Ahir, disset “intel•lectuals” espanyols (he posat intel•lectuals entre cometes perquè quan fan coses com aquesta poso en dubte la seva imparcialitat i fins i tot cultura) van subscriure un manifest a favor del castellà a Catalunya. Entre aquests intel•lectuals o pseudointel•lectuals, com li vogueu dir, hi figuren personatges com Fernando Savater, Álvaro Pombo, Carmen Iglesias i fins i tot em va parèixer sentir el nom de Maria Vargas Llosa quan vaig sentir per Catalunya informació la noticia.
Tota aquesta gent demostren un gran desconeixement de la situació de Catalunya avui. Ignoren que degut a molts diversos factors (un d’ells, sense dubte la immigració) quan vas a prendre un cafè a un bar i t’adreces al cambrer, sovint et respon en castellà i diu no entendre l’idioma que li estàs parlant. Aquesta situació es dona més a les grans urbs catalanes o, des de sempre, el castellà està present tant a la vida social d’aquest país, com de vegades, a la política segons en quina partits.
No cal que ens vingui de fora! Dintre de Catalunya també hi ha opinions com aquestes, vingudes de gent, un altre temps progressistes i instaurades contra el règim dictatorial de Franco com per exemple l’Albert Boadella i el partit Ciutadans és un bon exemple d’aquest intent de voler imposar per la força una llengua forana portada per una gent com Jiménez Losantos sense la més mínima intenció d’integrar-se al nostre país.
El castellà, per a que m’entengueu, és com una plaga vinguda de fora. Com per exemple el cranc roig americà. No només destrossa el medi natural sinó que de vegades acaba amb altres espècies autòctones que comparteixen habitat amb ell. Per a combatre’l hi calen posar recursos i molts mitjans. Això és el que fan les polítiques lingüístiques que defensen el català i estableixen quotes d’emissió en diversos mitjans audiovisuals i espectacles. Per acabar cal dir que no sempre es compleixen aquestes quotes, com per exemple al cinema on són molt poques les pel•lícules doblades al català que es representen a les nostres sales. Pobre català si no es prenguessin mesures per a protegir-lo!
dimarts, 24 de juny del 2008
diumenge, 22 de juny del 2008
SANT PAU VA RESIDIR A TARRAGONA I MOLTS EL VAN IMITAR
Als diaris no sempre trobes notícies relacionades amb la política, l’esport, l’economia o la societat. De vegades trobes notícies que et sorprenen, siguin o no certes, estiguin escrites amb rigor científic o no. Sense anar més lluny al Periódico de Catalunya d’avui se’n troba una d’aquestes. Cito textualment: “Un estudi renova la fe que sant Pau va residir a Tarragona”. Després de llegir el contingut pots arribar a fer-ne el teu propi anàlisi, més o menys en to de sarcasme.
Sempre he dit que els que van “abraçar la fe convergent” un determinat dia, van caure del cavall tal com li va passar a sant Pau que, segons la llegenda era perseguidor de cristians i en caure del seu equí va sentir a Crist i es va convertir...
Si mirem l’hemeroteca, veurem com a les eleccions de 1980, a les comarques de l’Ebre va guanyar la Unión del Centro Democrático, partit que acabaria desapareixent. Aquí de Convergència Democràtica de Catalunya, molts pocs n‘havien sentit a parlar. Només tres o quatre anys més tard, CDC, guanyava per amplia majoria a molts pobles i a les eleccions autonòmiques. Molts que fins llavors havien estat simpatitzants o militants d’altres partits o se’n dient independents, de cop i volta es van fer convergents. No era difícil esbrinar-ne els motius: normalment sempre que els hi oferien un càrrec o un lloc de sortida a unes llistes electorals. Encara avui (o fins fa ben poc) de tant en tant encara n’hi ha que hi cauen del cavall!
Així, la teoria de que sant Pau va residir a Tarragona, reforça la meva: Les comarques del sud de Tarragona era un lloc abonat per a convertir-se a la nova fe emergent arreu de Catalunya!
Sempre he dit que els que van “abraçar la fe convergent” un determinat dia, van caure del cavall tal com li va passar a sant Pau que, segons la llegenda era perseguidor de cristians i en caure del seu equí va sentir a Crist i es va convertir...
Si mirem l’hemeroteca, veurem com a les eleccions de 1980, a les comarques de l’Ebre va guanyar la Unión del Centro Democrático, partit que acabaria desapareixent. Aquí de Convergència Democràtica de Catalunya, molts pocs n‘havien sentit a parlar. Només tres o quatre anys més tard, CDC, guanyava per amplia majoria a molts pobles i a les eleccions autonòmiques. Molts que fins llavors havien estat simpatitzants o militants d’altres partits o se’n dient independents, de cop i volta es van fer convergents. No era difícil esbrinar-ne els motius: normalment sempre que els hi oferien un càrrec o un lloc de sortida a unes llistes electorals. Encara avui (o fins fa ben poc) de tant en tant encara n’hi ha que hi cauen del cavall!
Així, la teoria de que sant Pau va residir a Tarragona, reforça la meva: Les comarques del sud de Tarragona era un lloc abonat per a convertir-se a la nova fe emergent arreu de Catalunya!
TEORIA SOBRE ELS GAL (EN RESPOSTA A XIMO)
Ahir Ximo em deixava un comentari al meu escrit sobre l’adéu Acebes. I em comentava de la responsabilitat que aquest va tenir amb l’11-M era semblant a la que va tenir Felipe González amb el GAL. Li podria haver deixat un altre comentari, però prefereixo deixar-ho en forma de un escrit nou.
Des de fa molts anys jo tinc una teoria sobre els Gal (Grupos Armados de Liberación) Felipe González, al capdavant del PSOE va guanyar les eleccions generals de 1982. Si la memòria no em falla va obtenir 202 escons, xifra que encara no ha estat superada.
Els darrers anys havien estat anys difícils. Només cal recordar el frustrat intent de cop d’estat per part de Tejero, Milans del Bosch, Armada i d’altres el 23-F de l’any anterior. Però aquesta no va ser l’única conspiració en contra d’un dèbil govern de Suárez. El cas Galaxia (nom d’una cafeteria de Madrid) va ser desarticulat d’hora. La banda terrorista ETA atemptava sovint contra els cossos i forces de seguretat. Amb aquest panorama El govern de González va començar la seva singladura. També cal recordar que va ser el primer govern d’esquerres d’Espanya. Per a mi el GAL va néixer de l’exercit, de la policia o de la pròpia intel•ligència de l’Estat. Era una estratègia per a derrotar a ETA des de dintre i amb les mateixes armes, es a dir: terrorisme d’Estat! Quan va començar a governar Felipe se li va vendre com l’única manera d’acabar amb la banda armada; sense fer soroll, sense que ningú sabes amb exactitud qui havia darrera del grup. Llavors a les cúpules de l’exercit i la policia encara hi havia molts comandaments que podríem qualificar de franquistes i la majoria havien fet la guerra al costat del dictador. I Felipe i el seu govern s’ho van creure i van pensar que tal vegada era la millor solució per acabar amb aquella inestabilitat. Recordo que quan l’any 1982 es va fer el mundial de futbol a Espanya, vaig llegir que el risc d'un cop d'estat era 700 vegades més que a l’Argentina l’any 1978!
Felipe va encarregar la direcció dels GAL a gent de la seva confiança i poc preparada... i amb pocs amics dintre dels comandaments de la policia i l’exercit. Finalment van caure en el darrer parany: posar delinqüents habituals (matons, pistolers, digueu-li com vulgueu) com a integrants dels GAL.
Quan el govern se’n va adonar dels que estava passant, ja era massa tard per aturar-ho. D’aquí l’intent de protegir la seva gent de confiança, que van ser els únics que van transcendir, mentre els altres seguien en l’anonimat i anaven passant a la reserva i sent “tapats” pels seus successors.
Felipe González va tenir responsabilitat? D’una manera o d’una altra sí... Però va ser d’aquelles coses que un diu: “Mireu, jo no en sé res... Si ús atrapen heu de dir que és va fer a esquenes del president!” Felipe va fer el que tenia que fer? Segurament que no... Però un altre en aquells moments, amb tota seguretat, hauria fet el mateix. Serveix això d’excusa? Ara, no. Però l’any 1982 era una altra època molt diferent amb més ombres que llums!
Des de fa molts anys jo tinc una teoria sobre els Gal (Grupos Armados de Liberación) Felipe González, al capdavant del PSOE va guanyar les eleccions generals de 1982. Si la memòria no em falla va obtenir 202 escons, xifra que encara no ha estat superada.
Els darrers anys havien estat anys difícils. Només cal recordar el frustrat intent de cop d’estat per part de Tejero, Milans del Bosch, Armada i d’altres el 23-F de l’any anterior. Però aquesta no va ser l’única conspiració en contra d’un dèbil govern de Suárez. El cas Galaxia (nom d’una cafeteria de Madrid) va ser desarticulat d’hora. La banda terrorista ETA atemptava sovint contra els cossos i forces de seguretat. Amb aquest panorama El govern de González va començar la seva singladura. També cal recordar que va ser el primer govern d’esquerres d’Espanya. Per a mi el GAL va néixer de l’exercit, de la policia o de la pròpia intel•ligència de l’Estat. Era una estratègia per a derrotar a ETA des de dintre i amb les mateixes armes, es a dir: terrorisme d’Estat! Quan va començar a governar Felipe se li va vendre com l’única manera d’acabar amb la banda armada; sense fer soroll, sense que ningú sabes amb exactitud qui havia darrera del grup. Llavors a les cúpules de l’exercit i la policia encara hi havia molts comandaments que podríem qualificar de franquistes i la majoria havien fet la guerra al costat del dictador. I Felipe i el seu govern s’ho van creure i van pensar que tal vegada era la millor solució per acabar amb aquella inestabilitat. Recordo que quan l’any 1982 es va fer el mundial de futbol a Espanya, vaig llegir que el risc d'un cop d'estat era 700 vegades més que a l’Argentina l’any 1978!
Felipe va encarregar la direcció dels GAL a gent de la seva confiança i poc preparada... i amb pocs amics dintre dels comandaments de la policia i l’exercit. Finalment van caure en el darrer parany: posar delinqüents habituals (matons, pistolers, digueu-li com vulgueu) com a integrants dels GAL.
Quan el govern se’n va adonar dels que estava passant, ja era massa tard per aturar-ho. D’aquí l’intent de protegir la seva gent de confiança, que van ser els únics que van transcendir, mentre els altres seguien en l’anonimat i anaven passant a la reserva i sent “tapats” pels seus successors.
Felipe González va tenir responsabilitat? D’una manera o d’una altra sí... Però va ser d’aquelles coses que un diu: “Mireu, jo no en sé res... Si ús atrapen heu de dir que és va fer a esquenes del president!” Felipe va fer el que tenia que fer? Segurament que no... Però un altre en aquells moments, amb tota seguretat, hauria fet el mateix. Serveix això d’excusa? Ara, no. Però l’any 1982 era una altra època molt diferent amb més ombres que llums!
LA VEGUERIA
En aquests darrers dies se’n torna a parlar i molt de l’obtenció de la vegueria de les Terres de l’Ebre. El passat dissabte 14 de juny, el diari el Punt parlava de que els “republicans” ebrencs la demanaven al Conseller de Governació (ERC) Mentre que els socialistes s’havien avançat uns dies, tot just el dissabte anterior, a l’assemblea de militants que es va fer a Tortosa i on va assistir el President Montilla per sorpresa.
Però que és la vegueria? Segurament que per a la majoria dels lectors de fora de Catalunya, la paraula els serà nova i no arribaran a comprendre del tot el seu significat. La vegueria és una unitat política diferenciada de la província, a mig camí entre aquesta i els actuals consells comarcals i, que pot arribar a convertir-se en demarcació electoral pròpia. Hi hauria un veguer Al cap davant de la mateixa hi hauria un veguer, i un consell polític format per tots aquells grups que haguessin tret la suficient representació a les eleccions municipals.
A les Terres de l’Ebre no es va començar a parlar de la vegueria fins fa relativament poc. Va ser quan el moviment anti-transvasament de l’Ebre reclamava que el territori havia de tenir una veu única per poder demanar a Barcelona solucions per a les mancances i deficiències de les comarques del Sud. En aquells moments, en que la Generalitat de Catalunya estava governada per CiU, el govern, per a fer callar una mica aquesta reivindicació, va crear les primeres delegacions territorials. Al cap davant hi va posar un delegat territorial representant directe del President de la Generalitat i uns directors de serveis que, a la vegada, eren els representants de les diferents conselleries. En alguns casos aquests representants no han tingut la categoria de directors de serveis i han esdevingut coordinadors o representants (com el coordinador de cultura o el representant de l’esport) Només una conselleria no va arribar a desplegar-se: la de Política Territorial i Obres Públiques, ja que al territori ja existia, des de 1993 l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE), encara que per a trobar els seus inicis cal remuntar-se a l’època de la Generalitat provisional amb el President Tarradellas. Avui, aquesta conselleria també ha estat descentralitzada i al seu cap s’hi troba un coordinador territorial.
I és que al Sud de Catalunya ens sentim sovint marginats. Pensem que hi ha un deute històric amb moltes coses: infrastructures, indústria, turisme, universitats... I que només es pensa amb el Sud quan es volen instal•lar centrals de producció d’energia, magatzems nuclears, dipòsits de gas, etc. O sigui, que produïm una bona part de l’energia que es consumeix a Catalunya i, en canvi, som de les comarques que menys en gastem!
Tornant a la vegueria, caldria que aquesta disposés d’un pressupost propi que poder gestionar per a fer front, precisament, a aquestes mancances territorials. Llavors, l’avui tot poderosa Diputació, hauria de desaparèixer i donar pas a aquestes entitats menors que, a la província de Tarragona n’haurien de ser no menys de tres: La del Camp de Tarragona amb cocapitalitat entre Tarragona i Reus, la del Penedès (s’hauria de veure si integraria les comarques del sud de Barcelona) i la de les Terres de l’Ebre, possiblement també amb cocapitalitat compartida entre Tortosa i Amposta.
Amb l’obtenció de la vegueria, els seus membres ja no serien representants del govern de la Generalitat, sinó del territori i esdevindrien interlocutors vàlids per a poder negociar directament amb el Govern de Catalunya les prioritats del territori i el que és més important, el model de desenvolupament que volem per al Sud.
El que queda clar és que fins ara, ni el govern de CiU ni el del tripartit han tingut la sensibilitat necessària per a crear aquest ens. Se n’ha parlat molt, fins i tot ja s’han enumerat les set vegueries que hauria de tenir Catalunya amb la creació, a apart de la de l’Ebre de la dels Pirineus i de la Catalunya Central (les altres quatre es formarien a partir de les quatre capitals de província actuals)
La direcció d’ERC de l’Ebre demana la creació de la vegueria per a l’any vinent. Tant important com la seva creació és la confecció d’un calendari per establir els traspassos de competències i la desaparició dels altres organismes existents avui (Diputació i consells comarcals) Si només exigim la creació de la vegueria pot passar-nos com ara, que tenim delegats, però amb poques competències. I l’objectiu fixat ha de ser molt diferent...
Però que és la vegueria? Segurament que per a la majoria dels lectors de fora de Catalunya, la paraula els serà nova i no arribaran a comprendre del tot el seu significat. La vegueria és una unitat política diferenciada de la província, a mig camí entre aquesta i els actuals consells comarcals i, que pot arribar a convertir-se en demarcació electoral pròpia. Hi hauria un veguer Al cap davant de la mateixa hi hauria un veguer, i un consell polític format per tots aquells grups que haguessin tret la suficient representació a les eleccions municipals.
A les Terres de l’Ebre no es va començar a parlar de la vegueria fins fa relativament poc. Va ser quan el moviment anti-transvasament de l’Ebre reclamava que el territori havia de tenir una veu única per poder demanar a Barcelona solucions per a les mancances i deficiències de les comarques del Sud. En aquells moments, en que la Generalitat de Catalunya estava governada per CiU, el govern, per a fer callar una mica aquesta reivindicació, va crear les primeres delegacions territorials. Al cap davant hi va posar un delegat territorial representant directe del President de la Generalitat i uns directors de serveis que, a la vegada, eren els representants de les diferents conselleries. En alguns casos aquests representants no han tingut la categoria de directors de serveis i han esdevingut coordinadors o representants (com el coordinador de cultura o el representant de l’esport) Només una conselleria no va arribar a desplegar-se: la de Política Territorial i Obres Públiques, ja que al territori ja existia, des de 1993 l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE), encara que per a trobar els seus inicis cal remuntar-se a l’època de la Generalitat provisional amb el President Tarradellas. Avui, aquesta conselleria també ha estat descentralitzada i al seu cap s’hi troba un coordinador territorial.
I és que al Sud de Catalunya ens sentim sovint marginats. Pensem que hi ha un deute històric amb moltes coses: infrastructures, indústria, turisme, universitats... I que només es pensa amb el Sud quan es volen instal•lar centrals de producció d’energia, magatzems nuclears, dipòsits de gas, etc. O sigui, que produïm una bona part de l’energia que es consumeix a Catalunya i, en canvi, som de les comarques que menys en gastem!
Tornant a la vegueria, caldria que aquesta disposés d’un pressupost propi que poder gestionar per a fer front, precisament, a aquestes mancances territorials. Llavors, l’avui tot poderosa Diputació, hauria de desaparèixer i donar pas a aquestes entitats menors que, a la província de Tarragona n’haurien de ser no menys de tres: La del Camp de Tarragona amb cocapitalitat entre Tarragona i Reus, la del Penedès (s’hauria de veure si integraria les comarques del sud de Barcelona) i la de les Terres de l’Ebre, possiblement també amb cocapitalitat compartida entre Tortosa i Amposta.
Amb l’obtenció de la vegueria, els seus membres ja no serien representants del govern de la Generalitat, sinó del territori i esdevindrien interlocutors vàlids per a poder negociar directament amb el Govern de Catalunya les prioritats del territori i el que és més important, el model de desenvolupament que volem per al Sud.
El que queda clar és que fins ara, ni el govern de CiU ni el del tripartit han tingut la sensibilitat necessària per a crear aquest ens. Se n’ha parlat molt, fins i tot ja s’han enumerat les set vegueries que hauria de tenir Catalunya amb la creació, a apart de la de l’Ebre de la dels Pirineus i de la Catalunya Central (les altres quatre es formarien a partir de les quatre capitals de província actuals)
La direcció d’ERC de l’Ebre demana la creació de la vegueria per a l’any vinent. Tant important com la seva creació és la confecció d’un calendari per establir els traspassos de competències i la desaparició dels altres organismes existents avui (Diputació i consells comarcals) Si només exigim la creació de la vegueria pot passar-nos com ara, que tenim delegats, però amb poques competències. I l’objectiu fixat ha de ser molt diferent...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)