Abans de res voldria recordar-vos el que va dir Mas quan, de forma unilateral, va decidir canviar el format de la votació: La nova consulta no es podrà impugnar, no tindran arguments legals per a fer-ho.
El resultat ha estat un altre. El TC novament ha acceptat el recurs del govern i l’ha tornat a impugnar.
Hi ha una dita molt nostra que diu: embolica que fa fort. I certament, cada dia que passa (afortunadament només queden 4 dies), en lloc d’aclarir-se el panorama, s’embolica més i més.
En el moment de redactar aquest escrit no crec que ningú s’atreveixi a dir que passarà diumenge. Fa unes setmanes es va dir que hi havia preparats no recordo quants mils de guardies civilspreparats per a intervenir en el cas de desacatament.
En canvi, avui he llegit al Periódico que el conseller d’interior Ramon Espadaler ha advertir a Mas que els mossos hauran d’acatar la llei. Per tant, els encarregats d’aturar la consulta si així se’ls hi ordena, seran els mossos d’esquadra.
També he llegit una notícia, al menys, tan sorprenent com l’anterior. Ara diu Rajoy que està disposat a pactar un canvi constitucional amb els socialistes i descarta fer-ho amb els nacionalistes catalans i bascos. I jo pregunto: Ara?
El president del govern, durant els mesos precedents es va omplir la boca anunciant que estava disposat a dialogar amb Mas. En contra del que jo mateix em pensava, es van reunir el 30 de juliol. Per a què?
El resultat d’aquella consulta va ser nul. De no haver-se fet, el resultat hauria estat el mateix. Costa comprendre (al menys a mi em costa) con dos polítics de primera línia que, quan es reuneixen ja demostren alguna cosa, finalment no arribin a cap tipus d’acord. Igual és que mentre un parlava gallec, l’altre o feia en català i no tenien a ma cap traductor. Igual va ser això...
Bromes a part, el motiu de la manca d’entesa entre les dues parts és molt més senzilla: cap dels dos va voler baixar del burro.
Rajoy, anteposant la Constitució (un dia hauria d’explicar si la va votar o no, tal com van fer els d’AP d’aquella època) i les lleis i Mas, pressionat des de Catalunya per ERC, l’ANC i Òmnium, anteposant el dret a decidir a qualsevol altre benefici. Enrere quedava l’Estatut, el pacte fiscal o el concert fiscal...
Si Rajoy hagués ofert a Mas alguna contrapartida des d’un bon principi, igual no s’hauria arribat a aquesta situació tan rocambolesca. Encara que la millor solució –no us càpiga cap dubte- hauria estat permetre la consulta, tal i com va fer Cameron respecte a Escòcia.
Però la dreta espanyola ha quedat retratada i ha demostrat que està molt més propera a partits com el Front Nacional que al Conservador anglès.
També llegia avui que, tal com va passar el 1714 Catalunya ha tornat a quedar desemparada internacionalment i així s’haurà d’enfrontar al govern espanyol. La lluita no serà tan cruenta com fa 300 anys, però tampoc Madrid s’acabarà imposant políticament com va fer llavors. Potser perquè llavors, tret de Barcelona, la resta del Catalunya va acabar per acatar el nou ordre dels Borbons. Ara intueixo que no serà així. La societat catalana està molt més avançada en tots els aspectes i no donarà el braç a tòrcer tant fàcilment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada