Podem estar d’acord o no amb les polítiques del PP. Podem criticar-les i, fins i tot, censurar-les, però és la seva política i actuen amb coherència.
Primer que res, caldria diferenciar un partit amb responsabilitats de govern, d’un altre que està a l’oposició.
El PP a Catalunya no ha governat mai, però en el darrer govern de CiU amb Jordi Pujol, va influir activament en les polítiques del govern de la Generalitat. Gràcies a aquell suport, Pujol va poder acomiadar-se de la política sent president i acabar una legislatura força complicada, sobre tot a les Terres de l’Ebre amb la qüestió del transvasament del riu (Llei del Pla Hidrològic Nacional)
Després d’una convulsa legislatura on han “saltat” ni més ni menys que dos dels seus líders i també qui va ser el seu gran fitxatge, l’arribada de l’Alicia Sánchez-Camacho li va donar una força renovada.
Efectivament, primer va ser la marxa de Josep Piqué (avui apartat de la política i president de Vuelig) Montserrat Nebreda, que va arribar al PP precisament de la ma de Piqué, va acabar abandonat el parit en veure que, difícilment tenia opcions d’optar a dirigir-lo i va crear el seu propi partit. Finalment, la defenestració de Daniel Sirera, que no va abandonar l’escó de diputat, “va catapultar a la lideressa catalana”.
La política del PPC es basa en tres grans eixos: la política lingüística, la immigració i la crítica reiterada al govern.
1r. Referent a la política lingüística, el PP, es partidari del bilingüisme a Catalunya. Es a dir, equiparar el català i el castellà i, sobre tot, que els pares puguin decidir en quina llengua volen l’ensenyament dels seus fills. Aquesta política “ignora” que el català està en recessió i necessita mesures correctors (una mena de discriminació positiva) que prioritzin l’ensenyament del català. El PP també ”ignora” la legislació que hi ha al respecte i les diferents sentències del Tribunal Constitucional.
2n. La primera embranzida forta sobre el tema d’immigració, es va produir a Badalona de la ma de Xavier Garcia Albiol amb el repartiment d’uns fullets on es posava en entredit el comportament dels gitanos romanesos. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va acceptar a tràmit una denuncia feta per ICV-EUA, precisament per aquest fet. Però el moment culminant el va tenir abans d’ahir amb el videojoc on es rebatejava a la lideressa com Alicia Croft i, en una nau, anava disparant sobre els immigrants i independentistes. Aquest matí em deia un sindicalista: “Menys mal que no disparava contra nosaltres!”
3r. Finalment, Sánchez-Camacho no ha perdut l’oportunitat en cada una de les seves intervencions i declaracions de carregar contra el govern d’Entesa, sobre tot, al President Montilla, a qui, juntament amb Zapatero, considera responsable de tots els mals haguts i per haver.
Si el proper 28 CiU no guanya per majoria absoluta i Mas s’ha de recolzar amb el PPC per a poder ser president, tornarà la forma de governar dels darrers anys de Jordi Pujol. Potser la intenció de Mas és poder deixar part del llast que va acumular en aquells anys, però si del PPC depèn, amb poc temps quedaran esborrades les polítiques progressistes dels darrers 7 anys.
Primer que res, caldria diferenciar un partit amb responsabilitats de govern, d’un altre que està a l’oposició.
El PP a Catalunya no ha governat mai, però en el darrer govern de CiU amb Jordi Pujol, va influir activament en les polítiques del govern de la Generalitat. Gràcies a aquell suport, Pujol va poder acomiadar-se de la política sent president i acabar una legislatura força complicada, sobre tot a les Terres de l’Ebre amb la qüestió del transvasament del riu (Llei del Pla Hidrològic Nacional)
Després d’una convulsa legislatura on han “saltat” ni més ni menys que dos dels seus líders i també qui va ser el seu gran fitxatge, l’arribada de l’Alicia Sánchez-Camacho li va donar una força renovada.
Efectivament, primer va ser la marxa de Josep Piqué (avui apartat de la política i president de Vuelig) Montserrat Nebreda, que va arribar al PP precisament de la ma de Piqué, va acabar abandonat el parit en veure que, difícilment tenia opcions d’optar a dirigir-lo i va crear el seu propi partit. Finalment, la defenestració de Daniel Sirera, que no va abandonar l’escó de diputat, “va catapultar a la lideressa catalana”.
La política del PPC es basa en tres grans eixos: la política lingüística, la immigració i la crítica reiterada al govern.
1r. Referent a la política lingüística, el PP, es partidari del bilingüisme a Catalunya. Es a dir, equiparar el català i el castellà i, sobre tot, que els pares puguin decidir en quina llengua volen l’ensenyament dels seus fills. Aquesta política “ignora” que el català està en recessió i necessita mesures correctors (una mena de discriminació positiva) que prioritzin l’ensenyament del català. El PP també ”ignora” la legislació que hi ha al respecte i les diferents sentències del Tribunal Constitucional.
2n. La primera embranzida forta sobre el tema d’immigració, es va produir a Badalona de la ma de Xavier Garcia Albiol amb el repartiment d’uns fullets on es posava en entredit el comportament dels gitanos romanesos. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va acceptar a tràmit una denuncia feta per ICV-EUA, precisament per aquest fet. Però el moment culminant el va tenir abans d’ahir amb el videojoc on es rebatejava a la lideressa com Alicia Croft i, en una nau, anava disparant sobre els immigrants i independentistes. Aquest matí em deia un sindicalista: “Menys mal que no disparava contra nosaltres!”
3r. Finalment, Sánchez-Camacho no ha perdut l’oportunitat en cada una de les seves intervencions i declaracions de carregar contra el govern d’Entesa, sobre tot, al President Montilla, a qui, juntament amb Zapatero, considera responsable de tots els mals haguts i per haver.
Si el proper 28 CiU no guanya per majoria absoluta i Mas s’ha de recolzar amb el PPC per a poder ser president, tornarà la forma de governar dels darrers anys de Jordi Pujol. Potser la intenció de Mas és poder deixar part del llast que va acumular en aquells anys, però si del PPC depèn, amb poc temps quedaran esborrades les polítiques progressistes dels darrers 7 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada