosa suposarà una forta renovació de la llista.
Després de la seva intervenció, els mitjans presents van poder fer preguntes al candidat.