SERÀ QUÈ NO, SR. MAS

El encara President en funcions Sr. Arturo Mas, demana als altres grups de la cambra catalana que s’uneixin al pacte de legislatura que van signar ell mateix com a cap de files de CiU i Oriol Junqueras d’ERC.

Per molt que ho digui i que insisteixi, serà què no, Sr. Mas. No s’han donat les condicions necessàries per a que cap de la resta dels grups s’hi pugui sumar.

És ben cert que, jo mateix, havia parlat d’un govern de concentració que contemplés, al menys, CiU, ERC, PSC i ICV-EUA. Encara que també és veritat que havia parlat d’altres possibilitats.

Quan el que es pretén fer és un govern d’unió nacional, cal, des de el primer moment, expressar aquesta voluntat per a que tots els partits que hi estiguin interessats puguin donar la seva opinió i aportar les seves propostes.

Ara com ara, el pacte signat entre les dues forces que més diputats tenen al Parlament, contempla les mesures acordades entre tots dos i, en l’hipotètic cas de que s’hi afegissin d’altres formacions, haurien de subscriure el text als 100 %, la qual cosa em sembla impossible.

El PSC no s’afegirà perquè el ful de ruta marcat no és el seu, està clar. Més enllà de les divergències internes que tenen els socialistes, és evident que hi ha un sector molt més nacionalista i, si m’apureu, fins i tot independentista, però d’aquí a caminar de la ma de Mas, hi ha una distància insalvable. Navarro ja va anunciar fa setmanes que ni governarien amb CiU ni tant sols votarien l’envestidra de Mas.  

El PPC hauria desitjat ser el soci de govern preferent, però CiU hauria hagut de renunciar al seu full de ruta, és a dir, fer el referèndum sobiranista i, evidentment treure’s del cap la idea independentista. Ara per ara, al menys sobre la taula, els objectius d’una i de l’altra formació són del tot divergents, fins i tot oposats diria jo.

Els d’ICV-EUA són els que més prop estan de les dues formacions que han signat el pacte de govern, però no crec que als seus dirigents els agradi gens ni mica haver de renunciar al que és el moll de l’os del seu programa: les polítiques socials. Joan Herrera es va cansar de repetir allò de: Això no és una crisi, és una estafa! El nou govern català seguirà retallant i, molt a pesar d’ERC, està clar que, encara que sigui menys, seguirà tocant els pilars del benestar.

C’s no té res a veure amb el futur govern. Ara mateix encara estan sobre el núvol per haver aconseguir 6 escons més, prova que la política que han fet en aquests dos anys els hi anat perfecte. S’arriscaran a canviar-la per perdre tot el què han guanyat? Evidentment, no.

I per acabar, les CUP. Algú s’imagina a les CUP pactant amb qualsevol de les formacions que hi ha Parlament? Jo no. Abans hauria d’haver una regeneració total de la política del nostre país. Mentre els partits que governin o que hi tinguin opcions, no deixen de donar suport als poderosos (banca, multinacionals, etc.), el pactes són del tot impossibles.

Per tant, Mas s’haurà de fer la idea que la seva única parella de ball serà Junqueras. Sí, ja sé que l’Oriol no és un sex symbol i que de vegades, ballant, ballant, el xafarà, però s’haurà d’aguantar i, també és possible que li hagi de donar algun pessic. És l’inconvenient de voler ser president i tenir una situació de desavantatge.

POM, POM… QUI ÉS? LES CUP!

Ahir, el President de la Generalitat en funcions va convocar els partits que s’oposen a la reforma del Ministre Wert: CiU, ERC, PSC i ICV-EUA. Però és va oblidar de les CUP. També va convidar el Consell Escolar de Catalunya. El motiu, es pot deduir fàcilment  

La versió oficial és que, com que encara no està constituït el nou Parlament, oficialment, encara no són diputats. Però com van recordar ahir pel matí a Catalunya Ràdio, amb aquest argument, s’hauria d’haver convidat a SI i al diputat no adscrit Joan Laporta i no es va fer.

La meva impressió és que no se’n van recordar. Així, llisa i planament. Un mal començament per a una legislatura que encara no ha començat.Què es vagin preparant i acostumant-se a conviure amb la gent de les CUP 

Per una part em sembla més que correcte que es faci un front comú entre els partits que defensen l’actual sistema d’immersió lingüística. El qui no pensen així i no es vulguin apuntar al carro, pitjor per a ells. Em refereixo, evidentment, al PPC i a C’s.

Al meu entendre, aquests dos partits segueixen una política equivocada, tal i com va fer el PSC en el tema de la independència.

El català és a Catalunya la llengua materna. Tots els que hem nascut aquí de pares catalans la tenim com a pròpia i l’emprem, al menys, a l’hora de parlar. Els qui ja tenim una edat, a l’escola franquista, varem tenir una educació totalment en castellà i no per això no hem estat capaços d’aprendre el català i usar-lo a l’hora d’escriure’l amb certa fluïdesa.

La immersió lingüística és el sistema que ens cal si volem que els nostres nets segueixin parlant i escrivint en català. La supervivència d’un idioma el fa el seu ús. Sinó és així pot acabar sent una llengua morta com el llatí i el grec i que només l’acaben usant els estudiosos o aquells alumnes que el tenen com assignatura.

Si és cert el que s’està dient sobre la nova llei que vol imposar-nos en calçador el Ministre d’Educació José Ignació Wert, no hi ha cap dubte que es tracta d’un atac frontal al català i a Catalunya. I ho dic així perquè no me l’he llegida, però la reacció dels partits catalans que han fet pinya a l’hora d’enfrontar-se a la FAES a la sessió plenària del Congrés dels Diputats d’ahir.

Per molt que ho negui Wert, ells sap millor que ningú quin és el seu objectiu: espanyolitzar els alumnes catalans. Ho va dir ell que, en aquest tema és el portaveu de la FAES (d’aquí que cités la fundació abans en lloc del ministre) i que, a la vegada, adopta com a doctrina el pensament del funest José María Aznar.

Des d’aquí em vull unir als crits unànimes que s’han escoltat aquests dies a favor d’una escola pública, laica i catalana i per la dimissió d’un personatge que, com a ministre, no ha donat la talla.

VISCA L’ESCOLA CATALANA, PÚBLICA, LAICA I DE QUALITAT!        

WERT DIMISSIÓ!!

LA RESPONSABILITAT POLÍTICA D’ERC

El partit republicà té davant seu la gran responsabilitat política de donar suport a un futur govern presidit per Mas. Ara per ara no s’entén d’una altra manera.

Descartat que ERC entre a formar part del govern de Mas, l’única solució que tenen és donar-los suport des de fora, però tot sembla indicar que no els hi posaran gens fàcil als de CiU.

Abans de constituir-se el Parlament, ERC ja ha posat les seves condicions: No renunciar al referèndum sobiranista, no més retallades i, fins i tot, treure algunes de les mesures que s’estan aplicant com per exemple d’euro per recepta, reinstaurar l’imposta de Successions i Donacions i, la penúltima: decidir sobre qui seran els futurs consellers de CiU. Al final caldrà veure si s’acaben complit totes aquestes mesures.

ERC no pot defugir en cap moment d’aquesta responsabilitat. Els ciutadans de Catalunya van voler que fos la segona força més votada darrere de la federació de CiU i, ideològicament, és la que està més propera a CiU.

Des de fa dècades, ERC, va esdevenir un partit independentista. Durant aquests anys, en determinats moments, ha semblat que, a part de ser la seva obsessió, l’independentisme era l’únic punt del seu programa. Al menys del que més bandera feien.

Després de la manifestació de la diada nacional de Catalunya, l’11 de setembre, CDC amb Mas al capdavant, va veure que la idea de la independència de Catalunya anava recalant entre l’electorat i va pensar que era el moment de convertir-se. En aquest precís moment, tot aparentava que podia prendre-li terreny a la formació republicana. Finalment però, es va demostrar que no va ser així. Però el que si que semblava clar és que, després del 25-N totes dues formacions anirien de la ma a l’ora de traçar el calendari per a fer la consulta i, depenent del resultat, es podrien atrevir a proclamar, unilateralment, la independència de Catalunya. Molts de ciutadans i ciutadanes del nostre país així ho van entendre i per això els van votar. Uns creien que Mas, com Moisès va fer al seu temps, guiaria el seu poble cap a la terra promesa. Per això van decidir canviar el seu vot i van donar la seva confiança a CiU. Però encara van ser molts més que van veure en ERC l’única opció vàlida a l’hora de caminar cap a l’estat propi.

També és cert però, que votants tradicionals de CiU no van veure amb bons ulls el sobtat canvi sobiranista de Mas i, simplement, no s’ho van creure. Els transvasament de vots cap a una i l’altra formació va acabar beneficiant els republicans.

He dit més d’un cop i ara ho vull tornar a repetir, que el millor que li hauria pogut passar a ERC és que CiU hagués obtingut la majoria àmplia que reclamava el seu cap de cartell. Però el veredicte final de les urnes no els hi va atorgar i si, en canvi, un considerable augment a ERC. Per tant, insisteixo, tenen tota la responsabilitat des de dintre o des de fora del govern, de recolzar el futur govern de Catalunya i donar-li l’estabilitat que precisa per a tirar el país endavant. Una altra cosa molt diferent és que, jugar aquest paper els hi vagi gran i optin per la política de la puta i la ramoneta que tan bé els hi ha anat sempre als convergents...       

Malgrat tot hi hauria encara una altra solució. Si, finalment, Mas no se’n surt o no es fia del suport d’ERC, la responsabilitat de intentar formar govern passaria per intentar-ho l’Oriol Junqueras. Aquesta opció que, a priori sembla un tant descabellada, s’hauria, al menys d’intentar.

Ah!, què em deixo un possible pacte entre CiU i el PSC? Personalment el veig del tot improbable. Ara per ara el PSC és un partit en caiguda lliure i una aliança amb CiU significaria la mort sobtada. Jo només veig al PSC dintre d’un govern de concentració nacional que, al menys, inclogués a les dues formacions més votades, però també a ICV-EUA.

Es clar que sempre queda el maleït camí de tornar a convocar unes noves eleccions...

TRANSFERÈNCIA DE VOTS

Sense dubte aquestes eleccions autonòmiques s’han caracteritzat per la gran transferència de vots que hi ha hagut. Votants tradicionals d’un determinat partit van decidir donar la seva confiança a un altre de diferent. Comencem l’anàlisi:
CiU. Ha perdut 12 escons i un notable nombre de vots, tot i que la participació es va incrementar i va fregar el 70 %. La majoria dels votants tradicionals de CiU que van decidir no recolzar les propostes de Mas van anar a parar a ERC. Com deia ahir un tertulià del programa Divendres de TV3, van optar per l’original abans que per la còpia. Es a dir, no es van creure que Mas de sobte es fes independentista i es van decidir pel partit que, des de fa anys, es manifesta clarament a favor de l’estat propi. També ha pogut perdre vots pels seu sector més espanyolista, aquells votants tradicionals que sé senten catalans, però a la vegada també espanyols. En canvi ha pogut aclaparar el vot d’antics votats del SI (sobre tot la línia més laportista)
ERC. Ha guanyat 11 escons. A part del seu electorat habitual, ha guanyat molts de vots dels sectors més independentistes de CiU i el PSC.

PSC. Ha perdut 8 escons. Si comparem els vots que va aconseguir fa 2 anys i els d’ara ens en adonarem que no van ser tants com es podria pensar en un principi (uns 50.000), però la pujada de la participació els hi ha jugat una mala passada. De totes formes, que no s’enganyen, ja que han salvat el mobles gràcies als votats del Baix Llobregat (una part del cinturó roig) De no haver segut així, la davallada hauria estat molt més gran. Ni tant sols a Terrassa, d’on és alcalde el seu candidat Pere Navarro van aconseguir guanyar. La majoria dels vots que han perdut han anat a parar a ICV-EUA i, possiblement també a C's, però no pot descartar-se que d’altres hagin pogut anar a les CUP.

PPC. Ha guanyat 1 diputat. Pràcticament calca els resultats. Ha aconseguit mobilitzar el seu electorat amb el seu discurs d’unitat nacional.  
ICV-EUA. Ha guanyat 3 escons. L’augment ha estat a costa del PSC. Un sector socialista, el més esquerrà i que segueix castigant les retallades de Zapatero, ha pogut votar-los. També s’ha pogut beneficiar per l’augment de la participació.
C’s. Ha guanyat 6 diputats. Ha mobilitzat un ampli sector espanyolista però que no s’identifica amb el PP i que, normalment no votava a les eleccions autonòmiques. El seu discurs ha calat entre un determinat sector de la societat que no vol trencar amb Espanya.    
CUP. S’estrena al Parlament amb 3 diputats. Els ha votat el sector més esquerra de la joventut: el que està fart de les retallades, dels polítics corruptes, de les falses promeses, dels qui no volen deixar la poltrona... Són els joves del moviment 15-M i dels casals populars. Antics votants de Escons en Blanc i candidatures similars han pogut votar-los.


Des d'aquí podeu veure tots els resultats.

LA MEVA VALORACIÓ SOBRE LES ELECCIONS DEL 25-N

Com sempre, CiU no va escatimar esforços per a guanyar les eleccions.

Primer que res cal valorar els resultats dels sondejos que s’havien fet durant la precampanya, campanya i, fins i tot, les que avui ha fet TV3 a peu d’urna: fracàs absolut. Cap de les enquesta no s’ha aproximat ni mínimament als resultats definitius. És cert que en casos concrets, sobre tot per les parts mitja i baixa, en alguns casos s’han apropat més, però el principal, que era veure si CiU podia acabar traient majoria absoluta, aquí, el fracàs ha estat estrepitós. Veiem. 
 

CiU. 50 escons. Molt lluny de la majoria absoluta que són 68. Han baixat considerablement escons, la qual cosa demostra el seu fracàs electoral. Mas demanava vot prestat per aconseguir la desitjada majoria i la ciutadania li ha donat l’esquena. Avui els militants i simpatitzats de CiU no poden estar contents, tot hi haver guanyat les eleccions amb claredat.

ERC. 21 diputats. Es poden donar per satisfets. De fet és la força guanyadora moral d’aquests comicis. Eren molts els que preveien un transvasament de vots cap a CiU. Fins i tot a mi m’ho va arribar a dir algun votant tradicional. Finalment han recollit el vot de SI i segurament de sectors més sobiranistes de CiU que han decidit castigar el govern de Mas per altres coses com per exemple les retallades.  

PSC. 20 diputats. Descens menor del previst. Segur que molts, internament, estaran satisfets i potser es replantejaran prendre mesures contundents. S’equivocaran si no hi ha una profunda reflexió que acabi en una profunda renovació. De moment són la tercera força política catalana.

PPC. 19 escons. L’estratègia de la por els ha servit de molt poc. De fet, els més espanyolistes han preferit decantar-se cap a una altra formació. L’Alícia es pot donar per satisfets i segur que Rajoy li agrairà la feina.

ICV-EUA. 13 diputats. Amb 3 escons més, han aconseguit uns resultats més que acceptables. També poden estar contents. Joan Herrera s’estrenava de candidat i ha conservat l’herència del seu antecessor. Un vot molt fidelitzat, però una mica estancat.

C’s. 9 escons. Juntament amb ERC, la segona força que n’ha sortit victoriosa. Ha capitalitzat moltíssim el vot espanyolista del qui estan descontents amb Rajoy, Rubalcaba, etc.   

CUP. 3 diputats. Deuen d’estar com unes castanyetes. Entrar al Parlament d’aquesta manera és per a estar satisfets. Segur que molts dels qui avui han anat a votar i que, normalment, s’abstenien perquè no es veien representats, han votat a la CUP. També és cert que d’altres partits minoritaris van optar per no presentar-se per a poder reagrupar el vot.

Vist aquest repartiments de volts es plantegen moltes incògnites:

S’atrevirà CiU a fer el referèndum amb aquest fracàs electoral? Amb qui pactarà? Amb ERC o amb el PP?

Serà factible fer un front de tots (o quasi tots) contra Mas? Amb ERC, PSC i ICV-EUA, aquest cop no n’hi ha prou, ni sumant les CUP, però...

Amb tota lògica Mas s’hauria de replantejar molt seriosament el seu futur polític. El personal i, en tot cas, el del seu govern si, finalment, aconsegueix ser investit President.

A Mas li auguro moments molts difícils, ja que la maquinaria espanyola que s’acaba d’engegar contra ell, difícilment es pararà. Potser només si pacta amb el PP i això trastocaria tots els plans que s’han fet durant els darrers mesos. 

Per ampliar informació. 

A 25 DE NOVEMBRE FUM, FUM, FUM…

No sé si serà sensació meva o durant la campanya electoral que, precisament, acaba aquesta nit, els partits amb representació parlamentària (que són els que surten per televisió) s’han dedicat més a vendre fum que una altra cosa.
Fa mesos que dic que a les pobres famílies què no tenen per arribar a final de mes; què viuen gràcies als ajuts que reben d’organitzacions com Càritas o la Creu Roja; què tal vegada han estat desnonats de casa seva i han tingut que marxar a viure a casa dels pares... Què les hi anem explicant d’independència si l’única amb la que somien és en un plat de menjar calent...
La independència (un concepte del tot respectable i desitjable)ha estat una excusa, una cortina de fum sobre tot per a Convergència, però està com argument principal a l’ideari d’ERC i SI.
Aquests darrers partits no dubtaran en cap moment en donar suport a CiU si el dia 25 no obté la majoria absoluta desitjada i reclamada per Mas en cada míting. Tot i que em consta, tindrà una gran quantitat de vot prestat de ciutadans als qui, segurament, la fum, no els ha deixat veure clar el que s’amaga al darrere.

D’altres partits, com el PSC, a la seva manera, però també estan venent fum. Una fum diferent però, ja que aquesta es diu federalisme i fa olor a Espanya. I és què, sincerament, el concepte de federalisme no me’l crec. M’ho creuria si veiés que Madrid tingués voluntat de convertir Espanya en un estat federal. Però no la té. De fet no s’ho acaben de creure ni els dirigents del PSOE.

Al míting d’ahir a l’Hospitalet de Llobregat, alguns dirigents del PSC, com per exemple l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet Núria Parlón, van d’haver de demanar a Rubalcaba que fes seva la idea federalista. El mes de setembre, quan va venir a la festa de la Rosa de Gava, no va dir ni piu sobre el tema, per més que Navarro li va demanar. Anit sí. Anit a l’Hospitalet es va comprometre a defensar el federalisme que es promou el PSC. Però,  està convençut o només ho va dir per a quedar bé davant els militants i simpatitzants? No rectificarà o el faran rectificar alguns dels barons del partit (Guerra, Bono, Rodríguez Ibarra...)?
Veig el federalisme com un concepte virtual que només figura al cap d’alguns dirigents dels socialisme català. De cara les eleccions s’havia de marcar perfil propi i, aquesta era l’única opció.
No obstant, he de dir a favor de Navarro que, durant la campanya, se’n ha recordat dels ciutadans que pateixen les retallades que han aplicat els governs de Madrid i Barcelona. 
Potser els únics que han parlat clar (sempre parlo dels qui surten per la tele) han estat els d'ICV-EUA. Aquests si que han parlat de retallades i la frase que han emprat per a qualificar l'actual situació econòmica, ha arrelat: No és una crisi, és una estafa. En canvi, el flirteig (acord) que hi va haver entre aquesta formació i CiU, divulgada pel propi Mas, els resta una mica de credibilitat. 
Crec que aquest hauria hagut de ser el veritable debat de la campanya. Però com crec que ha dit el propi Navarro, la guerra de banderes ho ha impedit. Entre nacionalistes i independentistes s’ha creat una guerra que ha tapat les vergonyes de uns i dels altres impedit a la ciutadania veure el que realment és important.
Però ja els va bé... (a tots)  

CÓM ES PERDEN UNES ELECCIONS?

Aquest mateix matí, quan ja tenia al cap el tema d’avui, he escoltat per la ràdio una frase que, penso, serveix perfectament per a començar el comentari: L’avançament d’eleccions ha agafat el PSC amb el pas canviat.
Certament, el PSC viu moments d’incertesa absoluta, per dir-ho d’una manera suau. La massiva manifestació independentista de l’11 de setembre a Barcelona va deixar descol·locats a quasi tot els seus dirigents, tret els de l’ala més catalanista i que, juntament amb molts de militants anònims, hi van assistir.
Però si els actuals temps, m’atreveixo a dir, són els pitjors de la seva història com a partit, la velocitat en que s’està movent la societat i la precipitació d’esdeveniments, no ajuda gens ni mica.
D'aquí fins al 25 de novembre, quan es celebraran els comicis autonòmics (Mas ja ho anunciat aquesta tarda durant la seva intervenció al Parlament), el PSC no tindrà temps absolutament per a res, ni tant sols de convocar unes primàries i, en el cas de que ho acabés fent, el candidat tindria molt poc temps per a donar-se a conèixer entre els ciutadans, al menys que ja fos una persona molt coneguda. 
Qui serà el candidat? Com ja descarto que hi puguin haver unes primàries, he de descartar per força que el PSC pugui escollir una candidata si no ho fa dintre del marc del Consell nacional del partit, per tant, el candidat només pot ser un: el seu primer secretari Pere Navarro, alcalde de Terrassa.
És Navarro la persona idònia per a encapçalar la candidatura del PSC? Des del meu punt de vista no, però és que no n’hi ha d’altre. I aquesta sensació que, com jo, la deuen tenir molts militants i simpatitzants, no ajuden res a l’hora de fer uns bons resultats. A Pere Navarro li falta lideratge. En el poc temps que porta al càrrec no ha sabut (vull imaginar que capacitat en té) exercir d’autèntic líder del partit i, com tantes vegades he reclamat, dotar el partit d’un perfil propi i diferenciats de la resta de les formacions polítiques catalanistes (excloc, per tant, partits com el PP I C’s, amb qui no compartit aquest valor)
Per a mi és evident que, la feblesa del PSC ha fet que d’altres partits ens hagin anat menjant part del nostre espai polític. ICV-EUA, ha ocupat la part més esquerrana i no ha traït ningú quan ha acceptat la idea independentista.  
ERC, un partit que durant molts d’anys va estar en un ostracisme quasi que absolut, gracies a Carod Rovira (mai li agrairan prou)va trobar el seu espai polític, bona part a costa de del PSC al qui li va ocupar la part més nacionalista i també social.
A l’actual PSC (el nou PSC) no l’ajuden gens els estrets vincles que manté amb el PSOE. Mentre no es desmarquin dels socialistes espanyols, serà impossible captar nous votants i provable que vagin perdent part de l’electorat tradicional.

Dóna la sensació que recuperar la idea del federalisme transversal, s’ha fet a corre-cuita, de forma improvisada. Fins i tot Rubalcaba (encara no entenc el motiu pel qual se’l va convidar a la festa de la Rosa de Gavà) sembla que fins ahir encara no ho tenia assumit (i dubto que cregui amb aquest concepte) A Gavà no va fer cap gest d’aproximació amb la idea del PSC. L’única cosa que va fer, va se donar-los-hi canya a Rajoy i Mas i així, evidentment no es guanyen unes eleccions.

Finalment, quan ahir va sortir i va parlar del concepte de federalisme transversal, al cap de poc va sortir la seva segona, l’Elena Valenciano a rectificar-lo. Tot un vodevil en dos actes.
Hauria entès que sortís Alfonso Guerra o José Bono parlant de la unitat indissoluble de la nació espanyola (a la qual cosa ens tenen més que habituats) rectificant així al seu Secretari General, però sortir la número 2 ha rectificar-lo, dóna la sensació de manca d’unitat i de divergències internes.
Difícil ho tenen, tant aquí com allí.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 26 (diumenge)

L’ENFRONTAMENT DE DOS EGOS

Johan Cruyff va criticar Mourinho per l’escassa presència de jugadors de la cantera al primer equip del Madrid i el portuguès li va replicar que a l’equip del Barça que entrenava l’astre holandès i que va guanyar la primera Copa d'Europa per al Barçal’any 1992, hi havia uns bons jugadors formats al club: Stochkof, Laudrup, Koeman i Romario. I d’altres afegiria jo. Certament, entre els titular del Barça d’aquella final només hi apareixen dos noms de jugadors formats aquí: Guardiola i Ferrer.

Però l’Únic va cometre una errada i per això serveixen les hemeroteques i Internet. Romario no va aterrar a can Barça fins l’any 1993.

Evidentment les declaracions i contradeclaracions fetes entre Cruyff i Mourinho es un xoc d’egos. Si l’entrenador blanc, diu que és l’Únic, l’actual seleccionador català deus de pensar, segur que està per sobre de l’altre. I hi està, d’això no hi ha cap dubte. No cal comparar-los com a entrenadors (potser aquí les trajectòries no són tan diferents), però els grans herois futbolísticament parlant solen ser els jugadors i mentre el portuguès no va destacar mai, l’holandès va ser considerat el millor jugador de la seva època i un dels millors món de tota la història.

Però deixeu-me dir una altra cosa. Cruyff, sinó recordo malament va arribar al Barça com a entrenador l’any 1989. En 2 anys, difícilment, podia establir les bases de la seva peculiar manera de veure el futbol i, per tant, es va haver d’anar a buscar fora el que no es tenia a casa.

Ningú discuteix que, fruit d’aquella planificació feta per a llarg termini, el Barça ha acabat sent un equip on la majoria de jugadors del seu planter s’han format als equips base del club. Es va trigar uns 15 anys, però l’arbre va acabar donant els seus fruits que els va arreplegar un dels seus deixebles més avantatjats: Guardiola.

CREUAMENT DE DECLARACIONS

De cara a la manifestació de l’11 de setembre, tothom hi vol dir la seva. Es nota que poc a poc s’està tornant a la plena activitat política després d’un ensopit mes d’agost.

Avui per Catalunya Ràdio han entrevistat a la responsable de finances del PSC i diputada al Parlament Rocio Martínez-Sampere. Ha dit la dirigent socialista que “Si Mas va a la manifestació de l’11 de setembre, al dia següent s’ha de posar a treballar per a la Independència”. I raó no li falta. CiU (i sobre tot DCD s’ha caracteritzat sempre per l’ambigüitat. Mentre de portes cap a fora diuen una cosa, què, normalment, és el que els hi va millor per a les seves polítiques, de portes cap endins, tot és molt diferent. El mateix podríem dir sobre les seves actituds a Catalunya i a Espanya. Mentre aquí es solen comportar com autèntics hoolligans, les seves posicions moderades han permès més d’un cop salvar els mobles al partit que governa a Madrid (normalment més al PP que al PSOE)

Comparteixo totalment l’opinió de Sampere. Si Mas acudeix a la manifestació de l’11 de setembre, a partir de l’endemà mateix, cal buscar acords amb els partits més propers ideològicament per a trencar amb Madrid.

Un d’aquests partits, ERC, ja s’ha manifestat en boca del mateix president Oriol Junqueras que cal buscar un ampli acord que passaria per ICV-EUA, però principalment amb CiU per a presentar-se plegat en unes properes eleccions autonòmiques per a configurar una majoria independentista al Parlament i proclamar la independència de Catalunya. Junqueras ha dit també que acceptaria fer el sacrifici de renunciar a ser-ne el número ú de assolir un acord semblant.

En canvi, des de ICV, no ho acaben de veure-ho clar i s’han expressat amb els següents termes: Si ERC s’acaba posicionant al costat de CiU, que es vagi oblidat de formar un bloc catalanista i d’esquerres.  

Com dic des de fa temps, l’actual ERC rés té que veure amb l’ERC presidida per Carod Rovira i que va pactar amb el PSC i ICV-EUA per a formar fins a dos governs catalans deixant a CiU a l’oposició. L’actual partit republicà ha virat a la dreta, ja que, independentisme i dreta, no són accepcions incompatibles, més aviat, amb el nacionalisme, lliguen com  un all i oli ben fet.

ENS HA DEIXAT NEIL ARMSTRONG

La notícia l’he sabut per mig de la meva família. Mon fill ha dit: Però que va fer aquest home? L’única cosa que fa ver va ser protagonitzar una pel·lícula. Quan li hem dit que va ser el primer home en xafar la Lluna, ha dit: Tothom sap que no es cert que s’arribés a la Lluna.  

Non fill podia parlar amb broma o no, però el cert és que encara hi ha gent que dubta que Armstrong, Aldrin i Collins arribessin mai al satèl·lit de la terra i que tot va tractar-se d’un muntatge en un estudi de la televisió de l’època.

Sigui veritat o sigui mentida, a Armstrong se’l recordarà sempre com el primer ser humà en trepitjar la Lluna i, per això va rebre els honors i sempre va ser considerat un heroi al seu país.

GUILLERMO COLLARTE

Qui? Guillermo Collarte. Aquest també va arribar a la Lluna o ha fet alguna proesa de mèrit? No.

Aquest senyor, per dir-ho finament, es un diputat del PP al Congrés que declara que guanya 5.100 euros al mes i diu que sé les passa canutes per arribar a final de mes.

Què passaria si guanyés 4500 euros i no pogués viure amb els seus pares?

He dit sempre que tothom viu al límit de les seves possibilitats i que la casa que et puguis comprar, el cotxe i el nivell de vida que portis, anirà d’acord amb els ingressos que tinguis. Collarte, segurament, paga una hipoteca, un préstec per al cotxe i alguna cosa més. Tal vegada està pagant la carrera universitària del seu fill. I és legítim que així sigui, però el que no és legítim que la resta de ciutadans no pugem aspirar el seu estatus. Jo m’he de conformar amb un cotxe més petit i segur que més vell, amb viure a un pis de protecció oficial que fins i tot per a fer reformes varem d’haver de demanar un préstec hipotecar i, amb força penúries (i privant-nos de moltes coses) estem pagant una carrera universitària al fill petit. I dono gràcies perquè, malgrat tot, disposo d’un sou de 1.200 euros nets al mes (la meva dona una mica més) i podem fer tot això que abans he dit. Però hi ha molts ciutadans que han estat desnonats per no poder fer front a la hipoteca, que han hagut de vendre el cotxe per anar en transport públic i que tenen el seu fill a casa sense poder estudiar ni treballar, perquè no hi ha feina.

És el que deia l’altre dia: la realitat d’uns i la dels altres. Les dues realitats que, desgraciadament tenim al nostre país.      

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. LA LLISTA D’ICV-EUA

La fotografia de la llista d’Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUA) va ser la primera d’aparèixer per Internet.
A priori cal dir que hi ha moltes cares noves. La majoria. Dels veterans continua l’Àngel Porres, que va ser qui va encapçalar la candidatura de fa 4 anys i, previsiblement, serà el número 2. També continua una història, Lupe Torta a qui (no sé si ho puc dir) Toni Espanya li va oferir integrar-se a la candidatura del PSC. De fet, Toni va estar intentant formar una candidatura unitària fins a darrera hora i, em consta, que va parlar amb Salvador Queral (el cap de llista) i Antonio Recio diverses vegades.
Des del PSC es pensa que el millor que podria passar tant per a ICV-EUA com per al propi PSC, és que la formació ecosocialista tragués, al menys, 1 regidor. La qual cosa, tal i com s’ha demostrat en les darreres dècades, a Amposta és molt difícil.
Jo mateix vaig formar part d’una candidatura de ICV, la de 1995. Anava de número dos pel darrera d’Anselmo Cano. A la candidatura també hi eren, entre d’altres la pròpia Lupe Torta i Francesca Valldepérez, que va ser regidora només quan va integrar una candidatura del PSC (legislatura 1999-2003)
L’any 2003, Iniciativa va voler formar la seva pròpia candidatura. Aquella vegada CiU va perdre més de 700 vots i va estar a punt de perdre 2 regidors. Però només a punt. Els 9 que va obtenir li van seguir donant la majoria absoluta.
Però tornem a l’any 1995. El que molt poca gent sap és que la candidatura d’ICV es va gestar entre l’agrupació local de CDC d’Amposta i un dels màxims representants dels comunistes en aquella època. Posaré nom i cognom per a que tothom sàpiga de qui estic parlant. De Daniel Rius per part de Convergència d’Amposta i Batista Beltran d’Alcanar. La metamorfosi política de Beltran és de sobra coneguda: va començar al PSUC i ha acabat a Convergència. No sé si Anselmo Cano ho sabia. A mi no m’ho va dir mai. Evidentment si hagués conegut l’estratègia, no hauria format part de la candidatura. L’estratègia era clara: restar vots als socialistes que, aquella vegada, estaven encapçalats pel difunt Pere Margalef.
Tornant a la llista d’ara, hi vaig poder veure a Joan Enric Vidal i a la seva dona Glòria Cid (veïns de Santa Bàrbara) Es dóna la circumstància que Joan E. Vidal és el metge d’Aldover i, segons em va explicar, va ser un dels màxims valedors de l’actual alcalde, el meu homònim, Joan Ferré. També s’hi veu a la foto Joan Josep Gras de la Ràpita, la germana del qual és companya meva de treball.
Per tant s’arriba a la conclusió que, com a passat la majoria de vegades, han tingut veritables dificultats per a poder “tancar” la llista. L’any 95 també va d’haver-se completar amb militants de la Sénia.

Que tinguin alguna cosa més que sort, ja que tot farà falta. Només amb sort no es guanya. Per a guanyar calen vots i a Amposta, com sé sap, la major part van a parar al sac de CiU. 

(A la foto el candidat per ICV-EUA Salvador Queral)