diumenge, 31 de gener de 2010

VIDES CONVERGENTS


Joan Carretero, exalcalde de Puigcerdà, exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, exdirigent d’ERC i ara, exmembre de Reagrupament.cat, la corrent d’opinió que ell mateix va crear dintre d’ERC.
Si algun “ex” no serà mai, serà se fundador de Reagrupamet.cat, que avui mateix acaba d’abandonar.
Quin serà el futur de Joan Carretero? Començarà una nova aventura política més enllà d’ERC o Reagrupament? Previsiblement no. Com va fer el seu dia Àngel Colom, veig a Joan Carretero picant a la porta de la casa gran de Convergència dintre de molt poc temps.
Què passarà amb els que han estats els seus darrers companys? Difícilment la corrent nacionalista seguirà sense el seu cap, líder, fundador i home carismàtic dintre del partit.
Carretero, com Colom, convergiran a Convergència. Si algú s’ha preguntat mai quin significat té el nom del patit que va fundar un dia Jordi Pujol, entre d’altres, potser ara jo hi tingui una mica més clar...
No fa gaires dies, un amic d’ERC em va dir que se’n volia anar a Reagrupament, com també ho va fer fa uns mesos l’exalcalde i regidor d’Ulldecona Josep Lluís Millán. La meva resposta va ser: “Encara més a la dreta?”. No em va respondre a la pregunta, però si que em va dir que ERC l’havia defraudat.
Convegència sempre que poden, troben l’excusa de treure a qui jo anomeno “la mòmia”, o sigui, Jordi Pujol. Encara li queden moltes castanyes que treure-li del foc a Arturo Mas. En canvi, ERC ha arraconat a l’home que va fer pujar el partit: Josep Lluís Carod Rovira.
Camina ERC cap al seu desmembrament? De moment, no. Però les properes eleccions autonòmiques ens donaran la resposta i si Joan Puigcercós, el seu actual president, ha encertat en les seves decisions.
Personalment (i no és el primer cop que ho dic), veig Uriel Beltran com el futur líder d’ERC ocupant un espai polític que ni la direcció actual ni la anterior amb Carod al cap davant van saber trobar. La prova està que CiU segueix molt viva després de 6 anys fent la seva particular “travessia pel desert”.

LES LLARGES VACANCES DE NADAL


En arribar a finals de la tercera setmana de gener, tenia la sensació de que, políticament parlant, encara estava de vacances.
Els qui estem a l’oposició anem a remolc de les pautes que marca l’equip de govern municipal i la nostra presència a la casa consistorial depèn si els regidors responsables de cada àrea ens convoquen a les reunions informatives o no.
La darrera comissió informativa del 2009 va fer-se abans de Nadal, concretament el 24 de desembre. I el dia 28, el dia dels Sants Innocents al calendari cristià, es va celebrar el ple ordinari del mes de desembre en el que es van aprovar els pressupostos per al 2010.
Les celebració de les primeres comissions informatives d’aquest any nou, de les que en sóc membre, es van convocar per al divendres 22 de gener. Com és perceptiu, la convocatòria s’ha de fer amb l’antelació suficient de la seva realització (al menys 48 hores abans) En tres dels casos així va ser: Cultura i Festes, Agricultura i Medi Ambient i Serveis i Manteniment. Però la quarta, convocada per al mateix dia, la de Serveis Socials i Participació Ciutadana, es va fer en menys de 24 hores: es va enviar per correu electrònic dijous dia 21 a les 11 del matí i ens la trobarem a la bústia a l’arribar a casa (jo no arribo fins a les 4 de la tarda) i la convocatòria era per divendres a ¼ de 10 del marí! Just un quart d’hora abans de començar la de Cultura. Es veu que la regidora responsable amb tot aquest temps, no va trobar el moment oportú per a fer-ho. Això passa per voler compatibilitzar la seva responsabilitat municipal amb una activitat privada.
No convocar comissions suposa obstaculitzar el dia a dia dels membres de l’oposició i que puguin fer amb normalitat la seva tasca política a la ciutat. Ara ho entendreu perfectament.
Els 8 membres que som a l’oposició (4 pel PSC i 4 per ERC) tenim una carpeta cadascú a les dependències de la secretaria on se’ns deixa la majoria de coses necessàries per a fer la nostra activitat: invitacions als actes oficials i d’alguna associació local, agenda cultural, així com altres tipus de documentació d’interès. Fins i tot el setmanari territorial la Veu de l’Ebre ens el solen deixar al local que disposa el grup des de fa un any aproximadament. Ara mateix porto unes tres setmanes sense llegir-lo i, segurament, sense haver-me assabentat d’alguna notícia de caire local o comarcal. Tampoc me he pogut assabentar (al menys de forma oficial) d’altres tipus d’actes que han tingut lloc aquests dies ja que jo, com d’altres regidors de l’oposició, treballem fora d’Amposta i el nostre horari de treball és força coincident amb el de l’ajuntament.
Uns exemples van ser l’acte que es va celebrar a la Lira Ampostina el divendres 8 de gener organitzat per l’Ajuntament i Amposta Ràdio i on van actuar grups de renom com Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries o Albert i la banda dels 13 o el campionat territorial de natació per a discapacitats psíquics de diumenge 17.
Potser estic equivocat, però penso que els diferents regidors (regidores), amb els pressupost recent aprovat i davant l’any que comença, tindrien que convocar ràpidament les comissions informatives per explicar les línees mestres de les actuacions previstes de les respectives regidories: quines són les novetats, si les hi ha; les expectatives, etc.
Des de l’oposició, ja sabem que estem lluny d’assolir tots els privilegis dels que gaudeix l’equip de govern (informació de primera ma i al instant, invitacions a actes per a repartir-les entre els seus amics i coneguts, etc.), però si que voldríem tenir al menys una comissió informativa de cara el cap de setmana per poder veure els actes programats per a fer la nostra previsió d’agenda que és quan es concentren la majoria dels actes culturals i socials de la nostra ciutat.
Però molt ens temem que des de l’equip de govern, en lloc de facilitar-nos les coses, se’ns seguirà informant tard i malament... I perquè no els queda més remei, que sinó, ni això!

dissabte, 30 de gener de 2010

MÉS SOBRE EL TEMA DE LA JUBILACIÓ ALS 67


Ja fa uns anys, vaig conèixer un senyor de Santa Bàrbar que cobrava una pensió d’invalidesa absoluta. La veritat que jo el veia molt bé i sempre em preguntava quina malaltia tenia. Quan va complir els 65 anys va preguntar-me per un advocat perquè volia denunciar al metge que li havia diagnosticat la malaltia.
Es veu que anys abans, als cinquanta i pocs, li havien diagnosticat una cirrosi hepàtica, es a dir, un càncer al fetge. Segons ell, a partir d’aquell greu diagnòstics, s’havia privat de beure, fumar, etc. O sigui, havia portat una vida saludablement sana, sense vicis i llavors (quan ja ningú li podia tocar la pensió) volia denunciar al metge...
Casos com el d’aquest senyor ni deu d’haver a grapats. Segurament en alguns els metges “pecarien” d’excés, com aquest i d’altres per defecte, es a dir, acabarien denegant pensions a més d’un que molt probablement s’ho mereixia.
Vull dir que durant molts d’anys, els metges (pareix que en aquest cas actuaven con a déus, ja que donaven, però també et prenien) van diagnosticar invalideses a moltes persones amb condicions de treballar.
Després també hi ha el tema de les jubilacions anticipades. Qui no coneix a algú que es va acabar jubilant (o prejubilant, si voleu) als 52 anys? És cert que els empreses pagaven una part de seguretat social i, en alguns casos, aquesta anava a càrrec del treballador “prejubilat. Però molt probablement, aquí també s’hi va fer un abús.
Quan l’empresa volia acomiadar treballadors perquè hi havia pèrdues (o menys beneficis), una de les solucions eren les prejubilacions. Un altre cas va passar amb les fusions de la banca. Al fusionar-se els bancs, sobraven oficines o sigui, treballadors de les seves plantilles i el recurs “fàcil” eren les prejubilacions. Recordeu que el BBVA va ser la fusió del Banc de Bilbao amb el de Vizcaya i posteriorment amb Argentaria que, a la vegada havia estat la fusió de la Caja Postal, amb l’Exterior de España i d’altres. O el Banc Central amb l’Hispano Americano per a formar el BCHA, per acabar integrant-se al grup Santander. O també d’algunes caixes, com la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears amb la del Monte de Pietat de Barcelona, per constituir la “gran” Caixa que coneixem avui. I tot això, amb el consentiment (de més o menys grat) dels grans sindicats: UGT i CC.OO.
Aquesta manca de planificació del tema pensions ha acabat creant un mal endèmic en el sistema de pensions espanyol.
Ahir, quan parlava de que la jubilació als 67 anys comportava un endarreriment dels joves al mercat de treball, potser no em vaig explicar bé. El fons de pensions no es paga del mateix fons que l’atur o d’altres prestacions. Així que, de moment, la jubilació 2 anys més tard, provoca, de per si, un estalvi al sistema. Mentre, els joves, ho poden no cobrar res (con deia ahir, sinó han treballat no tenen dret a cap prestació) o, si se’ls paga l’atur, aquest surt dels pressupostos generals de l’Estat.
Avui, tot dinant, en parlava amb la família (ja vaig dir que seria tema de conversa durant molts dies) I el meu fill gran (ara té 27 anys) deia resignat que potser nosaltres ens jubilaríem als 67, però que ell ja donaria les gràcies si ho podia fer als 70!
També em parlat de la mala planificació de Zapatero i que no ha sabut prendre mesures eficaces contra la crisi. És normal que la ciutadania pensi així.
Les crisis les provoquen els grans capitals i les paguen les classes humils!
I una altra frase carregada de raó que he escoltat avui també de boca del meu fill: Rajoy serà president del govern la propera legislatura sense haver fet res!”
De totes formes, penso que en el tema pensions, com passa sovint, s’ha actuat tard i malament. Si Zapatero porta sis anys de president del govern, amb 6 anys no es porta al desastre un sistema de pensions. Les mesures, calia haver-les pres molt més bans.
Què ha fet fins ara el Pacte de Toledo? És una pregunta que formulo...
Crec que abans d’incrementar l’edat màxima de jubilació s’haurien pogut fer moltes més coses i no acabar actuant a corre cuita (com el cas del MTC, per exemple)

divendres, 29 de gener de 2010

Tiro al funcionario


JOSÉ CARLOS LLOP
No sé qué banco, ni quiero saberlo, ha propuesto que el gobierno baje el sueldo de los funcionarios hasta el índice que tenían en el año 2001. Me parece estupendo. Es más: considero que el banco encuestión se ha quedado corto. Que ha sido demasiado generoso, vamos.Yo, de paso, les aumentaría las horas de trabajo –creo que doce al día es un buen número– y suprimiría las pagas extraordinarias. Total no van a tener tiempo para gastarlas. Porque de las vacaciones pagadas hay que empezar a despedirse.
Rapidito. Es necesario regresar a la época en que no había vacaciones anuales,
no sé en qué estarían pensando esos banqueros. Esto, para empezar. Porque
después convendría ir tomando otras medidas. Por ejemplo uniformarlos. Si les
ponemos un bonito traje a rayas, los tendremos controlados a todas horas. Y si
se les ocurre salir a la calle en horario de trabajo, los corremos a gorrazos y los
devolvemos a su mesa. Si en el empeño se le va a alguien la mano y hay una
nariz rota, pérdida de un ojo, incluso, que sé yo, un muerto, tampoco hay que
escandalizarse: sólo son funcionarios. Y todo esto –piénsenlo bien– aliviaría
mucho las tensiones que produce la crisis económica. El funcionario es un
servidor público y como tal ha de servir para algo. De putching-ball no está mal:
al menos, rinde.
Pensándolo mejor: la crisis es de tal magnitud que habría que militarizarlos. A
todos. De esta forma no podrían rechistar ante la aplicación de las medidas
citadas. Arresto en la oficina y pérdida de sueldo de quince días sería la pena
mínima. Luego habrá que ir pensando en traslados forzosos a Lanzarote o
Hierro, por ejemplo, que hay muy buen clima, o sea que a no quejarse. No es
una sugerencia, es una necesidad imprescindible. Hay que salir de la crisis y está
claro que la única medida –la única, subrayo– que va a salvar la economía
española es la reducción de los sueldos funcionariales y la movilidad a patadas
del funcionario. Que esos sueldos lleven tiempo en la nevera –con un 0´3% de
aumento este año– es lo de menos. Hay que bajar las temperaturas:
retrotraerlos a la era glacial. En un par de años, todo arreglado.
Cosas parecidas se oyen por ahí. En tiempos de bonanza económica y gran
negocio, el funcionario es un desgraciado, un inútil, un parásito que no sirve de
nada y ha opositado aspirando a la seguridad de un sueldo fijo, el pobre diablo.
No es emprendedor, ni osado, ni enriquece la sociedad que habita: ése es el
pensamiento generalizado. Y quien no lo haya oído materializarse en palabras, lo
ha visto en la mirada o en el gesto de más de uno. Que el tinglado se aguante
gracias a los funcionarios –como se aguanta gracias al resto de la clase media–
no importa a la hora de vituperarlos.
Pero en tiempo de crisis, el funcionario pasa a ser un listillo, un gorrón que no se
merece lo que tiene. Da igual que mientras duró la bonanza se hiciera befa de su
sueldo; ahora resulta que es un buen sueldo: es seguro y eso basta. Por tanto
que se les congele ya. Qué digo se les congele: que se les sumerja en la Siberia
de los años 30, a ver si aprenden de una vez quien es el que manda aquí. Nadie
se pregunta si ya lo están –congelados, quiero decir– que por supuesto lo están;
prácticamente y desde hace años. Y eso, lo de jibarizar las cuentas del
funcionario, lo dice gente de todo tipo, pero donde más llama la atención es
cuando lo dicen profesionales liberales, empresarios y algunos despachos –de
banco o no–. O sea, los que siempre declaran a Hacienda todo, absolutamente
todo, lo que ganan. Los que cargan gastos personales a su empresa. Los que
nunca hacen trampas, ni urden artimañas para evitar al fisco y por eso las arcas
del Estado van boyantes, con crisis o sin ella. En fin, mejor callar, ¿no? ¿O
hablamos de las ayudas del Estado para tapar agujeros de esos bancos que
ahora dan lecciones de cómo hay que tratar al funcionariado? ¿Hablamos de las
declaraciones negativas de gente que gana un dineral? ¿Hablamos de beneficios
anuales? ¿Hablamos del dinero que no tributa? Porque no es ése el que cobran
los funcionarios, precisamente. Que, por cierto, también pagan impuestos y no
tienen caja B o cómo se llame a eso ahora, ni cajas fuertes, ni más cajas que las
de sus zapatos, en fin.
Nadie ha dicho nunca que la vida sea justa, porque no lo es. Debería serlo y ésa
es una noble aspiración humana desde que el tiempo es tiempo. Pero... el
funcionario lleva desde la primera Reforma Suárez perdiendo capacidad de
gestión y de veto –de observación de la ley– en la Administración, y viendo
medrar al nuevo funcionario con carnet de partido. El funcionario lleva años
oyendo hablar de la corrupción de los funcionarios públicos para referirse a
políticos que jamás han sido funcionarios de carrera. El funcionario tiene que oír
de vez en cuando la cantinela de "lo consulté con los técnicos del
departamento", cuando nadie consultó nada con esos técnicos. O sea que un
desaire más –por decirlo finamente– no es que importe mucho. Que se les
congele el sueldo si eso ayuda a combatir la crisis –que no creo–, pero que nadie
se ponga medallas a costa de la nómina funcionarial y su vuelta forzosa a los
tiempos del cuplé. Sobre todo los que no sólo no hicieron nada para impedir esa
crisis, sino que contribuyeron –en la medida que fuera– a provocarla. Aunque
ahora se hinchen la boca con sus magníficas –y tan originales– soluciones.

ENS JUBILAREM MÉS VELLS


La més que provable jubilació als 67 anys (ja ha estat aprovada pel Consell de Ministres d’avui) ha estat el tema del dia de les tertúlies de cafè d’avui. I em sembla que seguirà sent-ho per molts dies, al menys de que surti alguna notícia molt important.
D’entrada us he de dir que la proposta no m’agrada. Abans que polític sóc sindicalista de la UGT i, des d’un sindicat progressista i de classe, aquesta mena de mesures ens sembla “fer dues o tres passes enrere”. Només una mostra. Les organitzacions empresarials hi estan d’acord. La qual cosa vol dir que és una mesura més aviat de dretes que progressista.
Segurament el PP té raó (jo, quasi donant la raó al PP!) quan diu que manquen una sèrie de mesures concretes i no anar traient-ne una de nova de tant en tant, però cal reconèixer (això sí), que anunciar la jubilació als 67 anys és una mesura valenta.
Ara només cal esperar la confirmació de que s'augmentarà el periode per al càlcul de les pensions que està en 15 anys. Això suposarà, d'entrada, una baixada implícita de les retribucions dels qui es jubilin a partir de l'entrada en vigor.
I ho és perquè és una mesura antipopular i que, segurament, farà perdre molts de vots al PSOE de cara a les properes eleccions d’aquí a dos anys. També potser que l’estratègia sigui aquesta i, esperar que dintre de dos anys, si, al final hem aconseguit sortir de la crisi, “ningú” se’n recordi... La qual cosa és molt difícil que passi.
Tornant a centrar el tema, ara, només queda que el “Pacte de Toledo” ho aprovi. Però que és el Pacte de Toledo. Cal remuntar-se a 1995 per a trobar els orígens del Pacte de Toledo. És una comissió d’experts que, preveient un futur no massa bo per a les pensions, van decidir adoptar una sèrie de mesures per a garantir-les en el futur, més enllà de 2020. De totes formes cal dir que, l’enllaç de la Wikipedia que parlava del Pacte de Toledo ha estat esborrat avui mateix. No sé si perquè li faran modificacions (per això no calia esborrar-lo) o per algú emprenyat en el tema de les jubilacions que ho ha fet pagar a la informació d’Internet.
Analitzant per damunt el que suposa jubilar-se als 67, em venen al cap un grapat de coses. La primera ja l’he dit, és una pèrdua de drets per part dels treballadors que només poden beneficiar a l’empresari.
És evident que si a un treballador en actiu el fas jubilar dos anys més tard, el que estàs fent és impedir que aquesta plaça pugui ser ocupada per un jove per un període igual de temps, al menys que acabis amortitzant la plaça, la qual cosa encara és pitjor. Tampoc rendeix tant un jove que s’acabi d’incorporar que un vell que estigui pensant més amb la jubilació que una altra cosa. Més experiència per part del vell, sí, més rendiment, probablement, no.
Amb la situació actual on, el ser humà, tant la dona com l’home, cada any que passa l’esperança de vida creix, penso que el que pretén el retard de dos anys de l’edat de jubilació és que els jubilats acabin cobrant dos anys menys. El jove, que encara no s’hagi incorporat al món laboral, com no haurà cotitzat, no cobrarà cap mena de subsidi i si ara s’emancipa tard (respecte a quan nosaltres, els que tenim més de quaranta cinc anys, ens varem emancipa), encarà ho faran més tard.
Però fixeu-vos en una altra cosa. Com se’ns ha donat la notícia. Ahir hi va haver una mena d’avançament quan es va dir que “dintre de 40 anys, els majors de 64 anys es duplicaran a Espanya respecte a la xifra actual”. Però ahir res ens feia pensar que avui s’acabaria donant “la gran notícia”. O sigui, ahir, d’alguna manera, se’ns va alertar sobre l’increment de la població més gran de 64 anys (envelliment de la població)
Però també ahir se’ns va donar una altra notícia també sorprenent: aquesta setmana, la natalitat a Catalunya, ha crescut de forma mai vista fins ara. I tot pareix indicar que va ser gràcies a la victòria del Barça sobre el Madrid per 2 a 6 i l’empat contra el Chelsea, amb el gol d’Iniesta, la qual cosa va passar farà uns 9 mesos!
O sigui, la millor recepta (al menys per a Catalunya) per a que ens puguem seguir jubilant als 65 anys és que el Barça vagi guanyant partits i títols de la manera que ho va fer l’any passat.
La llàstima és que la recepta no serveixi per als que no siguin del Barça i, es clar, si guanya “l’altre equip”, no tindrem la “trempera” de l’any passat i ja sé sap, a partir de certa edat el millor remei a la manca de trempera és la Viagra.
O sigui, la jubilació de demà als 70 i amb Viagra i avui, molt probablement amb vaselina!

dijous, 28 de gener de 2010

EL FRAU DE LA VIDA


De vegades, després de llegir notícies com la que porta avui el Periódico a la portada com el titular més important del dia, acabes creient que la vida, en general, és un gran frau. I no vull parlar de coses immaterials i intangibles, que segur que també podríem fer tot una tesi, sinó de coses materials i quotidianes.
Si no ho he vist el titular del Periódico, diu així. “Multa milionària a tres fabricants de gels”, “Competència sanciona amb 8 milions els grups Sara Lee, Puig i Colgate”, “La multinacional Henkel se salva del càstig per haver denunciat la resta del càrtel”.
I devant d’una notícia com aquesta que cal pensar? I tot per pactar preus l’any 2005. Primer que res, que, segurament, els sector dels cosmètics (o de la higiene personal) no és l’únic sector on les grans marques (potser no sigui el mateix que parlar de grans fabricants) pacten preus per no fer-se mal entre elles, la quals cosa, com sempre, acaba perjudicant el comprador.
El Tribunal per a la Defensa de la Competència ha multat altres cops a companyies de telefonia, per exemple, també per haver fet el mateix. Quasi sempre, al darrera d’aquestes denuncies s’hi troba alguna associació en defensa els consumidors (la OCU per exemple) Però crec que aquest paper el tindria que fer la pròpia administració que hauria de tenir els mecanismes suficients per a detectar les irregularitats quasi tan aviat com es produïssin.
És evident que alguna cosa està fallant durant tot el procés: des de la fabricació del producte, passant per la distribució i fins arribar a l’establiment.
Perquè els fraus són tant i tant variats que la nostra ment ho té molt difícil a l’hora de poder-los imaginar.
Avui en dia, qui sol fixar el preu dels productes, són les grans cadenes de distribució, o sigui, els grans hipermercats. Per a que t’acabin comprant, cal que tu venguis el producte al preu que ells te diuen i, si no hi estàs d’acord, ja saps...
Davant d’això els fabricants solen abaixar la qualitat del producte, però el distribuïdor no abaixa el preu. Una vegada en van donar un exemple. Un representant d’una marca d’embotits em va dir que a l’hora de fabricar el pernil dolç, per abaixar el preu fins el que volien els supermercats, hi posaven més fècula i aigua. Així de senzill!
També hi ha qui nota la diferència en una determinada marca de bitter sense alcohol d’aquelles ampolletes que et serveixen al bar i de les que es compren als súpers. I això també passa amb el cafè, etc.
Ja per anar acabant, un dia em va arribar un correu i recordo, fins i tot que el vaig penjar aquí al blog, on parlava del frau que suposa pagar el preu que es paga per l’aigua mineral envasada i que és una “burrada” de cara respecte a la que baixa per l’aixeta de casa. Però el frau no és aquest, és que si l’aigua és un bé públic i està considerat així dintre de la llei d’aigües, com permeten els nostres polítics que es pugui comercialitzar?
Una pregunta difícil de comprendre i d’una resposta, segurament, encara més difícil. Al final acabes pensant que hi ha tota mena d’interessos econòmics al darrera. I els diners, quasi sempre, acaben donant molt poder. De vegades fins i tot massa...

dimecres, 27 de gener de 2010

L’ECONOMIA ESPANYOLA (I TAMBÉ LA D'AQUÍ)


Un dia de ja fa uns anys, li vaig dir a un economista que havia parlat d’economia i em va dir que no calia ser un expert per a fer-ho, ja que es poden formular diferents teories econòmiques i totes poden arribar a ser veritat.
Abans d’entrar en matèria, voldria fer una consideració: “Els millors economistes solen les dones a l’hora d’administrar els comptes familiars”. Només elles poden parlar de la pujada de la “cistella de la compra” i des les dificultats que tenen per arribar a final de més en èpoques de crisi domèstica, no sempre coincidents amb les crisis mundials.
Diu la OCDE que Espanya serà la darrera “gran economia” europea que sortirà de la crisi. La ministra del ram, Elena Salgado, ja ha sortit dient que no és veritat, que l’any pasta les previsions de l’organisme europeu també havien estat molt més pessimistes i que al final, les dades han donat la raó al govern.
Sigui veritat la una o l’altra posició, el que es cert és que, aquest anys, els qui s’ho passen malament, seguiran passant-ho malament (en general) i la resta anirem “tirant”.
Els mals de l’economia espanyola són endèmics i per causes diverses, encara que penso que, històricament, des dels diferents governs, no s’han fet mai els deures.
Tret del sector serveis (també dit terciari) els altres tenen greus mancances estructurals. I aquest sector es salva, principalment, pel turisme. Però no ens enganyem: si els turista bé és per la bona climatologia del país, ja que l’estat de conservació de molts dels monuments deixa molt que desitjar. També trobo a falta la imaginació suficient per part dels empresaris del sector a l’hora d’innovar amb la creació de noves ofertes. He visitat sovint el S de França i sento enveja de com tenen cura dels monuments, dels espais naturals, etc. Només una pregunta : Qui van ser els precursors del turisme rural, tan de moda avui a Catalunya i a l’estat espanyol?
En quan al sector primari (agricultura), tot acceptant que s’està treballant molt i bé, encara ens queda molt per a posar-nos a un nivell competitiu.
El problema del nostre territori són les petites explotacions agràries i la diversitat de cultius. Degut a això els preus en origen són més alts i es molt difícil poder exportar als grans mercats europeus i mundials on hi ha molta competència amb preus més baixo. Aquí només ens queda el valor “afegit” de la qualitat. Un producte de qualitat sempre tindrà sortida, però amb una bona promoció per part de les administracions.
Però el sector que, al meu entendre, està pitjor, és la indústria (secundari) És el sector que ha de crear ocupació i convertir-se en el motor de l’economia.
Tradicionalment, la indústria de casa nostra ha depès massa de les inversions estrangeres: Lear, Rehau, Kanase, Toar, Ykk, Mapei, etc. (I de nacionalitats ben diferents: EE.UU, Perú, Japó...) Encara recordo una visita que vaig fer a Kanase on la retolació estava tota en japonès.
Bona part d’aquestes empreses han tancat, tenen previst tancar o han fet reestructuració de plantilla degut a la crisi. Però el seu lloc no l’ha ocupat ningú. A Catalunya, només fa unes dècades tenia una indústria potent que era la tèxtil, però ara quasi tot el teixit ens arriba dels països asiàtics on la ma d’obra és molt més barata.
La poca indústria autòctona que ens queda és la del moble de la Sénia (que tampoc és aliena a la crisi) o la conservera i envasadora derivada del sector primari que és, al meu entendre, una de les que s’ha de potenciar.
Però el pitjor mal que tenim avui i que per alguns economistes és un sector diferenciat i per a altres estaria dintre del secundari, és la construcció.
La culpa de sortir més tard que ningú de la crisi el té, en bona part, la construcció. Aquesta dècada el món del ciment va viure els seus anys “daurats”. Les grues formaven part del nostre paisatge urbà. Avui encara se’n veuen, però les obres estan parades i no les han tret per manca de liquiditivitat. Només cal passar pels carrers per veure la quantitat d’obres parades o pisos que es venen. Fins que el sector no es recuperi una mica, els índex d’ocupació no es recuperaran.
Ara hi ha una “guerra” entre les immobiliàries i les entitats financeres, ja que aquestes ofereixen habitatges barats embargats als propietaris que no podien pagar les hipoteques, la qual cosa ha provocat el malestar del sector immobiliari.
Un darrer detall. L’altre dia, un regidor de Roda de Barà que té una germana que treballa a una entitat financera, em va preguntar: Què passa a Amposta que hi ha tants pisos per a vendre?
És el “miracle” econòmic ampostí de l’era de CiU!!

dimarts, 26 de gener de 2010

PAGAR ALS BONS CONDUCTORS, ÉS LA SOLUCIÓ?


El debat l’acaba d’encetar l’ajuntament de Puigcerdà (comarca de la Cerdanya) quan ha decidit “pagar” a tots aquells que l’any passat no van cometre cap infracció de trànsit amb els diners que es van recaptar en multes.
Segons es diu, els infractors solen ser un grup més aviat reduït respecte a tot el col•lectiu de bons conductors, però, sovint, reincidents. És a dir, uns pocs cometen la majoria de les infraccions.
Això vol dir, primer que res, que la quantitat que tocarà a cada un dels bons conductors serà petita, tal i com ho reconeixia el seu regidor de governació (si no ho recordo malament) Per tant, la gratificació per conduir bé no compensa. La compensació és una altra, la que apliquem la majoria dels conductors: una conducta cívica per evitar accidents i molèsties a molts de ciutadans, molts d’ells vianants.
Qui em coneix sap la sensibilitat que tinc jo de cara a evitar qualsevol situació incorrecta. És evident que, com tots (i qui digui el contrari, menteix) cometo infraccions, la majoria degut a distraccions. Però evito altres situacions com aparcar malament, fer maniobres temeràries, etc.
L’altre dia anant pel carrer vaig veure a un conciutadà que conec i vaig estar mirant-lo per a saludar-lo. Finalment, qui em va veure va ser la seva dona i ens varem saludar amb ella. Al cap de pocs dies ens trobarem en una situació totalment diferent i se’m va disculpar dient-me que ells quan va a peu igual que quan va amb el cotxe, només mira al davant. Li vaig respondre que, quan va amb cotxe, mirar sempre al davant “és una virtut”.
Darrerament m’estic fixant que molts de conductors no solen posar els intermitents per avisar de les seves maniobres. Crec que resulta del tot xocant que ara que els cotxes van equipats amb la darrera tecnologia, no “portin intermitents”! Fixeu-vos i veurem com el que dic és veritat. Una acció tant senzilla com aquesta podria evitar molts accidents.
Con a conductor experimentat (fa 32 anys que tinc el carnet de conduir i porto més de 600.000 quilòmetres fets) penso que la solució idònia per evitar accidents és castigar al màxim als infractors reincidents per conductes temeràries. Un exemple. Una cruïlla amb intensitat alta de circulació. Una sèrie de cotxes venen per aquell carrer i en arribar-hi poden optar en girar a l’esquerra, la situació més habitual, seguir cap avant i, finalment girar a la dreta (la qual cosa fan els menys) mentre la majoria de conductors esperaven pacients que els de davant anessin sortint tenint en compte els que circulaven per l’altre carrer, un cotxe es va posar a la dreta de tots i no per girar a l’esquerra ni tant sols per seguir pel mateix carrer. Quan va poder va girar a l’esquerra passant de forma totalment temerària per davant del primer que estava aturat! Afortunadament no va passar res perquè la majoria dels conductors tenen una mica més de seny. Una altra maniobra que, normalment no es fa bé, és girar per una rotonda. Són pocs els que saben fer-ho. A la del pont del Mil•lenari de Tortosa, per la part de Ferreries, vaig veure no fa molt una altra acció digna de ser citada com exemple d’allò que no s’ha de fer. Un cotxe hi circulava en direcció a “València” i anava canviant de carril i avançant els altres vehicles. Quan finalment es va posar al davant meu, vaig pensar que continuaria per la C-12 (cap a Amposta o Santa Bàrbara), però no, va enfilar-se pel pont! Un bon grapat de conductors encara no saben que quan hi ha dos carrils, el de l’esquerra és pe girar cap a l’esquerra. Seguir cap avant pot significar creuar-se amb algú que circula pel de la dreta i gira cap a l’esquerra, que també els hi ha!
Dintre de la ciutat hi ha molts que deixen el cotxe en doble fila o davant d’un gual perquè “entren un moment a comprar”. Aquesta situació es produeix constantment a la botiga que tinc als baixos del bloc on visc. Ahir abans de 2/4 de cinc, anava a l’església perquè hi havia un enterrament. Plovia. A un dels carrers de la xarxa principal d’Amposta hi havia una furgoneta aparcada sobre la vorera amb els quatre intermitents posats (per això si que en tenen), la qual cosa obligava als vianants a tenir que baixar de la vorera i tenir que trepitjar l’aigua de la pluja, ja que en aquell lloc és molt estreta. Quan tornava cap a casa i ja feia més d’una hora que hi havia passat, encara seguia al mateix lloc, immòbil... Vaig trucar a la policia local. No sé si van acudir o no, però la situació crec que era per això.

(La foto és d'un aparcament a l'avinguda de la Ràpita -el principal carrer d'Amposta-, cruIlla amb el carrer Fortuny)

dilluns, 25 de gener de 2010

LA MOCIÓ PER LA COCAPITALITAT


Tal i com va anunciar l’equip de govern de l’Ajuntament d’Amposta, per al ple d’avui s’havia de debatre la moció per la cocapitalitat o “Sobre la divisió territorial de Catalunya i la Vegueria de l’Ebre” que era com figurava a l’ordre del dia.
D’entrada cal dir que la moció l’ha argumentat l’alcalde i no el portaveu de CiU al ple que és qui ho acostuma a fer.
Encara que al text de la moció es demanaven diverses coses i se’n posaven en dubte algunes més (com el finançament, el debat territorial i el consens necessari, etc.), el rerefons de la moció, com ja s’ha dit, era el reconeixement “oficial” de la cocapitalitat d’Amposta.
La resposta del portaveu del PSC ha segut, primer que res, congratular-se del canvi d’actitud per part del grup de CiU que, fins ara, sempre havien reivindicat la “capitalitat” territorial o de la futura vegueria. També li ha demanat a l’alcalde que es busquessin complicitat d’altres poblacions i ciutat com les capitals comarcals (Móra d’Ebre i Gandesa), però sobre tot de Tortosa i també dels altres pobles de la comarca del Montsià. L’alcalde li ha dit que així es faria i que, Amposta, sempre s’havia mostrat “generosa” cap a les altres poblacions del territori. També s’ha posat en dubte la bona fe de l’ajuntament quan es critica el paper jugat per la Generalitat i d’una manera especial a Jordi Ausàs, com a Conseller de Governació i res se’n diu de la Diputació de Tarragona que, amb la seva desaparició, propiciarà la creació dels consells de vegueria. Finalment se li ha dit que el debat que s’estava portant, tot i ser enriquidor i desenvolupar-se amb serenitat, era “estèril”, ja que la població té altres coses més importants en que pensar, com per exemple la economia domèstica.
Per part d’Esquerra se li ha retret a l’alcalde “voler entorpir la posada la creació de les vegueries i, principalment la vegueria de l’Ebre” i també se li ha recordat a l’alcalde que l’Estatut preveu el finançament de les vegueries amb les mateixes dotacions econòmiques que ara perceben les diputacions provincials.
Si fem una mica d’història, veurem com a Amposta, CiU va començar a parlar de “capitalitat” a principis d’aquesta dècada quan a quasi tot el territori es parlava del Pla Hidrològic Nacional, de transvasament de 1.050 Hm3 d’aigua de l’Ebre principalment cap a València i Múrcia, d’assemblees informatives, manifestacions, etc. Però a Amposta, aquest temes millor no “tocar-los” i el llavors alcalde i avui senador d’Espanya va treure’s del seu barret en forma de “conillet blan” la capitalitat. Encara recordo les camisetes que es van repartir pel poble entre diferents afilitats, simpatitzants i d’altres amb el lema “Amposta capital” i les dessuadores que lluïa l’equip femení de handbol amb el mateix lema.
Des d’ençà, la “història” de la capitalitat ha anat apareixent a la nostra ciutat de tant en tant per demostrar que la idea encara era ben viva. També de tant en tant s’ha volgut disfressar una mica el seu significat com quan es va dir que el significat de “capital” volia dit “important”...
I serà, segurament, pel que es recordarà a l’anterior alcalde, ja que, finalment, se’n va apropiar fins el punt de que va crear una empresa que porta aquest nom: “Amposta capital” i que, segons ell mateix “es dedica a fomentar la cultura i divulgar el nom de la ciutat arreu del territori”.

diumenge, 24 de gener de 2010

MANIFESTACIÓ A ASCÓ EN CONTRA DEL MTC


Més de 2.000 persones s’han aplegat aquest matí de diumenge a la població d’Ascó (comarca de la Ribera d’Ebre) per a demanar que no es faci el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears.
La manifestació, al igual que les que férem en contra del PHN o d’altres, ha transcorregut sense cap tipus d’incident i amb un caire lúdic i reivindicatiu.
A l’arribar a la plaça de l’església, s’ha llegit el manifest i han hi hagut alguns parlaments per fer recapacitar a l’alcalde de la població que al ple extraordinari que ha convocat per a dimarts, acabi per no presentar la candidatura per ser seu del també anomenat “cementiri nuclear”.


Durant els parlaments s’han pogut sentir crits en contra de Zapatero, de Montilla per a que “digui clarament al govern espanyol que Catalunya no vol emmagatzemar els residus nuclears de totes les centrals nuclears d’Espanya”, però sobre tot contra l’alcalde de la vila, el convergent Rafael Vidal. Encara que el que més m’ha cridat l’atenció ha estat quan s’ha dit que “Catalunya no pot ser independent si dintre del seu territori s’hi emmagatzema tot el residu d’urani de les centrals nuclears espanyoles”.
El cert és que no m’he trobat sol, ja que quan tens clara una idea i la defenses, tots els qui t’envolten també comparteixen el mateix ideal. Però és veritat que he trobat a faltar als “meus”. Mentre ERC tenia una nodrida representació política amb el delegat del govern Lluís Salvador i el President de la Federació de l’Ebre Gervasi Aspa al cap davant, en representació “oficial” del PSC només hi havia el diputat al Parlament i alcalde de Batea Joaquim Paladella. Tampoc he vist cap càrrec de CiU.


Entre els assistents he pogut veure i he tingut ocasió d’anar a saludar a uns dels primers lluitadors en contra de l’energia nuclear, el calero Joan Rebull i la seva esposa Marinia, a qui ja fa quasi 30 anys que conc.
Penso que aquestes terres, diguin el que diguin alguns col•lectius com el Col•legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, ens hi juguem massa, segurament que el nostre futur. Amb l’aigua que es volia transvasar cap al sud ens hi el jugàvem, però amb el MTC, també.


Una vegada acabada la manifestació i quan ja ens en tornàvem a buscar el cotxe, m’ha sorprès una pancarta que es contraposava a les “oficials” (segurament que col•locades pel propi ajuntament i que estaven escampades per tot el poble) on s’hi podia llegir “Sí al MTC”, on hi posava “No al MTC”. I és que no tota la població d’Ascó hi està a favor...

dissabte, 23 de gener de 2010

COM ES PERDEN UNES ELECCIONS


Unes eleccions es poden perdre de moltes maneres però hi ha una frase que els resumeix totes: “Pel desencant dels ciutadans”.
Avui per avui no estic en condicions d’afirmar si Montilla està o no a favor de que el MTC o cementiri nuclear vagi a Ascó. Coneixent el President sabem que és un home parc en paraules i potser trigarà una mica en donar una resposta contundent a les pretensions de la població riberenca. També potser que Montilla opti per no dir res que és el mateix que “donar la ‘callada’ per resposta”. Però n’estic segur que no trigarem massa dies en saber alguna cosa.
De moment, el que ja sabem, és que Ascó presentarà la seva “candidatura” al MTC el proper dimarts com també o ha fet la població de Yebra (Guadalajara)
Si, finalment, no hi ha un pronunciament clar (i català) de l’executiu, en un any electoral com es aquest, pot passar que la participació a les eleccions previstes inicialment per al mes de novembre, sigui molt baixa o que hi hagi un bot en blanc massiu.
Les Terres de l’Ebre som una regió desencantada des de fa moltes dècades. No es cert que mai ningú se’n recordi de nosaltres! Se’n recorden quan els hi som imprescindibles per a col•locar-nos centrals nuclears, de cicle combinat com la que pretenia Móra la Nova, parc eòlics, magatzems de gas, cementiris nuclears o necessiten la nostra aigua. I si no se’n recorden, sempre hi ha qui els crida com ho ha fet ara l’alcalde d’Ascó.
Ara fa just dos anys, la població ebrenca tornava a estar en peu de guerra. L’amenaça d’una interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics, el Consorci d’aigües de Tarragona per un constat (CAT) i Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), per l’altre, posaven en perill, una vegada més “la integritat física” de l’Ebre. I tot apuntava que arguments a favor n’hi havia pocs, només es pretenia per als casos “d’emergència nacional”. Però quan les canonades ja estiguessin posades i l’aixeta oberta, qui impediria la circulació constant de l’aigua?
Però en dos anys, la situació no ha canviat gaire. El cabal ecològic de l’Ebre encara no s’ha fixat i des de les comunitats autònomes susceptibles de rebre aigua en cas de fer-se el transvasament, no han deixat de reivindicar la famosa “agua para todos”.
El projecte Castor amb una planta de gas al terme de Vinaròs i, per tant, molt propera als termes d’Alcanar i Ulldecona i l’emmagatzematge estratègic de gas natural on van estar un dia les bosses de petroli, es a dir, davant la costa de la Ràpita, també ha estat motiu de rebuig per part de la població veïna més afectada. Però com sol passar quasi sempre, s’acaba construint al poble del costat on l’oposició no ha estat tant forta. No el tenim a les Terres de l’Ebre, però, pel cas, em dóna ben bé igual.
No fa gaires mesos vaig estar a la manifestació de la Lear. Però com la empresa ubicada a Roquetes, aquests darrers mesos, han segut moltes les empreses que, o han tancat portes, o han fet ERO’s deixant a una bona part de la seva plantilla al carrer. El tancament de la Lear era el més significatiu, només això. Llavors des del govern se’ns va prometre que vindria indústria cap a les nostres comarques. Però la única nova que havia de vindre, la foneria Gallardo, va anunciar fa poc que desistia temporalment del seu projecte, no sense haver tingut una oposició ciutadana molt forta, ja que, pareix, es tracta d’una indústria força contaminant.
De la “resta” de la nova indústria, encara no sabem res. I, el MTC no és la solució, ni molt menys! Potser donarà molts diners al poble que el rebrà i, com passa, amb les centrals nuclears, als del costat, però de llocs de treball en crearà molt pocs i, a sobre de baixa qualitat.
Però aquesta mena de coses, acaba “passant factura” als qui governen. Avui el diari el Punt fa referència a unes declaracions fetes per Gervasi Aspa tot recordant el que li va passar a Pujol per no haver-se oposat amb rotunditat al PHN. Ara, de no fer un viratge ràpid i contundent, podria passar al PSC de Montilla i tornar a donar el govern de la Generalitat a CiU.
És evident que hi ha decisions que cal prendre amb fermesa. Però quan tenen una forta oposició per part de la ciutadania del territori, val més posar-te al seu costat. I no només pels vots, també per què un govern ha de recolzar sempre els seus ciutadans en contra de qualsevol agressió territorial, interna o externa.

(Foto de Xavier Moliner publicada al Periódico)

divendres, 22 de gener de 2010

PARLEM SOBRE ELS POLÍTICS


Parlar sobre els “polítics” vol dir parlar sobre mi mateix i sobre molts amics i amigues que tinc (i d’altres “no tant” amics ni amigues)
I vull parlar de “polítics” en general, sense concretar en ningú i sense individualitzar tampoc en ningú.
I perquè vull parlar de “polítics”? L’enquesta que es publica avui, encarregada per la pròpia Generalitat de Catalunya i realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió, em dóna peu per a fer-ho.
Per exemple el Periódico li dedica la primera pàgina de la secció política amb el següent títol: “La corrupció converteix la política en el segon problema dels catalans”. I la notícia comença així: “El nivell d’insatisfacció dels catalans amb la política i els polítics s’ha disparat l’últim anys...”.
La insatisfacció amb la política i els polítics només ha quedat al darrera de “l’atur i la precarietat laboral” i davant d’altres preocupacions com “el funcionament de l’economia” (en tercer lloc), la immigració (en quart; tot i els que s’ha arribat a parlar amb el tema de Vic...), les relacions entre Catalunya i Espanya (en cinquè lloc; tot i els referèndums sobiranistes...) o la inseguretat ciutadana (en sisè)
Per tant, tots els que d’una manera o un altra ens dediquem a la política, cal fixar-nos molt amb el resultat de l’enquesta i fer-nos-ho mirar...
Evidentment, com passa quasi sempre d’anàlisis i de conclusions se’n poden treure tantes (o quasi tantes) com ciutadans hi ha. Però alguns aspectes negatius són clars i evidents i cal, més d’hora que tard, mirar de canviar per millorar aquesta imatge.
Però a l’hora de preguntar-se si tots els polítics donem aquesta imatge, vull pensar que no; que uns la donen més que els altres. Però també n’hi ha d’haver que no donin gens de mala imatge, es a dir, que la donen bona. Encara que, com no “plou sempre a gust de tots”, trobar una qualificació de plena satisfacció seria més que improbable.
En primer lloc, la referència dels ciutadans quan es parla de “polítics” la tenen amb el líders dels partits més importants i amb el càrrecs que ocupen llocs de responsabilitat. Després, localment (es a dir, els ciutadans de cada ciutat i poble) podran valorar els seus polítics locals d’una manera individualitzada i particular. Per exemple, què respondria jo si em preguntessin sobre l’alcalde de Riudellots de la Selva, posem per cas... Què m’expliqueu a mi sobre qui és aquest senyor o potser, senyora!
Per tant, la imatge pública dels “polítics” (de tots els polítics) la donen els polítics coneguts els que dia a dia surten als mitjans de comunicació i dels que se’n parla. Però aquesta imatge (mala imatge) la transmeten sobre tota la classe política, siguem o no coneguts del gran públic.
Però encara hi ha uns altres polítics que ajuden a (i de quina manera!) que els ciutadans ens valorin de la forma que ho han fet a l’enquesta: els corruptes.
Molts d’aquests han aconseguit passar desapercebuts (o quasi) fins el dia que els han enxampat robant els diners dels seus conciutadans. I per això no cal que els trobin amb les “mans dintre de la caixa forta”, ja que també són diners dels ciutadans aquells que l’empresari de torn els hi dona per a que requalifiquin uns terrenys per fer-hi una urbanització. A la curta o a la llarga, això encarirà els costos i sempre qui ho acabarà pagant és el comprador.
Però encara hi ha una altra cosa que el ciutadà desaprova dels polítics: Que en lloc de resoldre els grans problemes de la societat es dediquin a criticar-se els uns als altres amb aquell argument de “I tu més...”.
Quan la societat demanda solucions, se’ls hi ha de donar solucions i no bones paraules i gestos cap a la galeria.
Però si, com es desprèn de l’enquesta, el segon problema son els “polítics”, potser el que caldria canviar és a una bona part de la pròpia classe política. Però com fer-ho?
A les eleccions, els ciutadans, voten i n’hi ha que es queden al “carrer”. Però és evident que no tots, ja que els valoracions del líders no son coincidents entre els ciutadans i afiliats del propi partit.
Potser la “purga” hauria de ser interna i convincent!

dijous, 21 de gener de 2010

DE FANTASMES I FANTASMADES


Avui, en veure el Periódico, m’he sorprès quan he vista a la portada unes declaracions fetes pel conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet qualificant de “fantasmada d’Hereu” la iniciativa de l’alcalde de Barcelona de voler organitzar una Olimpíada d’Hivern per al 2022. Després he vist que, a la contraportada del mateix diari, qualificaven Huguet a la “baixa” per aquestes declaracions.
Com he dit tantes vegades, els d’ERC, un dia els toca govern i un altre oposició. Però Huguet no és dels que acostuma a sortir a fer oposició, potser per això la sorpresa encara ha estat més grossa.
Ja sé que una cosa és el govern de la Generalitat i l’altra l’ajuntament de Barcelona on, ERC, ara sí, està a l’oposició per voluntat pròpia ja que el seu cap de llista, Jordi Portabella, així ho va decidir, fossin quins fossin els seus motius.
Jo entenc que l’anuncia de voler portat uns “jocs d’hivern” a Barcelona feta per l’alcalde Hereu, va poder agafar amb el “peu canviat” molts dels seus adversaris polítics i potser no tant adversaris. Vaja, a tot el món. Però la idea, personalment, no em sembla malament.
I perquè no em sembla malament? Molt senzill. Perquè a la ciutadania se’ls hi ha d’anar renovant la il•lusió cada cert temps. Barcelona, com a capital de Catalunya, ha de fer de motor de tota la resta del principat i sé li ha d’exigir que vagi fent coses importants per a poder seguir atraient per al nostre país tant turisme, com comerç i indústria i tot allò que pugui fer falta...
El qui han estat crítics en Hereu li retreuen el fracàs del Fòrum de les Cultures i les pèrdues que va generar. Però va crear il•lusió i va aconseguir recuperar el camp de la Bota, un dels llocs més degradats de Barcelona. I mireu, a mi em va agradar. Jo hi vaig anar fins a tres vegades i, pregunto: Tots els detractors poden dir que hi van anar encara que només hi fos una vegada?
En cavi, per a la gent dels Pirineus, que completaran la candidatura per als Jocs Olímpics d’hivern de 2022, si que els ha creat il•lusió i noves expectatives i, majoritàriament (sembla) estan d’acord amb l’alcalde de Barcelona.
Jo només li demanaria a Hereu dues coses. La primera (i ja s’ha dit de forma reiterada), si finalment s’acaba organitzant l’esdeveniment, és que sigui sostenible mediambientalment parlant. Ja sabeu que sovint s’ha qüestionat la sostenibilitat de les estacions d’esquí. I la segona és que faci el possible per presentar una candidatura conjunta amb Saragossa i Jaca. I només per allò de que l’altra candidatura es va avançar en presentar-la i està que “trina” amb l’anunci d’Hereu. No vull pensar que s’hauria dit des d’aquí si hagués estat a l’inrevés i Saragossa i Jaca haguessin anunciat ser-ne candidates després de fer-ho Barcelona.
Dissabte Hereu estarà per terres ebrenques. Té previst un dinar a la Ràpita i, per la tarda, una breu estada a Amposta. Si tinc ocasió penso felicitar-lo per la iniciativa i només li diré que llàstima de no haver pensat amb nosaltres ja que amb la neu que ha caigut aquest any, guardant-la i afegint la que pot caure fins el 2022, potser també podríem fer pistes d’esquí amb garanties per a poder ser-ne subseu olímpica.
(Evidentment faig broma)Ah!, m’oblidava de parlar de fantasmes. Bé, no cal... tothom en coneix i saben com actuen...

dimecres, 20 de gener de 2010

LA SÍNDROME D’ESTOCOLM


Simultàniament a l’escriptura d’aquesta entrada, al teatre la Llanterna de Móra d’Ebre s’està fent una assemblea informativa sobre els MTC (Magatzems Temporals Centralitzats) o per a que ens entenguéssim tots: sobre els cementiris nuclears.
Quan vaig veure el cartell de l’assemblea al blog d’Alego, li vaig deixar un comentari que el posaria jo també al meu blog i aquí ha estat durant uns dies. Llavors, Glòria també va deixar un comentari al meu convidant-me a visitar “Volem viure a Flix”.
Penso que una de les coses més dignes del ser humà es poder viure allí on li plagui i, si a sobre, és la terra dels teus sentiments, encara millor. Ja no parlo de terra de naixement, perquè hi ha que viuen a un ou indret i s’han acabat integrant tant, que ja la consideren casa seva.
És lloable que la gent de Flix vulgui viure a Flix o que la d’Ascò vulgui quedar-se al seu poble. Però molt em temo que el preu que estan disposats a pagar és molt alt. Massa alt!
I ho diré de forma molt vulgar i potser impròpia amb mi: Voler viure rodejats de merda potser rendible econòmicament, però insostenible mediambientalment parlant.
A la part N de la comarca de la Ribera d’Ebre, fins ara, les centrals nuclears i les químiques han deixat molts diners. Diners en forma de jornals, subvencions, ajuts, etc. I els ciutadà “mig” s’ha acostumat a viure amb un ritme de vida que, segurament, no tenen molts pagesos de només uns quilòmetres més avall.
Això m’ha donat a pensar i, he arribat a la conclusió que potser, molts d’aquests ciutadans, estiguin vivint la síndrome d’Estocolm que, per si algú no ho sap, significa, aplicat als segrestos, “una forta dependència del segrestat cap al segrestador”.
Vull entendre a totes les “glòries” de la ribera d’Ebre, però potser “elles” també tindrien que entendre als ciutadans que voluntàriament i sense pressions ni interessos de cap mena, s’hi oposen.

(Foto de Joan Revillas per al Periódico de Catalunya)

LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE JOSEP GONZÁLEZ


José González, el president de PIMEC, és un home important. No és extraordinàriament important ni molt important, és simplement important. Ho és fins el punt de concedir entrevistes, donar conferències o inaugurar fires (va inaugura la d’Amposta de l’any 2008) Però també per a que una cadena de ràdio d’àmbit nacional (la SER) es fes ressò ahir de les declaracions que va fer aquí a Catalunya.
Quan una persona és important, ha de tenir molta cura del que diu i com ho diu, perquè sempre hi ha qui les pot criticar i, el que es molt més greu, interpretar malament o incidir en la persona que les ha escoltat. Mireu sinó les declaracions que va fer el bisbe de Sant Sebastià, monsenyor Munilla sobre les víctimes d’Haití i la pèrdua de fe per part dels cristians.
Les declaracions que va fer ahir Josep González es referien a la immigració i l’increment de la delinqüència (pareix que es referia a Barcelona...)
Evidentment, va haver qui les va escoltar primer que jo i ja li va contestar. La primera qualificació és que són demagògiques.
No tots els immigrants són delinqüents ni tots els delinqüents són immigrants. La delinqüència, sigui organitzada o no, és inherent a la condició del ser humà i la hi ha des de que existeix la nostra espècie. O és que no hi havia delinqüència fa 50, 25 o 10 anys? I els gitanos? Abans els delinqüents pareixia que tots eren gitanos.
Quan fa del bum de la immigració al nostre país? 10 anys? 10 anys des de que van començar a arribar en massa ciutadans de l’Àfrica, de Romania o de l’Equador? I abans? És que no hi havia xarxes mafioses russes que actuaven a la Costa del Sol? O xineses? O colombianes? O les pròpies del nostre país...
Però el que passa ara és que hi ha molt d’atur i els carrers estan plens “d’aquesta gent” (com els diu despectivament la gent d’aquí) I no només els carrers, també els centres hospitalaris, col·legis i dependències administratives de tot tipus.
Entenc que hi hagi preocupació i més ara que molts “s’han de buscar la vida” en activitats il·legals. Però, si us plau ¡No posem tothom dintre del mateix sac!
Ahir mateix, vaig comentar amb un amic pagès les paraules de González i, de seguida, em va mostrar la seva preocupació pels qui roben les olives. ¡Les olives i altres productes agraris! I els fils de coure o qualsevol altra mercaderia que sigui susceptible de ser venuda i treure'n uns bons euros...
Però jo conec gent d’aquí que robaven olives ja fa anys. Així com d’altres utensilis agràries (fins i tot n’hi havia de la meva família) I, un amic que treballa a Endesa de Tarragona, ja fa anys que em va parlar dels robatoris de coure de les línies d’alta tensió.
Si tenim que controlar la delinqüència (la d’aquí i la que ens ha vingut) no només falta més policia, sinó també més jutges i més personal de justícia. Perquè sí, és veritat que quan arriben els immigrants el que no pot fer-se és fer-los passar per una espècie de colador i separar els bons dels dolents. I estic d’acord amb que hi haurien d’haver convenis amb els països d’origen per a que fossin aquells els que se’n facin càrrec dels ciutadans del seu país que haguessin estat jutjats i condemnats per la justícia espanyola.
La presidenta del PP català, la Sra. Alícia Sánchez Camacho va fer, ahir també, unes declaracions amb la mateixa línia, Però la Sánchez Camacho és una política catalana que representa a la dreta més dura i casposa d’aquest país i, en un any d’eleccions, és normal que faci aquesta mena de declaracions.
El Sr. Gonzàlez, no. Ell representa a una part de la patronal catalana i des d’aquest organisme no s’hauria de fer ni política ni parlar així... Per molt convergent que sigui!

dimarts, 19 de gener de 2010

LA VEGUERIA DE L'EBRE I CIU


La divisió de Catalunya en vegueries promet ser notícia cada dia. Cada dia que passi sortiran notícies noves i, segons pareix, cada cop més decebedores.
La darrera notícia un tan estrafolària per a mi, la llegia ahir al blog amic de “la Marfanta”. El titular de la notícia, literalment deia així: “CiU proposa ara una vegueria pròpia a Reus que prendria la Ribera d’Ebre a la vegueria de les Terres de l’Ebre”.
Defugin d’altres debats sobre prioritats, necessitats, etc. penso que com més passa el temps, el tema de les vegueries, més s’enreda.
És evident que CiU no aposta ni ha apostat mai per la vegueria de l’Ebre que, fins ara, pareixia que era l’única inqüestionable del mapa.
I si faig una afirmació tant contundent és perquè em sobra argumentació per a fer-ho.
Quan s’obre un debat sobre les vegueries, els temes sobre la capitalitat usats d’una forma interessada i partidista és voler posar pals a les rodes de tot el procés. A l’Ebre aquest debat ja fa molts d’anys que es va obrir i, fins ara, encara no he vist cap poble que faci costat a l’ajuntament d’Amposta en la seva reivindicació. De fet CiU d’Amposta no ha cregut mai en la vegueria de l’Ebre. Ni amb l’alcalde d’abans, avui senador d’Espanya, ni amb l’actual.
De les pròpies files de CiU han sortit propostes com que la capital es podria establir a Prat de Comte o al Mas de Barberans. Dites propostes cal prendre-les a broma, però en un tema tant seriós i que produeix tants tires i arronses, potser les bromes deixar-les per a millors moments.
Ara, el debat per la denominació de la futura vegueria de Tarragona, CiU, ens el porta fins a les nostres comarques. Tot pareixia que entre Tarragona i Reus només hi havia un “problema” de nom: o vegueria de Tarragona o del Camp de Tarragona. Tots els debats d’identitat fossin com aquest!
Com és sabut a les dues capitals del camp hi ha alcalde socialista i, es clar, són aquest qui acaparen tot el protagonisme. Serà per això que CiU no ha volgut seguir callada i ha tingut que dir la seva i demanar una vegueria amb capital a Reus. Però es clar, la hipotètica vegueria de Reus neix sense territori i cal buscar-n’hi un a corre cuita. Per això s’ha pensat amb les comarques veïnes i que més “tirada” tenen cap a la capital del Baix Camp.
Perquè reivindica CiU la ribera d’Ebre? Suposo que hi veuen afinitats. La Ribera d’Ebre pertany a la Cambra de Comerç de Reus i, tradicionalment, una bona part de la comarca es traslladava a Reus al metge o a fer gestions, com passava amb les comarques del Matarranya i l’Alt Maestrat amb Tortosa. Tot era qüestió de comunicacions.
Però l’Eix de l’Ebre ha millorat molt les relacions entre les comarques del N i del S del nostre territori i, quan aquest s’acabi convertint en autovia, encara milloraran més.
Una de les primeres grans divisions administratives que es van fer al nostre territori va ser l’Administració d’Hisenda de Tortosa. Reus també en té. La primera divisió contemplava dintre del seu àmbit d’actuació les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i part de la Ribera d’Ebre. Els pobles que formen part de l’Administració de Tortosa des del principi són: Móra d’Ebre, Ginestar, Miravet, Rasquera, Benissanet, Ascó, Flix i Riba-roja d’Ebre. Mentre que Móra la Nova, Tivissa, Garcia, Vinebre, la Palma d’Ebre i la Torre de l’Espanyol estaven dintre del territori de l’Administració Reus.
Després va arribar el reconeixement de facto, precisament pel darrer govern de CiU amb la creació del delegat territorial i les respectives direccions territorials dels departaments (encara que no tots) L’àmbit d’actuació d’aquest “govern territorial”, eren les quatre comarques de l’Ebre. I així es va continuar amb el desplegament d’altres departaments com ara el de PTOP.
Cada vegada tenia menys sentit la divisió que en el seu dia es va fer de Madrid de les Administracions fiscals. Per això, al novembre ja va fer 3 o 4 anys (no ho recordo amb exactitud), va aprovar-se una ordre on, tots els municipis de la Ribera que pertanyien a Reus, passaven a dependre de Tortosa, sense excepcions.
Però és cert (i aquí li dono la raó a Ximo que ha deixat un comentari al blog de la Marfanta que, Sabanza està encantat. Efectivament, l’alcalde de Móra la Nova va demanar expressament que el seu poble fos exclòs d’aqueta ordre i seguir pertanyent a Reus. I així, Móra la Nova és l’únic municipi de les Terres de l’Ebre que, fiscalment parlant, depèn de l’Administració de Reus.
Però si la Cambra de Comerç de Reus “juga” a favor de les reivindicacions de CiU, Tortosa podria esgrimir la seu territorial del bisbat que si que s’estén per tot el territori de la Ribera i, fins i tot per una part del Priorat.

dilluns, 18 de gener de 2010

AZNAR, UN DICTADOR REPRIMIT


Aquest passat cap de setmana vaig poder llegir a diversos mitjans de comunicació que Aznar va “ordenar” que la sèrie d’èxit de TVE “Cuéntame”, acabi tot just quan Felipe González va guanyar les eleccions generals del mes d’octubre de 1982.
Això ho va desvelar el propi Felipe en unes declaracions informals que va fer dimecres passat a la Granja (Segovia), on també va parlar de l’Estatut i de la sentència del Tribunal Constitucional.
Cuéntame està protagonitzada per l’Imanol Arias i Ana Duato, entre d’altres i gira en torn d’una família de classe mitjana (els Alcántara) en els darrers anys de la dictadura de Franco y l’anomenada “transició espanyola”. Al darrer capítol (sinó recordo malament) va acabar amb el Nadal de 1977, l’any en que es van celebrar les primeres eleccions generals que van donar la victòria a la UCD d’Adolfo Suárez.
Sempre he pensat que un home d’escassa estatura, com és el cas d’Aznar i, amb poder, és el més proper que hi ha a un dictador. En democràcia potser podria dir-se autoritari, però la diferència entre les dues denominacions, és minsa.
La història està plena de petits homes amb un complex d’inferioritat evident que han volgut fer “grans coses” a costa de conquerir països i reprimir poblacions.
Entre aquests podem trobar a Alexandre Magne, Napoleó Bonaparte, Hitler, Mussolini, Franco... Suposo que la llista seria inacabable...

Aznar és un d’aquests personatges. A la seva segona legislatura, quan va assolir la majoria absoluta que li va donar el poble espanyol (no a Catalunya), els tics autoritaris van ser nombrosos. Va fer una reforma laboral que va ser rebutjada per tots els sindicats i, fruit d’això, va fer-se una vaga general on els mitjans de comunicació afins van voler ignorar fins que les dimensions que va prendre els van sobrepassar.
Al apropar-se al “dictador” més gran que ha tingut el planeta Terra en els darrers anys, volia assolir la condició d’amic i, a la vegada, es convertia en servent. Evidentment m’estic referint a George Bush (“l’amigo Ansar”, us en recordeu?) Tanta va ser la seva fidelitat que va comparèixer amb ell i Tony Blair a les Açores (en aquella famosa foto del trio de las Açores) on es va “declarar” la guerra a l’Iraq. I com no, on Espanya hi va participar sense el consentiment ni de la ONU ni del Congrés del Diputats, en una prova més dels seus tics autoritaris.

Però el cas de Cuéntame, és, al menys curiós. És evident que amb la victòria socialista del 28 d’octubre de 1982, n’hi ha que opina que es donava per acabada la transició espanyola. El cop d’estat que van intentar Tejero, Milans del Bosch i Armada entre d’altres, havia estat el darrer intent de fer retornar el poder als hereus dels qui l’havien estat ostentant durant quasi que quaranta anys.
Però sobre tot, significava la derrota de la dreta espanyola, de la pèrdua de la por que es va generar durant els anys de repressió.
Felipe va assolir una victòria història, amb una majoria absoluta que no s’ha tornat a repetir mai més: 202 diputats.


Encara recordo quan es parlava de “l’espina” que tenia clavada Aznar per no poder haver assolit, ni de lluny, uns resultats similars. Potser, fins i tot, hauria estat una de les seves grans obsessions. Afortunadament, el poble espanyol se’n van adonar a temps de quina classe de dreta governava el país.
Acabaré amb un acudit. Sabeu com li diuen a Aznar de segon cognom? José Maria Aznar... (?)
...
Els fills de “sa mare” no tenen segon cognom.
De totes formes, si algú té la curiositat de saber-ho, el segon cognom és “López”.

Podeu llegir més sobre el tema als següents enllaços:


http://www.elplural.com/opinion/detail.php?id=42262

http://www.elplural.com/comunicacion/detail.php?id=42253

diumenge, 17 de gener de 2010

UNA GENERACIÓ DE COMUNISTES



(L'article s'ha publicat avui a Vinaròs News)

El traspàs de Juan Bosch el passat desembre em va fer pensar que algú tenia que recordar-se’n d’aquella generació de comunistes ampostins que tant van fer amb la seva lluita des de la clandestinitat en contra de la dictadura de Franco pel restabliment de la democràcia i les llibertats al nostre país. Fruit d’aquell treball el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va guanyar les primeres eleccions municipals de l’any 1979 a Amposta i el seu cap de files (probablement l’únic que no era comunista) José Gil, va ser-ne el primer alcalde democràtic des de la II República Espanyola.
A part de constituir l’agrupació local del partit comunista català, el PSUC, alguns dels seus integrants van fundar, juntament amb dirigents agraris de Catalunya, el sindicat Unió de Pagesos proclamant-se hereus de l’antic sindicat Unió de Rabassaires de Catalunya. També van constituir l’agrupació local del sindicat Comissió Obreta Nacional de Catalunya (la CONC o com el coneixem ara: CC.OO.)
Entre aquella generació de comunistes cal destacar de manera molt significativa Juan Fuster (Calaix, nascut a Cervera del Maestre, també difunt i que fou regidor d’Hisenda duran la primera legislatura), Juan Salvador Arrufat (Galdiri) que va encapçalar la llista comunista a les segones eleccions municipals i va ser regidor de Cultura, David Montllau, Secundino Ferré, Rogelio Iranzo (avui militant del PCPC) i el recordat amb anterioritat Juan Bosch (Poldet)
En el camp professional, els comunistes ampostins fan crear La Unió una cooperativa de consum que va arribar a donar feina a més de vint treballadors i treballadores i va tenir fins a 3 establiments obertes a Amposta. També, per discrepàncies amb la gran cooperativa agrària ampostina, (La Cámara Arrocera de Amposta), un dels símbols del caciquisme durant moltes dècades, van decidir donar-se de baixa de socis i fundar la Cooperativa Agrària del Camp. Cap de les dues cooperatives van tenir el final que hauria calgut esperar i van tancar portes al cap de pocs anys de la seva constitució.
En arribar l’any 1982, quan Pere Ardiaca, un dels màxims exponents del comunisme prosiviètic a Catalunya va abandonar el PSUC al mostrar-se en desacord amb al decisions preses des del PCE que volia instaurar el corrent eurocomunista, seguint la línia marcada per altres partits comunistes com els de França i Itàlia, la majoria dels comunistes ampostins van decidir seguir-lo en el nou projecte: el Partit del Comunistes de Catalunya (PCC) Aquella ruptura encara perdura avui en dia a Amposta i, molts d’ells, van acabar constituït juntament amb altres ciutadans de diferents ideologies el partit d’àmbit local Esquerra Ampostina que, al cap d’uns anys va modificar el nom pel d’Esquerra d’Amposta i que es presenta a les eleccions municipals col•ligat amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Els integrants d’aquella promoció comunista eren, la majoria, pagesos. Però entre ells, n’hi ha més d’un que destacar per altres activitats, a part de la política i la sindical, es clar. A David Montllau, per exemple, se’l coneix per ser un dels darrers constructors del habitatge més típic del delta de l’Ebre: les barraques. Però sobre tot, qui més llegat ens deixarà serà Galdiri, ja que ha publicat un bon nombre de llibres de temàtica costumista, com per exemple “Reculls. Les masies d’Amposta, malnoms, dites i cançons” o el “Diccionari de paraules en desús de les Terres de l’Ebre”.
Però, malgrat aquest bagatge, des de l’Ajuntament d’Amposta han estat escassos els reconeixements que se’ls hi ha donat. Fins i tots, alguns d’ells han estat “proscrits” pels qui han governat Amposta en les darreres vint-i-dos anys. La tasca que van dur a terme ha estat “silenciada” y els mitjans de comunicació locals, quan han parlat d’ells ha estat per les seves activitats al marge de la seva dilatada vida pública.
Quedarà per al record les imatges i opinions que van deixar al documental fet pel realitzador ampostí Santi Valldepérez i que porta per títol “la Camarga”.
La Camarga és un comarca francesa molt pareguda a la nostra Ribera. Durant les dècades dels anys 50, 60 i 70, eren molts els homes que anaven a plantar l’arròs. Al documental expliquen les seves relacions amb els comunistes exiliats al país veí i que marcarien les seves vides per sempre més.

Trailer del documental la Carmarga.

dissabte, 16 de gener de 2010

DE FOTOS, POLÍTICS I MALFACTORS


A hores d’ara us suposo a tots ben assabentats de la distribució de les fotos amb la suposada cara del malfactor Bin Laden per part de la FBI (la policia federal americana, per aquell que no ho sàpiga) Un fet que seria d’allò més normal, s’ha convertit en extraordinari perquè per a fer “envellir” el cap de Al Qaeda s’han fet servir fotos de qui va ser fins fa ben poc el líder d’Izquierda Unida Gazpar Llamazares.
La primera pregunta que li ve a un al cap, és: Perquè té la FBI una fotografia de Llamazares? La resposta és ben senzilla: Perquè és comunista i els americans tenen als comunistes quasi com a terroristes! Així de clar.
Per això és normal que ara, Llamazares vulgui que el govern espanyol demani oficialment a l’americà explicacions sobre el fet. Però el govern americà (d’Obama, no ho oblidem) hauria de fer alguna cosa més. Demanar-li disculpes públiques al polític espanyol que, encara avui, és el portaveu del seu grup (IU-ICV) AL Congrés dels Diputats espanyol. I si no és molt demanar, que cremin totes les fotografies de polítics així con els arxius que deuen de tenir d’ells tant la FBI com la CIA.
Però el fet m’ha fet recordar-ne un altre que va passar a un sindicalista i un polític de les nostres terres, concretament de la comarca del Montsià, ja fa uns anys.
M’ho explicava el sindicalista durant un acte que celebrava la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Ell és ampostí i militant actiu de Unió de Pagesos. Es veu que algú li va posar una denúncia i, per la qual, un dia va acudir a la comissaria (no em féssiu dir ara si de la Policia Nacional o de la Guardia Civil)
En un descuit de qui l’estava atenent (no interrogant), fa poder mirar l’expedient que no li volien mostrar. Va poder llegir coses força interessants, com la persona que el va denunciar, però també la foto que completava l’expedient. I no era ell! La foto era d’un polític (que com he dit és del Montsià) i d’ICV. L’aspecte físic hi va tenir molt a veure. Tots dos amb barba.
Això demostra que, de vegades, la policia (qualsevol policia) és una mica “xapucera” a l’hora d’actuar i pot provocar conflictes a les persones que es veuen relacionades sense caler-ho.
Què passaria si Llamazares viatges els propers dies als Estats Units? No seria el primer espanyol en tenir problemes per l’aspecte més que per una altra cosa.

(Fotos publicades al Periódico de Catalunya)

divendres, 15 de gener de 2010

OBSCENITATS DIVERSES


Segons el primer mandatari dels Estats Units d’Amèrica és una obscenitat que la banca nord-americana reparteixi els beneficis que està repartint entre els seus alts càrrecs.
No fa gaires mesos, la Reserva Federal havia injectat uns quants mils de milions de dòlars per ajudar a superar la gran crisi financera que va patir per culpa “d’un d’ells”, Bernard Madoff.
Però quan encara estem submergits dintre de la profunda crisi i a penes es veuen “brots verds” a l’horitzó econòmic.
Resulta que mentre tothom ens estem cordant el cinturo i mirem de no malgastar en coses innecessàries i, encara sort, que hi ha qui no té per a comprar productes de primera necessitat, resulta que hi ha que de crisi no en té gens ni mica.
L’altre dia es deia dels controladors aeris que guanyen quasi 900 mil euros any (o el que és el mateix, quasi que 150 milions de pessetes de les d’abans)
Deia Obama que crearà un nou impost per aquests tipus de primes. Si el porta a terme, només ens quedarà aplaudir la mesura.
Al nostre país, Zapatero diu que apujarà l’impost de la renda y s’arma “la de Déu és Crist”. Sobre tot per l’oposició dels grans partits de dretes: PP, CiU, etc. I ja sé sap, com s’han d’aprovar els pressupostos, sovint toca fer marxa enrere.
De l’altra obscenitat ja us en havia parlat no fa gaire: l’increment dels costos dels productes agraris que hi ha des del camp fins arribar a les mans del consumidor. Avui el Periódico xifra aquest increment: 490 %.
A la pàgina anterior he vist una cosa que ja m’ha cridat l’atenció: el preu de la taronja (2,25 euros/quilo) però encara m’ha sorprès més quan he llegit: “Origen: València”.
És evident que la enorme producció que hi ha a València arriba a eclipsar la “petita” producció de la denominació d’origen Baix Ebre-Montsià.
Aquí ens pot semblar molt important, però comparativament parlant, no és capaç d’arribar a una xifra de dos dígits.
Però trobo que, després de tot l’esforç que es fa des de la DO, es podria tenir una mica més de sensibilitat i fer més promoció. Encara que sigui gratuïta com en aquest cas.
Penso que si les coses les vas repetint i repetint, al final “calen” i la sortida dels nostres cítrics (mandarines i taronges) no està tan bé com per anar desaprofitant les poques oportunitats que ens donen.

dijous, 14 de gener de 2010

BATUSSA A AMPOSTA LA PASSADA NIT


Sobre la una de la passada nit i quan el partit entre el Sevilla i el Barça ja feia més d’una hora que s’havia acabat, uns crits molt forts em van despertar. A l cap d’una instant, la meva dona, també sobresaltada em va preguntar que eren allò que sé sentia al carrer. No vaig alçar la persiana de la nostra habitació, però em vaig dirigir al menjador que si que estava aixecada per mirar si podia veure que passava. Però no, d’allí no es veia res. Com que els crits no paraven ni disminuïen d’intensitat, vaig agafar el telèfon mòbil i vaig trucar a la policia local.
Vaig suposar que qui es barallaven devien de sortir de la cafeteria “Aqua”, inaugurada només farà un parell de mesos al mateix local on, ja fa un bon grapat d’anys, l’avui entrenador Josep Gombau va obrir una botiga d’esports anomenada Slastics (foto)
Vaig tornar al llit però els crits encara es sentien i crec que es van sentir al menys un quart d’hora més. No sé si va arribar la policia local, suposo que si.
Aquest matí, quan he tret a la gosseta abans de marxar a treballar, li he preguntat a un veí del bloc de davant del nostre si havia sentit res. M’ha dit que no, però que a l’entrada del seu edifici hi havia sang.
He travessat el carrer i ho he anat a veure. Els escarritxos de sang es veient per tot arreu: parets, terra... De la rampa que hi ha per accedir al local esmentat, ja en baixava un bon reguerall. També hi havia alguna ampolla trencada sense poder especificar si era de cervesa o d’una altra beguda del esmicolada que estava.
Al carrer, i aparcats cada un a un costat, hi havia un parell de cotxes. Un amb matrícula de Romania i l’altre de Lituània. Com que no tenim veïns al carrer d’aquestes nacionalitat, he pensat que, molt probablement, eren dels que s’havien esbatussat i que potser estaven detinguts o ingressats.
No vull cridar al mal temps però l’incident m’ha fet recordar les “famoses” baralles al carrer del local Piña Colada, un local situat entre les confluències dels carrers Verge de Montserrat i Jacint Verdaguer, al bell mig d’Amposta.
Els veïns del “Piña Colada” ja n’estaven tips d’avisar constantment a la policia. Fins i tot havia estat tancat de forma provisional alguna vegada. Un dia, els constants enrenous, van arribar al ple de l’ajuntament en forma de pregunta a l’alcalde. Se’ns va respondre que la única que es queixava era una “veïna pesada”. Al cap de pocs dies, l’alcalde va signar un decret d’alcaldia i el va fer tancar definitivament.
Queda palès que els fets eren molt més greus que el que va voler dir el responsable municipal quan els va qualificar-los de “queixes d’una veïna pesada”!

LES COSES AL SEU LLOC


Ahir, el Tribunal Suprem va “tornar les coses al seu lloc” respecta a la imputació pel delicte de “reunió il•lícita” del anterior lehendakari Ibarretxe, l’actual, Patxi López i l’exconseller d’Interior del govern basc Rodolfo Ares, per haver-se reunit amb membres de Batasuna quan aquest partit ja havia estat declarat il•legal.
Al seu dia ja vas opinar al respecte i vaig dir que “coses com aquesta no haurien de passar”. Faltaria més que el president del govern basc (o qualsevol altre) no pogués reunir-se amb qualsevol ciutadà, dintre de els seves competències i que, jo crec, que han de ser il•limitades en el seu marc competencial.
És evident que qualsevol associació (ja es digui Fòrum d’Ermua o Dignitat i Justícia), té el dret de denunciar davant els tribunals tot allò que pugui tenir una mica de base jurídica. Però els jutges haurien de poder rebutjar casso com aquests quan l’única cosa que pretenen és fer mal als denunciats sense treure cal benefici més que la “satisfacció personal”.
Al mateix sac s’haurien de posar les denuncies que ha rebut el jutge Garzón per prevaricació. La darrera acceptada a tràmit, d’ahir mateix, per una denúncia feta per la Falange Española y de las JONS (que jo no entenc com s’il•legalitza Batasuna, Acció Nacionalista Basca o el Partit Comunista de les Terres Basques i no partits con FE)
Garzón encara té altres “causes” pendents als jutjats per a resoldre. Denuncies per prevaricació, perquè els seus denunciants, el sindicat ultradretà Manos Limpias, creu que no pot ordenar l’obertura de les fosses comunes amb els assassinats fets pels feixistes a la Guerra Civil Espanyola.
La dreta (i a Argentina, Xile, Uruguai, etc. hi tenim clars exemples) abans d’abandonar el poder, legisla lleis que protegeix els dictadors i els seus col•laboradors. I als represaliats i les seves famílies, qui el protegeix? No és normal que una família, encara que siguin els nets dels afusellat, vulguin enterrar els seus morts juntament amb la resta de la família.
Espero que els casos que Garzón té pendents acaben tots com el dels lehendakaris bascos i les coses tornen està al seu lloc, d’on no haurien d’haver “marxat” mai!

dimecres, 13 de gener de 2010

LLEIS PARA NO COMPLIR-SE


Ahir pel matí escoltava la cadena SER i parlaven de la retirada de 2 escuts franquistes de la seu de la capitania general de Burgos. Poca broma!
Burgos va ser peça clau a la Guerra Civil Espanyola. Mentre Madrid segui resistint al crit de “¡No pasarán!”, Burgos exercia de capital de la zona autoanomenada nacional. Franco va mantenir a la capital castellana durant molt de temps la seva residència. Però abans, fins i tot que comencés la guerra, l’altre general colpista Sanjurjo, ja havia establert també el seu centre de comandament a la capital castellana.
I aquesta mena de coses queden arrelades a la terra. És normal que allò que va representar durant molt de temps un símbol per als colpistes, es volgués mantenir fidel als seus principis i conservés de forma escrupolosa tota la simbologia.
I si s’ha tret, no ha estat per ganes, sinó per la Llei da la Memòria Històrica, aprovada ara ha fet dos anys i que obligava la retirada de tota aquesta parafernàlia dels edificis oficials, fins i tot els de caràcter militar.


Però per arribar a aquesta llei, abans es van tenir que adoptar tota una sèrie de mesures legals que reconeixien molts de drets als qui van combatre al costar del règim legalment establert a Espanya d’ençà de 1931: la II República.
Però el que hauria degut de ser una cosa normal, la retirada de tota la simbologia feixista després d’haver recuperat els drets civils, a la pràctica, a molts de llocs, encara seguien i segueixen existint escuts amb l’àguila, el jonc i les fletxes, etc. (A la foto un rètol que vaig trobar per la Rioja fa un parell d’anys) A Tortosa, per exemple, fins no fa gaires anys hi havia una vidriera a la seu de l’ajuntament amb l’escut de Franco i, el monument als “25 anys de pau”, no està exempt de controvèrsia i, mentre uns volen que es tiri a terra, els altres el defensen pel seu significat històric. A Amposta, com tot sabeu, encara hi queden carrers que porten el nom d’antics falangistes que van combatre al costat del dictador i un cartell (foto) a un bloc d’habitatges a la vora del riu amb la tradicional “aranya joseantoniana”.

Una altra llei de difícil compliment, és la Llei del Cinema en Català, aprovada pel govern de la Generalitat ahir mateix i que ara haurà de passar el seu tràmit parlamentari. La llei preveu el doblatge paritari de totes les pel•lícules que es tinguin que doblar al castellà. Només hi fica dues excepcions. Les pel•lícules que es passin amb versió original i aquelles de les que només se’n distribueixin menys de quinze còpies.
Tampoc és la primera vegada que s’intenta fer una llei d’aquest tipus, sense que hagi tingut, fins ara, l’èxit que caldria esperar.
Per una part les distribuïdores s’oposen pel cost que els suposaria i, per l’altre, hi ha dos partits al Parlament de Catalunya que ja han dit, d’entrada, que s’hi oposaran: El Partit Popular i Ciutadans Partit de la Ciutadania. És del tot al•lucinant, però és així! Resulta que aquest partits defensen el bilingüisme per a Catalunya però només quan consideren que el castellà “perd terreny” en referència al català. És la manera peculiar d’entendre els nostre país (Catalunya, evidentment) que tenen aquest dos partits dretans.

dimarts, 12 de gener de 2010

TARRAGONA I LES ENTITATS CULTURALS


Sovint solem escoltar: “En ... està tot inventat!” (poseu l’activitat que vulgueu en lloc dels punts suspensius. També en política, encara que hi ha vegades que surten personatges extravagants com l’Ariel Santamaria de Reus (que sempre va vestit d’Elvis Presley) o Albert Riera de Ciutadans que va fotografiar-se nu per als cartells electorals, etc.
Quan dintre d’un municipi, de cop s’alcen moltes veus en contra de l’ajuntament (o dels equips que donen suport a l’alcalde), o és que ho està fent molt malament o es tracta d’una trama perfectament dirigida des la l’oposició política municipal.
Ahir vaig escoltar per la ràdio i avui se’n fa ressò el Diari de Tarragona de la “mobilització en contra de l’ajuntament de diverses entitats de la ciutat davant del que anomenen ‘passivitat’ a l’hora de potenciar la cultura.
Qualsevol ciutat i poble, del més gran al més petit, ha tingut que reduir despeses per a poder quadrar el pressupost d’enguany. I, normalment, la “parenta pobre” del pressupost, desgraciadament, és la cultura. Això ens ha passat a Amposta i, fins ara, l’oposició no ha dit res. I això que s’ha retallat per un bon grapat de llocs: cicle de teatre (on està prevista la supressió de les companyies professionals i s’apostarà per les amateurs), actes de festes majors, etc. A mode d’exemple recordaré que l’any passat, des del departament de Cultura de la Generalitat es va oferir un cicle de teatre i dansa per aquells municipis que ho sol•licitessin. Amposta en va ser-ne un.
Però també és cert que allí on ha governat CiU durant molts d’anys (Amposta, Tarragona, etc.) ha aconseguit una sèrie d’entitats “fidels”. No fa gaire temps a Amposta en varem poder veure i viure un episodi.
La segona part d’aquesta qüestió, del neguit de les entitats tarragonines té molt a veure amb la candidatura de Tarragona com a Capital de la Cultura Europea de 2016.
Del poc que sé del tema, me’n adono que l’ajuntament de Tarragona (al menys des de que el presideix Josep Félix Ballesteros) no s’implica amb l’obtenció d’aquesta distinció.
A Amposta, us en recordareu, l’any 2006 va ostentar el títol de Capital de la Cultura Catalana. Encara que us pugui sonar estrany, totes dues nominacions estan molt directament relacionades.
Qui promou aquestes candidatures són entitats particulars amb cert recolzament institucional i amb afany de lucre. I al darrera d’aquestes, com també passa amb la capital Americana de la Cultura hi ha un nom propi: Xavier Tudela.
Xavier Tudela és un personatge que viu d’això i que només es relaciona amb el poder. Dels seu pas per Amposta en trec molt poc de positiu, ja que solia ignorar als membres de l’oposició. Recordo que se’n va dir que l’Associació de la Capital de la Cultura Catalana obtindria el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, però a l’hora de la veritat només va tenir un “limitat” recolzament dels càrrecs d’ERC com Josep Bargalló.
A l’acte de clausura, on s’esperava l’assistència massiva de càrrecs institucionals, a l’hora de la veritat, molts d’ells es van excusar.

Podeu llegir comentaris sobre Xavier Tudela als enllaços que he ficat a baix.


http://www.nodulo.org/ec/2005/n045p12.htm

http://www.europapress.es/catalunya/noticia-jaume-vives-medalla-oro-capital-cultura-catalana-titulo-postumo-20100111122840.html

http://www.elmundo-eldia.com/2002/10/21/illes_balears/1035064803.html

http://www.larevista.com.mx/ed589/info1.htm