L’ENEMIC A BATRE

Ada Colau i Xavier Domènech. 

Al debat d’anit entre els diferents líders catalans, semblava que el rival a batre fos Xavier Domènech d’En Comú Podem.

Després d’una temporada tirant-se els trastos pel cap, ERC i CDC van fer pinya per mirar d’esgarrapar els vots del sector més independentista (què també l’hi ha) de la formació integrada pel partit de l’Ada Colau i Pablo Iglesias a Catalunya.

Com sabeu (suposo), ERC va sortir reclamant el vot dels votants cupaires i això no va agradar gens ni mica als convergents que ho van criticar. Però anit tot va ser diferent i semblava que l’enemic a batre (de fet va el primer a les enquestes) és En Comú Podem.

No sé si ho teniu clar. Diumenge es votarà en clau espanyola. Per tant, l’enemic a batre és el PP, no En Comú Podem ni tan sols els socialistes que encara que no guanyin ni quedin segons poden facilitar un canvi de govern.

Rufián i Homs van acusar a Domènech de voler fer un referèndum sense comptat amb el suport dels partits espanyolistes. És així mateix, però ERC i CDC es lien la manta al cap i fan una DUI (declaració unilateral d’independència) o no sortiran mai del bucle on s’han posat.  

El que no puc entendre (i no és la primera vegada que me passa), és com partits que, segons ells, es declaren independentistes i que volen trencar amb l’Estat es presenten a unes eleccions per a formar part dels estaments d’un estat espanyol i centralista i formar part així de la mateixa maquinària que el PP, el PSOE, Podemos i d’altres. L’únic partit coherent són les CUP que sé desinhibeixen dels processos electorals quan són d’àmbit estatal.

M’ensumo que els pactes postelectorals tornaran a ser complicats. No obstant espero que el PSEO i Podemos puguin sumar una majoria suficient sense haver de dependre de Convergència i Esquerra, perquè si fossin claus, la situació encara seria molt més enrevessada.

Entenc que per a ERC i CDC el tema de la independència no és un tema menor, però d’aquí que a unes eleccions generals sigui el seu punt estrella ho trobo senzillament un despropòsit. De fet tot el procés que han enllestit em sembla un despropòsit. Com he dit més amunt és com estar en un bucle i no poder-ne sortir.

De fet Esquerra des de fa temps sembla que ja se’n han adonat i ja sospiren per un referèndum pactat amb l’Estat i, tot i que ni Podemos ni el PSOE volen que Catalunya se’n vagi d’Espanya, mai serà el mateix un govern d’aquests dos partits que un govern del PP estigui presidit per Mariano Rajoy o no. Aquest és un fet irrellevant.

En Comú Podem ja no anteposa el referèndum a cap possible pacte o, dit d’una altra manera, el referèndum ja no és cap línia roja a l’hora de pactar. Però l’autèntic despropòsit de Podemos és voler fer passar el corredor del Mediterrani per Saragossa.

Imagino que un dia es va aixecar Pablo Echenique, el secretari de formació de la formació lila i que és de Saragossa amb la idea de que el millor punt per on fer passar el corredor era precisament per la seva ciutat. Error! Posat a demanar, es va quedar molt curt, ja que de passada hauria pogut demanar un port de mar i un aeroport tan important com l’Adolfo Suárez de Madrid per a tenir tot el pack complet.

Sembla ser que de Carmelo’s Redó (exalcalde de Camarles que pretenia que l’A-7 passés pel seu poble) n’hi ha més dels que ens pensem...

I per acabar, insisteixo: l’enemic a batre no és ni Podemos ni el PSOE, és el PP i qui no ho vegi així hauria d’anar a l’oculista.    

ÉS POSSIBLE UN PACTE D’ESQUERRES DESPRÉS DEL 26-J

Possible sí, provable, no.

Tal com s’ha pogut veure durant els darrers anys, el mal anomenats anys de la crisi, la política actual té molt que veure amb l’economia.

Pes pitjors decisions que s’han pres durant els darrers 8 anys, totes, absolutament totes, sé poden quantificar en diners: rescats al bancs, retallades... I a sobre la corrupció que s’ha posat al descobert, encara que molta tenia els seus orígens amb els anys anomenats de bonança econòmica o de la bombolla immobiliària també es podria quantificar, tal i com va dir fa unes setmanes Pepa Buenos a la SER.

La majoria dels polítics no tenen llibertat d’actuació i la majoria de les mesures que prenen estan condicionades per les multinacionals i grans empreses i, per exemple, en el cas d’Espanya per les empreses que formen l’exclusiu grup de l’IBEX 35.

Totes les enquestes venen a dir que el PP guanyarà, però que la suma del PP i C’s no dóna la majoria suficient (més o menys com ja va passar amb el PSOE + C’s) Si sumessin els dos partits de la dreta, de ben segur tindríem un president del PP 4 anys més. Potser no es diria Mariano Rajoy Brey, però seria del PP.

Les mateixes enquestes també diuen que la suma de Podemos i el PSOE (poso davant la formació lila perquè sembla que traurà millors resultats que els socialistes) si que sumarien o al menys conformarien una majoria suficient que amb l’abstenció d’alguna formació minoritària, n’hi hauria prou per a conformar un nou govern.

Però el dilema és, si guanya Podemos, obtindran el suport del PSOE per a que Pablo Iglesias sigui el nou president del govern d’Espanya? Pablo Iglesias demana generositat i aparcar velles rancúnies, però sé fa molt difícil creure que el PSOE li acabi donant un suport que no van aconseguir a la inversa només fa uns mesos.

Un dels dubtes que me genera el no pacte entre el PSOE i Podemos és el de qui va fallar a qui. Segons els socialistes, la culpa és dels podemitos i segons aquests del PSOE. Potser la solució seria posar-los als dos dintre d’una gàbia amb lleons a veure si algú acabava confessant el que va passar exactament... Me temo que tots dos acabarien devorats pels lleons abans de dir la veritat... Això si no matava l’un a l’altre primer!

L’altra combinació que sumaria seria la del PP i el PSOE. És la més desitjada per l’empresariat espanyol i per la majoria de governs d’arreu del món. És el que s’ha vingut a anomenar la gran coalició.

Si finalment fos l’única solució possible per a desencallar la incertesa dels darrers 6 mesos, un dels partits seria guanyador i l’altre el gran perdedor. El guanyador seria el PP, ja que Rajoy tornaria a ser investit president del govern. I el PSOE seria el gran perdedor perquè les bases del partit no perdonarien una jugada com aquesta. Seria, deixem-ho clar, el principi de la fi del partit més històric d’Espanya.

Són molts el que me pregunten si crec possible la gran coalició... Jo no la veig, però en política tot és possible.

I si finalment no s’arriba a cap acord? Si tornem a tenir un panorama similar al de després de les eleccions del 20-D? Seria possible la convocatòria d’unes noves eleccions?

Com he dit unes línies més amunt, en política tot és possible, fins i tot unes terceres eleccions en un any. La possibilitat és real... Potser fins i tot més real que acabi havent-hi un pacte d’esquerres.

Si voleu podeu llegir l’article que va publicar dimecres el Periódico del director adjunt Juancho Dumall: I si anem a unes terceres eleccions?

CANDIDATURES AL SENAT

És evident que entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias hi ha alguna cosa més que rivalitat política. Sánchez està dolgut amb Iglesias perquè aquest no li va facilitar la investidura. Les exigències del líder de Podemos eren tan grans que el PSOE no les podia assumir.
Tinc clar que en aquest tema hi ha opinions per a tots els gustos. Aquesta és la meva i, com totes les opinions, ni tinc ni vull tenir la veritat absoluta, simplement és la meva manera de veure-ho.
Recordeu allò que sempre he dit: A la política, com a la vida, tot es qüestió de prioritats. I per a mi, la principal prioritat era fer fora a Rajoy, la qual cosa no es va aconseguir per la intransigència de Podemos o potser millor dir alguns de Podemos, perquè pel que sembla hi havia gent de la formació lila que si que ho haurien permès.
Us posaré un altre exemple per a que m’entengueu. Abans del 27-S, entre els que volien votar per la independència hi ha via dos bàndols: els de Junts pel Sí que proposaven Mas com a president i les CUP que no el volien veure ni en pintura. La prioritat primera de Junts pel Sí era: votem per la independència i després ja tancarem els serrells. En canvi les CUP anteposaven la no presència de Mas a assolir la sobirania. El resultat ja el coneixeu.
Tot això és per a explicar que Podemos va oferir al PSOE conformar candidatures conjuntes per al Senat per a treure-li la majoria absoluta al PP. La idea no és dolenta... Ni nova. És sabut que el Senat no serveix per a pràcticament res, però si el PP no hi té la majoria, molt millor... Per si de cas...
L’executiva federal del PSOE va tancar ràpidament la porta a qualsevol pacte, mentre que la federació valenciana del PSOE va fer seva la idea i van intentar que Sánchez i els seus canviessin d’opinió. Ximo Puig, com a secretari general del PSPV va rebre el suport, sinó de tots, la majoria d’alcaldes socialistes del País Valencià, encara que dirigents històrics com Joan Lerma s’hi van mostrar contraris.
Ximo Puig coneix bé a la gent de Compromís i d’IUPV i sap que són necessaris per a derrotar el PP. I prova d’això és el pacte que es va signar fa quasi un any que va propiciar la recuperació de la Generalitat Valenciana i molts d’ajuntaments que havien estat en mans dels populars durant massa anys.

A Catalunya, tradicionalment el PSC ha conformat candidatures amb membres de ICV, ERC i independents d’altres formacions progressistes, la qual cosa havia permès assolir 3 dels 4 senadors de cada demarcació a la majoria de les eleccions generals.
Quina diferència entre els socialistes de Catalunya i València? Una de molt important. Mentre el PSPV és, com ja he dit, una federació del PSOE, mentre que el PSC és un partit diferenciat i, en principi, autònom. Aquest fet és el que ha permès al PSC negociar amb altres formacions d’esquerres les llistes del Senat, una fórmula que, com s’ha vist, ha funcionat força bé.
Per a exemple, només cal veure quans senadors va treure el PSC la darrera legislatura, quan no es va arribar a cap acord: 0 (zero) De fet, l’únic que té és José Montilla i ho és per designació del Parlament.
Sovint, les persones per adonar-se’n dels errors comesos han de patir grans contratemps. Actualment els socialistes no estan en el seu millor moment i potser caldria ser més humils, acceptar-ho i mirar d’arribar a acords preelectorals. Aquests acords sempre són portes obertes a d’altres acords futurs. Però tal i com veig el panorama, ara per ara, penso que si la formació de Podemos i IU (Unidos Podemos) treu més escons que el PSOE, Pedro Sánchez no li posarà gens fàcil a Pablo Iglesias. De fet ja ho ha anunciat: Tindré la mateixa generositat amb ell que la que va tenir ell amb mi...
A que tindrem govern del PP 4 anys més? Quina vergonya de dirigents!! Miren pels ciutadans o pels seus interessos??

FORA ERRORS

De cara al 26-J els partits s’han plantejat un repte: no cometre els mateixos errors que han comés aquests passats mesos. No sé si tots, però sembla que bona part d’ells. En principi és important que hagi autocrítica, però després hi ha d’haver voluntat de canvi, no n’hi ha prou en quedar-se a mitges.
Penso i la veritat, no veig en què pot canviar el PP. La passivitat i la impassibilitat de Rajoy són qualitats o defectes (depèn de com es miri) que formen part de la seva essència i que difícilment canviarà. El PP tornarà a insistir amb el mateix argument (sempre que, tal com diuen totes les enquestes tornin a ser la llista més votada) El de fer una gran coalició amb el PSOE i C’s per a tirar endavant Espanya. Autocrítica pel seu govern que ha estat el que més pobresa ha creat a Espanya (juntament amb els de l’Arturo) i pels casos (la xifra s’apropa a l’infinit) de corrupció que l’han estat esquitxant constantment no diran res, ni purgaran a tots els lladres del seu partit que són molts, el darrer Vicente Martínez Pujalte, un dels que més classes de moral i bon comportament donava...
A Pedro Sánchez, tot i que li respecto el pacte amb C’s, ara haurà de marcar distància. Segurament que si és Susana Diaz, el partit d’Albert Rivera (anomenat carinyosament falangito) tornarà a ser el soci preferent, però un govern del PSOE i C’s no crec que ara per ara sigui el millor per al país. L’altre dia em dia un company de treball que el PSOE hauria de substituir a un radical Pedro Sánchez... Radical? -Li vaig respondre jo- Segons els seu punt de vista el considerava radical perquè havia tancat la porta a qualsevol pacte amb el PP i havia mantingut la porta oberta fins el darrer moment a Podemos per a conformar un pacte de govern que, per l’altre costat, l’acord amb C’s impedia i, per tant, calia anar a un acord entre els tres formacions més tots aquells que s’hi volguessin afegir.
Darrerament ha transcendit que fins al darrer moment, Iñigo Errejón va intentar el pacte entre PSOE i Podemos per a no tenir que tornar a fer eleccions, per mig de dos interlocutors de pes: Mónica Oltra i Ximo Puig. Però Pablo Iglesias no va baixar del burro i es va mantenir a la casella de sortida de les negociacions sense moure’s gaire.  
Finalment, Podemos i Izquierda Unida han aconseguit arribar a l’acord que no van poder assolir per al 20-D i aniran plegats a les eleccions del 26-J. Molt poca casa d’aquest acord ha transcendit a l’opinió pública, però sembla ser que és un acord de mínims i que alguns aspectes, el de contingut més ideològic, han quedat fora.
Algunes enquestes diuen que la suma d’aquests dos partits pot arribar a donar el sorpasso al PSOE i prendre-li vots que el relegarien a la tercera posició i per tant, es convertirien en la força hegemònica de l’esquerra espanyola i per tant, en una situació d’avantatge respecte al PSOE a qui li exigirien suport per a investir a Pablo Iglesias nou president del govern espanyol.
El que no tinc clar és el que passarà si, finalment, és el PSOE el que queda en segon lloc. Seguirà Podemos posant tota mena de pals a les rodes o aquesta vegada donarà suport a Pedro Sánchez?
Mentre C’s ensenyarà la seva cara més amable, lluny de l’ideari que defensa de portes cap endins. Una de les novetats introduïdes al programa és l’enduriment de les penes en cas de violència de gènere, un tema del que fins ara frivolitzaven bastant.
Rivera es presentarà com a un home d’estat que va intentar fins el darrer moment que Espanya tingués un govern mirant de posar d’acord PP i PSOE i que si es va fracassar, la culpa no es pot imputar en cap cas al seu partit.  
Però a la política, com a la vida, una cosa són les intencions i l’altra molt diferent lo que s’acaba fent finalment. De moment, en una cosa tan simple com reduir la despesa electoral, no s’han posat d’acord... Qui ens assegura que seran capaços de posar-se en temes molt més transcendents una vegada passades les eleccions? Ningú!
Ja sabeu que diu la dita: l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Jo conec casos que han ensopegat més de dos i més de tres...  
No cometre els mateixos errors, no és garantia de que se’n puguin cometre nous...      

INCAPAÇOS

Idígoras & Patxi al diari el Mundo. 

Finalment s’ha consumat el temps que tenien els partits polítics espanyols per arribar a un acord que permetés l’elecció d’un nou president del govern.

Moltes de les previsions fetes per alguns analistes i també polítics, no s’han complit, com per exemple el gran pacte entre el PP i el PSOE amb un pas al costat de Rajoy o no o també la retirada de Pedro Sánchez per a facilitar una altra mena de pactes.

Aquest matí Pepa Bueno ha usat una paraula per a definir la situació final: INCAPAÇOS. Des del 20-D han passat 4 mesos i encara que s’han dit moltes coses i fins i tot va haver un moment on semblava que es desencallarien les negociacions entre Podemos i el PSOE, la veritat és que no ha estat així.

Sabeu que passa quan dos sé barallen? Que si sents a un té raó i si sents a l’altre també. Pedro Sánchez i els seus donen la culpa a Podemos, mentre que aquesta formació dóna la culpa al PSOE. Com a ciutadà que pensa votar el proper 26-J m’agradaria saber la veritat: Per què no s’ha pogut arribar a un acord i de qui és la culpa? Intueixo que no ho podré saber.

El PSOE va pactar amb Ciudadanos perquè aquest va ser l’únic partit que va estar disposat a fer-ho. Si hagués estat Podemos el primer en voler-ho fer, penso que la situació hauria pogut variar considerablement.

Segons els de Podemos, l’acord del PSOE amb C’s fa impossible un pacte amb ells. A part, els partits que es quedaven fora del pacte, en lloc d’abstenir-se per a deixar el pas lliure a Sánchez, anunciaven que votarien que no i, d’aquesta manera es bloquejava qualsevol intent de desencallar la situació.

Durant tot aquest temps, sabeu què m’ha cridat poderosament l’atenció? L’animadversió que sembla que es tenen Pablo Iglesias iAlbert Rivera. Entenc que siguin de ideologies totalment contraposades... Però si ho recordeu, abans de les eleccions (no sé si ja s’estava en campanya o no), Jordi Évole va fer un programa amb un cara a cara entre tots dos. Els va citar a un bar de Barcelona i allí, cadascú d’ells va exposar els eixos principals del seu programa. Programes coincidents en una bona part dels punts... Fins i tot, un dels dos (no recordo qui), va dir que el podria assumir perfectament.  

Quan passen situacions així, entenc que mots ciutadans desconfiïn dels polítics. Iglesias i Rivera fan fer la pantomima davant les càmeres i van mostrar una sintonia que després del 20-D no han tornat a mostrar. Quina confiança hem de tenir amb les persones que es contradiuen a les primeres de canvi?

Una altra cosa que els polítics s’haurien de veure, és quan fan nosa, es a dir, quan la seva persona és la que impedeix qualsevol acord. Però l’egocentrisme de la majoria dels líders polítics els provoca miopia i no ho veuen. Fixeu-vos per exemple amb el cas de Mas. Només 2 o 3 dies abans de fer el pas al costat va dir que no s’apartaria, tot i que les CUP l’havien qualificat com el principal obstacle per a facilitar la investidura.

Amb Rajoy passa si fa o no fa el mateix. Rajoy representa el vell PP, el partit de la corrupció i les retallades. Ahir es queixava quePedro Sánchez ni tat sols hagués pogut parlar amb ell. Jo tampoc ho faria... I com jo qualsevol ciutadà d’aquest país que tingui una mica de decència. Donar suport a Rajoy és avalar el que ha estat fent el PP i el govern d’Espanya, la qual cosa és incompatible amb un canvi de polítiques (en plural) per aquest país.

Pepa Bueno també h dit una cosa que em sembla fonamental: Què deixen al costat els seus problemes i que mirin de resoldre els dels ciutadans. Vuit anys de crisi econòmica han comportat un deteriorament de l’estat del benestar. Els ciutadans han perdut drets per tots els costats, la distància entre rics i pobres ha crescut considerablement i els nivells de pobresa han sobrepassat tots els límits. Per tant, reclamem solucions ja!

El títol de l’entrada d’avui és INCAPAÇOS. Normalment, la incapacitat parta implícita la inactivitat laboral i una pensió d’acord amb el grau que t’atorga l’administració.

I si declaréssim a tots els nostres líders INCAPAÇOS? Sinó tots, una gran majoria s’ho mereix. Ara bé, les pensions haurien de ser similars a les que cobra qualsevol treballador que hagi estat declarat incapacitat per fer la seva feina.    

JUNTS O SEPARATS

elplural.com

Cada vegada estem més prop d’anar a una repetició d’eleccions. Tot i que ben bé no es tractarà d’una repetició, ja que s’anuncien canvis significatius.

El que sembla segur és que Podemos i Izquierda Unida que les darreres eleccions es va presentar com a Unitat Popular, aniran plegats. De fet ja van estar a punt d’anar-hi el passat 20-D. Són dues forces polítiques ideològicament semblants, per tant, no hi haurien d’haver massa problemes més enllà dels personalismes d’alguns líders de les formacions.

Però no tot seran flors i violes... Albano Dante Fachín, membre de la candidatura En Comú Podem, creu que s’haurien marcar distàncies amb Podemos i fins i tot presentar-se per separat. No crec que el fet d’anar junts o separats a Catalunya fos determinant per a que torni a guanyar la candidatura que va encapçalar Xavier Domènech.

Qui clama, més bé suplica, per anar junts el 23-J és Convergència a Esquerra. El partit abans nacionalista i ara independentista radical (mira tu per on!) sap que està patint una fase de desgast progressiu que es reflecteix en una pèrdua de vots elecció rere elecció. Mentre a Convergència li estan passant factura els casos de corrupció part de la il·lògica transformació ideològica sinó s’entén com una maniobra de Mas per a mirar de continuar sent el president de la Generalitat amb una majoria més còmoda que la que havia obtingut l’any 2010, a ningú sé li escapa que l’altre partit que ara mateix està al govern català, es a dir, ERC, està augmentat en intenció de vot gràcies a la coherència mostrada i demostrada.

ERC argumenta que l’experiència de presentar-se amb les mateixes sigles (Junts pel Sí) va ser un cas puntual per a una situació excepcional que, recordem-ho, es va plantejar com una mena de plebiscit ja que l’Estat espanyol no va acceptar fer un referèndum pactat per a determinar el grau d’afectació de la ciutadania catalana cap a l’Estat espanyol o el que és el mateix, quants catalans estarien a favor de la independència de Catalunya.  

Des del meu punt de vista a ERC els hi falta l’atreviment d’assolir la màxima responsabilitat de casa nostra. Sembla ser que reuneixen tots els requisits per a fer-ho, però no la determinació necessària. Es com aquell jugador de futbol que després de driblar a mig equip contrari, arriba davant del porter i perd la pilota perquè es posa nerviós en pensar que està a punt de marcar gol.

També hi poden haver novetats als socialistes. Potser no tant al PSOE com al PSC. Mentre al PSOE tot indica que Pedro Sánchez tornarà a ser el cap de llista, al PSC la Carme Chacón està qüestionada, al menys per Carles Martí que s’ha postulat per a ser el cap de llista.

Es de suposar que l’exregidor de Barcelona deu de comptar amb uns suports necessaris dintre del partit per atrevir-se a sortir públicament i qualificar d’error que la Chacón es tornés a presentar.

Jo també ho trobo. De fet ja vaig trobar que no s’hauria d’haver presentat a les darreres eleccions. I tinc motius suficients per a argumentar-ho. La primera i principal és que la Chacón no està en sintonia amb la base socialista. Tot i que la direcció del PSC no vol un referèndum i està per un canvi de la Constitució per a transformar l’estat de les autonomies en un estat federal, les bases (molts dels que encara quedem) i la majoria dels que han marxat o han deixat de votar socialista, estan a favor del referèndum.

Un altre motiu és que la Carme Chacón representa a la part més espanyolista del PSC. Quan algú es decanta cap a un costat, automàticament s’allunya de l’altre. Això és el que li està passant amb els socialistes catalans, que si cada vegada s’allunyen més del catalanisme que representava per exemple Pasqual Maragall, perden un dels seus fonaments essencials.

I encara un tercer motiu. Si bé la victòria del PSC a Catalunya amb la Chacón al capdavant l’any 2007 va ser inqüestionable i va significar aconseguir el millor resultat de la seva història (a Amposta el PSC va guanyar amb més del 50% dels vots), a l’any 2011 no va passar el mateix i els resultats del PSC van anar en sintonia a la davallada general que van patir el socialistes arreu del territori espanyol. L’any 2011, per primera vegada, el PSC no va guanyar unes eleccions generals. La pèrdua de votants reflectida amb el descens de diputats a Madrid va continuar després de les eleccions del 20-D, en conseqüència es pot afirmar que la Chacón a entrat clarament en una dinàmica negativa.

Tot i que un canvi de líder no garanteix de per si una remuntada del PSC, està clar que s’hauria de buscar un revulsiu per mirar de capgirar la tendència i recuperar vots d’aquella part de la ciutadania que han deixat de confiar amb el partit pel simple fet de no veure’s representants ideològicament.  

PACTES VENEN (O NO...) I PACTES VAN

De Ferreres, al Periódico. 

Després de més de 100 dies d’incertesa des de que es van fer les generals, no seré jo qui m’aventuri a dir si finalment hi haurà o no un pacte de govern.

Ahir, després de la Setmana Santa, es van reunir els dos líders de les formacions que van quedar en segon i tercer lloc, es a dir, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. L’única cosa que sembla que es va desencallar va ser el diàleg, ja que de la reunió no es va treure res de clar. Fins i tot, aquest matí a la SER parlaven de teatre. Es a dir, voler aparentar que cap partit vol anar a unes noves eleccions, perquè aquell partit al que la ciutadania consideri culpable, amb tota seguretat, serà castigar a les urnes i pot arribar a perdre tota opció d’entrar a formar part d’un nou govern... Si és que finalment es pot arribar a formar, perquè els resultats que donen les enquestes tampoc és que siguin massa aclaridors del que pot arribar a passar.

Segons Sánchez, avui (per ahir) estem més prop d’un acord de govern. Ja ho veurem...

Sembla que finalment, tot i les reticències, hi haurà una reunió entre les tres parts: PSOE, C’s i Podemos. Ja sabeu que fins ara els líders de les dues darreres formacions havien anunciat que un govern on estigués l’altre partit era del tot impossible. Sánchez haurà de mirar de convèncer-los a tots dos per a que li donin suport. I mentre això passa, què fa Rajoy? Esperar! (Com sempre...)

I mentre això es cou a la capital, a una ciutat petita del Sud de Catalunya s’acaba de trencar el pacte que va permetre confluir junts a les municipals de l’any passat... O sigui, entre precampanya, campanya i govern, ha durat 1 any... M’estic referint a Amposta.

Ahir mateix es va anunciar el trencament de l’acord que havien assolit ERC, EUA, ICV i Esquerra d’Amposta (EA), un partit d’àmbit local que tot i que la ideologia de la fundació va ser la comunista, en el decurs dels temps ha anat incorporant gent d’esquerres, però d’altres ideologies.

No diré que es veia venir (no estic tan posat com per afirmar-ho taxativament), però des de fora costa visualitzar un pacte com el que es va fer sinó es deixen de costat les diferents ideologies.

El primer símptoma de que alguna cosa passava va ser la renuncia de Rosabel Recio, tot i que va al·legar motius de salut. Rosabel, d’ICV, va anar de número 4. Després de la seva renuncia el lloc que ella va deixar el va passar a ocupar Júlia Manrique (ERC) i així tots els regidors del grup d’ERC (EA-AM) van passar a ser de la formació republicana, ja siguin militants o simpatitzants.

Mai sabrem que hauria passat si entre els 11 regidors que té el grup que va encapçalar l’alcalde Adam Tomàs n’hi hagués hagut algun que no formés part d’ERC. Si hagués renunciat o no...

El que sé sap (perquè així s’ha comunicat) és que Esquerra d’Amposta ha demanat a ERC que deixi d’utilitzar les seves sigles, ja que no té cap sentit fer-ho una vegada trencat el pacte. A la web de l’ajuntament encara no s’ha produït cap canvi, la qual cosa tampoc és d’estranyar perquè encara consta el grup de CiU, quan Rosita Pertegaz, d’Unió (o Demòcrates de Catalunya, tal com es diu ara), ja fa un mes que va abandonar el grup.

Segons ha transcendit, el motiu del trencament es deu a la gestió de la nova residència d’avis que ERC vol deixar en mans privades a diferència dels altres grups que volien que fos l’ajuntament qui se’n fes càrrec.

Suposo que més d’un ha pensat: Quin mort que ens va deixar Manolito! I no li deu de faltar raó...  

L’ESPANYA DE PANDERETA

He escoltat per la ràdio (ja sabeu que normalment escolto la Cadena SER) que la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la Guardia Civil (més coneguda per UDEF) ha denunciat  Podemos davant del Tribunal de Comptes (què és el que s’encarrega d’auditar els comptes dels partits polítics) de presumpte finançament irregular.

L’informe que ha elaborat la unitat especial de la Guardia Civil es basa, sobre tot, en retalls de diari. Segons la SER, aquestes proves van ser les que va fer servir el pseudo sindicat Manos Limpias per acusar el partit de Pablo Iglesias.

Crida l’atenció que el Tribunal de Comptes hagi admès a tràmit la denuncia quan resulta que, fins ara, mai havia detectat cap cas de finançament irregular, tot hi sortir-ne per tot arreu...

És molt sospitós que s’actuï contra un partit emergent i s’hagin passat per alt la resta de casos. Denunciar un partit aportant com a proba informacions aparegudes als mitjans de comunicació ja és sospitós i acceptar investigar-ho encara més. No sé qui està a la cúpula de la UDEF, però diu molt poc d’aquesta unitat com ha actuat en aquest cas concret. Si voleu que us digui la meva opinió, crec que es tracta de voler donar un avís a la resta de partits a partir d’aquest cas concret.

Realment semblem un partit de pandereta. Actuar així de malament (em sembla que pitjor no es pot fer), deu de ser el que es coneix com la MARCA ESPAÑA.

Més informació: http://www.publico.es/politica/supuesto-informe-udef-iglesias-no.html

http://www.elconfidencial.com/espana/2016-01-12/la-udef-investiga-a-podemos-por-financiarse-con-5-millones-de-euros-entregados-por-iran_1134208/

http://www.esdiario.com/124993738/La-UDEF-lleva-a-Podemos-ante-el-Tribunal-de-Cuentas-por-el-entramado-de-Iglesias.html

POSEU-VOS LES PILES!

De Faro a Diari de Tarragona. 

L’opinió pública comença a dictar sentència; no definitiva, però si al menys per a tenir-se en compte i mirar de donar-li la volta ara que encara estem a temps.

He intentat ser contundent, ja que la situació em preocupa. Avui el Periódico publica una enquesta electoral (anit ja estava disponible a la seva web i la vaig publicar al Facebook) on el partit C’s aconsegueix un notable augment de vot (uns 20 escons) que sumat al del PP (què patiria un lleuger descens) fregarien la majoria absoluta i, en tot cas, si entre els dos partits sumen uns resultats incontestables, ningú posaria en dubte la seva legitimitat per a formar govern. Com a votant d’esquerres que sóc (sempre m’he mogut pel mateix segment de vot) no perdonaré (políticament parlant, es clar), a aquell o aquells partits que no facilitin un relleu al govern.    

Ja fa dies que ho dic i ho tornaré a repetir. El primer objectiu després de les eleccions del 20D hauria de ser fer fora a Rajoy i els seus, un partit marcat per les retallades i per la corrupció. Crec que més malament no s’hauria pogut fer ni volent! Per tant, una versió 2.0 del mateix govern, per molt que pugui integrar càrrecs del partit d’Albert Ribera, significarà una continuació de les polítiques que, desgraciadament, ens hem acostumat a viure.

Suposo que el pacte subscrit entre el PSOE i C’s té una data de caducitat: una hipotètica convocatòria d’eleccions. A partir de llavors, tots dos partits es veuran deslliurats del compromís i per tant, seran lliures de tornar a negociar els acords que creguin més convenients.

Si les eleccions es repeteixen, molt probablement Mariano Rajoy no repetirà com a cap de llista. El PP voldrà maquillar (una altra cosa no pot fer) la corrupció interna buscant un candidat sobre el qual no planegi la mínima ombra de sospita. Qui serà? Pot ser l’actual presidenta Soraya Sáenz de Santamaria o Núñez Feijoo, ves a saber. Tampoc és que sigui el meu problema.

Si el PP renova les cares i subscriu una declaració de lluita contra la corrupció que sigui mitjanament creïble, no ho dubteu, hi haurà un pacte entre PP i C’s.

Diuen que la cabra tira al monte... A ningú sé li escapa que el partit de Rivera és un partit de dretes i tot i que va pactar amb el PSOE, va intentar apropar al PP a aquest pacte per a que al menys, no obstaculitzés la investidura de Sánchez. Tard o d’hora acabaran mostrat la seva veritable cara , però potser quan la gent se’n adoni de la situació ja serà massa tard.

Fa mesos que llegeixo en alguns mitjans proper als socialistes com per exemple el Plural, que l’objectiu de Iglesias i Podemos és enfonsar el PSOE. Fins ara no m’ho havia cregut o potser no m’ho volia acabar de creure, però si en aquesta segona ronda no veig un canvi d’actitud per part de Iglesias, Errejón i companyia, possiblement canviï d’opinió.

S’ha criticat molt que el PSOE hagi renunciat a alguns punts programàtics que a priori es podrien considerar com a línies roges o quasi bé. Però  es tracta d’això. Quan dos parts negociïn han de poder arribar a acords i per això sempre és necessari que cedeixin en determinades qüestions per a intentar trobar l’equilibri necessari on ningú guanyi o perdi més que l’altre.

Vist des de fora veig a Pablo Iglesias molt intransigent. Potser perquè el seu grup parlamentari està format per una amalgama de partits i formacions i és difícil acontentar tothom. Però en tot cas és un problema interna de la formació que haurien de saber solucionar sense perjudicar a la ciutadania.

Durant els darrers dies sembla que Podemos s’està començat a descompondre, al menys a Madrid on han renunciat diversos càrrecs. D’aquesta situació, el que me sembla surrealista és que es busquin fantasmes on no el hi ha. Resulta que culpen al PSOE, al diari el País i al grup PRISA de crear dos bàndols: els partidaris de Iglesias i els d’Errejón.

Fa temps que no llegeixo el País, al menys amb certa assiduïtat, però crec recordar que fa anys va abandonar la seva tradicional posició propera al PSOE per a decantar-se més al centre dreta buscant connectar amb la majoria de la ciutadania espanyola que l’any 2011 va donar la majoria absoluta al PP.

Si finalment el PSOE i Podemos no es posen les piles i arriben a un acord de govern, pensaré que realment el que volen Iglesias i els seus és ocupar l’espai que avui ocupa el partit de Sánchez i que no l’importa esperar... I mentre que governi la dreta!

DE SOPRESA EN SORPRESA I EMBOLICA QUÈ FA FORT

De Joan J. Guillén a Catalunyaplural.cat. 

Després de la frustrada investidura de Pedro Sánchez, tot indica que les negociacions amb la resta dels partits polítics serà molt diferent de com va ser abans de la investidura. El pacte entre el PSOE i C’s condicionarà (i de quina manera!) les negociacions futures amb qualsevol de les formacions que van obtenir representació parlamentària.

De moment el pacte sembla que obliga (sinó de dret si al menys de fet) que el PSOE i C’s vagin de la ma, la qual cosa afegeix més dificultat encara per a arribar una entesa amb Podemos, imprescindible per a investir a Pedro Sánchez.

Ahir també va transcendir que C’s estira els socialistes per a negociar amb el PP, la qual cosa aniria en contra de les afirmacions que van fer després de les eleccions del 20-D de que en cap cas investirien a Rajoy ni a ningú del PP, al menys que les negociacions vagin en sentit contrari, es a dir, que el propòsit sigui arrancar el compromís dels populars de facilitar un govern de les dues formacions que han pactat fins ara. No obstant, el PSOE ha matisat que amb el PP, el pacte que pugui assolir, no anirà més enllà d’un acord per a reformar la Constitució.

Amb aquest panorama, em sembla que el tema va per a llarg (o per a curd, segons com es miri) De moment el Rei ja ha anunciat que no proposarà cap altre candidat mentre no n’hi hagi un que reuneixi el suport suficient per a ser investit.

Segurament tot el sidral que s’ha muntat d’ençà de les eleccions, és normal, el que passa és que aquí no estem acostumats a viure una situació així. Fins ara, el partit que havia guanyat les eleccions (ja fos per majoria absoluta o no), com havia aconseguir una victòria incontestable, ningú posava en dubte que el seu líder havia de ser el president del govern. En canvi ara, la figura de Rajoy està qüestionada per quasi tots, fins i tot per molts del seu propi partit (encara que en públic no ho manifestaran)

Sembla ser sé li ha demanat a Rajoy que faci un pas al costat (o enrere), tal com va passar a Catalunya amb Mas. Però primer s’haurà de convèncer a Rajoy que és el millor que pot passar en aquests moments per a evitar una repetició d’eleccions. De totes maneres, no veig gens clar que el PP, tot i amb la renuncia de Rajoy, accepti donar suport (encara que sigui abstenint-se) al candidat d’una altra formació, es digui Pedro Sánchez o la persona que també el pugui substituir en un futur potser no tant llunyà. Hi ha qui parla de Susana Díaz.

Qui comencen a estar cansat són els ciutadans que encara que canviï la lletra, la música s’està tornant repetitiva i cansina. Un gran percentatge de votants, amb tota seguretat prefereixen un avançament electoral. Tal vegada per a canviar d’opció i castigar al partit que creguin que està posant més traves per a impossibilitar la formació d’un govern i treure’n de tot plegat un benefici partidista.

Un d’aquests sóc jo mateix. El passat desembre vaig votar una determinada opció per a castigar a aquells que com a treballador públic em van retallar i em van congelar el sou durant diversos anys, coincidint amb els anys en que un dels meus fills estava estudiant a Barcelona. Econòmicament van ser anys molt difícils. Ja sé que igual com em va passar a mi ha passat amb moltes més famílies i que, fins i tot, s’ho han passat pitjor que la nostra, però haurien pogut corregir-ho el passat 20-D i la pregunta és: Ja van votar en conseqüència?

Fa dies que dic (i sembla que no sóc l’únic ja que l’exfiscal Jiménez Villarejo va abandonar la formació lila perquè no va facilitar la investidura de Sánchez) que ara mateix, el prioritari és que no governi el PP. Després ja es pactaran altres aspectes que, sense cap mena de dubte, també són importants. Penseu que, per exemple, no aprovar uns pressupostos generals pot se causa de la caiguda del govern.

Hi ha una dita castellana que diu qué no se conquistó Zamora en una hora... Però si que es pot arribar en pocs minuts a un acord de mínims que permeti sortir de l’actual situació. De no trobar la solució adient, les conseqüències poden arribar a ser desastroses.

Anar a eleccions per a tenir un govern del PP? I per què no?

LA REPETICIÓ DE LES ELECCIONS EL 26 DE JUNY, MÉS PROP

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Després del trencament de les negociacions entre el PSOE i Podem, la repetició de les eleccions el 26 de juny semblen molt més prop. Segurament el PP es deu d’estar fregant les mans.

No voldria ser malastruc però recordeu què va passar a Madrid quan es van haver de repetir les eleccions pel Tamayazo? Si no ho recordeu us ho diré: majoria absoluta del PP!

L’experiència em diu que sinó és  base de garrotades no n’aprenem i molts de votants, el dia 26 acudiran a les urnes pensant més en un govern estable que no amb els casos de corrupció i canviaran el sentit del vot votant al PP. I 4 anys més govern de Rajoy o de qui sigui i los que te rondaré morena...

És evident que Sánchez vol governar com sigui. Sap que és com una aposta a la ruleta: o tot o res. Suposo que el que no diu la lletra menuda del pacte signat amb Ribera és que C’s ha d’intentar l’abstenció del PP i per la seva banda, el PSOE la de Podemos. Massa complicat tot. Tenir negociacions obertes amb diferents fronts quan aquest són, com a poc, irreconciliables, fa que un acord que permeti la investidura de Sánchez sigui pràcticament impossible.

Aquest matí a la SER he escoltat dir-li a Pepa Bueno una d’aquelles coses que et fan pensar: mira, té tota la raó. Ha dit més o menys que tan el PSOE com C’s han hagut de renunciar a punts programàtics per a que hi pogués haver acord, però que 30 minuts més tard no se’ls pot estar acusant de renunciar al seu programa.

Quan dos parts negocien (ja siguin partits polítics, ja siguin empreses i sindicats o qualsevol altres), per arribar a un acord han de cedir les dues parts i, sovint renunciar a punts que, prèviament, han enumerat com a irrenunciables (les famoses línies roges) Evidentment és molt dolorós i sovint difícil de transmetre, però és el que hi ha. No veig a cap part acceptant al 100% l’oferiment de l’altra. Potser aquest aspecte és el que no té en compte Podemos i exigeix més del que està disposat a cedir.

Fixeu-vos per exemple en el que va passar a Catalunya. Els interessos de les CUP està a les antípodes dels de Convergència, exceptuant la independència. En canvi, a darrera hora les CUP van facilitar la investidura de Puigdemont i CDC va haver de renunciar a allò que més li costava: la renuncia de Mas a ser investit.

De Ferreres al Periódico. 

Ara canvieu el concepte de independència pel d’allunyar al PP del govern. Aquesta hauria de ser la finalitat i, per tant, s’haurien de sumar esforços per a que fos possible. Fins i tot havent-hi un pacte entre PSOE, Podemos i C’s (encara que no sigui el que més m’agrada) Si realment C’s el que vol és acabar amb la corrupció, flirtejar amb el PP sembla que indiqui que els pots més el cor que el cap, és a dir, la ideologia política que no la regeneració democràtica que tan prediquen.

Hi ha analistes polítics que creuen que encara hi ha espai pera negociar entre el PSOE i Podemos. De fet, ahir quan el partit de Pablo Iglesias va trencar unilateralment les negociacions, va dir: Estan trencades, de moment... Per tant, sembla, que hi ha possibilitats que es reiniciïn els contactes, potser després del primer ple d’investidura de Sánchez.

Un altre tema que no veig clar és el pacte formalitzat ahir entre socialistes i Ciudadanos. Té data de caducitat? Què passarà si finalment el PSOE acaba per pactar amb Podemos? I en aquest cas, per on quedarà el prestigi de Sánchez?

Potser us heu adonat que no parlo de Democràcia i Llibertat (la marca blanca de Convergència) i d’Esquerra Republicana de Catalunya. I no en parlo perquè el seu vot és del tot intranscendent, com ho són, per exemple, els de Coalició Canària o el de Unitat Popular (la marca blanca de Izquierda Unida) Les dues formacions independentistes han traçat (com no podia ser menys) una línia roja: el referèndum independentista.

Quina manera de marejar la perdiu! Volen trencar amb Espanya o només ho diuen amb la boca menuda? Si realment volguessin trencar, no trobeu que el tema del referèndum no seria transcendent? I una darrera pregunta que els hi faig: Millor un nou govern del PP que no un que estigui molt més obert al diàleg? Si el que pretenen és la primera opció, serà perquè les postures intransigents són el millor argument per a que augmenti la colònia d’independentistes.  

LES DIPUTACIONS EN EL PUNT DE MIRA

Font de la plaça Imperial Tarraco, on està la sotsdelegació del govern central. 

Sembla ser que PSOE i C’s han arribat a un acord, encara que sembla que ningú en sap l’abast exacte, es a dir, si serà de govern (la suma de tots dos partits no és suficient per a investir a Pedro Sánchez) o d’un altre tipus, com per exemple si el PSOE aconsegueix el suport de Podemos, C’s s’abstindria i els hi donaria suport des de fora...

Para arribar a l’acord els uns i els altres han hagut de renunciar a punts bàsics del seu programa (el PSOE a la rebaixa d’impostos i C’s al contracte únic), però en altres aspectes sembla que s’han posat d’acord: la reforma express de la Constitució i la supressió de les diputacions provincials)

Anem a centrar-nos en el tema de les diputacions provincials. Potser a algú li pugui semblar un tema nou ni ocurrent. De fet ja fa molts anys que es va començar a parlar de suprimir-les (al menys 13), però com podeu veure, res ha canviat encara.

Retrocedim fins l’any 2003. Estàvem davant d’unes eleccions municipals i jo anava a la llista del PSC per Amposta. S’havia de fer un debat a Visió 3 (la televisió local d’Amposta de la que no hi ha cap referència directa a Internet) i es va creure oportú que anés en representació del meu partit. Recordo que un dels assistents era Joaquim Villagrasa de l’Aldea i un jove anomenat Jordi com a representant de CDC d’Amposta. Un dels temes que va sortir al debat va ser, precisament, la supressió de les diputacions...

Recordo que vaig dir en aquell moment que hi estava d’acord i que fins i tot ho veia factible, tot i que alguns del contertulians es mostraven escèptics. Recordo també que vaig posar l’exemple dels Governs Civils, que tot hi ha ver gaudit de molt de poder durant molts anys, finalment s’havien reconvertit en sotsdelegacions del govern central. Encara que me sembla que a la pràctica ha canviat ben poca cosa. De vegades crec que només el nom.

Abans d’entrar a analitzar la situació, recordo la primera vegada que vaig trepitjar la seu de la Diputació de Tarragona. Devia de ser el 87 o 88... Feia poc que s’havien traslladat al passeig de Sant Antoni (anteriorment compartien seu amb l’ajuntament tarragoní) i, només entrar, la primera sensació va se impactant. No estava acostumat a veure un edifici públic amb tanta llum i, sobre tot, ple d’obres d’art (tant pintures com escultures...) Era evident que havia costat molts diners... I és que tradicionalment les diputacions provincials han gestionat molts diners. I com més habitants té una província, molts més! Una bona part dels diners que reben els ajuntaments arriben via diputació... Potser així us anireu fent a la idea.

Però a part de repartir diners, té alguna finalitat més? Fa anys potser sí, ara ho ignoro. A la Galera, 3 cases més amunt de la nostra, hi havia un magatzem on s’hi tancaven vehicles de la diputació. I es que durant molts anys hi havia una brigada de manteniment de carreteres i el magatzem era propietat del caporal. El manteniment el feien a les carreteres propietat de l’organisme. Quan es va jubilar el caporal, la brigada va passar a Amposta, on sembla que tenia oficialment la seva seu. Però crec que al cap de poc va desaparèixer. També crec que la xarxa de carreteres de la Diputació van passar a dependre de la Generalitat de Catalunya. I no podria passar tota la seva infraestructura? Evidentment que sí. Però per a que sigui així cal que hi hagi voluntat per part dels nostres polítics.

Sempre es diu que tenim massa administracions, la paraula correcta és superposició. Fa uns anys, el PP va proposar la supressió de municipis per a estalviar... Però no va dir res de les diputacions i tampoc dels consells comarcals que es van crear per a col·locar gent propera al partit amb la que s’havia adquirit algun tipus de compromís.

Eliminar municipis seria, des del meu punt de vista, treure’ls l’autonomia municipal i per tant, hi estic en contra. Un poble, per petit que sigui s’ha de poder gestionar. Ara bé, suprimir la diputació i els consells comarcals no ho veig malament.

A part de tot això, recordeu que també existeixen els serveis territorials que depenen de la Generalitat... Un altre exemple de superposició de competències.

Una mica el que passa amb la policia: municipals, mossos, guàrdies civils, policies nacionals, membres del Cos Superior de Policia... Però això ja seria un altre tema.      

PODRAN O NO?

De Ferreres al Periódico. 

Tot sembla que Pedro Sánchez no ho tindrà fàcil per  ser investit. I no ho tindrà fàcil perquè Pablo Iglesias li ho està posant molt difícil, més del que es podria preveure després d’aquell dia (crec recordar que va ser un divendres) on el mateix Iglesias es va postular per a ser el vicepresident del govern presidit pel propi Sánchez.

Quan semblava que l’acord entre el PSOE i Podemos era qüestió d’hores, surt Pablo Iglesias i diu que si el PSOE no assumeix el referèndum per a Catalunya, no hi haurà pacte, quan la setmana passada semblava que aquest punt no seria determinant.

Dit això, torno a repetir la pregunta que ja vaig formular dies enrere: Ara mateix, quina és la prioritat? Des del meu punt de vista formar un govern que barri el pas al PP. No em cap al cap que després de patir a Rajoy i companyia, ara no sé sàpiguen posar d’acord i consensuar un govern progressista. I mireu que parlo de patir-los políticament, perquè hi ha qui els ha patit en la corrupció i la prepotència.

Entenc que molts catalans s’ho poden mirar d’una altra manera, fins i tot em solidaritzo amb ells. Aquells que van votar la candidatura de En Comú Podem, encapçalada per Xavier Domènech, ho van fer (sinó tots una immensa majoria), per la promesa de que es faria un referèndum d’autodeterminació i ara pensen que es un tema important i irrenunciable. Però des de fa mots anys sé que la A va davant la B i l’1 abans del 2 i que a la vida tot es qüestió de prioritats...

Si sóc pragmàtic quan parlo sobre la independència de Catalunya, també ho sóc ara. Lealment, es pot fer la consulta? Sembla que no. Legalment es pot canviar la Constitució per a poder-la fer? Sí, però... I el però, en aquest cas, no és una conjunció qualsevol... El però és el PP que té més d’1/3 dels diputats al Congrés i majoria absoluta al senat i, per tant, al menys que el dia en que es voti la reforma constitucional que permeti fer el referèndum els agafi un mal de panxa a un nombre suficient de diputats del PP que els impedeixi acudir a votar, ja em direu com es fa la reforma...

Després de que el Rei encarregués a Pedro Sánchez formar govern, em van felicitar... Felicitats per què? –vaig preguntar- Encara hi ha qui pensa que com a socialista veig amb bons ulls tot el que fa el PSOE o el PSC... No és així, si em seguiu sabeu que sóc molt crític i segurament heu intuït més d’una vegada que recentment no el he votat.

Sabeu quan vaig conèixer a Pedro Sánchez? El dia de la presentació de Francesc Miró com a cap de llista del PSC a Amposta amb la presència de l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros. O sigui, si fa o no fa un any enrere. Durant el dinar em van dir que era un dels noms que sonava per a dirigir la nova etapa socialista després del fiasco de Rubalcaba. No és que li fes un seguiment especial, per al seu discurs no hi vaig trobar cap punt que em despertés un especial interès.

Però com us he dit, tot és qüestió de prioritats i, evidentment, prefereixo a Sánchez que a Rajoy o qualsevol altre personatge del PP. Però en cap cas, passi el que passi, em sentiré completament satisfet. Ni molt menys!

Després d’aquestes reflexions, l’actitud de Podemos de voler forçar tant la màquina, només es pot entendre per interès de la formació lila (és la primera vegada que els anomeno així) en anar a unes noves eleccions generals el proper mes de juny.

Tant la darrera enquesta del CIS com altres fetes per empreses privades especialitzades preveuen un augment de vot per aPodemos que la convertiria en el primer grup de l’esquerra, mentre que el PSOE baixaria i quedaria per darrere.

És evident que si es repetissin les eleccions i la formació de Pablo Iglesias quedés per davant del PSOE, de donar-se les circumstàncies necessàries, voldrien que el seu líder fos el nou president... Però amb qui pactaria? Amb el PSOE? Després de posar-li tots els pals a les rodes a Pedro Sánchez, de debò que pretendrien arribar a un acord?

Pablo Iglesias: fes-t’ho mirar, per favor! De vegades la supèrbia es converteix en el pitjor dels enemics!