CiC (CONVERGÈNCIA I CONVERGÈNCIA)

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

No sabria dir si Convergència s’ha desempallegat d’Unió o ha estat Unió qui ho ha fet de Convergència. Però des del meu punt de vista, al menys a curt termini, hi sortirà guanyat. Un fet que, com comprendreu, m’importa un rave.

Mas i els seus venen el divorci amistós com un èxit de l’independentisme governamental: Ara si que tenim un govern 100% independentista –diuen-. Potser sí que és un govern 100% independentista, però també més feble que mai. La pluralitat i la diversitat són valors que sempre enriqueixen.

Des del meu punt de vista ha estat un error nomenar nous consellers a dos mesos (si, són 3, però a l’agost tothom –fins i tot els consellers- fan vacances) de les eleccions, si és que finalment es fan. Jo encara tinc els meus dubtes. Els nous consellers, com aquell que diu, no tindran ni temps d’estrenar-se. El més procedent, des del meu punt de vista, és que altres conseller es fessin càrrec de les 3 conselleries fins el nomenament del nou govern passades les eleccions o bé ascendir als número 2 de cada departament. En tot cas, sigui encertat o no, la decisió era de Mas.

L’acudit de Faro evoca perfectament la meva manera de veure la situació: es nomenen 2 nous consellers de Tarragona (encara que un sigui diputat per Lleida), quan la legislatura s’està esgotant. Quan governs de CiU feia que no nomenava un conseller de les comarques tarragonines? La Carme Laura Gil no em val, ja que si ho era de naixement, estava molt desvinculada a Benissanet. I ara dos d’una tacada!

El nomenament de Jordi Jané ha provocat una situació polèmica: el seu lloc al Congrés dels diputats el cobrirà Teresa Gomis, la regidora de Reus imputada pel cas Innova. Aquest fet provocarà que, ni que sigui provisionalment, el cas passi al Suprem i mentre, els imputats (Josep Poblet el president de la Diputació entre ells) podran guanyar temps. No serà una estratègia convergent? Aneu-hi caient de peus!

Escoltava ahir al nou conseller Jordi Jané parlar del tema i ho justificava dient que estar imputat no vol dir que t’acabin condemnant i que és legal. És veritat que és legal (quans n’hi ha en la mateixa situació), però des del meu punt de vista els partits haurien d’evitar aquestes tipus de situacions. Ja sabeu, la dona de César no en té prou en ser honrada...  I quan algú està imputat no ho demostra gens.

Tornem a les eleccions del 27-S. Fa mesos, Mas pretenia fer una llista unitària, amb UDC (per suposat), ERC i les entitats sobiranistes que donen suport al procés. ERC s’hi va desvincular ràpid i UDC (o al menys una part) ho acaba de fer. Fa uns dies va tornar a la càrrega i va recuperar la idea. L’èxit de convocatòria ha estat semblant. ERC li ha tornat a donar carabassa, mentre que l’ANC i Òmniu no ho acaben de veure clar. Penseu que estem parlant d’associacions molt plurals on hi pots trobar membres de qualsevol dels partits esmentats i, perquè no, d’altres partits que no siguin ni ERC, ni CDC, ni UDC.

No fa gaires dies vaig llegir un article de Joan Tàpia al Periódico de Catalunya que anava sobre aquest tema i arribava a la conclusió que CDC no guanyarà les eleccions per la pèrdua de vots que patirà.

L’enquesta d’ahir del Periódico de Catalunya marca una línia semblant, però a diferència de l’article de Joan Tapia contempla la possibilitat de que si presenti una llista formada per ICV-EUA, Podem i Procés Constituent (el partit de la monja Teresa Forcades i de l’economista Arcadi Oliveras) Segons la consulta, aquí sí, CDC guanyaria les eleccions amb uns resultats molts més minsos que els que va treure fa dos anys (de 33 a 35 escons), mentre que la segona força seria el conjunt de partits esmentats anteriorment a qui el Periódico anomena Catalunya en Comú (inspirat amb Barcelona en Comú) que en podria treure de 30 a 31. Mentre ERC podria treure entre 19 i 20, la qual cosa suposaria un petit retrocés.

Bé, d’aquí als 27-S, tal i com diu la dita castellana, todavía queda mucha tela que cortar. Ara bé, em faig una pregunta: Anirà finalment CDC del braç d’alguna altra formació? CiX?

QUAN SE’LS HI GIRA TOT EN CONTRA…

De Ferreres al Periódico

Les coses no sempre surten com un voldria. De vegades ho planifiques d’una manera i els resultats són totalment oposats. Mireu sinó el que li ha passat a la Maridolo a Castella la Mantxa: va voler reduir el nombre de diputats regionals per assegurar-se per al PP la majoria absoluta i no només l’ha perdut, sinó que els altres partits han pactat en contra seva i li han dotat una puntada de peu al cul.  

Explicava el periodista i capella Jaume Reixach (director del Triangle) fa uns mesos que l’obsessió de Convergència era fer desaparèixer el PSC.

Efectivament, quan Mas es va sumar al carro independentista i es va agafar de la ma de Junqueras, van agafar el PSC amb el pas canviat.

A partir d’aquí la descomposició dels socialistes catalans ha estat un autèntic degoteig. La darrera en tancar la porta ha estat la Rocio Martínez Sempere, a qui no conec personalment però de qui m’han parlat molt bé. En el seu adéu ja ha avisat que no se’n va de la política. Serà la rival d’Iceta al proper Congrés del partit? Està per veure, però tal com estan les coses al patit, no m’estranyaria. És evident que en aquests moments el PSC ha de tornar-se a redefinir com pa partit catalanista, una essència que mai hauria d’haver perdut. Ja sabeu que sempre he defensat Montilla (tret de quan va voler anar al Senat), però mai m’han agradat alguns dels barons de l’àrea metropolitana: Bustos, Balmón, Corbacho, etc. que de catalanistes en tenien més aviat poc.

Els resultats electorals del PSC així ho demostren. Només cal que ens fixem, per exemple en les darreres eleccions municipals. No només han perdut alcaldies i regidors, sinó que, fins i tot, a pobles on havien aconseguit l’alcaldia l’any 2011, no tan sols han fet llista. Potser el cas més significatiu és Flix, però també Bot, el Pinell de Brai, el Perelló, Ginestar...

Però l’estratègia de Mas o només ha fet un mal (no sé si irreparable o no, això només el temps ho dirà), sinó que també a acabat afectant a la pròpia federació de CiU.

Després de 37 anys junts (encara que de vegades no revolts) Convergència i Unió han partit peres. Alguns dirigents de Convergència, com Josep Rull ja parlen de camí sense retorn, però la meva experiència em diu que coses més difícils s’han vist.

Ara caldrà veure que passa amb els independentistes de Unió, si aconseguiran que la direcció convoqui un congrés extraordinari i fan la guerra des de dintre o acaben marxant a Convergència. Si es donés aquest segon cas, imagino que Mas i els seus els rebrien amb els braços oberts.

Però el gran fracàs de Mas no és el trencament de la federació de CiU, sinó no haver fracassat en el seu propòsit de fer una llista única que comprengués, al menys Convergència, Unió, Esquerra i membres de la societat civil inclosos a l’ANC, Òmnium i altres.

Mas pretenia amb aquesta maniobra assegurar-se el futur: ser el president de Catalunya després de les eleccions del 27-S (caldrà veure si finalment d’una Catalunya independent o no) Però amb la renúncia des d’un bon començament per part d’ERC i l’escapada de Unió, Convergència corre el risc de comparèixer a les eleccions més sola que mai.

I què pot implicar això? Que acabi guanyant les eleccions ERC i Junqueras sigui el proper president de Catalunya en detriment de Mas.

Finalment Mas i Durant es poden retrobar... Però a la llista de l’atur.    

DUPLICITAT

Encara que la notícia sigui el full de ruta que han dissenyat els partits i entitats sobiranistes, jo ho miro des d’un altre punt de vista.

Anem a pams. Dilluns, els partits CDC i ERC i les entitats ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la independència van acordar que 10 mesos després de les eleccions que volen que siguin plebiscitàries, i sempre que hi hagi una majoria suficient, s’ha de tenir redactada una constitució catalana precedida d’un procés participatiu... (I les dues que s’han redactat fins ara? Tan enrenou, per a començar de zero?) Mentre, també es crearien estructures d’estat i es tornaria a fer un referèndum (en aquest cas si que hauria de tenir validesa legal) i, finalment, amb el topall de 18 mesos, s’acabaria proclamant la independència.  

Els signants de l’acord van demanar als altres partits que estan a favor del dret a decidir (diguem-ho així) que s’hi vagin sumant. La crida es va fer, sobre tot, a les CUP, ICV-EUA i també a UDC, tot i que algunes d’aquestes formacions hauran de passar un procés intern per a veure que decideixen finalment.

De moment només les CUP han mostrat certa disposició a integrar-se, però imagino que no signaran un xec en blanc, sinó que posaran les seves condicions. 

Dit així, sona bé, veritat? Fins i tot sembla que hi hagi molta més gent que la que realment hi ha. Però el que passa que hi ha duplicitat o fins i tot triplicitat. M’explico. De moment (i remarco el de moment) només hi ha dos partits (CDC i ERC), la resta són associacions o entitats (ANC, Òmnium i l’Associació de Municipis per la independència), cert? I qui composa, principalment, ANC i Òmnium? Gent afí a ERC i CDC. Cert? I quins municipis conformen l’AMI? Majoritàriament, el governants per CiU i ERC. Per tant, una mateixa persona pot estar a dues i fins i tot a tres llocs diferents... I per què no a 4? També pot ser.

O és que en la seva vida privada una persona no està a diversos llocs? Jo per exemple estic afiliat al PSC i la UGT. També sóc soci de la Lira Ampostina, Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. I com he dit moltes vegades, també sóc soci d’Amnistia Internacional, ACNUR i la Creu Roja. Per tant, no me s’ha de recontar 7 vegades. I estic segur que no sóc l’únic i que són molts els que formen part de diverses organitzacions.

Ja sé que no passa res. Només és per a constatar que per molta gent que s’englobin dintre dels partits i associacions esmentats al començament, en realitat són molt menys que les que semblen.

Amb certesa, només ho sabrem quan es realitzin les eleccions autonòmiques (i s’acabi votant pels partits pro independència) o el referèndum. Llavors sortirem de dubtes.

Per cert, segons el periodista del Triangle Siscu Baiges, CDC i ERC estarien buscant una nova data per a celebrar les autonòmiques. Si és així, què poca seriositat que hi ha!  

EL NUS GORDIÀ

¿No teniu la sensació de que el tema de les relacions entre Espanya i Catalunya cada dia s’embolica més?

En lloc de construir ponts que facilitin el diàleg, passa tot el contrari: les poques passarel·les que hi queden, s’estan volant.

Tot va començar amb la tossudesa del govern central de voler impedir que Catalunya celebrés una consulta sobiranista. Es clar que hi ha qui opinarà que si els catalans no l’haguessin volgut fer, res del que h passat des de llavors, hauria passat. Bé, són punts de vista diferents.

¿Quin problema hi havia per impedir –de la manera que s’ha fet- que es celebrés el referèndum? Si d’un bon principi s’hagués permès fer-lo, ja faria dies que el tema s’hagués acabat. Fixeu-vos sinó en d’altres referèndums independentistes que hi ha hagut: Escòcia Quebec... D’acord que de tant en tant es torna a incidir, però mentre passen anys sense que se’n torni a parlar. El problema arribarà si alguna vegada guanya el sí.

La situació a casa nostra ha estat del tot inversemblant. Mentre per una part s’enrocaven en voler-lo fer a qualsevol cost, l’altra, també s’enrocava anteposant la Constitució a qualsevol aspiració sobiranista, per molt que fos a l’empara del dret universal a decidir.  

Si al darrere de Rajoy estava empenyent l’ala dura del partit, a Mas l’empenyien ERC, l’ANC, Òmnium i l’ambició de poder. Si un parlava de diàleg sense condicions, però d’entrada i de sortida era dir no a tot, per a l’altre només li valia un si o si... Així no es podia anar en lloc.

Quan el Tribunal Constitucional va fallar en contra de la consulta, Mas va veure les orelles al lloc i en contra del que li suggerien la resta de partits i associacions del bloc sobiranista, de forma unilateral, es va inventar una pseudoconsulta sense cap tipus de valor jurídic per a que, aquesta vegada, des de Madrid no es pogués recórrer i suspendre. Però ni així. El govern la va tornar a portar al Tribunal Constitucional i aquest, en una decisió més política que jurídica (tal com ens té acostumats) va decidir tornar-la a suspendre.

El govern català només tenia dos sortides: retirar-se del joc o seguir endavant. Descartada la primera opció, es va optar com a única sortida la segona. I la consulta es va fer tot i els rumors (infundats o no) que vindria la Guardia Civil o l’Exèrcit a impedir-ho. També va semblar per uns dies que podria ser el propi cos dels Mossos d’Esquadra que, seguir ordres de la fiscalia, impediria realitzar la consulta.

Finalment el 9-N es va poder votar. Això sí, sense més valor que el simbòlic, encara que va servir per a una altra cosa: per a poder quantificar el vot independentista d’una forma molt més exacta que a una manifestació.

En aquell moment s’hauria pogut tancar el tema, però el Govern Central s’ha entestat de que no sigui així i tan s’ha obstinat, que, finalment, el Fiscal General de l’Estat (home de confiança del PP), amb el suport dels principals fiscals de sala (segurament pro PP), ha decidit querellar-se contra Mas, Ortega i Ridao.

I algú es preguntarà: I la resta de càrrecs? I els diputats del Parlament? –què són els que van aprovar fer la primera consulta-  

De moment, els d’ICV-EUA, ja s’han autoinculpat i, amb tota seguretat, s’iniciaran recollides de signatures entre la ciutadania per a fer el mateix, encara que l’experiència em diu que la campanya no tindrà cap efecte. També s’ha aconseguit que els socialistes catalans critiquin la forma de fer i que qui fora president de la Generalitat, José Montilla recolzi a Mas.

No vull pensar si finalment s’acaba dictant una sentència contraria a Mas i la resta. El recolzament al govern per part del poble català pot arribar a ser monumental. Fins i tot aquells que hem estat criticant a Mas i CDC, en un cas extrem, podem posar-nos al seu costat.

Uns dies abans del 9-N es volia evitar com fos el xoc de trens... Després d’aquell dia, tot fa pensar que el xoc de trens serà inevitable, encara que un dels trens s’haurà reforçat amb diversos vagons més representant el poble.

La historia ens explica que ni Alexandre el gran va poder desfer el nus gordià i que el va acabar tallant amb la seva espasa. Qui serà el nostre particular Alexandre el Gran? Des del meu punt de vista només hi veig una solució: eleccions quan abans millor per a canviar els protagonistes actuals.

AVUI, COM AHIR, COM LA SETMANA PASSADA...

Ningú diria que avui és 13 de novembre i que el passat diumenge (9-N) a Catalunya hi va haver una consulta sobiranista per a preguntar a la població que estava a favor de la independència. Ningú ho diria perquè la situació d’avui és molt similar a la de dijous de la setmana passada o de l’anterior.

Mentre a Catalunya es sospira per a poder fer una consulta legal i vinculant o fins i tot per proclamar la independència de forma unilateral, a Madrid es segueix anteposant la Constitució i la Llei per davant de qualsevol aspiració política, per legítima que sigui aquesta.

Ahir pel matí va sortir Rajoy a donar una roda de premsa per donar resposta a la carta que li va adreçar Mas dilluns. Aquesta vegada sense televisió de plasma i acceptant preguntes. Crec que al final de la seva intervenció ningú se’n va adonar de que va ser així i no a través d’una pantalla. El resultat va ser ben bé igual. Tant que un se pregunta per a què va donar la roda de premsa si pràcticament no va aportar res de nou. Rajoy va minimitzar el resultat de la consulta dient que només hi va participar 1/3 de la població catalana. 1.800.000 votants del doble sí, li deuen de semblar un problema insignificant.  

De tota la intervenció l’única novetat va ser que es podria fer una reforma constitucional, però que ell no la promouria. Al menys a entreobert una mica una porta!

Mentre, Mas segueix on estava diumenge. Sé sent avalat i ratificat per un resultat que intenta monopolitzar mentre guanya temps. Ara, després de la consulta, sembla ser que el que faci ERC ja no és prioritari i tampoc es deixarà influir per l’ANC i Òmnium, per molt que li reclamin unes eleccions plebiscitàries. Fins i tot es permet festejar al PSC (els socialistes s’hi van oferir fa unes setmanes) per aprovar el pressupost de cara l’any vinent. D’aconseguir-ho, Mas guanyarà, com a poc, un any.

Com deia ahir l’única sortida que li queda a ERC és presentar una moció de censura, però de no guanyar-la (i ara per ara en té poques possibilitats), la formació republicana en sortiria molt tocada i Mas reforçat. Durant la intervenció d’ahir, Mas encoratjar a C’s per a que fos aquesta formació la que li presentés una moció de censura, davant la insistència d’Albert Ribera a que convoqués ràpidament unes eleccions.

En canvi, el PPC està més per la judicialització de la política catalana, a la que fins i tot Societat Civil s’hi oposa. Des de les files dels populars catalans es va demanar a la fiscalia que actuï contra Mas i contra qui sigui el més ràpidament possible. En canvi, la Fiscalia es pren el seu temps i, de fer-ho, sembla que no serà de forma immediata. Aquí hi ha una cosa que no tinc clara: Si consideren que hi ha elements suficients per a processar a Mas i el seu govern, i no ho fan, incorren en prevaricació o en algun altre delicte?

A part de que si, finalment, s’acaba imputant a Mas pels delictes de desobediència, desacatament, sedició, etc. s’equivocaran, ja que, com també deia ahir, el convertiran en un màrtir de la causa independentista, mai s’haurien de mesclar coses com política i justícia. El problemaque veuen des d’Espanya respecte a Catalunya és polític i només es podrà resoldre amb les polítiques adequades o, al menys, consensuades.

Si, finalment, des de Madrid s’acaba apartant a Mas, darrera d’ell n’arribarà un altre que, no cal que sigui ni millor ni pitjor, només cal que continuï on l’anterior s’ho hagi deixat.

Fins i tot el President Montilla va dir que es posaria al costat de Mas si se’l acabava inculpant. Com més forts aparentin ser a Madrid, més dèbils seran respecte a l’opinió del poble català.

S’ha dit moltes vegades que la millor fàbrica d’independentistes és la intolerància i intransigència del govern central i, per extensió, del PP.

Si diumenge van anar a votar més de dos milions de persones, la propera vegada, segur que n’hi aniran més i si van ser 1.900.000 els que van votar el doble sí, la propera vegada es superarà en escreix aquesta xifra.

És evident que ara com ara Rajoy i Mas o Mas i Rajoy són més el problema que la solució. Però mentre a Rajoy el veig cada vegada més feble, a Mas li començo intuir l’estratègia i per molt que es digui, el seu final no està tan a prop com es podia creure només fa unes setmanes enrere.

De moment Mas ha ordenat a Carles Pellicer, alcalde de Reus, trencar el pacte de govern que tenien CiU i PP a la capital del Baix Camp. No sigui que algú el qualifiqui d’incoherent.            

CONSULTA SOBIRANISTA: MANQUEN 2 DIES

Barcelona. Seu de la Delegació del Govern d'Espanya a la plaça Pla de Palau. 

El Ministre de Justícia Rafael Català va tornar a remarcar ahir que si el govern de la Generalitat cedeix l’organització de la consulta a la societat civil, el govern de Madrid no hi posarà cap impediment.

Jo entenc que de facto ja era així quan en lloc de president i vocals de mesa sortits d’un sorteig que fa l’administració (en les altres votacions ho fa cada ajuntament) hi haurà voluntaris relacionats amb l’ANC i a Òmnium Cultural.

Ahir qui va voler prendre protagonisme va ser la delegada del govern central Llanos de Luna advertint els directors dels instituts que poden cometre una falta. Imagino que si, finalment, des del govern de Madrid s’acaba tolerant la consulta, els directors dels instituts podran obrir les portes i cedir les instal·lacions per a organitzar la jornada electoral. Certament muntar un col·legi electoral costa molt poc, però que encara existeixi aquesta incertesa dos dies abans, fa pensar que, efectivament, s’ha estat improvisant molt.

L'alcalde de Mas de Barberans ens explicava avui que també ha rebut una carta de la delegada del govern central advertint-lo sobre la sessió de les escoles com a col·legi electoral, ja que al contrari que els instituts, les escoles si que són competència municipal. 

Però abans va rebre un document del delegat territorial de la Generalitat per a que signés la cessió. L'alcalde es va negar a signar-lo al·legant que hi havia d'haver una sol·licitud formal de petició per part de la Generalitat, al que Pallarés, en primera instància s'hi va negar, però davant la negativa de Josep Lleixà (que així es diu l'alcalde) va acabar per enviar-li. Finalment l'alcalde va signar el document després de modificar-lo lleugerament fent constar que atenia a una petició del govern català i després del perceptiu informe del secretari-interventor de l'ajuntament masover.   

A propòsit de la delegada del govern. Quin paper el d’aquesta senyora no? Sembla ser que només està per tocar el que no sona: ara envio cartes als ajuntaments pel tema de les banderes, ara recordo als directors que poden incórrer en falta si desobeeixen... Al menys abans encara anaven a inaugurar les infraestructures que feia el govern central, però en la poca inversió que hi fan darrerament, es deu de passar tot el dia al seu despatx consultant el Facebook i xatejant amb elscolegues del partit que tingui tan poca feina com ella.

Encara ahir em va arribar la propaganda institucional . Una mica més i no m’arriba. Un exemple més de la improvisació que parlava abans.

I parlant d’aquestes cartes i, també, del cens electoral (per dir-ho d’alguna manera), la Societat Civil Catalana ho ha denunciar per ús indegut de els dades personals. Com que l’Institut Nacional d’Estadística, depenent del govern central, es va negar a facilitar les dades (a part de que hauria d’haver refet el cens per a incloure els joves de 16 i 17 anys), les dades electorals, s’han aconseguit a través de l’Idescat (o Institut d’Estadística de Catalunya) Imagino que aquest organisme les haurà obtingut a través dels ajuntaments que són els que elaboren el padró i les haurà cedit a l’organisme català dintre dels acords que s’estableixen entre les diferents administracions. Però sembla clar que usar-les en un referèndum no pactat amb el govern central, podria ser, efectivament, il·legal, ja que, les competències censals para els casos dels comicis electorals.

I ja per acabar, suposo que us heu assabentat que es va poder veure un comboi militar dirigint-se cap a Barcelona. També sembla que hi ha un vaixell de guerra ancorat al port de la Ciutat Comtal. Espero que tot sigui una coincidència, però ¿us imagineu per un moment que els pitjors auguris es fessin realitat? Més de dos haurien de sortir per cames...    

CONSULTA SOBIRANISTA: MANQUEN 4 DIES

Abans de res voldria recordar-vos el que va dir Mas quan, de forma unilateral, va decidir canviar el format de la votació: La nova consulta no es podrà impugnar, no tindran arguments legals per a fer-ho.

El resultat ha estat un altre. El TC novament ha acceptat el recurs del govern i l’ha tornat a impugnar.

Hi ha una dita molt nostra que diu: embolica que fa fort. I certament, cada dia que passa (afortunadament només queden 4 dies), en lloc d’aclarir-se el panorama, s’embolica més i més.

En el moment de redactar aquest escrit no crec que ningú s’atreveixi a dir que passarà diumenge. Fa unes setmanes es va dir que hi havia preparats no recordo quants mils de guardies civilspreparats per a intervenir en el cas de desacatament.

En canvi, avui he llegit al Periódico que el conseller d’interior Ramon Espadaler ha advertir a Mas que els mossos hauran d’acatar la llei. Per tant, els encarregats d’aturar la consulta si així se’ls hi ordena, seran els mossos d’esquadra.

També he llegit una notícia, al menys, tan sorprenent com l’anterior. Ara diu Rajoy que està disposat a pactar un canvi constitucional amb els socialistes i descarta fer-ho amb els nacionalistes catalans i bascos. I jo pregunto: Ara?

El president del govern, durant els mesos precedents es va omplir la boca anunciant que estava disposat a dialogar amb Mas. En contra del que jo mateix em pensava, es van reunir el 30 de juliol. Per a què?

El resultat d’aquella consulta va ser nul. De no haver-se fet, el resultat hauria estat el mateix. Costa comprendre (al menys a mi em costa) con dos polítics de primera línia que, quan es reuneixen ja demostren alguna cosa, finalment no arribin a cap tipus d’acord. Igual és que mentre un parlava gallec, l’altre o feia en català i no tenien a ma cap traductor. Igual va ser això...

Bromes a part, el motiu de la manca d’entesa entre les dues parts és molt més senzilla: cap dels dos va voler baixar del burro.  

Rajoy, anteposant la Constitució (un dia hauria d’explicar si la va votar o no, tal com van fer els d’AP d’aquella època) i les lleis i Mas, pressionat des de Catalunya per ERC, l’ANC i Òmnium, anteposant el dret a decidir a qualsevol altre benefici. Enrere quedava l’Estatut, el pacte fiscal o el concert fiscal...

Si Rajoy hagués ofert a Mas alguna contrapartida des d’un bon principi, igual no s’hauria arribat a aquesta situació tan rocambolesca. Encara que la millor solució –no us càpiga cap dubte- hauria estat permetre la consulta, tal i com va fer Cameron respecte a Escòcia.

Però la dreta espanyola ha quedat retratada i ha demostrat que està molt més propera a partits com el Front Nacional que al Conservador anglès.

També llegia avui que, tal com va passar el 1714 Catalunya ha tornat a quedar desemparada internacionalment i així s’haurà d’enfrontar al govern espanyol. La lluita no serà tan cruenta com fa 300 anys, però tampoc Madrid s’acabarà imposant políticament com va fer llavors. Potser perquè llavors, tret de Barcelona, la resta del Catalunya va acabar per acatar el nou ordre dels Borbons. Ara intueixo que no serà així. La societat catalana està molt més avançada en tots els aspectes i no donarà el braç a tòrcer tant fàcilment.      

SINÓ QUEDA MÉS REMEI...

Aniràs a votar el 9-N?

Sinó queda més remei...

Com canvien les coses d’un dia per l’altre. Fa un mes ningú hauria dit que la unitat dels partits pro consulta acabés trencada pel costat Mas i els seus. Bé, potser no han estat ells, però és evident que l’estratègia del President de la Generalitat ha fet empipar a la resta dels partits i també a la societat civil que des el primer dia marca està marcant el full de ruta.

La trencadissa de Mas es va produir unilateralment sense que avui encara no hagi explicat quins van ser els motius per a fer-ho. Jo els intueixo, però ell encara no ha dit ni piu...  

Al fons Mas és un covard. Sap que, com a màxima autoritat de Catalunya, si tira endavant el seu propòsit (caldria dir el propòsit del altres), li pot caure a sobre el pes de la llei espanyola. És per això que demana a Esquerra que entre a formar part del govern. D’aquesta manera les culpes seran compartides i si a les Espanyes prenen alguna mesura, tots aniran al mateix vaixell i es repartirà entre molta més gent. Ara potser seria l’únic cap de turc i això ha fet que abandoni la línea de la il·legalitat i s’inventi una sortida que no convenç ningú.

Quan Mas es queda sol al seu despatx o al saló de casa seva, medita i és conscient que els dies com a polític sé li estan esgotant. Fins ara ha buscat mil i una sortida i quasi totes li han acabat sortint bé, però em temo que la darrera ocurrència ha fet saltar la banca i té tots els números per a quedar-se sol i desemparat, al menys de tota la gent que no són del seu propi partit.

Ahir, la Carme Forcadell, des de la tribuna de l’ANC, ja li va deixar clar: Donaran suport al seu 9-N si convoca plebiscitàries abans de 3 mesos. O caixa o faixa! Ara ell haurà de decidir.

Des d’altres partits com les CUP també creuen que votar el 9-N serà com un mal menor. Sense garanties, segurament només amb la participació de tota la gent més engrescada, tal vegada sense cens electoral, però amb urnes i amb paperetes. Això sí.

I després només una única sortida: eleccions anticipades i plebiscitàries. Fins i tot els partits que no estan al carro, ho tenen clar i fa dies que s’estan preparant. Fa unes setmanes, Iceta ja és va proposar com a cap de cartell del PSC. Segurament no és el millor, però és una solució abans de passar per un procés de primàries que els podria deixar sense marge de maniobra si la convocatòria s’acaba fent, tal i com sembla, aviat.

També sembla prou clar que no hi haurà llista única com voldria Mas que, evidentment, es postula com a cap de llista. Però Junqueras, la Carme Forcadell i la Muriel Casals també ho tenen clar i saben que ara, Mas no guanyaria unes eleccions si no és amb la fórmula que proposa. Amb l’empenta que ha agafat ERC en els darrers temps, fins i tot si la candidatura l’encapçalés una altra persona, es podria guanyar a Mas (bé, potser m’he passat una mica...) Però Junqueras sí o la Carme Forcadell. Qualsevol dels dos és capaç de derrotar per primera vegada a CDC (mireu que no he posat CiU, en unes eleccions autonòmiques.

I que passarà si les properes eleccions les guanya ERC? S’atreviran a proclamar de forma unilateral la independència? Sí, segur que sí, estareu pensant... Bé, jo no ho tinc tan clar. Llavors els papers s’alternaran i el president serà un altre, amb tota la responsabilitat que això significa.

I mentre a Madrid mirant cap a un altre costat, com si a Catalunya no estigués passant res... Colla d’incompetents! Polítics mediocres!

LA SOLITUD DE MAS

Quina diferència entre el Mas arropat per la plana major del seu partit, els principals líders de les altres formacions que donaven suport a la consulta del 9-N i altres convidats els dia que va signar el decret de la consulta el 27 de setembre, el que va rebre el suport de centenars d’alcaldes d’arreu del Principat el 4 d’octubre i el d’avui, sol com un mussol. Bé, sol, sol no. L’acompanyava el traductor de signes per a sords, els professionals de la televisió i la ràdio, cal suposar, la gent més propera a l’encara president, tot i no sortir a les imatges i l’escultura de Sant Jordi.

Per què Mas hauria de dimitir ja. De fet ho hauria d’haver fet fa molt de tems i sinó ho va fer només s’entén per l’afany de protagonisme i poder que el caracteritzen com a digne successor de Pujol.

Avui Mas ens ha volgut vendre una consulta descafeïnada. Per què, això d’un procés alternatiu, realment que és?

La resposta no és difícil. El procés alternatiu que proposa Mas és el que sospitaven molts comentaristes no vinculats ni a l’Assemblea Nacional Catalana ni a Òmnium Cultural ni, evidentment als partits que fins ahir mateix estaven recolzant a Mas com si realment fos el messies que van plasmar els cartells electorals del 2012.

Avui he llegit pocs comentaris sobre el pas enrere de Mas, però és evident que hi ha hagut molts de catalans de bona fe que, de sobte, s’han quedat, com es diu vulgarment, amb el cul a l’aire.

Mas ha portat enganyats durant molt de temps a centenars de milers de catalans que es pensaven que amb ell com a President de la Generalitat es portaria fins a Ítaca, la Catalunya independent que uns quans avien anhelat durant molts i molts d’anys i que altres molts es van afegir al carro a darrera hora.

Tant els uns com els altres s’han sentit enganyats. Segurament, els primers seguiran somiant en us estat nou i lliure i, potser, algun dia aquest somni esdevingui una realitat.

Però molts, avui, hauran perdut la poca confiança que els hi quedava en els polítics, s’hauran sentit enganyats i, el que encara és pitjor, traïts pels seus, ja no per aquells altres als qui consideraven botiflers i aliats del poder centralista de l’Estat Espanyol.

És evident que la gent pot pensar el que vulgui i tenir la llibertat d’expressar el que pensa lliurement.

Diumenge, un membre de l’ANC es mostrava disconforme als comentaris sobre haver pintat de groc el Poble Nou del Delta. Argumentava que s’havia fet de forma democràtica i d’acord amb els seus veïns. Ningú ho posa en dubte, però en les seves paraules semblava recriminar al que teníem una opinió diferent a la seva. Com si la llibertat d’expressar-se només fluís en un sol sentit.

Si com diuen els més vells, tenim salut, encara en veurem passar moltes. L’estat de Quebec, al Canadà, ja porta fetes unes quantes consultes independentistes i Escòcia, dintre d’uns anys, voldrà tornar a l’experiència que va viure fa menys d’un mes.

Però en tots dos casos, sempre hi ha hagut una complicitat dels governs dels seus respectius estats, no com aquí on el PP es va mostrar disconforme des del primer dia. I no només el PP, també el PSOE i altres partits d’àmbit nacional.

De moment avui, ICV ja ha anunciat que no participarà en la pantomima ideada per Mas. Entre totes les formacions proconsulta, ICV era, segurament, la menys independentista. Favorables a la consulta sí, però a l’hora de dipositar el vot, molts dels seus militants i simpatitzants, possiblement no haurien votat per un estat independent.

Ara mateix, Mas té molt difícil poder liderar un altre procés. Segurament esperarà els dos anys que li queden mirant de trampejar la situació com pugui i arribar així al final de la seva vida política. Però no es poden descartar altres finals, com l’avançament electoral, una moció de confiança o, fins i tot, una moció de censura que, encara que no arribés a prosperar, encara l’afebliria més del que avui està. 

EL PERIÓDICO: Vídeo per entendre el procés sobiranista.

A UN MES DEL 9-N

Mentre avui al País Valencià celebren la seva diada, en teoria, als catalans ens queda un mes per a votar la consulta.

Com més ens aproparem al 9-N més es clarificarà el panorama. Ja sé que molts de vosaltres encara penseu que podreu dipositar el sí+sí  a la urna de cartró que haurà comprat per a l’ocasió la Generalitat de Catalunya. Però cada cop són més (fins i tot gent dels partits proconsulta) que pensen que el que es farà el 9-N serà simplement una pantomima. O si voleu, es pot dir d’una altra manera: una pseudoconsulta.

Diumenge, Vinaròs News em publicarà la meva columna quinzenal que té per títol Quan només érem socialistes. Entre d’altres coses dic que sóc un dels molts socialistes que el 9-N voldria votar. Però també us he de dir que a hores d’ara encara no ho tinc clar. I no és perquè no pensi que el millor per a Catalunya és que fora independent, sinó perquè no vull a anar de la ma de segons qui i dels que estiren del carro hi ha massa gent que no m’agrada.

Dilluns vaig enviar la columna a Emili Fonollosa, el director de Vinaròs News. Si té temps sé les llegeix de seguida i, en tot cas, sempre abans de publicar-les. Dilluns sé la va llegir i llavors em va preguntar, com a socialista que vull votar, que penso sobre la consulta del 9-N.

Li vaig dir que serà molt diferent si la consulta és legal (ja està clar que no ho serà) o si no ho és. Però encara que no sigui legal, les urnes es posaran al carrer (o als col·legis electorals si voleu) per a que tots aquells que vulguin votar que ho puguin fer. Vull recordar que mesos enrere ja es van recollir vots favorables a la consulta en meses improvisades i sense control de cap mena; així, si volies, podies votar a diferents pobles sense cap tipus de problema.

Evidentment, si la consulta no és legal, la majoria dels que no són partidaris de la independència, no hi aniran. Per a què? –Pensaran- Total no servirà per a res. I no els faltarà la raó. Dels que si que aniran a votar, un alt percentatge (segur que més del 90%) votaran sí+sí i la resta sé la repartiran les altres opcions, fins i tot els vots en blanc i nuls. Ara bé, tot i poder votar els que tindran 16 i 17 anys (un dels grups més partidaris de la independència), el percentatge votants sobre el total del cens, difícilment arribarà al 50%.

No li vaig explicar de forma tan detallada, però a grosso modo, li vaig dir el mateix i Emili em va respondre que la teoria era força interessant.

Si tinc o no raó ja es veurà dintre d’un mes, però cada dia sembla més clar que CiU se’n acabarà desmarcant i només ERC i les CUP com a partits i l’ANC i Òmnium com a principals associacions cíviques seguiran fins el final.

Una vegada consolidat el fracàs, Mas convocarà eleccions anticipades on, segurament, ERC i CiU no formaran una candidatura conjunta. Serà l’enèsim fiasco de Mas: les terceres eleccions en menys de 4 anys la qual cosa l’hauria de fer recapacitar molt seriosament sobre el seu futur. Però Mas és un d’aquells personatges típics de la factoria de CDC que difícilment acceptarà errors i s’aferrarà al poder fins el darrer alè.

El dia 9 de novembre (o potser abans) sé sabrà qui són realment es traïdors i ens emportarem alguna sorpresa que serà desagradable per a uns i dolça per a d’altres.

Enrere poden quedar manifestacions multitudinàries i altres expressions de força i unitat i al davant la dura i pura realitat.

Ara bé, la unitat que ha demostrat la societat civil més enllà dels partits polítics no acabarà i caldrà buscar altres maneres d’assolir els objectius que no s’hauran pogut aconseguir de la ma dels polítics.

El poble català és massa gran per a deixar-se vèncer. I si des de Madrid es vol tornar a derrotar-nos per la força (encara que només sigui la de la Llei), tard o d’hora, ens tornarem a aixecar tal i com ho hem fet moltes altres vegades i seguirem endavant amb els nostre propòsit. Peti qui peti.          

UN POBLE GROC?

Miro el calendari i veig que avui és 3 d’octubre, per tant, ahir, el dia que es va saber la notícia era 2 d’octubre. Res a veure amb el dia dels innocents que, com tothom sap és el 28 de desembre...

Per tant, no es tracta d’una innocentada... Va de bo? Sí, sembla que sí.

La notícia es pot llegir a la premsa digital comarcal (aguaita.cat, marfanta.com i ebredigital.cat): la ANC vol pintar el Poble Nou del Delta de color groc!! L’acció s’emmarca dintre d’una campanya que portarà a terme l’ANC a diversos indrets de Catalunya i que comptarà amb el suport (per suposat) d’Òmnium Cultural.  

Bé, sembla que ja la tenim muntada... Com sempre hi hauran seguidors i detractors. De moment, sembla ser que l’únic que d’una manera oficial s’hi ha posicionat en contra ha estat el Bisbat de Tortosa, propietari de l’església. I no és poca cosa, ja que el campanar de dita església és el lloc més emblemàtic d’aquet lloc que pertany administrativament al municipi d’Amposta. El campanar del Poble Nou és la millor atalaia per veure el delta de l’Ebre i l’any passat va ser restaurat gràcies a l’aportació econòmica que va fer la Diputació de Tarragona.

Encara que vull imaginar-me el Poble Nou de groc, no ho veig... L’indret és un dels més característics del delta i la seva història es remunta a l’any 1957 quan el dictador Franco va concedir casa i arrossars a un grup de colons. D’aquí que durant molts d’anys portés el nom de Villafranco del Delta.

Si ja va ser una aberració, urbanísticament parlant, l’ampliació del lloc amb diverses cases que res tenien que veure amb les originals, em sembla que ara, pintar-lo de groc torna a ser un altre despropòsit, per molt lloable que sigui la campanya de l’ANC País groc.

No obstant, sembla que una vegada s’hagi filmat l’espot publicitari, que a ben segur, es voldrà que tingui una repercussió internacional, els veïns que vulguin podran demanar que se’ls hi torni el color original, es a dir, el blanc.

Davant mateix de l’església es troba l’edifici conegut com l’Ajuntament del Poble Nou que, com no, en aquest cas des de l’equip de govern de l’Ajuntament d’Amposta ja s’ha donat el vistiplau corresponent.

Al final pot quedar un poble groc o no, ja es veurà, però a Espanya hi ha un poble blau. Ho sabíeu? És el poble malagueny de Júzcar.    

I SI ENS ESTIGUESSIN PREPARANT?

A aquestes alçades sembla una mica inversemblant que Òmnium Cultural, una de les dues associacions (l’altra és evidentment l’ANC) insinuï que el 9-N es podria formular una altra pregunta.

Tots sabeu el paper que han estat jugant l’ANC i Òmnium. Més d’una vegada he dit que marcaven el pas que seguia ERC, CDC i el propi govern de la Generalitat. Sense el braç executor d’aquestes dues associacions, difícilment s’haurien assolit els èxits de convocatòria que van tenir la diada de l’11 de setembre de 2012 i la Via Catalana de 2013.

Cada cop sembla més provable que hi haurà una trobada entre Mas i Rajoy. Segueixo dient que veig poc provable que es faci abans del setembre, ja que damà ja és 20 de juliol i una reunió de l’alt nivell d’aquest no s’improvisa, al menys que ja estiguin els temes preparats.

Rajoy s’ha enrocat i ha dit per activa i per passiva que ell no baixarà del burro. Està clar que li oferirà a Mas una millora del finançament (aquest punt sempre surt) i, tal vegada, reformar la Constitució per a convertir Espanya en un estat federal, per a la sorpresa del socialistes i d’altres partits emergents.

Mas, també sembla enrocat, però no tant. Ja el coneixem. Sabem que es ven per una mica de poder. ¿Ja no ens en recordem de quan va anar a Madrid a negociar amb Zapatero una rebaixa de l’Estatut de Maragall a canvi de que el PSC el votés President com el cap de la llista més votada a les eleccions autonòmiques? Igual ara li ofereixen alguna cosa similar, fins i tot fer una gran coalició entre CiU, el PP (evidentment) i el PSC (ja que sinó no arribaran a la majoria absoluta necessària)

I llavors què? Deixar que corri el temps i que els resultats siguin acceptables.

Només Òmnium i l’ANC podrien convèncer ERC de que una cosa així seria, de moment, la millor sortida.

I si ens estiguessin preparant? La segona part al setembre, segurament després de la Diada.