Aquesta ni és la nit més il·lusionant per a tota la mainada del país. Melcior Gaspar i Baltasar (o “va saltar” y se cayó) arribaran a cada un dels seus pobles per a portar joguines a tots els nens i nenes que “s’han portat bé”.
Els més grans, encara que ja fa anys que varem deixar de creure amb els Mags d’Orient, també esperem amb certa ansietat i il·lusió “de que ens deixaran alguna cosa”. De vegades no és ni material, però quasi sempre alguna cosa “et porten”.
Ara fa vint anys, mon cunyat, que per aquell temps feia un programa d’entrevistes en directe cada divendres a la desapareguda Ràdio Amposta, quan estava al terrat de la casa consistorial, va venir a casa meva desesperat. Volia entrevistar a un dels Reis (Reixos també li diem) dels que surten a la cavalcada. Tots tres se li van excusar i, com que ja havia anunciat que un d’ells hi seria present, es trobava que no tenia a ningú per entrevistar al programa. Llavors va pensar amb mi. Ràpidament li vaig dir que “no creia que fos la persona més idònia per a ‘sortir en antena’, ja que mai havia fet teatre ni ràdio, ni res de tot això. D’un guió que s’havia fet, va començar a fer-me una sèrie de preguntes a les que les hi vaig anar donant resposta. Em va dir: “Si em contestes això, ja val”. Es clar que una cosa era fer-ho en la intimitat de casa meva i l’altra molt diferent, davant d’un micròfon i en directe.
Recordo que el dia que s’havia d’emetre el programa coincidia amb el dia de la cavalcada. Aquell matí havia d’anar a Tarragona i la seva preocupació era que no el deixés “amb el cul a l’aire” com es diu vulgarment.
A ¼, de 2, puntual com sempre acostumo a ser, ja estava a l’emissora. Entre els tres Reixos varem escollir el paper del rei jove, Gaspar, ja que per aquell temps el nom de Melcior encara sonava estrany i Baltasar, era el negre i era el que més “s’escollia a l’hora de buscar un representant reial”.
Després de fer la introducció, va començar a fer-me les preguntes que tenia preparades i jo li anava contestant amb força naturalitat. Així que, sobre la marxa, ell també va anar improvisant. En un moment donat, com era el any de la campanya de “póntelo, pónselo”, per a mentalitzar sobre tot als més joves de la necessitat d’usar el condó per evitar contagis con la SIDA, (us en recordeu?), em va preguntar si els Reixos “portarien molts condons”. En aquell moment l’hauria matat! Me’n vaig sortir com vaig poder.
Però la part més difícil va ser quan els nen “entraven” en directe al programa per a fer-me preguntes. Allí havia de posar-me “a la pell d’un veritable Rei”. Menys mal que de trucades n’hi van haver més bé poques.
L’experiència no va ser del tot dolenta, ja que a l’any següent, encara que divendres no coincidís amb la nit de la cavalcada, em va tornar a convidar al programa. Un altre cop vaig fer del Rei Gaspar i, aquesta any sí, les trucades de les nenes i nens van ser nombroses. Pràcticament ens varem estar tot el programa responen a les trucades que anaven entrant.
Quan ho dius pot sonar estrany, però he fet dos vegades de Rei Mag “sense tenir que vestir-me de tal”.
Els més grans, encara que ja fa anys que varem deixar de creure amb els Mags d’Orient, també esperem amb certa ansietat i il·lusió “de que ens deixaran alguna cosa”. De vegades no és ni material, però quasi sempre alguna cosa “et porten”.
Ara fa vint anys, mon cunyat, que per aquell temps feia un programa d’entrevistes en directe cada divendres a la desapareguda Ràdio Amposta, quan estava al terrat de la casa consistorial, va venir a casa meva desesperat. Volia entrevistar a un dels Reis (Reixos també li diem) dels que surten a la cavalcada. Tots tres se li van excusar i, com que ja havia anunciat que un d’ells hi seria present, es trobava que no tenia a ningú per entrevistar al programa. Llavors va pensar amb mi. Ràpidament li vaig dir que “no creia que fos la persona més idònia per a ‘sortir en antena’, ja que mai havia fet teatre ni ràdio, ni res de tot això. D’un guió que s’havia fet, va començar a fer-me una sèrie de preguntes a les que les hi vaig anar donant resposta. Em va dir: “Si em contestes això, ja val”. Es clar que una cosa era fer-ho en la intimitat de casa meva i l’altra molt diferent, davant d’un micròfon i en directe.
Recordo que el dia que s’havia d’emetre el programa coincidia amb el dia de la cavalcada. Aquell matí havia d’anar a Tarragona i la seva preocupació era que no el deixés “amb el cul a l’aire” com es diu vulgarment.
A ¼, de 2, puntual com sempre acostumo a ser, ja estava a l’emissora. Entre els tres Reixos varem escollir el paper del rei jove, Gaspar, ja que per aquell temps el nom de Melcior encara sonava estrany i Baltasar, era el negre i era el que més “s’escollia a l’hora de buscar un representant reial”.
Després de fer la introducció, va començar a fer-me les preguntes que tenia preparades i jo li anava contestant amb força naturalitat. Així que, sobre la marxa, ell també va anar improvisant. En un moment donat, com era el any de la campanya de “póntelo, pónselo”, per a mentalitzar sobre tot als més joves de la necessitat d’usar el condó per evitar contagis con la SIDA, (us en recordeu?), em va preguntar si els Reixos “portarien molts condons”. En aquell moment l’hauria matat! Me’n vaig sortir com vaig poder.
Però la part més difícil va ser quan els nen “entraven” en directe al programa per a fer-me preguntes. Allí havia de posar-me “a la pell d’un veritable Rei”. Menys mal que de trucades n’hi van haver més bé poques.
L’experiència no va ser del tot dolenta, ja que a l’any següent, encara que divendres no coincidís amb la nit de la cavalcada, em va tornar a convidar al programa. Un altre cop vaig fer del Rei Gaspar i, aquesta any sí, les trucades de les nenes i nens van ser nombroses. Pràcticament ens varem estar tot el programa responen a les trucades que anaven entrant.
Quan ho dius pot sonar estrany, però he fet dos vegades de Rei Mag “sense tenir que vestir-me de tal”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada