USURA

Segons el diccionari, el mot usura té el següent significat: “Interès del diner deixat, esp. El que ultrapassa l’establert per la llei o el normal. Delicte comés per la persona que presta diner amb aquest interès”.

Ara us vull explicar un cas verídic que em va passar a mi. El passat dimarts 21 de desembre em van lliurar dos xecs per imports de 195 euros i 97,5 euros, respectivament. Per motius de “protecció de dades”, no diré quina persona o entitat me’ls va donar, així com tampoc el nom de l’entitat financera. Cal dir però, que eren de la mateixa entitat financera on hi cobro la nòmina i pago tots els meus rebuts. Els vaig ingressar pel caixer automàtic el mateix dia. Dimecres, al mirar el compte per Internet me’n adono que els xecs havien estat retornats. Evidentment, la sorpresa va ser majúscula. Però encara era més sorprenent les despeses que em cobraven: 12 euros per cada un d’ells, es a dir, un total de 24 euros o en pessetes d’abans, 4.000!

Posat en coneixement del lliurador, se’m va informar que per un endarreriment a l’hora de ingressar diners al compte, efectivament, en el moment d’haver efectuat l’ingrés, no hi havia diners, però que podia dir a l’entitat bancària que els tornessin a passar que tot estava solucionat. Efectivament així va ser i els xecs es van fer efectius. Ara bé, els 24 euros, en aquests cas, me’ls va abonar el lliurador dels xecs.

Senzillament, unes despeses de devolució de 12 euros per xec, quan un d’ells ni arribava als 100 euros, em semblen un total i absolut abús.

Mirem-ho d’una altra manera. Es cobra un xec, s’ingressa i, com no hi ha diners al compte, no te’l poden pagar i a sobre et cobren una comissió de 12 euros. Els castellans dirien. “Además de cornudo, apaleado”. Quina culpa té l client que ingressa el xec si no hi ha fons al compte de qui el lliura? A sobre que no pots cobrar el xec et carreguen una comissió, amb la qual cosa te’ns un doble perjudici. O no és així?

El mateix passa a qui li embarguen el pis per no poder pagar la hipoteca. No només et quedes sense la vivienda, sinó que, a sobre, has de seguir pagant el préstec fins a que el cancel·les amb el banc (o caixa)

Vista la definició del encapçalament, no sé si el terme “usura” està ben empleat en aquests casos, però ho dic i ho ratifico: “Les entitats financeres són unes USURERES”.

Recordo un esquetx de la Trinca, segurament en un dels programes que van fer a TV3 sota el títol de “No passa res”, on Toni Cruz feia d’un jove una mica “retardat” i anava a demanar un préstec al banc. L’atenia personalment el director de la sucursal (crec que el paper el feia Josep maria Mainat) i quan li va preguntar quina quantitat volia, el jove li va demanar 50 milions de pessetes (què per l’època eren molts diners) Evidentment el director li va dir que no i el client va anar abaixant les seves pretensions inicials: 50, 10... Finalment, el director, per treure-se’l del davant, li va dir que no li podia fer el préstec perquè no era client de l’entitat. El jove li va dir que no hi havia cap problema, que si per aconseguir els diners havia que fer-se client, s’hi feia. Llavors li va preguntar a quin interès li pagaria els diners dipositats. El director li va dir (per exemple) al 5%. I després li va preguntar a quan li cobraria a ell els interessos. El director li respongué que al 10%. Llavors, el jove client “retardat” li va respondre: “Així també me’n obriria jo un de banc!”