DIARI DE L’AGOST. DIA 26 (diumenge)

L’ENFRONTAMENT DE DOS EGOS

Johan Cruyff va criticar Mourinho per l’escassa presència de jugadors de la cantera al primer equip del Madrid i el portuguès li va replicar que a l’equip del Barça que entrenava l’astre holandès i que va guanyar la primera Copa d'Europa per al Barçal’any 1992, hi havia uns bons jugadors formats al club: Stochkof, Laudrup, Koeman i Romario. I d’altres afegiria jo. Certament, entre els titular del Barça d’aquella final només hi apareixen dos noms de jugadors formats aquí: Guardiola i Ferrer.

Però l’Únic va cometre una errada i per això serveixen les hemeroteques i Internet. Romario no va aterrar a can Barça fins l’any 1993.

Evidentment les declaracions i contradeclaracions fetes entre Cruyff i Mourinho es un xoc d’egos. Si l’entrenador blanc, diu que és l’Únic, l’actual seleccionador català deus de pensar, segur que està per sobre de l’altre. I hi està, d’això no hi ha cap dubte. No cal comparar-los com a entrenadors (potser aquí les trajectòries no són tan diferents), però els grans herois futbolísticament parlant solen ser els jugadors i mentre el portuguès no va destacar mai, l’holandès va ser considerat el millor jugador de la seva època i un dels millors món de tota la història.

Però deixeu-me dir una altra cosa. Cruyff, sinó recordo malament va arribar al Barça com a entrenador l’any 1989. En 2 anys, difícilment, podia establir les bases de la seva peculiar manera de veure el futbol i, per tant, es va haver d’anar a buscar fora el que no es tenia a casa.

Ningú discuteix que, fruit d’aquella planificació feta per a llarg termini, el Barça ha acabat sent un equip on la majoria de jugadors del seu planter s’han format als equips base del club. Es va trigar uns 15 anys, però l’arbre va acabar donant els seus fruits que els va arreplegar un dels seus deixebles més avantatjats: Guardiola.

CREUAMENT DE DECLARACIONS

De cara a la manifestació de l’11 de setembre, tothom hi vol dir la seva. Es nota que poc a poc s’està tornant a la plena activitat política després d’un ensopit mes d’agost.

Avui per Catalunya Ràdio han entrevistat a la responsable de finances del PSC i diputada al Parlament Rocio Martínez-Sampere. Ha dit la dirigent socialista que “Si Mas va a la manifestació de l’11 de setembre, al dia següent s’ha de posar a treballar per a la Independència”. I raó no li falta. CiU (i sobre tot DCD s’ha caracteritzat sempre per l’ambigüitat. Mentre de portes cap a fora diuen una cosa, què, normalment, és el que els hi va millor per a les seves polítiques, de portes cap endins, tot és molt diferent. El mateix podríem dir sobre les seves actituds a Catalunya i a Espanya. Mentre aquí es solen comportar com autèntics hoolligans, les seves posicions moderades han permès més d’un cop salvar els mobles al partit que governa a Madrid (normalment més al PP que al PSOE)

Comparteixo totalment l’opinió de Sampere. Si Mas acudeix a la manifestació de l’11 de setembre, a partir de l’endemà mateix, cal buscar acords amb els partits més propers ideològicament per a trencar amb Madrid.

Un d’aquests partits, ERC, ja s’ha manifestat en boca del mateix president Oriol Junqueras que cal buscar un ampli acord que passaria per ICV-EUA, però principalment amb CiU per a presentar-se plegat en unes properes eleccions autonòmiques per a configurar una majoria independentista al Parlament i proclamar la independència de Catalunya. Junqueras ha dit també que acceptaria fer el sacrifici de renunciar a ser-ne el número ú de assolir un acord semblant.

En canvi, des de ICV, no ho acaben de veure-ho clar i s’han expressat amb els següents termes: Si ERC s’acaba posicionant al costat de CiU, que es vagi oblidat de formar un bloc catalanista i d’esquerres.  

Com dic des de fa temps, l’actual ERC rés té que veure amb l’ERC presidida per Carod Rovira i que va pactar amb el PSC i ICV-EUA per a formar fins a dos governs catalans deixant a CiU a l’oposició. L’actual partit republicà ha virat a la dreta, ja que, independentisme i dreta, no són accepcions incompatibles, més aviat, amb el nacionalisme, lliguen com  un all i oli ben fet.

ENS HA DEIXAT NEIL ARMSTRONG

La notícia l’he sabut per mig de la meva família. Mon fill ha dit: Però que va fer aquest home? L’única cosa que fa ver va ser protagonitzar una pel·lícula. Quan li hem dit que va ser el primer home en xafar la Lluna, ha dit: Tothom sap que no es cert que s’arribés a la Lluna.  

Non fill podia parlar amb broma o no, però el cert és que encara hi ha gent que dubta que Armstrong, Aldrin i Collins arribessin mai al satèl·lit de la terra i que tot va tractar-se d’un muntatge en un estudi de la televisió de l’època.

Sigui veritat o sigui mentida, a Armstrong se’l recordarà sempre com el primer ser humà en trepitjar la Lluna i, per això va rebre els honors i sempre va ser considerat un heroi al seu país.

GUILLERMO COLLARTE

Qui? Guillermo Collarte. Aquest també va arribar a la Lluna o ha fet alguna proesa de mèrit? No.

Aquest senyor, per dir-ho finament, es un diputat del PP al Congrés que declara que guanya 5.100 euros al mes i diu que sé les passa canutes per arribar a final de mes.

Què passaria si guanyés 4500 euros i no pogués viure amb els seus pares?

He dit sempre que tothom viu al límit de les seves possibilitats i que la casa que et puguis comprar, el cotxe i el nivell de vida que portis, anirà d’acord amb els ingressos que tinguis. Collarte, segurament, paga una hipoteca, un préstec per al cotxe i alguna cosa més. Tal vegada està pagant la carrera universitària del seu fill. I és legítim que així sigui, però el que no és legítim que la resta de ciutadans no pugem aspirar el seu estatus. Jo m’he de conformar amb un cotxe més petit i segur que més vell, amb viure a un pis de protecció oficial que fins i tot per a fer reformes varem d’haver de demanar un préstec hipotecar i, amb força penúries (i privant-nos de moltes coses) estem pagant una carrera universitària al fill petit. I dono gràcies perquè, malgrat tot, disposo d’un sou de 1.200 euros nets al mes (la meva dona una mica més) i podem fer tot això que abans he dit. Però hi ha molts ciutadans que han estat desnonats per no poder fer front a la hipoteca, que han hagut de vendre el cotxe per anar en transport públic i que tenen el seu fill a casa sense poder estudiar ni treballar, perquè no hi ha feina.

És el que deia l’altre dia: la realitat d’uns i la dels altres. Les dues realitats que, desgraciadament tenim al nostre país.