dimarts, 25 de setembre del 2012

CÓM ES PERDEN UNES ELECCIONS?


Aquest mateix matí, quan ja tenia al cap el tema d’avui, he escoltat per la ràdio una frase que, penso, serveix perfectament per a començar el comentari: L’avançament d’eleccions ha agafat el PSC amb el pas canviat.
Certament, el PSC viu moments d’incertesa absoluta, per dir-ho d’una manera suau. La massiva manifestació independentista de l’11 de setembre a Barcelona va deixar descol·locats a quasi tot els seus dirigents, tret els de l’ala més catalanista i que, juntament amb molts de militants anònims, hi van assistir.
Però si els actuals temps, m’atreveixo a dir, són els pitjors de la seva història com a partit, la velocitat en que s’està movent la societat i la precipitació d’esdeveniments, no ajuda gens ni mica.
D'aquí fins al 25 de novembre, quan es celebraran els comicis autonòmics (Mas ja ho anunciat aquesta tarda durant la seva intervenció al Parlament), el PSC no tindrà temps absolutament per a res, ni tant sols de convocar unes primàries i, en el cas de que ho acabés fent, el candidat tindria molt poc temps per a donar-se a conèixer entre els ciutadans, al menys que ja fos una persona molt coneguda. 
Qui serà el candidat? Com ja descarto que hi puguin haver unes primàries, he de descartar per força que el PSC pugui escollir una candidata si no ho fa dintre del marc del Consell nacional del partit, per tant, el candidat només pot ser un: el seu primer secretari Pere Navarro, alcalde de Terrassa.
És Navarro la persona idònia per a encapçalar la candidatura del PSC? Des del meu punt de vista no, però és que no n’hi ha d’altre. I aquesta sensació que, com jo, la deuen tenir molts militants i simpatitzants, no ajuden res a l’hora de fer uns bons resultats. A Pere Navarro li falta lideratge. En el poc temps que porta al càrrec no ha sabut (vull imaginar que capacitat en té) exercir d’autèntic líder del partit i, com tantes vegades he reclamat, dotar el partit d’un perfil propi i diferenciats de la resta de les formacions polítiques catalanistes (excloc, per tant, partits com el PP I C’s, amb qui no compartit aquest valor)
Per a mi és evident que, la feblesa del PSC ha fet que d’altres partits ens hagin anat menjant part del nostre espai polític. ICV-EUA, ha ocupat la part més esquerrana i no ha traït ningú quan ha acceptat la idea independentista.  
ERC, un partit que durant molts d’anys va estar en un ostracisme quasi que absolut, gracies a Carod Rovira (mai li agrairan prou)va trobar el seu espai polític, bona part a costa de del PSC al qui li va ocupar la part més nacionalista i també social.
A l’actual PSC (el nou PSC) no l’ajuden gens els estrets vincles que manté amb el PSOE. Mentre no es desmarquin dels socialistes espanyols, serà impossible captar nous votants i provable que vagin perdent part de l’electorat tradicional.
Dóna la sensació que recuperar la idea del federalisme transversal, s’ha fet a corre-cuita, de forma improvisada. Fins i tot Rubalcaba (encara no entenc el motiu pel qual se’l va convidar a la festa de la Rosa de Gavà) sembla que fins ahir encara no ho tenia assumit (i dubto que cregui amb aquest concepte) A Gavà no va fer cap gest d’aproximació amb la idea del PSC. L’única cosa que va fer, va se donar-los-hi canya a Rajoy i Mas i així, evidentment no es guanyen unes eleccions.
Finalment, quan ahir va sortir i va parlar del concepte de federalisme transversal, al cap de poc va sortir la seva segona, l’Elena Valenciano a rectificar-lo. Tot un vodevil en dos actes.
Hauria entès que sortís Alfonso Guerra o José Bono parlant de la unitat indissoluble de la nació espanyola (a la qual cosa ens tenen més que habituats) rectificant així al seu Secretari General, però sortir la número 2 ha rectificar-lo, dóna la sensació de manca d’unitat i de divergències internes.
Difícil ho tenen, tant aquí com allí.