“EL MODEL DE TORTOSA” DE MAS

Quan Mas va “mitingnejar” a Tortosa va dir que volia per a Catalunya el “model de Tortosa”.

Al míting central del PSC , el senador i exalcalde Joan Sabaté se’n va referir tal i com ho explica el setmanari la Veu de l’Ebre. Sabáté va parlar de la forma de governar autoritària que té l’alcalde de Tortosa Ferran Bel i també va dir que “fins i tot els seus li tenen por”.

Però per a mi, el “model de Tortosa” n’és un altre. Sense entrar a valorar si “governa de forma dictatorial”, ja que jo no el conec prou ni el pateixo, el model a que es va referir el candidat de CiU Arturo Mas, anava per “replegar” el vot del PP i que acabi sumant amb els de CiU.

A les darreres municipals, a Tortosa, CiU va tenir l’habilitat de fer que els votants habituals del PP decidissin canviar el vot i fer-ho per la coalició nacionalista. Recordem que a Tortosa el PP (al menys fins els 2003) tenia una molt bona representació municipal. Ara (si no vaig errat) només té un regidor.

Però Ferran Bel no es va inventar res. Aquesta estratègia electoral ja fa anys que es va posar en pràctica a Amposta i amb molts bons resultats, per cert.

Durant les dues darreres legislatures, a Amposta no hi ha hagut cap representant “popular”. De fet, el darrer va ser Ramón Chorda que va acabar abandonant el partit i presentant-se en una candidatura d’Independents per l’Ebre.

Aquesta estratègia de CiU és la que li porta poder gaudir de majoria absoluta. Segurament obtindrien l’alcaldia igualment, amb el suport del PP o fruit d’algun altre pacte postelectoral. Però tenir majoria absoluta dóna unes condicions de govern amb “mans lliures” per a poder governar sense cap mena de pressió.

Arturo Mas voldria aconseguir el mateix model per a Catalunya. O bé que els votants del PP li donessin el suport i votessin per CiU diumenge (i d’aquesta manera no els hi caldria fer cap pacte de govern) o, de no poder ser així, si al menys comptar amb el recolzament del partit de la lideressa Alicia Sánches-Camacho que, segurament, a l’hora d’exigir, posaria menys condicions que Joan Puigcercós i ERC.

Però caldrà esperar encara uns dies (al menys un parell si CiU aconseguís diumenge la majoria absoluta) o tal vegada unes setmanes, per a poder saber quins pactes s’acaben concretant.

I Amposta, què diu CiU del “model de Tortosa”? No els hi he sentit dir res, però coneixent-los m’imagino que no els hi ha degut de semblar gens bé, per molt que la “idea” hagi vingut del seu màxim líder.  

ILP

Permeteu-me que faci una parèntesi a la temàtica que sobre les eleccions autonòmiques us parlava en aquests darrers dies, quasi darreres setmanes.

Quan estic escrivien aquestes línies, el cert és que hauria d’estar en un altre lloc. De fet, avui, no tenia previst escriure res.

Com molts sabeu, a les 7 ha començar el míting central de Catalunya al palau Sant Jordi de Barcelona. Era el lloc on tenia previst estar.

Però a la vida hi ha circumstàncies imprevisibles que et fan variar “l’agenda”. Així ha segut en aquest cas.

Ahir per la tarda, el meu amic Paco, des d’Ulldecona em trucava per a donar-me una “mala notícia”: la mort de Enrique Canalda Lázaro, més conegut per “Putxol”. Justament el dia abans havia fer els 53 anys i, com es deia abans “érem quintos”. Els que em coneixeu més sabeu de la meva relació amb Ulldecona on hi tinc molts i mots bons amics. Putxol era un d’ells. Encara que ideològicament érem molt diferents, això no impedia ser amics i gaudir d’aquesta amistat.

Tant Putxol com la seva família són profundament religiosos. Els qui avui hem assistit a la missa a l’església de Sant Lluc i hem escoltat les paraules del capellà, ens hem pogut assabentar perfectament.

Com l’església estava plena i he entrat dels últims, estava a la part de darrere, allunyat de l’altar major i prop de la porta. Aquesta, la porta, estava plena de cartells i un d’ells m’ha cridat l’atenció. No he dit res als meus amics, però he tingut temps d’observar-lo detingudament. Si fa uns anys, a algunes esglésies n’hi havia un amb un linx ibèric i un nen i es deia que estava més protegit l’animal que la criatura, el d’avui, tampoc m’ha deixat indiferent. Es veia mig gitats una família. El primer, tal i com correspon a les famílies cristianes, el pare, després la mare i després dues nenes. A sobre de tot es podia llegir: “Iniciativa Legislativa Popular en defensa del matrimonio, la familia y la infancia", promoguda pel ultraconservador "Foro de la Familia". 

Com tots sabeu, una Iniciativa Legislativa popular (ILP) és una recollida de firmes per a demanar al Congrés dels Diputats que s’elabori una llei que defensi les seves propostes.

L’Església, una vegada més es fica en temes polítics per a defensar els seus interessos. Volen fer creure als seus feligresos que la família, el matrimoni i els infants, estan en perill. Com si l’estat i les autonomies no els defensessin i ajudessin el suficient!

Però es clar, ells (l’Església) només té un model de família: la família cristiana; composada de pare, mare i fills nascuts, evidentment, dintre del matrimoni catòlic.

Però per a l’estat i les autonomies (als menys les governades per l’esquerra), de models de família n’hi ha molts més: monoparentals, on el pare i la mare estiguin casats pel civil o que no estiguin casats; o que tinguin dos pares o dos mares; que els fills no hagin nascut dintre del matrimoni, etc. (poso aquest etc. sense tenir el convenciment de si n’hi ha d’alguna classe més, però per si de cas)

L’Església vol fer creure que els valors de la família cristiana estan en perill. Igual que quan s’oposa a l’avortament, sé li ha de respondre que a ningú se l’obliga a res. Si algú es creient, com la família de Putxol i volen seguir els manaments de l’Església són lliures de fer-ho. Ningú els obligarà a renunciar de les seves creences. En canvi, la societat, molt més tolerant que l’Església catòlica, accepta que n’hi pugin haver de molts més tipus i tots estan reconeguts per la llei i tots eduquen als seus fills (o al menys ho haurien de fer) em els seus valors i les seves creences.

No crec que ningú vingui a que signi per aquesta ILP, però si m’ho demanen, evidentment, no ho faré.    

EL FRUSTRAT CARA A CARA I D’ALTRES CONSIDERACIONS

Varem ser molts els que ahir visquérem, sinó amb entusiasme de si s’acabava produït el “cara a cara” entre Montilla i Mas, si, al menys, amb la incertesa que dóna no saber segur si al final s’acabaria fent o no.

Pel matí li vaig preguntar a Joan Sabaté, aprofitant la visita que va fer a Amposta per donar suport a la candidata ebrenca Núria Ventura (per cert, el seu pare és de la Galera com jo i sa iaia paterna portava els meus mateixos cognoms sense ser de família –cosa prou freqüent als pobles...-)

Anaves seguin les informacions i sabies que la Junta Electoral de Barcelona havia traslladat a la Central de Madrid els recursos que havien presentat ERC, PP i C’s. Després que des de Madrid havien retornat la “patata calenta” a Barcelona. Que, finalment, la JE de Barcelona havia acordat per unanimitat que no es faria perquè no s’havia demanat amb un mínim de 5 dies que, pel que pareix, és perceptiu que sigui així.

Mentre, ahir per la tarda, vaig anar cap a Tortosa amb motiu del míting central que es va dur a terme amb la presència, com tots sabem, de Montserrat Tura. Aprofitant el desplaçament, vaig aprofitar per comprar-me alguna cosa...

A la sortida de la botiga, i com que al seu interior no hi havia cap client, el propietari (amic d’Eduard Ena) va acompanyar-me fins el carrer on varem seguir parlant d’aquest tema. Un tema que feia uns moments havíem encetat a l’interior de l’establiment comercial. No com expert, però si com a prou entès amb alguns aspectes de dret administratiu, li vaig dir: “Mira, de vegades, un recurs es desestima no per que no tingui raó el recurrent, simplement per extemporani, es a dir, perquè s’ha presentat fora del termini fixat. En casos així, l’òrgan competent, de vegades un tribunal, ja no entra a valorar el fons del recurs. Directament el desestima per no haver-se presentat dintre del termini”.

El “tema” va tornar a Madrid, en aquest cas perquè tant el PSC com CiU van presentar recurs contra la decisió de la JE de Barcelona. Finalment, Madrid, va prohibir el “cara a cara” pel mateix motiu que ho havia fet Barcelona.

A qui afavoria més el “debat a dos”. Personalment penso que al President Montilla. Totes les enquestes donen guanyadora a CiU i tot apunta que Mas serà el pròxim president de la Generalitat. Una sorpresa de darrera hora seria possible, però poc provable. Però coses més difícils s’han vist. Hi ha una dita que diu: “Només és impossible que una rata faci el niu a la cua d’un gat viu”.

Descartat un altre “tripartit”, les opcions de Montilla són remotes. Caldria, sinó guanyar les eleccions, al menys treure un resultat tant bo que li permetés governar en solitari o amb els suport d’ICV-EUA. Perquè després del que es va veure al debat, un pacte amb ERC em sembla del tot descartat.

Tots els analistes coincideixen que Puigcercós es va oferir a Mas “descaradament”. Evidentment, Mas, no podia acceptar-ho en públic, perquè primer ha de saber quans diputats li faran falta per a la investidura. Potser no cap. O potser en tindrà prou am el PPC...

Si el “tripartit”, amb Montilla, Carod i Saura era un govern “catalanista i d’esquerres”, ERC, sense Carod i amb Puigcercós, és més catalanista (independentista si voleu) i menys d’esquerres, ja que està disposat a pactar amb un partit que representa a la “dreta nacionalista catalana”.  

Per què votaré el PSC

Un article de Francesc Moreno

 

El PSC està en hores baixes per la suma de quatre factors essencials: crisi econòmica, error estratègic, que neix del seu últim congrés (es va obstinar a ocupar l'espai de CiU i ha propiciat que es difumini el seu missatge nacional en el si del tripartit); escassa brillantor del seu candidat, perjudicat, a més, per expressar-se en una llengua en què la seva fluïdesa es ressent, i dificultats per defensar la via de l'Estatut davant la radicalització sobiranista i espanyolista.

Malgrat aquestes raons, que duran molts votants socialistes a abstenir o votar altres formacions polítiques, jo votaré el PSC. Ho dic des d'una posició crítica i en un moment en què el corrent general és el contrari.

Els meus arguments són simples: Catalunya continua necessitant, més que mai, una força de centre-esquerra amb una implantació que va des d’aquells que s'identifiquen amb posicions quasi sobiranistes fins als que estan còmodes amb l'actual nivell d'autogovern. No m'agraden les receptes neoliberals que volen aprofitar la crisi per debilitar al màxim l'Estat del Benestar. Prefereixo que Catalunya s'assembli a Baviera, un cantó suís o Califòrnia que a Flandes, Irlanda o Kosovo. La desaparició del PSC com una gran força política a Catalunya ens acostaria inexorablement a la situació d'aquests països.

El PSC no guanyarà, i als seus dirigents els està ben empleat. Però segueix sent una força política necessària a Catalunya. Si no existís caldria inventar-la.

MÍTING CENTRAL DE LES TERRES DE L'EBRE DEL PSC A TORTOSA

La incertesa sobre si finalment hi hauria o no el "cara a cara" entre Montilla i Mas (finalment no l'haurà), ha fet que fos la Montserrat Tura, la número dos a la llista de Barcelona, la que vingués a l'Ebre a fer el míting central del territori.
Evidentment ha estat acompanyada pels altres membres ebrencs de la candidatura, encapçalats per la núm. 2 Núria Ventura, pel 5 Joaquim Paladella, també Dolors López, Miquel Alonso, etc. Però també per la majoria d'alcaldes i regidors que, en les darreres eleccions municipals varem sortir elegits a les llistes del PSC-PM.
El teloner de la nit ha estat el senador Joan Sabaté que ha cedit la paraula al número 1 per Tarragona Xavier Sabaté (exconseller d'Interior en els darrers temps de la presidència de de Pasqual Maragall) Després ha intervingut Núria Ventura i, finalment Montserrat Tura.
A la seva intervenció, plena de referències sobre la identitat territorial, ha fet un repàs a algunes de les obres més emblemàtiques que han fet els governs d'entesa en els darrers 7 anys, com per exemple "lo Passador", el pont que uneix Sant Jaume d'Enveja i Deltebre.
Però Montserrat Tura ha dit que no venia a parlar de "passat", sinó de futur i d'esperança i, evidentment, això passava per votar els socialistes.

També ha parlat de "economia productiva" i l'ha comparat amb el vi que es produeix a la Terra Alta. Un sector on, segons va veure a la fira del vi de Gandesa de fa unes setmanes, hi ha molts de joves emprenedors al cap davant dels principals cellers. També s'ha referit Montserrat Tura a la qualitat dels vins que els han portat fins les cartes de restaurants de Nova York, París, Roma , etc.
No hi ha hagut, però, cap referència al cas Palau i al finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya, però si moltes al·lusions a Mas, Pujol i l'oblit sobre aquestes terres durant els 23 anys de govern de CiU.
També s'ha recordat els suport que el PP va donar a CiU per poder seguir governant Catalunya a les darreres legislatures amb el PHN com a "protagonista" i s'ha demanat que després de diumenge això no torni a passar.   

NÚRIA VENTURA FA CAMPANYA A AMPOSTA

Avui dimarts, dia de mercat a Amposta, l'alcaldessa d'Ulldecona, diputada autonòmica i número 2 a la llista del PSC per Tarragona Núria Ventura ha estat a la capital del Montsià fent campanya i demanant el vot per al socialistes encapçalats a nivell de Catalunya pel president José Montilla.
Però Núria Ventura no h estat sola. L'han acompanyat la diputada estatal Lluïsa Lizárraga, el senador i exalcalde de Tortosa Joan Sabaté, els directors de serveis territorials Antoni Espanya (Agricultura) i Josep Rovira (Economia i Finances) i d'altres militants de l'agrupació local.
Finalment, Núria Ventura ha donat una roda de premsa presentant el programa de Cultura per a les Terres de l'Ebre, destacant, sobre els altres punt, el suport a les bandes de música i les seves escoles i la creació d'un institut territorial de cultura popular.

SOBREPASSATS PEL TEMPS

He dit en alguna ocasió que no em sembla bé que s’imposi quantes i a quin lloc s’han de col·locar les banderoles electorals. Suposo que quan des de l’ajuntament d’Amposta es fa el sorteig pertinent per adjudicar aquests espais públics, és perquè així ho deu de dir l’actual llei electoral espanyola. Però insisteixo: no n’estic d’acord! I no sóc l’únic...

Sovint he sentit queixar-se a alguns presentadors de TV3 sobre el temps que han de dedicar als respectius grups polítics més enllà de l’interès que poden generar els seus actes i, sobre tot, les propostes electorals que s’hi fan.

El repartiment d’aquest temps (com suposo que també els espais físics on col·locar la propaganda electoral) es fa depenent de la representació parlamentària que tinguin els grups polítics de casa nostra. Així CiU serà el grup que més temps podrà disposar, després vindrà el PSC, més tard ERC i així successivament. El partits, coalicions, agrupacions d’electors, etc. que no haguessin obtingut representació, es a dir, diputats, se’ls ignora absolutament.

És força evident que si se’n presenten més de trenta (no sé la xifra exacta que ahir van donar a la televisió) donar veu a tothom em sembla una mica exagerat i, fins i tot cansat per a molt de públic que no estan interessats gens ni mica amb les eleccions, Però sí si són notícia destacada per alguna circumstància relacionada amb les eleccions.

Una altra cosa singular és la publicació de els enquestes electorals que determinats grups especialitzats fan per encàrrec dels mitjans de comunicació més prestigiosos i, també, per part del CIS (l’empresa estatal encarregada d’efectuar estudis)

Els resultats d’aquests estudis es poden publicar molt abans de la campanya electoral, però en arribar aquesta, només els primers dies. De fet, avui, és l’últim dia que diaris com el Periódico publica una enquesta sobre els resultats de diumenge que ve. No obstant això, el Periódico ha trobat un fórmula per a “saltar-se” la llei sense cometre cap falta. Com? Publicant les enquestes a la pàgina web del Periòdic d’Andorra que, al ser premsa “estrangera” no està sotmesa al compliment de la llei espanyola.

En un món globalitzat, on la informació entra (o pot entrar) a les nostres llars sense cap tipus de limitació, aquestes situacions son, a la meva manera de pensar, un tant ridícules i, òbviament, del tot obsoletes.

Com passa a bona part de les situacions que ens trobem a diari, la societat, sempre va un pas per davant de la norma. I de vegades, en determinats casos, més!           

EPISODIS COMARCALS

Caminant pel carrer Major d’Amposta, en arribar a la plaça de l’Ajuntament (oficialment la Plaça d’Espanya), a la façana de la penúltima casa de la dreta, hi ha una petita placa de marbre negre on hi posa: “Aquí va viure Emili Vives, impulsor de la creació de la comarca del Montsià”. Aquesta placa, juntament amb la sala que té dedicada a la seu del Consell Comarcal, són de les poques referències que es poden trobar sobre el qui va ser secretari d’ERC d’Amposta durant la II República.

Tampoc s’hi troben gaires referències sobre la comarca del Montsià, tret d’algunes dades geogràfiques i la relació dels pobles que la formen. Curiosament hi he trobat més dades a la “Gran Enciclopèdia Catalana” que a les enciclopèdies virtuals d’Internet com, per exemple,  la Viquipèdia.

A la Gran Enciclopèdia Catalana, cap al final de l’entrada que parla del “Montsià”, s’hi diu que la comarca es va formar arran de “la Divisió Territorial de Catalunya, feta per la Generalitat l’any 1936”, encara que llavors no incloïa Sant Jaume d’Enveja que va pertànyer a Tortosa fins l’any 1978 (vegeu l’edició de Vinaròs News del passat 10 d’octubre) Aquest darrer municipi va ser inclòs a la comarca l’any 1990, al ser revisada la llei de la divisió comarcal. Així, la comarca el Montsià quedava definitivament composta dels següents pobles: Amposta (la seva capital), Sant Carles de la Ràpita, Alcanar, Ulldecona, la Sénia, Santa Bàrbara, Sant Jaume d’Enveja, Masdenverge, la Galera, Godall, el Mas de Barberans i Freginals.

Una de les poques referències històriques que he pogut trobar, curiosament, és un còmic anomenat “Història d’Amposta” que van editar els alumnes del col·legi Soriano-Montagut i que va guanyar el premi Baldiri-Rexach del curs 85-86. Allí s’hi pot llegir una petita referència a la creació de la comarca. Segons la vinyeta, en proclamar-se la II República espanyola, el citat Emili Vives, va convocar tots els secretaris d’ERC dels altres pobles de la comarca per a constituir-la de forma “oficial”. Llavors, en haver dues candidates (Amposta i Ulldecona) va caler fer una votació per a escollir-la. El resultat va ser aclaparador en favor d’Amposta que va aconseguir 8 dels 10 vots vàlids emesos.

La història es forma a partir de grans esdeveniments, però també de petites gestes i, perquè no, polèmiques. Suposo que un poble (i quan parlo de poble em refereixo també a un país o un estat) no es pot considerar que està viu si no té activitat de la classe que sigui: comercial, turística, esportiva, política... La qual cosa porta a que hi hagin rivalitats entre ells (la majoria de les vegades sanes) Les polèmiques també són fets que ajuden a mantenir “vius” els pobles i “alimenten” les relacions entre els seus ciutadans.

La darrera polèmica a nivell comarcal ha sorgit arran de la inauguració de l’arxiu comarcal a Amposta. Ulldecona, igual com va passar amb el tema de la capitalitat, també el pretenia, ja que el seu llegat històric i cultural és prou important per a poder disposar d’unes instal·lacions on guardar-lo en perfectes condicions per a poder ser estudiat en l’actualitat i també per les futures generacions. Però la Generalitat de Catalunya, a l’hora de decidir l’emplaçament de l’arxiu, va decidir-se per Amposta.

Durant tot el llarg procés (al menys 3 anys) no vaig escoltar cap protesta que vingués de l’Ajuntament d’Ulldecona ni cap dels seus ciutadans. Ha hagut d’estar l’obra acabada i inaugurada per a llegir que “Amposta pretén ser una Salamanca 2 i apropiar-se dels altres arxius locals”.

Des d’aquí no faré una crida per a que la resta de poblacions del Montsià portin els seus documents a les noves instal·lacions d’Amposta, però el que és força evident, és que el nou arxiu comarcal gaudeix d’unes condicions idònies per a guardar tot tipus de documentació, per molt delicada que aquesta sigui, així com personal expert per donar l’assessorament necessari a aquells estudiosos que vulguin aprofundir en algun dels temes inclosos a l’arxiu.

De moment, un dels llegats més importants que albergarà la nova instal·lació és el de l’escriptor de referència de les Terres de l’Ebre, Sebastià Juan i Arbó (Sant Carles de la Ràpita 28 d’octubre de 1902; Barcelona 2 de gener de 1984), ja que el seu gendre, una vegada morta la filla de l’escriptor i al no tenir cap descendent directe, en va voler fer donació a l’Ajuntament d’Amposta.

QUI DILAPIDA, LA PAGA...

 
Una coneguda companyia subministradora de connexió a Internet, feia un anunci més o menys en aquests termes.

En aquests temps de crisi, hi ha qui ha fet els “deures”, però n’hi ha d’altres que estan molt lluny de contenir la despesa pública. L’altre dia es feia, precisament, des del govern central, una crida a les comunitats autònomes. Però no només a les CC.AA. tenen que prémer-se el cinturó, sinó també diputacions provincials i municipis. Tots aquells que gestionen un pressupost públic. Fins ara n’hi ha qui encara no ho ha fet, suposo que pensaran que la crisi no va amb ells, que només és cosa de l’estat...

No sé si el número 1, però qui ha sonat aquests dies amb força com a exemple (mal exemple!) d’endeutament, és l’ajuntament de Madrid, capital i cort de “l’imperi” d’Espanya.

Segons el Banc d’Espanya, abans banc emissor i ara entitat que vetlla per la bona marxa de l’economia del país, l’endeutament de “casa” Gallardón és de 7.145 milions d’euros. Una xifra desorbitant i, com diria el meu amic, una xifra que no sé ni escriure...

Fins hi tot la seva correligionària de partit i acèrrima rival Dña. Esperanza Aguirre (també anomenada la “lideresa”) s’està fregant les mans i somriu sense complexes davant de la situació de la capital. Fins i tot li ha recomanat que es “desfaci” d’alguns immobles que formen par del patrimoni municipal. La seu de l’ajuntament de Madrid, abans situat en una humil placeta del “Madrid dels Àustries”, ara està situat a una de les zones més espaioses i boniques de la capital, a l’edifici on abans estava la seu central de Correus, al costat de la plaça de la Cibeles i de la porta d’Alcalà. L’edifici és preciós i molt gran. Suposo que la quantitat de milions d’euros que va haver de costar, ara formen part d’aquest immens deute municipal.

Un altre mal exemple d’administració de capital públics el dóna la Comunitat Valenciana, amb el seu somrient Francisco (Paco) Camps al cap davant. Portar la Fórmula 1 (també anomenat el gran circ de l’automobilisme) a la capital valenciana, ha costat 142 milions d’euros. En canvi, com explicava el diari digital progressista “el Plural”, la quantitat que destina per a fomentar l’esport de base és inferior. D’aquets diners (imagino, no voldria pensar que cal afegir-los) 18 milions és el que paga al propietari de la F-1 Bernie Ecclestone, suposadament per a comptar amb els seus “favors”.

Tampoc ha fet un acte de contenció de despesa pública la Diputació de Toledo que ha pressupostat 190.000 euros amb cistelles de Nadalper als seus empleats. Es veu que els càrrecs polítics es queden al marge. Suposo que per que aquest, amb el sou que guanyen, poden anar tranquil·lament a una botiga de “delicatessen” i escollir els productes que més els hi agradin... Fa quinze dies acomiadava a un cosí de França. Entre que estàvem de viatge i va venir sense avisar i que només s’hi va estar uns dies, no varem poder estar massa temps junts, però el suficient per a donar un tom per Amposta i voltants i ensenyar-li les darreres inauguracions: pont del Passador sobre l’Ebre, ampliació de la carretera entre Ulldecona i Vinallop, amb el consegüent desviament per fora de Santa Bàrbara, arxiu municipal del Montsià, centre d’arts visuals, etc. Es va quedar perplex. Em va dir que a França l’obra pública (i ell en projecta sovint, ja que és arquitecte), en aquest temps de crisi, quasi que no se’n fa.

Jo no vull entrar si sobre si totes aquestes obres eren imprescindibles i calia fer-les ara o, simplement al nostre país, la prioritat és crear llocs d’ocupació per mirar de disminuir l’atur endèmic que sofreix el nostre país.

Molt possiblement, aquesta “dilapidació” de fons públics els acabarem pagant tots. De fet, alguns (aturats, funcionaris i d’altres treballadors) ja l’estem pagant. Que tot es quedi com està ara...   

ELS ERRORS DEL PSC

La gestió davant de les conselleries socialistes, en general, penso que ha estat adequada, encara que millorable, com quasi tot a la vida.
Però és cert que una cosa és governar,  on t’has “d’enfrontar” de vegades, amb diversos sectors força diferenciats entre ells (sense anar més lluny, Educació, amb els ensenyants i pares) i l’altra fer oposició on sovint es fa una la política d’enfrontament total als criteris del govern.
Dit això, penso que el PSC va tenir un error greu a la primavera de 2008. Va ser quan va legislar-se el “decret de sequera” on s’establia, entre altres mesures, fer la interconnexió de xarxes entre els sistemes hídrics del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i el d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL)
En aquell moment, des de els “centres de poder” de Barcelona, va pensar-se en resoldre un problema endèmic que té l’àrea metropolitana de Barcelona. Es pensava que solucionar el problema d’escassetat d’aigua els anys de sequera, els podria reportar uns beneficis electorals importants.
Els membres del govern, així com els dirigents del PSC, no van pensar, però, que això els podria comportar un greuge amb les Terres de l’Ebre i, sobre tot, amb la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.
Gràcies al moviment antitransvasament es va aconseguir unir els partits que llavors estaven a l’oposició (PSC, ERC i ICV-EUA) en la defensa del nostre territori i en contra dels governs de Madrid, amb el PP i el Barcelona, amb CiU de Jordi Pujol i Mas de conseller en cap. El primer impulsor del Pla Hidrològic Nacional i l’altre còmplice necessari per a portar-lo a terme.

L’altre tema és el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears. És cer que aquí els socialistes han dit que no el volen. Però a l’ambient és nota certa ambigüitat. No es veuen líders socialistes del territori a les manifestacions que es convoquen per a rebutjar-lo, tret de l’alcalde de Batea i diputat autonòmic Joaquim Paladella, al contrari del que fan altres formacions polítiques com ERC i ICV-EUA.  

Des del govern central tampoc no s’ajuda gens a esvair la incertesa que planeja sobre les terres de l’Ebre. És cert que com a candidata favorita apareix Zarra a València en primer lloc, però l’opció d’Ascó no s’ha descartat de forma definitiva ni molt menys...

Fa unes setmanes la proclamació de la seu per part del Consell de Ministres pareixia imminents. Però la proximitat de les eleccions autonòmiques i les municipals de la primavera que ve, han fet que el govern central retardi fins després d’aquesta segona contesa electoral l’elecció de la seu.

És evident que, en tots dos casos, possiblement, només una part de la gent sensibilitzada amb aquests problemes mediambientals són militants, simpatitzants o votants socialistes. La resta ho serien d’altres formacions polítiques parlamentàries i extraparlamentàries i, també d’alguns sindicats. De fet, a les eleccions de 2003 el PSC no va pujar gaire al contrari d’ERC que va ser el partit que més va rendibilitzar el moviment antitransvasista.

EL PP NO COMET ERRORS

Podem estar d’acord o no amb les polítiques del PP. Podem criticar-les i, fins i tot, censurar-les, però és la seva política i actuen amb coherència.
Primer que res, caldria diferenciar un partit amb responsabilitats de govern, d’un altre que està a l’oposició.
El PP a Catalunya no ha governat mai, però en el darrer govern de CiU amb Jordi Pujol, va influir activament en les polítiques del govern de la Generalitat. Gràcies a aquell suport, Pujol va poder acomiadar-se de la política sent president i acabar una legislatura força complicada, sobre tot a les Terres de l’Ebre amb la qüestió del transvasament del riu (Llei del Pla Hidrològic Nacional)
Després d’una convulsa legislatura on han “saltat” ni més ni menys que dos dels seus líders i també qui va ser el seu gran fitxatge, l’arribada de l’Alicia Sánchez-Camacho li va donar una força renovada.
Efectivament, primer va ser la marxa de Josep Piqué (avui apartat de la política i president de Vuelig) Montserrat Nebreda, que va arribar al PP precisament de la ma de Piqué, va acabar abandonat el parit en veure que, difícilment tenia opcions d’optar a dirigir-lo i va crear el seu propi partit. Finalment, la defenestració de Daniel Sirera, que no va abandonar l’escó de diputat, “va catapultar a la lideressa catalana”.
La política del PPC es basa en tres grans eixos: la política lingüística, la immigració i la crítica reiterada al govern.
1r. Referent a la política lingüística, el PP, es partidari del bilingüisme a Catalunya. Es a dir, equiparar el català i el castellà i, sobre tot, que els pares puguin decidir en quina llengua volen l’ensenyament dels seus fills. Aquesta política “ignora” que el català està en recessió i necessita mesures correctors (una mena de discriminació positiva) que prioritzin l’ensenyament del català. El PP també ”ignora” la legislació que hi ha al respecte i les diferents sentències del Tribunal Constitucional.
2n. La primera embranzida forta sobre el tema d’immigració, es va produir a Badalona de la ma de Xavier Garcia Albiol amb el repartiment d’uns fullets on es posava en entredit el comportament dels gitanos romanesos. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va acceptar a tràmit una denuncia feta per ICV-EUA, precisament per aquest fet. Però el moment culminant el va tenir abans d’ahir amb el videojoc on es rebatejava a la lideressa com Alicia Croft i, en una nau, anava disparant sobre els immigrants i independentistes. Aquest matí em deia un sindicalista: “Menys mal que no disparava contra nosaltres!”
3r. Finalment, Sánchez-Camacho no ha perdut l’oportunitat en cada una de les seves intervencions i declaracions de carregar contra el govern d’Entesa, sobre tot, al President Montilla, a qui, juntament amb Zapatero, considera responsable de tots els mals haguts i per haver.
Si el proper 28 CiU no guanya per majoria absoluta i Mas s’ha de recolzar amb el PPC per a poder ser president, tornarà la forma de governar dels darrers anys de Jordi Pujol. Potser la intenció de Mas és poder deixar part del llast que va acumular en aquells anys, però si del PPC depèn, amb poc temps quedaran esborrades les polítiques progressistes dels darrers 7 anys.  

LA CAMPANYA ELECTORAL A CASA NOSTRA

Només mirant els carrer i places dels nostres pobles, podrem intuir quins partits destinen més recursos econòmics a les respectives campanyes electorals.
Els primers del rànquing són, sense dubtar-ho, els de CiU. Ja fa mesos que en alguns espais públics (com les cartelleres privades que hi ha als pobles més grans –mupis-) van aparèixer els primers cartells pre-electorals amb el “somriure” que han convertit en el logotip de la campanya.
Arribada la campanya electoral, les seves banderoles es diferencien de les de la resta dels partits perquè hi surten els candidats (aquí les candidates) locals. A Tortosa Meritxell Roigé i a Amposta Anabel Marco. Evidentment, això també té un “cost afegit”.
ICV-EUA, també té dos models de pancarta. A unes hi surt Joan Herrera, el candidat de la coalició a presidir la Generalitat i a les altres la núm. 1 per la demarcació de Tarragona.
El mateix passa amb les del PP. Unes amb l’Alicia Sánchez-Camacho (l’Alicia Croft para las Nuevas Generaciones) i les altres amb Rafael Luna, l’etern candidat provincial.
El PSC només ha fet banderoles amb la imatge del President Montilla. A algunes cabines telefòniques (n’he vist una a Masdenverge) també hi surt la seva imatge.
Els d’ERC són els més “pobrets”, ja que no han posat banderoles, al menys a les principals poblacions de les Terres de l’Ebre. Han col·locat cartells de plàstic als fanals dels principals carrers i també amb les fotos de Joan Puigcercós (el cap de llista per Barcelona) i Lluís Salvadó, el candidat ebrenc.Normalment, partits com el PSC, només col·loquen banderoles als pobles més grans. Tradicionalment se’n han posat a Tortosa, Amposta, la Ràpita, etc. Amb algunes excepcions, ja que a Ulldecona, poble d’on es alcaldessa Núria Ventura, la núm. 2 per Tarragona, també se’n han ficat.
En això CiU també és l’excepció ja que en té a Masdenverge (el seu alcalde Àlvar Arasa és vicepresident de la Diputació) i Santa Bàrbara. Suposo que també n’han ficat a d’altres pobles (no he recorregut el territori per a comprovar-ho)
A Santa Bàrbara, Fernando Llombart també ha posat cartells de plàstic als fanals d’entrada a la població, compartint-les en alguns casos amb les banderoles de CiU.
A Amposta s’ha produït un fet curiós. CiU, els últims de penjar les banderoles, algunes d’elles, les han penjat on ja hi havia cartells d’ERC. Una vegada, el PSC en va “envair” una i no van parar fins fer-la treure. S’han queixat a CiU aquest cop?
En canvi, a Tortosa no tenen cap problema amb aquest tema, no els importa compartir espai i així, per exemple, a la rotonda del “nusos” on es poden veure banderoles de CiU i del PSC al mateix fanal.
Altres partits minoritaris també han volgut estar presents. És el cas d’Amposta on José Juan Ferré, líder del PCPC ha penjat alguna pancarta per la ciutat, sense tenir en compte les normes que hi ha al respecte (espais on l’ajuntament ho prohibeix)
La ciutat de Tortosa encara instal·la per diferents punts de la ciutat cartelleres de fusta per a que qualsevol partit pugui enganxar cartells. A la que hi ha a la plaça Joaquin Bau (el nom de la qual també està qüestionat) aquest matí compartien espai Mas i Anglada.

ELS ERRORS D’ERC

Aparentment, alguna cosa haurà fet malament ERC per a que “tothom” hi renegui.
CiU, ja fa temps, va dir que no pactaria amb la formació republicana. Per la seva part, el PSC, va dir que no reeditaria un tercer “tripartit”.
Carretero se’n va anar i fa formar Reagrupament.cat, una formació independentista equidistant d’ERC i CiU...
Uriel Beltran, el que per jo considerava com el futur líder d’ERC, abandona la formació i s’adjunta amb Joan Laporta i Alfons López Tena (ex CiU) a la recerca d’una aventura que, encara avui, és d’imprevisible final.
Sense entrar en detalls de la política que han fet aquests anys (això potser que ho valorin més els seus militants, simpatitzants i votants), és evident que des de fora s’observen actituds poc coherents amb allò que s’espera d’un partit que forma part del govern de Catalunya.
Sovint han donat massa la sensació que govern i partit anaven descoordinats o, simplement, mentre els membres del govern s’esforçaven amb fer acció “acció de govern”, juntament amb els membres dels altres formacions, des del partit es criticava la manera d’actuar del govern català. El moment culminant va ser quan Puigcercós es va fer amb la direcció del partit i va arraconar com un “objecte inservible”. Com es pot menysprear així a la persona que va pujar el partit del pràcticament “no res”
La darrera relliscada que Pugcercós ha tingut va ser avants d’ahir quan, parlant sobre els impostos que paga Catalunya i el que percep després de Madrid, va soltar: “Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga impostos ni déu”.
Jo em permeto qualificar l’ensopegada de “principiant”, impròpia del líder de la tercera formació de Catalunya. Un polític amb experiència i que ha estat molts d’anys a Madrid, no hauria de cometre errades com aquesta.
Però més enllà de els seves paraules, el que per a mi és més greu, i em reafirma amb el que deia unes línies més amunt, és que ara surt criticant el model de finançament de l’Estatut, una de les poques coses que el TC va salvar-ne i que el govern i els altres partits que li donaven suport, en van fer bandera davant els finançaments que havia aconseguit CiU en els anys que va governar.

Però l’error més gran d’ERC ha estat que, durant els 7 anys de govern, no ha aconseguit arrabassar-li l’espai a CiU. Dels tres partits que conformen el govern d’Entesa, ERC és qui, ideològicament parlant, està més proper a CiU i per tant, hauria calgut tenir la suficient ambició política de créixer cap aquell indret. En canvi, després dels segon govern, CiU torna a recuperar els vots que li havia “pispat” ERC anteriorment.   

ELS ERRORS D’EN MAS

Davant d’un públic fidel i enfervorit, Arturo Mas va dir que “havia guanyar dues vegades y en cap d’elles havia aconseguit governar”, que “havia assaborit la victòria i també la derrota”, que “la culpa només era d’ell” i, finalment, que “havia après dels seus errors”.
Reconèixer els errors és un sa exercici d’autocrítica que, sovint, queda molt bé davant de l’opinió pública. Una altra cosa és que realment un es cregui que a comès els errors que diu haver fet.
Recordo quan Felipe González, després de perdre la majoria absoluta, va dir “Ara he entès el que vol la ciutadania”. Hom va pensar (entre ells jo mateix) que certes actituds del llavors President del govern d’Espanya, canviarien. A la pràctica no va ser així. Això vol dir que no ho havia entès? Rotundament, no! Però una cosa és el que es pensa (o es diu que es pensa) i l’altra determinats condicionats que, a l’hora de la veritat acaben pesant més i fent prendre les decisions finals.
Mas criticà els socialistes (no fa gaires dies) d’arrogants, prepotents i alguna cosa més... Precisament defectes dels que s’ha acusat a Mas sovint. De fet, no recordo que els socialistes en boca de ningú li contestessin, però si que ho va fer el president d’ERC Joan Puigcercós quan Mas va parlar de “guanyar els dos partits”. El de diumenge 28, o sigui, les eleccions i el de dilluns, o sigui que el Barça superés a al Madrid.
L’actual llei electoral (a manca de fer-ne una de catalana, una de les mancances del govern d’Entesa) no escull el president de la Generalitat. O dit d’una altra manera, el president de la Generalitat no ha de ser, forçosament, qui treu més vots o més escons. És el parlament de Catalunya, concretament amb els vots de la majoria dels diputats electes, el qui acaben elegint el president de Catalunya.
Mas per dues vegades, no ho ha aconseguit. I no ho ha fet per una raó molt senzilla, no ha tingut els suports suficients, ja que no ha aconseguit pactar amb altres formacions polítiques que li donessin la anhelada majoria de 68 vots favorables.
La participació de noves formacions polítiques als comicis que s’apropen, fa que el nou panorama polític català estigui més obert que mai. Hi ha formacions, com Reagrupament i Solidaritat Catalana que, paradoxalment, igual poden prendre vots a CiU, com, finalment, i en l’hipotètic cas de que treguin representació parlamentària, podrien acabar donant suport a la investidura de Mas.
Però en Mas, si finalment no guanya per majoria, no pot esperar que un d’aquests partits li donin suport. Cal assegurar-se un soci molt més segur i que tregui el nombre de diputats necessaris per a sumar, al menys els 68 vots el dia de la investidura.
Descartada ERC (encara que ho caldrà veure al final), l’únic soci que li pot garantir la investidura com a president de la Generalitat (a més a més ho ha fet públic), és el PPC.
També va ser un error d’en Mas haver acudit al notari per a dir que “mai pactaria amb el PPC”? Segurament que sí! Errors de “joventut” que s’acaben pagant i fent-te rectificar després.

EL (MAL) EXEMPLE BRITÀNIC (2)

Ahir, l’amic Brian (anglès, per si algú no se’n ha adonat) em feia un comentari molt aclaridor de com han funcionat els serveis socials  britànics en els darrers anys. És evident que ell coneix com ningú la realitat del seu país encara que faci molts d’anys que sigui un català més (al menys de sentiment)

Jo crec que allò que diu Brian passa a quasi tots el països. A Espanya (o a Catalunya si voleu) també hi ha picaresca a l’hora de poder cobrar una pensió. La història ens ha descobert casos macabres com aquella família que li va tallar el dit al difunt per a poder signar cada més els rebuts de la pensió i així no deixar de rebre la prestació que li donava l’estat.

Però n’hi ha d’altres, tal vegada més propers i recents. Des de que el govern Zapatero fa atorgar els 2.500 euros per naixement (o adopció) de nous fills, han estat moltes famílies que les han demanat sense tenir-hi dret. Les meves companyes de l’Agència Tributària han vist, des de falsificar llibres de família (burdes falsificacions, tot sigui dit) a fer veure que feia més de dos anys que vivien a Espanya sense ser-ne veritat.

I així podria anar enumerant casos que he conegut de gent que sé les ideaven per a poder seguir cobrant.

La majoria de les vegades, del cobrament d’aquestes prestacions de forma irregular, en tenen la culpa les pròpies administracions (Seguretat Social, ICASS, etc.) D’haver-hi un major control (diguem-li inspeccions) a tots aquells que són potencialment sospitosos de cobra-les, sortirien a la llum, diàriament, nous casos de cobraments irregulars de prestacions socials.

Però per això fan falta nous mecanismes de control i, tal vegada destinar-hi més mitjans i funcionaris. Com veieu, potser no en sobren tants com volen dir els sectors empresarials espanyols o, fins i tot, algun partit polític.

Farà uns 25 anys em van contar que a Alemanya hi havia uns inspectors laborals que tenien encomanada la missió de llegir-se cada matí els anuncis per paraules que hi solen haver a tots els diaris. Quan llegien anuncis com: “S’ofereix paleta per a realitzar treballs domèstics....” o “Pintor amb experiència i net li pinta el pis a partir de...” (posem pel cas), els inspectors miraven de posar-se en contacte amb els anunciants i esbrinar qui eren i si estaven cobrant de l’atur. D’enxampar-los en una situació irregular, automàticament se’ls hi retirava la prestació.

Coses tan senzilles com aquesta jo no he sentit mai que es fessin al nostre país.

Normalment, els funcionaris, ens dediquem a fer allò que ens manen. Si alguna vegada troben alguna irregularitat manifesta, és criteri de cadascú posar-la en coneixement dels nostres superiors. Però és una tasca “voluntària” ja que poques vegades se’ns diu que ho féssim així.

Per a ser diligents, els empleats públics, igual com passa a tothom, hem d’estar contents amb la nostra feina i el sou que cobrem. Sempre s’ha dit que els funcionaris ho som “perquè així ho em decidit”. I és cert. També, normalment ens acostumem al que tenim (o ens donen) i no solem demanar grans coses.

Però fa uns mesos, el govern, va decidir, ja no congelar-nos el sou, com s’havia fet d’altres vegades, sinó retallar-nos-el en percentatges variables segons el nivell d’ingressos de cadascú. Aquesta mesura ha estat rebutjada per tots els sindicats dels sector i per la majoria dels treballadors (sempre hi ha algú que es resigna tot interpel·lant la crisi) És el cas contrari d’incentivar-nos i tenir-nos contents.

Per acabar (i per a tornar al tema les prestacions socials) voldria fer referència a un titular que he llegit avui al Periódico: “ERC acusa a Mas d’adobar el terreny per a una tisorada social” i subtitula: “Puigcercós diu que una CiU “hipotecada” governarà només per a les classes altes”. (Sense comentaris)                    

EL (MAL) EXEMPLE BRITÀNIC

Sovint, per correu electrònic, t’arriben presentacions força demagògiques que expliquen que l’origen de tots els mals es deu a l’esquerra, sobre tot als socialistes. Una d’aquestes parlava de Grècia, Portugal i Espanya i la coincidència de ser tres de les pitjors economies d’Europa i on governaven els socialistes.

La crisi econòmica ja va començar fa més de 2 anys i, per aquella època, a Grècia governava la dreta i quan el darrer president de la nissaga dels Papandreu va assumir el govern, el seu país ja estava sumit a una més que profunda crisi econòmica. Possiblement la més greu que havia patit mai el país Hel·lè.

Quan un país, per petit que sigui (l’exemple de Catalunya també ens val) pateix una greu crisi econòmica, on els aturats es poden comptabilitzar per milions (com el cas d’Espanya) on des dades macroeconòmiques indiquen que no hi ha recuperació, quan les dades microeconòmiques ens descobreixen que hi ha famílies a qui els costa arribar a final de més, és normal que la ciutadania busqui un “revulsiu” per mirar si pot aportar altres solucions i aplicar noves mesures que treguin al país del “pou”.

Unacosa així és el que va passar a la Gran Bretanya. Certament, Gordon Brown, no era el millor socialista per a repetir victòria i govern. Però sense cap mena de dubte, els britànics van voler votar “diferent” pensant que, tal vegada, els conservadors podrien “curar” els mals de la també malmesa economia britànica.

Va ser nomenat primer ministre el conservador David Cameron i poc a poc va destapant les seves cartes. Unes de les solucions proposades són: la retallada de les prestacions socials i l’augment de les matrícules universitàries al doble i fins i tot al triple del que valien fins ara.

Encara que les enquestes diguin que quasi ningú vol la reedició del govern tripartit (la darrera del CIS d’ahir mateix també ho anunciava així), és evident que Catalunya, en aquests set anys de governs d’esquerres i catalanistes, ha fet molt pel benestar de les famílies més necessitades i, també, en infraestructures. Possiblement siguin els dos camps que millor han abanderat les polítiques dels dos darrers governs de Catalunya.

Què passarà si després del 29-N governa CiU? Per on retallarà? I si a sobre no treu majoria absoluta i necessita el suport del PP –cosa prou provable, per cert-?

No és que vulgui posar la por al cos dels meus lectors, però és una més que possibilitat que pot passar.

I l’exemple que us he posat és prou clarificador...         

MAI PLOU A GUST DE TOTS

"L’inventor" d’aquesta frase feta la va encertar de totes, totes.

El darrer exemple clarificador són les reaccions dels col·lectius de pares i mares a la “marxa enrere” que ha fet el Departament d’Educació respecte a “deixar de jornada intensiva el mes de juny”, a les acaballes de final del curs escolar.

Aquesta mesura era una de les contemplades a la darrera llei feta pel departament, a part de començar abans el curs lectiu i les vacances de la denominada “setmana blanca”. Unes mesures que ja s’apliquen a d’altres països europeus.

Això va generar un conflicte entre Educació i els sindicats que representen als professors de primària. Les crítiques a la gestió del conseller Ernest Maragall van ser freqüents i contundents, fins a l’extrem d’amenaçar en “no fer excursions ni colònies" (unes activitats voluntàries que venien fent els diferents centres educatius)

Només fa unes setmanes, vaig poder escoltar a unes mares que reprovaven l’actitud de la directora d’un dels col·legis d’Amposta, precisament de l’últim que s’ha fet, el Consol Ferré (nom d’una mestra de la ciutat)

La directora en qüestió és l’exregidora d’ICV Francesca Valldepérez. Li recriminaven a la directora que secundés les vagues convocades (la de funcionaris del 8 de juny i la general del 29 de setembre) i que, en canvi, es mostrés reticent en secundar les altres mesures coactives que es volien aplicar en contra del departament.

Aquests dies s’ha anunciat que Educació ha rectificat i, finalment es continuarà fent la jornada intensiva el mes de juny. No cal ni dir que els sindicats d’ensenyament ho consideren una victòria i han rebut la notícia amb molta alegria. Però ara són els pares els qui es mostren disconformes, ja que per ells, la jornada partida dels professors ja els hi anava bé.

Jo tot aquest conflicte (que com recorda avui el Periódico fa molts de mesos que dura i s’hagués pogut estalviar...) l’he vist passar de llarg, sense que m’afectés el més mínim. Sobre avançar el començament del curs, fer la setmana blanca, etc. Opino que “què més dona si al final els alumnes faran els mateixos dies de vacances”. Al final, els pares, sigui al setembre, sigui al març, igual hauran de buscar solucions per als seus fills. Solucions que ara ja existeixen, només es necessari fer un canvi d’hàbits...  

 

AQUESTA NIT COMENÇA OFICIALMENT LA CAMPANYA

A les 12 de la nit (o millor, les 0:00 hores), tal i com marca la llei, aquesta nit començarà oficialment la campanya electoral per als comicis autonòmics del 28 de novembre. Aquesta nit es donarà el tret de sortida a tots els grups i coalicions que presenten candidatures per a que, a partir de llavors, puguin demanar el vot als ciutadans. Pel que fa a la resta (declaracions, propostes programàtiques, rèpliques i contrarèpliques, actes electorals, etc.) ja fa temps que se’n fan.

A Amposta els primers de penjar els cartells electorals van ser el d’ICV-EUA que ja van fer-ho dilluns passat. Crec que va ser dimarts ho va fer el PP. No cal dir que van mirar de penjar-les als llocs on hi passa més gent i són més visibles. La passada nit va ser el PSC qui va posar les seves. Però encara queden d’altres partits que no ho han fet.

Recordo quan fa uns anys n’era el responsable del meu partit, que tenia veritables problemes amb CiU i també amb ERC per com havíem penjat les pancartes: que si a determinat carrer n’havien moltes més de les que pertocava: que si a un determinat fanal ja n’hi havia una d’ells, etc.

A Amposta, els partits polítics han de penjar les pancartes segons estableix l’ajuntament. El repartiment es fa per carrers, així, si a un determinat carrer se’n han de penjar 5, no pots penjar-ne més. Com tampoc ho pots fer a un fanal que ja estigui “ocupat” per un altre partit.

Quan vaig a Tortosa veig que diferents partits han penjat als mateixos fanals: uns a dalt i els altres més a baix. Ignoro si després també hi ha problemes entre els diversos partits.

El que és cert és que els pobles més grans (ciutats si voleu) han crescut força aquests darrers anys. Nous carrers s’han urbanitzat i nous ciutadans han ocupar cases i pisos. Això ha comportat un augment considerable de fanals. Per tant, no ha quedat desfasat el sistema de repartiment que s’ha fet fins ara? Personalment penso que sí.

Jo sóc partidari de que el primer que arribi que les pengi on vulgui i els que vinguin després ja penjaran on quedi lloc per a fer-ho. L’important –penso o- és “fer acte de presència”  i que la gent conegui els candidats i es familiaritzi amb els lemes. O és que penjar cartells aporta vots extra?

No voldria acabar l’escrit d’avui sense parlar-vos de la tertúlia que he pogut escoltar per una estona al programa Divendres de TV3. Amb el presentador Xavi Coral hi havia 5 periodistes més (4 homes i una dona) Un d’ells era de la casa (Tian Riba) i els altres representaven els següents diaris: Ara (que encara no ha sortit al carrer), la Vanguardia, el Mundo y el grup del Punt-Avui. Si tenim en compte la tendència ideològica d’aquests diaris, l’Ara, neix amb vocació de captar els militants i simpatitzants convergents; la Vanguardia ha estat en els darrers anys els diari de referència també dels convergents; el Mundo està molt proper al PP i, finalment el Punt i l’Avui els llegeixen sobre tot, els militants i simpatitzants dels partits més independentistes. O sigui poca pluralitat, molt poca, ja que no estaven representats el diari més venut a Espanya (i també força venut a Catalunya), el País i el més venut a Catalunya, el Periódico.

Per cert, el diari Ara vol assegurar-se una sortida brillant al carrer i mira de buscar subscriptors. Aquest matí m’han ofert una subscripció de 40 dies per 40 euros, ja que sóc subscriptor de la revista Sàpiens, del mateix grup electoral. Els hi he dit que ja era subscriptor d’un altre diari.

Efectivament, des de fa un any en sóc del Periódico de Catalunya i mai abans m’ho havien ofert i això que tenien les meves dades per les “cartes al director” que solc enviar. Una vegada, ja fa uns anys, també m’ho fa oferir l’Avui.   

EL SÀHARA OCCIDENTAL, "L’ALTRA" PALESTINA

Els fets que estan passant aquests dies a l’antic territori espanyol del Sàhara em recorden força als que passen sovint als territoris palestins dominats per Israel.
En aquest cas el país opressor és el Marroc que sempre ha reconegut el territori saharaui com a seu.
Certament el que passa amb el Sàhara Occidental ho trobo un autèntica vergonya. Després de 35 anys de la mort del dictador Franco i de l’acabament d’aquell territori com a colònia espanyola, encara és hora de trobar-hi una solució enraonada i pacífica que doni per finalitzat un conflicte que ja fa massa anys que dura.
Quan al gener de 2009 l’estat d’Israel va fer l’enèsima intifada sobre els territoris autònoms palestins que hi ha dintre del seu territori, a Amposta i a d’altres llocs hi van haver-hi manifestacions de rebuig. Els assistents autòctons eren més aviat pocs i, com m’agrada dir a mi, “els de sempre”. Aquells que són més sensibles als problemes socials que hi ha tant al nostre territori com a d’altres molt més lluny, com era el cas del conflicte entre Israel i Palestina. “L’èxit” d’aquelles manifestacions calia atribuir-lo a la participació de molts musulmans (la majoria marroquins, ja que per alguna cosa són el col•lectiu més gran d’immigrants al nostre territori)
Llavors es clamava en contra de l’estat sionista i la defensa dels drets humans de l’altra part, la més feble, la més desvalguda: els palestins.
Ara em pregunto jo: ¿Perquè no s’han convocat manifestacions per rebutjar la violència de Marroc, sobre tot del seu exercit i segons pareix dels seus colons? ¿Hi assistirien, en aquest cas, els marroquins que tant activament participaven a les manifestacions a favor del poble palestí?
Tant els palestins com els saharauis són musulmans, com també la majoria dels habitants de Marroc encapçalats pel seu rei Mohamed VI. I si molt m’apureu, entre Marroc i el Sàhara Occidental hi ha alguna cosa més que una simple relació de veïnatge (dolent, però veïnatge a la fi) Són de la mateixa ètnia, formen part del mateix poble. L’única diferència que ja entre ells és que els saharauis no volen pertànyer al regne de Marroc i tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. No es reclama això mateix per a Catalunya.
Ara mateix hi ha una taula oberta de negociacions entre els dos pobles. Una taula que tothom pensa que acabarà amb un altre fracàs. No seria hora per part de l’ONU, però també d’Espanya de posar a Marroc al seu lloc i donar als pobres saharauis el territori que els pertany i mereixen.
Però hi ha massa interesso creats i Marroc, avui per avui, pesa molt més que un grapat de beduins amb pocs recursos econòmics i estratègics. Marroc encara conserva els bancs de pesca on sovint acudeixen els vaixells espanyols. I molts d’espanyols tenen interessos comercials (fins i tot tenen allí les seves empreses de capital espanyol) amb el Marroc.
Ho torno a dir: “pobres saharauis!”

L’ESTADA DEL PAPA A ESPANYA

Després de la visita del Papa d’aquest cap de setmana, una de les afirmacions que es poden fer és que “no ha deixat indiferent quasi que a ningú”.

Fins i tot a mi, que “passo” bastant d’aquest tems ja que no m’interessen gens ni mica i procuro ignorar-los, hi ha hagut alguna cosa que, evidentment, no m’ha agradat.

Dissabte, mentre estàvem a la paradeta al costat del mercat, se’m van apropar dues germanes amb la seva mare impedida. Amb una d’elles ja fa molts d’anys que ens coneixem i sé que se sent socialista. Se’m va apropar amb una pregunta. A tu què et sembla tot això del Papa? Li vaig respondre que el tema m’era “totalment indiferent”. I ella em va tornar a fer una pregunta: Creus que amb la crisi que hi ha cal gastar-se tants diners com val aquesta visita?

En una de les diverses opinions que he escoltat aquest dies (no he seguit els actes, però si he vist les notícies), una monja va dir que el Papa viu molt “humilment”. De fora, des de la meva posició, no ho sembla. El luxe que hi ha al Vaticà tot pareix indicar una altra cosa. Tampoc els hàbits que porten els clergues, començant per ell mateix, semblen nous. Encara que és evident que jo, quan vaig a l’estranger o de festa, també porto roba nova.

Una de les primeres conclusions que s’extrauen de la visita papal, és que hi va acudir molt menys públic del que s’esperava. Ja va passar primer amb Santiago de Compostel·la i després amb Barcelona on van acudir 250.000 persones (segons les estimacions fetes) quan se’n esperaven el doble, es a dir, mig milió.

El Papa (Benet XVI), és a la vegada el cap de l’Església Catòlica i el cap d’estat del Vaticà.

Així és evident que pugui ser rebut de les dues maneres i per això no cal estranyar-nos de veure com els principals governants del nostre país, el rebien o s’entrevistaven amb ell. També, com és lògic les autoritats eclesiàstiques.

Però això no li dóna dret a criticar el govern del país que, per uns dies, li fa d’amfitrió. El Papa, per molt cap espiritual que sigui, no té “patent de cors” per anar dient tot el que va dir aquest cap de setmana respecte a la laïcitat de l’estat espanyol i carregar en contra de lleis com la de l’avortament. Avui algun diari li recorda que les lleis civils estan per sobre a les eclesiàstiques.

Els que vareu veure ahir per la nit el Telenotícies de TV3, si us vareu fixar, l’opinió de diversa premsa internacional (ja no la d’aquí), van interpretar les paraules del Pontífex com un “atac al govern de Zapatero”.

Si el cap de l’Església pot anar dient tot el que va dir, potser no cal que es sorprengui gens si durant la seva visita molts ciutadans, entre ells molts de catòlics, el van rebre de la forma que ho van fer.

De totes les imatges que vaig veure dues em van cridar més l’atenció que la resta. La primera va ser a l’arribada de divendres quan dos joves des d’un balcó mostraven una pancarta als catòlics congregats. “Jo no t’espero. Nazi”. TV3 va obviar la darrera paraula quan va donar la notícia. Però és que Benet XVI. De jove, va formar part de les joventuts hitlerianes. Encara que ara es digui que de “forma forçada”. I la segona va ser diumenge quan un grup de manifestants en contra de la visita del Papa amb algunes pancartes i de forma pacífica, van voler apropar-se al lloc on s’estaven fent els actes religiosos. Un senyor, suposo que catòlic practicant, de males maneres va anar cap a un dels joves i la va voler prendre la pancarta. Aquest senyor potser no sap que el carrer és per a tots i la llibertat d’expressió un dels drets fonamentals.  

Article de Jaume Rexach al Triangle.          

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XV

O la “mozzarella catalana”. Com la majoria dels lectors coneixeu, la mozzarella és el formatge “base” que porten les pizzes.

La pizza, encara que és un plat típicament italià, no hi falta qui diu que els seus orígens els té a Catalunya amb la “coca de recapte”. El formatge mozzarella també es produeix a Itàlia i es fa amb llet de búfala.

Ara, a l’Alt Empordà, una família catalana criarà búfales per a fer-ne el típic formatge.

Suposo que amb aquesta iniciativa encara no es “tanca el cercle”, és a dir, hi ha encara moltes coses que es poden produir al nostre país. Fa uns anys, ho recordo, va ser el caviar que es va començar a fer a Les (comarca de la Vall d’Aran)

L’agricultura ecològica també ha sofert un increment important en aquests darrers temps, tot i la ciris. I és que cada vegada hi ha més consumidors que aposten per la qualitat, encara que sigui pagant una mica més.

A Amposta per exemple, fa unes tres setmanes, al carrer Verge de Montserrat, es va inaugurar una botiga (on també s’hi poden degustar els productes que venen) de “delicatessen”. S’hi pot trobar pernil ibèric de primera qualitat, formatges, patés i altres productes de xarcuteria, així com també pasta, conserves, etc. I evidentment vins, caves i licors. Entre els que més criden l’atenció, hi ha un cava sòlid i un altre que porta fines partícules d’or de 24 quirats.