dijous, 28 de setembre del 2017
La llei de la gravetat
ANTONIO FRANCO
S’han acabat els somriures però no s’ha acabat res. Semblava que ens tocaríem les cares, però la prudència, o la falta de valor, o els càlculs de futur, ho van evitar. Seguiran les mobilitzacions però es difumina l’1 d’octubre com a data d’un referèndum acceptable per a algú. Fins dimecres, els 'indepes' actuaven com de broma, amb sorna, burlant-se del dispositiu de l’aparell judicial espanyol. O desconeixien l’abast de la llei de la gravetat, o la llei de física sobre què passa quan uns centenars de membres de la policia judicial se submergeixen en un cossi de gent el límit de la qual és protestar.
Però en el fons tot segueix igual. Ni un sol 'indepe' ha reculat ni un mil·límetre en les últimes setmanes, ni un sol partidari d’aquest canvi de la Constitució que Rajoy ja no té autoritat moral per proposar se sent ben representat per Madrid. En tot cas, al contrari. La majoria dels que Rajoy diu que vol defensar l’odiem per haver-nos conduït fins a aquesta situació. Els que desitgem un referèndum legal amb garanties que aclareixi què volem els catalans ens sentim in-
sultats amb la polèmica abstracta sobre si existeix el dret a decidir, com si en una democràcia se’n pogués prescindir.
Puigdemont ha de mentir cada vegada més: no hi ha cap suspensió 'de facto' de l’autogovern. La va denunciar, paradoxalment, exercint plenament de president de la Generalitat. Madrid n’aprèn. Puigdemont voreja el fracàs. De moment desaprofita l’única arma que li queda: convocar eleccions perquè els catalans emprenyats decideixin el pròxim Parlament. O potser li tremolen les cames: davant la Conselleria d’Economia i Hisenda no només no hi havia mig Catalunya, sinó que els assistents tenien exactament els mateixos drets democràtics que els que no van voler ser-hi.
Victòries sense valor moral
M’arriscaré amb un pronòstic. No haver arribat a tocar-nos la cara és un avantatge, però no sé si durarà ni si servirà per a res. El futur previsible és que no hi hagi independència a curt termini, però pot arribar per imposició popular majoritària en poquíssims anys. L’anunciat xoc de trens té cada vegada menys possibilitats de produir-se en el seu sentit dramàtic; potser va ser, sense que acabéssim d’entendre-ho, el que va passar dimecres en dues vies paral·leles. Espanya de moment s’apunta una merda de victòria sense futur ni valor moral. Tampoc tindrà valor moral –per les trampes fetes al Parlament– l’enèsima victòria catalanista en forma d’enèsima derrota històrica. No em considerin equidistant: estic decebut dels dos costats, però ja no em considero compatriota dels espanyols capaços de votar per la continuïtat dels corruptes del PP i a favor d’aquest líder de partit que es neguen a desbancar malgrat que s’assembli tant als pitjors reis tontos de la nostra història.
S’han acabat els somriures però no s’ha acabat res. Semblava que ens tocaríem les cares, però la prudència, o la falta de valor, o els càlculs de futur, ho van evitar. Seguiran les mobilitzacions però es difumina l’1 d’octubre com a data d’un referèndum acceptable per a algú. Fins dimecres, els 'indepes' actuaven com de broma, amb sorna, burlant-se del dispositiu de l’aparell judicial espanyol. O desconeixien l’abast de la llei de la gravetat, o la llei de física sobre què passa quan uns centenars de membres de la policia judicial se submergeixen en un cossi de gent el límit de la qual és protestar.
Però en el fons tot segueix igual. Ni un sol 'indepe' ha reculat ni un mil·límetre en les últimes setmanes, ni un sol partidari d’aquest canvi de la Constitució que Rajoy ja no té autoritat moral per proposar se sent ben representat per Madrid. En tot cas, al contrari. La majoria dels que Rajoy diu que vol defensar l’odiem per haver-nos conduït fins a aquesta situació. Els que desitgem un referèndum legal amb garanties que aclareixi què volem els catalans ens sentim in-
sultats amb la polèmica abstracta sobre si existeix el dret a decidir, com si en una democràcia se’n pogués prescindir.
Puigdemont ha de mentir cada vegada més: no hi ha cap suspensió 'de facto' de l’autogovern. La va denunciar, paradoxalment, exercint plenament de president de la Generalitat. Madrid n’aprèn. Puigdemont voreja el fracàs. De moment desaprofita l’única arma que li queda: convocar eleccions perquè els catalans emprenyats decideixin el pròxim Parlament. O potser li tremolen les cames: davant la Conselleria d’Economia i Hisenda no només no hi havia mig Catalunya, sinó que els assistents tenien exactament els mateixos drets democràtics que els que no van voler ser-hi.
Victòries sense valor moral
M’arriscaré amb un pronòstic. No haver arribat a tocar-nos la cara és un avantatge, però no sé si durarà ni si servirà per a res. El futur previsible és que no hi hagi independència a curt termini, però pot arribar per imposició popular majoritària en poquíssims anys. L’anunciat xoc de trens té cada vegada menys possibilitats de produir-se en el seu sentit dramàtic; potser va ser, sense que acabéssim d’entendre-ho, el que va passar dimecres en dues vies paral·leles. Espanya de moment s’apunta una merda de victòria sense futur ni valor moral. Tampoc tindrà valor moral –per les trampes fetes al Parlament– l’enèsima victòria catalanista en forma d’enèsima derrota històrica. No em considerin equidistant: estic decebut dels dos costats, però ja no em considero compatriota dels espanyols capaços de votar per la continuïtat dels corruptes del PP i a favor d’aquest líder de partit que es neguen a desbancar malgrat que s’assembli tant als pitjors reis tontos de la nostra història.
dimecres, 27 de setembre del 2017
L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE
El passat diumenge el President Puigdemont va ser entrevistat a la Sexta pel periodista Jordi Évole.
Com va anar l’entrevista? Com tot a la vida, depèn dels ulls amb que t’ho miris. Es a dir, els independentistes i partidaris de Puigdemont pensen que el President se’n va sortir bé i els contraris pensaran tot el contrari. I es que ser objectiu en aquest tema costa molt. No diré que és impossible, però ben a prop.
També he sentit a dir que Évole tampoc va ser objectiu... Què sé li va veure el llautó. Tots coneixem el tarannà del periodista català i que no és independentista. Però jo pregunto: I és que el director de TV3 Vicenç Sanchís va ser objectiu quan només fa uns dies també va entrevistar a Puigdemont? Vaig llegir que només va faltar que es donessin una abraçada... I quan la Terribas entrevistava a Mas? Més del mateix...
No entraré a analitzar a fons l’entrevista, tot i que, tal com ja ho havia anunciat Évole, al President se’l va veure molt enrocat. Intentant no sortir-se’n del guió establert. A la defensiva, diria a jo, ja que sabia que no seria una entrevista de lluïment personal. Més bé tot el contrari.
De l’entrevista (que va acabar avorrint a una ran majoria de telespectadors) me quedo amb la següent afirmació de Puigdemont:
-Rajoy ja no és un interlocutor vàlid!
Té raó. Rajoy ja no és un interlocutor vàlid. Si Rajoy hagués acceptat les 23 propostes (o al menys una gran part de les mateixes) que Mas li va plantejar per primera vegada el mes de juliol de 2014, segurament no hauríem arribat a la situació que estem vivint actualment.
Ara bé, què hagués passat si diumenge Évole hagués entrevistat a Rajoy i el fil conductor de l’entrevista hagués estat el referèndum i l’aspiració independentista de Catalunya? La resposta no la sabrem mai, però m’aventuro a dir que hagués estat una entrevista similar, tren que de sentit contrari. Allí on Puigdemont va dir blanc, Rajoy hauria dit negre. Si Puigdemont se va enrocar, Rajoy, amb tota probabilitat, també hauria adoptat la mateixa posició. I a ben segur que, d’haver tingut l’ocasió d’expressar-ho, també hauria dit:
-Puigdemont ja no és un interlocutor vàlid!
No m’atreveixo a dir si alguna vegada ha estat a punt de produir-se el diàleg entre tots dels presidents. Hi ha coses que se porten amb el més absolut secret. De totes formes, quan les posicions estan molt enfrontades i hi ha punts irrenunciables, l’acord és impossible.
Però a mi m’agradaria una altra cosa. Una entrevista entre tots dos. Que Rajoy entrevistés a Puigdemont i a l’inversa. És el que anomeno entrevista impossible. No perquè no es pogués donar un format d’entrevista així (trobo que alguna vegada he vist o he escoltat una entrevista d’aquestes característiques), sinó perquè vist el tarannà de tots dos trobo que veuríem una escena surrealista. Molt possiblement tots dos es mantindrien callats potser esperant (i seguint en termes escaquistes) l’obertura del contrari per mirar de contrarestar el seu joc.
---
Després de l’entrevista esmentada, la Sexta ne va emetre una altra. En aquest cas va ser Ana Pastor qui va entrevistar a la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat. Ja no ho vaig veure, però me van dir que semblava un robot. És igual. D’ella vull dir que a qualsevol país demòcrata no hauria arribat a ministra una persona com ella: Les empreses familiars de la Ministra són moroses amb l’erari públic. Però com ja vaig dir quan la van nomenar, és la quota catalana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)