CiU, ja fa temps, va dir que no pactaria amb la formació republicana. Per la seva part, el PSC, va dir que no reeditaria un tercer “tripartit”.
Carretero se’n va anar i fa formar Reagrupament.cat, una formació independentista equidistant d’ERC i CiU...
Uriel Beltran, el que per jo considerava com el futur líder d’ERC, abandona la formació i s’adjunta amb Joan Laporta i Alfons López Tena (ex CiU) a la recerca d’una aventura que, encara avui, és d’imprevisible final.
Sense entrar en detalls de la política que han fet aquests anys (això potser que ho valorin més els seus militants, simpatitzants i votants), és evident que des de fora s’observen actituds poc coherents amb allò que s’espera d’un partit que forma part del govern de Catalunya.
Sovint han donat massa la sensació que govern i partit anaven descoordinats o, simplement, mentre els membres del govern s’esforçaven amb fer acció “acció de govern”, juntament amb els membres dels altres formacions, des del partit es criticava la manera d’actuar del govern català. El moment culminant va ser quan Puigcercós es va fer amb la direcció del partit i va arraconar com un “objecte inservible”. Com es pot menysprear així a la persona que va pujar el partit del pràcticament “no res”
La darrera relliscada que Pugcercós ha tingut va ser avants d’ahir quan, parlant sobre els impostos que paga Catalunya i el que percep després de Madrid, va soltar: “Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga impostos ni déu”.
Jo em permeto qualificar l’ensopegada de “principiant”, impròpia del líder de la tercera formació de Catalunya. Un polític amb experiència i que ha estat molts d’anys a Madrid, no hauria de cometre errades com aquesta.
Però més enllà de els seves paraules, el que per a mi és més greu, i em reafirma amb el que deia unes línies més amunt, és que ara surt criticant el model de finançament de l’Estatut, una de les poques coses que el TC va salvar-ne i que el govern i els altres partits que li donaven suport, en van fer bandera davant els finançaments que havia aconseguit CiU en els anys que va governar.
Però l’error més gran d’ERC ha estat que, durant els 7 anys de govern, no ha aconseguit arrabassar-li l’espai a CiU. Dels tres partits que conformen el govern d’Entesa, ERC és qui, ideològicament parlant, està més proper a CiU i per tant, hauria calgut tenir la suficient ambició política de créixer cap aquell indret. En canvi, després dels segon govern, CiU torna a recuperar els vots que li havia “pispat” ERC anteriorment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada