dimarts, 17 de maig del 2016

CANDIDATURES AL SENAT

És evident que entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias hi ha alguna cosa més que rivalitat política. Sánchez està dolgut amb Iglesias perquè aquest no li va facilitar la investidura. Les exigències del líder de Podemos eren tan grans que el PSOE no les podia assumir.
Tinc clar que en aquest tema hi ha opinions per a tots els gustos. Aquesta és la meva i, com totes les opinions, ni tinc ni vull tenir la veritat absoluta, simplement és la meva manera de veure-ho.
Recordeu allò que sempre he dit: A la política, com a la vida, tot es qüestió de prioritats. I per a mi, la principal prioritat era fer fora a Rajoy, la qual cosa no es va aconseguir per la intransigència de Podemos o potser millor dir alguns de Podemos, perquè pel que sembla hi havia gent de la formació lila que si que ho haurien permès.
Us posaré un altre exemple per a que m’entengueu. Abans del 27-S, entre els que volien votar per la independència hi ha via dos bàndols: els de Junts pel Sí que proposaven Mas com a president i les CUP que no el volien veure ni en pintura. La prioritat primera de Junts pel Sí era: votem per la independència i després ja tancarem els serrells. En canvi les CUP anteposaven la no presència de Mas a assolir la sobirania. El resultat ja el coneixeu.
Tot això és per a explicar que Podemos va oferir al PSOE conformar candidatures conjuntes per al Senat per a treure-li la majoria absoluta al PP. La idea no és dolenta... Ni nova. És sabut que el Senat no serveix per a pràcticament res, però si el PP no hi té la majoria, molt millor... Per si de cas...
L’executiva federal del PSOE va tancar ràpidament la porta a qualsevol pacte, mentre que la federació valenciana del PSOE va fer seva la idea i van intentar que Sánchez i els seus canviessin d’opinió. Ximo Puig, com a secretari general del PSPV va rebre el suport, sinó de tots, la majoria d’alcaldes socialistes del País Valencià, encara que dirigents històrics com Joan Lerma s’hi van mostrar contraris.
Ximo Puig coneix bé a la gent de Compromís i d’IUPV i sap que són necessaris per a derrotar el PP. I prova d’això és el pacte que es va signar fa quasi un any que va propiciar la recuperació de la Generalitat Valenciana i molts d’ajuntaments que havien estat en mans dels populars durant massa anys.

A Catalunya, tradicionalment el PSC ha conformat candidatures amb membres de ICV, ERC i independents d’altres formacions progressistes, la qual cosa havia permès assolir 3 dels 4 senadors de cada demarcació a la majoria de les eleccions generals.
Quina diferència entre els socialistes de Catalunya i València? Una de molt important. Mentre el PSPV és, com ja he dit, una federació del PSOE, mentre que el PSC és un partit diferenciat i, en principi, autònom. Aquest fet és el que ha permès al PSC negociar amb altres formacions d’esquerres les llistes del Senat, una fórmula que, com s’ha vist, ha funcionat força bé.
Per a exemple, només cal veure quans senadors va treure el PSC la darrera legislatura, quan no es va arribar a cap acord: 0 (zero) De fet, l’únic que té és José Montilla i ho és per designació del Parlament.
Sovint, les persones per adonar-se’n dels errors comesos han de patir grans contratemps. Actualment els socialistes no estan en el seu millor moment i potser caldria ser més humils, acceptar-ho i mirar d’arribar a acords preelectorals. Aquests acords sempre són portes obertes a d’altres acords futurs. Però tal i com veig el panorama, ara per ara, penso que si la formació de Podemos i IU (Unidos Podemos) treu més escons que el PSOE, Pedro Sánchez no li posarà gens fàcil a Pablo Iglesias. De fet ja ho ha anunciat: Tindré la mateixa generositat amb ell que la que va tenir ell amb mi...
A que tindrem govern del PP 4 anys més? Quina vergonya de dirigents!! Miren pels ciutadans o pels seus interessos??