ENTRE TODOS LO MATARON

Hi ha una dita castellana que diu així: Entre todos lo mataron y él solo se murió...

Entre totes les frases ocurrents que sé poden aplicar per a definir la situació actual del PSOE, crec que és la que millor defineix la situació: el PSOE ja era un partit moribund abans de que el ‘clan dels andaluso’s maniobrés per a carregar-se a Pedro Sánchez.  

Abans del cop d’estat fet pel cabo chusquero (anit a la Sexta Borrell, després de demanar perdó pel dur que havia estat divendres a la SER, va degradar a l’inductor del cop de ma de sergent a caporal) el PSOE feia temps que estava greument malalt. En aquests moments està pràcticament mort, només queda esperar que traspassi per portar-lo a enterrar.

El tema socialista està en boca de pràcticament tothom. Té trobes amb gent de la que no hauries pensat mai que ne parlarien comentant la situació per la que està passat el PSOE:

-Ara està en coma –vaig escoltar dir-li a un diumenge mentre esperàvem sortir cap a la Tarraco Arena Plaça diumenge passat per assistir a la tercera jornada del concurs de castells-.

En coma? La situació del coma de vegades és reversible... La situació del PSOE no crec que ho sigui... S’ha fot molt de mal i ni cosint-ho com va dir la Susana Díaz a la que molts apunten com la principal causant de al situació (per a què ens entenguem, elcabo chusquero al que sé referia Borrell) Tot hi que va comptar amb el suport del senil González i d’altres membres de la vella guàrdia socialista andalusa. Per aquells que ho ignorin, el PSA és la federació més important del PSOE, d’aquí el pes específic que té al partit.

L’altre dia vaig llegir per algun diari digital que el PSOE fa 20 anys que no té líder ni programa. Potser tinguin raó. És evident que Zapatero no va ser el líder carismàtic que va ser en el seu dia Felipe González, però els temps canvien i no sempre pots viure del passat, encara que molts la màxima de qualsevol temps passat va ser millor, sé l’han fet seva.

Penso que el tema del líder és secundari. Una dirigent amb més o menys carisma si compta amb un bon equip poden formar un bon govern. El problema des del meu punt de vista són les polítiques que s’han aplicat quan s’ha estat al govern, sobre tot (ho remarco una vegada més, les econòmiques)

Per definició un partit socialista (o socialdemòcrata, com els hi agrada dir a alguns), ha de ser d’esquerres o com a molt de centre esquerra (tot i que ja ho sabeu, jo sempre miro d’apartar-me del centre, un lloc imaginari que no és ni xixa ni limonà)

Al centre polític és on ha anat a parar el PSOE (i també el PSC) O sigui, s’han distanciat de les polítiques d’esquerres i n’han fet unes que no han agradat a quasi ningú (no m’agrada usar termes absoluts con ho solen fer, per exemple, els dirigents del PP:governar para ‘todos’ los españoles) Segurament si no s’haguessin apartat de la línia política que representa els valors tradicionals de l’esquerra, ara mateix no es trobarien en aquesta situació de total divisió i confrontació fratricida pel poder. La llàstima és que molt possiblement, qui acabi fent-se amb el poder del partit ja no li quedi res per a dirigir, a part d’uns pocs correligionaris que, ves a saber, deuen d’estar igual d’il·luminats que els quatre que han portat el PSOE allà on es troba ara.  

Permeteu-me que acabi parlant del PSC. Igual Iceta com Parlón van recolzar a Pedro Sánchez. Una vegada defenestrat Sánchez i davant de la incertesa de que votarà el PSOE si Rajoy sé torna a sotmetre a una tercera sessió d’investidura, ja han dit que el PSC votarà no (no és no –han matisat) I si cal trencaran la disciplina de vot dintre del grup parlamentari.

Ara mateix tot és incertesa i, m’ensumo que aquesta situació encara durarà uns quants dies més, potser setmanes... No pretenc  ser un visionari, però penso que finalment el PSOE permetrà governar el PP. No sé quants seran els diputats socialistes que li donin suport: si tots, una majoria o els suficients. Però està clar que mentre siguin els suficients (no recordo si són 7 o 8), encara que el PSC hi voti en contra, la seva postura serà intranscendent, més testimonial que una altra cosa.

Per tant, amb aquest sol gest no s’acabarà de visualitzar el distanciament necessari del PSC respecte al PSOE i s’hauria de donar un pas més: trencar relacions... Al menys fins que les aigües a Ferraz no tornin a baixar clares... 

   

Si teniu temps i us interessa, podeu llegir alguns comentaris que vaig escriure sobre el PSOE fa uns anys:

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/10/tornar-comencar.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/12/sobre-la-renovacio-dels-socialistes.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2012/02/el-congres-del-psoe-moltes-incognites.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2013/11/el-psoe-ha-tornat.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/07/regeneracio-no-renovacio.html

ESPAÑA: ¡ANTES AZUL QUE ROTA!

Suposadament de Vergara a eldiario.es. (Mireu les mans)

Un dels crits revolucionaris de l’esquerra durant la Transició era: Fachas, qué tenéis la sangre roja y el corazón a la izquierda. I els fatxes en tenien un altre: España: ¡Antes roja que rota!

Jo he volgut fer una adaptació d’aquell lema, però ara en boca dels socialistes o potser millor dir d’alguns dirigents socialistes, perquè dubto molt que les bases i els votants hi estiguen gaire d’acord. Però com veien és una adaptació dolenta que ni tan sols rima, però crec que pot resultar força entenedora: Abans un govern del PP que no un acord amb els independentistes a canvi d’un referèndum secessionista.  

Com li he escoltat dir aquest matí a Josep Borrell, què per cert, no s’ha arrugat ni gens ni mica durant l’entrevista que li a fet Pepa Bueno a la SER, el què està passant al si del PSOE és una guerra pel poder.

-Encara no se’n ha assabentat –li ha etzibat Borrell a la Bueno-.

-Sí, sí que me’n he assabentat... –li ha respost la periodista-.  

Borrell també ha demanat als càrrecs del partit (a esmentat a Madina que ha estat entrevistat abans que ell) que es defineixin, que diguin si estan a favor de l’abstenció del grup parlamentari socialista per a facilitar la investidura de Rajoy.

-Ningú parla d’aquest tema –ha tornat a etzibar Borrell-.

Bé, ningú, ningú, tampoc... Felipe González si que en parla... Però Felipe González ara no ostenta cap càrrec dintre de l’executiva del partit, encara que vulgui pintar i influir amb els seus membres.

-Jo no sóc Déu encara que molts s’ho puguin pensar... –va dir Felipe a Xile-.

Està bé que ho digui, tot i que jo no estic gens convençut de que cregui el que diu...

El compañero Isidoro (nom pel qual se’l coneixia quan el PSOE estava a la clandestinitat) ha opinat reiterades vegades que Sánchez hauria de dimitir... Però ell mai ho va fer... També diu que es va sentir enganyat per Sánchez, però ell va enganyar a tots els espanyols...  

Els internautes senyalen a González com a responsable màxim de l’enrenou que hi ha al PSOE i li recorden temes con el del GAL o l’OTAN.

Voleu que ho recordem també aquí? Comencem per l’OTAN què és molt més fàcil. L’OTAN, com tots sabeu és una estructura militar que inclou a la majoria de països d’Amèrica i Europa i que, en teoria, vetlla per la defensa dels seus països membres. El PSOE, abans d’arribar al poder l’octubre de 1982 sempre s’havia declarat contrari a l’entrada d’Espanya. Però amb l’arribada al poder, González va defensar l’entrada... Fins i tot el dia anterior a la jornada electoral (o dos dies abans si és que hi va haver jornada de reflexió, segurament que sí), va sortir per televisió en horari de màxima audiència a fer un discurs enaltint els avantatges d’entrar-hi a formar part. Segurament aquell discurs va fer canviar l’opinió de molts espanyols, ja que el resultat va ser molt ajustat, però favorable a l’entrada. Curiosament, l’Aliança Popular (antecessora del PP) va demanar el vot en contra.

El canvi de discurs de González va fer que molts espanyols sé sentissin enganyats, entre ells, molts dels que uns anys abans li havien donat confiança per a modernitzar Espanya. González no va dimitir...

El tema del GAL ja és més complicat. Ho explicaré una mica per hi ha algun jovenet que no sàpiga què és. Les sigles GAL significaven Grups Armats d’Alliberament i van cometre atemptats contra membres d’ETA. A aquesta estratègia sé la va denominarguerra bruta contra ETA.

Tot fa pensar que al darrer dels GAL hi havia el servei secret espanyol i que el Govern d’Espanya hi estava al corrent. Fins i tot molts opinen que González va ser l’inductor. Sempre he pensat que els GAL es van crear abans de que els socialistes arribessin al poder i que els serveis secrets van fer creure al govern que era l’única manera d’acabar amb ETA que, recordem-ho, cometia atemptats tot sovint (32 morts d’any 1981 i 41 l’any 1982) Les primeres morts dels GAL van ser el etarres Lasa i Zabala l’any 1983, pocs mesos després d’haver pres possessió el govern socialista.

Tot i l’escàndol produït, sobre tot quan es van desclassificar alguns documents (a un dels quals s’havia posat a bolígraf Pte i alguns hi van voler llegir Presidente), González tampoc va dimitir...

Per tant, lliçons, les mínimes, Sr. González...

Sobre l'entrevista a Borrell a la Ser: http://www.eldiario.es/politica/Lucha-interna-PSOE_13_563923603_8206.html

Font: El Periódico de Catalunya. 

DIARI DE L’AGOST. DIA 26

Inauguració de la rotonda Ana Pastor. 

EL SORTEIG DE LA CHAMPIONS

Ahir, mentre anava cap a Sòl de Riu per a unir-me als companys del País Valencià per a fer el tall de l’N-340 en aquell punt, escoltava per la SER el sorteig de la Champions, un sorteig força embolicat ja que hi ha uns caps de sèrie, després un altre grup de teòricament grans... Si al grup ja ha caigut un determinat equip d’un país concret, ja no pot anar a parar un altre equip d’aquell país... Fins a cert punt té la seva lògica perquè es tracta de recaptar diners i d’aquesta manera quasi s’asseguren que els millors equips (o al menys els que més nom tenen), arribin a les últimes eliminatòries.

El que més me va sorprendre van ser els comentaris dels locutors: que si aquest grup és més difícil, que si aquest pot ser el grup de la mort, que si tal equip ho té més fàcil... Això serà sempre a priori, ja que primer s’ha de veure l’evolució dels equips i els partits s’han de jugar.

No són els únics en opinar així. Aquest matí al bar on esmorzo, dos madridistes divagaven de que si aquest any el Barça ho té més fàcil que el Madrid... Així, sense analitzar els equips ni dir el perquè. Suposo, tal com deia abans que només per qüestió de noms. A veure, ¿vosaltres sou capaços de dir si el grup on estan el Manchester City, el Borussia Mönchengladbach i el Celtic és inferior al que estan el Borussia de Dormund, l’Sporting CP i el Legia de Varsovia? El primer, ja ho deveu saber és el grup del Barça i el segon el del Madrid.

Després deien que el del Sevilla és el més difícil de tots els grups on hi ha equips de la Lliga espanyola... No serà que el Sevilla dels 4 (l’altre és l’Atlètic de Madrid) és el més fluix de tots?

Doctors té l’Església (o el futbol), però jo no sóc capaç de dir qui, aquesta temporada, és millor o pitjor... Ni veient-los jugar... La passada temporada el Barça va patir una pájara els mes de març que li va costar la Champions i a punt li va estar de no perdre la lliga.  

LES NEGOCIACIONS PP-C’S

Tal com s’estan desenvolupant les negociacions entre el PP i C’s per a mirar d’investir a Rajoy, sembla que, de moment, no hi haurà fumata blanca. Personalment no encerto a endevinar que hi ha de cert i que hi ha de pantomima...

C’s ha concedit un termini de 48 hores al PP per a que accepti les seves propostes, ja que de moment, no ho ha fet. Des de fora sembla que el PP van de sobrats i exigint suport incondicional a canvi de res. Tal com diuen alguns partits de la teòrica oposició, és el PP qui ha de fer gestos d’apropament acceptant als partits que poden facilitar la investidura de Rajoy part de les seves exigències.

És molt fàcil donar la culpa als altres i dir que si finalment sé va a unes terceres eleccions no serà per culpa d’un, però a l’hora de la veritat els únics culpables són aquells que van de guanyadors de les eleccions i que volen que se’ls hi doni suport només per això sense cedir un mil·límetre del seu programa electoral què, evidentment, no és el dels altres partits.  

EL DEBAT D’INVESTIDURA DE RAJOY

Ana Pastor, la que dóna nom a la rotonda que hi ha entre el Perelló i l’Ametlla de Mar, com a presidenta que és el Congrés dels Diputats, va establir les 4 de la tarda del dia 30 d’agost com a l’hora d’inici del debat d’investidura de Rajoy. Aquella tarda l’únic que intervindrà serà el propi candidat mentre que els diferents portaveus ho faran a partir del dia següent. Fins aquí tot correcte. El que passa és que quan Patxi López va fer el mateix per al debat del candidat Pedro Sánchez, el PP va posar el crit al cel i els hi van dir de tots menys guapos... Per tant, una manca de coherència total per part del PP.

Tota la resta de partits s’han mostrat d’acord amb que sigui així.

INCAPAÇOS

Idígoras & Patxi al diari el Mundo. 

Finalment s’ha consumat el temps que tenien els partits polítics espanyols per arribar a un acord que permetés l’elecció d’un nou president del govern.

Moltes de les previsions fetes per alguns analistes i també polítics, no s’han complit, com per exemple el gran pacte entre el PP i el PSOE amb un pas al costat de Rajoy o no o també la retirada de Pedro Sánchez per a facilitar una altra mena de pactes.

Aquest matí Pepa Bueno ha usat una paraula per a definir la situació final: INCAPAÇOS. Des del 20-D han passat 4 mesos i encara que s’han dit moltes coses i fins i tot va haver un moment on semblava que es desencallarien les negociacions entre Podemos i el PSOE, la veritat és que no ha estat així.

Sabeu que passa quan dos sé barallen? Que si sents a un té raó i si sents a l’altre també. Pedro Sánchez i els seus donen la culpa a Podemos, mentre que aquesta formació dóna la culpa al PSOE. Com a ciutadà que pensa votar el proper 26-J m’agradaria saber la veritat: Per què no s’ha pogut arribar a un acord i de qui és la culpa? Intueixo que no ho podré saber.

El PSOE va pactar amb Ciudadanos perquè aquest va ser l’únic partit que va estar disposat a fer-ho. Si hagués estat Podemos el primer en voler-ho fer, penso que la situació hauria pogut variar considerablement.

Segons els de Podemos, l’acord del PSOE amb C’s fa impossible un pacte amb ells. A part, els partits que es quedaven fora del pacte, en lloc d’abstenir-se per a deixar el pas lliure a Sánchez, anunciaven que votarien que no i, d’aquesta manera es bloquejava qualsevol intent de desencallar la situació.

Durant tot aquest temps, sabeu què m’ha cridat poderosament l’atenció? L’animadversió que sembla que es tenen Pablo Iglesias iAlbert Rivera. Entenc que siguin de ideologies totalment contraposades... Però si ho recordeu, abans de les eleccions (no sé si ja s’estava en campanya o no), Jordi Évole va fer un programa amb un cara a cara entre tots dos. Els va citar a un bar de Barcelona i allí, cadascú d’ells va exposar els eixos principals del seu programa. Programes coincidents en una bona part dels punts... Fins i tot, un dels dos (no recordo qui), va dir que el podria assumir perfectament.  

Quan passen situacions així, entenc que mots ciutadans desconfiïn dels polítics. Iglesias i Rivera fan fer la pantomima davant les càmeres i van mostrar una sintonia que després del 20-D no han tornat a mostrar. Quina confiança hem de tenir amb les persones que es contradiuen a les primeres de canvi?

Una altra cosa que els polítics s’haurien de veure, és quan fan nosa, es a dir, quan la seva persona és la que impedeix qualsevol acord. Però l’egocentrisme de la majoria dels líders polítics els provoca miopia i no ho veuen. Fixeu-vos per exemple amb el cas de Mas. Només 2 o 3 dies abans de fer el pas al costat va dir que no s’apartaria, tot i que les CUP l’havien qualificat com el principal obstacle per a facilitar la investidura.

Amb Rajoy passa si fa o no fa el mateix. Rajoy representa el vell PP, el partit de la corrupció i les retallades. Ahir es queixava quePedro Sánchez ni tat sols hagués pogut parlar amb ell. Jo tampoc ho faria... I com jo qualsevol ciutadà d’aquest país que tingui una mica de decència. Donar suport a Rajoy és avalar el que ha estat fent el PP i el govern d’Espanya, la qual cosa és incompatible amb un canvi de polítiques (en plural) per aquest país.

Pepa Bueno també h dit una cosa que em sembla fonamental: Què deixen al costat els seus problemes i que mirin de resoldre els dels ciutadans. Vuit anys de crisi econòmica han comportat un deteriorament de l’estat del benestar. Els ciutadans han perdut drets per tots els costats, la distància entre rics i pobres ha crescut considerablement i els nivells de pobresa han sobrepassat tots els límits. Per tant, reclamem solucions ja!

El títol de l’entrada d’avui és INCAPAÇOS. Normalment, la incapacitat parta implícita la inactivitat laboral i una pensió d’acord amb el grau que t’atorga l’administració.

I si declaréssim a tots els nostres líders INCAPAÇOS? Sinó tots, una gran majoria s’ho mereix. Ara bé, les pensions haurien de ser similars a les que cobra qualsevol treballador que hagi estat declarat incapacitat per fer la seva feina.    

PACTES VENEN (O NO...) I PACTES VAN

De Ferreres, al Periódico. 

Després de més de 100 dies d’incertesa des de que es van fer les generals, no seré jo qui m’aventuri a dir si finalment hi haurà o no un pacte de govern.

Ahir, després de la Setmana Santa, es van reunir els dos líders de les formacions que van quedar en segon i tercer lloc, es a dir, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. L’única cosa que sembla que es va desencallar va ser el diàleg, ja que de la reunió no es va treure res de clar. Fins i tot, aquest matí a la SER parlaven de teatre. Es a dir, voler aparentar que cap partit vol anar a unes noves eleccions, perquè aquell partit al que la ciutadania consideri culpable, amb tota seguretat, serà castigar a les urnes i pot arribar a perdre tota opció d’entrar a formar part d’un nou govern... Si és que finalment es pot arribar a formar, perquè els resultats que donen les enquestes tampoc és que siguin massa aclaridors del que pot arribar a passar.

Segons Sánchez, avui (per ahir) estem més prop d’un acord de govern. Ja ho veurem...

Sembla que finalment, tot i les reticències, hi haurà una reunió entre les tres parts: PSOE, C’s i Podemos. Ja sabeu que fins ara els líders de les dues darreres formacions havien anunciat que un govern on estigués l’altre partit era del tot impossible. Sánchez haurà de mirar de convèncer-los a tots dos per a que li donin suport. I mentre això passa, què fa Rajoy? Esperar! (Com sempre...)

I mentre això es cou a la capital, a una ciutat petita del Sud de Catalunya s’acaba de trencar el pacte que va permetre confluir junts a les municipals de l’any passat... O sigui, entre precampanya, campanya i govern, ha durat 1 any... M’estic referint a Amposta.

Ahir mateix es va anunciar el trencament de l’acord que havien assolit ERC, EUA, ICV i Esquerra d’Amposta (EA), un partit d’àmbit local que tot i que la ideologia de la fundació va ser la comunista, en el decurs dels temps ha anat incorporant gent d’esquerres, però d’altres ideologies.

No diré que es veia venir (no estic tan posat com per afirmar-ho taxativament), però des de fora costa visualitzar un pacte com el que es va fer sinó es deixen de costat les diferents ideologies.

El primer símptoma de que alguna cosa passava va ser la renuncia de Rosabel Recio, tot i que va al·legar motius de salut. Rosabel, d’ICV, va anar de número 4. Després de la seva renuncia el lloc que ella va deixar el va passar a ocupar Júlia Manrique (ERC) i així tots els regidors del grup d’ERC (EA-AM) van passar a ser de la formació republicana, ja siguin militants o simpatitzants.

Mai sabrem que hauria passat si entre els 11 regidors que té el grup que va encapçalar l’alcalde Adam Tomàs n’hi hagués hagut algun que no formés part d’ERC. Si hagués renunciat o no...

El que sé sap (perquè així s’ha comunicat) és que Esquerra d’Amposta ha demanat a ERC que deixi d’utilitzar les seves sigles, ja que no té cap sentit fer-ho una vegada trencat el pacte. A la web de l’ajuntament encara no s’ha produït cap canvi, la qual cosa tampoc és d’estranyar perquè encara consta el grup de CiU, quan Rosita Pertegaz, d’Unió (o Demòcrates de Catalunya, tal com es diu ara), ja fa un mes que va abandonar el grup.

Segons ha transcendit, el motiu del trencament es deu a la gestió de la nova residència d’avis que ERC vol deixar en mans privades a diferència dels altres grups que volien que fos l’ajuntament qui se’n fes càrrec.

Suposo que més d’un ha pensat: Quin mort que ens va deixar Manolito! I no li deu de faltar raó...  

MARIANO NO HO VEU CLAR

De Manel Fontdevila a diario.es

No em digueu a mi que abaixar els tipus de retencions d’IRPF quan només falten 5 mesos i escaig per a les eleccions (previsiblement Rajoy allargarà la legislatura el màxim possible) i, a sobre, sense contemplar cap altra modificació tributària, no és només per mirar de capgirar unes enquestes que, de moment, son desfavorables als interessos de Mariano Rajoy.

Quan arriba una fita electoral, cada dia surten temes relacionats de tota mena. Només cal recordar que fa uns dies, Esperanza Aguirre (mai se’n acaba d’anar del tot) va suggerir Rajoy que fes coincidir les eleccions generals amb les de Catalunya.

Segons els analistes polítics, si la coincidència de dates es fa per a desactivar l’independentisme, la proposta tindria sentit, però a part d’això, no hi ha cap d’altre motiu.

En canvi, a Rajoy li interessa retardar al màxim les eleccions per mirar de remuntar resultats. No només les de les enquestes, sinó també els econòmics, la gran basa del seu govern per mirar de guanyar-les.

Divendres, Pepa Bueno, al seu editorial de la Cadena SER, es preguntava (al mateix temps que traslladava la pregunta al experts) què és populisme?  En una clara referència a la decisió del PP d’avançar 6 mesos la baixada dels tipus de retenció, tant als treballadors com als professionals que se’ls apliquen a les factures.

Com a entès en el tema (no expert), una abaixada de tipus no serveix para gaire bé res sinó va acompanyada d’una reforma de l’IRPF que contempli una baixada generalitzada de l’impost. Sinó és fa així és pa per avui i gana per demà i ni això, perquè no crec en l’efecte psicològic de gastar més perquè quan cobres la nòmina vegis que t’han ingressat uns pocs euros més que a l’anterior. 

Com totes les reformes que fa el PP, sempre, els més beneficiats són els que tenen les rendes més altes, ja que percentualment, la baixada és similar.

S’està dient també que abans de final d’any (segons Rajoy, sempre que sigui possible), se’ns tornarà la part proporcional de la paga extra que ens va treure l’any 2011, així com els dies de lliure disposició dels que gaudíem els funcionaris.

Si ho he de resumir en pocs paraules ho diria així: Tot pel poder!

Quina vergonya de país i quina vergonya de governants!

Per cert, si guanya el PP les eleccions generals pels pèls i C’s (per exemple) no té suficients diputats per a investir per majoria Mariano Rajoy, seria factible un pacte entre les forces progressistes tal i com ha passat, per exemple a l’Ajuntament de Madrid?

És legal, però imagino que poc provable i, aquí sí, segurament es respectaria la llista més votada.

EPISODIS ELECTORALS. PER QUÈ VAS VOTAR A QUI VAS VOTAR?

Ahir em va agradar l’editorial de Pepa Bueno al programa Hoy por Hoy de la Cadena SER.

Segons una enquesta feta a petició d’aquesta emissora de ràdio, els motius que van portar als votants espanyols a l’hora d’optar per una determinada llista van ser aquets:

-El repartiments de responsabilitats en els temps difícils que estem vivint entre els diferents partits polítics.

-La proximitat ideològica.

-L’abolició de la corrupció.

Tret dels votants del PP que van votar per la capacitat de gestió i per la recuperació econòmica. També, tret dels votants del PP, a la majoria dels que van optar per una determinada formació política, no els preocupa l’entrada massiva de nous partits (i no tan nous) i d’altres grups al primer pla de la política espanyola.

I si extrapolem aquesta enquesta a Amposta? I tu per què vas votar a qui vas votar?

Una majoria de votants d’Amposta van decidir votar a EA-AM. En total 4.400. A part dels militants i afiliats de cada un dels partits que composaven la formació i que, segurament ho van fer per la segona opció (la proximitat ideològica), una gran part ho va fer perquè després de 28 anys desitjava un canvi de cares amb renovades idees i il·lusions al govern municipal.

Mireu, quan una formació política porta molts d’anys governant al cap davant d’una institució (en aquest cas CiU), a part d’experiència, també s’adquireixen uns vicis que, a la llarga, poden acabar sent contraproduents. Normalment, el vici principal sol ser la prepotència esdevinguda per l’acumulació de mandats amb poder absolut que t’han fet creure que formes part d’un grup de privilegiats encarregat de decidir els destins de la ciutat o del poble que es governa.  

Aquestes circumstàncies sumades als rumors fundats de corrupció (escorcolls de la Guardia Civil el 28 d’abril) van derivar en un vot massiu cap a la formació que, a priori, tenia més possibilitats d’assolir un millor resultat i que pactant amb d’altres formacions, podria arrabassar a CiU el govern municipal.

Sempre s’havia dit que la derrota a Amposta de CiU només es podia produir aconseguint mobilitzar a molts ciutadans que, normalment, s’abstenen a l’hora de votar i que CiU tenia un vot molt fidelitzat que difícilment baixava de 3.500 vots.

Però si observem els resultats del 24 de maig, veurem que CiU va treure 2.738 vots (l'any 2011 en va treure 3.946) que significa un 29,31% quan, si la memòria no em falla, havien assolit resultats per sobre del 50%. Per tant, sense augmentar (al menys de forma considerable) la participació, es va poder produir un daltabaix històric amb la pèrdua de més de 1.000 vots respecte als obtinguts l’any 2011.

Com s’interpreten aquets resultats? Que EA-AM ha tingut molt de vot prestat de les altres formacions polítiques, com per exemple el PSC, però també d’una part dels votants de CiU, els  més desencantats en les polítiques que Manel Ferré ha dut a terme, sobre tot, en aquests darrers 4 anys.

Per tant, faria bé Adam Tomàs en no creure’s massa la majoria absoluta que li va atorgar la ciutadania d’Amposta i gestionar-la bé si no vol que a la propera legislatura tornem a tenir un govern de CiU.

Per cert, jo vaig votar per afinitat política.  

ESTÀ CIU EN CONDICIONS DE GOVERNAR UNA CATALUNYA INDEPENDENT?

Tal com ha quedat el panorama polític, tant l’espanyol com el català, com analista polític que sóc (!?) i després d’escoltar i llegir diferents mitjans de comunicació, sobre tot el Periódico de Catalunya i la Cadena SER, se’m fa difícil aventurar quin futur immediat ens espera.

Dimecres, Pepa Bueno a la SER no descartava que Rajoy avancés les generals el 27 de setembre, just el dia en que està previst fer les autonòmiques.

Si dintre de CiU ja hi ha veus que li reclamen a Mas endarrerir les autonòmiques, si finalment Rajoy convoca les eleccions legislatives per aquest dia, molt em temo que a Mas no li quedarà més remei que posposar-les per a una altra data i, segurament ja no dintre d’aquest any.

Per als propers mesos vaticino una mena de partida d’escacs entre Rajoy i Mas. Els dos dirigents estaran marejant la perdiu per mirar de treure’n avantatge. Ja sabeu que les eleccions tenen un termini para ser convocades i, per suposat, a partir d’una data concreta ja no és possible convocar-les. No podria ser que tots dos presidents esperessin fins el darrer moment per a convocar-les si, finalment, els dos opten pel 27-S?

Des del meu punt de vista aquesta data no beneficia a cap de les dues formacions. Al PP els agafa en ple procés de degradació política, mentre que CiU tampoc sembla que passi pel seu millor moment.

Dijous, el Periódico de Catalunya publicava una carta signada per José Aparicio de Barcelona on  s’aportaven unes dades que em van semblar molt interessants. Es llegia a l’escrit, que portava per títol Davallada de CiU, que a poblacions de més de 100.000 habitants com Cornella, Santa Coloma de Gramanet o Viladecans, la federació nacionalista no havia tren ni un sol regidor, mentre que al Prat de Llobregat, Sant Adrià del Bessos i l’Hospitalet de Llobregat es van quedar en un de sol. Un balanç molt pobre per una formació que aspira governar una Catalunya independent.

Només cal sortir de casa per adonar-te’n d’aquesta circumstància: a Amposta i Tortosa van perdre la majoria absoluta i ERC els va passar per sobre en molts municipis, com les pròpies Amposta i Tortosa, però també a la Ràpita, Alcanar, Roquetes, l’Aldea. Tret de Deltebre, on sembla que Lluís Solé serà l’alcalde, després ja ens hauríem de desplaçar fins a la Terra Alta o la Ribera d’Ebre per a constatar que, allí sí han conservat alguns dels seus feus tradicionals: Arnes, Gandesa, Móra d’Ebre o Tivissa. Fins i tot Móra la Nova passarà a ser governada pels republicans.  

Amb aquest bagatge no m’estranya que el govern de la Generalitat  hagi dissenyat estratègies per mirar de capgirar resultats, com ara l’anunci de mesos de vaques flaques com va anunciar el Conseller de la Presidència Quico Homs.

De totes les patacades, sense cap mena de dubte, la més important ha estat la d’Amposta. Allí s’ha passat de tenir 11 regidors i majoria absoluta, a 7. En canvi, ERC ha passat de 6 a 11.

Però com qui no es conforma és perquè no vol, em deien l’altre dia que la davallada de CiU és pel cansament de la gent, es a dir: estaven cansats de tants d’anys de governs successius de CiU (28)

En part tenia raó el meu interlocutor, però hauria que esbrinar els causes d’aquest cansament. Potser amb un alcalde molt més proper al poble i menys prepotent, s’hauria pogut mantenir la majoria absoluta. Però hi havia altres causes, com per exemple les més que dubtoses conductes del que ha estat el primer edil durant els darrers 8 anys: el cas de presumpta corrupció de SAGESSA pot acabar per esquitxar-lo, així com l’ús indegut de les dietes a càrrec de l’ajuntament o el tracte de favor que rebien els seus amics i companys de partit en el tema de les multes de trànsit.

Encara que els resultat es poden remuntar en un termini curt/mig, no és el més habitual sinó és que passa algun fet extraordinari, per això ja hi ha molta gent que parla de refundar Convergència.

Per cert, també hi ha veus que demanen un congrés extraordinari del PP per abans del 27-S; però ni volen (voler no és sempre poder) tornar a il·lusionar als votants en tindran prou per a remuntar les enquestes.      

LA FOTO DEL DIA 7-05-2015

Imatge del carrer Ulldecona a 1/4 de 4 de la tarda. 

Us explico.
Encara estàvem treballant quan ens anunciat que al carrer hi havia dos reporters de la Sexta amb la intenció d'entrevistar a l'Administrador de l'oficina.
Per a tot aquells que no ho sabeu, l'Administrador és Xavier Dalmau, cap de llista del PP per a les properes municipals a l'Ajuntament de Tortosa.
Ahir, a la Cadena SER, als blocs informatius nacionals, vaig poder escoltar unes declaracions seves sobre la obligatorietat de fer una revisió mèdica als immigrants.
Sempre hi ha qui troba bé aquestes coses encara que políticament no s'identifiquen amb el PP, però llavors se'ls hi ha de fer una pregunta:

Tots els immigrants, sense excepció o només aquells que venen de l'Àfrica i altres països subdesenvolupats? Si responen afirmativament a la segona part de la pregunta, s'està sortint del terreny de la prudència per a entrat al del racisme.

Enllaç de la notícia.

Al detall de la foto anterior, s'hi poden veure els 2 periodistes de la Sexta. 

Per cert, quan he sortit, l'Administrador encara no ho havia fet i s'especulava que podria 'escapar-se' per la sortida d'emergència per a evitar els periodistes...
Quan es fan declaracions, per polèmiques que siguin, s'ha d'assumir la responsabilitat i donar la cara. No creieu?
I més quan es tracta d'un polític.

INQUIETANT PRONÒSTIC

Aquest matí, la Cadena SER, ha donat els resultats de la darrera enquesta d’opinió sobre unes hipotètiques eleccions generals.

Segons aquests resultats, a dia d’avui, s’emportaria la victòria el PP, seguit del PSOE, en tercer lloc C’s i en 4 Podemos. Les quatre forces s’emportarien aproximadament el 80% dels vots, per tant, la distància entre Podemos i la resta és molt gran.

Anem per parts. Encara que a priori sembli estrany que, tot i les polítiques antisocials i antieconòmiques (respecte als ciutadans, no així sobre les grans empreses) que està portant a terme el PP (22%), però sobre tot, dels casos de corrupció que han afectat, que afecten i que segur que afectaran el partit que governa Espanya, encara, a dia d’avui guanyaria les eleccions, la raó és ben senzilla: tos els partits tenen un vot molt fidel malgrat les males polítiques que puguin portar a terme.

També s’entén per la gran davallada soferta per l’altre gran partit, es a dir, el PSOE (21%). Tot i guanyar 2 punts respecte al darrer sondeig d’opinió, el partit que ara mateix encapçala Pedro Sánchez, a hores d’ara, encara no remunta el suficient com per a erigir-se en una autèntica alternativa de govern.

Aquí, permeteu-me que em salti l’ordre i, abans de parlar del C’s ho faci de Podemos (17,9%) Amb els resultats a la ma, Podemos s’està desinflant com un globus. Si només fa uns mesos se situava virtualment com la segona força política, la darrera enquesta ja el situa com a quarta. I quin es el motiu? Des del meu punt de vista per cometre l’error més gran que poden cometre els polítics: la manca de coherència. Fa uns mesos semblava que, amb els seves propostes s’havien de menjarel món. Què les seves polítiques anaven encaminades a resoldre la majoria dels problemes que plantegen els ciutadans de base. Semblava que donarien la volta al sistema com aquell que li dona la vota a un mitjó, però tal com han anat passant els dies també han anat moderant el seu discurs a al recerca del centre polític que sembla ser que és la panacea, ja que tots els partits diuen aspirar al mateix. El gest de Pablo Iglesias (II) de lliurar al Rei la sèrie completa de Joc de Trons en DVD, fa ver que s’emportés dures crítiques per part de l’opinió pública.

Ara sí, parlem de Ciutadans (19,4%) Cal imaginar-se la política espanyola com si es tractés de gots comunicants, però en lloc de que quan se’ls tira un líquid, tots arriben a la mateixa altura, en aquest cas, mentre uns baixen, els altres pugen. Aquest comportament es deuria a alguna llei de la física que ara mateix no sabria explicar. C’s està de moda i recull molt de vot, per una part de que tenia prestat el PP i que ara estan farts i fastiguejats del PP i per l’altra de UPyD, un partit que sembla que va a la deriva.

El que està per veure és quin futur depara a C’s. Si li passarà el mateix que a Podemos i tal com a s’ha inflat, després es desinfla o bé es consolida. Jo crec que, si fa o no fa li acabarà passant el mateix que Podemos i quan els votants se’n adonen de la veritable naturalesa del partit, sé sentiran enganyats.

Es clar que em puc equivocar i no seria la primera vegada que ho faria amb C’s. Quan van entrar al Parlament català vaig predir que desapareixeria en una legislatura i fixeu-vos quina és la situació actual.

La sort de C’s dependrà molt dels futurs pactes de govern que pugui establir. Si pactem amb el PP quedarien al descobert el que ara no deixen de ser simples sospites: que totes dues formacions comparteixen una mateixa ideologia.  

Si atenem els resultats del sondeig, el panorama polític més immediat es preveu força complicat sense una força política que pugui, al menys, obtenir una clara victòria. I no estic parlant de majories absolutes. Simplement d’una majoria àmplia que permeti governar amb suports puntuals d’altres partits. Establir un acord de govern entre dues formacions amb resultats semblants, l’intueixo complicat. Tan complicat con el futur d’Espanya.          

UNA FLOR NO FA MAIG... PERÒ...

O un jazmín no hace jardín, una forma molt més poètica que es va inventar un amic de la l’adolescència. Però també es veritat que una maçana podrida pot arribar a podrir a totes les que hi ha al cistell.

Sabeu que durant els darrers dies s’ha creat certa controvèrsia sobre la fundació Nous Catalans vinculada a Convergència i presidida per l’Àngel Colom i la hipotètica relació amb el gihaidisme.

Primer va ser el Ministre de l’Interior Fernández Díaz i més tard el d’Afers Exteriors Garcia Margallo els qui van fer aquesta acusació, mentre que des de l’altre bàndol, ho neguen i fins i tot demanen que es vagi al jutjat si es tenen proves concloents.

La darrera picabaralla va passar dimecres al Parlament de Catalunya. El portaveu de Ciutadans (per molts la marca blanca del PP) va preguntar a Mas si un càrrec de la Generalitat s’havia entrevistat l’any passat amb un clergue radical al Marroc que, prèviament, havia estat expulsat d’Espanya i Bèlgica i que també hauria format part de Nous Catalans.

Citant paraules textuals de la Cadena SER, Mas va tirar pilotes fora... Per tant, seria certa l’acusació que han fet dos membres del govern espanyol? És molt possible que sí.

Convergència, am el seu afany de guanyar les eleccions (qualsevol) sempre ha estat capdavantera a l’hora de buscar nous votants. Segurament no serà res de franc i alguna compensació deuen de tenir a canvi, com per exemple feina.

El PSC, de la ma de Josep Maria Sala, també va crear una fundació amb els mateixos propòsits, però penso que van molt pel darrera de la de CDC.

L’any 2008 vaig assistir al míting de Zapatero del palau Sant Jordi quan optava a la reelecció com a president del govern. Des d’una graderia alta, però prop d’on estava amb els meus companys d’Amposta, hi havia un grup de paquistanesos que no paraven de cridar: Zapatero, Zapatero... Aquella escena no em va sobtar gaire, ja que el govern de Zapatero havia aprovat una reforma de la Llei d’Estrangeria que havia permès regularitzar a molts emigrants i, vaig pensar que, li estaven donant suport com agraïment per aquell fet. Ara penso que igual eren membres de la fundació del PSC.

De totes formes em sembla més normal i lògic que un estranger es vulgui vincular a una organització prosocialista que no a una nacionalista. Pel simple fet de que el socialisme és internacional. N’hi ha a tots els països, encara que sovint està (o ha estat prohibit) En canvi el nacionalisme català que predica CDC, és local, es a dir, només existeix a Catalunya.

I ara el meu gran dubte: Per molt que algú és vulgui integrar a Catalunya, em consta molt entendre com pot convertir-se a un ideologia que li és totalment aliena. I si això ja és difícil en una persona, encara és molt més difícil que passi a moltes persones a la vegada.

Ho he dit abans: potser per treball I diners? És el que penso.