UN BARÇA DE PENA

Del diari Sport. 

M’ho hauria de recordar algú, ja que jo no recordo un partit del Barça tant desastrós con el d’ahir al Parc dels Prínceps de París contra el París Saint-Germain. Trobo que el 4-0 final no acaba de resumir bé el que va passar anit al terreny de joc... Podria haver estat pitjor... Molt pitjor...

Abans del partit es comentava que l’entrenador de l’equip francès Unai Emeri havia estudiat el joc del Barça amb detall i que el seu equip pressionaria molt amunt per a impedir que els blaugranes sortissin de la seva àrea amb la pilota controlada... També deien que després de més de 20 enfrontaments amb els diferents equip que ha entrenat Emeri, només havia pogut guanyar al Barça una sola vegada... Ja en són dues i damunt humiliant-los que és el que més costa de pair. La prova evident va ser al final del partit quan Luis Enrique va plantar de males maneres al periodista de TV3 encarregat d’entrevistar-lo. Ja sabem que Luis Enrique no és un prodigi d’amabilitat, però hauria de saber aguantar el tipus, sobre tot en moments difícils.  

Avui, bona part de les bastonades per la derrota d’ahir aniran cap a l’entrenador. Ho entenc en bona mesura, ja que l’entrenador asturià va demostrar no saber gestionar els recursos que té al seu abast per mirar de capgirar un marcador advers.

De totes formes la culpa no és només de l’entrenador. Tto i que com comprendreu no vaig estar enganxat a la tele durant tot el partit, els moments que el vaig estar mirant, vaig veure un Barça apàtic, deambulant pel camp sense esme. Un Barça irreconeixible... Com pot ser que dissabte guanyés per 0-6 i ahir perdés per 4-0?

Segurament me direu que e l’Alabés no  és el Paris Saint-Germain... És una forma molt simplista de veure-ho. Sempre he pensat que quan un equip juga molt bé, és que l’altre li permet fer-ho. Tot i que no vaig veure el partit de dissabte, segurament l’Alabés va donar moltes facilitats al Barça... Anit va ser tot el contrari: l’equip francès va jugar bé perquè el Barça els hi va donar totes les facilitats del món.

Una de les virtuts del Barça des de fa molts anys és el control que té de la pilota. La possessió quasi sempre està per sobre de la dels seus rivals... Anit ni això. Allí perdia la pilota tot el món com a conseqüència de la pressió dels rivals... I de la velocitat.

Encara que només sigui per amor propi, els jugadors del Barça haurien d’haver reaccionat. Però del partit d’anit se’n salven ben pocs. Ni Messi va ser el Messi que tots coneixem, ni Iniesta, ni Busquets, ni Suárez, ni la majoria... Només Neymar i Ter Stegen es van salvar (pels pèls) del ridícul general de l’equip.

A la darrera temporada de Guardiola es va parlar de final de cicle. En aquell moment Luis Enrique va significar un revulsiu i va saber marcar el rumb de la nau blaugrana. La temporada passada, entre els mesos de març i abril el Barça va tenir una pájaraimpressionant que li va costar quedar eliminats de la Champions i per poc perd la Lliga. Va ser un avís important.

Amb els fitxatges que es van fer a l’estiu, semblava que s’aportava joventut a la plantilla i que aquesta temporada podria ser millor... Però prompte es va veure que la majoria dels nous fitxatges no aportaven pràcticament res i la resta són un any més grans... Iniesta per exemple, la referència del Barça al mig del camp des de que va marxar Xavi, quan s’havia lesionat tres vegades en pocs mesos? Per a mi és un símptoma d’envelliment...

Com a conclusió, penso que ara sí que estem en un final de cicle. Segurament Luis Enrique no continuarà la temporada que ve... I Messi ja es veurà. Personalment no m’agradaria que marxés el que per a mi és el millor jugador de la història, però com comprendreu no depèn de mi sinó de tota una sèrie de circumstàncies...            

VICTÒRIA ÈPICA DEL BARÇA

Si heu llegit alguna vegada el Jueves sabreu que hi ha diverses pàgines de suposades portades alternatives. Després de veure anit la final de la Copa del Rei de futbol entre el Barça i el Sevilla, a part del que he posat, me se’n van acudir uns quants més:

-La consigna era que no guanyés el Barça.

-No he enviat els jugadors a lluitar contra el elements (segurament és el que va pensar Luis Enrique)

-El Sevilla va voler jugar com l’Atlético (de forma agressiva)

-Amb 10 també guanyen.

-Victòria solvent i treballada.

-Doblet!

...  

Sempre he pensat que està bé el que bé acaba. De vegades al Barça ha guanyat sense jugar bé i té queda un mal regust de boca. Ahir va ser a l’inrevés. El Barça va tirar d’èpica per aguantar el marcador a zero després de l’expulsió de Mascherano al minut 36 de la primera part.

Per a la segona part, Luis Enrique va haver de plantejar una tàctica impròpia del Barça: deixar el control de la pilota al Sevilla i mirar de contraatacar amb els 3 puntes: Messi, Neymar i Luis Suárez. Però la lesió de Suárez va tornar a trastocar el pla. El Barça perdia el jugador més resolutiu (per alguna cosa ha estat Bota d’Or europea)... I seguia jugant amb 10! I encara quedava molt de partit per davant... Fins i tot la pròrroga era més que provable.

De ser cert que el Sevilla podia estar cansat per la final de l’Europa League de dimecres (no ho va semblar en cap moment), les forces es van equilibrar amb l’expulsió de Mascherano. Una expulsió que segons els comentaristes de TV3 no va quedar clar si va ser justa o no. Però tampoc cal posar-se ara a divagar sobre el tema. De totes maneres, l’expulsió fa callar moltes boques: Us imagineu què el jugador expulsat hagués estat del Sevilla? M’imagino la premsa de Madrid: El Barça només sap guanyar jugant contra 10... (Ja ho deia Maurinho –recordeu-)

Mentre, el Sevilla d’Unai Emeri, tenia la lliçó ben apresa. Sembla ser que Simeone (com Maurinho) crea escola i a manca de futbol, la forma de contrarestar al Barça és jugar el límit del reglament i més si es troben amb un àrbitre que permet aquest tipus de futbol i anit, del Cerro Grande els ho va permetre. I a part de no ensenyar als jugadors del Sevilla cap targeta groga fins el final de la segona part, alguna falta comesa pels seus jugadors la va xiular contra el Barça, així com dos fores de joc a Neymar que no ho eren. Amb un arbitratge així es molt difícil guanyar. No sé si us va passar a vosaltres, però jo vaig pensar que hi havia una consigna clara de que el Barça no havia guanyar el partit. Serà per alguna cosa que li cantàven a l'àrbitre allò de: ¡Qué malo eres, árbitro qué malo eres!! 

Quan tot indicava que s’entraria a la pròrroga amb el desequilibri de jugadors, finalment, l’àrbitre va treure una targeta roja a Eder Benega en una entrada sobre Neymar quan aquest estava a punt d’entrar a l’àrea i encarar el porter sevillista Sergio Rico. Tal com van dir els comentaristes de TV3, al menys aquí va ser conseqüent. Finalment va expulsar al sevillista Carriço per doble groga quan ja es complia el minut 120 i el Barça ja era el clar dominador del partit.

Tot i que es parla de doblet, de fet el Barça ha guanyat 4 dels 6 títols possibles: Lliga, Copa del Rei, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs. I només ha deixat de guanyar la supercopa d’Espanya (va perdre contra l’Athlètic Club) i la Champions després de quedar eliminat per l’Atlético de Madrid als quarts de final. En canvi hi ha d'altres equips que encara no han guanyat res, però sembla que ho acaben de guanyar tot... 

Aquest matí els merengons estaven callats. Suposo que us passa a quasi tothom que entre el vostre cercle de relacions (família, treball, amics, bar...) sempre hi ha algun aficionat del Madrid que el dia que perd el Barça venen corrents a recordar-t’ho. O bé, tot i guanyar, quan els hi sembla que no ho han fet per mèrits. El fet de no dir res reafirma el que us he explicat: el Barça va guanyar per mèrits propis i punt!  

ATIAR EL FOC

Apagar el foc amb gasolina... Posar llenya al foc... Entre totes les maneres amb els que es pot qualificar la prohibició de les estelades a la final de la Copa del Rei, he preferit la d’atiar el foc per ser un terme que s’usa molt poc des de que el foc de llenya va desaparèixer de les llars.

Com sabeu, aquesta setmana la delegada del govern a Madrid Concepción Dancausa (de família falangista) va prohibir l’exhibició de banderes estelades durant la final de la Copa del Rei entre el Barça i el Sevilla. Per a evitar l’entrada d’estelades a l’estadi Vicente Calderón, es registrarà un per un a tots els assistents...
Les reaccions (la majoria contràries a la mesura) no es van fer esperar. Ràpidament molts polítics, gent vinculada al futbol i ciutadans anònims van expressar la seva opinió personal.
Ahir per la tarda, al programa esportiu Què t’hi jugues? de Catalunya Ràdio, vaig escoltar una entrevista a Carles Vilarrubí, un dels vicepresidents del Barça. El director del programa li va explicar que la delegada havia dit que ni el Barça ni el Sevilla havien enviat representants a la reunió sobre seguretat que havia convocat ella mateixa. Carles Vilarrubí va respondre que no li constava que el Barça hagués deixat d’assistir a cap reunió d’aquest tipus a la què hagués estat convocat. Sense dir-ho, el directiu del Barça va donar a entendre que, aquest cop, no s’havia convocat als clubs.
Crec que també va ser en el decurs d’aquest programa que es va dir que en una de les primeres sentències del Tribunal Constitucional, es reconeixia el dret a la llibertat d’expressió per sobre d’algunes normes i mesures (de vegades arbitràries) que dicten algunes autoritats.
Algunes de les personalitats que van reaccionar només conèixer-se la notícia. El President de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau van dir que no assistirien al camp. En canvi el president del Barça Josep Maria Bartomeu va apuntar la possibilitat de no seure a la llotja i fer-ho com un aficionat més.
Un dels personatges que més acostuma a atiar el foc és el president de la Lliga Professional de Futbol Javier Tebas. Aquest personatge que es declara seguidor incondicional del Real Madrid, ha estat un dels que ha trobat bé la mesura. També estan a favor els líders nacionals del PP amb arguments que, sovint, freguen el ridícul.
En canvi, Xavier G. Albiol (el godallenc) president del PPC va trobar la mesura desencertada innecessària. Tot i que els diaris donen per sobreentès que l’opinió de G. Albiol és la del PPC, suposo que hi ha molts militants d’aquest partit que trobaran la mesura súper encertada.
Aquestes situacions creen un malestar enorme a una gran part de la ciutadania, fins i tot entre aquells que no tenen un sentiment obertament independentista, tal com se demostra amb l’article signat pel socialista Francesc Vallés i que publica avui el Periódico de Catalunya.
L’enginy de la ciutadania ha portat a crear memes i fer acudits sobre el tema. Així per exemple, l’altre dia me’n va arribar un on es suggeria enganxar-se una estela da enganxada al cul i fer un calb al Borbó. El polonès Joan Tardà, per la seva part també va suggerir una cosa semblant:
-Pintar-se al cul les quatre barres... Una ja la té feta...

També vaig escotar un altra idea imaginativa: Posar-se una samarreta que porti una estelada. Si té la fan treure té deixen despullat.

Finalment la Justícia ha fet el que havia de fer: justícia!! També és notícia perquè no sempre passa...

LA LLIGA AL SAC

Després d’una increïble i inexplicable pájara que va costar al Barça ni més ni menys que la Champions i que a punt li va estar de costar la Lliga, afortunadament per als socis i aficionats, es va refer i va poder cantar l’alirón.

Potser no van jugar tan bé com a moltes fases de la temporada on van mostrar una superioritat incontestable, però un contundent 24-0 a les darreres 5 jornades demostren que van saber estar allò on calia en el moment precís. És la 24ena lliga del Barça, la 6ena de les 8 últimes i la 8ena del segle XXI, la qual cosa demostra  una superioritat incontestable els darrers anys, aquells que recorden els més joves... El altres estan molt lluny, tot i que una figura com Johan Cruyff, mort fa només un més i poc, hauria de ser prou important com per a portar les mirades una mica més enllà.  

La mala ratxa del Barça va començar a Vila-real,  tot i que, en aquell moment, ningú s’ho pensava. El conjunt de la Plana va remuntar un 0-2 advers i va empatar el partit. L’Atlético i el Madrid (que havien jugat abans), tampoc havien guanyat i a part, era el 39e partit sense perdre del Barça.... Ningú es podia imaginar que acabaríem perden la Champions i patint per la Lliga...  Al final només 1 punt ens ha separat del segon, el Madrid, que fa dos mesos semblava rematat i sense cap possibilitat. Ni una!

Quan el Barça es va refer (afortunadament!), sovint escoltava comentaris d’aficionats blancs que dient que l Barça encara no havia guanyat res i que, per tant, podia perdre la Lliga i la Copa del Rei. Van pegar una sobreeixida tan gran que ja es veien campions de la Champions (la undécima), mentre que quasi donaven per fet que el Barça no guanyaria res. De moment la Lliga al sac! Després si es guanya el doblet, millor que millor, però la feina important ja està feta.

Quan parlo de títols, sempre dic el mateix: la Lliga ha de ser el títol prioritari. Què després arriba la Champions, millor que millor... Però sóc conscient que si la Lliga és difícil, la Champions ho és molt mes, ja que a part dels rivals espanyols que es classifiquen cada anys, s’ha de jugar contra els millors de Europa que no estan disposats a posar-ho gens fàcil.

Aquesta Lliga que tot just s’ha acabat, la 2015-2016, serà recordada per la mort de Cruyff i també la de Manel Vich, el locutor que durant molts anys va posar la veu a l’estadi... Però sobre tot, sobre tot, pel paper transcendental de Luis Suárez, el segon Luis Suárez que juga al Nou Camp. Si el primer era gallec, aquest segon és de l’Uruguai, però està casat amb una noia resident a Barcelona des de fa més de 10 anys.

Tant important ha estat el seu paper, que ha guanyat el títol de màxim golejador, el pitxitxi, com es va batejar fa moltes dècades, deixant enrere a Cristiano Ronaldo que aquest any pràcticament només ha marcat quan els partits estaven resolts.

A la TDP, el programa de Joaquim Maria Puyal de Catalunya Ràdio el van batejar com el urugüaio cassador... Pel seu instint de caçar les pilotes perdudes dintre de l’àrea i marcar gols.   

A part del pitxitxi, els 40 gols marcat, l’han convertit amb Bota d’Or europeu, un títol individual que tot i ser important, significa ben poc si no es guanya la Lliga. Me tiro a l’aigua i predic que a final d’any, Suárez estarà en la lluita per la Pilota d’Or al millor jugador de futbol del món i fins i tot tindrà moltes possibilitats d’emportar-se-la.

Aquest any el paper de Messi no ha estat tan transcendental com altres temporades. No ha jugat tan en punta (perquè no li calia) i, retrocedint una mica, ha repartit molt de joc. Però no ha estat el Messi meravelles que ens ha enlluernat tantes i tantes vegades.   

Tampoc Neymar ha estat el mateix de l’anterior temporada. Segurament els problemes extraesportius que ha viscut, com també Messi, li han fet desviar l’atenció del futbol i no ha segut un jugador determinant. No obstant, sembla que el Madrid li va al darrere. Florentino si no toca els pebrots al Barça sembla que no sigui ell.

Però de moment, en espera de que passarà a la final de la Champions, qui ha tocat els pebrots al Madrid ha estat el Barça... I ja sé sap: Qui pega primer, pega dues vegades!

VISCA EL BARÇA!!   

‘CINCOCERAZO’ i ‘MORDAZAZO’

Després de la quasi salvació matemàtica de la jornada anterior, els periquitos van estar tota la setmana traient pit sobre poder guanyar al Barça i privar-lo així d’un més que merescut títol de lliga.
Recordant el Tamudazo, l’empat que van aconseguir fa uns anys gràcies als gols de Raúl Tamudo i que, aquella vegada sí, van impedir al Barça ser campió. Fins i tot ja van apuntar un nom Caycedazo, suposant que seria Caycedo l’actual davanter centre qui marcaria.
Havia molt més ambient de derbi per part de l’Espanyol que per part del Barça i això que mentre els periquitos no es jugaven res (o ben poca cosa), en cas d’empatar o perdre, els culers tenien la lliga pràcticament perduda. Per a l’Espanyol es tractava de fastiguejar el Barça i punt.
Però a l’hora de la veritat, el Barça va fer el que havia de fer tal i com ho reflecteix el resultat final de 5-0, una maneta, tal i com es coneix a l’argot futbolístic o Cincocerazo com l’he volgut anomenar jo. Diuen els analistes que hi va haver més gols que joc. Què el joc que va fer el Barça no va ser del tot brillant... Cal recordar que un bon grapat de partits es guanyen sense jugar bé? O és que l’Atlético de Madrid, fins ahir asprant a guanyar la Lliga fa un joc bonic? O el mateix Real Madrid en una gran part dels partits que juga? Sense anar més lluny, ahir mateix que si van salvar els mobles va ser gràcies al porter català i abans periquito Kiko Casilla que, de no ser pel ell, el València hauria pogut treure un empat que hauria fet al Barça campió a falta d’una jornada i ara, s’haurà de guanyar al Granada per a ser campió.
I és que els periquitos fan ràbia, què voleu que us digui... Sembla ser que només tenen tres propòsits: salvar-se, guanyar al Barça i que el Madrid sigui campió. Encara que no sé ben bé en quin ordre. Si ens fixem en aquesta temporada, el Madrid els va guanyar per 0-6 i 6-0, uns resultats que reflecteixen clarament la complaença del joc blau i blanc. Mentre, el Barça va haver de suar la cansalada al camp del Cornella-el Prat per emportar-se un punt (0-0), amb un futbol molt travat gràcies al joc dur d’alguns dels jugadors espanyolistes.  Fins i tot una aficionada a l’Espanyol m’ho va admetre: l’Espanyol no juga amb la mateixa intensitat contra el Madrid que contra el Barça.    
Abans he parlat del salvador blanc Kiko Casilla, el porter d’Alcover, tal i com se’l anomena sovint. En acabar el partit, Sebas Guim, el va voler entrevistar en català per a TV3 i el responsable de premsa del Real Madrid ho va impedir. Així la curta entrevista es va haver de fer en cristiano què és la llengua que no s’ha impostat mai...  
Sovint he de recordar que els fundadors del Madrid van ser els germans Padrós, empresaris catalans establerts a la capital de l’Estat. En canvi, si escoltes a qualsevol madridista de pro, sembla que el Madrid comenci amb Don Santiago Bernabeu i que abans no hi va haver res.
Quan dic això em recorden que el Barça el va fundar un suís i que el nom d’Espanyol ve, precisament, en contraposició als jugadors estrangers que jugaven al Barça i que eren la immensa majoria. Algú diu el contrari? És que alguna vegada el Barça ha volgut amagar el seu fundador? És que no hi ha un trofeu que porta el nom de Joan Gamper? Ah! Què originalment era Hans? I no podria ser també que el regim franquista no hagués volgut inscriure un torneig que portés el nom d’un estranger?
Resulta força inversemblant que el Madrid permeti fer declaracions en anglès i portuguès i en canvi no en català. Aquests del Madrid cada dia es fan estimar més! Com els de l’Espanyol...
En aquest cas es podria parlar de mordazazo, no trobeu?

ENRATXATS (negativament)

Després d’una ratxa de 39 partits sense perdre, el Barça ja n’encadena uns quans sense guanyar i el que va guanyar en mig de tant despropòsit, la victòria va ser del tot inútil (2-1 contra l’Atlètic de Madrid), perquè els matalassers van acabar guanyant la eliminatòria... No vull cridar al mal temps, però no potser que vulguin batre el rècord negatiu de partits seguits sense guanyar?

Què li està passant al Barça en les darreres 3 setmanes? Suposo que aquesta és la pregunta que s’estan fent tant Luis Enrique com la resta dels seus col·laboradors... I si algú dóna al clau, fins i tot potser sé li concedeixi un premi...

Anem a fer una mica d’història d’aquestes darreres setmanes. Tot va començar a Vila-real. El Barça manava al marcador amb un contundent 0-2, un avantatge que no feia pensar ni molt menys que els de la Plana acabessin empatant el partit. Abans que el Barça havien jugat els dos equips de la capital, els dos equips perseguidors a la taula classificatòria i els resultats d’aquella jornada no havien estat bons per a cap d’ells. Per tant, a priori, l’empat final no era tant dolent.

-Segur que s’han relaxat –va pensar més d’un, entre ells jo mateix-.  

El partit següent era contra el Madrid a casa. Era el de l’homenatge a Cruyff... Un partit que s’havia de guanyar sí o sí... No hi havia cap altra possibilitat... Finalment va ser NO!!

I damunt, el que cou, és com es va perdre. El Barça guanyava 1-0 gol de Piqué. Empata el Madrid i al cap de poc li expulsen a un dels seus millors jugadors: Ramos. I va el Madrid i marca el 1-2... Tret de que perdre contra el Madrid sempre és dolorós, no passava gran cosa més. L’avantatge encara era considerable.

Al sorteig de la Champions el Barça no va tenir sort. L’Atlético de Madrid, es miri com sé miri, sempre és un equip difícil i més arribant després d’un partit de desgast com va ser el del Madrid. Va guanyar el Barça, però no sense patir sang, suor i llàgrimes (al menys després del partit de tornada) Però tot i guanyar (2-1), els blaugranes van haver de remuntar i a sobre quan els matalassers jugaven amb un jugador menys per l’expulsió de Torres.  

Després va tocar contra la Reial Societat de Sant Sebastià (o Donosti si ho preferiu), un equip a qui a casa seva fa anys que no se’l guanya. La Reial Societat va marcar prompte i tot i que quedava molt partit per davant, el Barça va ser incapaç de ni tant sols empatar-lo.  

L’eliminatòria de tornada de la Champions al Manzanares era de vida o mort. L’Atlético amb 1-0 passava i tal com estava jugant el Barça en els darrers partits, tot i que podia superar l’eliminatòria i optar per ser el primer equip en guanyar dos Champions seguides (un dels objectius fixats a principis de temporada), també podria quedar fora. Quan l’Atlético va marcar l’1-0, tot va fer presagiar que el partit no acabaria bé per als interessos del Barça. I així va ser... Els matalassers es van tirar cap enrere i van deixar-se dominar pel Barça. De fet, als blaugranes els hi era igual perdre per 1 que per 2... Fins que va arribar el segon a poc d’acabar el partit. Tot i això un gol del Barça forçava la pròrroga... Tampoc.

Però quan les coses van malament, no diguis mai que ja s’ha tocat fons, ja que sempre poden anar a pitjor. I així ha segut. Ahir, el València que aquest any prou farà de no abaixar a segona (tot i que amb el que queda de temporada pot arribar a no passar dificultats), va i s’avança amb un 0-2 que vaticinava el pitjor. Tot i que Messi va marcar l’1-2, al final, una nova derrota.

Diuen els qui van veure el partit que el Barça no va jugar malament i fins i tot va jugar bé, però es va trobar amb un gran Diego Alves a la porta que ho va aturar pràcticament tot. Potser fa uns mesos el Barça hauria remuntat, però ara tot són nervis i els jugadors fallen el que abans eren gols.

Aquest matí a la SER, Pepa Bueno ha donat pas a José Ramon de la Morena per a parlar de la victòria de Nadal al torneig de tennis de Motecarlo. De la Morena, un reconegut matalasser, ha parlat de Nadal, però també del Barça i dels seus perseguidors (de fet l’Atlético està empatat a punts i el Madrid un pel darrere) Ha dit que l’espanyola és la millor lliga del món, mal que els hi pesi als anglesos...  

Però des del meu punt de vista s’ha oblidat dir que la situació del Barça és per demèrits propis, ja que de no haver tingut la davallada en el joc que ha tingut, a hores d’ara ja quasi podria cantar victòria a la Lliga...

El bo de tot això és que ara mateix, el Barça encara depèn d’ell mateix per a guanyar la Lliga. Esperem que es recuperi a partir del proper partit...  

ELS DEIXEBLES DEL PORTUGUÈS

Després dels partits contra el Madrid i l’Atlético han corregut rius de tinta i minuts de televisió explicant al món del futbol el diferent tracte que rep el Barça respecte a la resta d’equips.

De fet no volia parlar del tema, però davant la insistència i la persistència dels mitjans (ahir dinant a Barcelona la Cuatro encara en segui parlant tot i que ja feia quasi 2 dies que havia acabat el partit.

La principal acusació que sé li fa al Barça és que una bona part dels partits que juga, ho acaba fent contra 10 jugadors (o menys) Al Madrid li van expulsar a Ramos i tot i així van guanyar els blancs i contra l’Atlético qui va ser expulsat va ser Torres després d’haver marcat el gol matalasser. En tots dos casos per doble groga que, a entendre dels rivals no s’ho mereixien... En canvi si que van veure, per exemple, l’agressió de Luis Suárez a Juanfran de l’Atlético. Si ho recordeu, aquesta excusa ja la va fer servir un entrenador portuguès que va estar al Madrid i després se’n va anar al Chelsea. Sembla que va crear escola.  

Anem a pams. El partit entre el Barça i el Madrid el vaig seguir a través de la Tele en Colors que emet TV3. A la segona falta que va fer Ramos, al mig del camp (o sigui sense cap tipus de perill per a la porteria de Navas), Siro López, periodista madridista bipolar(es comporta de molt diferent forma si surt a un canal pro blanc de quan ho fa a TV3) va dir literalment: Jo només tinc una neurona, però Ramos en té mitja!  Amb el marcador 1-1 i amb el Madrid amb un jugador menys, ningú podia pensar en aquell moment que el Madrid acabés guanyant.

L’expulsió de Torres mereix un anàlisi molt diferent. Simeone ha inculcat als seus jugadors la mateixa forma de jugar que tenia ell quan era jugador, es a dir, les mancances tècniques les suplia amb la força física. Aquest fet fa que, sovint, l’Atlético jugui al límit del reglament i que es xiuli o no falta només depèn de la visió que tingui l’àrbitre de la jugada. És evident que a Torres, classe no n’hi manca, però hi ha jugadors que contra un determinat equip, motivació no els hi falta. Això és, segurament, el que li va passar a Fernando Torres, un dels jugadors que li ha marcat més gols al Barça. I aquest afany és el que aprecia el seu entrenador. Per què sinó va sortir de titular si darrerament sol començar els partits a la banqueta?  

Els jugadors de futbol són tot professionals i ningú els hi té que dir que si tenen una targeta groga que s’ho pensin dues vegades abans de fer una dura entrada o fora de temps i més no és una situació de perill per al seu equip. La segona falta de Torres, si ho recordeu, va ser al camp del Barça en una acció de pressió sobre la defensa rival. Si després el jugador blaugrana (crec recordar que era Busquets) hi va posar més pa que formatge (jo no ho crec), com he dit abans, depèn de l’apreciació dels àrbitres.

Què si Luis Suárez mereixia ser expulsat? No vaig veure bé la jugada, però potser sí. Però des del meu punt de vista hi ha una enorme diferència entre les targetes que reben els jugadors del Barça i les del seu rival. Sobre tot les que reben Messi, Neymar o el propi Suárez. Normalment les targetes que els hi ensenyen són per protestar i alguna vegada (les menys) per emprar la força. I per què un davanter fa servir la força? Potser millor que us ho expliqui amb un exemple que conec.

Fa anys (més de 15) el juvenil de l’Amposta jugava al camp del Perelló. El central del Perelló li estava fent la vida impossible al davanter centre de l’Amposta (i això que era la primera vegada que s’enfrontaven) Li deia de tot i quan podia li deixava soltar el colze o el peu... Evidentment s’ho mirava molt de que no el veies l’àrbitre. La situació es va anar escalfant tant que a la sortida d’un córner per part de l’Amposta, els dos jugadors van saltar a disputar la pilota i el davanter ampostí va deixar anar el seu colze que va impactar a la boda del defensa perellonenc i crec recordar que fins i tot va volar alguna dent. Mentre el jugador de casa es retorçava per terra, l’ampostí va marxar del lloc com si no anés amb ell. Si l’àrbitre no el va expulsar va ser perquè no ha va veure...

En canvi, la majoria de targetes que treuen als rivals del Barça són fruit de la impotència per la diferència de joc que fan uns i els altres. L’Atlético, tot i que va segon a la lliga, sol fer un joc mediocre, avorrit, raquític... Basat més en la defensa de la seva porteria que a perforar la contrària... Mentre el Barça porta 87 gols a favor i 26 en contra, l’Atlético en porta 51 a favor i 15 en contra (Oblak, el seu porter és el menys golejat de la Primera Divisió)

Una darrera reflexió. Quan el Barça no guanyava quasi mai i el Madrid ho guanyava quasi tot, la culpa era dels àrbitres. Ara la truita s’ha capgirat i són els rivals dels qui es queixen dels arbitratges. Però cap d’ells té a Messi, Neymar, Suárez, Busquetes, Piqué, Iniesta i companyia... I el que tenen és molta enveja!    

‘JOGO BONITO’ O ‘JOC RAS I PATADA AL VENTRE’?

Des de fa temps hi ha una campanya contra Neymar a qui molts consideren un jugador provocador. No sé si és sensació meva, però una de les aficions més hostils és la del Bilbao que fins i tot han fet un vídeo per a demostrar-ho.

Tinc el convenciment que Neymar quan fa un barret o una sotana a algun rival, ho fa perquè és la seva manera de jugar i no crec que sigui cap desconsideració al rival de torn. Potser, això sí, que quan el Barça domina el partit, entenc que algú ho pugui interpretar malament i potser el brasiler hauria de reprimir-se una mica. Però en cap cas, les seves accions justifiquen la violència desmesurada que alguns han emprat amb ell.  

Sembla que hi ha qui encara pensa que el futbol és un joc d’homes i que, com a tal, ha de prevaldre la duresa davant la vistositat del joc. És l’excusa d’aquells que no saben jugar d’una altra manera...

I en el cas de Messi, també és un provocador? Sembla que ningú considera que l’argentí ho sigui. També potser perquè el seu joc, tot i ser molt brillant, es diferent al de Neymar que sé sembla molt al de Ronaldinho. Si això és així, com es justifica l’entrada de Filipe Luis el passat dissabte? Evidentment no té cap justificació, ni una.

Aquest matí li he comentat a un que de futbol n’entén més que jo i que és del Bilbao (o Atlètic Club com a ells els hi agrada dir) És un dels que creu que Neymar és un provocador i és el que m’ha parlat del vídeo i fins i tot me’l volia enviar via Whatsapp i li he dit que no calia que me’l enviés... Ja sabeu que aquest tipus de coses és manipulen tot el que volen. I no vull dir que no pugui ser real, però tal vegada es tracta de jugades esporàdiques que s’han pogut produir al llarg de molts de mesos. Sobre l’entrada de Filipe Luis a Mesi m’ha dit que denota el caràcter de Simeone que sempre vol que els seus jugadors vagin a límit... Maleïda la gràcia què em fa...

O sigui, uns poden jugar violents i quan no surten les coses (es a dir, perden), poden etzibar una puntada de peu... Com per exemple la d’Isco al mateix Neymar o les que dóna Cristiano Ronaldo quan les coses no li surten bé. Però fer un barret està no està ben vist... Potser perquè es veu més que una jugada una jugada on el futbolista demostra la classe que té que una puntada de peu subterrània...

Causa Neymar un mal físic al contrari? Ah! Què li pot causar un dany moral? Molt difícil de justificar i potser perquè l’altre ja està predisposat a que sigui així...

En canvi el joc excessivament dur, aquell que es diu al límit, si que pot arribar a causar danys irreversibles. Els que sou de la meva generació segurament recordareu el cas del jugador Bustillo. El Barça el va fitxar del Saragossa i ràpidament va arribar a la selecció. El primer partit derby contra el Madrid, als 5 minuts ja els hi havia fet 2 gols. El tercer no va arribar mai... A l’atac següent De Felipe (que després va ser jugador i director tècnic de l’Espanyol), li va trencar la tíbia i el peroné. Bustillo ja no v ser mai més el jugador que havia estat amb el Saragossa i els primers partits del Barça. I com ell, molts més, sovint anònims. Per cert, Bustillo no va ser l’únic futbolista a qui va lesionar De Felipe. Quan jugava amb l’Espanyol d’un cop de colze li va partir el ronyó a Santillana que havien estat companys al Madrid.  

Què li hauria passat a Filipe Luis si hagués lesionat a Messi? El mateix que li passarà ara. L’expulsió per joc violent li comportarà 2 o 3 partits... La pena als jugadors violents (o que puguin emprar la violència en un moment donat), hauria de ser molt més gran, equiparable al temps d’inactivitat del jugador a qui li hagi fet mal.

Ahir l’Espanyol (a qui molts de barcelonistes odien més que al Madrid) va jugar contra els blancs. Vaig escoltar el comentari d’un radiooient a la SER que deia que no podien jugar perquè els equips no poden enfrontar-se als seus filials...

Els resultat va ser de 6-0 (al camp de l’Espanyol de 0-6) Aquest matí he escoltat un comentari de José Ramón de la Morena que, tot i acceptar que amb Zidane el Madrid juga millor que abans amb Benítez, l’Espanyol d’ahir no va jugar amb la mateixa intensitat que contra el Barça i que ahir juguessin molts suplents, no ho justificava. Fins i tot penso que quan un jugador no habitual surt a jugar, ho hauria de fer amb més intensitat per mirar de guanyar-se el lloc.    

BARÇA 2015: 5 DE 6!

Foto: web oficial FC Barcelona. 

Saps com ha quedat el Barça? Sí, 5 de 6! Com? Sí que de 6 títols possibles n’ha guanyat 5. Només el Barça del primer any de Guardiola els supera en guanyar-ne 6 de 6. Fantàstic!

Si és un somni, que no em despertin! Ni a mi ni a tots els barcelonistes... Ahir ho van dir al post partit: Què sàpiguen els joves que això no ha estat sempre així... Ni molt menys!

Els de la meva generació que no ens en podem recordar del Barça de les 5 copes, ni de com la tocava Kubala, varem haver d’esperar l’arribada de Cruyff i Sotil per a veure guanyar la primera lliga al Barça: va ser la temporada 1973-1974. El Barça es va estar 14 anys sense guanyar una lliga... De tant en tant alguna copa del, del... Generalísimo... Però cap altre títol important. El primer la Recopa d’Europa amb Rifé a la banqueta. Era l’any 1979. La lliga següent es va guanyar amb l’anglès Terry Venables a la banqueta 11 anys després: temporada 1984-85.

I mentre que feia l’etern rival o sigui el Madrid? Es feia un tip de guanyar títols: lligues, copes d’Europa, copes del Generalísimo... Hi va haver temporades que el Barça ja es donava per satisfet si podia guanyar-lo, encara que a la lliga quedessin per darrera seu.

I quan un equip no deixa de guanyar, està clar que guanya seguidors. I més encara si les victòries dels merengues eren les úniques que sortien per la televisió. Per això no és d’estranyar que a la Galera (com a tot arreu, suposo), hi havia molts seguidors del Madrid. Alguns d’ells sé van reconvertír posteriorment en seguidors del Barça quan van anar a fer la mili i se’n van adonar del tracte que rebíem els catalans quan sortíem de la nostra terra.

No va ser fins l’arribada de Johan Cruyff ara com entrenador (1988) quan el Barça va començar a guanyar títols amb certa regularitat. El Barça va recuperar l’esperit guanyador de finals dels ’60, l’etapa que, com us havia dit, no me’n puc recordar per la curta edat que tenia. Amb Cruyff es van guanyar 4 lligues de forma consecutiva a més de la primera copa d’Europa. I els que potser és més important, segons els experts va establir les bases del futur joc del Barça. A partir de Cruyff el Barça va fer un canvia radical, ja no tant pels entrenadors, sinó perquè una bona part dels jugadors del primer equip havien sortit de la Masia, de les entranyes del propi Barça.  

Després del pas de Guardiola per la banqueta blaugrana (2008-2012), que va significar l’etapa més gloriosa de la secció de futbol, amb 14 títols guanyats de 18 possibles (entre ells 3 lligues i 2 Champions i 2 mundials de clubs) Durant aquells anys, tots els barcelonistes estaven a un núvol. Ens pensàvem que mai més tornaríem a veure un Barça semblant. Què era impossible repetir una etapa de tants d’èxits i a més, amb bon futbol, d’aquell que agrada fins i tot als aficionats dels altres equips.

Ara passa a l’inrevés del que passava als anys ’60: tots els xiquets i fins i tot les xiquetes, són del Barça, és difícil trobar-ne del Madrid o d’un altre equip al menys que ho siguin son pare o els seus germans...

I mentre que fa el Madrid? Somiar en guanyar el Barça. Per això quan aconsegueixen una lliga o una Champions els sap a glòria beneïda. Però això, afortunadament només passa de tant en tant i mentre Florentino, amo, senyor i semidéu del Madrid va canviant entrenadors sense que cap d’ells pugui acabar el seu projecte.

El 2-0 del Barça ahir al River Plate a la final del Campionat del Món de clubs és només la cirereta del pastís. Per a poder jugar aquest trofeu és imprescindible haver guanyat abans la Champions. I, encara que no és imprescindible guanyar la Lliga, el Barça, ara amb Luis Enrique d’entrenador, també la va guanyar... I la copa que ara s’anomena del, del... Rei... I la Supercopa d’Europa... Només l’Athlètic Club ens va poder pispar la Supercopa d’Espanya.

La sort del Barça actual és poder seguir tenint la columna vertebral de l’època de Guardiola: los Messi, Busquets, Iniesta, Piqué, Alves... I tot i perdre per diferents motius jugadors com Puyol, Valdés, Xavi , Pedro, Eto’o o Henry, hi ha arribat d’altres espectaculars: Jordi Alba, Neymar, Rakitic, Luis Suárez (escollit millor jugador de la final d’ahir i màxim golejador del torneig amb 5 gols) I a partir de gener, quan acabi la sanció de la FIFA, podran jugar Turan i Aleix Vidal.

Es clar que es pot torçar, però els aficionats del Barça d’avui som optimistes. Tal com també recordaven ahir, ara, quan el Barça juga una final, ja no pensem que la perdrem com passava fa anys. Ara estem convençuts de que la guanyarem!  

UNA ANOMALIA MERAVELLOSA

De Leo Messi s’ha dit i s’ha escrit moltes coses i quasi sempre bones: jugador extraterrestre, déu, estratosfèric, millor jugador del món, messies, etc. Però fins ara mai ningú l’havia qualificat d’anomalia, en el bon sentit de la paraula es clar...

Qui així el va qualificar va ser l’exjugador holandès Edgar Davids, aquell que jugava amb ulleres i que procedent de la Juventus va arrelar al Barça al mercat d’hivern evitant una catàstrofe, ja que aquella temporada els blaugranes estaven obtenint un resultats mediocres. Tot i la bona campanya, no es va acabar d’adaptar i se’n va anar al final de temporada.

Com sabeu, ahir es van fer públics els noms dels tres aspirants a guanyar la Pilota d’Or: Messi, Neymar i Cristiano Ronaldo. Imagino que els barcelonistes haurien preferit que en lloc de Cristiano estigués Luis Suárez i així ja sé sabria segur que un jugador del Barça en seria el guanyador. De totes formes, ahir, hi havia una conformitat bastant generalitzada i trobaven lògic que el jugador portuguès s’hagués colat entre els tres finalistes, ja que la temporada passada va ser el màxim golejador europeu que el va portar a guanya la Bota d’Or.

Va ser arran d’aquesta informació que sé li va preguntar a Davids sobre quin era, al seu parer, el millor jugador del món. L’holandès va dir alguna cosa així:

-Messi és una anomalia, un jugador irrepetible que igual dribla, que centra, que fa gols; té una extraordinària visió de joc. En canvi Cristiano és com a molt un atleta i això l’ha convertit en un bon jugador de futbol. Si un xiquet se volgués semblar a Messi, li trauria del cap, ja que això és impossible, ara bé si es volgués semblar a Cristiano, amb treball, potser ho aconseguiria.

Mon fill Oriol, quan començava a jugar a futbol va tenir un gran entrenador: Alfredo Valmaña.

Quan Valmaña veia a un xiquet remenar la pilota, sempre deia: I això qui li ha ensenyat? Aquestes coses són innates, no s’aprenen. Què hauria dit Valmaña de Messi quan aquest encara era un marrec?    

 Per molt que els madridistes s’encaparren en dir que Cristiano és millor que Messi, la veritat és que no és així. Estic d’acord amb Davids de que Cristiano és un portent físic i d’aquí que la majoria dels seus gols el faci gràcies a la velocitat i la força. En canvi no sé li recorden massa gols com a conseqüència de tocs subtils, de regats increïbles... La prova és que el primer gol de Messi dant l’Athletic Club a la final de la Copa del Rei on es va driblar a 4 jugadors contraris abans de que amb un xut col·locat la pilota acabés entrant a la porteria és candidat al millor gol de l’any. I sinó recordo malament, també un gol de Messi va ser el que va guanyar l’any passat.

Al programa la Graderia de la Cadena SER van dir que Cristiano està entre els candidats a guanya la Pilota d’Or gràcies a la inèrcia. Es a dir, és un jugador molt conegut i això comporta que siguin molts els qui el voten.

-Un dia també li passarà a Messi, que la gent el votarà per inèrcia i entrarà a la final potser sense merèixer-ho.

A part d’això, la gran diferència entre Messi i Cristiano és l’actitud, la forma de comportar-se dintre del terreny de joc. Cristiano és un cregut que sembla que no ha tingut iaia. És l’estrella que més brilla a l’Univers...

EL BARÇA DE GUARDIOLA Vs EL BARÇA DE LUIS ENRIQUE

El 0-4 al camp del Madrid, el 6-1 contra la Roma de dimarts i el 4-0 d'avui mateix contra la Reial Societat, sembla que ha dissipat els dubtes de principi de temporada on van sortir golejats dels camps de l’Athletic Club i el Celta de Vigo.

Evidentment anar 6 punts per davant del Madrid i 4 sobre l’Atlético, el seu immediat seguidor al qui ja es va guanyar a casa seva, han fet que es crees un clima d’eufòria a l’entorn de l’equip i es pensi que aquest anys també, es pot guanyar tot.

El més joves han viscut sense cap mena de dubte els millors anys del Barça de la seva historia. Anys en que s’han guanyat molts de títols, entre ells 4 Champions League i 2 mundials de clubs (títol aquest últim que mai abans s’havia guanyat)

Des del meu record, només el primer any de Cruyff amb Rinus Michels d’entrenador i anys més tard amb Terry Venables, s’havia conquerit el títol de lliga i va haver d’arribar Cruyff com entrenador per a començar l’era més gloriosa. La frase que es repetia més any rere any era: Aquest any tampoc. Fixeu-vos amb el canvi radical que s’està vivint.

Sense cap mena de dubte, els millors anys del Barça va ser durant l’etapa de Pep Guardiola. Aquells anys el Barça no només va meravellar el món del futbol amb els títols assolits, sinó també pel futbol que sortia de les botes dels jugadors. El xogo bonito que diuen a Brasil.

Tot i que amb matisos diferents, el joc del Barça del primer any de Luis Enrique es va assemblar molt al de l’etapa de Guardiola. Segurament per dos motius principals: perquè la columna vertebral de l’equip (els Piqué, Busquets, Iniesta i Messi) ho són de les dues etapes i perquè els dos entrenadors s’han fet a can Barça, primer com a jugadors i més tard com entrenadors i per tant coneixen perfectament l’estil. Són (com s’acostuma a dir tenen l’ADN Barça)

Aquests darrers dies s’ha obert un debat sobre quin dels dos equips és millor. Fins i tot un comentarista del programa la Graderia de la Cadena SER va dir que li agradaria veure enfrontar-se a tots dos equips. L’únic inconvenient que li vaig és que alguns dels jugadors de Guardiola ja serien una mica grans i segurament no podrien amb jugadors joves com Neymar o Luis Suárez molt més ràpids.

Els entrenadors fan els equips en base els jugadors que disposen, aprofitant les seves virtuts i mirant de minimitzar les seves mancances (què també en tenen) D’aquí que els esquemes es facin tenint en compte els jugadors disponibles en cada moment (tenir jugadors lesionats et pot condicionar molt) i també, es clar, la forma de jugar de l’equip rival.

Guardiola va gaudir d’una gran plantilla de jugadors. Segurament els millors del món de l’època. La prova està que un any Messi, Xavi i Iniesta van ser els tres finalistes de la Pilota d’Or. I els hi va saber treure el màxim de rendiment. Però és que Luis Enrique també disposa els que ara com ara, són els millors jugadors del món i, probablement superin un per un la plantilla de Pep.

Dilluns sé sabrà quins són els tres finalistes a la Pilota d’Or. Si bé Cristiano Ronaldo ha estat, amb Messi, una constant en els darrers anys, aquest any podria ser que els finalistes tornessin a ser tres jugadors del Barça: Messi, Neymar i Luis Suárez. I es quedaran a les portes (algun d’ells formant part de l’11 de gala de la FIFA) Busquets, Alba, Iniesta, Alves, Mascherano, Piqué i Rakitic.

Una de els posicions més difícils de cobrir ha estat, sense cap mena de dubte, la porteria. Suplir a Victor Valdés (controvertit, però salvador en infinitat d’ocasions), no era una tasca fàcil. Per això, quan es va saber de la seva sortida del club (per la porta del darrere, però ell s’ho va buscar), el Barça va fitxar a un prometedor Ter Stegen, però també a un consagrat Claudio Bravo. La lesió del primer abans de començar la lliga 2014-2015 va portar a la titularitat al xilè que va conservar fins el final de la lliga quan ja s’havia fet mereixedor del trofeu Zamora que l’acreditava com el menys golejat. I l’alemany va ser-ho de la Champions i tampoc no va decebre; només al començament d’aquesta temporada va tenir un rendiment bastant mediocre.

Des del meu punt de vista la plantilla de la que va disposar l’any passat Luis Enrique supera un per un la millor que va tenir Guardiola i a partir del mes de gener quan puguin jugar Arda Turan i Aleix Vidal encara serà millor. L’única excepció és Xavi, però cal tenir en compte que ja és molt gran i les plantilles s’han de renovar.

Per exemple Neymar va arribar al Barça molt jove, al contrari d’Henri que ja va arribar molt gran. I Luis Suárez és un davanter centre nat, un lloc que no s’havia cobert bé durant l’etapa de Guardiola.

Aquestes novetats permeten al Barça de Luis Enrique guanyar en velocitat i per tant, poder sortir al contraatac amb moltes garanties, cosa que no passava amb Guardiola. I encara una cosa més. El malabarisme dels tres sud-americans els hi permet fer tocs i passades inversemblants, trencant així les fèrries defenses contraries.

Per tant, i com a conclusió final, opino que el Barça de Luis Enrique és millor que el de Guardiola.

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

De Ferreres, al Periódico. 

Hi ha una sèrie de televisió, d’aquelles que es passen als canals temàtics que es diu Caso abierto. Va d’una unitat policial especialitzada en esclarir casos que encara no estan tancats tot i el temps que ha passat des de que es va produir el crim. A aquesta sèrie la vaig batejar com Qui no té feina el gat pentina, ja que s’ha de tenir molt poca feina per desempolsar casos que van passar fa 20, 30 o més anys.

Actualment, qui s’han quedat pràcticament sense feina han estat els periodistes relacionats amb el futbol (tret dels de TVE), ja que les respectives televisions on treballen pràcticament no poden oferir imatges dels partits de futbol de la jornada, ja que, com sabeu, la Lliga de Futbol Professional va vendre els drets dels reportatges a la televisió pública estatal que cedeix petits resums a les altres televisions para passar-los, exclusivament, dintre dels informatius generalistes i mai en programes esportius especialitzats.

I es clar, com que no poden recrear-se amb els gols, penals i jugades polèmiques, han d’omplir l’espai d’altres notícies i mirar detreure-li punta al llapis.  

Dilluns passat, la Sesta, es va recrear (i quan dic recrear vull dir el que esteu entenent) amb la mascarada que van fer els jugadors del Barça al camp del Getafe. Ja sabeu que la majoria dels jugadors (per no dir tots), es van disfressar per a celebrar la nit deHalloween.

Per molt que el fet hagués pogut molestar als jugadors i afició del Getafe (normalment el grau d’empipament és directament proporcional a la divulgació que se’n fa), trobo totalment desproporcionat estar 10 minuts (no ho vaig cronometrar, però no me’n puc anar de molt) parlant del tema. De l’indret i del revés; de cap per amunt i cap per avall... Repetien les imatges una vegada i un altra... Al final em van resultar cansinos...      

Els jugadors del Barça, que van aparèixer, sembla que per error a la sala de premsa, van demanar disculpes a tots aquells que s’haguessin pogut sentir ofesos... Ni així sembla que en va haver prou, ja que el president del Getafe (soci del Real Madrid), un parell de dies més tard encara va sortir per televisió visiblement empipat.

El cert és que veure segons quins canals de televisió o potser caldria dir millor segons quins programes, de vegades et fastigueja. La majoria de les televisions tenen un marcat caràcter ideològic que al final també cansa. No cal donar noms ja que crec que no se’n salva ningú.

Com cada dia miro menys TV3, d’alternatives en tinc ben poques. Potser l’única la Sexta. Però com ja us he dit, les imatges a les que em refereixo les vaig veure, precisament en aquesta cadena... Està clar que en qüestions de futbol no és neutral (cap és neutral!) I en política tampoc. Potser la Sexta sigui la més objectiva, però darrerament el Gran Wyoming també es passa amb alguns comentaris que fa respecte al procés català... És evident que defensa la unitat d’Espanya davant la defensa fèrria que es fa des de TV3 a la independència...

Però tornen al començament, a la celebració del Halloween per part dels jugadors del Barça. De fet només em queda per fer una pregunta que, si vols pots contestar. S’hauria fet el mateix tractament informatiu si s’haguessin disfressat els jugadors del Madrid?  

Va i una pregunta més: Com s’ha tractat el cas de Benzema? Personalment ho ignoro, perquè si bé miro la Sexta sovint, tampoc es que em passi el dia assegut mirant tota la programació.

EL FUTBOL: AQUEST OBSCUR OBJECTE DE DESIG

L’espectacle d’ahir va ser lamentable. No, no parlo del gol de la Roma al Barça!, estic parlant del partit en general, però no del que va passar dintre del terreny de joc, sinó del que va passar amb els que tenen els drets d’imatge de la Champions i les televisions.

Ja pel matí, al diari, vaig veure que el partit l’oferia un canal que, per a mi, era desconegut (Bein Sports) Una companya de treball em va dir que seria el de la plataforma que van formar fa poc Telefònica i Canal + (Telefònica +) Però no...

Quan després del treball marxava cap a casa, a la SER, em van assabentar de tot l’enrenou.

Resulta que Mediapro va comprar els drets per Espanya de la Champions i Telefònica + no volia pagar el que sé li demanava per a poder retransmetre el partit. La solució que donava Mediapro és que s’abonessin a Orange o Vodafone, que si que l’oferien, però que segurament no hi havia temps per això. També donaven com a solució mirar-lo per Internet a no sé quina pàgina que, pel que sembla, també és de pagament, però que no garantien la qualitat, ni tan sols que poguessin connectar-hi.

-Per assegurar-se que podran veure el partit, s’haurien de connectar una bona estona abans...  Entre dues i tres hores... Sembla que retrocedim al segle passat, però és així... Des de Mediapro insinuaven que si en lloc de jugar el Barça, aquest enrenou hagués passat abans d’un partit del Reial Madrid, s’hauria solucionat.

Els qui estaven visiblement emprenyats eren els bars o millor dit, els propietaris dels bars. Sembla ser que la pràctica totalitat del sector es van abonar a Telefònica +, ja que els va garantir tot el futbol... En canvi, ahir deien que bé, sí, però que en cap cas es feia referència explícita a la Champions... Què lletja què és la culpa! Tant, tant, què ningú la vol...

Si tot acaba aquí, potser les aigües es calmaran, però si el problema no es soluciona, no seria estrany que les associacions que agrupen els bars poguessin emprendre accions legals contra Telefònica +, per sentir-se enganyats.

Des de la SER donaven una altra solució: escoltar-lo per la ràdio, tal i com es feia no fa massa dècades... Què això és retrocedir? Des del meu punt de vista, el futbol ja fa molts anys que està retrocedint, excepte amb els preus que cobren els jugadors i el que s’ha de pagar per veure’l!

Sembla ser que ahir l’enrenou va ser gran. Fins moments abans de l’hora oficial del partit (20:45), encara eren molts que estaven fent mans i mànegues per a veure’l , però tot va resultar infructuós. I, a partir d’aquí, la gran decepció...

Jo vaig optar en posar la ràdio per la tele. I el programa més tradicional: la Transmissió d’en Puyal per Catalunya Ràdio. Segons van explicar, l’emissora catalana va aconseguir connectar i va posar una televisió de cara el carrer, la qual cosa va comportar que molts aficionats s’aglutinessin davant els estudis de Barcelona per a veure’l en viu i en directe... Igual com es feia als anys 60 quan quasi ningú tenia tele... –van comentar-.    

I és què el futbol, amics meus, des de fa anys s’ha convertit en l’obscur objecte del desig. Les multinacionals de la comunicació han vist en aquest esport com una mena de gallina d’ous d’or... Però qui coneix la història de la gallina ja sabrà com es va acabar...

Si al que va passar ahir, sé li suma el que s’ha perdut des de fa molts anys i, fins i tot, el que passa amb els resums de la lliga de futbol espanyola (ja us vaig fer cinc cèntims del tema), pot arribar a desencadenar una frustració col·lectiva i una fugida cap a d’altres espectacles. Esportius o no.